Primàries de Solidaritat: tret de sortida

Avui a les 20 hores s’ha acabat el termini de presentació de candidatures a les eleccions primàries de Solidaritat Catalana que es celebraran el proper 4 de setembre. Ha començat la campanya electoral. Aquesta és la carta que, com a candidat, he adreçat a tots els simpatitzants i adherits, possibles votants:

“Benvolguts amigues i amics,

 

 

M’adreço a tots vosaltres per demanar-vos que em voteu el proper dia 4 de setembre a les eleccions primàries a candidats per Solidaritat Catalana per la Independència. No cal que us recordi la importància d’aquestes eleccions. Per primera vegada, els adherits a una formació política tindrem l’oportunitat de decidir, democràticament, quines persones, i en quin ordre, conformaran la candidatura oficial a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya. Això no havia passat mai.

 

Uns em coneixeu personalment. Altres ja heu tingut accés a les meves dades biogràfiques bàsiques. Em considero una persona seriosa i treballadora, que des de fa molts anys he tingut l’oportunitat d’ajudar a Catalunya, a la seva gent, a la seva llengua i al seu terri-tori, en la mesura de les meves possibilitats. Ara aposto il·lusiona-dament pel projecte de Solidaritat Catalana, i seguiré ajudant des del lloc que vosaltres mateixos decidiu.

 

Em comprometo, des d’ara, si surto escollit diputat, a dur al Parla-ment el programa que ha justificat la creació de Solidaritat Catalana: proclamar la independència de Catalunya abans de 2014 o, si això no fos possible, treballar per fer créixer el projecte independentista.

 

Dedicaré també tots els meus esforços a aconseguir la tan reclamada regeneració de la vida política catalana, a lluitar per una societat més lliure, més pròspera i més justa, i a defensar els interessos específics de les comarques tarragonines, la demarcació que m’haurà escollit. Tindré l’oportunitat de fer-vos arribar propostes més concretes en aquest sentit.

 

Us ofereixo serietat, rigor i honestedat. El meu treball parlamentari estarà basat en els principis de dedicació exclusiva, relació directa i continuada amb els ciutadans, transparència informativa i eficiència en l’ús dels recursos a la meva disposició.

 

Us demano el vot a la meva candidatura i una cosa molt més important: el màxim esforç i complicitat amb Solidaritat Catalana per aconseguir entre tots els ambiciosos i il·lusionants reptes que ens hem proposat, i que estan més a prop del que a vegades nosaltres mateixos imaginem.

 

Visca Catalunya lliure!

 

Rebeu una salutació cordial,

El Sàhara, d’actualitat

Un col·lectiu d’activistes canaris pro-Sahara han estat colpejats en aquell territori per policies marroquins, en una actuació perfectament comparable a la patida (segons van assegurar alguns) a Melilla, només canviant les tornes. Tenen res a veure?

No entendré mai les relacions hispano-marroquines. Des d’aquell país arriben mostres de provocació, metòdiques i pautades, suficientment llargues per crear un innecessari estat de tensió entre els dos països, i que sorprenentment es solucionen amb una trucada d’un rei a l’altre (sembla que són molt amics) o amb una visita del ministre de torn a la cort de Rabat. Riallades, encaixada de mans i roda de premsa. I a esperar el següent episodi.

No sé quin era el problema al pas fronterer de Melilla que justifiqués aquelles estranyes mobilitzacions d’activistes, desplegant pancartes plenes de faltes d’ortografia. El que sí sabem, perquè avui es publiquen les fotos, són els morats en cares i cossos dels defensors de la causa sahariana. Una causa que no ens és desconeguda als catalans. Una causa heredada d’un dels episodis més vergonyosos de la història contemporània de l’estat espanyol. Un contenciós que fa trenta-cinc anys que la comunitat internacional deixa podrir lentament. Doncs no hi estem d’acord.

Amb Jan Laporta i Anna Arqué

Aquest matí he assistit a una sessió organitzativa interna de Solidaritat Catalana. En el transcurs de l’acte, he tingut l’oportunitat de saludar i conversar de manera distesa amb Joan Laporta. Lluint bronzejat ressaltat per una camisa blanca i un somriure marca de la casa, Laporta ha trencat el gel interessant-se per les polèmiques territorials Tarragona-Reus, per entrar després en temes més importants i que no revelaré aquí, per acabar donant ànims a la feina que se’ns gira a tots plegats. M’ha transmès optimisme i vitalitat.

Optimisme i vitalitat que han continuat unes hores després, quan hem tingut l’oportunitat també de tenir un ampli canvi d’impressions amb Anna Arqué, peça bàsica del procés de consultes populars i ara decidida apostant pel projecte Solidaritat Catalana. Ens ha fet cinc cèntims del pa que s’hi dóna en el complicat món de l’independentisme. És una perfecta public relations (s’ocupa de les relacions institucionals de la coalició), mirada lluminosa i somriure franc. Una mena de Judit Mascó amb algun quilet de menys, que ja recuperarà.

A Catalunya fa massa anys que semblem pamploniques el darrer dia de Sant Fermí (pobre de mi, pobre de mi…). És hora de posar una altra cara al futur del país. Jan, Anna i molts més ens ensenyen com.

AGENDA SOLIDARITAT CATALANA

Dimecres, 1 de setembre, 20 hores. Presentació de SC a Reus, amb la presència de Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Al Teatre Bartrina.

