Gràcies a tu, Joan Solà (1940-2010)

“Estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a una Estat que sempre ens ha sigut hostil.”

“Cal donar pas als més joves, que tenen més empenta i més informació (i molta facilitat d’obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments.”

“Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.”

No fa ni una setmana de la publicació d’aquests paràgrafs a l’Avui.

Joan Solà, in memoriam.

AGENDA POLÍTICA

Divendres, 29 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Montblanc. A l’antic Hospital de Santa Magdalena, a les 20,00 h.

Dissabte, 30 d’octubre. Solidaritat Catalana per la Independència a la Fira del Vi de Gandesa. A la Rambla de la Unió, a les 20,00 h.

La part contractant

“Sin embargo, para la decisión en orden a la tutela cautelar, junto la necesidad de preservar el efecto útil del acceso a la jurisdicción, también deben valorarse en cada caso todos los intereses en conflicto, tal como el grado de intensidad de la exigencia de ejecución que el interés público presenta en relación los perjuicios que puedan ocasionarse de no proceder a su suspensión, e, incluso, una vez acreditada la existencia de ese perjuicio, la propia bondad del derecho ejercitado a los únicos efectos de la medida provisional, todo esto teniendo en consideración que no resulta procedente en este trámite efectuar el enjuiciamiento que es propio de la Sentencia que finalice el proceso tras la práctica de la prueba pertinente y la completa contradicción de las partes procesales”.

No, no és cap diàleg de Groucho Marx. És un fragment de la suspensió cautelar del Reglament d’Ús del Català de l’Ajuntament de Barcelona, dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No l’enteneu? Jo us en faig un resum: és un nou pal a les rodes de la normalització del català. El fet de que tot el procediment judicial sigui en castellà constitueix una trista anècdota que revela fins on arriba la misèria i el regateig de determinats poders públics quan es tracta de protegir la nostra dèbil llengua. El 28 de novembre tenim ocasió, amb el nostre vot, de canviar aquest estat de coses i acabar així amb aquest llarg rosari d’agressions a Catalunya i a la seva llengua. Ho volem, sí o no?

AGENDA POLÍTICA

Dimecres, 27 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Llorenç del Penedès. A la sala d’actes de la Casa de Cultura, a les 20,00 h.

Solidaritat Catalana, a punt

Aquest matí s’ha celebrat la I Convenció Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència, que ha servit per aprovar el manifest electoral i fer la presentació dels candidats. La maquinària ja està a punt per la campanya electoral. Aquí van algunes notes anecdòtiques de la jornada.

* El marc incomparable de l’esdeveniment era el Palau de Congressos de Barcelona. L’organització, aquesta vegada, ha estat un pèl caòtica, amb cues al carrer, cues a dins i un retard en l’inici de tres quarts d’hora. Potser per “compensar”, l’acte ha acabat a les quatre de la tarda. Res a objectar, tenint en compte la premura de temps en què treballa la coalició.

* L’aprovació definitiva del manifest ha estat “a la búlgara”, amb només dos vots en blanc, però prèviament l’assemblea sobirana ha acceptat una esmena al text oficial en el sentit de substituir espoli per espoliació. Doncs no, espoli no està ben dit. Hi he votat a favor, és clar.

* Després ha arribat l’hora dels parlaments: la Isabel-Clara Simó, representants dels partits coaligats a Solidaritat i portaveus d’Unitat Catalana (de Catalunya Nord) i del partit flamenc independentista majoritari (que ha parlat en anglès mentre la pantalla oferia la traducció al català, amb alguns desajustos).

* Isabel-Clara Simó ha estat magnífica. S’ha posat el vestit d’augur i ens ha previngut dels tres enemics que tindrem aquesta campanya: la caverna espanyolista, els catalans espanyols i els independentistes teòrics (sí, home, aquells que no troben mai el moment). Als tres grups sabrem fer-los front com Déu mana.

