“Queridos niños y niñas que me escucháis, buenas noches tengáis”

La mort del televisiu Jordi Estadella m’ha fet recordar el Tito B. Diagonal, a la ràdio de finals dels anys 70. Eren els meus temps d’estudiant i d’anar a dormir tard, entre altres raons perquè a les 12 de la nit feia la seva intervenció el famós personatge de classe alta, pijo i afectat. El programa, que procurava no perdre’m cap dia, es deia “Ecos mundanos” i Tito B. Diagonal era nuestro colaborador recomendado. Durant els pocs minuts que durava l’espai, Estadella (que llavors no sabíem que era ell) donava una repassada sarcàstica a la trepidant actualitat del moment i l’acabava, me’n recordo molt bé, desitjant bona nit a tothom meeeenos a qui no s’ho mereixia aquell dia: un polític, un famós, un tipus de persona específic, etc.

Trenta anys després, em pregunto quanta gent es mereix que no li desitgem una bona nit. La llista seria interminable i se’ns faria de dia.

El maig, conferenciants de luxe a Tarragona

Cicle “Camins de futur per a Catalunya”, organitzat per Òmnium Cultural del Tarragonès, amb tres conferenciants de luxe:

Dimarts, 4 de maig, a les 19,30 h: “Estatut i consultes”, a càrrec d’Alfons López Tena.

Dimarts, 11 de maig, a les 19,30 h: “La dictadura de la incompetència”, a càrrec de Xavier Roig.

Dimarts, 18 de maig, a les 19,30 h: “El retorn dels catalans”, a càrrec de Patrícia Gabancho.

Les tres xerrades, al saló d’actes dels Serveis Territorials de Cultura, c. Major, 14, Tarragona.

Un virus de campionat

El meu ordinador ha estat uns dies inactiu per culpa d’un virus. Un missatge en anglès d’un amic de Facebook, molt sospitós tenint en compte que és de La Secuita, i un “clic” inoportú per la meva part, van fer que s’instal·lés al sistema una indesitjable bestiola. Al principi tot es va reduir a molestes pantalles que havia d’anar eliminant com qui mata mosques amb una pala quan apareixen; després l’acarnissament va pujar un grau quan m’era impossible obrir determinades webs; però l’alarma es va activar quan la pantalla se’m va tornar verda, amb un missatge que m’advertia warning!

El meu informàtic de guàrdia, quan avui he recollit el portàtil net i pulit, ha definit el virus com “de campionat”. No es pot abaixar la guàrdia i tota precaució és poca. Les noves tecnologies han acabat essent tan molestes i perilloses com les antigues. Progrés, en diran alguns.

Sant Jordi 2010: llibres, roses i amics

El cel amenaçava pluja però, llevat d’unes gotes imperceptibles, el temps ha respectat el Sant Jordi d’enguany, tant a Tarragona com a Reus. Perquè aquest any m’he repartit la festa entre les dues ciutats.

El matí he recorregut la Rambla de dalt a baix. Una gernació fluïa entre punts de venda de roses (a vessar), parades de llibreries (no moltes) i de tot tipus d’associacions, ONG i partits (cada vegada més nombrosos; calen?). M’he aturat a la parada de l’Agrupament Escola Alverna, on he adquirit dues roses i un llibre-conte que han editat i m’he interessat per la situació actual d’aquesta entitat, molt significativa en una època de la meva vida. Més tard m’he aturat a la Llibreria La Capona, amb la intenció d’adquirir Això del català, d’Albert Pla, però ja s’havia esgotat. He optat per comprar Anticatalanisme i antisionisme, avui, de l’amic i company blocaire Jaume Renyer. Entre la gentada, m’he trobat el també amic Joan que, animal polític com és, no ha tardat ni trenta segons a portar la conversa cap el seu tema predilecte.

Tarda a Reus. El primer Sant Jordi de la meva vida a la capital ganxeta. Objectiu primer, comprar un altre llibre, L’evangeli de la sal, de l’encara més amic Vicenç Vernet. He participat en la seva elaboració i me l’ha dedicat gentilment. A la caseta on els autors locals signaven els seus llibres he coincidit amb la regidora Empar Pont, que m’ha estampat dos petons com només ella sap fer, i amb el president Benach, que també s’ha apuntat, com tots, al costum de treure un llibre el 23 d’abril. Passejada, entre empentes i a pas de tortuga, per la Plaça Mercadal i els carrers adjacents. Més amics saludats: el Xavier, de l’Associació de Minusvàlids, l’Aurelio, el Miquel i el Jordi (felicitació mútua), de l’H2O, i l’Iñaki, d’Esquerra Unida i Alternativa.