Candidat a candidat

El dimarts passat vaig formalitzar la meva candidatura a les eleccions primàries de Solidaritat Catalana. Aquestes tindran lloc el proper 4 de setembre i serviran per confegir les llistes definitives a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Amb aquest procés de primàries, Solidaritat Catalana predica amb l’exemple i compleix ja el primer dels seus compromisos: que els seus representants a la cambra siguin elegits per i entre els associats, decidint noms i llocs d’ordre a una llista que, per imperatius legals, és tancada. Democràticament, de dalt a baix. Serà l’única de les opcions polítiques que haurà utilitzat aquest sistema de selecció: un factor important a tenir en compte el dia de les eleccions parlamentàries.

Som molts els companys i companyes de Solidaritat Catalana que competirem lleialment, amistosament, per un lloc a les llistes. Cadascú ho farà amb les seves millors armes: la paraula convincent, l’argumentació raonada, les propostes atractives, l’ús intel·ligent de les noves tecnologies… El que cap de nosaltres farà és demostrar fidelitat canina a cap cúpula de partit, ni lleparà el cul al seu cap de files.

Pel que fa a mi, tant si és un èxit com un sonor fracàs, la petita aventura i la gran experiència haurà valgut la pena.

AGENDA SOLIDARITAT CATALANA

Dimecres, 1 de setembre, 20 hores. Presentació de SC a Reus, amb la presència de Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Al Teatre Bartrina.

Raimon Panikkar (1918-2010)

Ha desaparegut un gran pensador català, el de més projecció internacional. M’interessava d’ell, i em seguirà interessant encara més, el seu missatge conciliador i relativista quan abordava les relacions entre religions, matèria del qual era un expert. Aquest missatge se’ns fa especialment necessari en aquesta època de dogmatismes, ortodòxies i recels entre creences.

Queda l’extensa obra d’un enamorat del diàleg, però també del silenci. Dos valors de cap manera antitètics que trobo a faltar al món d’avui. Diàleg per resoldre els petits i grans conflictes, silenci per fer-se preguntes i respostes.

Del seu comiat de la vida pública, n’extrec aquest paràgraf: “Estic agraït també a tots aquells que, de manera personal o associada, continuaran actuant, fins i tot sense mi, per la difusió del meu pensament bo i compartint els meus ideals”.

Amb la calor que fa, hem de parlar de “top manta”

El que ha passat aquest estiu amb els anomenats top manta al Baix Penedès ha servit per omplir de tinta les paupèrrimes pàgines dels diaris de paper i allargassar una mica les notícies televisives, però també per plantejar, una vegada més, un d’aquells problemes que tornen i retornen i que no se sap mai com agafar-los.

La cosa ve d’antic i ho podríem resumir dient que uns senyors (normalment de procedència exterior, la qual cosa complica l’assumpte) es dediquen a vendre articles (falsificats o piratejats, però no sempre) a la vorera dels carrers més transitats. Els comerciants ho perceben com una competència deslleial i les ordenances municipals no permeten tal activitat, de manera que les corresponents policies locals tracten d’impedir-ho confiscant el material i prenent les dades als responsables per tal d’imposar-los una improbable multa. La cosa fa anys que dura, però aquest estiu els alcaldes del Vendrell i Calafell, municipis turístics, han llançat la tovallola perquè no donaven l’abast: al revés d’aquella cançó de Joaquín Sabina, hi ha “poca, poca, poca policia” i en canvi hi ha molt venedor de manta-farcell.

Solució municipal, pactar amb els venedors. Si us poseu en aquest carrer, la policia no us molestarà. Grans i justificades protestes dels comerciants de tota la vida, els que sí observen llicències i impostos. O sigui, una autoritat que no pot exercir la ídem decideix que no es compleixi la llei que ella mateixa ha aprovat. Això és molt típic de les administracions actuals: farcir-se de normatives inacabables, engruixir fins el deliri els diaris oficials, i quan està tot reglamentat al mil·límetre, resulta que no es fa complir, o bé perquè no es vol, o bé perquè no es pot.

Com se sap, posteriorment una reunió entre responsables d’Interior, municipis i el col·lectiu perjudicat ha servit per desactivar la mala solució i comprometre’s a trobar-ne una de millor. En Joan Saura no tot ho fa malament. Per a un debat més calmós, lluny de xafogors estiuenques, quedaran les derivades del cas: les perpètues insuficiències dels ajuntaments, les problemàtiques específiques dels municipis turístics, el paper del ciutadà anònim comprant els productes top manta, la necessitat de superar cert progressisme mal entès… Vénen eleccions i d’això també se n’haurà de parlar, oi?

Adéu, Reagrupament; hola, Solidaritat Catalana

En data d’avui he adreçat un correu a Reagrupament comunicant formalment la meva decisió de donar-me de baixa de l’associació.

Els he exposat les raons. La primera, ve de lluny, i no és altra que la falta d’explicacions convincents, per part de la direcció, de l’episodi que va acabar amb la marxa de quatre membres de la Junta Directiva. El fet que tingués (i segueixo tenint) molta relació amb tres d’aquests quatre membres va contribuir, sens dubte, a veure des d’aquell moment Reagrupament d’una altra manera, com si ja no tingués res a veure amb mi. Tot i així, vaig continuar.

