El Carmel ja té metro

Està vist que no es pot parlar en va. No fa ni tres setmanes assegurava que s’havien acabat per molt temps les inauguracions de trams del metro barceloní, a causa de les retallades pressupostàries que tots patim. Doncs resulta que no tenia controlada la imminent posada en marxa del tram d’Horta a la Vall d’Hebron, de la línia 5, que és la que avui han posat en marxa les autoritats. Es tracta, com se sap, del tram on s’inclou el famós túnel de maniobres, les perforacions del qual van provocar un desgraciat esvoranc al barri i una notable crisi política, ja que en va sortir esquitxat tant el govern anterior com el del moment dels fets.

Cinc anys després, tot va bé si acaba bé. Felicitem-nos, doncs, d’aquesta millora per a un barri bastant deixat de la mà de Déu. I com a curiositat personal, només em cal afegir que el lloc on vaig néixer (l’Hospital de la Vall d’Hebron, el popular “Can Franco”) ja és accessible mitjançant dues estacions de metro.

Escapada al Pirineu (2: el dia de la marmota)

Ens havíem quedat a l’estació superior del trenet d’Artouste. Baixo del vehicle i el camí em porta fins l’embassament del mateix nom. Aquest no el va inaugurar Franco, per desgràcia dels meus desconeguts companys de viatge. Es tracta d’un agradable indret que convida a oblidar-se de tot i contemplar el paisatge que el rodeja.

De tornada amb el tren té lloc un d’aquells fets en què penses “llàstima de càmara o de gravadora, per penjar al Youtube”: en una de les parades que fa al tren esperant el que ve en sentit contrari, se’ns acosta un animalet (em sembla que és una marmota, però no n’estic segur, sóc de ciutat) que contempla quiet i encuriosit els passatgers. Un d’aquests li tira una madalena, que l’animal atrapa amb agilitat i immediatament la devora amb els seus incisius. No cal dir que l’escena és celebrada per la concurrència.

He de confessar que el viatge que he fet a Artouste no és el primer. El vaig realitzar fa alguns anys però es va mig esgarrar. Una vegada arribat a l’estació superior va començar a ploure a bots i a barrals, fet que va determinar la suspensió del servei ferroviari per unes hores. Va ser tota una aventura: centenars de viatgers ens vam haver d’estar drets i amuntegats en una mena de tendal, esperant que amainés i el servei tornés a funcionar amb seguretat. Cal imaginar-se l’escena: gent gran, criatures, de totes les edats, de totes les procedències geogràfiques, amb totes les indumentàries possibles, xancles, impermeables, entrepans, ampolles d’aigua, gossos, plors, nervis…  Per no oblidar-ho.

Tornem al 2010. Dino tardíssim a Artouste. Les estovalles de paper ofereixen, com és bastant habitual, informació al turista, en aquest cas de la Vallée d’Ossan, que és on ens trobem. En un raconet del rectangle, una llegenda em crida especialment l’atenció: “Hera deu hromatge (Foire aux fromages)”. És una fira que es fa a la població de Laruns (a la imatge). Ja no n’era conscient: estic a Occitània, a la vella, entranyable, però també oblidada Occitània. Doncas ai uèi un remembre per tu.

[continuarà]

Quan dóna goig ser ciutadà

Avui els nostres representants han estat a l’alçada del què s’esperava d’ells. Avui ha donat goig ser ciutadà d’aquest país, d’aquesta nació, d’aquesta terra que ha pres una decisió en la direcció d’una societat més respectuosa, més civilitzada i més europea. El Parlament de Catalunya ha prohibit les curses de braus, afegint-se així a la ja idèntica decisió que va prendre en el seu dia el parlament de les Illes Canàries sense tants escarafalls.

