J.P.

Quin significat té aquesta abreviatura? No, no és una marca de whisky. Seguiu llegint si voleu saber-ho.

Aquesta tarda s’han celebrat els congressos regional (Camp de Tarragona) i comarcal (el Tarragonès) de Solidaritat Catalana per la Independència, que han servit per constituir les primeres executives. Han estat elegits Hèctor López Bofill com a coordinador regional, Manel Pereira com a coordinador comarcal i la resta de companys per a les diferents responsabilitats. Hi ha notable presència de gent jove i poc contaminada per la política tradicional, i això és un gran què. Per cert, que jo he estat elegit secretari d’organització i finances del Tarragonès, per unanimitat.

La nova formació independentista, que ja va fer un gran resultat entrant al Parlament de Catalunya amb quatre diputats (cosa ben difícil, atès el silenci vergonyós i vergonyant dels grans mitjans de comunicació), té ara per davant la responsabilitat de decidir primer, com i on es presentarà a les eleccions municipals, i després preparar a consciència la campanya electoral. No hi ha dubte que amb els dos magnífics equips escollits avui el repte de fer entrar la regeneració democràtica i l’independentisme conseqüent als ajuntaments serà molt menys costerut i més apassionant.

I les dues lletres del títol del bloc? Doncs poden significar moltes expressions, i en Manel Pereira, en el seu discurs d’agraïment pel suport rebut, ens n’ha citat unes quantes: “jo puc”, “junts podem”, “ja (n’hi ha) prou”…, totes amb un deix obamià, com podeu comprovar. Però J.P. també pot significar “Jordi Pujol”, que amb l’editorial de l’altre dia s’acosta una mica més als nostres postulats. Rendició o independència? Algú es vol rendir? Nosaltres no.

[A la imatge, el nou coordinador regional Hèctor López Bofill atenent els mitjans de comunicació després de la seva elecció]

‘Sàpiens’, cent números

Rient rient, la revista d’història Sàpiens ha arribat als seus primers cent números. Tinc entès que és la publicació mensual en català que té més difusió, la qual cosa no deixa de ser un mèrit, tenint en compte que no és ni d’esports, ni de xafarderies, sinó d’història, una disciplina que ha passat en pocs anys de ser una llauna (Ataúlfo, Chindasvinto…) a ser una afició compartida pels sectors més diversos de la societat. Clar que hi ha trampa amb aquesta afirmació: estic pensant en els incondicionals de tota mena de novel·les d’intrigues templeres, de quotidianitats grecorromanes o espadachines del Segle d’Or, que sota una aparença de rigor històric amaguen creacions literàries infumables. No és el cas de Sàpiens, que com a digne complement de L’Avenç (revista més antiga i amb pretensions de públic més universitari), ens ofereix mensualment, de forma atractiva, interessants reportatges sobre el passat, començant pel nostre, tantes vegades mal conegut per manipulacions de tota índole o directament desconegut (no sé què és pitjor).

Quan els ploramiques de torn es queixaven de que no es podien fer publicacions sectorials pel gran públic, en català, de qualitat i amb una difusió notable, se’ls hauria d’haver passat pels morros les cent portades de Sàpiens, de la primera (amb Hitler i l’espia Joan Pujol) a la darrera (amb el coronel Tejero). Coronel que, d’haver triomfat ara fa trenta anys, hagués impedit l’aparició d’aquesta revista i de totes les altres. No tot va malament.

La Caixa, cent anys i prou

La Caixa de Pensions, més coneguda com “la Caixa” (ja és legal aquesta forma antonomàstica de fer-se anomenar?), fa cent anys justos que es va instal·lar a Tarragona. Un acte a l’antiga Audiència, amb assistència de nombrosos vips locals i provincials, va servir per commemorar-ho. L’esdeveniment coincideix, casualitats de la vida, amb l’ofensiva final de l’estat contra les caixes, obligades per sobreviure a complir unes condicions cada vegada més draconianes, donades a conèixer amb angoixosa periodicitat per la no menys angoixosa ministra d’Economia, cada dia més secallona (la ministra i l’economia).

