Eleccions al Parlament’10 (i 13: l’hora de la veritat)

Diumenge, 28 de novembre de 2010

El dia de les eleccions. D’entre altres papers de l’auca, em toca fer d’apoderat en un col·legi. Aquestes són les petites anècdotes de la jornada.

* Arribo puntualment a les nou del matí a l’antiga Escola d’Enologia, a l’avinguda Ramón y Cajal de Tarragona. A l’església del costat s’hi està celebrant un funeral. Just al davant hi ha la seu del PSC. No em digueu que tot plegat no és una mica premonitori.

* Al col·legi hi ha únicament dues meses. Serà un “joc de poques taules” (això és un xist). Els únics interventors que em trobo són de Convergència i del PSC. A mig matí, arriba un del PP, ensenya la credencial i s’asseu a llegir un llibre, sense posar massa interès en les votacions. També hi ha l’apoderat d’Iniciativa, un noi d’aspecte lleugerament okupa amb qui parlo, naturalment, de política. Més tard faran acte de presència els apoderats d’Esquerra i de Reagrupament, amb els quals el fair play és també total.

* Les tradicionals cabines han estat substituïdes per una mena d’expositors dotats d’unes cortines que es corren. Un senyor, amb pinta antic règim (ulleres, bigotet) reclama una cabina com les d’abans “porque así lo exige la normativa“, fins que se’l convenç que l’expositor amb cortines també garanteix el secret del vot.

* El fet de que es presentin fins a trenta candidatures a la demarcació fa que un senyor s’exclami: “¿Treinta candidaturas? ¿Tantas? Pues si que se aburre la gente.” Doncs sí, fins a 540 persones, sense comptar els suplents, ens hem molestat en figurar en una candidatura, en aquests moments de presumpta desafecció política. Per cert, les paperetes de Pirates de Catalunya són fotocòpies, en perfecta coherència amb l’ideari de la formació.

* Incidències, ben poques. Descobrim que les paperetes de la CORI han desparegut de la taula de bon matí. Algú se les ha endut. Cal posar-hi les que estaven als expositors. Aquest petit boicot no impedeix que la candidatura juantxi aconsegueixi set vots.

* El fet de portar penjant, com si fos un escapulari, el tarjetó de Solidaritat, fa que més d’un se m’acosti per comentar-me, amb complicitat, que ens ha votat. Una senyora m’ensenya la papereta mentre em pregunta si és la del partit de Laporta. Quan li dic que sí, em contesta “ja m’ho pensava, però volia estar segura”. Una interventora coneix l’Albert Pereira, número dos de Solidaritat, mentre que troba el cap de llista una mica “xulillo”. L’Hèctor, “xulillo”? No, Laporta. Ah.

* Tanta estona en un col·legi electoral fa que t’assabentis de detalls ben personals dels votants. Una senyora, mentre guarda el DNI a la cartera, em mostra orgullosa un bitllet d’una pesseta. És el seu primer sou, ja fa molt, quan va entrar a treballar amb 14 anys. Li comento que llavors no hi havia tants “ni-ni” com ara.

* Arriba l’hora de l’escrutini, mentre els mòbils comencen a donar dades preocupants. Una interventora de Convergència, amb el pinganillo a l’orella diu que “s’estan sentint coses rares”. Coses com ara que la seva formació no arriba a 60 escons, que Solidaritat només treu un diputat o que entra Plataforma. La realitat corregirà els errors de les enquestes a peu d’urna i posarà les coses al seu lloc. Afortunadament.

* La nit electoral de Solidaritat es celebra a l’hotel AC Tarragona. Quan arribo veig cares llargues. L’alegria esclata quan l’únic diputat es transforma primer en tres i després en quatre. Hèctor López Bofill expressa el seu sentiment agredolç per no poder entrar al Palau de la Ciutadella malgrat l’èxit de la candidatura. I s’ho mereixia. L’important, però, era que l’independentisme “de veritat” entrés al Parlament i s’ha aconseguit. Ja res no serà igual a Catalunya.

Eleccions al Parlament’10 (12: la Secuita)

La crònica

Divendres, 26 de novembre de 2010

S’acaba la campanya. El darrer acte es fa al Casal de la Secuita, a les vuit del vespre. Quan arribo a aquest poble del Tarragonès, em costa trobar el lloc: ni sé on és ni trobo ningú al carrer per preguntar-li-ho. El fred transforma la població en un lloc deshabitat i fantasmal. Finalment apareix per un portal una senyora que m’indica que el Casal és a tocar d’on ens trobem: ella també assistirà a l’acte, acompanyada de no massa gent, però la suficient com perquè tingui caliu i intensitat (l’acte, no la gent).

Parlen tres vells amics: l’antic regidor tarragoní Xavier Almagro, el jurista Jaume Renyer, blocaire d’aquesta casa, i Albert Pereira, ex-alcalde de la població i candidat número dos de la llista de Solidaritat. Els vells roquers mai no moren. Entre els tres sumen, si fa no fa, uns cent anys de patriotisme conseqüent i activisme incansable a favor de Catalunya i la llibertat. Cent anys, els mateixos que fa d’aquella altra Solidaritat. Després de les seves intervencions, s’origina un viu debat entre diversos assistents. Es toquen molts temes, des de la discriminació del camp català davant els oliverars andalusos fins a la corrupció política (intervenció d’un del públic: “el que mana no és el ministre, sinó el cabrón que està a sota; la comissió, sempre”). No arreglem el món però sortim una mica més convençuts, si encara quedaven dubtes, de la necessitat d’un estat propi i d’una regeneració de la classe política.

Quan arribo a Tarragona, a quarts d’onze de la nit, encara tinc humor per posar-me a repartir tríptics pels parabrisos dels cotxes aparcats als carrers del meu barri. En el transcurs de la meva passejada a hores tan gèlides, tinc l’oportunitat de saludar un altre candidat. És el número u del Partit Família i Vida, es diu Jordi Consarnau, un senyor molt educat que em dóna la mà fins a tres vegades mentre es lamenta dels escassos recursos del seu partit, que l’obliguen a “patejar-se el carrer”, com diu ell. I això fa, a bord d’una mena de furgoneta amb megafonia i grans cartells. Ens intercanviem la nostra paperassa i ens desitgem sort. No falta gaire perquè siguin les dotze de la nit, la campanya s’acaba i a mi m’espera el llit. He de començar a reflexionar.

La frase pescada al vol

A ver el lunes qué pasa“. Dita dimecres per un caixer del Mercadona a una altra. No us feu il·lusions, no parlava de que ja estés frissant per conèixer els resultats de les eleccions sinó d’un altre resultat més esperat: el Barça-Madrid. D’això és del que parla la gent qualunque en el seu dia a dia. Haurem de treballar més perquè el ciutadà s’interessi una mica per la cosa pública, perquè l’afecta molt més del que es pensa.

La reflexió

L’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa té plantes tancades per tal de retallar despeses, mentre les sales d’urgències d’aquest i altres centres sanitaris sempre estan col·lapsades. Fa pocs dies ens informaven de que els llençols i les coixineres dels llits hospitalaris ja no es canvien amb la freqüència d’abans, tot per retallar quatre cèntims. Amb un estat propi tindríem els suficients recursos per destinar-ne una part important a tenir una sanitat pública com Déu mana.

Els adversaris (avui: friquis, sectorials, radicals i inclassificables)

Acaba la campanya i encara queda un bon nombre de candidatures, des de la CORI reusenca fins a falangistes i comunistes de diversa coloració, des d’animalistes, pensionistes i gais (per cert, aquests amb una llista completament desconeguda en aquestes contrades) fins al partit de la Rosa Díez, des de l’equívoc Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana fins el fantasmagòric CDS (sí, el de Suárez). Trieu i remeneu, i si us agrada, voteu. Això és la democràcia.