La segona raó vingué amb el procediment de confecció de les candidatures al Parlament. Contravenint el que s’havia aprovat a la primera assemblea (llistes obertes, votades per circumscripcions), les candidatures definitives es van cuinar no sabem amb quins criteris i simplement foren ratificades pels associats. El meu vot fou en blanc. Tot el procés entrava en contradicció amb el concepte de “regeneració democràtica”, un dels eixos fundacionals de Reagrupament.

La darrera raó és més actual: els intents per formar una candidatura coaligada amb Solidaritat Catalana estan obstaculitzats, crec jo, per una actitud cada dia més tancada per part de Reagrupament. Els seus arguments no els acabo d’entendre: que altres els copien el programa (i…?), que ja van oferir el cap de llista a algú, que no troben el moment per parlar (sic)…

Sempre dol abandonar un col·lectiu i ho sento perquè hi ha persones prou vàlides, almenys al Tarragonès, però com diu el seu líder (guru, segons alguns), “la vida és dura”.

Paral·lelament, ja en el seu moment em vaig adherir a Solidaritat Catalana. Crec que és l’aposta més seriosa i amb més possibilitats d’èxit el 27 d’octubre (o pels voltants). Com a mínim, és l’opció més temuda per l’independentisme retòric d’Esquerra i pel sobiranisme sí-però-no de Convergència. N’hi ha prou de llegir els atacs que rep per constatar-ho i de veure el degoteig de significades personalitats que hi fan cap, dia sí, dia també.

La batalla diària per la llengua (16)

M’interessava una informació sobre una línia d’Autocars Julià i m’he trobat que la web és únicament en castellà i en anglès. Se m’ha fet tan estrany, tenint en compte que tenen la seu a l’Hospitalet de Llobregat, que m’he decidit a enviar-los un correu en el qual, ingènuament, els dic que “no aconsegueixo obrir la versió catalana de la seva web; què he de fer?”. A veure si contesten.

Ah, per cert, aquesta companyia té la concessió de la línia entre Barcelona i Montserrat, les capitals política i espiritual, respectivament, del nostre país. Surrealista país, de vegades.

La unitat independentista (sis comentaris, i acabo)

L’apunt d’ahir ha tingut, a part de centenars de visitants, sis comentaris que contesto breument (és tard i he d’anar a sopar). Moltes gràcies a tots.

Enric. Efectivament, treballem amb horaris definits i amb agendes rígides, però la resposta de Carretero a la cita de Solidaritat no fou l’adequada. Què li costava dir “enlloc de trobar-nos a les 19, trobem-nos a les 21, que ja hauré acabat la consulta”, per dir alguna cosa. Si realment vol parlar, ho ha de posar fàcil, no et sembla?

Manel. Les “tres persones conegudes” (com tu dius) no van trencar res: es van limitar a fer una crida a partits i votants i a convocar-los a una votació de baix a dalt, democràticament, per formar unes llistes electorals no imposades per cap aparell. Permet-me dir-te, d’altra banda, que jo a Reagrupament vaig viure de prop tot el contrari a un “reagrupament”: la marxa-dimissió-expulsió d’alguns dels seus associats més valuosos. Encara és l’hora que se’ns expliquin les causes precises.

Carme. Veig que coincidim. Endavant, doncs.

Dídac. I si la unitat fos impossible perquè el moviment ja és a hores d’ara molt important? Com més gent, més difícil posar-se d’acord. En tot cas, la discussió en aquest moment és només d’unitat electoral.

Nanaco. La llei electoral és urgent, efectivament. És una de les coses que diferencien els partits “vells” dels “nous”. Cal una regeneració de la política, a banda de la independència. Salutacions, Àngels.

Raimon. És la primera vegada que llegeixo que Reagrupament és d’esquerres. Tampoc el veig formant part d’un tercer tripartit. Si s’acaba formant, n’hi haurà per llogar-hi cadires.

La unitat independentista, encara

Cada vegada sembla més complicat que l’independentisme (no el retòric, sinó el desacomplexat) arribi a una entesa per presentar una única candidatura. Ja em vaig estendre sobre la qüestió en una sèrie de diversos articles, bastant llegits per cert, i em ratifico en la idea de que s’ha d’assumir que poden haver-hi raons poderoses per no aconseguir-ho, des de la premura de temps (els terminis són inexorables) fins el caràcter dels diversos líders, des de la inevitable qüestió del lloc a les llistes (qui va a on?) fins a la confluència d’estratègies divergents per al dia després de les eleccions.

Si no poden arribar a un acord per alguna d’aquestes raons, serà una llàstima, però ho entendrem. Tot té una explicació i els ciutadans mitjans som comprensius. Ningú no ha dit mai que fos fàcil aconseguir-ho. Només demano una cosa a les diferents propostes que hi ha sobre la taula i als seus dirigents: que per justificar que no es troben mai per parlar donin les peregrines excuses que s’han sentit aquests dies. Que si he de passar consulta a aquella hora, que si t’he enviat una carta i no me l’has contestat, que si m’entero de tot pels diaris i ho vull per canals oficials, que si no em contestes els missatges del mòbil…

Per assistir a aquest espectacle, ja tenim els “altres” polítics. Criaturades, no, per favor.