No cal insistir més en l’argument de que les curses es volien prohibir, i s’han prohibit, per raons animalistes i mediambientals, no pas identitàries. Alguns, molts, insistiran en la idea contrària, en que aquest espectacle medieval, cursi i desagradable anomenat també corrida, és prohibit perquè és espanyol. L’Abc d’avui ho diu ben clar (No son los toros, es España). No home, no. I si fos així, els estranyaria que des de Catalunya diguem no a una “festa” (sic) espanyolitzada vulgues que no? Des de la terminologia, òbviament castellana, fins als colors estanquers en burladeros i banderillas, passant per la identificació del seu estat-nació amb la imatge taurina d’una coneguda marca de conyac. Són ells que se l’han fet seva.

Però el debat no és identitari. Avui, gràcies a una multitudinària presència mediàtica, en bona hora benvinguda a cobrir la informació, des de molts llocs (Puerta del Sol inclosa) s’haurà celebrat que en un raconet d’aquest món deixaran de fer-se legalment espectacles impropis del segle XXI. I s’haurà fet parlant civilitzadament i votant en consciència, molt a la catalana. Això sí que és identitari.

Escapada al Pirineu (1: demagògia d’altura)

Com ja comença a ser tradicional, he passat uns dies a Candanchú, al Pirineu aragonès, fugint de la calor, la humitat i la rutina.

Ha plogut molt el dia anterior a la meva arribada (la ciutat d’Osca va ser notícia televisiva en aquest sentit) i em comenten que és possible que els camins estiguin molt enfangats, per tant en lloc de caminar decideixo agafar el cotxe i arribar-me fins a Artouste, a l’estat francès.

Artouste és molt a prop de Candanchú, però la geografia de les valls pirinenques obliga a fer més de cent quilòmetres per carretera. Pel camí em comencen a avançar tot de Harley Davison, ocupades per individus guarnits amb xupes negres, àguiles a les esquenes i alguna bandera espanyola onejant a sobre la matrícula. El contrast de les quinze o vint potents motos amb el meu Clío blau, exhibint l’enganxina del ruc, és remarcable.

Arribo a Artouste, vila que té com a principal atractiu turístic un curiós trenet (Le Petit Train), a la foto. Es publicita com el tren més alt d’Europa (2.000 metres) i es tracta d’un antic mitjà de transport de treballadors i material d’una presa. El primer tram del trajecte és un estret túnel, no apte per qui pateixi claustrofòbia. El tren és descobert i els passatgers hem d’ensumar, vulgues que no, la pudor de gas-oil mentre ens cau aigua de les nombroses goteres del túnel. Tot canvia quan ja a l’aire lliure Le Petit Train serpenteja a poc a poc deixant a la seva esquerra una impressionant vista de la vall. El sol pica de valent.

Davant meu seuen dos matrimonis espanyols, els típics jubilats. Animen el viatge amb els seus comentaris polítics. Comencen parlant de l’aigua de l’Ebre (són aragonesos) i del repartiment amb Catalunya, País Valencià, Múrcia… La cosa comença a posar-se interessant i obro les orelles tant com puc:

es que los catalanes lo quieren todo para ellos…
– y ahora quieren independizarse…
– pero no todos son así, sólo los que mandan…

L’aigua els preocupa bastant:

– falta una política de riegos y de agua
es que ya no se hacen embalses como en tiempos de Franco – en aquest comentari noto un deix nostàlgic.

Queda clar que la intoxicació de la Brunete mediàtica ha produït els seus efectes. També hi ha “floretes” pels socialistes espanyols:

este país es un desastre
– el míster Bean ese que nos manda es la mentira en persona…
– si hoy dice que vamos bien en economía, mañana habrá cien mil parados más
– sobran cuatro o cinco ministerios
– es que hay cada ministra que…

Sort que el trenet arriba a destí. No sé s’hi hagués aguantat gaire estona més tanta demagògia.