Eleccions al Parlament’10 (11: Reus)

La crònica

Dijous, 25 de novembre de 2010 (vespre)

Se celebra l’acte final de campanya de Solidaritat a la demarcació, i es fa a Reus. El Teatre Fortuny causa impressió, ple de gent fins al galliner i amb multitud d’estelades penjant a cada pis. Les obres de la carretera de Tarragona a Reus, que cada dia estan pitjor, fan que arribi amb un cert retard a l’acte, de manera que en un primer moment em quedo sense seient a les files reservades als candidats. M'”exilien” a una llotja lateral, però uns moments més tard l’eficaç Miriam, la noia per tot, aconsegueix trobar-me un forat a la quarta fila, on m’instal·lo en el precís instant en que entren a la sala Joan Laporta i la resta d’oradors. Aplaudiments, ovació, crits d’independència. La bogeria. Els quatre oradors (els tres tenors i el cap de llista Hèctor), en la seva línia. Avui està molt brillant l’Alfons López Tena, que quan s’hi posa, s’hi posa. Tots apugen el llistó dels atacs als adversaris. Albert Rivera, Josep Poblet, Ernest Benach, José Montilla… tothom rep canya implícitament o explícitament. Final apoteòsic. Reus respon, Reus mai no defrauda.

La frase pescada al vol

Es el del fúrbol“. Exclamació d’una transeünt al recollir el tríptic de Solidaritat. Sembla mentida com es pot sintetitzar tant el currículum d’una persona, en aquest cas Joan Laporta.

La reflexió

Reus és capdevantera en la recerca agroalimentària, concretada en el Centre Tecnològic de Nutrició i Salut, que interactua amb la Universitat i les potents empreses de la zona. En una Catalunya independent el sector públic, imprescindible en aquestes apostes estratègiques de futur, podria dedicar-hi molts més recursos dels que s’hi dediquen ara.

Els adversaris (avui: Ciutadans)

Són els “no nacionalistes” que van nuets. El cap de llista es diu Vicente Castillo, i no he aconseguit saber-ne pràcticament res. Per les fotos, no sembla un senyor massa disposat a despullar-se o a rebel·larse, com diu el seu eslògan. El que sí sembla és bastant anticatalanista, a jutjar pel seu Facebook. Au, doncs, bon vent.

Eleccions al Parlament’10 (10: mercadet de Tarragona)

La crònica

Dijous, 25 de novembre de 2010 (matí)

Dimarts i dijous hi ha mercadet a Tarragona. Una corrua de gent va amunt i avall per la coca central de la Rambla Nova. Moment propici, doncs, per repartir publicitat electoral, que és el que hem fet durant una estona. No és una activitat que m’entusiasmi, atesa la meva proverbial timidesa, però m’ajuda a superar-la, a banda que em permet extreure’n algunes conclusions d’ordre sociològic. Els transeünts els podem dividir en tres grans grups, segons la seva reacció quan els ofereixes propaganda electoral: els que t’agraeixen el gest amb un somriure o un “gràcies” a mitja veu; els que agafen els papers sense més ni més; i els que els rebutgen a vegades sense mirar-te a la cara. D’aquests darrers ens n’hem trobat bastants avui, potser perquè ja estan una mica cansats de campanya electoral. Hi ha també el problema de decidir a qui donar publicitat i a qui no. Sovintegen les persones amb les dues mans ocupades, portant bosses, carros de la compra, cotxets de criatura o simplement a la butxaca (avui feia molt fred a la nostra ciutat) i fa una mica de cosa donar un paper que no sempre podran agafar. Després hi ha la qüestió de la immigració, persones que molt probablement no poden votar. Si no els ofereixes publicitat, no deixa de ser per un acte de prejudici. Per què no els hauria d’interessar? A una parella oriental, amb pinta de turistes japonesos, els hem donat el tríptic, tot preguntant-los, en anglès, si eren de Tòquio; són xinesos i estan aquí aprenent el català. Xof. Han marxat la mar de contents, per sort.

La frase pescada al vol

“Lo importante no es que nos devuelvan el dinero, sino que no nos lo quiten“. Aguda reflexió sentida a una senyora, tot contemplant el bitllet de 3.000 euros que aquests dies estem repartint per carrers i parabrises. És exactament el que li vaig sentit dir a Laporta la primera vegada que va venir a Reus (veure apunt).

La reflexió

Les notícies ens han informat avui de la gran quantitat de robatoris de tractors a les Terres de l’Ebre. Amb un estat independent, Catalunya podria fer molt més per al castigat sector agrari català, des de tenir una veu directa a Brussel·les per defensar els seus interessos fins a disposar de més recursos per augmentar les mesures de seguretat i prevenció dels delictes al camp.

Els adversaris (avui: Des de Baix)

Enèsima candidatura que recull els “ismes” de sempre. Són anticapitalistes, sobiranistes, ecologistes, feministes, antiracistes i internacionalistes. Déu n’hi do. El nom que s’han posat suggereix que s’organitzen assembleàriament i que passen de cúpules de partits, la qual cosa ja està bé. Encapçala la candidatura tarragonina un vell conegut: José Estrada, el compañero Estrada, i entre estudiants i sindicalistes hi descobreixo un càrrec d’un cert relleu: el número 10 és el primer tinent d’alcalde d’Ulldecona, Josep Lluís Millán. 

L’agenda

Dijous, 25 de novembre. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència a Reus, final de campanya. Amb Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran i Hèctor López Bofill. Al Teatre Fortuny, a les 20,15 h.

Divendres, 26 de novembre. Acte electoral de SCI a la Secuita. A la sala d’actes del Casal, a les 20,00 h.
 
Diumenge, 28 de novembre. Eleccions al Parlament de Catalunya. De 9,00 a 20,00 h.

Eleccions al Parlament’10 (9: Salou)

La crònica

Dilluns, 22 de novembre de 2009

Acte electoral a Salou. Arribo al Centre Cívic (a l’Ajuntament) i per sorpresa meva tres formacions polítiques fan actes simultàniament: Convergència, Iniciativa i Solidaritat. A la nostra formació li ha tocat una enorme sala amb capacitat per a cent persones. Naturalment, no s’omple. De fet, som poquets, i el que podia haver estat un acte formal, amb discursos més o menys elaborats (jo mateix en portava un de preparat), es reconverteix en un col·loqui precedit de dues petites xerrades a càrrec d’Eugeni Capella, candidat de Cambrils però que treballa a l’Ajuntament de Salou, i d’Albert Pereira, número 2. Jo acabo fent de presentador i me’n surto prou bé, tenint en compte que era una tasca totalment imprevista. Després, petit col·loqui entre els assistents. A un d’ells li preocupa el futur d’una Catalunya independent a la Unió Europea. Hi seguirem? No ens voldran? Albert Pereira li soluciona els dubtes amb el rigor d’un jurista i l’entusiasme d’un vell patriota (bé, no tan vell). El repartiment de tríptics i de pseudo-bitllets de 3.000 euros entre els assistents clou el modest acte.

La frase pescada al vol

“Ja has saludat la Maria Lapiedra?”. Perversa pregunta que un company de feina em llança, tot dinant, quan comento que he tingut ocasió de saludar diverses vegades Joan Laporta. Que no m’esmentin aquesta tia, si us plau. Quina vergonya aliena ens fa passar.

