El dia de les tisores

L’Estatutet de 2006 va rebre ahir la darrera tisorada, la del Tribunal Constitucional, després de mesos i mesos, i més mesos, de deliberacions, ponències i anades i vingudes de magistrats “conservadors i progressistes” (sic). Em deixen bastant indiferent les anàlisis que ara s’estan fent en determinats ambients polítics, en el sentit de que tot plegat era una guerra entre socialistes i pepers, que ha estat guanyada per uns o altres. Tampoc m’interessa gens fer el ploricó o plànyer-me del resultat final de les deliberacions de ses senyories: ja ens el temíem i en tot cas jo, després d’haver votat “no” al text per insuficient, m’era indiferent que anul·lessin un o cent articles. Ja fa temps que vaig sortir de l’ou, en aquest sentit.

Una cosa bona (l’única, potser) de l’acabament del procés serà el fet de que ara ja no hi ha excuses per esperar res més, ara ja està tot dat i beneït. La pilota torna a estar a la teulada catalana i el que serà interessant és conèixer i analitzar què diuen els protagonistes de tot plegat les properes setmanes: les ambigüitats convergents, amb un ull posat a les properes eleccions; la retòrica socialista buida de tot contingut, com no sigui aplicar al país allò de “qui dia passa, any empeny”; o les esperables reaccions d’Esquerra (abans ERC) i Iniciativa, no perdent mai de vista les poltrones respectives. I enfront els partits “de sempre”, les possibles alternatives, més perdudes que un pop en un garatge, aquesta és la veritat. O potser m’equivoco.

La situació és prou complicada. Seria bo que tants esgarrips i contundències diverses com estem sentint aquests dies, unides al constant augment del sobiranisme i a les ganes de tallar amarres d’una punyetera vegada, determinessin les propostes concretes que ens faran les forces polítiques aquesta tardor, just quan marxi el Papa. No volem ambigüitats, ni retòrica buida, ni tacticismes de vol gallinaci, ni allò tan català del “ja veurem”, del “vols dir?” o el pujolíssim “això avui no toca”. Ara sí que tocarà, i qui no sigui prou llest per copsar-ho, ja s’ho trobarà.

Per a l’anècdota personal, l’endemà de la tisorada estatutària m’arriba l’avís de la meva caixa d’estalvis (entitats que per cert també han quedat tocades per la sentència) de que m’han ingressat la nòmina de juny convenientment rebaixada. No és cap casualitat que totes les retallades ens vinguin de Madrid. La conclusió a tan gràfica realitat no pot ser més curta i senzilla: independència, ja.

28-J: Premis Ploma Daurada i Ploma de Plom 2010

Avui s’han lliurat els Premis Ploma Daurada i Ploma de Plom, que atorga cada any el col·lectiu de gais i lesbianes H2O, amb motiu del dia de l’alliberament gai, lesbià, transsexual i bisexual, és a dir, el 28 de juny. L’acte s’ha celebrat al pati de la Casa Rull de Reus, seu de l’IMAC, el magnífic edifici modernista que allotja la regidoria de cultura. Al seu balcó principal s’hi havia penjat prèviament, com cada any, la bandera de l’arc de Sant Martí.

Un nombrós públic omplia el pati. Entre els assistents, la regidora Empar Pont, senyora del lloc, i altres regidores. S’ha iniciat l’acte amb la lectura del manifest del dia de l’alliberament gai, que ha anat a càrrec de la Caterina Martí, de la junta de l’H2O.

El Premi Ploma Daurada ha recaigut, per renyida votació popular, en el Casal Despertaferro, de Reus, entitat que agrupa diverses associacions de l’espectre juvenil-activista més kanyer i que ja fa 20 anys que funciona, si no he entès malament. L’altre nominat era el Centre de Lectura de Reus. El Premi Ploma de Plom, que “distingeix” alguna conducta homòfoba, ha anat a parar a aquest canal televisiu cavernícola que respon al nom d’Intereconomía. Ningú no s’ha presentat a recollir el trofeu, que els serà enviat per correu ordinari al Madrid de les Espanyes.