* Per la seva banda, Josep Guia, el matemàtic del PSAN, ens ha ofert dos conceptes clau per interpretar bé Solidaritat: la transversalitat (per exemple, ell és d’esquerra) i la territorialitat (per exemple, ell és del País Valencià). L’incombustible Guia ens espera la setmana que ve al tradicional Aplec del Puig.

* Intercalat entre els parlaments, han passat un video publicitari que tocarà la fibra sensible. Us n’explico el final: una parella, en una nit d’estiu, veu un estel fugaç; ella li diu que demani un desig; el següent pla, el darrer, és una paraula que comença per “i”: aquest és el desig que es farà realitat més aviat del que pensem.

* Ha arribat el moment dels candidats. S’han succeït els parlaments dels diferents caps de llista. Primer el de Girona, Toni Strubell, molt orgullós d’incloure a la seva llista el Santi Vilanova (verd) o la Núria Cadenas, emocionada de tants aplaudiments. Després, el de Tarragona, Hèctor López Bofill, prevenint-nos de que sapiguem destriar el gra de la palla (“que no us vinguin amb “cuentos”). I finalment, el de Lleida, que és clavadet al Montilla. De físic, és clar. 

* Al final de cada intervenció, ens hem alineat al centre de l’escenari tots els candidats de cada província, mentre saludàvem com si haguéssim acabat una representació teatral. Però l’apassionant obra no ha fet més que començar.

* L’últim a intervenir ha estat Joan Laporta. Ha demanat un aplaudiment específic per a Alfons López Tena i Uriel Bertran, que han correspost aixecant els quatre dits el primer, i el puny el segon. Una magnífica lliçó pràctica del què significa la transversalitat a què feia referència Josep Guia. Una frase de Laporta? Em quedo amb la seva idea de que el moment actual, crucial, de l’independentisme és com un maridatge entre la història i el futur. Ho he trobat original i encertat. Que visquin els nuvis.

AGENDA POLÍTICA

Dilluns, 25 d’octubre. Conferència El procés cap a la Independència, a càrrec d’Hèctor López Bofill. A l’aula 314 del Campus Catalunya de la URV, a les 12,00 h.

Dilluns, 25 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència al Serrallo. A l’Associació de Veïns del Serrallo (c. de Salou, B, Tarragona), a les 18,00 h.

Dilluns, 25 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Alforja. Al Centre d’Amics, a les 20,00 h.

Dilluns, 25 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Picamoixons. Al Local Social, a les 20,00 h.

Pràcticament estrangers

Ay Portugal porqué te quiero tanto                    
Porqué, porqué se maravilla quien te ve                
Ay Portugal porqué te quiero tanto                   
Porqué, porqué todos te envidian, ay porqué. (*)

Es diu Maximino Martínez, és el president de la Federació Asturiana de Futbol, i ahir va deixar anar això: “Mourinho és de Portugal i Guardiola català, així que potser no saben què signifiquen els premis Príncipe de Asturias; són dos entrenadors pràcticament estrangers”.

Té la seva gràcia que posi al mateix nivell portuguesos i catalans, dos pobles amb trajectòries paral·leles però a qui el destí els reservava una història diferent a partir de 1640.

Ens consideren “pràcticament estrangers”. Si som estrangers a la pràctica, caldrà que també ho siguem teòricament, no? L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Ai, Portugal, per què tots t’envegen?

(*) Tuna que cantava Celia Gámez a la revista Las Leandras.

Anuncis que em posen nerviós (26: el de les benzineres Repsol)

L’escena.

Ambient de pel·lícula nord-americana. Un vip rodejat d’assessors i guardaespatlles surten d’un avió i pugen tots plegats a diversos cotxes, que marxen en comitiva. El personatge resulta ser una dona sofisticada que té el caprici de prendre’s un cafè. Immediatament el seguici posa en marxa l’operatiu per aconseguir el preuat beuratge i aprofiten la moguda per adquirir altres productes que, pel que sembla, també els fan falta (oli i no sé què més…). Tot ho troben a una botiga de les benzineres publicitades.