La reflexió

El corredor mediterrani ferroviari, essencial per a connectar els territoris mediterranis (i els seus ports) amb les regions més riques i dinàmiques d’Europa (Roina, Rin…), dorm el son dels justos. A Espanya li interessa més unir València amb Madrid i fer túnels pel centre dels Pirineus, contra tota lògica econòmica i amb tota lògica centralista. Necessitem ample de via europeu per unir el País Valencià amb Europa. Catalunya hi posaria fil a l’agulla l’endemà mateix d’esdevenir un estat.

Els adversaris (avui: Reagrupament)

Adversaris, no. Diguem que cosins germans que, de forma transitòria, han tingut un malentès per un quítame allá esta candidata. El cap de llista és Ferran Pujol. No, no és gaire conegut, bàsicament perquè té un peu a Almoster però l’altre a Sant Cugat. És un cunero, com diuen a la península. De número set hi va Lluïsa Sanabra, antiga companya de feina, a qui saludo si m’està llegint. Tanca la relació de candidats Gil Cristià, responsable del Tarragonès a qui li va tocar donar-me de baixa de Reagrupament quan li ho vaig demanar. Consti que ho va fer sense posar-me pegues de cap tipus.

L’agenda

Dijous, 25 de novembre. Passejada i esmorzar de Joan Laporta pel centre del Vendrell. A partir de les 10,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Acte de Solidaritat Catalana per la Independència a la Universitat Rovira i Virgili. A la Sala de Graus de la URV de Reus, a les 13,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Acte electoral de SCI a Reus, final de campanya. Al Teatre Fortuny, a les 20,15 h.

Divendres, 26 de novembre. Acte electoral de SCI a la Secuita. A la sala d’actes del Casal, a les 20,00 h.

Eleccions al Parlament’10 (8: tens un correu)

La crònica

Dilluns, 22 de novembre de 2010

Obro la bústia de casa i, com dia sí dia no, em trobo algun sobre de propaganda electoral. Quan ja hem superat l’equador de la campanya, alguns partits encara no m’han fet saber les seves propostes via correu tradicional, és a dir, en paper. Altres sí. Els socialistes afirmen, com un triomf, que amb ells governant “Catalunya ha assolit el màxim autogovern, el millor finançament i la màxima inversió pública de l’Estat de tota la història”. Gràcies, home. El tríptic del PP és un batiburrillo de propostes sense ordre ni concert, on destaca la frase de Rajoy “el cambio en España comienza en Cataluña“. Això és el que som per ells, un simple trampolí, res més. Esquerra ofereix algunes raons per votar-la: impuls a un referèndum (Benach ens dirà com), evitar que el PP sigui el tercer partit de Catalunya (tradicional obsessió d’Esquerra, que en sí no té cap sentit) i altres.

No a la bústia sinó al carrer trobo dos fulls més. Un sembla un anunci d’una acadèmia d’anglès, amb una foto de l’estatua de la Llibertat, però no: anuncia una tal Alternativa Liberal Social, que respira d’aquesta manera: “no queremos derivas independentistas“, “nos gusta la Cataluña plural“, “para la defensa del bilingüismo cordial (tot en castellà)”, etc. Bona nit i tapi’s. L’altre full és del SAIn. Què és el SAIn? No, no és allò de què estan fetes les ensaïmades, sinó el Partido Solidaridad y Autogestión Internacionalista. No s’estan de res: volen fer desaparèixer la fam, l’atur, l’esclavitud infantil… però no diuen com. Volen una España solidaria i la defensa de la vida humana desde la concepción hasta la muerte natural. Tampoc els penso votar.

La frase pescada al vol

“Ens tornaran a bombardejar com al 38. La gent té molta por”. Alarmant frase deixada anar per un matrimoni d’avançada edat, mentre Laporta es feia fotos al mercat de Tarragona. “No s’ha de tenir por, perquè ara les coses són molt diferents”, els vaig replicar. No sé si els vaig convèncer gaire.

La reflexió

La de milions que costa la tramesa de la propaganda a totes les bústies. Paper i més paper que en molts casos va directament a la brossa, i que paguem entre tots (el paper, no la brossa). En una Catalunya independent (i mentre no ho sigui també es pot fer) la difusió de propostes electorals es farà per mitjà de les noves tecnologies, que ja dominaran totes les capes de la població: ecològic, net, instantani…

Els adversaris (avui: Pirates de Catalunya)

L’apariència és de partit friqui, però la proposta és ben seriosa: a favor del programari lliure, per la circulació sense censures de tot tipus d’informació i partidaris de la democràcia directa i participativa. Impossible oposar-s’hi. Fa bé Vilaweb de donar-li un rang de partit “important”. Encapçala la llista de Tarragona Ester Galimany, una xiqueta de 27 anys nascuda a Valls i enginyera informàtica per la Universitat Politècnica de Catalunya. Ah, per cert, ja hi ha un diputat pirata a Suècia.

L’agenda

Dimecres, 24 de novembre. Acte electoral de SCI a Ulldecona. A la Casa de Cultura, a les 19,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Passejada i esmorzar de Joan Laporta pel centre del Vendrell. A partir de les 10,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Acte de SCI a la Universitat Rovira i Virgili. A la Sala de Graus de la URV de Reus, a les 13,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Acte electoral de SCI a Reus, final de campanya. Al Teatre Fortuny, a les 20,15 h.

Divendres, 26 de novembre. Acte electoral de SCI a la Secuita. A la sala d’actes del Casal, a les 20,00 h.

Eleccions al Parlament’10 (7: retrats)

La crònica

Diumenge, 21 de novembre de 2010

Ja han col·locat els plafons de Solidaritat Catalana a l’únic indret que ens ha concedit, de forma magnànima, l’Ajuntament de Tarragona: el carrer Maria Cristina. Les fotos de Joan Laporta i Hèctor López Bofill ja llueixen a mitja altura, com a recordatori dels votants segurs i reclam dels no segurs. La resta de partits (els de “primera categoria” en la peculiar classificació de l’actual normativa electoral) ja els han penjat de fa dies, fins i tot abans de començar la campanya. Artur Mas ens mira frontalment amb un aire de suficiència, com volent dir: “ja ho tinc tot lligat”. Montilla, en un cartell vermell encès que ressalta la seva grisor personal i fotogràfica, mira de costat mentre exhibeix un inusual somriure. Puigcercós, amb aire seriós i americana sense corbata, proclama que convocarà un referèndum; ara, no? Sánchez Camacho (que es fa dir “Alicia”, no “Alícia”) somriu amb aquella cara com de porcellana, dentadura a joc i maquillatge contundent. Joan Herrera és qui pitjor ha quedat a les fotos electorals; amb aquelles ulleres que du i un somriure forçat sembla un capellà de mitjana edat i no el progressista jove que se suposa que és.

La frase pescada al vol

“Però si les dones ja fa molt temps que vau perdre la vergonya”. Ho va dir Joan Laporta el dia que va visitar el mercat de Tarragona, quan li van comentar que dues noies es volien fer una foto amb ell, però els feia vergonya demanar-li-ho. No cal dir que la frase va ser molt celebrada per la concurrència.

La reflexió

A la demarcació electoral de Tarragona s’hi han presentat trenta candidatures, però no totes surten del mateix lloc a la cursa electoral. Hi ha unes preferències clarament discriminatòries. És d’esperar que un estat català elabori i aprovi ben aviat una legislació electoral que tracti tothom per igual, sigui als fanals del carrer, sigui a les televisions, sigui on sigui.