Festes de Sant Magí, 19/8/2010

12 h.
Jornada castellera, amb els Xiquets de Tarragona, la Jove dels Xiquets de Tarragona, els Xiquets del Serrallo i els Castellers de Sant Pere i Sant Pau. A la plaça de les Cols.

19,30 h.
Processó de Sant Magí. Arc de Sant Llorenç, l’Ensenyança, Sant Pau, Pla de Palau, Claustre, Escrivanies Velles, Pla de la Seu, Pare Iglésias, Merceria, Major, la Nau, Pilat, plaça del Rei, la Portella, Granada, Sant Antoni, Descalços, plaça de la Pagesia i Arc de Sant Llorenç. Abans (18,45 h), Anada a Processó. Després (21 h), Entrada de Sant Magí a la capella del Portal del Carro.

21 h.
Ballada de sardanes. A la Rambla Nova, davant el monument a la Sardana.

24 h.
Traca de Sant Magí. Rambla Nova, des dels carrers Cañellas i Ixart.

El carlisme, de dol

Avui s’ha mort el pretendent carlista Carles Hug de Borbó-Parma. No sé la transcendència que tindrà la notícia, en ple agost. Segurament poca, atès el desconeixement que sempre ha rodejat tot el que fa referència al carlisme.

“Déu, Pàtria, Furs, Rei”, Cabrera, Zumalacárregui, Montejurra, els jaumins, els requetès, els detentebala, les boines roges, les margaritas… Fascinant fenomen, el del carlisme. Un es pregunta com s’ho ha fet aquest moviment polític, etiquetat habitualment com “conservador”, “reaccionari” o “antiquat”, per sobreviure a quatre guerres civils i no sé quants règims polítics espanyols. Ja fa 177 anys que es resisteix a morir. És cert que l’actual carlisme és molt minoritari i dividit en diversos corrents, tants com biaixos ideològics ha tingut al llarg dels anys (dels segles, més aviat). Absolutisme, foralisme, ultracatolicisme, catalanisme, socialisme, federalisme, extrema dreta… el carlisme s’ha amotllat a moltes maneres de pensar, segons les èpoques, els llocs i les conveniències, sense deixar de ser un moviment profundament respectuós amb la tradició heredada de les generacions anteriors. Se li ha de reconèixer aquest aspecte concret. Altres formulacions fetes al llarg dels temps són molt més discutibles, per exemple el “socialisme autogestionari” que l’avui desaparegut va defensar als convulsos anys setanta. En aquell temps tocava ser d’esquerres, és clar.

En una determinada època de la meva vida vaig prendre molt d’interès pel carlisme, no per afinitats polítiques sinó com a fenomen històric, fins el punt que vaig triar el tema com a base d’una futura (i mai iniciada) tesi de la meva llicenciatura d’Història Contemporània. En aquest sentit, he recopilat al llarg dels anys bibliografia, revistes i una considerable documentació en forma de fotocòpies i retalls de diari, encara que no tingui intenció de fer-ne ús, almenys de moment. La notícia de la mort de Carles Hug formarà part, també, d’aquesta col·lecció personal de tot allò que té a veure amb els defensors de “Déu, Pàtria, Furs i Rei”.

I l’actualitat política catalana té alguna cosa a veure amb tot plegat? Doncs en certa manera, sí. La primera defensa de l’especificitat catalana va anar a càrrec del carlisme, amb la seva defensa dels furs i enfrontant-se al liberalisme centralista espanyol. En aquest sentit, el carlisme català de principis del segle XX era profundament regionalista i es va integrar, amb alguns estira-i-arronsa, a Solidaritat Catalana, amb la Lliga i amb els republicans federals. Gent molt diferent, unida per un objectiu comú, la defensa del país i la reivindicació de l’autonomia política, van obtenir un excel·lent resultat electoral. No és estrany que cent anys després, i amb un objectiu molt similar (només cal canviar defensa de l’autonomia per necessitat d’independència) hagi sorgit una iniciativa amb el mateix nom. Tindrà el mateix èxit que el seu precedent?

Festes de Sant Magí, 18/8/2010

18 h.
Entrada a Tarragona de l’aigua de Sant Magí. Carretera de Santes Creus, c. Rovira i Virgili, Rambla Nova, c. Sant Agustí, Portalet i Plaça de la Font.

19,15 h.
Pujada cap el Portal del Carro, amb el seguici de Sant Magí. C. Cós del Bou, baixada Pescateria, c. La Nau, c. Major, c. Merceria, c. Pare Iglésias, c. les Coques, c. Arc de Sant Llorenç i Portal del Carro.

22 h.
Sant Magí Electroni-k. A la Platja del Miracle.

23,30 h.
Revetlla remullada amb la Companyia d’Espectacles Pa Sucat i The Smoking Dogs. A la plaça del Rei.

23,30 h.
Revetlla, amb les orquestres Mitjanit i Gino Diamantini. A la Plaça de la Font.

Tarragona comença a decidir

Demà, diumenge, festa d’inici del vot anticipat de “Tarragona Decideix”, que ha de culminar amb la consulta popular per la independència, prevista per al 17 d’octubre. L’acte serà presentat per l’escriptor i periodista Francesc Valls i hi intervindran representants d’altres plataformes locals de consultes populars. El primer vot el dipositarà l’escriptor Magí Sunyer. Amenitzaran la festa el cantautor Josep Romeu i els grups Vergüenza Ajena (rumba) i Ganja Nights (reggae).