[continuarà]

Plou i fa sol (Expressions familiars, 15)

Expressions sentides a casa des de ben petit i relacionades amb la meteorologia:

* “Plou de dalt a baix i mullat” (obvietat que deixava anar el meu pare quan plovia amb una certa intensitat)

* “Que en farà de mal, aquesta aigua!” (lament de la meva mare quan plovia a bots i barrals)

* “Fa sol, avui” (frase usada per canviar de tema quan algú volia donar per acabada una discussió estèril)

[L’apunt d’avui està dedicat a la memòria de la senyora Núria, amiga d’aquesta família de pluges i sols, que ens va deixar fa alguns dies a Barcelona]

A veure si ho entenc

Una setmana de (merescudes) vacances m’ha permès estar aliè a la rutina de cada dia, inclosos aquest bloc i l’actualitat informativa, de manera que els darrers dies aquesta m’ha arribat de manera més aviat telegràfica, sense detalls, sense profunditat, sense anàlisis.

Política. Els partits representats a la mesa del Parlament no han admès a tràmit una ILP per convocar una consulta popular sobre la independència. M’ha semblat entendre que tant ERC, com CiU, com IC-EUiA hi han votat en contra i ho han fet just després de la massiva manifestació del 10 de juliol. Doncs no ho entenc: Esquerra no era independentista? Per intentar justificar-ho, el partit ha dit que el que valia era la iniciativa popular anterior, que tampoc va ser acceptada, en aquest cas amb el vot en contra d’Esquerra, al·legant un informe del Consell de Garanties Constitucionals, que diu que la iniciativa és contrària a l’Estatut. Doncs no ho entenc: el partit que no acata la sentència contra l’Estatut sí que acata el dictamen?

Més política. La fràgil unitat dels partits catalans a Madrid es va traduir en quatre propostes de resolució. M’ha semblat entendre que el PSC ha votat en contra de les dels altres tres partits, quan eren substancialment la mateixa resolució aprovada al Parlament de Catalunya. Doncs no ho entenc: si, com ells diuen, el PSC és un partit diferenciat del PSOE, per què vota una cosa a Barcelona i una altra a Madrid? També m’ha semblat entendre que la proposta del PSC i PSOE també ha sortit derrotada perquè hi han votat en contra tant PP, com CiU, com ERC. És de bojos.

Relacions laborals. El trànsit aeri de l’aeroport del Prat s’ha vist alterat per una vaga encoberta dels controladors, quan més moviment de viatgers hi ha, quina casualitat!. Aquests (els controladors, no els viatgers) són uns senyors que cobren fins 300.000 euros l’anys (no, no m’he equivocat amb els zeros) i que, oh sorpresa, s’han posat tots malaltons de cop i volta. Tots agafen la baixa laboral per estrès. Doncs no ho entenc: algú s’estressa amb aquest sou? Podríem saber els noms dels metges que donen baixes laborals per “estrès”? Per cert, per què aquestes baixes són sempre de quatre dies, per evitar possibles inspeccions?

Accidents. Un desgraciat accident ha provocat la mort d’una persona i ferides a altres tres en una atracció del Tibidabo. Afortunadament, els partits no s’han abraonat sobre el govern municipal, titular del Parc d’Atraccions, alleugerint així el seu particular annus horribilis. Però hi ha coses que no entenc: per què l’accident esdevé uns dies després de canviar d’empresa de manteniment? Per què minuts abans es van sentir uns sorolls sospitosos a l’aparell i es va decidir que no passava res “perquè són habituals”? O sigui, com que els sorolls eren com de la família, no calia donar-los cap importància?

No entenc res, però potser és la calor d’aquests dies, que ens deforma com plastilina les nostres respectives masses encefàliques. Tot podria ser.

[El bloc ha arribat a les 90.000 visites]

El metro arriba al centre de Badalona

En un cap de setmana tan carregat de notícies ha passat una mica desaparcebuda la inauguració d’un petit tram de la línia 2 del metro de Barcelona, que fa que arribi al centre de Badalona. Fa poc menys d’un quilòmetre, però totes les autoritats han volgut estar presents a la foto, vull dir a la posada en marxa. L’única estació ha estat batejada com Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua que a partir d’ara compartirà l’honor amb altres pares de la pàtria, com Verdaguer, Torras i Bages, Entença, Maragall o Jaume I.