El missatge.

A les botigues hi trobaràs de tot, quan et faci falta.

Per què em posa nerviós?

Ja sé que és un anunci i per tant la situació és una mica forçada, però resulta xocant veure una dona alt standing consumint productes comprats en uns llocs que ni tan sols sap que existeixen. I el que hi trobaria si hi anés no serien productes de qualité sinó articles bàsics per sortir del pas: barres de pa calentes (que quan es refreden semblen goma), articles per al botelló, joguines per tenir els nens quiets durant el viatge, revistes guarrindongues, etc.

AGENDA POLÍTICA

 

Dilluns, 25 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independencia a Alforja. A les 20,00 h.

 

Dilluns, 25 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independencia a Picamoixons. A les 20,00 h.

 

Divendres, 29 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independencia a Montblanc. A les 20,00 h.

 

Dissabte, 30 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independencia a Gandesa. A les 20,00 h.

 

 

 

AGENDA CULTURAL

 

Dilluns, 25 d’octubre. Conferència Robert Schumann (1810-1856). El pianisme lliure al servei de la poètica romàntica, a càrrec de Joan Vives. Al CaixaForum de Tarragona, a les 19,00 h.

 

Dimarts, 26, dimecres, 27, dijous, 28, i divendres 29 d’octubre. Conferències Quatre dies amb Dante i la ‘Divina Comèdia’, a càrrec de Joan Francesc Mira i Raffaele Pinto. Al CaixaForum de Tarragona, a les 19,00 h.

 

Dijous, 28 d’octubre. Commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, a càrrec de Salvador Escudé. Als Serveis Territorials de Cultura de Tarragona, a les 20,00 h.


Del 15 d’octubre al 28 de novembre. Tardor Literària 2010 Tarragona. Amb els 5 sentits. 


Exposició
Cambodja, terra d’esperança. Fins el 21 de novembre, al CaixaForum de Tarragona.

 

Exposició Espanya oculta. Fotografies de Cristina García Rodero. Fins el 21 de novembre, al CaixaForum de Tarragona.

 

En cartellera.

Herois, de Pau Feixas.

Pa Negre, d’Agustí Villaronga.

Didi Hollywood, de Bigas Luna.

Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch

La petjada de Joaquim Icart

Aquest vespre, presentació al saló d’actes de l’Ajuntament de Tarragona del llibre Joaquim Icart i Leonila. Testimoni d’una època (1929-1936). Es tracta d’un recull d’articles periodístics de joventut de l’escriptor Joaquim Icart. A la taula, els quatre estudiosos de la seva obra, Joan Cavallé, Magí Sunyer, Josep Maria Escolà i Maria Antònia Ferrer, han parlat d’Icart des de diferents vessants. Hi eren també presents la seva filla Montserrat, recopiladora dels articles, i Alfred Arola, que és qui els ha editat.

Vaig conèixer Joaquim Icart quan era l’arxiver municipal de Tarragona i jo hi anava a fer un buidatge de notícies del periòdic Catalònia, amb destí a un treball universitari col·lectiu, dirigit, precisament, per Maria Antònia Ferrer, que ha recordat aquells anys en el seu parlament.

Joaquim Icart era un home discret i poc mediàtic. També “semblava tímid, però era molt catalanista” (Maria Antònia Ferrer dixit). Un tarragoní nascut al carrer Merceria que ens va deixar un meritori treball com a articulista, escriptor i traductor de textos clàssics i que ara, amb la recopilació que avui s’ha presentat se’ns fa més accessible. Com bé ha dit Joan Cavallé, ell també va deixar la seva petjada.

