Dia Contra el Tabac

Avui és el Dia Mundial contra el Tabac. No recordo haver parlat mai sobre el tema. En aquest bloc he anat contra tots els meus dimonis familiars, els cotxes, els gossos, el soroll, els toros, el masclisme, les feministes radicals, els règims dictatorials, la correcció política… però mai contra el tabac, és curiós.

La lluita contra aquesta porqueria continua. L’amenaça de malalties diverses, els dits grocs, la pudor de la roba o la molèstia contra els que no fumem no van semblar mai raons suficients perquè la gent anés abandonant aquest hàbit, en públic o en privat, i van caldre mesures més específiques, llegeixi’s normes al BOE o al DOGC. Normes que, en contra del que temíem, s’han anat complint i avui, als llocs on és prohibit, efectivament estan lliures d’aquella boirina que abans ens entrava per les narius, ens provocava picor als ulls i ens impregnava els jerseis.

Es vol anar més enllà i estendre la prohibició a la resta de locals. Es vol també augmentar l’impacte de les llegendes als paquets (mesura que sempre he trobat ingènua). Fins i tot s’ha dit d’intervenir a l’espai exterior, platges i carrers. Home, tampoc cal ser tan talibans. La llibertat, abans que tot. La llibertat de no haver d’empassar-se nicotina per obligació, però també la llibertat d’adquirir números per tenir un emfisema, un infart o un tumor, si es vol, amb el benentès que en el conflicte entre fumadors i no fumadors, nosaltres tenim preferència, naturalment.

Que el dia contra el Tabac, avui, serveixi perquè nosaltres no siguem tan intolerants i que ells reflexionin si val la pena omplir-se de química els pulmons.

Friquivisió

Acabo de veure el Festival d’Eurovisió. A pesar de tots els pesars, m’agrada la seva banalitat, la seva intranscendència, el seu friquisme (que va de baixa, per cert). El d’aquest any serà recordat per la presència d’un espontani (el Jimpy, em sembla que es fa dir) durant la interpretació espanyola. L’incident ha estat una anècdota divertida i ja espero les reaccions. De moment, com a tast, l’inefable Uribarri ja ha qualificat l’espontani de descerebrado i a l’incident de vergüenza i d’ignominia. Déu n’hi do.

Pel que fa al conjunt d’actuacions, la veritat és que ha estat fluix, sense massa a destacar. He anotat a la llibreta: Bòsnia (roquers encorbatats), Bèlgica (guapet de cara tocant la guitarra, molt anti-friqui), Sèrbia (ésser androgin de serrell oxigenat), Bielorússia (tres senyores que s’han transformat en papallones, cosa que no ha evitat que quedessin els últims), Turquia (amb un robot fent strep-tease), Albània (amb un trio la-la-la), Islàndia (rotunda senyora, que era la meva favorita; la cançó, vull dir) i França (amb un tema que semblava pensat per animar la seva selecció nacional si participa a Sudàfrica, cosa que ignoro).

En el moment de les votacions he decidit silenciar el televisor per no sentir l’inaguantable Uribarri i la seva mania de predeterminar els vots de cada país. Al final la vencedora ha estat una joveneta d’aspecte normalet que semblava no acabar de creure’s que havia guanyat. Representava Alemanya, l’Europa sèria. Tornem al vell ordre, potser?

La batalla diària per la llengua (15)

Fa exactament un any i 18 dies vaig publicar aquest apunt sobre l’absència del català a l’etiquetatge de l’aigua de Viladrau. Els vaig escriure demanant alguna explicació i mai no em van contestar. Van perdre un consumidor, què hi farem, però avui la Plataforma per la Llengua ens informa que l’empresa del Montseny ha donat el pas normalitzador. Indirectament, he guanyat la batalla un any després. En aquests moments, l’única aigua mineral que no usa la llengua del país és Font Vella. Ja toca fer-ho, no?

Ja heu participat en un “lip dub”?

