Ja ho trobarem dimarts

Falten pocs minuts perquè acabi el primer trimestre de 2010. Trimestre llarg, feixuc, intens, estressant. Personalment, no ha estat el millor de la meva vida, en molts aspectes, i el meu entorn ho ha notat, malgrat intentar dissimular-ho. Sort que demà ja és abril i comença la Setmana Santa, tot a l’hora.

Comencen uns dies de descans que em serviran per fer el que els antics deien tabula rasa, que després es convertí en allò de borrón y cuenta nueva i que ara en diem fer un reset. La tecnologia de cada moment ha fornit l’expressió més adequada per dir i fer allò tan humà de “necessito deixar enrera la rutina estressant i canviar d’aires urgentment”. A propòsit, ara que me n’adono, cap de les tres expressions que he fet servir és catalana. Doncs és igual: això ja no m’ha de preocupar en aquest moment. Ja ho trobarem dimarts…

[A la imatge, la Setmana Santa de Tarragona, declarada Festa d’Interès Nacional]

La secta catòlica?

El meu apunt d’abans d’ahir sobre els nombrosos casos de pederàstia a l’Església, que estan sorgint com bolets a tot el món, ha merescut un comentari de J.R., de Riudoms, que no em resisteixo a contestar. És un comentari notòriament anticlerical, amb el qual no hi estic del tot d’acord.

Per exemple, critica el tractament favorable que gaudeix l’Església catòlica als nostres mitjans de comunicació, que no tenen altres religions. Home, a mi em sembla que hi ha una diferència entre la primera i les altres. Negar la influència i la importància, bones o dolentes, que ha tingut abans i ara l’Església catòlica és tenir pa a l’ull. Els Testimonis de Jehovà (les creences dels quals no són cap superstició) juguen una categoria diferent, de manera que les retransmissió de misses o la inauguració de l’orgue de Montserrat (instrument que depassa de llarg la seva significació litúrgica) tenen la seva raó de ser.

La secta “Església catòlica, etc.”. Tornem-hi. No és una secta, és una església amb molts segles d’existència que ha tingut una influència importantíssima a la nostra història i que ha configurat decisivament la nostra cultura i societat. Avui és diumenge i el treballador més menjacapellans del nostre país gaudirà la festivitat si li correspon per conveni. Aquest anticlerical, possiblement, duu un nom de sant. Potser es diu Josep, potser Enric o potser Jaume, no sé. I aquest i tots els ciutadans es preparen per passar una Setmana Santa que, certament, és molt diferent de les altres setmanes. Heu sentit mai que els sindicats reivindiquin fer laborable el Divendres Sant? Doncs això.

Que l’Església catòlica no és cristiana? Si no ho és, quina sí? A l’Església que depèn de Roma no hi ha cristians? Home… Sols creu en el poder? És que és un poder, i aquí sí que podríem estar més d’acord. Els grans mals del catolicisme vénen pel fet de constituir-se en poder civil, terrenal, “d’aquest món”, contravenint les paraules de Jesús, el seu fundador. Una dada sobre això: s’està parlant de denúncies contra el Papa, a propòsit de la seva presumpta inacció en casos de pederàstia. Doncs bé, aquestes denúncies no aniran enlloc: el Papa és un cap d’Estat i gaudeix per tant d’immunitat.

Critiquem el que haguem de criticar, opinem tots lliurement, però posem les coses en el seu punt just. En el meu apunt deia que els mitjans de comunicació inflaven les notícies informant de tants casos de pederàstia en esglésies i seminaris (perquè surten tots ara, de cop?) i els demanava equanimitat. També la demano a l’amic (o amiga) J.R.

Una hora menys de vida

Aquesta nit ens estafen una hora. Quan ens la van regalar, a finals d’octubre, ja vaig dedicar-hi un apunt proposant activitats per omplir els seixanta minuts. Ara toca el contrari: decidir per a què servirà no tenir aquest lapse de temps.

Durant seixanta minuts podem deixar de sentir notícies sobre la maleïda tuneladora de Barcelona. Tot en lletres ben grosses, com si hi anés la vida i tots els edificis dels voltants haguessin de caure a terra a la mínima. Que si arriba a trossos, que si es munta, que si la visiten les autoritats, que si comença a foradar… Però no havia començat a funcionar ja aquesta maquinota? 