Reus estava esplèndida, preparant-se per la cita electoral de diumenge. Publicitat, fulletons, samarretes, pins…, urnes per votar anticipadament i ambient de festa ciutadana. Els reusencs tindran l’oportunitat de pronunciar-se, ni que sigui extraoficialment, pel futur de Catalunya. Trobo encertadíssim el lema de campanya que han escollit, animant a votar: “tant sí, com no, vota”. Mentrestant, Tarragona s’ho segueix rumiant, somorta en les seves ínfules de capital. Cada terra fa sa guerra.

Juan Antonio

Trobo absolutament fora de lloc els ditirambes que està rebent la figura de Samaranch amb motiu de la seva desaparició. Considero igualment exagerat el tractament informatiu de la notícia. Sense anar més lluny, un dels canals de “la nostra” ha estat transmetent ¡en directe! el funeral a la catedral de Barcelona.

Que Juan Antonio Samaranch era algú important, d’acord. Que la seva actuació va ser decisiva perquè Barcelona aconseguís els Jocs Olímpics també s’ha de reconèixer. Però, si us plau, que es digui tot. Que no s’amagui vergonyantment el seu passat com a alt càrrec franquista (no havíem quedat que era tan important la memòra històrica?), que se’ns recordi que Samaranch sempre va ser un obstacle per a les seleccions esportives catalanes i que es posi més de manifest que en el seu moment va trair (sí, sí, la paraula és correcta) els ideals de Coubertin, introduint la professionalització i la comercialització més descarades en els Jocs Olímpics.

Que es digui tot. Quan una persona mor es mereix tots els respectes, òbviament, però el primer respecte és a la veritat. I la veritat és que la vida de Juan Antonio (es feia dir així) Samaranch va estar plena de llums i ombres.

Matí de dissabte a Barcelona

Matí de dissabte a Barcelona. Sol (vull dir sense companyia i bon temps, les dues coses). Passejada pel centre. Ronda Sant Antoni: les senyores de botes altes continuen fent temps davant de Miró, sense que l’alcalde hi pugui fer res, i menys la benemèrita Itziar González, que s’ha guanyat una merescuda jubilació com a regidora. Carrer Ferlandina, plaça dels Àngels, carrer Elisabets, carrer Xuclà: el Raval en estat pur. Indis (de l’Índia) preparant una mena de festival davant el MACBA: paradetes amb productes típics d’aquell país, dones vestides amb sari, retolació hindú i escenari amb els inevitables altaveus a tot decibel. Entro a La Central i m’anticipo al dia del llibre adquirint Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, de Quim Monzó, que ja devoro cada nit al llit (el llibre, no Monzó). Curt trajecte per les Rambles: no les tinc totes perquè tinc por de que em voli la cartera que, inconscientment, porto a la butxaca del darrera del texà. Plaça del Pi i església del mateix nom: un rètol a la porta informa al visitant de que no es pot “recòrrer” (sic) el temple quan hi ha celebracions. Llastimós maltracte a la llengua en una de les esglésies més antigues de Barcelona. Avinguda de la Catedral: mercat gòtic, on s’hi pot trobar de tot, inclòs un objecte tant poc gòtic com el disc Rent, de Pet Shop Boys, a 10 €, al costat de sants, marededéus, rosaris, llibres, plats, coberteries, medalles, canelobres… Via Laietana avall fins la Barceloneta, que és el final de trajecte.

Dues horetes molt distretes. La meva ciutat sempre és atractiva.

Paraules de Molinero

“La meva angoixa ve de com pot ser que les institucions no s’impliquin en un tema que la gent necessita. M’agradaria que fins i tot el Parlament fes un pas”.
“No puc entendre aquesta por de les institucions”.
“No poden decidir des de 600 quilometres el que he de fer jo, a on s’han de gastar els meus diners i si hem de ser solidaris”.
“Nomes que (el TC) retalli l’Estatut, estaria retallant la voluntat dels catalans, i aixo ja es suficient. Per aqui no hi podem passar.”
“Potser (en un referendum) no sortiria majoritariament el si, pero ens faria creixer a tots, ens fariem mes grans i estariem mes preparats per d’aqui a quatre anys tornar-ho a intentar”.