Nens, anoteu la darrera moda, que està causant furor a la xarxa: lip dub. Es tracta de filmar, d’una tacada (un plànol-seqüència, com diuen els experts), un col·lectiu de gent que balla, fa el pallasso i canta en play-back una cançó coneguda. La gràcia és que costa molt de preparar i de que surti bé, però sembla molt espontani. En poc temps, centres de treball, universitats, oficines públiques, associacions… s’han apuntat a la cosa i tothom penja la seva gravació al Youtube.

Confesso que és un tema que m’ha cridat molt l’atenció. Sembla que els primers que ho van fer va ser la gent d’una universitat del Quebec. El seu video porta un futimer de visites, tres de les quals meves. La càmara entra a la facultat i travessa passadisos, puja i baixa escales, mentre els estudiants fan el numeret i vocalitzen I Gotta Feeling, molt popular.

La versió catalana més coneguda d’un lip dub ha anat a càrrec del personal funcionari de la Universitat Politècnica de Catalunya, amb polèmica inclosa. La gent s’ha preguntat si tot el muntatge (preparació, disfresses, assajos i filmació) s’ha fet en hores de feina, com se sospita, cosa que ha servit per posar a la picota els funcionaris, que sempre reben de totes bandes. No crec que n’hi hagi per tant. A la filmació se’ls veu molt contents i compenetrats i això és bo perquè farà que treballin més i millor. A més, el motiu del lip dub era la diada de Sant Jordi, i això té un passi. Ah, i encara un altre argument: els tres-cents figurants del video veuran el mes que ve la seva nòmina reduïda en un 5 % i congelada molts mesos més. Una alegria l’han de tenir, pobres.

El dilema espanyol

(M’adhereixo a l’escrit que avui han publicat seixanta articulistes de primer ordre)

‘El dret col·lectiu a l’autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món.  Com bé sabem, la voluntat de preservar l’autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya i amb ella tot l’Estat sí que es troben en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut, que és obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma pogués trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina  d’integració social i d’igualtat d’oportunitats. A l’Estatut de 1979 els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà “quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya” i al de 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit , Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.’

Els fets del Palau: cues de pansa

Ahir va fer cinquanta anys exactes dels fets del Palau. Durant el concert en commemoració del 50è aniversari de la mort de Maragall, al Palau de la Música, un grup de valents opositors al règim franquista van gosar interrompre l’acte tot entonant El cant de la senyera, que estava previst inicialment interpretar i que al darrer moment va ser prohibit. El cant d’aquest himne va anar acompanyat del llançament d’octavetes amb un text titulat “Us presentem el general Franco”, redactat per Jordi Pujol. De resultes de tot plegat hi va haver detencions, tortures i repressió (més de la que ja hi havia), però també va significar un encoratjador impuls a la lluita contra la dictadura.

He fet una mica d’explicació del que va passar perquè si hem d’esperar que ho facin els mitjans de comunicació del “règim”, anem arriats, com diu un amic meu. L’acte commemoratiu que es va fer ahir va merèixer una menció ben curteta a TV3, com de passada (avui han dedicat una bona estona al transcendental fet de que Maradona va atropellar un periodista, sense conseqüències).

La raó, ben senzilla: en aquell acte opositor de fa cinquanta anys no hi havia psuquers, ni sindicalistes, ni intel·lectuals “companys de viatge”, ni, per suposat, gauche divine. Al contrari, va estar organitzat i executat per joves catalanistes i (oh, escàndol) cristians, d’extracció burgesa. La memòria històrica oficial, ben engreixada avui amb subvencions i atencions mediàtiques, sembla que pateix una mica d’Alzheimer quan li toca recordar aquelles monedes gravades amb la llegenda “Pujol Catalunya”, les controvertides declaracions de l’abat Escarré o les vicissituds legals dels primers anys d’Òmnium Cultural. Potser necessiten cues de pansa.