Que les nostres caixes d’estalvi tenien mala peça al teler ja es veia venir. Són catalanes? Garrotada. Els seus beneficis no van a accionistes sinó a obra social? Garrotada. Són unes institucions tradicionals, de tracte familiar i arrelades al territori? Garrotada. Ara bé, tampoc cal posar pels núvols les entitats d’estalvi. Aquests anys en què va manar el totxo es van deixar portar, com els que més, per la febre dels crèdits indiscriminats i per la sobrevaloració immobiliària, amb la mateixa mentalitat que els bancs i deixant a un segon pla la seva funció social. Ara també han de pagar la festa i es veuen obligades a seguir postergant aquesta funció social a l’hora de (no) concedir préstecs a petites empreses i hipoteques a famílies amb pocs recursos. La crisi s’hi ha abraonat, els banquers els tenien moltes ganes i l’estat espanyol, sempre recelós de tot el que no pot dominar prou, ha aprofitat per entrar-hi a sac. 

Cent anys de la Caixa a Tarragona. És possible que ja no pugui complir-ne cent-un, perquè llavors ja s’haurà convertit en un banc. Potser amb el mateix nom, potser amb la mateixa estrella mironiana, però un banc al cap i a la fi. Un banc que encara mirarà més amb lupa les sol·licituds de crèdit (els accionistes manaran) però que ja no serà aquella institució propera al país i a la seva gent. El que sí que continuarà fent és cobrar-nos els 1,25 euros mensuals de comissió de cada llibreta. Una contribució obligatòria de cada client que, tenint en compte que és en concepte de “manteniment”, no haurà servit per “mantenir” el seu esperit fundacional.

[A la imatge, edifici principal de la Caixa de Pensions a Tarragona]

Jordi Pujol també ho comença a tenir clar

“Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.


(segueix…)

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer.

Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.

Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

——————————-

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien  que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho.

Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu.

Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.

——————————-

Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya.

Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

——————————-

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”.

El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?

En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim:  reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, … Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir. 

Jordi Pujol: “Del Tribunal Constitucional a la Independència. Passant pel Quèbec”. Article publicat a la web del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 25 de gener de 2010.

Ordre, si us plau

El desallotjament policial d’uns antics cinemes okupats per col·lectius que protesten per la reforma de les pensions ha suposat una inflexió en tot allò relacionat amb la seguretat (o sigui, l’ordre públic) i en el subsegüent tractament informatiu.

En efecte, els fets s’han desenvolupat d’una manera a la qual no estàvem acostumats els darrers anys: l’actuació dels Mossos va ser eficaç, impecable, en el seu punt just; el cos policial es va sentir respectat pel nou conseller; s’ha traslladat a la ciutadania el missatge de que les normes s’han de complir, de que això no és Can Pixa, parlant clar; els mitjans de comunicació no s’han pogut aferrar a cap aspecte polèmic, criticable o cridaner. Barcelona necessita, com l’aire que els seus habitants respiren, una mica d’ordre en tots sentits.

Per a l’anècdota quedaran les manifestacions d’un portaveu dels manifestants queixant-se de que els mossos havien penetrat als cinemes sense un manament judicial. Francament, si això no és cinisme és d’una entendridora ingenuïtat. La cirereta final l’ha donada Joan Herrera, d’Iniciativa, introduint forçadament en el debat el cas Palau. Mira que n’arriba a donar de rèdits, el senyor Millet!

L’INEM rus

La paperera de publicitat del portal de casa meva amagava avui una curiositat. Entre la paperassa d’ofertes del Día o del Schlecker hi he trobat tres paperets. Primer he pensat que es tractava d’aquells populars anuncis de vidents africans (els que allunyen mals esperits, fan amarres i tal), però no. Eren de russos. Tres persones diferents es donen a conèixer. El primer anunci és d’una dona que busca feina de netejadora, cuidadora, etc.: un anunci ben habitual en els nostres dies, res d’especial. El segon ja té més d’una lectura: es tracta d’una señora rusa que està buscant un amigo español per a una amistad seria y comprometida. L’anunci que més crida l’atenció, però, és el tercer, d’un tal Sergo, que cito textualment: el afinador de piano, que había restaurado el piano de P.I. Chaykovskiy, con gran experiencia a su disposición

Ai, carai. Qui ens havia de dir que, només trucant a un mòbil, tindrem l’oportunitat d’establir contacte amb el restaurador del piano de Txaikovski. Tan malament estan les coses a Rússia que es veu obligat a buscar feina a la remota Tarragona?