A la plaça de les Cols, a partir de les sis de la tarda de demà dia 15.

“Una hora más en Canarias”

Un embolic en el que hi participen una dona molt decidida, el marit, l’amant (d’ella), la nòvia (d’ell), la germana (de la primera dona), la mare (de l’amant) i el presumpte pare (també de l’amant). L’amant fuig de la dona perquè estima la nòvia i per recuperar-lo (l’amant) se l’endu a les Canàries, on viu la seva mare (d’ell, vull dir) i on vol muntar un xiringuito de platja (també ell). Em seguiu?

És una comèdia bastant esbojarrada, tirant a almodovariana, amb dones al caire d’un atac de nervis (una fins i tot levita) i amb vestits cridaners tipus anys seixanta. No hi surt la Marisol, però casi. Si afegim els números musicals tindrem una mena de Bollywood insular. El protagonista no és altre que Quim Gutiérrez, sí, el marrec de Poblenou, actor que es mereix millors pel·lícules. També hi surt La Hierbas, d’Aquí no hay quien viva, i amb això està tot dit.

Tot plegat per fer que la gent viatgi a Tenerife, que per alguna cosa el Cabildo ha deixat anar uns quants quartos. Sincerament, si del que es tracta és de promocionar els encants de Garachico, bonic poble de l’illa, hi havia millors maneres que subvencionar aquesta comedieta.

Anuncis que em posen nerviós (23: el d’Ariel Sensaciones)

L’escena.

Un jove urbanita, que habita en una estranya casa blanca i sense mobles, es posa de bon matí una camisa neta que quan arriba la nit encara està immaculada i perfumada.

El missatge.

Com Isabel la Catòlica, no cal canviar-se mai de camisa si te la rentes amb el detergent publicitat, gràcies a unes misterioses micro-càpsules que deixen anar alguna bona olor artificial.

Per què em posa nerviós?

Per demostrar que la camisa és inembrutable, primer deixa que el seu gossot li posi les potes a sobre (quin fàstic!), després es deixa abraçar per les amistats (també joves i també urbanites) que vénen a sopar (ho sé perquè un d’ells porta les postres) i al final jeu al sofà. Sempre amb la mateixa roba. Ah, i les micro-càpsules… tela!

El tap de Tarragona

Ahir, jornada de portes obertes a l’antiga Plaça de Toros de Tarragona, que ha estat remodelada per convertir-la en un espai multidisciplinar (esdeveniments culturals, esportius, musicals…).

La Diputació de Tarragona, propietària de l’equipament, s’ha gastat un fotral de milions d’euros per transformar-lo, tot instal·lant un sostre retràctil, una mena de tapa d’olla a vapor, per permetre l’entrada de llum natural quan calgui. De fet, han anul·lat l’únic encant que tenen (aviat, que tenien) les places de toros, que és el fet d’estar dissenyades per permetre l’entrada de la llum solar. Si ho han fet per esmorteir el soroll dels concerts, llavors callo. Els que hem viscut a pocs metres de la plaça podem donar fe del que significa no dormir segons quines nits, esperant que un semidesconegut grup de rock acabi els seus bisos a les tantes de la matinada.

L’invent ha estat batejat, atenció, amb un pretenciós “Tarraco Arena Plaça”, seguint l’absurda moda dels hotels de barrejar noms i adjectius sense cap concordança sintàctica. L’edifici serà conegut, però, amb les sigles TAP, allò que el DIEC defineix com “qualsevol cosa que obstrueix completament un conducte”. No està malament, tenint en compte que la seva funció, suposo, és ajudar a difondre les més diverses manifestacions de la cultura humana.

Quan ahir vaig entrar dins el recinte, el sostre retràctil estava tancant-se lentament. Quan el procés va acabar, al nombrós públic present no se li va ocórrer altra cosa que aplaudir. Aquesta és la distracció de la gent un diumenge a la tarda a Tarragona. És una capital de província, no hi ha cap mena de dubte.

Unitat independentista? Això és molt fàcil de dir (i 5)

Acabo aquesta sèrie de llargs articles sobre les dificultats per aconseguir una única candidatura independentista a les properes eleccions al Parlament. Han estat un conjunt de reflexions personals, sense guió previ, sobre l’estat de la qüestió, la necessitat o no de la unitat, i com i amb qui aconseguir-la. Per cert, agraeixo els comentaris que s’hi han fet.

La meva tesi és que si bé la unitat absoluta seria bona, pel que tindria d’efecte multiplicador de cara a l’electorat, és també inviable, i això ho sap tothom. No són, o no són només, les rivalitats personals a l’hora d’encapçalar el projecte o anar més amunt o més avall a una llista; si aquesta fos la raó bàsica, ho trobaria francament miserable. Hi ha altres raons, és clar: les diferents trajectòries de la pluralitat de partits, grups o col·lectius que s’han reclamat independentistes els darrers anys, l’estratègia a seguir abans de la proclamació d’un estat (com es forma un govern?, es pacta amb algú o no es pacta amb ningú? hi ha d’haver disciplina de vot?, etcètera.