Els adversaris (avui: el Partit Popular)

El cap de llista és Rafael Luna, un polític Duracel: i dura, i dura. Als cartells electorals exhibeix un somriure que es nota massa que és fals: té l’aire d’un botiguer que estafi la clientela. Tanca la llista Alejandro Fernández, el regidor de Tarragona, un peper pata negra, com diu un company de Solidaritat que el coneix prou bé.

L’agenda

Dilluns, 22 de novembre. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència a Benissanet. A la sala d’entitats del Casal Municipal, a les 22,00 h.

Dimarts, 23 de novembre. Acte electoral de SCI a Salou. Al Centre Cívic, a les 19,30 h.

Dimecres, 24 de novembre. Acte electoral de SCI a Ulldecona. A la Casa de Cultura, a les 19,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Passejada i esmorzar de Joan Laporta pel centre del Vendrell. A partir de les 10,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Acte de SCI a la Universitat Rovira i Virgili. A la Sala de Graus de la URV de Reus, a les 13,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Acte electoral de SCI a Reus, final de campanya. Al Teatre Fortuny, a les 20,15 h.

Divendres, 26 de novembre. Acte electoral de SCI a la Secuita. A la sala d’actes del Casal, a les 20,00 h.

Eleccions al Parlament’10 (6: amb Núria Cadenes)

La crònica

Dissabte, 20 de novembre de 2010.

La Núria Cadenes (a la imatge) està de visita electoral per les comarques de Tarragona i aprofitem per organitzar-li una mena d’homenatge-tertúlia en forma de dinar. De camí al restaurant (que és Les Voltes, el mateix del dia d’inici de campanya), me la trobo a ella i a l’Albert Pereira, que me la presenta. És aquella noia de Maulets que va estar alguns anys empresonada, no tant com a càstig com perquè servís d’advertiment al jovent independentista que començava a ser important, a l’època dels Jocs Olímpics. Algú es pensava que s’arronsaria, però la Núria es va mantenir ferma i avui l’independentisme de tots colors és viu i puixant com mai.

Al dinar assistim vint-i-tantes persones que parlem apassionadament sobre els temes més diversos. A saber: l’educació (les anades i vingudes del govern sobre la setmana blanca, el dret a la vaga dels professors…), la justícia i els sindicats (que no han evolucionat gens en anys i anys), el poder de les cúpules dels partits polítics, l’habitatge social (on és?), els disbarats valencians (el circuït de F1, Marina d’Or, Terra Mítica), fins i tot parlem de nacionalisme andalús i de Blas Infante.

La Núria ens adreça unes paraules que acaben essent un llarg i entusiasmant discurs. Ens parla de tres importants conceptes, que costen més de pronunciar que d’entendre: transversalitat, territorialitat i plausibilitat. Es declara independentista perquè ho vol deixar de ser, i aclareix que vol que la independència la vegin els seus pares, no només els seus néts com pretén la Marta Ferrusola. Acaba amb una frase de Pau Claris: “què és el que us manca, catalans, sinó és la voluntat?”. Voler és poder. Després, el col·loqui segueix entre els assistents. A una hora prudencial, la Núria ha de prendre el tren i s’acaba l’experiència político-gastronòmica.

El menú? Tallarines i una estupenda orada, grossa i maca. 

La frase pescada al vol

“Tarragona és una ciutat de fatxes fins els collons”. L’ha deixada anar un dels comensals, que no té pèls a la llengua. És una afirmació que serà útil a l’hora d’analitzar els resultats de Solidaritat Catalana a la ciutat, el proper diumenge.

La reflexió

El correu passa fins un mes més tard per algunes zones dels Pallaresos, segons afirma un veí d’aquesta població del Tarragonès. O potser no passa mai. Amb un estat propi, els serveis públics podrien ser gestionats molt millor perquè les decisions es prendrien de més a prop i els treballadors estarien més ben remunerats.

Els adversaris (avui: Esquerra Republicana de Catalunya)

Produeix una sensació agredolça haver de parlar d’aquesta llista, perquè fa quatre anys no eren adversaris, però ara ja sí. A la llista hi trobo molts noms coneguts, Sergi de los Ríos, Empar Pont, Àngel Xifré, Josep Maria Pallàs o Isabel Sales. No tinc motius per parlar malament d’ells, al contrari, però sí del partit que els presenta. El més interessant d’aquesta llista no és qui hi ha, sinó qui no hi ha: per exemple, Ernest Benach, que ha “volat” a Barcelona, en un exercici que té molt poc a veure amb allò de la valentia que tan pregonen aquests dies els republicans. Però ja se sap, són com són.

L’agenda

Dilluns, 22 de novembre. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència a Benissanet. A la sala d’entitats del Casal Municipal, a les 22,00 h.

Dimarts, 23 de novembre. Acte electoral de SCI a Salou. Al Centre Cívic, a les 19,30 h.

Dimecres, 24 de novembre. Acte electoral de SCI a Ulldecona. A la Casa de Cultura, a les 19,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Passejada i esmorzar de Joan Laporta pel centre del Vendrell. A partir de les 10,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Acte de SCI a la Universitat Rovira i Virgili. A la Sala de Graus de la URV de Reus, a les 13,00 h.

Dijous, 25 de novembre. Acte electoral de SCI a Reus, final de campanya. Al Teatre Fortuny, a les 20,15 h.

Eleccions al Parlament’10 (5: xerrada a la Cambra de Comerç de Tarragona)

La crònica

Divendres, 19 de novembre de 2010.

Hi ha programada una conferència d’Emili Valdero, candidat de Solidaritat per Barcelona, sobre la viabilitat econòmica de Catalunya Estat, a la Cambra de Comerç de Tarragona. Jo n’he de fer la presentació però són les vuit, hora de l’acte, i Valdero encara no ha arribat. Problemes de trànsit? No troba aparcament o no troba la Cambra? Finalment, l’Emili arriba apressat (com sempre, és un home que va a tope com diria ell). Presento el convidat-conferenciant però aprofito també per posar de manifest la millora que representaria un estat català per la meva ciutat, Tarragona, la seva gent, la seva economia, les seves infraestructures i la seva universitat. A continuació, Valdero engega el micro i s’està dues hores (2) de rellotge parlant i parlant sense un trist paper davant (quina enveja!) d’espoliació fiscal, de tracte discriminatori en infraestructures, de la futura seguretat social catalana… de tot, per acabar amb una part més política, partidista i reivindicativa de l’opció electoral que ell i jo defensem. De tant xerrar, s’ha polit les dues aigües que hi havia a la taula, la seva i la meva. Són molt més de les deu de la nit, hora pactada amb la Cambra per marxar, de manera que no queda temps per fer un col·loqui.

Alguns dels assistents anem després a un local de fritangues a fer un mos. L’Emili fa cara de cansat. Confessa haver fet 33.000 quilòmetres en tres mesos (no ell, el cotxe). Està rendit però molt animat. A la conversa entre frankfurts i patates fregides surten Esquerra (“diga’m si coneixes algun votant d’Esquerra que no tingui un càrrec o similar; ni un”), Reagrupament (durant el sopar ens assabentem de quantes persones exactament han anat a un acte de Carretero a Valls) i la Montserrat Nebreda (Valdero la coneix d’algunes tertúlies televisives i ens comenta el que realment pensa d’ella, amb tovallola o sense). L’acompanyo fins l’aparcament de la Rambla: ell ens dóna ànims i jo li recomano que dormi. Ho intentarà, diu.

La frase pescada al vol

“Són com dos trens diferents (referint-se a Catalunya i Espanya); cadascú ha d’agafar el seu”. Comentari d’un assistent a l’acte de la Cambra, mentre fa al cigarret tot esperant al carrer el seu inici.