Espanya, maca, i tu què vols ser de gran?

La polèmica de la setmana gira en torn de la necessitat de revisar o superar l’anomenat “estat de les autonomies”. La crisi econòmica està obligant a trobar culpables de sota les pedres, i quin millor ase dels cops per a amplis sectors polítics espanyols que aquell invent constitucional que mai ha acabat de reeixir? En el punt de mira, és clar, Catalunya. Quan es va decidir aquella generalització de l’invent autonòmic amb el castís “café para todos (qui l’ha estat pagant aquests anys?), es tractava d’aigualir d’alguna manera la singularitat nacional de Catalunya. Ara que es proposa fer marxa enrera (Milián Mestre ho denomina molt encertadament “cafè per a ningú”), l’esquema es pretén idèntic: que Catalunya quedi igualment buidada de contingut respecte de les altres comunitats autònomes.

Igualtat, tothom passant pel mateix raser: aquest és el gran error de l’estat, no entendre la seva diversitat territorial. Llengües, cultures, tradicions forals, trajectòries històriques, insularitats… impossibles d’encabir en una única solució, en un únic vestit que a uns asfixia i a altres els ve gran. L’estat espanyol ha estat incapaç de trobar un model d’organització definitiu que satisfés totes les realitats nacionals o regionals que, de grat o per força, hi pertanyen. Mai no ha sabut què volia ser de gran i ens torna a proposar, com la cançó de l’enfadós, la recepta de sempre: donar les ordres des de la Puerta del Sol.

Des de Catalunya no hem de témer aquests nous estirabots centralistes. Més aviat n’hem de passar olímpicament. Nosaltres el que hem de fer és construir un futur en llibertat, pròsper i europeu. Ja queda menys per assolir-lo.

Anuncis que em posen nerviós (28: el de les croquetes La Cocinera)

L’escena.

Una parella discuteix sobre quina de les seves mares elabora les millors croquetes. Per reforçar els arguments, ell amenaça amb destruir-li un vestit amb el mini-pimer i ella amb tallar-li el cable d’una consola de videojoc o qualcom per l’estil. Per posar pau, la veu en off troba la solució: el producte publicitat.

El missatge.

Les croquetes artesanes d’aquesta marca són tan bones que s’assemblen a les de les mares d’abans.

Per què em posa nerviós?

Per aquesta trivialització d’un conflicte conjugal, amb amenaces incloses, i perquè la solució a l’esmentat problema ve, com sempre, del Gran Germà. Per què no se les fan ells les croquetes? No en saben, oi? És clar, els les fa la mare (que probablement li diuen “mamà”). Per cert, les croquetes artesanes La Cocinera, d’artesanes no en tenen res: les fa una màquina, com és lògic.

El cul i la tapa del vàter

ETA ha anunciat un alto el foc “permanent, general i verificable internacionalment”. És una notícia positiva, que cal que sigui valorada com el que és: una petita passa en la direcció desitjable. Malauradament, el govern espanyol no han estat, una vegada més, a l’alçada de les circumstàncies. La seva actitud davant cada gest, petit o gran, que fa el món de l’esquerra abertzale, em recorda l’acudit aquell del cul i la tapa del vàter (*). Mai no estan satisfets amb res. De nou ha sortit el senyor Rubalcaba buscant tres peus al gat o tirant aigua al vi, no fos cas que es desil·lusionés tot aquell sector social (m’hi incloc) desitjós d’una superació definitiva del conflicte basc i esperançat en què aquesta arribi ben aviat. En concret, el delfí (diuen) de Zapatero ha afirmat que “la declaració d’ETA no canvia res”. Com que no? No són capaços de valorar aquest nou pas pel què representa?