Durant la presentació a Tarragona de Solidaritat Catalana, el seu portaveu Albert Pereira va apuntar una reflexió interessant: no hem de mitificar la unitat. S’aconsegueix si es pot, i si no, doncs no. Som una societat plural i pensem de moltes maneres. Insisteixo en el que deia a l’article anterior: és hora de treure’ns del cap l’obsessió per aconseguit un únic partit independentista (fins ara ho era ERC, i ja s’ha vist com ha anat tot plegat), per passar a la idea de “independentisme” a les dues, tres, quatre forces d’obediència catalana, prefigurant el ventall parlamentari que haurà de continuar existint quan assolim la llibertat. I aquí també hi tindria alguna cosa a dir Convergència, força que en cap moment ha estat objecte d’aquesta sèrie de cinc apunts.

Unitat independentista? Això és molt fàcil de dir (4)

El procés per arribar a un acord entre les diverses ofertes independentistes segueix el seu curs en ple agost, mes de presumpta sequera informativa. El temps corre inexorable i telèfons i correus electrònics van molt calents. Anotem la missiva de Joan Carretero a altres dos Joans (Puigcercós i Laporta) instant-los a asseure’s i parlar, i la resposta d’Esquerra, que després examinarem.

Ens faltava donar una ullada a la quarta proposta, la Conferència Nacional del Sobiranisme, la que menys projecció mediàtica té (tothom es queixa del mateix, però) i l’única de les quatre on no he estat mai involucrat en cap sentit. Es tracta d’una crida a una candidatura independentista unitària (feta abans de la que va fer Solidaritat Catalana, en contra del que jo vaig afirmar) efectuada per sis destacadíssims sèniors de la nostra nació. Són, per ordre alfabètic, Antoni Maria Badia i Margarit, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Joan Blanch, Moisès Broggi i Oriol Domènec. Més de cinc-cents anys de venerable patriotisme convoquen la classe política a constituir una candidatura “transversal, equilibrada i unitària” per portar al Parlament uns diputats que es comprometin a treballar units “per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència”.

La lloable iniciativa va rebre immediatament un bon grapat d’adhesions del que podríem anomenar “els de sempre”, és a dir, els Alexandre, Gabancho, Joel, Cardús, Calçada, etc. Anant al gra, el passat 29 de juliol un seguit de grups i col·lectius afins al manifest es van constituir en coalició electoral. Hi trobem de tot, des del Cercle Català de Negocis fins a la CUP d’Arenys de Munt, des d’Alternativa Verda fins al Partit Republicà de Catalunya, des de Suma Independència fins a Força Catalunya, és a dir, una gran diversitat d’iniciatives noves o antigues (també hi ha Estat Català!!!) de tots els colors. Fins a quinze, que se suposa que al seu torn hauran de mantenir algun tipus de negociació amb els tres Joans si tan necessària és la candidatura única. La cosa està bastant crua.

Parlàvem abans de la resposta d’avui mateix d’Esquerra a la iniciativa de Carretero, que sembla tancar definitivament la porta a una gran coalició. Després de les paraules amables de rigor (“saludem l’aparició de noves formacions”), el portaveu ha justificat que el partit es desmarqui d’una candidatura única apel·lant a la ideologia: es consideren independentistes “d’esquerra” i conviden les altres formacions a ocupar “l’espai de centre-dreta”. S’ha insistit molt en els darrers anys en què l’eix dreta-esquerra, aquí i a tot arreu, és cada dia més difús. Estem superant el maniqueisme, per sort, però els partits tradicionals, i ERC ho és, no es poden sotstreure a aquesta simplista divisió.

No obstant això, Esquerra introdueix en el debat un dels cavalls de batalla del procés d’alliberament nacional, el que jo en dic “i mentrestant, què?”. Les noves propostes independentistes s’estan presentant amb uns programes molt simples, copiats uns dels altres: tots parlen bàsicament d’avantposar la independència a qualsevol altra consideració, proclamar un estat i celebrar un posterior referèndum de ratificació. Però hi ha un problema: mentrestant el país s’ha de governar o gestionar. A les eleccions s’ha d’acudir amb qualcom més que aquests punts, s’ha d’oferir algun tipus de programa sectorial, model econòmic, model educatiu, model energètic… Reagrupament va elaborar, en aquest sentit, un programa (bastant pedrestre, per cert); l’opció Laporta no entra en aquest joc, però ell personalment es defineix com a liberal; per últim, si la Conferència pel Sobiranisme acudeix en solitari a les eleccions, serà interessant llegir quina proposta ens fan el Centre Català de Negocis i la CUP junts.

En resum, no sembla que la idea d’Esquerra sigui dolenta, al contrari. Jo no he cregut mai en “el” partit independentista sinó en una oferta més variada ideològicament, com el país normal que aviat serem. Potser aquest seria l’objectiu a tenir en compte ja ara, en el moment de l’estira-i-arronsa de les candidatures: anar dibuixant l’arc parlamentari de la Catalunya independent, amb les grans famílies ideològiques europees de tota la vida.

