Joan Triadú, exigent en poesia (1921-2010)

Mor Joan Triadú i no m’havia adonat de la importància d’aquest home per a la nostra llengua i la nostra cultura, sobretot en els moments més foscos per Catalunya. Consulto el volum 23 de la meva Wikipèdia de paper i em trobo amb la biografia d’un home que va començar de ben jove a estudiar, a escriure i a treballar incansablement pel país: la revista Ariel, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, el concurs literari de Cantonigròs o el Consell Català de l’Ensenyament, col·laboracions a Vida Nova, Serra d’Or o Avui, antologies de poesia, crítica literària, traduccions de Shakespeare, pedagog, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, secretari tècnic d’Òmnium Cultural… mai no ha parat fins la seva mort. En una ocasió va declarar que quan aquella arribés, l’epitafi havia de dir “Joan Triadú, exigent en poesia”. Que descansi en pau i, en homenatge, siguem nosaltres exigents amb el nostre país i amb la nostra cultura.

Aquest bloc no fa vaga

Després d’uns dies de vacances, aquest bloc reprèn la seva activitat, i ho fa en un dia més aviat trist i galdós per tothom. Comparteixo l’estat d’emprenyament dels treballadors i de la societat en general per l’erràtica manera de prendre les decisions, però em pregunto si ha beneficiat algú la vaga general d’avui. A l’economia no, ni a la d’aquí ni a la d’allà. Als empresaris tampoc i als treballadors encara menys, tan els que hi han participat de grat com els que ho han hagut de fer per força, tan els que volien fer-la i l’han feta com els que no han pogut. Potser només els quatre eixalabrats habituals, els del contenidor cremat i de l’aparador fet a miques, són els únics que han tingut una alegria al cos. Doncs quina gràcia, tu.

Enmig d’una jornada tan penosa, aquest bloc sí que té una alegria per donar als seus cada vegada més nombrosos lectors: ha arribat als 100.000 visitants. Una alegria que cap piquet “informatiu” podrà evitar.

Aquesta no és la meva França

Últimament ens arriben notícies no gaire bones de França. Notícies que posen en entredit la sòlida tradició democràtica i republicana de l’estat veí, abanderat dels drets de l’home i protodefensor de la igualtat, llibertat i fraternitat, valors que cada ésser humà hauria de portar gravats a foc al seu front (metafòricament parlant, clar).

Primer ha estat la prohibició, per llei, de dur la burka a qualsevol espai públic, no només en alguna dependència municipal com s’està intentant aquí, de manera bastant potinera, per cert. Es carreguen dos principis: el de la llibertat personal de tothom d’anar vestit com vulgui i el de la llibertat religiosa. Que la dona estigui obligada per l’home a dur aquella peça de roba o que s’hagin de prendre mesures eficaces per acabar amb les pràctiques religioses intolerants és una altra qüestió, i no crec que per aconseguir aquests lloables objectius calgui aprovar una llei com l’esmentada. Potser sí que tindran raó aquells que es queixen de que s’estan prohibint massa coses, també al país veí. “Prohibit prohibir” deien els de les platges i les llambordes, al París del 68: ha plogut tant…

I en plena polèmica per la sastreria islàmica, la República Francesa ha iniciat també una torpíssima política d’expulsió de gitanos del seu territori. Les primeres justificacions, parlant de “seguretat”, de “campaments il·legals”, etc. ja donaven a entendre que eren mesures populistes destinades a una part de la població, però que es donaven de bufetades amb els drets humans. Ha calgut que transcendís una circular interna, sembla que beneïda pel mateix Sarkozy, perquè la Unió Europea hagi cantat les quaranta a França pel que és una intolerable violació a la llibertat de moviment dels europeus, també dels romanesos, país d’on procedeix la majoria d’afectats per l’expulsió. On queda aquella França acollidora d’exiliats de dictadures diverses?

No, aquesta no és la meva França. Tampoc ho és la que fa segles que ofega les seves minories culturals i lingüístiques, per cert, però avui el tema era un altre.

Anuncis que em posen nerviós (25: el de “Lecturas”)

L’escena.

Surt un exemplar de Lecturas, amb la princesa Letizia a la portada, i al costat uns ganivets d’enormes dimensions que regalen amb la revista.

El missatge.

Assabenta’t de les darreres xafarderies mentre llesques el pa o talles el pernil.