A més, s’han atorgat dues mencions especials. Una era per Miguel Ángel López, el director de la ja desapareguda revista Zero, de temàtica gai, que no ha pogut assistir pels molts compromisos d’aquests dies al voltant del 28-J. L’altra menció ha estat per l’activista transsexual Marta Salvans, que sí ha vingut, ens ha adreçat un interessant discurs i ha recitat dos sentits poemes de la seva collita. La presència de Salvans no era gratuïta. Enguany, el leit motiv del dia de l’alliberament gai, lesbià, transsexual i bisexual era la tercera d’aquestes quatre realitats i no precisament la més coneguda i acceptada.

La part lúdica de la petita festa al pati de la Casa Rull ha anat a càrrec de (ho sento, no recordo el nom), que ha fet un divertit monòleg en torn a la seva afició d’una lesbiana al mousse, i de la Lídia Ruiz, que ha interpretat diverses peces de la seva primera maqueta.

Tal com s’ha comentat al moment de donar el veredicte dels premis, si haguéssim esperat una mica més es podria haver concedit la Ploma de Plom a l’inefable Josep Anton Duran Lleida, per les seves recents (i increïbles) declaracions homòfobes. Sí, aquelles de comprensió cap aquesta clínica que “cura” homosexuals. Sí, aquelles on diu que un heterosexual es pot convertir en homosexual. Però aquest home… de debò vol arribar a ministre?

[A la imatge, foto de grup dels guardonats i membres de la junta directiva d’H2O]

Argentina 3 – Mèxic 1

Gols de Tévez, Higuain i Tévez de nou. La vorera de sota casa, plena de gom a gom. Hi ha com a cinquanta persones comentant la jugada. Primeres bocines. Tot va sobre rodes. Ara, aniria bé que Portugal guanyés dimarts. Cristiano, no ens fallis! (Déu meu, com ens hem de veure…)

Anuncis que em posen nerviós (21: els dels melons)

[Reprenc el tema dels anuncis televisius: són una verdadera mina]

Les escenes.

Són dos anuncis. En un, una senyora tocada i posada fa cua a la peixateria i li sona el mòbil. Aquest resulta ser un tall de meló i ella contesta dient “digui meló?”. A l’altre, un nàufrag, una mena de Robinson Crusoe, s’alimenta de melons que li cauen del cel, com si fos el manà bíblic.

Els missatges.

Compreu melons X (la veritat és que no recordo de quines marques són; un em sembla que es diu El Rollo, El Bollo o una cosa per l’estil).

Per què em posen nervíós?

No sé quin dels dos és anuncis és més poca-solta.

Cita amb el president

Amb un dia de diferència, dues notícies internacionals que tenen molt paral·lelisme. El president Obama ha cridat a capítol el cap militar de les tropes nord-americanes a Afganistan, McCrystal, perquè donés explicacions sobre les improcedents declaracions d’aquest a una revista. Mitja hora de reunió després, el general en sortia destituït. Unes hores més tard, ha estat el president Sarkozy qui ha volgut conèixer en primera persona els detalls que han rodejat la pobra actuació de la selecció francesa de futbol, tot convocatn al seu despatx Thierri Henry. Coneixent el caràcter de Monsieur le President no és difícil endevinar que la situació no ha estat còmoda per l’encara jugador del Barça.

No és que siguin situacions idèntiques, però ens mostren en ambdós casos a polítics que agafen el toro per les banyes i intentar solucionar directament i immediatament les disfuncions que apareixen en els països que tenen encomenat gestionar. Què haguessin fet els capitostos d’aquí? I els d’allà (vull dir de Madrid)? Rectifico la pregunta: què no haguessin fet?

[Avui és jornada de dol a Catalunya. Aquest bloc no pot ser aliè a tot allò que fa referència al transport públic. Tampoc al trist accident d’aquesta nit a Castelldefels, i per això expresso el meu condol com tinc per costum: no il·lustrant l’apunt]

Nit de Sant Joan i reivindicació de la Serra Tramuntana

El mòbil m’avisa de la recepció d’un missatge. No és cap de les absurdes propagandes que arriben dia sí, dia també. Es tracta d’un missatge de l’Obra Cultural Balear informant-me de que demà, dia de Sant Joan, a Can Alcover es fa un acte de suport a la designació de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni de la Humanitat. S’hi llegirà el poema “La Serra”, de Joan Alcover.