Per arrodonir una mica el llastimós tractament que ha tingut l’aniversari, el diari bilingüe més del “règim” que hi ha a Barcelona sí que ha parlat del Palau, però només per enllardar una mica més el clima preelectoral. Ha intentat fer creure a l’opinió pública que hi havia un lligam directe entre empreses patrocinadores, el Palau de Fèlix Millet i les adjudicacions d’infraestructures a l’època pujolista. Bonica manera d’honorar l’expresident, protagonista dels fets del Palau. Tindrà això alguna cosa a veure amb la publicació d’una enquesta (del diari rival, per cert) pronosticant un bon resultat de la coalició d’Artur Mas? Nooooo, i ara!

Escoltant Patrícia Gabancho

Després de sentir la setmana passada Xavier Roig, ahir vam tenir el gust (perquè s’ha de dir així) de sentir la Patrícia Gabancho en el cicle organitzat per Òmnium Cultural del Tarragonès. Títol: el retorn dels catalans, com un dels seus llibres. Tema: una visió general, una mica apressada (havia de ser a l’estació de tren a una hora determinada), del catalanisme que s’acaba, del sobiranisme que s’aferma, de l’actual situació política i de les virtuts i mancances dels catalans, cosa especialment interessant quan les diu una argentina.

Jo no portava paper ni bolígraf per anotar idees o frases, per tant m’he hagut de refiar de la meva memòria d’elefant (d’elefant desmemoriat, vull dir) per transcriure allò que de més interès ens va transmetre la Patrícia Gabancho:

* (Sobre la manera de ser dels catalans) Tenim una bona fe històrica, no n’aprenem mai. Més que “síndrome d’Estocolm” el que tenim és “síndrome de dona maltractada”. Ens pensem que Espanya, en el fons, ens estima i li perdonem les agressions que rebem d’ella, siguin econòmiques, lingüístiques, d’infraestructures…

* (Parlant de l’època franquista) S’ha parlat molt de l’èpica de la lluita obrera antifranquista i de l’èpica de la immigració que es va anar integrant mica en mica al país, però hi ha una altra èpica de la qual no som conscients: l’èpica de les classes mitjanes, les que van transmetre la llengua catalana, i per tant la cultura i el sentit de país, d’una generació a la següent. És una actitud que se’ns ha escamotejat i que ens hauria d’enorgullir.

* (Quants independentistes?) Sempre ens minusvalorem i no confiem en les nostres potencialitats. Parlant del procés sobiranista, el problema és aquest sector de la societat del “sí, però no pot ser”. El dia que aquesta gent comenci a pensar “sí, i sí pot ser” haurem donat un pas de gegant.

* (Sobre la sentència de l’Estatut) El Tribunal Constitucional està cada vegada més excitat i la sentència serà més restrictiva.

* (Independència a curt o llarg termini?) La propera legislatura serà molt important, sense precisar més. Una iniciativa molt important d’aquests dies és el Manifest per una candidatura sobiranista, impulsada per alguns pares de la pàtria (que Gabancho va qualificar carinyosament de “mòmies”), encapçalats per Moisès Broggi que ahir, casualment, feia 102 anys.

Dia Internacional contra l’Homofòbia

Avui s’ha commemorat per primera vegada a Tarragona el Dia Internacional contra l’Homofòbia. L’acte, organitzat per H2O i l’Ajuntament, ha consistit en una xerrada sobre prevenció de conductes discriminatòries, a càrrec de dues representants dels Mossos d’Esquadra. Ha estat realment una jornada històrica, tal i com ha recalcat la regidora Pelegrín, que ha presidit l’acte, ja que el Pati Jaume I, del mateix Ajuntament, lluïa la bandera de l’Arc de Sant Martí també per primer cop.

No és gratuït dedicar una jornada a parlar d’homofòbia. Sempre n’hi ha hagut i continua havent-n’hi, molta. Evident o amagada, discriminatòria o ridiculitzant, criminal o banal. Des de l'”inocent” insult a l’escola (la xerrada d’avui era una adaptació de les que Mossos fan als col·legis) fins al condemnat a mort per ser com és (una vintena d’estats al món ho contemplen als seus codis penals). No fa falta anar gaire lluny per conèixer casos d’homofòbia: fa ben poc un dels membres de l’H2O va veure com se li negava la possibilitat de llogar un pis a ell i a la seva parella. Els comentaris del propietari no tenien desperdici (“és que vaig tenir problemes amb una altra parella de gais…”). Homofòbia de la bona.