(continuarà)

Unitat independentista? Això és molt fàcil de dir (3)

Ahir ens havíem quedat en les relacions Laporta-Carretero i les seves respectives propostes. Laporta, potser un xic precipitadament, es va considerar des d’un primer moment “moralment reagrupat” (o “reagrupat d’esperit”, ara no recordo). Carretero, per la seva banda, sempre va assegurar que Reagrupament tenia les portes ben obertes per al president del Barça o qualsevol altre, però també que no s’encantarien per ningú, i així ha estat. Ara els papers semblen haver-se intercanviat: Solidaritat Catalana ha obert les portes a tothom, convocant-los a elegir candidats democràticament el proper 4 de setembre. Per la seva part, és Reagrupament qui cada dia que passa es torna més “moralment” i efectivament de Solidaritat Catalana: el degoteig de noms propis o d’afiliats anònims que es passen a l’engrescadora proposta de Laporta, Tena i Uriel no para. Avui mateix, han estat Toni Strubell i un grup del Berguedà, ahir gent de les Terres de l’Ebre, demà…?

Detinguem-nos una mica en Solidaritat. És la darrera proposta en sortir a la llum pública i és la que té més trumfos, crec jo: si cada u va per la seva banda, guanyarà amb claredat; si decideixen cabalment anar tots junts, liderarà l’experiència. En el seu DAFO particular, a la “F” de fortalesa hi trobem un líder discutit però indiscutible (Joan Laporta), un organitzador rigorós (López Tena) i un jove ideòleg amb molta mili (Uriel Bertran); també trobem un plantejament molt senzill: crida a partits o particulars a formar quatre candidatures electorals votades per tothom, de baix a dalt com diuen ells, que duguin al Parlament la proclamació de l’estat català i la celebració d’un referèndum abans de quatre anys, sense més històries; per últim, hi trobem una confluència de sensibilitats polítiques: dos dels seus promotors provenen de Convergència i Esquerra, i posteriorment se’ls ha afegit un important càrrec de l’òrbita d’Iniciativa. El handicap de la proposta? Llançar-se a l’arena dels esdeveniments una mica tard i amb l’agost pel mig.

Solidaritat Catalana (el nom evoca aquella altra experiència triomfant de catalanistes, republicans i carlins) ja va advertir en un primer moment que no entraria en el joc d’una negociació amb altres ofertes si es basava en un intercanvi de llocs a la llista com si fossin cromos. Desgraciadament, ha tardat ben poc a desdir-se de tan benevolent intenció, perque sembla ser que ha ofert a Reagrupament els caps de llista de Girona i Lleida. No cal plantejar-ho així. N’hi haurà prou que el metge de Puigcerdà i l’alcalde de Rosselló s’afiliïn a Solidaritat perquè els votin massivament el proper 4 de setembre: el resultat serà el mateix. Per cert, en una reacció molt pròpia de Carretero, aquest ha assegurat no tenir constància de l’oferta, senyal inequívoc de que no la veu amb bons ulls. Seguirà l’estira-i-arronsa.

(continuarà)

Unitat independentista? Això és molt fàcil de dir (2)

No veig que Esquerra, partit de l’establishment (del subsistema autonòmic, com diu l’amic Renyer), s’avingui a negociar una candidatura amb les altres tres forces que es proclamen independentistes. Hi ha una raó de pes: d’Esquerra en sabem el seu pes específic, a partir de les darreres eleccions; les tres noves ofertes són verges en aquest sentit. Si del que es tracta és de distribuir llocs a les candidatures segons la importància de cadascú (que no hauria de ser així, però ja sabem com va tot), no hi ha manera d’establir una proporció justa.

Vegem ara les tres propostes neo-independentistes (o d’independentisme “desacomplexat”, per distingir-lo del “retòric” d’Esquerra).

Reagrupament és un invent que, des de la seva fundació, ha jugat a l’ambigüitat associació / partit polític; mai no hem sabut exactament què era, si figa o raïm. Oblidarem pietosament l’episodi de la no-dimissió amb caràcter retroactiu de Carretero i la seva troupe, la misteriosa fugida-expulsió de quatre dels més valuosos integrants de la seva Junta Directiva (potser perquè eren valuosos els van fer fora, però d’això no n’hem tret mai l’aigua clara) i d’un encara més misteriós afer més propi de ¿Dónde Estás Corazón?.

L’associació-partit de Carretero arriba al període pre-electoral, com ells mateixos diuen, amb els deures fets. Amb candidatures aprovades i amb un mandat als dirigents perquè negociïn la incorporació de Reagrupament a una possible coalició. Res a dir, si no fos perquè la candidatura, aprovada pels socis, eren quatre llistes tancades, cuinades per la direcció segons no se sap quin criteri, al més pur estil dels partits tradicionals. El que tant es criticava a Esquerra, vaja, i que es dóna de bufetades amb la “renovació democràtica” que Reagrupament té com a marca de fàbrica. Tot plegat no sembla la millor carta de presentació de cara a una coalició amb altres propostes polítiques. Com es deterioren els principis, en qüestió de mesos!

Entrant al fons de l’assumpte, els contactes entre Carretero i Joan Laporta no s’han interromput mai, però no sembla que estiguin donant cap resultat. Potser hi té a veure la forta personalitat d’ambdós, però a ulls de l’electorat l’ex-president del Barça té totes les de guanyar, mentre que el metge de Puigcerdà s’està convertint, mica en mica, en un petit guru adorat per una tropa d’incondicionals, però poca cosa més. És una llàstima la trajectòria d’aquest home: m’ha decebut molt en poc temps.