Jo, que visc en una ciutat que també és en part Patrimoni de la Humanitat, no puc sinó solidaritzar-me, en la distància, amb l’objectiu que anima aquest acte. I ho faig transcrivint un fragment del poema abans esmentat:

Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt Ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
de la tramuntana
llavors de la serra surt una cançó,
surt una hormonia que es torna visió:
“Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te duu,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.”

En la vigília de Sant Joan, festa dels Països Catalans, amb l’anhel de que la “vida lliure que enyora el nostre cor” es faci aviat realitat, desitjo a tots els lectors una bona revetlla.

Argentina 2 – Grècia 0

Dos Martins (Demichelis i Palermo) han estat els autors dels gols que han donat a l’Argentina la victòria sobre Grècia, el liderat del grup B i el bonic rèdit de nou punts sobre nou possibles. Aquest vespre les botzines ja eren més nombroses i la façana del bar de sota casa lluïa una gran bandera amb un sol al mig. Sós macanudos…

Ja som a l’estiu

A les 13 hores i escaig hem entrat oficialment a l’estiu. Sort que ens ho han recordat els nostres mai prou benvolguts homes del temps perquè costaria de creure. Aquest matí em pelava de fred quan anava pel carrer (visc a Tarragona, latitud 41º nord), mentre la tele ens oferia imatges de la Bonaigua nevada i platges amb la gent mig vestida prenent el sol(et). Es pronostica un estiu d’allò més fresc i humit. Doncs no passa res, home. Tindrem a punt la bufanda i el braser per si un cas. Per cert, no havíem quedat que el canvi climàtic consistia en què pujarien les temperatures i es desglaçaria el pol nord? En què quedem? La naturalesa ja no sap què fer per cridar l’atenció.

Continuem decidint

El procés de consultes populars sobre la independència ha viscut avui el seu quart capítol. A nou mesos de la cita d’Arenys de Munt, sembla un bon moment per fer una mica de balanç i rememorar els mals presagis que van sorgir d’aquella iniciativa. El tradicional derrotisme dels catalans (així ens va) assegurava que Arenys de Munt era una flor d’estiu, i en canvi ja portem tres diumenges ben ubèrrims (i encara en queden). Es deia que l’organització de les consultes, atomitzada en centenars de municipis, seria un cacau, però a l’hora de la veritat s’ha aconseguit un alt grau d’eficàcia en tots sentits, gràcies a la batuta d’Uriel Bertran i sobretot de López Tena que, com aquella cervesa, allà on va, triomfa. Es deia que els partits polítics, que tot ho empestifen, manipularien al seu gust les consultes populars però a l’hora de la veritat tot ha quedat limitat a la inevitable presència de Puigcercós xupant càmera en algun col·legi electoral. Es deia que aquestes consultes tindrien èxit només als petits pobles de la deep Catalonia, però que no arribarien mai a l’anomenada “corona metropolitana”; recordo en aquest sentit una intervenció de Toni Soler al Polònia intentant aigualir la festa, molt típic d’ell dit sigui de passada. Doncs, avui s’ha votat a Cornellà i a altres municipis de similar realitat sociopolítica, amb un índex de participació perfectament esperable.

Aquesta és la realitat: quan les coses es volen fer bé, acaben sortint bé. L’èxit ha sorprès la pròpia empresa. Fins i tot els enemics han variat l’estratègia, a la vista de tot: hem passat de la intervenció de l’advocat de l’estat a l’anecdòtica irrupció de dos Torrentes avui a Mataró. Mentre, l’stablishment català continua tractant-ho tot plegat amb un cert desdeny: “nueva tanda de consultas” era el títol de l’esquifit breu d’ahir al diari dels Godó. Bon senyal: anem per bon camí.

Esperant que guanyi Argentina

Si no vaig errat, demà comença el Mundial de Futbol. Des de fa setmanes que ens preparen pel magne esdeveniment. La que ens espera: preparem-nos per esmorzar, dinar i sopar futbol, pilotes i la roja dels collons. Horreur. Jo, per la meva part, em limito a desitjar que tot plegat passi ràpid, que guanyi la selecció argentina (la del país de la meva àvia, no per altra cosa), i que perdi Espanya, si pot ser de seguida.

Ànims, que aviat s’acabarà, ja ho veureu.