El metro de Barcelona ja no és el mil·límetre, com irònicament se’l batejava no fa pas tants anys. L’impuls a la seva ampliació i modernització ha estat notable, però no és encara suficient, ni de bon tros, i amb la que està caient, molt em temo que tardarem a veure tallar més cintes. Fan falta recursos, és clar. Potser tot es solucionaria si tinguéssim allò que reclamava tanta gent només fa dos dies.

Suant Passeig de Gràcia

Crònica del meu 10-J (nova data abreujada per recordar).

* Quan intento accedir al Passeig de Gràcia pel carrer Mallorca ja intueixo que la manifestació supera qualsevol expectativa. Que en una calurosa tarda de juliol es concentri tanta gent pels carrers del centre de Barcelona significa que el poble té alguna cosa important a dir.

* Se suposa que aquesta cosa important a dir era la defensa de l’Estatutet del 2006 abans de retallar, però resulta que no. El missatge és un altre, sigui verbal (“In-inde-independència”), sigui escrit (“Adéu, Espanya”). No recordo haver sentit ni llegit cap esment a l’estatut o a l’autonomia, a no ser que considerem les dedicatòries, fines o gruixudes, que rep el Tribunal Constitucional.

* Gent de totes les edats i procedències geogràfiques, aguanten estoicament la calor i les aglomeracions. Samarretes amb mil missatges d’afirmació nacional i lingüística. Ulleres de sol de marca i xancles de platja. Barrets de palla i barretines, cada dia més desacomplexades. Cotxets de nen i cadires de minusvàlid.  Senyeres i estelades, ikurrinyes, banderes de pobles amics que estan entre nosaltres, Uruguai, Colòmbia i altres. Fins i tot em sembla veure’n una d’esperantista. 

* Un holandès, molt aplaudit, proclama en un cartell la seva nacionalitat i els desitjos de que el seu país guanyi el Mundial de futbol. En canvi, un nen petit es posa a cridar “Es-pa-nya, Es-pa-nya”, per contrarietat del seu pare, que no sap què dir. El nen porta una samarreta de color taronja i es diu Pau, com aquell pop que tot ho endevina.

* Èxit d’unes enormes mans de cartró, distribuïdes per Esquerra, amb la llegenda “Adéu, Espanya”. La gent es dedica a tallar-los els dits per expressar els gestos que dediquen a Madrid: concretament treuen els dits del cor i anular, o bé l’índex, l’anular i el petit.

* Són les vuit i no he passat del carrer Aragó. La megafonia deixa anar uns missatges però reverbera tant que no s’entén absolutament res: no sé si ens informen, ens engresquen amb alguna proclama o ens reciten poesia. Desprès sabrem que intenten donar instruccions per aconseguir certa fluïdesa en la marxa.

* En el capítol d’incidents a prop meu, només cal lamentar que una senyora gran cau en basca just davant de la Fundació Tàpies. Li alcen les cames, la venten i li donen aigua mentre arriba l’ambulància. Es mareja per la calor, no pas per la contemplació del fregall d’aquell edifici.

* Participa a la manifestació més d’un milió de persones, anònimes per a mi, lògicament. Tot i això veig algunes cares conegudes: d’incògnit, Miquel Sellarès, el diputat José Antonio Donaire i David Rovira, alcalde de l’Espluga de Francolí. També veig aquell tibetà que sempre surt per la tele quan parlen d’aquell poble asiàtic, no en recordo el nom; llueix el seu característic cap rapat i una túnica vermell fosc. Finalment, quan ja m’adreço a l’autocar aconsegueixo veure Artur Mas, rodejat del seu staff d’assessors, premsa i seguretat, que també es retira després d’una jornada històrica i esgotadora.

* El resum de tot plegat? Temps hi haurà per digerir-ho tot primer i analitzar-ho amb calma després. Jo, per la meva part, em quedo amb el comentari que vaig captar a una senyora que anava darrera meu:

– estic avorrida: a qui he de votar, jo ara?