Fragments de l’entrevista de l’Avui a Justo Molinero, president de Teletaxi, sobre les consultes per la independencia. Un “altre catala”, com diria Candel, una mena de Montilla molt mes agosarat, clarivident i anant en la direccio correcta.

[Per problemes tecnics, potser un virus informatic, el teclat no em deixa posar els accents]

Anuncis que em posen nerviós (18: el del sofregit de Gallina Blanca)

L’escena.
Una senyora va al mercat a comprar diversos ingredients per fer el sofregit. La dependenta, que s’assembla molt a la Loles León (bàsicament, perquè ho és), li aconsella que sigui pràctica i compri el producte de l’anunci, que també és un sofregit ja envasat.

El missatge.
Compra el pot en qüestió i t’estalviaràs feina i molèsties (pelar cebes, remenar la paella, el fum…).

Per què em posa nerviós?
Per la inclusió de la cantarella sofrito y trabajo que me quito emmig d’un diàleg en català. Ja sé que la rima és fruit de l’enginyós publicista de torn i constitueix la nota simpàtica de l’anunci, però sona forçat. El pitjor és que em recorda aquest costum tan estès, especialment a Barcelona, de farcir les converses en català amb paraules i expressions en castellà, sobretot per fer gràcia. Fa enrotllat i modern, és clar. Però per què hem de ser moderns?

La Polònia de veritat

Polònia està de dol per l’accident d’un avió on viatjaven personalitats representatives de les institucions d’aquell país. Dubtava en dedicar-li un apunt: la nació polonesa em queda lluny i el personatge més il·lustre dels que han desaparegut, el seu president, encara em quedava més lluny perquè representava tot allò que detesto: antieuropeisme, homofòbia… Però les circumstàncies de l’accident, el record de la matança de fa 70 anys i el dol oficial que s’ha declarat a tota Europa avui em decideixen a escriure sobre el particular.

Potser no, que no em queda tan lluny Polònia. La meva nació també ha patit, i pateix, el veïnatge quan no la dominació de dues potències que li fan la vida impossible. A Polònia, a sang i foc; a Catalunya, sin que se note el cuidado. El nom de l’exitós programa de TV3 no és casual. Als catalans sempre ens han dit polacos, almenys quan jo vaig fer la mili, potser per la nostra manera de pronunciar la ela (velaritzada), que tinc entès que també passa amb el polonès.

Fa anys, vaig estar vint-i-quatre hores a Polònia, camí de la Unió Soviètica. Havia caigut el mur de Berlín i el país estava en plena transició. Alguns records: un guia notòriament anticomunista, un concert amb peces de Chopin en uns jardins públics, un ànec amb peres deliciós, uns llençols de l’hotel que picaven (puces?) i les obres del metro de Varsòvia, que vaig fotografiar com si fos el monument més interessant de la ciutat (tothom té les seves dèries).

Avui mateix he sentit una opinió que comparteixo plenament: cal destacar el sentit del patriotisme del poble polonès en aquests dies. Seriositat, recolliment, expressió oberta de la fe, unitat… al voltant de les despulles de les seves autoritats, s’hi coincidís ideològicament o no. Em pregunto, i és un mer exercici imaginatiu sense mala intenció, què passaria a Catalunya en una situació similar. Quin “rigor”, quina “fe” i quina “unitat” presidirien el dol nacional?

Anuncis que em posen nerviós (17: el del telèfon 012)

L’escena.
Un noi es prepara per a una entrevista de feina. Necessita un currículum, on hi ha de fer constar, entre més coses, que disposa d’un certificat de no-sé-què de noves tecnologies. Llavors apareix aquell presentador de TV3, el del cap afaitat (em sembla que de cognom es diu Coral, com el rentavaixelles), que figura que representa el telèfon 012 i l’assessora sobre què ha de fer.

El missatge.
Truca a aquest número de telèfon d’informació de la Generalitat (que és oficial, però de pagament, què us pensàveu?) i us solucionaran tots els problemes de la vida.

Per què em posa nerviós?
El noi va a l’entrevista de feina… en taxi! Des de quan els joves d’aquest país, la majoria mileuristes, amb contracte-brossa o directament a l’atur, es poden permetre aquests luxes? Ho trobo ben allunyat de la realitat, com el govern que inspira l’anunci.