Les causes? Tot i conflueix, la incultura, la desinformació, les pors atàviques, a vegades la mateixa autorepressió dels interessats. Però també l’acció tenaç i persistent de grups ultraconservadors, dictadures de tot signe, ortodòxies religioses, societats patriarcals. Dos exemples ben recents per comprovar en quines mans està encara el món: Benet XVI (“el matrimoni entre persones del mateix sexe és antinatural”) i Evo Morales (“el pollastre hormonat en granges provoca desviacions sexuals”).

Si els líders mundials pensen i diuen aquestes coses, no ens ha d’estranyar que la resta de mortals tinguin el capteniment que tenen. Potser caldria començar per aquí. La caporal de Mossos que ha fet la xerrada d’avui ha animat tothom a denunciar qualsevol conducta homòfoba, gran o petita. Em pregunto, i per què no denunciem el Papa o el president de Bolívia? A veure què passa.

[A la foto, manifestant gai detingut el passat 15 de maig; és a Minsk (Bielorússia), però podrien ser molts altres llocs del món]

L’opció D de la consulta de la Diagonal

Sembla mentida com una idea en principi tant bona com consultar els veïns sobre com ha de ser una de les principals vies de la seva ciutat, en aquest cas, Barcelona, hagi degenerat als extrems que tots coneixem. Tant la institució convocant de la consulta com les empreses encarregades de l’operatiu informàtic s’han ben cobert de glòria. Puc pronosticar quina opció guanyarà: la D, de desastre.

De fet, el que havia de ser un assaig de participació ciutadana sobre un aspecte menor (o no tant) del dia a dia barceloní, ha acabat convertint-se en una mena de soterrat referèndum sobre la gestió de l’actual ajuntament socialista. L’alcalde Hereu ho ha fet posant l’accent en les dues primeres opcions i obviant la tercera, a banda de recórrer a dubtosos mètodes per engrescar la participació (serà veritat el que han dit de les cases regionals?). L’oposició, boicotejant l’experiment, amb el secret desig d’una baixa participació o d’una victòria de l’opció C (aquella que ve a dir “no sap / no contesta”). Tots han anat a votar, és clar, per allò de fer-se la foto, però tots han tingut algun problema per exercir el seu dret, per alegria de Xavier Trias i Alberto Fernández. Volien ser Suïssa i acabaran essent una república bananera, amb trampes i trampetes i una tecnologia digna de Pepe Gotera i Otilio.

Tripijocs, fallades en el sistema, sensació de desgavell, baixa participació… Tindran nassos ara de criticar les consultes populars per la independència? Amb uns mitjans considerablement més modestos, les diferents coordinadores de les consultes estan obtenint uns resultats molt superiors (en tots els sentits) a la potineria barcelonina. Més arguments per a la causa. Gràcies, socialistes.

En record de Xesca Ensenyat

Avui fa un any de la desaparició de la blocaire Xesca Ensenyat. Ens queda el seu bloc L’Hidroavió Apagafocs. N’extrec, a l’atzar, un apunt ple de poesia:

“Una capa de franel·la blava tota la nit abriga les muntanyes, de primer cenyida a les cucuies perquè no se’ns refredassin amb un gruix de neu o amb tanta brusca. Ara la manta del cel reapareix més laxa: pertot voleien vetes d’una claror més blanca, esglais de sol que desenfonyen petites bestioles amagades, trinxes com les esteles de les barques, el llampec d’un mostel que travessa la carretera a l’alçada d’una urbanització tot escarnint les ombres del fanal de carbur d’un espeleòleg que mira de sortir d’una cega, aberrant cavitat. Al port alcen les lones que cobreixen els balous perquè s’oratgin, desenrotllen els pallets i els escampen per damunt coberta perquè s’assequin. Les persianes han paït i s’han d’obrir amb un cop sec que els destrava un serrell d’aigua als baixos. Una gavina vella tota m’ha despentinada quan passava el seu plomall blanc per damunt la claraboia. Haurem de retirar tota aquesta alga estacionada.”