No crec que hi hagi millor resum del sentit de la manifestació d’ahir. Als partits (els vells i els nous) els queden tres mesos escassos per donar una solució satisfactòria als dubtes existencials d’aquella senyora.

Ja la tenim aquí

S’han acomplert els pitjors pronòstics. Si he llegit bé el resum que n’ha fet Vilaweb (resumir un totxo de 880 fulls és tota una heroïcitat) les reinterpretacions de l’Estatutet van més enllà del que temíem en un principi. El Tribunal Constitucional entra a sac en el caràcter nacional de Catalunya, en la llengua, en la justícia, en les infraestructures, en tot. El que és pitjor és aquesta sensació no ja de retallada del text estatutari sinó de marxa enrera respecte als anteriors trenta anys d’autonomia, els que havien justificat el salt endavant. Un salt endavant que, il·lusionadament (sí que, n’érem d’il·lusos, sí) vam saludar un ja llunyà 30 de setembre de 2006.

Però trobem-li el costat bo. Aquest període de quatre anys, ple de feixucs estira-i-arronses polítics i judicials, de pressions de tota mena, d’infraestructures tercermundistes, d’agressions mediàtiques, de boicots comercials… hauran servit perquè un creixent nombre de catalans prengui consciència, ara sí, de que tot el peix ja està venut i, com diu aquella frase que comença a ser tòpica, amb Espanya no hi ha res a fer.

Que la sentència es faci pública justament vint-i-quatre hores abans de la gran manifestació de demà a Barcelona pot ser una involuntària coincidència o una volguda provocació. És igual. Que facin el que els doni la gana. En realitat sempre fan el que els dóna la gana. Jo ja no perdria massa el temps en anàlisis de cap tipus. Demà, a manifestar-nos. A la tardor, a votar amb l’esperança de que els partits comencin a entendre el missatge que els estem llançant la societat des de fa molt de temps: valentia, lideratge, idees clares, excel·lència en la gestió, honestedat…

Demà, si no es deixen el sonotone a casa, la classe política tindrà una bona ocasió de sentir nítidament què vol la societat catalana els propers mesos i anys.

Els flamencs al·lucinen amb nosaltres

Aquest vespre, a Tarragona, acte del Cercle Català de Negocis organitzat per Reagrupament. El CCN, com se sap, és una mena de grup de pressió format per empresaris que aposten obertament per un estat propi, sense manies ni històries, i que fan conferències com la d’avui explicant, planerament, la magnitud de la tragèdia de l’espoli fiscal. El què ens costa Espanya i el que podríem fer si fóssim independents. Millor dit, el que podrem fer quan siguem independents.

L’acte ha estat introduït per Albert Cortès, company blocaire d’aquesta casa, que ha donat pas a dos membres del CCN. Al primer li ha tocat la part àrida: números i més números, impostos, PIB, escalafons, comparacions odioses entre comunitats autònomes… El segon intervinent ha estat més passional parlant de propostes de distribució de la riquesa i d’estratègies per aconseguir l’estat propi. Ha acabat amb dues idees-força: l’única cosa que no hem de demanar a Madrid és la independència; i la raó de la lluita és el passat (ha recordat els herois avantpassats, Companys inclòs), el present (el procés començat a Arenys de Munt) i el futur (els nostres fills no es mereixen un pervindre tant negre com el que tenim nosaltres).

En el col·loqui posterior, el primer dels intervinents ha explicat que en un viatge a Flandes, representants d’aquella nació es mostraven sorpresos de que, amb tants arguments econòmics a favor de la independència, encara estiguéssim tan aturadets. Caldrà posar-se en marxa. Què tal dissabte, al Passeig de Gràcia?