Punxada tarragonina

La consulta popular per la independència celebrada ahir a Tarragona va registrar aproximadament un 5% de participació, una de les més baixes de totes les que s’han fet fins ara. Mentiria si digués que estava il·lusionat amb una afluència massiva a les urnes, però un resultat una mica més presentable no hagués fet mal a ningú, ni tan sols als nostres enemics.

Donant voltes al tema, se m’ocorren tres raons que expliquen aquest resultat i que, de pas, serveixen per relativitzar-lo. És allò de que qui no es conforma és ben bé perquè no vol:

Primera raó, de caràcter intern: evidents errors d’organització. N’apunto uns quants: l’estranya relació d’amor-odi entre la Plataforma Organitzadora i els partits polítics o entitats ciutadanes, una campanya massa voluntarista i poc professional, basada en recursos tan passats de moda com els cartells enganxats amb cel·lo al carrer, insuficient informació de dades tan importants com els llocs dels col·legis electorals, etc.

Segona raó, la nul·la complicitat de l’Ajuntament, per no parlar del silenci vergonyant del Diari de Tarragona, que avui sí destacava en primera pàgina el fiasco de la consulta. No ens ve de nou, però.

La tercera raó, last but not least, és molt tòpica i la vaig sentir dir bastant a les persones que s’acostaven a votar al col·legi on vaig participar com a voluntari: el caràcter poc apassionat, poc engrescat, adormit, de la societat tarragonina, incapaç de vibrar per res. “Tarragona és una ciutat difícil”, deien abans de la consulta i és el primer que es va dir després de saber-ne els resultats. Caldrà que fem una reflexió entre tots del perquè d’aquesta actitud: és genètica o què?

Com queda dit, vaig exercir a la mesa del col·legi de la Cooperativa Obrera, torn de matí, amb les companyes Maria del Carme, Mercè i Marta (a la foto). Incidències a explicar, poques:

* A les dues havien votat unes 140 persones, que es van repartir durant tot el matí, amb algunes cues cap a quarts d’una.
* Els globus van ser tot un èxit entre la canalla que, il·lusionadament, va dipositar el vot en nom dels seus pares, introduint-la així en el món de la participació ciutadana, tan regatejada pels poders fàctics i no fàctics.
* El primer votant va ser un servidor, per provar el correcte funcionament del sistema informàtic, que permetia comprovar que una persona no havia votat instants abans en un altre col·legi.
* Tres ciutadans, dissortadament, no van poder exercir el seu vot per no poder demostrar el seu empadronament a Tarragona.
* Els comentaris de la gent que acudia a votar anaven des de l’escepticisme (“no sé si servirà d’alguna cosa”) fins al sincer agraïment per la feina feta per molta gent (“gràcies per estar aquí”).
* Una frase resum de tot plegat? El comentari d’una senyora (la típica tieta Maria) que resumeix molt bé l’estat d’ànim d’un important sector de la societat catalana: “ja que no ens volen, almenys que ens deixin marxar”.

En bona hora, Puigcercós

El conseller de Governació ha declarat que el seu Departament donarà suport a la consulta popular per la independència prevista per l’any que ve a Barcelona. Immediatament, el president Montilla l’ha desautoritzat, disposant expressament que l’esmentat Departament s’abstingui de cap tipus de col·laboració. El conseller Ausàs i el seu cap de files de partit, Puigcercós, han reaccionat rebel·lant-se de forma irònica (“relaxi’s, president…”), decidits a continuar donant suport i col·laboració a Barcelona Decideix, com es dóna a qualsevol altra entitat ciutadana.

Com es nota que vénen eleccions. Aquesta rebel·lia i aquesta fatxendaria, ja m’hagués agradat veure-les quan el mateix Montilla va ordenar al llavors conseller Puigcercós que onegés la bandera espanyola al balcó de la seva seu oficial. Avui ningú no recorda aquell episodi. Llavors, però, el milhomes de Ripoll es va quadrar com un sergent xusquero. Ara és diferent. Ara ja no tenen res a perdre i es poden echar al monte.