La reflexió

Si Catalunya pogués decidir sobre tots els seus aeroports podria establir vols directes entre Barcelona i Tòquio o Mèxic o altres llocs del món, que ara estan prohibits per convenis internacionals. Això faria que els aeroports de la Costa Brava i Reus potenciessin els vols de baix cost, vitals per al dinamisme turístic (i per tant econòmic) de les seves zones d’influència. De pas, tampoc caldria subvencionar companyies que volen fer pagar als seus passatgers per anar al lavabo.

Els adversaris (avui: Iniciativa per Catalunya Verda – Esquerra Unida i Alternativa)

La cap de llista es diu Hortènsia, nom més que adequat per una formació verda. L’acompanyen una Pastori, un Romero, una Flor i un Pi, l’històric regidor reusenc Daniel Pi, que tanca la llista. De cares conegudes i saludades, una: l’Arga Sentís, del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona. Que tingueu sort, malgrat les considerables pífies de la vostra acció de govern.

L’agenda

Dissabte, 20 de novembre. Dinar tertúlia amb Núria Cadenes i Albert Pereira. Al restaurant Les Voltes, de Tarragona, a les 15,00 h.

Dissabte, 20 de novembre. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència a l’Ametlla de Mar. A la Penya Barcelonista, a les 17,30 h.

Dissabte, 20 de novembre. Acte electoral de SCI a Vilaverd. Al Local Social, a les 18,00 h.

Diumenge, 21 de novembre. Acte electoral de SCI a Riudoms. A la Llar de Jubilats, a les 20,00 h.

Dimarts, 23 de novembre. Acte electoral de SCI a Salou. A la Sala Costa Daurada, a les 19,30 h.

Eleccions al Parlament’10 (4: Tortosa)

La crònica

Dimarts, 16 de novembre de 2010. Toca anar a Tortosa (a la foto), on s’hi celebra l’acte central de campanya de Solidaritat Catalana. El Teatre-Auditori Felip Pedrell registra una molt bona entrada per sentir els “tres tenors” (Alfons López Tena ja s’ha recuperat de la indisposició que li va impedir venir a Tarragona). Presentació a càrrec de Caritat Garcia, la número tres de la llista. Tots els oradors, que no s’obliden dels problemes de les Terres de l’Ebre (transvassament, cementiri nuclear, pagesia… a més de l’oblit barceloni), tenen unes intervencions remarcables, però el moment culminant el protagonitza Hèctor López Bofill, que aprofita l’avinentesa de que a la sala es troba un senyor de 90 anys, de nom Joan Ferré, ex-combatent a la Batalla de l’Ebre, tot finalitzant el seu discurs visiblement emocionat: “si ell (referint-se a Ferré) va posar la seva vida en perill en defensa de la nostra llibertat, què us costa a vosaltres ara aconseguir-la amb una simple papereta el 28 de novembre?”. Ovació.

Ja són les deu tocades d’una freda nit tortosina i uns quants encara tenim humor d’anar a sopar (millor dit, com se sol dir “a menjar alguna cosa”) mentre parlem de com va la campanya.

La frase pescada al vol

“Naltros ja vam fer el que havíem de fer. Ara us toca a valtros”, dit en petit comité pel senyor Ferré, que a la seva edat conserva una envejable fortalesa física i claredat mental.

La reflexió

Ascó continua tenint números per albergar el cementiri nuclear. Si Catalunya tingués un estat propi seria ella qui decidiria sobre aquest tipus d’instal·lacions, independentment de que siguin addients o no. Nosaltres decidiríem la política energètica del país.

Els adversaris (avui: Plataforma per Catalunya)

La candidatura xenòfoba presenta com a cap de llista una tal Myriam Muñoz Román, de Calafell, una persona que opina que l’Islam s’hauria d’il·legalitzar. Així, tal qual sona. No val la pena seguir parlant-ne.

L’agenda

Dijous, 18 de novembre. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència a l’Arboç. A l’Auditori, a les 20,00 h.

Dijous, 18 de novembre. Acte sobre la viabilitat econòmica de la Catalunya Estat, coorganitzat per SCI i el Cercle Català de Negocis. A la Cooperativa de Cambrils, a les 20,00 h.

Divendres, 19 de novembre. Acte electoral de SCI a Amposta. Al Casal, a les 19,00 h.

Divendres, 19 de novembre. Acte electoral de SCI a Valls. A l’Ajuntament, a les 20,00 h.

Divendres, 19 de novembre. Acte sobre la viabilitat econòmica de la Catalunya Estat. A la Cambra de Comerç de Tarragona, a les 20,00 h.

Divendres, 19 de novembre. Acte electoral de SCI a Flix. A Ca Don Ventura, a les 20,30 h.

Eleccions al Parlament’10 (3: Serrallo i Sarral)

La crònica

Diumenge, 14 de novembre de 2010. Matí de campanya electoral a la Festa del Romesco, al barri del Serrallo. En poca estona repartim un bon gruix de díptics i de pseudo-bitllets de 500 euros. Gent passejant o asseguts en unes llargues taules fent un tast del típic plat mariner. Majoria de parelles amb criatures petites i de persones grans. Tot molt familiar i de diumenge al matí. No es estrany que davant aquest panorama també s’hi presenti la plana major de Convergència: Josep Poblet, Carles Sala i Felip Puig. Un dels companys, sense tallar-se un pèl, ofereix un díptic a l’ex-conseller de Política Territorial:

– tingui, com que vostè és un bon patriota, sé que ens farà costat a l’hora de votar la independència!
– tard o d’hora ho farem, no ho dubtis, tard o d’hora – respon Puig, tot sortint del pas

Tard o d’hora. L’eterna cantarella dels convergents de l’anar-hi anant, sense arribar mai enlloc. Ara no toca. I després?

Al vespre, i malgrat una certa mandra, em decideixo a prendre el cotxe i arribar-me a l’acte que Solidaritat fa a Sarral (a la imatge). Un amic d’aquella bonica vila de la Conca em convida a anar-hi (per cert, després no s’hi presenta). El lloc és propici: d’allí són originaris els avantpassats de Joan Laporta. Parlen Joan Vidri, sarrallenc, i els candidats Marta Corretgé, Núria Coral i Hèctor López Bofill. Som una seixantena de persones i, malgrat la grandària del local que ens acull, l’acte és càlid i familiar. A l’acabar, patates, olives i xampany en gots de plàstic afavoreixen petites tertúlies entre candidats i gent del poble.

La frase pescada al vol

“Els d’Esquerra han fallat moooooolt!”. Sentida a un senyor gran que conversa amb dos més a la sortida de l’acte de Sarral.

La reflexió

El coll de Lilla continua sent una barrera entre Valls i Montblanc. Un dels intervinents a Sarral diu que sent vergonya cada vegada que l’ha de passar, havent-hi la possibilitat de fer-hi el túnel tantes vegades anunciat. Amb un estat propi, disposaríem dels recursos necessaris per completar aquesta obra, en lloc d’esperar-ho del Ministeri de Foment.

Els adversaris (avui: Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco)

Encapçala la llista Ireneu Aymí López, desconegut per a la majoria. Clico el seu nom a Google i se m’informa que té alguna cosa a veure amb el cinema: ha participat a la producció El ocaso (2008). Potser ens dóna més pistes Facebook, que diu que és amic dels Xiquets de Tarragona, del Barri Antic de Valls, de la CORI (adversària comuna) i d’altres 199 persones o entitats. Escons en Blanc és una proposta com a mínim original. Per tal de fer palesa la desafecció d’una part de l’electorat, expressada habitualment amb un elevat percentatge de vots en blanc, aquesta llista proposar votar-los a ells i deixar els escons buits de tots els diputats que surtin elegits. L’únic problema que li veig a tot plegat em recorda un acudit de l’Eugenio, aquell dels àngels i Déu que acabava cridant “vale, pero, hay alguien más?“. Què hi ha darrera del “no anar” a un lloc? Misteri.