(continuarà)

Unitat independentista? Això és molt fàcil de dir (1)

Davant la diversitat d’ofertes obertament independentistes per a les properes eleccions catalanes, s’estan multiplicant en els darrers dies els clams, els reclams, les exigències, fins i tot les súpliques, d’una unitat electoral, s’entén que en una sola candidatura. Algú fins i tot ha instat tancar un representant de cada força en una habitació i tenir-los a pa i aigua fins que no surtin amb un acord sota el braç, com si tot plegat fos un conclave medieval.

Els avantatges d’una sola oferta electoral, amb un programa de mínims creïble i uns candidats comme il faut, són innegables, començant pels beneficis que comportaria competir en un sistema electoral basat en els capricis del senyor D’Hondt. Ara: aconseguir que quatre propostes electorals tan diferents en trajectòria, mida i organització interna com Esquerra, Reagrupament, Conferència pel Sobiranisme i Solidaritat Catalana es posin d’acord pim-pam, pim-pam, no sembla que sigui cosa fàcil. Cadascuna de les marques té les seves peculiaritats, els seus pros i contres.

Comencem amb Esquerra, abans coneguda com ERC. Esquerra és un partit de la vella escola, membre de l’actual establishment polític, peça clau dels dos tripartits amb el resultat final que tots coneixem. Diu l’argumentari d’Esquerra que són ells els que han arrossegat el PSC cap a posicions més catalanistes i més comprensives amb el sobiransime. No m’acaba de convèncer (i em remeto a les declaracions d’Antoni Castells d’ahir i avui), però posem-ho malgrat tot a benefici d’inventari. Tampoc regatejaré a Esquerra determinats avenços com la llei del cinema o la gestió de l’Institut Ramon Llull, per exemple.

Destacable també és el fet de que Esquerra renuncïi a formar part d’un tercer tripartit, si això fos possible. He de reconèixer que no esperava aquesta compromís, fet en boca de Puigcercós fa alguns dies. Si compleixen la paraula, m’hauré de menjar amb patates el que sempre he sospitat: que Esquerra farà el possible i l’impossible per seguir en el poder. En depenen massa càrrecs i massa ingressos. Caldrà veure, en aquest sentit, què passarà l’endemà de la cita amb les urnes, quan l’amnèsia s’apodera dels aparells dels grans partits. Renunciarà quatre anys més a dur a la pràctica els anhels d’independència a canvi de seguir tocant cuixa? Si no arriba a cap acord preelectoral amb les candidatures que estan sorgint aquests dies pot ser un senyal de que aquestes són les seves intencions ocultes.

(continuarà)

Escapada al Pirineu (i 3: pujada al Carretón)

El segon dia d’estada a les altures aragoneses el dedico a pujar al Monte Larrón. El que sembla una petita caminada es transforma en una ascensió que dura dues hores i mitja. És un camí que va pujant en zig-zag, amb un itinerari molt ben indicat amb dues ratlles, blanca i groga. A pesar de ser els colors vaticans, arriba un moment que renego en arameu com es diu vulgarment: estic rendit de tant caminar quan un senyor gran, que va una mica més endavant que jo, diu que només falten tres quarts d’hora pel cim…

En l’ascens no falten alguns elements d’interès. En primer lloc, paral·lel al camí es troben les restes d’un antic funicular, anomenat Carretón de Ip (a la imatge), usat pels treballadors durant la construcció d’una central hidroelèctrica. Es conserva una vagoneta a l’estació superior, i fins i tot part del cable. El senyor que em precedeix, que sembla que està molt assabentat de tot, explica que fa uns anys van considerar la idea de restaurar-lo per a usos turístics. Quan l’autoritat autonòmica del moment va veure l’alçada i la inclinació de la instal·lació, va desistir. És el que tenen els polítics: a l’últim moment, es desdiuen de les seves promeses i intencions. Res de nou que no sapiguem.

L’altre punt d’interès de l’ascensió és un búnquer, que forma part del sistema defensiu construït a la postguerra, per temor a una invasió europea que, desgraciadament, mai no es va produir.

Arribo al Monte Larrón, altura 2.131 metres. Mentre rosego unes galetes i bec aigua, contemplo les vistes. A una banda, la vall de Canfranc i la Peña Blanca; a l’altra, la Canal d’Ip. Si em sobressin temps i forces, encara podria arribar-me a l’embassament d’Ip, que és a uns 5 quilòmetres. Però no. M’espera la baixada, que pot ser més fatigosa que la pujada.

L’endemà torno ja cap a Tarragona. Les tiretes (allò que tothom anomena agujetes) a les cames no són el millor aliat per fer tres-cents o quatre-cents quilòmetres en cotxe. Prudentment paro a Barbastre, on em passejo pel centre de la població, bec un refresc i entro a una pastisseria a comprar “Pastel ruso”. M’havien parlat d’aquestes postres típiques de la zona. La dependenta m’explica que es tracta d’un pastís que s’ha de mantenir sempre fresc de nevera, de manera que em desaconsella la seva compra, tenint en compte que vaig a Tarragona i la temperatura d’avui és criminalment alta. Ha estat molt honrada per la seva part.

Una última aturada en una àrea de servei de l’autopista em reserva una sorpresa. M’hi trobo l’Ernest, un conegut. Està vist que el món és un mocador i que no pots desconnectar mai del tot. Què hi farem.