Per què em posa nerviós?

No cal ser monàrquic per experimentar un cert yuyu al veure la cara de la princesa i al costat tot l’arsenal d’eines de tall. Ho trobo una mica gore. Si la portada fos de la Belén Esteban tindria un passi, però la Letizia…

Onze de Setembre: mani, llibre i samarreta

De nou, l’Onze de Setembre, i de nou més a prop d’on volem ser. Petita crònica del meu triplet barceloní d’ahir (manifestació, Fira del Llibre i Mostra d’Entitats).

* Arribo abans de les cinc a la plaça Urquinaona. No hi ha una quantitat desmesurada de gent, com el 10 de juliol. Aquesta vegada no serem un milió, això està clar. Casi que millor, la manifestació serà més àgil, i això també va bé.

* Em situo prop de la pancarta de Solidaritat Catalana, sostinguda per López Tena, Uriel i més cares conegudes. Bé, les que aguanten la pancarta són les mans, no la cara. Ja m’heu entès. Laporta fa una fugaç aparició i marxa de seguida cap el Camp Nou. Tothom és lliure d’opinar si ha actuat correctament o no. La meva, me la reservo.

* Circulen voluntaris repartint fullets i enganxines de Solidaritat. Em crida l’atenció una parella que també en reparteix, però que no correspon als diferents prototipus d’independentista que tots tenim al cap. Ell és musculós i bronzejat, té el cabell tirant a ros i du ulleres de mirall, com de policia. Ella és mulata i va molt ben vestida i conjuntada; recordaria una mica la model Iman. Dóna dues enganxines a una persona mentre li diu imperativament:

dále uno a la nena!

* Són les 17,30, i com passa al cent per cent de les manifestacions, començarem la marxa amb retard. Peta una traca, però és una falsa alarma. Ens entretenim corejant consignes: “Ni França, ni Espanya, Països Catalans”, “Una nació, una selecció”, “Defensar la terra no és cap delicte”. Consignes iniciades per un personatge tirant a friqui, amb barretina musca i bandera de Sant Jordi, vehementment entregat a la causa.

* Finalment, iniciem la desfilada bastant tard. Molta gent mirant, que hi són però no hi són. Em recorden aquests fidels que van a missa i s’asseuen a l’últim banc o aquests que fumen porros però no s’empassen el fum. Quan s’acostin a l’urna, què votaran? Misteri.

* La Ronda de Sant Pere és un reguitzell de negocis xinesos. Cap portal s’escapa a la voracitat comercial del país asiàtic. Són realment una potència emergent. Una de les botigues és un centre de massatge, on per un mòdic preu et fan una “pedicura completa”. Ja.

* Després d’aplaudir una gegantesca bandera estelada en una façana (a la imatge) i de trepitjar papers cremats davant l’Arc de Triomf (seran exemplars del Decret de Nova Planta?), arribem al final de la manifestació, al Parc de la Ciutadella. Tot el peix està venut, ja han fet els parlaments, i els que anem arribant a tongades ens queda la sensació de que hem fet tard, però resulta que encara queda molta gent per arribar. No està ben resolt, tot plegat.

* Arribo passejant fins el passeig del Born i el Fossar de les Moreres. Ambientillo contracultural, antisistema, radikal. Moltíssima gent jove, amunt i avall o asseguts per terra. És una alegre barreja entre reivindicació i festa, entre lluita i oci. És el vespre d’un dissabte, no ho oblidem. 

* Entro a una geladeria i demano un gelat de crema. El dependent no m’entén fins que no li especifico que el vull de “crema catalana”. De què hauria de ser, si no? Si el vull de nata, diré de nata, no de “crema de nata”. Naturalment, no vull discutir. Avui és la nostra festa.

* M’arribo a la carpa de la Fira del Llibre en Català. Hi compro Sortir de l’armari lingüístic, un utilíssim llibre d’autoajuda per tots aquells que volem parlar sempre en català i les circumstàncies, els dubtes o les pors ens ho dificulten a segons quins llocs.

* Final de jornada, la Festa per la Llibertat i la Fira d’Entitats. Un cantant rapeja en català un text a favor de la lliure circulació de la cultura (contra l’SGAE, per entendre’ns). Faig un volt per les parades i m’aturo a la de la Bressola, entitat a la qual em volia associar i encara no ho havia fet, i aprofito per comprar-me una samarreta. La cultura del peatge, recordeu?