Episodis com el que hem citat, o com el del cara-a-cara entre Mas i Montilla, amb les seves impresentables argumentacions per no dur-lo a terme, són ben representatius d’una vella manera de fer política. Avui commemorem els setanta anys de l’assassinat de Lluís Companys, un home que va conservar la dignitat i el sentit de la responsabilitat pel què representava fins i tot al darrer moment de la seva vida, davant del piquet d’execució. Aquesta dignitat i aquest sentit de la responsabilitat és el que no trobo en molts polítics d’avui en dia. El proper 28 de novembre, els catalans tindrem una bona ocasió per canviar les coses.

AGENDA POLÍTICA

Dissabte, 16 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a la Bisbal del Penedès. A la Cooperativa Agrícola, a les 19,00.

Diumenge, 17 d’octubre. Consulta popular sobre la independència de Catalunya. Municipi de Tarragona, de 9,00 a 20,00 h.

Dimecres, 20 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Cunit. A la Biblioteca Municipal Marta Mata, a les 20,00 h.

Dijous, 21 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Amposta. A La Lira Ampostina, a les 20,00 h.

AGENDA CULTURAL

Dilluns, 18 d’octubre. Conferència Frédéric Chopin (1810-1849). El pianisme integral. Al CaixaForum de Tarragona, a les 19,00 h.

Dimecres, 20 d’octubre. Conferència Francisco Franco: el discret encant d’un dictador, a càrrec de Paul Preston, historiador i escriptor. Al CaixaForum de Tarragona, a les 19,00 h.

Dimecres, 20 d’octubre. Cinema: Manhattan, de Woody Allen. Al Centre de Lectura de Reus, a les 19,30 h.

Dijous, 21 d’octubre. Presentació del llibre Joaquim Icart i Leonila, de diversos autors. A l’Ajuntament de Tarragona, a les 19,00 h.

Dijous, 21 d’octubre. Conferència amb motiu del centenari del naixement i cinquantanari de la mort de Jaume Vicens Vives, a càrrec de Joaquim Colominas, professor de Ciències Polítiques. Als Serveis Territorials de Cultura de Tarragona, a les 20,00 h.

Dissabte 23 d’octubre. Cinema Il Cumpleanno, de Marco Filiberti, i Ya te vale, de Martín Crespo; X Festival Internacional de Cinema Gai i Lèsbic de Barcelona. A l’Antiga Audiència de Tarragona, a les 22,30 h.

Exposició Cambodja, terra d’esperança. Fins el 21 de novembre, a CaixaForum de Tarragona.

Exposició Espanya oculta. Fotografies de Cristina García Rodero. Fins el 21 de novembre, a CaixaForum de Tarragona.

En cartellera:

Pa Negre, d’Agustí Villaronga.

Didi Hollywood, de Bigas Luna.

Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch

Tarragona decideix diumenge

El proper diumenge, les consultes populars per la independència de Catalunya arriben a Tarragona. Un any i escaig després de la fita d’Arenys de Munt, l’exitosa experiència de participació democràtica arriba a la meva ciutat, amb una bona organització però amb poca transcendència ciutadana. Tarragona és com és, però no hi han ajudat gens ni les institucions (l’Ajuntament, que va votar en contra adherir-s’hi, vol cobrar una barbaritat per l’ús del Palau de Congressos com a seu de la nit electoral) ni els mitjans de comunicació (gèlid silenci del Diari de Tarragona, esperable d’altra banda).