Jordi Pujol, 80 anys

Avui Jordi Pujol fa vuitanta anys. Felicitats, president (em sembla que som molts els que preferim anomenar-lo així i no “expresident”). Sempre m’he considerat un pujolista, en el sentit ampli de la definició. Admiro la seva categoria d’estadista, més enllà del simple polític. Potser l’únic estadista que tenim en aquests moments a Catalunya. Amb els anys ha anat conformant tot un corpus ideològic. Res no ha escapat al pensament pujolista: la identitat nacional, la governabilitat de l’estat, l’europeisme, l’economia, la qüestió social, la integració de la immigració, els valors cristians, l’humanisme…

I per sobre de tot, una dèria: fer país, construir Catalunya. Potser el pensament pujolista comença a estar superat per la història. En el dia en què Pujol fa vuitanta anys, la mesa del Parlament ha donat el primer ok a la iniciativa popular per una consulta a favor de la independència, terreny en que el president s’ha mostrat caut, potser per ser plenament coherent amb la seva trajectòria.

Només per aquesta coherència ja seria mereixedor del reconeixement de la societat que el va tenir al capdavant. Però, a més, avui ha publicat un article periodístic on ofereix una bona anàlisi del moment que viu el país. El “noi del clot” seguirà en el seu lloc, amb la feina feta (i molt ben feta), però les petjades cap a l’horitzó de llibertat continuaran. Encara queda camí per recórrer.

Agenda cultural a Tarragona (del 9 al 13 de juny)

Setmana plena d’actes d’interès a Tarragona i a Reus:

* Exposició “Teatre Metropol, 15 anys d’espectacles”. A partir del 9 de juny, al vestíbul del teatre.

* IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya. Del 10 al 13 de juny, a l’Institut Municipal d’Educació de Tarragona.

* Investidura com a doctor honoris causa de Josep Fontana. Dijous, 10 de juny, a les 12 h., al paranimf del Rectorat de la URV.

* Projecció del documental Casa Nayda, dins les Terceres Jornades de les Dues Ribes. Dijous, 10 de juny, a les 22 h., als Jardins de l’IMAC, de Reus.

* Recital de Roger Mas, dins el GEA 2010. Diumenge, 13 de juny, al Teatre Metropol de Tarragona.

[A la imatge, l’historiador Josep Fontana]

Vaga perquè n’estic fart

Per demà hi ha convocada vaga de funcionaris (o d'”empleats públics”, per fer servir l’eufemisme a l’ús). No sóc amic de vagues, ni de protestes, ni mogudes similars, però demà la seguiré. No la faré com a resultat d’un calculat exercici de peròs i contres, després de serena reflexió. Al contrari, vaig prendre la decisió a cop calent, sense pensar-m’hi, perquè n’estic fart.

Estic fart d’una manera de fer política inconseqüent, frívola, erràtica. Estic fart d’uns governants mediocres, que no prenen les decisions en el moment que les han de prendre, presoners dels grups de pressió i de vots captius, sense ambició, sempre amb un ull posat a l’opinió pública i al què diran i l’altre posat a les maniobres de l’oposició, al càlcul electoral i al tacticisme de curta volada.

Estic fart de que s’usin “els funcionaris” (així, en bloc, sense distingir funcions, formes d’accés, cossos o condicions laborals) com a ase dels cops quan tot va malament. Estic fart de que no es tingui en compte els altres funcionaris: els dels d’organismes que ningú esmenta, els que estan a sou de partits i sindicats, els alliberats en entitats generosament subvencionades i sense control.

Estic fart de la manera com s’han dilapidat els recursos públics, de com s’han repartit els diners com quan els reis d’Orient llancen caramels durant la cavalcada, de la falta de rigor a l’hora d’administrar-los, de l’absència de la racionalització i de l’estalvi. Estic fart de la manca d’apostes estratègiques a llarg termini, de l’oblit de l’ensenyament, de la recerca i de la promoció de nous talents, de confiar-ho tot al totxo i al turisme de les tres esses, del pa per avui i fam per demà.