[De l’apunt ‘Alga: quan plou, on tens l’arena blanca’, publicat al bloc L’Hidroavió Apagafocs el 12 de desembre de 2008]

Les promeses que ZP sí complirà

Rodríguez Zapatero, el pitjor president de govern de la història recent espanyola, ha donat finalment el pas i ha anunciat un seguit de dràstiques mesures per aconseguir una reducció important del deute públic. Ho ha fet després de mesos i anys de marejar l’opinió pública (no hi ha crisi, és una desacceleració, ja surten brots verds…). Ho ha fet també després de rebre les corresponents trucades de Brussel·les i de Washington. De res no ha servit fins ara el clam dels experts en el sentit de que tenia que arriscar-se i prendre decisions impopulars però necessàries. 

Necessàries, sí, però em pregunto si serien tan dures d’haver-les pres molt abans. Potser ens haguéssim estalviat la rebaixa del 5 % en el sou dels funcionaris (que és el que m’afecta més de ple), mesura que comportarà disminució en la capacitat de consum i pataletes sindicals (bastant comprensibles, tot s’ha de dir). Congelar nòmines i pensions, retallar inversions en infraestructures o racionalitzar la despesa farmacèutica (ja era hora) són mesures inevitables pèrò no haurien de ser les úniques. Què tal suprimir organismes innecessaris o subvencions arbitràries? Per què no perseguir amb més contundència el frau o l’absentisme laboral? Quan s’entrarà a fons en la impunitat de bancs, caixes o grans empreses? Actuarà també la tisora en els escandalosos sous dels seus dirigents o en les dietes de determinats consells d’administració? Preguntes, moltes.

Zapatero, sense l’estat de gràcia de fa sis anys, que ja no és Bambi, que ha perdut tota credibilitat davant la societat espanyola, va anunciar ahir que congelaria els petits ingressos dels pensionistes i que seguiria regatejant els ajuts a la dependència. Aquestes promeses sí que les complirà: no en tingueu cap mena de dubte.

Hawai o Filipines (Escoltant Xavier Roig, i 2)

Després de deixar ahir ben repassada la classe política (tant catalana com espanyola, que si fa no fa estan al mateix nivell), Xavier Roig va abordar en la seva xerrada el present i el futur de la nostra nació: què som, què no som, què hauríem de ser i què acabarem essent. Aquestes són algunes notes:

* (Sobre la decadència de Catalunya) Va començar el dia que es va posar en marxa el pont aeri, al servei d’uns empresaris molt cosmopolites però als quals el món s’acaba a Madrid. Són uns determinats elements de Barcelona, uns quintacolumnistes. Aquests són els verdaders enemics de Catalunya (no va donar noms).

* (Sobre la deriva de l’Estatut) No som un país seriós. La mateixa classe política que ara està blasmant el procés de rebaixa estatutària i posa en qüestió la legitimitat del Tribunal Constitucional és la mateixa que va redactar (Roca i Solé Tura), aprovar i defensar anys i anys les regles del joc. Ara no s’accepten i això no és seriós. La comparació amb els bascos és inevitable: ells des d’un principi van deixar les coses clares.

* (Accions per aconseguir un estat propi) Siguin quines siguin, les ha de protagonitzar una gent molt ben preparada, “que hagi anat a escola”. L’actual classe política no té ni idea de res.

* (Quina independència?) No podem ser independents però burros o pobres. Abans que això és millor algun tipus de dependència. Exemple: davant l’opció de ser un estat independent o un estat dependent respecte a Estats Units, Filipines va optar pel primer camí i Hawai pel segon. Què triaríem per anar a viure-hi?

* Necessitem una economia forta, per defensar i projectar la nostra cultura. Si no, acabarem com el Rosselló. Tot depèn de que tinguem una classe política capaç.