Alguns números de la moguda. Estan previstos 19 col·legis electorals: 4 a la Part Alta, 7 a la zona Centre i l’Eixample, 1 a Llevant, 4 als barris de Ponent i 3 a la Part Baixa i Serrallo, cada un d’ells amb una o dues meses. Hi ha a més una urna mòbil per ser instal·lada al mig del carrer, a les zones on no s’ha aconseguit cap local (el que dèiem de la col·laboració de segons qui). A dia d’avui hi ha 808 voluntaris inscrits, necessaris per tota la logística necessària: paradetes al carrer els dies senyalats, repartiment de publicitat, encartellades als carrers i a les botigues, posada a punt del sistema informàtic (molt important això), integrants de les meses, etc. Estan cridats a les urnes 118.778 tarragonins majors de 16 anys.

Jo formaré part de la mesa del col·legi de la Cooperativa Obrera. Prometo que l’endemà hi haurà crònica de la jornada en aquest bloc. Fins que no arribi el gran dia, si algun tarragoní o tarragonina llegeix això (ja sé que sí) li demano entusiàsticament que faci la màxima difusió perquè tothom (he dit tothom) acudeixi a qualsevol dels col·legis a votar, a favor, en contra o en blanc, a la pregunta que se’ns formula, perquè aquesta és la gràcia de l’assumpte: participar activament, dir-hi la nostra, decidir.

Efectiu o en targeta?

Calahorra, Calahorra,
que parece Washingtón,
tiene obispo y ‘toa’ la ostia,
casa putas y frontón.

(Jota popular)

El passat dia 8 Tarragona va entrar en un selecte i reduït grup de ciutats: el de les que tenen “uns coneguts grans magatzems de la Plaça de Catalunya de Barcelona” (no vull fer publicitat). Aquest divendres va obrir les seves portes perquè els tarragonins (i dels voltants) les creuessin, atrets per la possibilitat d’adquirir els productes més variats tan de roba com d’informàtica, tan de parament de la llar com de cosmètica, seguint els cànons més estrictes d’un consumisme que, lluny de periclitar, es referma dia a dia.

Vaig aprofitar per entrar i passejar-m’hi el 12 d’octubre, aprofitant que estava obert (lògic: aquell dia no era festiu, oi…?). Molta gent va tenir la mateixa pensada que jo i va col·lapsar els carrers dels voltants i els passadissos interiors. Ja amaïnarà l’eufòria, però en un primer moment em va quedar la impressió d’una certa “provincianitat” de l’esdeveniment. Tot era lluent i maco. La gent pugnava per visitar totes les seccions, tocar tot el gènere exposat a la venda i pujar bocabadada per les escales mecàniques.

Tarragona té de tot. Per tenir, fins i tot té “uns coneguts grans magatzems…”. Tarragona ja és una gran capital.

Vacances a Titerogakaet (i 4: el taxista de Tías)

La capital de Lanzarote, Arrecife, ofereix alguns punts d’interès, com la Charca (una mena de mar interior, ple de barquetes de pescadors) i el castell de San Gabriel, al qual s’accedeix pel pont de Las Bolas (a la imatge; les boles són d’un canó, per si no queda clar). La tarda d’aquella dia la passo a la platja de Guacimeta. Que què té d’especial? Doncs que està a tocar, literalment, de l’aeroport. La gràcia és que cada ics minuts no pots evitar aixecar el cap per veure com els avions es disposen a aterrar a cent metres sobre el nivell del mar.

Encara que pedres, camells, cactus, platges i avions han complert amb escreix la seva obligació d’entretenir-me, la meva estada a Lanzarote encara em reserva una distracció. El darrer dia tinc l’oportunitat de bussejar breument a la piscina dels apartaments, cosa que no havia fet en ma vida. Carregant un pesat equip compost per una mena d’armilla, unes ulleres i una bombona d’oxigen, i convenientment vigilat per un expert, em mantinc alguns minuts sota l’aigua… a dos metres de profunditat! Tota una aventura, i de franc: es tracta d’una promoció als turistes d’una escola de submarinisme.