Estic fart de tantes coses que demà, sense que serveixi de precedent per properes mobilitzacions laborals, faré vaga. Els meus euros em costarà, a sumar als que ja em restaran a final d’aquest mes, i tot per no haver fet les coses bé quan tocava. Han hagut de ser els països seriosos de sempre (Europa i els Estats Units, és clar) els que han hagut de llançar l’ultimatum al govern que fa quatre dies volia donar lliçons a les grans potències. Que és el mateix govern que ens regateja els recursos i les infraestructures fins on pot, que menysprea la nostra llengua i que ridiculitza els nostres assajos de democràcia directa, però això ja són figues d’un altre paner.

Han insultat la consellera Geli. Farem res?

Un tertulià del canal Intereconomía ha proferit greus insults a la consellera de Salut Marina Geli. Ja ho vaig esmentar ahir de passada, però he pensat que calia fer alguna cosa i se m’ha ocorregut  crear a Facebook un grup de suport a la consellera.

Marina Geli no és que sigui una política que em caigui especialment simpàtica. Tampoc he votat, ni penso fer-ho, la seva formació política, però trobo d’una gravetat inaudita que es falti el respecte de la manera com s’ha faltat a un càrrec públic del nostre país, independentment que la seva gestió sigui bona o no. Se l’ha insultat també com a ciutadana i específicament com a dona. Repeteixo, ho trobo indignant i temo que tot quedarà en l’oblit i sense les necessàries excuses de l’autor del despropòsit.

Ja n’hi ha prou d’aquests abusos de la llibertat d’expressió, d’aquesta violació a les normes més elementals de l’educació i del civisme. Ja n’hi ha prou de sentir les mateixes barbaritats de sempre proferides pels mateixos individus de sempre als mateixos mitjans de comunicació de sempre. Hem de reaccionar. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Es tracta, també ara, de la dignitat de Catalunya.

Adéu Espanya? i hola enveja!

Aquest blocaire sempre ha estat crític amb TV3, com molts altres val a dir. Avui toca fer justícia i posar en el lloc que es mereix l’emissió ahir nit del magnífic reportatge “Adéu Espanya?”. Amè (fins on pot ser-ho un programa que ha de proporcionar moltes dades històriques, polítiques, jurídiques i econòmiques), imparcial (es tractava de donar una visió asèptica sobre la possibilitat d’independència d’algunes nacions sense estat) i en horari de màxima audiència, perquè arribés a molta gent, com així va ser. TV3 va recuperar ahir amb aquest treball la seva funció de televisió pública, que no hauria d’abandonar mai.

Tal i com va destacar Dolors Genovès, autora del reportatge, i com va posar de manifest el propi programa, Grenlàndia, Quebec i Escòcia viuen el seu procés polític amb absoluta normalitat democràtica i Dinamarca, Canadà i Regne Unit, els tres estats afectats, hi corresponen oferint no ja respecte sinó un compromís d’acceptar la voluntat majoritària de les tres nacions. El trasllat a Catalunya i Espanya ens torna a la crua realitat. Res a veure la histèria centralista madrilenya amb l’afirmació d’un diputat conservador escocès de que acceptarà la independència del seu país sense més problemes. I res a veure la Constitució de 1978 i els seus tutelatges militars, amb textos legals més septentrionals.

Vaig sentir verdadera enveja veient, per exemple, la reina Margarida de Dinamarca, vestida amb roba típica inuit, lliurant el nou estatut grenlandès, que ja contempla explícitament l’autodeterminació. L’enveja va continuar contemplant els carrers d’Edimburg, Montreal o Copenhaguen, imatge d’unes societats cultes, avançades tecnològicament, respectuoses amb les tradicions i el medi ambient, amb un alt nivell socioeconòmic i amb unes democràcies sòlidament arrelades. On parlant la gent sí s’entén. 

Això és el que jo vull per al meu país. Això és el que em fa respondre afirmativament quan algú em fa la maragalliana pregunta del títol del programa. Dir “adéu” democràticament i pacífica a un estat on, per posar un exemple entre milions, s’insulta la nostra consellera de Salut, Marina Geli, sense que passi res. Ja s’ho trobaran.

Ja estem ben distrets, ja (“burkes” i “niqabs”)

Quan es tracta de temes relacionats amb la immigració no afinem mai. No parem de donar pals de cec. El tema de moda les darreres setmanes és la burka. Es pot entrar amb burka o niqab als llocs públics? Sí? No? Alguns municipis han caigut en el parany d’aquest fals debat i un d’ells, Lleida, ha aprovat ja una moció restrictiva sobre la qüestió, mentre altres s’ho estan pensant, amb les ja properes eleccions a l’horitzó.