I per què no es crema els c….?

En aquests moments no està clar si el ja famós pastor ultramontà de Florida cremarà o no exemplars de l’Alcorà. Sembla ser que el peculiar acte de protesta té a veure amb la polèmica per la construcció d’una mesquita aprop d’on es va produir l’atemptat de les torres bessones. No tinc massa clara l’opinió sobre aquest afer. S’hi barregen diferents elements que em fan anar de la condemna a la indiferència i a l’inrevés. Sí que se m’acudeixen reflexions sobre la qüestió.

Per exemple, m’admiro del rebombori que ha creat aquest individu amb la seva amenaça. Estats Units, i el món sencer, estan plens de sonats amb teories peregrines, que anuncien accions espectaculars o cridaneres i que busquen els seus deu minuts de glòria friqui. Molts d’aquests personatges tenen a veure amb sectes o interpretacions ultramontanes de les religions. Només faltava internet per facilitar la propagació dels seus missatges… dels quals ningú no en fa cas. Però aquest home, no sabem el perquè, sí que ha merescut l’interès dels mitjans de comunicació i la intervenció de dirigents polítics.

A la consigna “cremaran Alcorans”, i com si d’un resort es tractés, ja s’ha reproduït el mateix esquema que quan l’afer de les caricatures de Mahoma. Clams pel respecte a les creences religioses i acoquinament general. Dit d’una altra manera, el mateix que no es produiria si la religió atacada fos el cristianisme, l’Església Catòlica per més senyes. 

Un elemental sentit de la coherència hauria de donar com a resultat que aquest senyor té tot el dret a cremar llibres religiosos en el país en què constitucionalment està protegit el dret a cremar la bandera, objecte perfectament equiparable pel que té de símbol i de veneració.

La proposta del capellà és una provocació, òbviament, i feta en el moment menys oportú, però si no se li hagués fet cas ara no estaríem lamentant l’enèsima crisi entre les potències occidentals i l’Islam. De moment ja s’han produït les habituals manifestacions en països remots, amb el resultat d’un mort. Què li costava a un estar-se callat i ser una mica més respectuós amb uns símbols religiosos i què li costava a l’opinió pública no inflar artificialment el conflicte.

Estic convençut de que el món està fent marxa enrera pel que fa a la tolerància envers les creences, al respecte a la llibertat religiosa i al sincer desig d’un futur de convivència. Els que sí hi creiem hauríem de reflexionar sobre què no fem bé.

Anuncis que em posen nerviós (24: el de Viakal)

L’escena.

Una casa, un xic i dues xiques. Una trucada. Arriba, sense avís, la mare d’ell. Toca zafarrancho. Elles se’n van a netejar el lavabo, però no usen el producte adequat per treure les tacotes que deixa la calç. Sort que el noi, que està al dia de tot, els ensenya Viakal, que deixa tot lluent. La mare, satisfeta de com de polit és el seu nen.

El missatge.

Doncs això: Viakal neteja millor que altres productes, cosa que sap fins i tot el més tarambana dels joves que viuen “independents”.

Per què em posa nerviós?

Quan s’anuncia l’arribada de la senyora, elles s’han de posar a fregar la pica del lavabo, però és ell qui els ha de dir quin producte és l’adequat. O sigui, a sobre de servils, tontes. Un masclisme poc subtil i sorprenent en la publicitat d’avui en dia s’ha colat en aquest anunci. Després està l’actitud de la senyora: anar a visitar el fillet per entrar al lavabo, passar el dit per tot arreu i comprovar, cosa estranya, que tot està incòlume. Ai, les mares tafaneres! Hi ha un anunci semblant que també posa bastant nerviós: el d’aquella mare que descobreix la nevera del noi plena de no-sé-quina-mena-de-suc i es lamenta de que “ja no em necessites”. No cal que pateixi, senyora. Tots necessitem la mare, sempre.

Les entrevistes de Soler Serrano

La mort de l’històric periodista radiotelevisiu Joaquín Soler Serrano ens ha permès saber que podem accedir a les seves famoses entrevistes A fondo gràcies a Youtube.