Jo ja comprenc que el govern espanyol ha de fer el seu paper i que voldria que el procés s’acabés amb una rèplica del famós quadre Les llances de Velázquez, però resulta que les coses, desgraciadament per tots, no són tan senzilles. I és aquesta complexitat del conflicte nacional basc, llarg i dolorós, la que obliga a ser especialment sensible a cada gest que fa l’altra part en la direcció correcta, sabent trobar-hi un matís positiu. Sensibilitat que sí ha tingut, cal reconèixer-ho, el govern basc de Patxi López. Qui ho ha havia de dir.

[* A sota trobareu l’acudit esmentat, d’altra banda prou conegut]

Diuen que és un botiguer molt tiquis-miquis i que fa perdre la paciència als seus possibles clients a base de preguntar cada detall del producte que li demanen.

Un dia entra un senyor amb la intenció de comprar una llibreta:
– (client) bon dia, voldria una llibreta
– (botiguer) bon dia, com la voldria, gran, petita…?
– m’és igual, només la necessito per fer anotacions…
– la vol normal o apaïsada? amb ratlles o llisa?
– no hi fa res, ja li dic que és per fer anotacions
– i la vol amb les tapes negres, blaves? amb espiral o amb els fulls encolats?
– (una mica emprenyat) li dic que m’és igual, qualsevol llibreta…

En aquests moments interromp la conversa un nou client que entra tot irat a la botiga amb un rotlle de paper de vàter a la mà, mentre s’adreça a crits al botiguer pesat:

– aquest és el rotlle de paper que uso habitualment, ahir li vaig ensenyar el cul i aquella (assenyalant amb el dit) és la tapa del vàter que vull; vol fer el fotut favor de vendre-me-la d’una puta vegada, si us plau?

‘Little Fockers’ (‘Ara els pares són ells’)

Un infermer s’estressa d’allò més organitzant la festa d’aniversari dels seus fills bessons, rebent la visita del seu sogre, exigent i tafaner, i intentant evitar l’assetjament d’una comercial d’una mena de Viagra, que ha de promocionar davant dels seus col·legues de professió (el medicament, no ella).

Es tracta d’una vulgar comèdia nord-americana amb algun moment graciós, però ben fluixeta. Només la salva la panòplia de velles glòries que hi apareixen. Anoteu: Robert de Niro (que ha conegut èpoques millors), Barbra Streisand (que cada dia s’assembla més a la duquessa d’Alba, amb aquells rínxols), Dustin Hoffman (aprenent a ballar un peculiar flamenco made in USA), Harvey Keytel (el mateix que he dit referint-me a De Niro), a més del protagonista, Ben Stiller, un còmic que comença a estar bastant suat.

A la sortida del cinema, se m’informa que aquesta pel·lícula és la tercera d’una sèrie. Les dues anteriors (Los padres de ella i Los padres de él, en versió espanyola) no van merèixer la meva atenció. Veient la tercera part, entenc el perquè.

Els reis desdoblats

Nit màgica de Reis. Jo vaig tenir la sort de tardar anys a saber tota la veritat de la història, però en canvi des de ben petit hi havia un detall que no em quadrava. Molts anys després, m’adono que té un paral·lelisme amb la situació política actual.

M’explico. De petits anàvem a veure la cavalcada a la Gran Via de Barcelona (en un privilegiat balcó d’un principal). Després, quan arribàvem a casa, posàvem la televisió, que retransmetia en directe la cavalcada… de Madrid. Allò sempre em va desconcertar. Preguntava ingènuament als meus pares perquè els mateixos reis que desfilaven per Barcelona ho podien fer, simultàniament, a 600 quilòmetres de distància. Rebia dels pares la resposta comodí per aquests casos, aquella que els treu sempre del compromís:

– és que són màgics…

La veritat és que la resposta mai no em va convèncer del tot. Casi cinquanta anys més tard, m’adono que aquella incompatibilitat “reial” entre Barcelona i Madrid està de rabiosa actualitat… en el terreny polític. És cert: no pot ser que els reis d’Orient es desdoblin en dos llocs diferents (els espanyols en dirien se biloquen) i tampoc pot ser que les realitats nacionals que representen les dues ciutats puguin encaixar-se entre elles, o encaixonar-se, o com dimonis es digui. Les dues alhora no poden ser. Qui encara no ho hagi fet, que trïi.