Durant seixanta minuts deixarem també de parlar de vegueries i baralletes territorials. Que si vull ser vegueria, que si vull seguir sent capital (“de província”, haurien d’afegir, però no ho fan), que si vull canviar de comarca… Un debat, com s’ha vist, complicat, que fereix susceptibilitats quan no trepitja ulls de poll… i pretenen despatxar-lo en vint-i-quatre hores! (vint-i-tres, si les compareixences parlamentàries s’haguessin fet demà).

També durant seixanta minuts, i això és un descans, no tindrem notícies d’atemptats a l’Irak, de regatejos germano-grecs o de reformes sanitàries nord-americanes. Tot és informació, ho sé, però sembla que la fotocopiïn cada dia.

I com va passar fa sis mesos, l’hora que ens treuen la dormirem igualment després, o sigui que bona nit a tothom!

Deixeu que els nens s’acostin a mi

Els escàndols sexuals a l’Església Catòlica estan prenent protagonisme als darrers temps. Sembla que allò que va dir Jesús de “deixeu que els nens s’acostin a mi” no ha estat ben entès per alguns influents membres de la institució (això de membres, sense ironies). Cada dia que passa, es descobreixen nous casos d’algun tipus d’abús a menors, actuals o llunyans en el temps. La implicació, per acció o omissió, està esquitxant les més altes jerarquies.

Són el que no hi ha. Que l’Església Catòlica sempre ha estat molt hipòcrita, això ja ho sabíem, però amb el tema que ens ocupa, de plena actualitat, es supera a si mateixa. La darrera notícia és per emmarcar: el fundador de Legionarios de Cristo, un grup ultraconservador en tots sentits, va practicar abusos a seminaristes i va tenir un fill fruit d’una relació “estable i prolongada” (paraules d’un comunicat oficial de l’organització). O sigui, tota la vida fregint-nos dient el que es pot fer i el que no, declarant pecat casi totes les formes de desig o de relació sexual (quan no prohibint-les, si poden), i resulta que, d’amagatotis fan el que volen, fins i tot el que la majoria de la població considerem reprobable.

En favor de l’Església, però, s’ha de dir que els mitjans de comunicació estan carregant molt les tintes. He llegit algunes coses que no m’han agradat gaire, des de confondre pederàstia amb pedofília (dos conceptes completament diferents) fins a posar en el mateix sac tocaments i violacions, sota l’etiqueta “abusos sexuals”. El poble vol carnassa, jo ja ho entenc, però una mica més de professionalitat periodística no faria mal a ningú.

Dues monedes

Amb pocs dies de diferència, han arribat a les meves butxaques dues monedes singulars.

La primera és una vulgar moneda de deu cèntims, però que du un petit missatge personal pintat en vermell: és un cor i la llegenda “Clara” repetida. És una versió numismàtica d’aquells cors amb fletxa gravats al tronc d’un arbre. I recorda també allò de “Pujol-Catalunya” dels anys seixanta, només que les intencions ja no són polítiques sinó amoroses. Qui deu ser la Clara? Qui l’estima? Cada un és ben lliure de fer volar la imaginació fins l’infinit.

L’altra moneda és més prosaica. La vaig cullir de terra i ha resultat ser una de cinc pessetes molt i molt gastada, però que s’hi distingeix perfectament la llegenda “Murcia”. Sabia de l’existència dels falsos “duros sevillans”. El que no sabia és que també existissin duros murcians.

“La bomba del Liceu”

Documental sobre el famós atemptat al Liceu de finals del segle XIX, en un context de lluites socials que van fer que a Barcelona se la conegués com “la ciutat de les bombes”.

La pel·lícula és signada per Carles Balagué, el de La Casita Blanca i Arropiero, el vagabundo de la muerte, i en segueix el mateix esquema. Intervencions de personatges relacionats amb el tema (el cronista Permanyer, l’escriptor Mendoza, l’expert en òpera Roger Alier, i molts d’altres) van explicant la successió dels fets i les circumstàncies del moment. Entre intervenció i intervenció, documents gràfics de l’època i imatges de l’edifici, amb fragments d’òperes, entre les quals, és clar, Guillermo Tell, obra que es representava el fatídic dia que un anarquista sense ofici ni benefici llançà dues bombes Orsini sobre el públic.