A això m’he dedicat aquest vespre: a rendir el meu particular homenatge al recordat professional dels anys setanta, tot escoltant l’entrevista que durant més d’una hora va fer el 1976 a Josep Pla. Trossejada en nou segments (servituds de la tecnologia informàtica, imagino), la xerrada serveix a Soler Serrano per preguntar a l’escriptor empordanès sobre la vida, els estudis, els viatges, els altres escriptors, les dones, la gent, el paisatge…, i per a tot té Pla una resposta: seca, múrria, irònica… No falten els tòpics més planians, les cigarretes i la boina.

Seixanta minuts d’excel·lent periodisme, de mesurades preguntes i d’agudes respostes. Una vegada més, he de rendir-me a l’evidència de que qualsevol temps passat fou millor, com digué aquell poeta, i que ja no hi ha escriptors com Pla ni, naturalment, periodistes com Soler Serrano.

Comença la temporada 2010-2011

La meva excusa de passeig vespertí era avui arribar-me a l’Abacus a comprar un paquet de folis per la impressora. He hagut de desistir d’aquesta insensatesa. Cues inacabables per pagar els llibres de text, gent gran i canalla de totes les edats a la porta… fins i tot el carrer estava mig col·lapsat de gent i cotxes.

He deixat els folis per millor ocasió. Del que no em podia escapar és de comprar quatre articles de primera necessitat alimentària, de manera que he entrat al Mercadona, establiment que feia la digna competència a Abacus pel que fa a gernacions amunt i avall, nervioses, acaparant productes, com si s’acabés el món… Era francament difícil moure’s pels passadisos. Casualment, hores abans havia decidit apuntar-me al grup de Facebook “señoras que circulan por Mercadona como Ben-Hur“. Ja som 15.705 seguidors, i abans que acabi la jornada en serem molts més, segur.

Quina és la raó d’aquesta bogeria col·lectiva? Doncs molt senzill, demà comença el curs escolar, circumstància que juntament amb l’inici de la sacrosanta lliga futbolera marca el tret de sortida de la temporada 2010-2011. Tornada a la normalitat? De cap manera, es presenta més apassionant que mai, en tots sentits. En el terreny informatiu ens esperen la vinguda del Papa, les eleccions al Parlament (la carrera de Ben-Hur serà un joc de nens comparat amb la campanya electoral) i el Barça-Madrid, tot el novembre. Estarem ben distrets.


[Amb el començament de temporada, aquest bloc inicia també un nou servei: una agenda d’actes culturals o polítics d’interès. D’interès segons el meu parer, és clar]

ACTES ONZE DE SETEMBRE

 

Dimecres, 8 de setembre, 19 h. Conferencia ‘L’Onze de Setembre, avui’, a càrrec de Jordi Porta, president del Centre UNESCO de Catalunya. Als Jardins de Casa Canals, c. Granada, 11, Tarragona.

 

Dissabte, 11 de setembre, 10 h. Ofrena floral al monument a Rafael Casanova. Passeig Marítim Rafael Casanova, Tarragona.

 

Dissabte, 11 de setembre, 19,30 h. Sardanes, Cobla Cossetània. A la Rambla Nova de Tarragona.

 

Dissabte, 11 de setembre, 19,30 h. Castells. Rambla Nova de Tarragona, entre c. Sant Francesc i c. Sant Agustí.

Imparables cap al Parlament

Avui, primàries a Solidaritat Catalana. Un procés que ha permès als seus adherits decidir les candidatures a les properes eleccions parlamentàries de forma democràtica, sense que una cúpula, una camarilla o un líder ho decideixin per l’article 26 (el de l’engonal).

Pel que fa a Tarragona, cap incidència remarcable a l’Hotel Ciutat de Tarragona. Una desfilada constant de gent ha acudit a votar a les quatre meses instal·lades per fer-ho, superant la participació el 50%. Un escrutini més ràpid del previst en un principi ha donat com a resultat que el cap de llista per la demarcació serà Hèctor López Bofill, el brillant catedràtic, incisiu articulista i imparable poeta, que amb cara de felicitat (ha guanyat amb claredat, però la cosa no estava tan clara en un principi) ha donat a tots les gràcies per la confiança dipositada i advertint-nos que la lluita serà llarga i dura. Tranquil, Hèctor, això no ens ve de nou. 

El segon de la llista serà Albert Pereira, un patriota amb molta mili, que ens confessava que quan estava a punt de ser elegit alcalde de la Secuita, el seu poble, no estava tan nerviós com avui. Doncs aquesta nit dormirà tranquil. La tercera de la llista, Caritat Garcia, ha celebrat els resultats a Tortosa, la seva ciutat, on també s’han celebrat eleccions.