L’agenda

Dimarts, 16 de novembre. Acte central de Solidaritat Catalana per la Independència a les Terres de l’Ebre. Al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, a les 20,00 h.

Dimecres, 17 de novembre. Acte electoral de SCI a Vilabella. A la Sala d’Actes de l’Ajuntament, a les 20,00 h.

Dijous, 18 de novembre. Acte electoral de SCI a l’Arboç. A l’Auditori, a les 20,00 h.

Eleccions al Parlament’10 (2: Laporta a Tarragona)

La crònica

Divendres, 12 de novembre de 2010. És el dia que Joan Laporta dedica a Tarragona. Quarts d’una. Entrada al Mercat Central (a la imatge), amb el lògic rebombori que causa veure en persona algú popular. Les carnisseres, les peixateres, els clients… tothom vol saludar-lo, fer-s’hi una foto, aconseguir-ne un autògraf. Una dependenta rossa i menuda, exclama, després de donar dos petons a l’ex-president del Barça: “Quina cosa més guapa, aquesta nit no dormo!”. Mentrestant, repartiment de propaganda. Té molt èxit el fals bitllet de 500 euros que Solidaritat ha ideat per denunciar l’espoliació fiscal de Catalunya. Una senyora, al rebre’l, no pot evitar comparar-ho amb la seva modesta pensió i Hèctor López Bofill, el cap de llista, no para de recordar als presents que, en una Catalunya independent, les pensions pujarien 2.500 euros anuals, de cop.

Una del migdia. Acte a la Universitat Rovira i Virigili. Al bar, Laporta és rebut per una multitud d’estudiants (sempre n’hi ha molts als bars de les universitats) que també volen fer-s’hi una foto, inclòs un que reconeix ser merengue. En el seu parlament a l’Aula Magna, es deixa estar d’eufemismes i diu que l’actual situació política del país és una “merda seca”. Tots d’acord amb l’afirmació.

Vuit del vespre. Acte al Palau de Congressos, casi ple (cap altre partit l’omplirà, per cert). Parlen Xavier Almagro (enyorant la seva etapa de regidor tarragoní), Albert Pereira (el seu fragment contra les promeses d’Artur Mas hauria de passar als annals de l’oratòria), Hèctor López Bofill (proseguint amb la seva creuada contra l’actual classe política), Uriel Bertran (que va començar la seva intervenció amb una curiosa anècdota personal de quan estudiava filosofia) i Joan Laporta (engrescant el nombrós públic com si fos una estrella del roc: “voleu independència? No us sento prou!”).

Tarragona, la ciutat difícil. Prova superada per Solidaritat Catalana per la Independència.

La frase pescada al vol

“A veure si tornen tots els quartos aquí”. (Sentida a un senyor gran, al Mercat Central de Tarragona).

La reflexió

El desdoblament de la N-240, de Tarragona a Valls, és pitjor que l’obra de la seu. No és que es treballi a poc a poc, és que no s’hi fa res. Depèn de Madrid, és clar. Mentrestant, en pocs anys s’ha construït i inaugurat la denominada Autovia de la Plata, entre Astúries i Extremadura, de 800 km, de discutible utilitat estratègica. Si Catalunya fos independent, ja hauríem acabat aquella infraestructura imprescindible, perquè la decisió política seria catalana i disposaríem dels recursos necessaris.

Els adversaris (avui: Convergència i Unió)

Encapçala la llista Josep Poblet, l’exitós alcalde de Vila-seca (amb percentatges altíssims de suport popular, la qual cosa és bona o dolenta, segons com es miri). Aquest senyor és president de la Diputació gràcies als vots del Partit Popular i ha promès renunciar a algun dels càrrecs que acumula. En el número 5, hi ha l’etern regidor de Reus Carles Pellicer que, sortosament, ja fa temps que va deixar d’engominar-se el cabell. Si la coalició guanya finalment, però, no serà per haver pres aquesta decisió.

L’agenda

Dissabte, 13 de novembre, 19,00 h. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència a Gandesa. Al Palau Castellà.

Dissabte, 13 de novembre, 19,00 h. Acte electoral de SCI a Poboleda.

Diumenge, 14 de novembre, 12,00 h. Gran vermut de SCI a Bonastre. Al Local Cultural. 

Diumenge, 14 de novembre, 20,00 h. Acte electoral a Sarral. A la Sala Recreativa Municipal.

Eleccions al Parlament’10 (1: enganxada del primer cartell)

La crònica

Dijous, 11 de novembre de 2010. Sopar d’adherits de Solidaritat Catalana al Restaurant “Les Voltes”, de Tarragona, el més antic d’Europa, segons diuen. Som quaranta-i-tants. Optimisme en elevades dosis, entre fideuàs, sípies i lloms. A les dotze en punt, integrants de totes les candidatures confluïm a la coca central de la Rambla, a complir el tradicional ritual d’enganxar el primer cartell. Allí hi han els de Convergència (“Mas president!”, però d’independència, nanai), els socialistes (feia anys que no veia tantes americanes de pana: s’han quedat com congelats en el temps), els del PP (molt gelosos de l’espai que els va tocar), els Ciudadanos (tots amb unes samarretes proclamant “yo soy aragonés, yo soy andaluz, yo soy…” i estan en contra de les identitats) o els xenòfobs de Plataforma (amb una rossa de bon veure enganxant els seus cartells). Hi trobo a faltar, perquè no hi compareixen, la Carmen de Mairena, els pirates i els d’Esquerra (abans ERC).

La frase pescada al vol

Para tener la mierda que tenemos, prefiero independencia. Me han robado 61 años, antes no podía quejarme, pero ahora sí.” (frase que un home gran li etziba a un socialista, que no sap què contestar-li).

La reflexió

El Museu Arqueològic de Tarragona és encara de propietat estatal i de gestió autonòmica. Els seus magatzems contenen milers de materials arqueològics de l’època romana, de gran interès, però només s’exposa una quarta part del que hi ha en dipòsit. Si Catalunya fos independent, el MNAT (així s’abreuja) podria rebre els recursos necessaris per convertir-lo en el segon museu romà més important del món (a la imatge, la Medusa, una de les peces més representatives del Museu).

Els adversaris (avui: el PSC)

Encapçala la llista Xavier Sabaté, l’actual delegat del Govern de la Generalitat, un flixanco d’agradable tracte, perfecte representant del que en diríem l’aparatchik socialista: té la rara habilitat d’ocupar sempre un càrrec públic, sigui l’administració que sigui. Un gat vell. En el lloc número 13 (toca ferro) hi trobem Carles Castillo, el regidor tarragoní cap de la Guàrdia Urbana, que podria ser perfectament el successor de Sabaté. En el lloc número 17, un nom inequívocament magribí dóna la nota exòtica a la candidatura.

L’agenda

Divendres, 12 de novembre, 20,00 h. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència, amb Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran, Hèctor López Bofill i Albert Pereira. Al Palau Firal i de Congressos de Tarragona.

Dissabte, 13 de novembre, 19,00 h. Acte electoral de SCI a Gandesa. Al Palau Castellà.

Diumenge, 14 de novembre, 12,00 h. Gran vermut de SCI a Bonastre. Al Local Cultural. 

Diumenge, 14 de novembre, 20,00 h. Acte electoral a Sarral. A la Sala Recreativa Municipal.