Em sembla que es fa un enfocament molt dolent de tot plegat. Si del que es tracta és de prohibir per raons de seguretat que la gent vagi tapada pel carrer o en llocs públics, trobo molt bé que es prohibeixi, però tant dóna una burka, com un casc de motorista, com un mitjó a la cara, com, si m’apureu, unes ulleres de sol (d’aquelles que duen les famoses, per entendre’ns). Que es prohibeixin totes aquestes indumentàries, si voleu, però no centrem el debat en una peça de vestir lligada a una religió o a una cultura nouvinguda, perquè llavors ja sabem què passarà: els musulmans tindran nous motius per sentir-se perseguits, amb raó o sense, i això no beneficia ningú.

Tema diferent és si les dones es vesteixen d’una manera determinada perquè volen o obligades pel marit, pel costum o per Al·là. En aquest cas el que hauríem de fer és protegir la seva llibertat per dur la burka o no, i això no ho soluciona una ordenança municipal, és ridícul.

Per cert, quantes dones porten burka o niqab a Catalunya? Suposo que no hi ha cap estadística però paga la pena fer tant de soroll per no res? O més aviat és l’enèsima maniobra de distracció dels de sempre perquè no parlem de crisi econòmica o de consultes sobiranistes?

El vaixell humanitari

El desgraciat episodi del vaixell abordat per l’exèrcit israelià, amb el balanç de tots conegut, ens porta una vegada més al fatígós exercici del maniqueisme de bons i dolents i a l’obligació de posicionar-se, vulguis que no, davant un conflicte polític extremadament complex i que ens és aliè. Doncs no, jo no penso entrar en aquest joc.

Aquesta vegada els defensors de la causa palestina sembla que tenen raó perquè si les informacions que ens arriben són veraces (encara que coneixent els nostres mitjans de comunicació, això mai se sap), l’acció armada israeliana, feta en aigües internacionals contra un vaixell o una flota en missió aparentment humanitària, és condemnable de totes totes.

Naturalment, tot l’operatiu de protestes anti-jueves ha funcionat a casa nostra amb envejable eficàcia. A un li agradaria una reacció similar contra molts altres actes reprobables que hi ha al món, protagonitzats per règims dictatorials (Israel no ho és) contra els pobles més diversos, però sembla que determinades causes vesteixen més. Ja va sent hora de madurar en aquest sentit i veure-ho tot amb més fredor i més perspectiva.

De cognoms

Fa algun temps vaig menester visitar-me al CAP del meu barri. Al demanar-me la targeta sanitària, els vaig ensenyar una que tenia de fa anys (no vaig gosar ensenyar la cartilla, encara més antiga, que també conservo) i originant l’exclamació de l’encarregada de recepció:

– però on va amb això? Aquesta targeta ja està super-caducada!

Tot això ve a tomb perquè ara he rebut del Servei Català de Salut una de nova, actualitzada, que incorpora un canvi que m’interessava especialment. Jo no sé quin geni va dissenyar les targetes antigues, però incloïen un codi amb les dues primeres lletres del primer i del segon cognom de l’interessat, de manera que s’originaven, sense voler, combinacions de quatre lletres que podien formar paraules concretes. Com es pot comprendre, dir-me Casadevall Camps no em va fer cap favor en aquest sentit. Pitjor seria dir-se Pujol Tarragó, dic jo. Les noves targetes inclouen en el codi la primera i la tercera lletra dels dos cognoms, de manera que he passat de ser CACA ha ser CSCM, la qual cosa és d’agrair.

El meu cognom té la particularitat de ser llarg i sembla que dificultós, cosa que fa que sovint sigui objecte de modificacions intencionades o no: Casademunt, Claravall, Pladevall… Per escriure’l, hi ha gent que té verdaders problemes: tot junt?, amb be alta o be baixa?, amb ella final? Però el cas més extrem l’he viscut avui mateix, a la rellotgeria on he anat a recollir un encàrrec: la dependenta m’ha rebatejat com Vilamajor, que s’assembla com un ou a una castanya al nom dels meus avantpassats.