[Aquest bloc ha assolit les 80.000 visites; avui serà un dia rodó si el Barça ens dóna bones notícies]

Pare Jony Superstar

L’autodenominat Pare Jony ha celebrat una missa roquera a la catedral de Tortosa. Si hi ha misses rocieras, també n’hi pot haver de roqueres, no? Com se sap, el Pare Jony és un capellà de veritat que a més canta. La seva desimboltura a l’hora de combinar el clergyman amb una llarga melena fan d’ell un personatge bastant friqui, però el que fa és més seriós del que sembla. Navegant per la xarxa descobreixo la seva web (per cert, només en castellà), els discos que ja ha editat, les gires per Amèrica, la promoció d’una ONG que es diu “Provocant la pau”…

Molt bé. Però contemplant el sacerdot cantant amb el seu estil musical, vestit amb hàbits litúrgics i davant del retaule gòtic de la catedral, m’he quedat una mica… com dir-ho? perplex. Tant en qüestions religioses com a la vida en general, tendeixo a ser més aviat progressista en el fons i bastant conservador en les formes, de manera que l’escena l’he trobada xocant i no m’ha acabat de fer el pes. Entenc, però, que del que es tracta és d’atreure jovent (sector especialment reaci al fum d’estampes) a les parròquies. Des d’aquest punt de vista, res a objectar. Em recorda una mica, salvant les distàncies, el fenomen Jesus Christ Superstar. A les crítiques pel què suposava presentar un Jesucrist roquer i amb aires hippis, aviat es va imposar l’obvietat de que era una bona iniciativa que podia atreure nous targets a la causa cristiana. Els signes dels temps, que en diuen.

Jordi Barre, jo te cantaré

Jordi Barre fa avui noranta-anys. Enhorabona. M’afegeixo a l’homenatge a un cantautor clau per a la recuperació de la cultura catalana en un territori tant hostil com la Catalunya Nord. Vaig assistir a una actuació d’ell en directe en un moment particularment intens de la meva vida, i cada vegada que sento les seves cançons (en conservo una cinta de caset), “Tant com me quedarà”, “Torna a venir Vicenç”… un calfred d’emoció recorre el meu cos. És com canta, és el que diu i són les vivències que em fa rememorar:

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà una gota de sang,
jo te cantaré, dolça terra ferida,
jo te cantaré, malaguanyat país meu…

[la lletra de la cançó és del Premi d’Honor Joan Cayrol]

Els silencis del PP

S’han fet públics els 50.000 folis del sumari del cas Gürtel, que esquitxa, i de quina manera, el PP. N’hi havia tants, de folis, que han tardat dos dies per penjar-los a una web. Les malifetes (presumptes, és clar) de tresorers, alts càrrecs, el “Bigotes” i tuttiquanti ja estan exposades a la vergonya pública, suposant que en tinguin. De vergonya, vull dir. Mentre, l’organització política directíssimament afectada per l’escàndol contesta amb sordina quan no amb silenci.

Mirar cap a una altra banda sembla que està de moda. Mireu si no l’actitud del Papa i de la Cúria vaticana davant del tsunami de notícies relacionades amb els casos mundials de pederàstia. No sembla que el silenci papal sigui la millor resposta davant el problema. Però parlàvem de la dreta espanyola. La postura oficial del PP ha estat defensada en roda de premsa per aquella xiqueta (no recordo el seu nom) que és una mena de Leire Pajín passada pel barri de Salamanca i que ha obsequiat els periodistes amb la recepta de sempre: que si no tenen res a amagar, que si volen que es sàpiga tota la veritat, que si hi ha presumpció d’innocència, que si patatim, que si patatam. Res de nou sota el sol. Més agressiva ha estat Esperanza Aguirre, “la lideresa” que ha pontificat que als països democràtics qui jutja la gent no és la policia “del govern” (sic), sinó els tribunals. És bo saber-ho.

Respectant la presumpció d’innocència i entenent que tothom es posa a la defensiva quan es tracta de mirar per cada un, no deixa de ser sorprenent que amb la quantitat de porqueria que està sortint a la llum en forma de sumari judicial (és a dir, amb segell oficial), el PP no sigui més beligerant amb els seus. A no ser que tinguin més coses a amagar de les que ja sabem, és clar.

Una acotació: algú s’imagina l’actual situació amb els papers canviats? Si fos el PSOE el partit enllardat en quatre comunitats autònomes, què no estaria dient el PP en aquest moments? Dient no: cridant fins esgargamellar-se. Ja ho diu un dels seus grans escriptors: todo es según el color del cristal con que se mira.