S’hi estigui d’acord o no, són idees per reflexionar i treure’n conclusions.

La ministra que vesteix d’aquella manera (Escoltant Xavier Roig, 1)

Xerrada de Xavier Roig avui als Serveis Territorials de Cultura de Tarragona. Ha parlat de la situació econòmica, tant de Catalunya com d’Espanya, i del futur del nostre país. El meu bolígraf no ha parat de prendre notes tota l’estona. Aquí van algunes idees de l’autor de La dictadura de la incompetència:

* Els bancs governen l’estat: es dediquen a condonar els préstecs als partits i a comprar deute públic, per això no hi ha finançament per la iniciativa privada.

* El sector financer espanyol té un gravíssim problema: les seves comptabilitats haurien de rebaixar a la meitat el valor dels pisos que tenen en estoc, però no poden.

* La forma de govern d’Espanya és el populisme ibèric, representat per “la ministra que va vestida d’aquella manera”.

* Els actuals polítics són de baixa qualitat, i això és molt perillós: podríem acabar igual que l’Argentina.

* El sistema de selecció política és molt dolent. A dalt no arriben els millors, sinó els que menys molesten.

* En educació hi ha un odi a l’excel·lència i de defensa a ultrança de l’igualitarisme. Tenim una mentalitat de foc de campament, “entre tots ho farem tot”, i això no pot ser.

* Els sindicats són pitjors que la classe política. Tenen el mateix poder que els partits, però no estan escollits democràticament. S’han carregat la classe mitjana, han afavorit el mileurisme i han creat dins la classe treballadora una divisió entre rics i pobres.

* Calen dues grans reformes (a banda de l’electoral, verdadera obsessió de Roig): la de la justícia, que actualment “no val res” i la llibertat de premsa. A Catalunya sembla que tots els diaris siguin del govern, mercès als ajuts i a les subscripcions públiques.

* La gent hauria de ser conscient de que no tot és culpa de la societat o dels poders públics. També hi ha una responsabilitat individual: per exemple, quan aquests darrers anys tothom ha viscut per sobre de les seves possibilitats.

Subscric punt per punt totes les afirmacions. Les aportacions de Roig sobre la decadència catalana, l’Estatut, la consecució d’un estat propi i sobre com i quan s’ha de fer, les deixo per demà.

Qualitat suprema (Expressions familiars, 13)

El meu pare tenia unes expressions molt divertides quan s’havia de referir a que alguna cosa era excel·lent, exquisida, fora de sèrie, etc. Ignoro si eren de collita propia o procedents del llenguatge popular. Com sempre faig en aquesta secció, respecto els barbarismes:

* “De pell de fava de cotxero”: producte de qualitat superior.

* “De pell del cul del rei de Rússia”, similar a l’anterior, però encara més exclusiu.

* “Ser el cáguense en bicicleta“: quan una situació era molt plaent o indescriptible. Podria semblar el contrari, però no.

On són les (cinc) Rambles?

A l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona s’exposen aquests dies més d’un centenar de fotografies de Frederic Ballell. Totes tenen en comú que estan fetes entre 1907 i 1908 i que el seu motiu són les Rambles barcelonines. A qui li agradin les imatges d’èpoques passades (com per exemple a mi) li recomano vivament. S’hi veuen soldats i minyones, parades de la Boqueria amb pollastres i conills penjats del sostre, venedors de llaminadures, burros en una calçada deserta de cotxes…

Es poden veure més Rambles aquests dies, perquè altres tres exposicions sobre el passeig es mostren al palau de la Virreina (lloc molt adequat, doncs). La primera es titula “Guia secreta de la Rambla” i mostra el seu vessant més ocult i canalla: les sales de festes, la seva barreja social i ètnica, la prostitució, la contracultura… d’ahir i d’avui. La segona és una col·lecció de negatius d’un altre fotògraf, Xavier Miserachs: és l’ambient ramblaire dels anys seixanta, en blanc i negre. La tercera està dedicada a un personatge emblemàtic de l’enyorada transició, el pintor Ocaña, que va convertir el passeig en l’escenari de la seva radical declaració de llibertat.