Un taxista marxós i simpàtic (cosa rara) em trasllada a l’aeroport pel vol de tornada. Potser té aquest caràcter perquè és un taxista de Tías, com ell mateix s’encarrega de recordar-me. Per qui no ho sàpiga, que suposo que és la majoria, Tías és el nom del municipi on prenc el taxi i això explica el penós joc de paraules que encapçala aquest apunt. Potser les meves muses continuen de vacances. Jo, ja no.

Vacances a Titerogakaet (3: tot molt tranquil·let)

Jornada dedicada a la part nord de l’illa, que ofereix diversos punts d’interès. Començarem amb els Jameos del Agua, creació de l’artista César Manrique. L’home va agafar, és un dir, una mena de cova volcànica i la va recrear fins convertir-la en una obra d’art. És una gran cavitat ambientada amb música relaxant (d’aquella que s’escolta a casa amb espelmetes). Un cartell adverteix al visitant de no tirar monedes al gran llac central perquè el metall perjudica els crancs que hi crien i que són la fauna més valuosa de la zona; naturalment hi ha algun analfabet que tira el corresponent cèntim d’euro, com si estigués a la Fontana di Trevi. Es surt després a un espai exterior, amb un altre estany d’aigües nítides, presidit per una palmera (a la imatge) que va molt bé per fer-s’hi una foto amb alguna postura simiesca.

Prop de Los Jameos trobem la Cueva de los Verdes. De fet és una continuació del primer. Una guia condueix el ramat de visitants per una part de la cova, humida i silenciosa, fins a un espai acondicionat com a auditori. Un piano presideix l’escenari, amb un rètol escrit en set idiomes (inclòs el català!) que diu “no tocar el piano, gràcies”. No tocar-lo ni físicament: per entrar-lo a la cova va caldre desmontar-lo peça a peça, segons ens diu la guia, i això explica la cura amb què s’ha de tractar l’instrument. També ens explica que uns aparells medeixen l’activitat vulcànica, la temperatura, els moviments sismogràfics, etc. per estar al cas si passés alguna cosa, però de moment “todo está tranquilito, esperemos que siga así un ratito más“. Segons m’informo, caldrà esperar uns cent anys, que és la probabilitat de que hi hagi una erupció a Canàries. Tranquil·lets, doncs.

El punt més al nord de Lanzarote és el Mirador del Río, on, previ pagament de 4,50 de l’ala, pots contemplar, sencera, la petita illa de La Graciosa, paradís de 644 habitants. De tornada a l’hotel, ràpida visita al Jardí dels Cactus: centenars i centenars d’exemplars d’aquest tipus de planta, de totes mides i colors, de les quatre parts del món. La contemplació de tanta punxa em fa pensar, més d’una vegada, en tot el que m’envolta a la vida diària, cosa que pretenc evitar amb aquestes vacances. No queda tant perquè s’acabin.

[continuarà]

Vacances a Titerogakaet (2: pollastres i camells)

El Parc Nacional de Timanfaya (a la foto) delimita una important part de l’illa de Lanzarote, la que va patir erupcions volcàniques els segles XVIII i XIX. No fa tant, doncs. Avui és un impressionant i desolador paisatge, àrid, més lunar que terrestre, que es pot recórrer en unes guaguas de color salmó, per evitar al màxim l’impacte visual. Els cotxes no hi poden entrar, afortunadament. A pocs metres sota terra, la natura continua fent de les seves perquè l’escalfor és considerable: tanta, que la palla que introdueixen per una escletxa s’encén amb facilitat i l’aigua que tiren en uns tubs es transforma en vapor. El foc subterrani també té aplicacions pràctiques: serveix per rostir, literalment, les cuixes de pollastre que es serveixen al restaurant del Parc.

A prop de Timanfaya hi ha el denominat Echadero de camells. Per un mòdic preu, els turistes, de dos en dos, s’enfilen a banda i banda dels animals i poden fer una curta excursió per la zona. Curiosament, la persona més pesada s’ha de seure a la dreta; tinc la meva teoria al respecte, que m’agradaria compartir amb gent que conegui el tema. Després d’alguns dubtes (és coneguda la meva aversió a molts animals, racionals inclosos), decideixo pujar-hi. L’experiència es salda amb un agreujament de la meva tendinitis, degut als esforços que s’han de fer per conservar l’equilibri al pujar i baixar i al fer el recorregut en els incomodíssims seients metàlics del camell.