Solidaritat Catalana, una proposta electoral formada peremptòriament fa com qui diu quatre dies, ha donat ja avui una lliçó democràtica a partits que tenen quasi vuitanta anys, amb moltes ganes i amb molta il·lusió. La mateixa il·lusió que li permetrà aviat accedir al Parlament i convertir en realitat (o almenys fer-lo més abastable) el somni de molts catalans.

El meu particular repte s’ha saldat també amb un bon resultat. A partir d’un complicat procediment de votació, un nombre indeterminat dels 257 adherits que han anat a l’urna m’han atorgat 70 vots i m’han permès situar-me en vuitena posició. Els estic profundament agraït.

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (i 5)

Activitat parlamentària

 

D’acord amb la regeneració democràtica que Solidaritat Catalana impulsa, la meva activitat parlamentària estarà basada en quatre principis. Em comprometo a:

 

  • Dedicació exclusiva. Les tasques parlamentàries i de representació han de ser incompatibles amb qualsevol altra activitat pública, laboral o professional.
  • Relació directa i continuada amb els ciutadans. Obertura d’una Oficina del Diputat i visites regulars a totes les comarques.
  • Transparència informativa. Ús de les noves tecnologies com un altre mitjà per fer arribar als ciutadans les iniciatives i activitat del diputat.
  • Eficiència en l’ús dels recursos. Es rendirà compte mensual dels recursos materials posats a disposició del diputat.

 

D’acord amb l’article 4, em reservo el privilegi de votar al Parlament de la manera que estimi oportuna en cada cas i moment, llevat dels compromisos adquirits en aquest programa.

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (4)

Tarragona

 

La demarcació de Tarragona ha estat, tradicionalment, la més oblidada de Catalunya, excepte a l’hora d’instal·lar-hi grans equipaments perillosos, molestos o perjudicials pel medi ambient (o totes tres coses a l’hora). Per contra, és un territori de gran potencial econòmic pel fet de tenir la segona concentració demogràfica catalana, per la seva varietat geogràfica i paisatgística i per la vitalitat dels seus sectors industrial, comercial, turístic i universitari, entre altres. Proposo:

 

  • Promoure polítiques que afavoreixin l’acostament i la col·laboració entre Tarragona i Reus en tots els reptes i projectes de caràcter metropolità, fugint d’estèrils debats que a ningú beneficien.
  • Promoció público-privada de l’Aeroport de Reus, que sigui un pol d’atracció territorial, que actuï com infraestructura complementària del de Barcelona i que suposi una pluralitat d’operadors i de destinacions.
  • Acabament de les grans infraestructures pendents: corredor del Mediterrani, autovia Tarragona-Montblanc i xarxa regional ferroviària, inclòs el Tramcamp. Execució de la façana marítima de Tarragona.
  • Millora dels plans d’emergència del complex petroquímic.
  • Especial atenció a la realitat de les Terres de l’Ebre, injustament tractades quan no oblidades. Augment qualitatiu i quantitatiu de les polítiques d’ajut al desenvolupament econòmic, a la defensa dels seus recursos naturals, al cessament del despoblament dels seus municipis i al foment turístic de la seva realitat geogràfica, cultural i històrica.
  • Defensa de la tradició dels correbous, que ha de ser incompatible amb el maltracte animal. En aquest sentit, cal complir i fer complir un protocol de bones pràctiques.
  • Tancament de les centrals nuclears i no instal·lació de la deixalleria d’Ascó. Aposta per les energies alternatives: sí a l’energia eòlica, amb condicions[.

    [a la imatge, Siurana, una de les poblacions més boniques de l’encara província de Tarragona]

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (3)

Model socioeconòmic

 

Com tot el món desenvolupat, Catalunya està patint una greu crisi econòmica, agreujada per la dependència de l’estat espanyol, amb la seva sagnia fiscal i el maltracte en les polítiques econòmiques, socials i d’infraestructures. A tot s’hi afegeix una administració autonòmica poc eficaç, intervencionista, reglamentista i excessivament burocrà-tica. Catalunya se’n pot sortir amb un estat propi, però també amb la iniciativa privada, l’emprenedoria, les petites i mitjanes empreses, les cooperatives, la societat civil i tots aquells actors que la van fer pròspera en el passat. Proposo:

 

  • Polítiques tendents a un model més liberal d’economia, on les administracions no condicionin ni limitin excessivament la iniciativa, l’esforç i el legítim benefici del sector privat.
  • El model econòmic en cap cas ha de suposar una desatenció a les necessitats d’una societat que es vol més justa i igualitària: educació, salut, prestacions d’atur, pensions, situacions de risc… La inqüestionable existència de prestacions no ha de facilitar la picaresca ni la petita corruptela. Tampoc la necessària política d’ajuts a l’associacionisme ha de conduir a la ineficàcia o a fins contraris als perseguits. Un sistema eficaç de control ho haurà d’evitar o castigar.
  • Les pensions no poden augmentar per sota l’IPC, sigui quina sigui la cojuntura econòmica del moment.
  • Suport als sectors tradicionalment desafavorits: l’agricultura, la pesca i el petit comerç, amb polítiques de foment lligades a plans ben gestionats i millor controlats.
  • Afrontar amb realisme la problemàtica de la immigració, lluny de perjudicis xenofòbics, però també de determinat bonisme progressista. Augment dels recursos destinats a acollida de nouvinguts i a l’afavoriment de la relació entre aquests i la població d’origen. Rigor amb policial i judicial amb qualsevol conducta penal o contrària als drets humans i llibertats públiques.
  • Dotar de més recursos materials i humans l’educació, que ha de ser un eix bàsic de qualsevol programa de govern. Promoció de la cultura de l’esforç, la formació científico-humanista i “l’aprendre a aprendre”.
  • Aposta per la prevenció i la investigació en el terreny de la salut (promoció d’hàbits saludables, alimentació, esport), i no tant per la sanitat assistencial. Introducció de mecanismes de contenció de la despesa o de copagament (medicaments, consultes, intervencions i estances hospitalàries), sempre proporcionat al nivell de renda i patrimoni de cada pacient.
  • Equilibri entre progrés econòmic i protecció del medi ambient. Planificació del territori tenint en compte les dues variables. Afavoriment d’un model energètic de societat basat en l’estalvi, la contenció de recursos i la limitació del consum excessiu i de generació de recursos. No a l’energia nuclear. Promoció del transport públic.

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (2)

La regeneració democràtica

 

L’allunyament de la classe política i la societat a qui ha de servir, la conversió d’aquesta classe en un “modus vivendi”, el clientelisme i l’oligarquia de les cúpules dels partits, la corrupció a tots nivells, són diferents símptomes d’un procés continuat de degradació de la vida democràtica, el resultat més cridaner del qual és l’altíssim nivell d’abstenció electoral. Proposo:

 

  • L’aprovació d’una llei electoral que acosti diputat i ciutadans i que respecti també la proporcionalitat política i territorial. Indicativament, el model mixt alemany.
  • Limitació temporal de mandats polítics i de càrrecs eventuals a l’administració.
  • Més transparència en el finançament de partits polítics, que hauria d’anar a càrrec dels afiliats.
  • Registre públic d’informes externs de l’administració.
  • Reforma de l’administració pública, eliminació d’alts càrrecs i d’organismes inútils, reducció del reglamentisme i dels procediments i un ús més decidit de les noves tecnologies.
  • Reducció de les despeses supèrflues, especialment de l’abusiva publicitat institucional.
  • Afavorir la col·laboració entre ajuntaments per sostenir despeses en comú, en la línia de reduir el nombre de municipis.
  • Justícia del segle XXI: aposta decidida per les noves tecnologies i foment de la mediació i dels judicis ràpids.
  • Menor intervencionisme públic en els mitjans de comunicació. Neutralitat en ràdios i televisions públiques. Disminució i futura eliminació de les subvencions, reals o encobertes, a la premsa escrita.

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (1)

[Em presento a candidat de Solidaritat Catalana dissabte que ve. Tota candidatura té el seu programa electoral. La meva no arriba a tant, però si que disposa d’un document on exposo idees, compromisos i propostes. És un brainstorming elaborat precipitadament. Que ningú hi busqui mancances, incoherències o tres peus al gat, perquè hi són, ja us ho dic jo. Ho publicaré en capítols.]