Eleccions al Parlament’10 (0: Som-hi?)

Aquesta nit, a les dotze, l’hora de les bruixes, comença la campanya electoral més apassionant per al país (s’hi preveuen canvis de gruix) i per mi (em presento com a candidat). Inicio una sèrie d’apunts on faré la crònica del dia anterior, opinaré sobre temes diversos, parlaré dels meus adversaris, faré propostes (que no promeses) electorals, avançaré l’agenda d’actes dels propers dies, etc. Pot ser entretingut. Com entretinguda serà aquesta campanya electoral, a pesar de ser la continuació d’una llarguíssima i pesada pre-campanya. Demà comença el compte enrera per uns comicis que han de canviar moltes coses, esperem. Som-hi?

[SEGUEIX…]

AGENDA POLÍTICA

Divendres, 12 de novembre, 00,00 h. Inici de la campanya electoral. Enganxada de cartells a la Rambla Nova de Tarragona.

Divendres, 12 de novembre, 20,00 h. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència, amb Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran, Hèctor López Bofill i Albert Pereira. Al Palau Firal i de Congressos de Tarragona.

Dissabte, 13 de novembre, 19,00 h. Acte electoral de SCI a Gandesa. Al Palau Castellà.

Diumenge, 14 de novembre, 12,00 h. Gran vermut de SCI a Bonastre. Al Local Cultural. 

Diumenge, 14 de novembre, 20,00 h. Acte electoral a Sarral. A la Sala Recreativa Municipal.

El sentit del ridícul dels polítics

En els darrers dies, les intervencions públiques d’alguns polítics catalans ens han donat la mesura de la mena de dirigents que tenim i del seu poc sentit del ridícul.

Em refereixo en primer lloc, està clar, a la penosa intervenció de tot un president de la Generalitat al programa Polònia, de TV3. Que José Montilla és una persona excessivament seriosa i que li pot ser bo “desmelenar-se” per una vegada a la vida, hi estic d’acord. Però és que el que va fer al programa no tenia gràcia (de fet, estava imitant un còmic), ni era oportú: ell no és un simple candidat a les properes eleccions, més o menys conegut, sinó el president de la Generalitat, la més alta institució del nostre país, que du per títol “honorable”. El successor de Macià. Algú s’imagina Jordi Pujol fent el mateix? Doncs això.

Un altre cas de polític fent el que sigui per deu minuts de share televisiu ha passat una mica mes desaparcebut. Joan Ridao, el diputat d’Esquerra (abans ERC), seriós i rigorós com és, va caure a la trampa de participar en un d’aquests programets que s’estil·len ara, de riure-li les gracietes a algun reporter una mica llançat. Es tractava d’un joc: Ridao havia de beure un xupito cada vegada que responia afirmativament a una pregunta de la periodista. El resultat és l’imaginable: el polític de Rubí, més content que unes pasqües, va perdre el sentit de la vergonya (i de l’equilibri) fins a petonejar els llavis de la seva interlocutora.

Podríem continuar amb més casos, però deixem-ho aquí. Ara es doldran de que a les properes eleccions es presenti la Carmen de Mairena. Potser ho fa per no desentonar massa amb l’actual classe política. El proper 28 de novembre, a banda d’optar per un futur de llibertat per al nostre país, els electors farien bé de donar pas a una nova fornada de polítics menys professionals, més honestos, menys demagogs i més dignes.

[Felicitats a Vilaweb per aquests quinze anys d’estar a l’avantguarda (que és diferent de ‘La Vanguardia’…) de la informació; em sento part integrant de la gran família de Vilaweb a través d’aquest bloc, cosa que em permet estar sempre al dia d’aquest món tant canviant com és el de les noves tecnologies i la comunicació]

[SEGUEIX…]

AGENDA POLÍTICA

Divendres, 12 de novembre, 00,00 h. Inici de la campanya electoral. Enganxada de cartells a la Rambla Nova de Tarragona.

Divendres, 12 de novembre, 20,00 h. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència, amb Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran, Hèctor López Bofill i Albert Pereira. Al Palau Firal i de Congressos de Tarragona.

Dissabte, 13 de novembre, 19,00 h. Acte electoral de SCI a Gandesa. Al Palau Castellà.

Diumenge, 14 de novembre, 12,00 h. Gran vermut de SCI a Bonastre. Al Local Cultural. 

Diumenge, 14 de novembre, 20,00 h. Acte electoral a Sarral. A la Sala Recreativa Municipal.

Sahara: resistir és vèncer

Arriben novament males notícies del poble saharaui. Sembla ser que hi ha hagut una intervenció militar marroquina en un dels campaments propers a al-Aiun. Els saharauis parlen de vuit morts, mentre que el govern marroquí afirma que hi ha dos policies morts. Les informacions son bastant confuses, com passa sempre en aquests casos.
Sigui com sigui, el poble saharaui té sempre les de perdre davant un enemic més poderós. EL que està passant aquests dies és una manera ben trista de “celebrar” els trenta-cinc anys d’uns fets que, en la llunyania geogràfica, vam viure intensament. Recordem: agonia del dictador Franco, marxa verda, visita del llavors príncep a la colònia prometent que “mai no us deixarem” i finalment abandonament vergonyós del territori, com qui es desfà d’un trasto inservible. Qui es pensava que amb el temps els saharauis acceptarien la nova situació i s’integrarien mesellament al regne de notre ami le Roi s’ha equivocat de mig en mig i, tants anys després, la qüestió saharaui continua llançant al món el seu crit desesperat de justícia i llibertat. Endavant, saharauis. Resistir és vèncer.

Els tres desitjos

Des de molt jove sempre he pensat que només moriria feliç si aconseguia veure tres coses que em semblaven utòpiques: la independència de Catalunya, el matrimoni legal entre homes i la Sagrada Família acabada. Superada la meitat de la meva vida constato, no sense una agradable sorpresa, que ja s’ha aconseguit també la meitat dels meus desitjos.

Efectivament, com tothom sap (especialment els veïns del barri més afectat) avui Benet XVI ha dedicat (o sigui, consagrat) el temple, per bé que, acabat-acabat no ho està. Falten unes quantes torres. Com deia Joan Capri en un dels seus monòlegs, “els que volien veure acabada la Sagrada Família encara postulen… i el que postularan”. Però sigui com sigui, el temple ja té sostre, condició imprescindible segons el dret canònic per consagrar un edifici al culte religios. Doncs no en parlem més.

El temple de la Sagrada Família representa per a mi molt més que un monument de la meva ciutat de naixença. Vaig néixer al barri, la meva primera escola va ser l’edifici construït pel mateix Gaudí a l’ombra de la llavors iniciada façana de la Passió. A la cripta del temple hi vaig fer la primera comunió. Veient avui la retransmissió televisiva de l’acte, no he pogut evitar un sentiment melancòlic. El que a principis dels seixanta era més aviat un descampat solitari, a l’actualitat és un conjunt d’edificis agobiantment ocupats per milers de turistes que es dediquen robòticament a fer fotos, com si algú els hagués donat l’ordre de fer-ho.

No critiquem massa els turistes, però, que són els que proporcionen les virolles que permetran acabar del tot el temple pels volts del 2026, segons optimistes càlculs que s’han fet, i en tot cas després de la independència de Catalunya. Llavors ja podré abandonar aquest món amb un somriure als llavis… Missió complerta!

Els lleons de Sabadell

La seu de la Penya Barcelonista de Constantí s’ha omplert de gom a gom per escoltar aquest matí quatre primers espases de Solidaritat Catalana per la Independència. En vigílies de la campanya electoral, la candidatura s’ha presentat a la bonica població del Tarragonès, en un acte amb vermut inclòs, tot plegat perfectament organitzat.