Al sortir del palau de la Virreina em passejo per les Rambles del 2010. Els turistes han substituït les minyones, enlloc de pollastres es venen samarretes de futbolistes i els burros han deixat pas a cotxes i més cotxes. No hi ha cap artista com Ocaña sinó estàtues humanes i algun triler estafant estrangers. Aquest ja no és el passeig dels barcelonins. Per cert, quan jo era petit, a aquest passeig n’hi dèiem Rambles, en plural, perquè en són cinc: la de Canaletes, la dels Estudis, la de Sant Josep, la dels Caputxins i la de Santa Mònica. La dèria dels canvis, tan típica de la Barcelona pseudo-moderna i banal, també ha arribat aquí.

[L’exposició ‘Frederic Ballell. La Rambla 1907-1908’ estarà oberta fins el 22 de maig a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, plaça Pons i Clerch, 2; les exposicions restants ho seran fins el 24 de maig al palau de la Virreina, Rambles, 99]

Jornada “El tramvia als centres urbans”

Ahir vaig assistir, a Barcelona, a la Jornada “El tramvia als centres urbans”, com membre que sóc de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, organitzadora de l’acte. Representants de Bordeus, Dublín, Munic i Estrasburg ens van parlar del procés d’implantació i característiques tècniques de les seves respectives xarxes de transport urbà. Puntualitzo: les cendres del volcà, que han tornar a fer la guitza, van impedir la presència del ponent irlandès, que va ser substituït per un membre de l’APTP.

Mentre me’ls anava escoltant, la meva cara anava adquirint una intensa tonalitat verdosa, més que res per l’enveja, saníssima, que desperta el saber detalls del transport urbà en aquelles ciutats. Per exemple, a Bordeus, deixar el cotxe als pàrquings dissuasius de la perifèria i adquirir un bitllet integrat per tot un dia costa 2,5 €; els habitants d’aquella ciutat atlàntica i de la seva rodalia arriben ràpidament a un centre urbà d’allò més agradable, on (atenció, botiguers!) ha augmentat l’activitat comercial des que va arribar el tramvia. Per exemple, Munic, similar en població a Barcelona, té una tupida xarxa de metro, tramvia i tren regional, serveis prestats amb puntualitat i eficàcia germàniques. Per exemple, el tramvia d’Estrasburg, que obre a dos quarts de cinc de la matinada i tanca a dos quarts de dues de la nit. Igualet, igualet que Barcelona o València.

Després de la intervenció dels ponents, va ser el torn dels representants d’entitats ciutadanes que van debatre sobre el tramvia i la seva relació amb el projecte de reforma de la Diagonal, les propostes de la qual es votaran la setmana que ve. Naturalment, l’acord va ser total en considerar el pas del tramvia per la gran avinguda barcelonina com una de les solucions als greus problemes que pateix. I a pesar de tot, una part de l’opinió, amb poderosos interessos econòmics al darrera, segueix posant impediments i peròs a la idea de fer el mateix que ja fan 280 ciutats europees: implantar o modernitzar un sistema de transport urbà no contaminant, poc sorollós i equivalent a dos-cents vehicles particulars que regenera el teixit urbà, social i econòmic per allà on passa.

En paraules d’un dels assistents, malgrat aquestes argumentacions tan contundents a favor del transport públic, segueix present a la nostra societat una mena de xip que ens porta a obsessionar-nos (jo no, que consti) a posseir i fer un ús continu del vehicle privat, com més gros millor. Jornades com la d’ahir i consultes com la de la setmana que ve (on esperem que guanyi l’opció A o la B), contribueixen de ben segur a aquest necessari canvi de mentalitat.