La jornada es completa amb més punts d’interès: El Hervidero, les Salinas del Janubio i el poblet d’El Golfo (dinar a base de parrillada de peix, quesillo i xupito de ronmiel). Passo la tarda prenent el sol a la platja del Congrio. Mínima presència humana. Relax total. Això és vida.

[continuarà]

AGENDA

 

Diumenge, 3 d’octubre. Concurs de Castells, al Tarraco Arena Plaça (o sigui, a la Plaça de Toros de tota la vida) de Tarragona. A partir de les 10 hores.

 

Vacances a Titerogakaet (1: una terra que posi llibertat)

Titerogakaet és el nom guanche que rep l’illa de Lanzarote, on he passat una setmana de vacances. Aquí va la crònica del més interessant o curiós que hi he trobat.

L’avió que enllaça els aeroports de Gran Canària i Lanzarote és d’hèlices i tarda només quaranta minuts, el temps just d’asseure’s, cordar-se el cinturó i menjar-se la bossa de cacahuets que donen (sí, sí, donen, no com altres companyies que et neguen fins el bon dia). Arribo al campament-base, Puerto del Carmen, megaconcentració d’hotels, apartaments, restaurants, botigues i llocs d’oci, tot adreçat casi exclusivament al turisme britànic, alemany i escandinau, que es deixa caure disciplinadament a aquestes terres, delerós d’un sol subtropical que els deixa, pobres, vermells com a tomàquets.

Són els mateixos turistes que em trobo en la primera visita d’interès, el mercat dominical de Teguise, la primitiva capital de l’illa. Són centenars de parades venent tot tipus de productes, des d’artesania a roba, des de fruita a pedres volcàniques. En un lloc ofereixen les “autèntiques” pulseres de Sara Carbonero i en un altre el Dulce de Transilvania (el preferido de los vampiros).

Una gran plaça sembla més aviat l’Oktoberfest: taules i taules plenes de gent consumint, devorant diria jo, salsitxes, hamburgueses i cervesa. Les pissarres dels bars estan escrites exclusivament en anglès i alemany. M’hauré equivocat de lloc? Potser també m’he equivocat d’època, perquè una placa senyala que estic al carrer José Antonio mentre una cantant interpreta Yesterday i el rellotge del campanar de l’església (a la foto) va mitja hora endarrerit.

Dino a la població veïna de Caleta de Famara, paradís de windsurfistes. Mentre menjo unes gambes, la televisió informa de la mort de José Antonio Labordeta. Una gran pèrdua per la cultura, per Aragó i per la gent de bé. Un gran home, que va tenir el privilegi de verbalitzar, en un moment memorable, el desig de milions de persones: engegar a la merda la dreta espanyola. El millor homenatge a Labordeta, la primera estrofa de la seva cançó més famosa:

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.

I això és Lanzarote: una terra que posa llibertat, un paisatge d’indescriptible bellesa, de terres negres, casetes blanques i un espectacular cel blau. Continuo la visita amb el monument al Camperol, de César Manrique, i un recorregut per la Geria, la zona vinícola de l’illa, amb les seves característiques plantacions de vinya protegides del vent per semicercles de pedra volcànica. Una de les bodegues es diu El Grifo, però no per l’aixeta sinó per l’animal fantàstic. Compro una ampolla de malvasia, a veure què tal.

[continuarà]

AGENDA

 

Dissabte, 2 d’octubre: Jornada de visibilitat LGTB “Catalunya sense armaris”. A la plaça del Pallol, de Reus, durant tot el dia, a partir de les 11 hores.