Maneres de ser (Expressions familiars, 14)

Remenant notes i paperets de la meva carpeta “Bloc”, em comencen a sortir expressions sentides a familiars o a amics i que tenen com a punt en comú maneres de ser o de comportar-se:

“Ser un pastetes” (ser un punyetetes, un tiquis-miquis)

“Ser més ruc que un cabasset ple de llops”

“Sóc una mica ‘Creu Roja'” (això li vaig sentir dir al fill d’una amiga meva, que sempre està disposat a ajudar els altres)

Faltarle (a algú) un par de agüitas” (és l’equivalent canari del nostre Li falta un bull com les guixes)

10 de juliol, el passat i el futur

La baralla de pati de col·legi d’aquesta setmana és, com se sap, si la manifestació del 10 de juliol ha d’anar encapçalada per una pancarta decidida de fa temps per la principal entitat convocant (Òmnium) o bé per una senyera, que és el que defensa el govern català. Sembla que la nostra mil·lenària tradició de “pau i treva” farà que s’arribi a un pacte per tal d’aconseguir el que tothom diu desitjar: una participació multitudinària a la marxa del Passeig de Gràcia de Barcelona.

Doncs jo no veig que sigui tant problemàtic que sigui una cosa o l’altra. Què tant dóna renunciar a la pancarta i el lema previstos en un principi, si d’això depèn una major implicació de la ciutadania? Donem importància al què no en té tanta. El que serà impactant seran les banderes, estelades o no, les altres pancartes, els crits corejats, les consignes… cadascú des dels seus sentiments, anhels i motivacions. Qui trobaria a faltar la pancarta?

Pel que fa a mi, hi aniré amb dues, de motivacions, perfectament compatibles. La primera i principal, la reivindicació, el desig, la necessitat, d’un futur d’independència per Catalunya. La segona, la defensa d’un passat: l’estatut aprovat per la majoria del poble, la parcel·la de poder amb què ens hem d’autogovernar fins el final del procés sobiranista. Si aquesta defensa ha de servir per implicar-hi més sectors socials i polítics, endavant.

Darrerament hem hagut de llegir estirabots d’algun friqui francament deplorables, en el sentit de carregar-se, d’entrada, la manifestació del 10 de juliol. S’ha de tenir pa a l’ull per no entendre que és una ocasió única per expressar, tambour battant, als quatre vents aquest passat i aquest futur, aquest ahir i aquest demà de què parlava: la defensa de tots els avenços de l’autogovern aconseguits en el passat i l’exigència d’un futur de llibertat.

“Pièce Montée” (“El pastís de noces”)

La pel·lícula ens mostra l’enllaç entre Vincent i Bérengère, que té lloc en un petit poble francès, lluny del seu Bordeus d’origen. El casament es fa en la millor tradició burgesa, inclosos els barretets de les senyores i els nens guarnits. La reunió de les dues famílies originarà més d’una sorpresa…

A estones divertida (esperava una comèdia més histriònica, però), a estones melodramàtica, la pel·lícula ens mostra les hipòcrites relacions d’un conjunt de personatges, tant si es coneixen com si no. La conclusió és que la societat és com el pastís que dóna títol al film: un conjunt de lioneses empalagosament unides les unes a les altres de qualsevol manera, com ens mostren els títols de crèdit.

Anuncis que em posen nerviós (22: el de Damm Lemon)

L’escena.

Festa estiuenca en un terrat urbà (Barcelona?). Un peculiar personatge, d’edat provecta i amb aspecte d’inca, plomes incloses, es dedica a encandilar la concurrència amb frases d’alt contingut filosòfic: “de vegades, quatre més sis no són cinc més cinc” (cito de memòria). Al seu més rendit deixeble se li cau la baba: “mestre!”.

El missatge.

Tot aquest romanço dels números ve a tomb, simplement, de que la beguda publicitada es compon de sis parts de cervesa i quatre de llimona. És la “clara” o el “xampú” de tota la vida.

Per què em posa nerviós?

El guru de les plomes posa la nota colorista i friqui, és simpàtic i tot. El que és inquietant és el conjunt que l’acompanya, començant pel seu deixeble (sembla un neo-progre d’Iniciativa) i acabant amb els figurants que hi ha al darrera. Us heu fixat en la manera de ballar que tenen? Si això és una festa…