Ha obert foc el candidat número dos, Albert Pereira (introducció i presentació dels altres oradors), ha continuat Emili Valdero (un home que domina l’art de parlar mitja hora seguida de números sense que sigui avorrit, tot el contrari), seguit per Isabel-Clara Simó (magnífica, com sempre, avui amb un conte xinès sobre un mirall, adaptable als catalans) i per Hèctor López Bofill, cap de llista per Tarragona (amb una contundent i emotiva intervenció).

S’han dit moltes coses interessants, però de tot plegat retinc una idea exposada per més d’un orador: la necessitat de que la societat catalana sigui, d’una vegada per totes, adulta i valenta. El proper 28 de novembre serà una bona oportunitat per ser-ho i dir, democràticament i civilitzadament, prou a l’actual estat de coses. Hola independència, adéu espoliació fiscal. Hola Europa, adéu Madrid.

I els lleons de Sabadell? Ja he dit que les intervencions de Valdero són molt distretes, i avui m’he assabentat per boca d’ell que els lleons de les Corts espanyoles van ser fabricats a Sabadell. El dia que Catalunya sigui independent no cal que ens els tornin. Ja se’ls poden quedar.

Anuncis que em posen nerviós (27: l’institucional de les eleccions)

L’escena.

Ciutadans anònims pugen a la tribuna d’oradors del Parlament de Catalunya perquè s’escoltin les seves opinions o reivindicacions. De fons, escenaris diversos (la muntanya, el camp, una estació de metro…).

El missatge.

Si hi ha una bona participació a les eleccions al Parlament, els diputats escollits representaran millor els electors, aquests anònims ciutadans de l’anunci.

Per què em posa nerviós?

La selecció de personatges és molt previsible (un pagès, una embarassada, un estudiant…) però lògica. El que em posa dels nervis és la senyora del final, quintaessència de la “tieta Maria” que, davant del mercat de la Boqueria, crida amb veu de pito: “No ens podem quedar a casaaaaa. Catalunya ens necessitaaaaaa!”.

AGENDA POLÍTICA


Divendres, 12 de novembre. Inici de la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya. A les 0,00 h.

 

Divendres, 12 de novembre. Dinar de Joan Laporta amb empresaris, autònoms i professionals liberals. A l’Hotel Ciutat de Tarragona, a les 15,00 h.

 

Divendres, 12 de novembre. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència a Tarragona. Al Palau Firal i de Congressos, a les 20,00 h.

 

Dissabte, 13 de novembre. Acte electoral de Solidaritat Catalana per la Independència a Gandesa. Al Palau de Castellà, a les 19,00 h.

 

Diumenge, 14 de novembre. Gran vermut de Solidaritat Catalana per la Independència a Bonastre. Al Local Cultural, a les 12,00 h.

 

 

AGENDA CULTURAL


De dimarts, 9 de novembre, a dijous, 11 de novembre. Tardor Literària: Jornades sobre l’obra de l’escriptor Josep Anton Baixeras. Als Serveis Territorials de Cultura de Tarragona i al Teatre El Magatzem de Tarragona..

 

Dijous, 11 de novembre. Conferència Propaganda i partits polítics, a càrrec de Josep Maria Solé i Sabaté. Al CaixaForum de Tarragona, a les 19,00 h.

 

 

 

Exposició Cambodja, terra d’esperança. Fins el 21 de novembre, al CaixaForum de Tarragona.

 

Exposició Espanya oculta. Fotografies de Cristina García Rodero. Fins el 21 de novembre, al CaixaForum de Tarragona.

 

En cartellera.

Herois, de Pau Feixas.

Pa Negre, d’Agustí Villaronga.

Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch.

Agnòsia, d’Eugenio Mira.

 

Jo no t’espero… però sigues benvingut

Diumenge arriba el Papa a Barcelona, precedit per una llarga i planificada preparació de la visita, portada a terme bàsicament per l’Església Catòlica (principal interessada) i indirectament per les institucions polítiques (sobretot per allò de la foto, vint-i-un dies abans d’unes eleccions). A aquesta milimetrada posada a punt, a aquest fer i desfer agendes, itineraris i protocols, a formar voluntaris, a tallar carrers i a preveure la logística més impensable, s’hi ha oposat una altra preparació: la dels que no estan d’acord amb la figura del Papa, a la institució que representa i a les postures que defensa. La campanya es titula “jo no t’espero” i ha sorgit a l’escalf de certs sectors de la societat que xipollegen feliços en tot allò que sigui “anti” alguna cosa. Si aquesta cosa és qualcom relacionat amb el catolicisme, autèntic ase dels cops en els darrers temps, millor que millor.

Sóc el primer en denunciar determinats pronunciaments ideològics de l’Església Catòlica i així ho he fet en tots els àmbits en què així m’he pogut expressar. Condemno l’actitud retrògrada del catolicisme en qüestions relacionades amb la sexualitat o el paper de la dona, sóc molt crític amb l’excessiva concentració de poder (material i centralista) del (segons ells) “regne que no és d’aquest món” i deploro el seu hipòcrita posicionament quan toca temes com la guerra, la pena de mort o determinats règims polítics, i ja no diguem la pederàstia.

Comprenc molt bé que hi hagi gent que estigui en contra d’aquesta visita però no m’agraden aquest tipus de campanyes i temo que, com sempre, triomfi la visió més maniquea, simplista, violenta i irrespectuosa de l’oposició al catolicisme i tot acabi com el rosari de l’aurora, si se’m permet l’expressió, mostrant al món (perquè el món sencer ens estarà mirant aquell dia) la foto no volguda. Hi ha l’oportunitat d’oferir el millor de la nostra societat, tolerància, respecte a les idees dels altres, catalanitat… però hi ha la probabilitat de que acabi transcendint només el pitjor, i Barcelona ja comença a tenir una certa tradició en aquest sentit cada vegada que hi ha algun esdeveniment de rellevància.

Santedat, jo tampoc us espero, però… sigueu benvingut a Catalunya. 

Ashtiani encara és viva

Tenim els nostres progres molt estressats preparant la rebuda a Benet XVI el proper diumenge. És potser per això que no se senten massa marrameus contra el suplici que està patint Sakineh Mohammadi Ashtiani, la noia iraniana condemnada a morir lapidada per adulteri i còmplice d’assassinat. Quan he llegit que “Ashtiani encara és viva” després de que hagués arribat l’hora de la seva execució, no he pogut evitar una mena de calfred interior. Encara és viva però els seus botxins, el règim iranià, poden executar-la en qualsevol moment. Doble suplici, per tant. Aquest blocaire, que òbviament no té cap mena de poder per impedir el què potser passarà a Tabriz, condemna la situació de la presonera però també l’espès silenci d’una determinada opinió pública amb diverses vares de medir, segons la latitud d’on vinguin les notícies. Una opinió pública que no és capaç de condemnar règims islamistes executors d’adúlteres, ocupada com estar a deixar Barcelona a l’altura del betum el proper diumenge.

AGENDA POLÍTICA

Divendres, 5 de novembre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Valls. Al Teatre Principal, a les 20,00 h.

Dissabte, 6 de novembre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Constantí. Al Sindicat Agrícola, a les 12,30 h.

Dissabte, 6 de novembre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Miravet. Al Casal Municipal, a les 19,00 h.

Diumenge, 7 de novembre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Santa Coloma de Queralt. A la Sala Gran del Castell, a les 12,30 h.

Diumenge, 7 de novembre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Falset. A les 12,30 h.