La nació

 

Catalunya, com a nació que és, necessita un estat propi per disposar dels seus recursos econòmics, decidir sobre les seves infraestructu-res, protegir la seva llengua i la seva cultura, i aportar el millor d’ella al món. Crec que Solidaritat Catalana per la Independència és la millor opció per arribar a tenir aquest estat propi. Algunes opcions polítiques s’auto anomenen sobiranistes o partidàries del “dret a decidir”, però la difusa idea d’independència que proposen es perd en un horitzó incert. Altres opcions sí són independentistes però única-ment prometen un referèndum que en la pràctica ja han evitat en el passat. Per fi, hi ha propostes partidàries de la proclamació d’un estat, però la seva curta trajectòria i la manera de confeccionar les candidatures no s’adiuen amb la regeneració democràtica que diuen recolzar. Em comprometo a:

 

  • Proclamar la independència la propera legislatura
  • Si això no fos possible, treballar per fer créixer el projecte independentista
  • No donar suport a cap govern on participin partits d’obediència espanyola

 

La llengua i la cultura, els principals trets nacionals, sobreviuen enfrontades a multitud d’enemics, interns i externs. La concepció unitària dels estats espanyol i francès, la globalització (amb la seva uniformització cultural, de costums i de maneres de viure), una falsa concepció del progressisme, cert turisme, l’autorepressió o la indiferència de part de la població són alguns dels factors que frenen la normalització de la nostra llengua i de la nostra realitat cultural folklòrica, gastronòmica, etc. Proposo:

 

  • Augment dels recursos dedicats a la normalització lingüística, a l’aprenantge i a l’afavoriment de la socialització, especialment amb la immigració.
  • Aplicació de la normativa lingüística, que ha de ser més preventiva que punitiva.
  • Clàusules lingüístiques en contractes o convenis públics i en concessió de subvencions o ajuts, i control efectiu del seu compliment.

Acte de Solidaritat Catalana a Reus

Aquest vespre, el Teatre Bartrina de Reus (un magnífic teatre dels de tota la vida) s’ha omplert per fer la presentació de Solidaritat Catalana. L’acte ha sigut molt càlid, en tots els sentits: fotia una calor que t’hi mories, però ha valgut la pena compartir caliu amb centenars i centenars de ciutadans de les comarques dites meridionals. Han intervingut el que ja es coneix popularment com “els tres tenors” i cap d’ells ha desafinat gens ni mica, al contrari, s’ha posat el públic a la butxaca.

Ha obert foc Uriel Bertran, aquell noi que fa uns anys ja apuntava maneres i que s’ha convertit en un polític (en el bon sentit de la paraula) de primera magnitud: gest segur, idees clares, puntet de rebel·lia i jove maduresa. Ha pres el relleu Alfons López Tena, que ja s’ha disculpat d’entrada perquè no tenia res a fer al mig d’un entrepà entre Uriel i Laporta. Efectivament, els primers minuts de la seva intervenció han resultat un pelet àrids: li ha sortit el notari que porta a dins i ha començat a parlar-nos de reglaments, sistemes de votació, llistes obertes, reformes legals… Però s’ha anat escalfant i ha entrat a matar amb la política pura i dura. Molt celebrada ha estat la seva ironia quan ha afirmat que els zamorans (per dir algun lloc) anirien a votar que “sí” a una reforma constitucional que permetria als catalans tenir unes pensions més dignes. Ovació.

Finalment ha estat el torn de Joan Laporta. Malgrat la calor, encorbatat, estil presidenciable. I presidencial ha estat la seva intervenció, perquè tant implícitament com explícita ha deixat clar que vol i se sent en condicions de governar el país. Així es farà gran Solidaritat, amb la confiança de que ja juga a primera divisió. Inevitables referències al seu club de futbol: ha afirmat immodestament (i tots li hem perdonat) que ell va fer el millor Barça de la història i que ara posa el seu prestigi a una causa cívica, cosa que altres presidents no han fet mai i que alguns ja li retreuen.

L’acte ha acabat amb tots els precandidats de la demarcació (servidor inclòs) a dalt de l’escenari, cantant Els Segadors i intercanviant aplaudiments amb el públic assistent.

Quan, de tornada, anava a pagar al caixer del pàrquing, la casualitat ha fet que em trobés davant Joan Laporta fent el mateix. En broma he comentat:

– mira, el senyor Laporta també s’ha de pagar el pàrquing…

I ell ha contestat:

– és que qui paga descansa… el problema no és pagar sinó que et robin…

En què estaria pensant l’expresident del Barça?