Despesa sanitària: un malalt de pronòstic reservat

Magnífica la tertúlia d’avui de Catalunya Ràdio (podeu escoltar-la aquí). A partir de les declaracions del nou conseller d’Economia, Mas-Colell, sobre la inviabilitat del sistema sanitari, s’ha generat un interessant debat. Casualitat o no, els quatre tertulians (Josep Maria Ureta, Joan Coscubiela, Mar Jiménez i Cirus Andreu) provenen del món econòmic, el que ha garantit un major nivell. Els oients que han intervingut telefònicament han aportat el contrapunt del ciutadà del carrer, aquella lògica aplastant que a vegades polítics o professionals de l’economia no saben veure prou bé.

La discussió tenia com a referent proper la intervenció d’un altre conseller, el de Salut, posant en qüestió la gratuïtat de determinats serveis hospitalaris, començant pel menjar, i d’aquí s’ha passat a posar sobre la taula una idea que fa temps que dóna tombs: el pacient, el ciutadà, s’ha acostumat amb els anys a què tots els serveis siguin gratuïts i a tenir dret a tot tipus de prestacions, sense ser conscient que no ho són de gratuïtes: algú les ha de pagar. Qui? Premi: tothom, amb els seus impostos.

Algunes idees i reflexions que han sortit a la tertúlia. El pitjor agent per a la sanitat pública és, curiosament, el Barça: quan un jugador es fa pupa, de seguida li fan un TAC o una ressonància magnètica, o el que sigui; són proves que tots exigim que ens facin malgrat el seu cost econòmic. El paper de les empreses desenvolupadores d’aquests avenços tecnològics, interessades, naturalment, en oferir les últimes novetats a l’administració, també s’ha de tenir en compte, per no parlar de la indústria farmacèutica, poderosíssim lobby que pressiona les tres potes de la despesa sanitària (l’administració, el metge i el pacient). Per últim, ha estat interessant contrastar els dos posicionaments ideològics: Ureta i Andreu defensant la necessitat de reduir la despesa sanitària i Jiménez i Coscubiela afirmant la viabilitat d’un augment d’aquella.

Impossible aprofundir sobre tot el què s’ha dit (estic escribint de memòria), però m’ha semblat un debat d’altura sobre un tema que necessita ser abordat de forma seriosa i urgent. Esperem que totes les parts implicades (administració, metges, sector privat, ciutadans) ho facin amb la responsabilitat i altura de mires que l’actual situació demana.

Provocacions

La decisió, i posterior rectificació, de l’Ajuntament de Barcelona d’erigir un monument dedicat als gais ha generat una petita polèmica, convenientment magnificada pels mitjans de comunicació, erms com estan de notícies d’interès. Doncs resulta que el lloc triat, la plaça de la Sagrada Família, ha estat considerat per alguns com una “provocació”.

A veure: si el monument pot ser com me l’imagino, és a dir com els que jo he vist a Sitges o a Amsterdam (a la imatge), serà la cosa més discreta, seriosa i cabal que es pugui trobar en un espai públic. De provocació, res de res. Si l’Església catòlica es considera “provocada” per aquest monument (m’imagino que pel fet de que a uns metres s’alça el Temple Expiatori) serà el seu problema. Per provocacions, les que llença contínuament el seu cap de files a l’estat, el cardenal Rouco, que aquest cap d’any, precisament, tornava a adreçar un discurs ben inquisitorial a l’opinió pública, en ocasió de la Jornada de la Família (família entesa d’una única manera). Acotació final entorn al monument als homosexuals: el posaran al costat d’una mesquita? Oi que no?

L’altra reflexió de la notícia la inspira l’actitud de l’Ajuntament. En qüestió d’hores ha canviat de parer. Però com es prenen les decisions en aquella casa? Acorden les coses a la babalà, potser a cara o creu, i com que s’origina un petit rebombori, es desdiuen immediatament. Així rutlla aquella pobra ciutat. Esperem que el proper mes de maig l’electorat “triarà” bé.