[A la imatge, el tramvia d’Estrasburg; properament s’inaugurarà una línia que travessarà el Rin i arribarà a la ciutat alemanya de Kehl, amb tot el que representarà simbòlicament]

Anuncis que em posen nerviós (i 20: els indultats)

S’acaba la segona sèrie dels anuncis que em farien apagar el televisor si no fos perquè només duren vint segons. Per acabar-la, ofereixo una llista dels que rumiava dedicar-los un apunt, però que, després de molt meditar, he decidit indultar-los:

* El de l’Arguiñano anunciant un forn que es neteja sol: el procés per aconseguir aquest miracle (la piròlisi), dóna lloc a un lamentable joc de paraules que no sentiríem ni al Molino, suposant que estigués obert.

* El d’aquell producte de neteja que ho elimina tot, inclosos uns chorretones de sota el lavabo pronunciats amb una gràcia andalusa que no se puede aguantá.

* Un de pernil salat. Hi surt una família d’espanyols (així s’autoidentifiquen), un mico que rebutja el pernil perquè no és de la marca publicitada i uns negres que no tenen cap inconvenient a guisar la família, en la millor tradició antropofàgica. És un spot que dóna per molt.

* El del iogurt que serveix per reforçar la calç dels ossos. El protagonitza la ballarina Coco Comín, una simpàtica senyora que conserva la flexibilitat del seu esquelet malgrat l’edat, però que se’ns fa una mica irritant de tant sentir-la (chicas, ¡hay que cuidarse!).

Aquesta és una llista oberta. S’accepten col·laboracions. Algú altre es posa nerviós amb algun anunci?

Trenta anys sense Hitchcock

Ara fa trenta anys que va morir Alfred Hitchcock, l’anomenat “mag del suspens”. No és ben bé que faci trenta anys que estiguem sense ell, perquè els artistes continuen vius, d’alguna manera, mitjançant les seves obres. A més, Hitchcock, com se sap, tenia el costum d’aparèixer fugaçment a les seves pel·lícules, fet que ens el fa encara més “viu”.

Considero que és un dels millors cineastes de la història. Amb Psicosi i concretament amb la famosa escena de la dutxa, es va permetre el luxe d’assassinar (figuradament, és clar) la protagonista a mitja projecció; això no s’havia fet mai. Va ser també un innovador a La finestra indiscreta (on tota l’acció passa a la cambra des d’on el protagonista observa el pati de veïns) i a La soga (que es va rodar com si fos una sola seqüència). Una altra pel·lícula que vull destacar és Crim perfecte, que és aquella on Grace Kelly pateix de valent abans de clavar unes tisores a qui la vol escanyar. Inoblidable escena. Al seu torn, Els ocells m’ha produït, les dues vegades que l’he vista sencera, una barreja d’angoixa i fascinació, però la meva acusada ornitofòbia no m’ha permès visionar-la una tercera vegada. 

L’última pel·lícula a destacar en el meu particular homenatge al director britànic és Rebeca. Com en el cas de Psicosi, no em cansaria de veure-la. “Anit vaig somniar que tornava a Manderley”, la presència contínua de Rebeca (però que no apareix mai) fent ombra a la tímida protagonista (que a la pel·lícula no té nom), la perversa senyora Danvers convidant-la a suïcidar-se… Cine del bo, actors en estat de gràcia, guions consistents, enjòlit fins al final… Ja no es fa cine com aquell. És el millor que podem dir de directors com Hitchcock en l’aniversari de la seva desaparició.

Anuncis que em posen nerviós (19: el del Cola Cao)

L’escena.
Criatures d’ambdós sexes i de diverses edats s’adrecen a l’espectador, via webcam (molt important, això), parlant del producte en qüestió, que no és altre que el Cola Cao, i deixant clar que volen l’original, no una imitació.

El missatge.
El Cola Cao, que és un producte més vell que l’anar a peu, és únic i inimitable, des de que ho cantava el negret de l’Àfrica tropical.

Per què em posa nerviós?
Per les intervencions dels nens i per la seva manera de parlar, oferint una imatge de la joventut que està pujant avui i que ens dominarà demà: xulescos, capritxosos, exigents, consumistes… Uns petits dictadors, com encertadament són definits per la sociologia més actual. El Cola Cao, que no me lo quiten… Dues galetes ben bones els donava jo, per acompanyar.