També s’ha inclòs una innecessària incursió a l’actualitat en forma de debat sobre la pena de mort en un institut del Raval, que més aviat sembla una tertúlia de Tele 5. Pels crits, vull dir.

Imprescindible per a qui li agradi la història, el modernisme i Barcelona. A mi, per exemple.

[Fe d’errades. A l’apunt d’ahir en lloc d’esmentar Empar Moliner (l’escriptora), vaig escriure Empar Pineda (l’activista feminista dels 70). L’error involuntari, que ja he esmenat, me l’ha fet notar el company blocaire d’aquesta casa Borinotus, a qui agraeixo l’observació]

Sembles espanyol

Uns bombers catalans de compres a un supermercat francès han estat confosos amb uns presumptes etarres. Han contribuït al malentès el fet de que el comerç estigués a la zona on es va morir un policia fa alguns dies i a que un dels detinguts per l’afer els identifiqués falsament per tal de marejar una mica la investigació. Però, com és ben sabut, la primera veu d’alarma la va donar un ciutadà que va sospitar dels nostres compatriotes perquè, atenció, tenien “aspecte d’espanyols” i parlaven en una llengua semblant a l’espanyol.

Com seran les persones que tenen “aspecte d’espanyol”? Empar Moliner, en la seva secció de l’Avui, treu la punta a la qüestió com només ella sap fer. Jo també tinc alguna cosa a dir-hi. “Espanyol” no correspon a cap concepte que comporti uns trets físics o culturals concrets, és a dir, no correspon a cap realitat nacional, ètnica o racial. Per què semblaven espanyols? No podrien ser portuguesos? Els portuguesos són tan diferents dels castellans com aquests dels catalans. Només des d’una visió simplista i reduccionista tenen explicació les sospites de l’individu que va donar la primera informació.

Vet aquí una altra raó, i ja en són moltes, per deixar de ser administrativament espanyols. Que quan passegem per aquests mons de Déu, no ens busquin les pessigolles per “semblar espanyols”.

“Vinyes verdes vora el mar”

[Avui és el dia internacional de la poesia; doncs aquí en teniu una]

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina…
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor…
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor…

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard…
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Josep Maria de Sagarra: Vinyes verdes vora el mar…

El sonotone del rei

Llegeixo que el rei d’Espanya fa servir audiòfons des de fa deu anys. La nota de premsa també diu que no és cert que els problemes que té a vegades al caminar tinguin l’origen en aquest pèrdua d’audició sinó a unes seqüeles d’un accident que es va fer esquiant i que li afecten el genoll. Potser si hagués estat al despatx treballant ara caminaria millor…

S’han passat anys i anys presentant-nos Joan Carles com una persona amb una salut de ferro, sana, esportista… Els turiferaris de la monarquia, més perillosos per a la institució que el nostre jovent crema-retrats, no han estalviat elogis a la seva persona durant trenta-i-tants anys. Quan el monarca va a la clínica aquella de Barcelona a fer-se la revisió, ens recalquen el seu excel·lent estat. Arriba a fer-se embafador.

Doncs ara resulta que porta audiòfons des de fa deu anys i que té el genoll avariat. Això no, que no ens ho havien dit. Aquesta és la política informativa de les institucions públiques. Bombo i plateret quan tot és de color de rosa, o cal aparentar que ho sigui; silenci, dissimulació i tergiversació quan la realitat no és exactament com voldrien.

Quan tractaran l’opinió pública com es mereix?

Orellut, ximple, borratxo

M’arriba la notícia (crec que l’he entesa bé) de que els àrbitres de la lliga espanyola de futbol estan molestos per unes declaracions de Pep Guardiola en les quals els qualifica de “mentiders”. Crec que fins i tot han amenaçat amb una denúncia.

És increïble. Si hi ha un col·lectiu que ha de sentir-se dir de tot, aquest és l’arbitral. Va amb el sou, és intrínsec a la funció. Ja ho cantava Guillermina Motta: “un senyor vestit de negre (…) és blanc de tots els dicteris…”. Els dicteris eren, i cito de memòria, “curt de vista, mala bèstia, animal, talós, mussol, orellut, ximple, borratxo”. No ens consta que la cantant pigada tingués problemes de cap tipus. Però els dicteris sonen sempre. Cada setmana, a tots els partits, durant els noranta minuts reglamentaris (i els de pròrroga), els col·legiats se senten dir de tot, des dels adjectius més suaus a les grolleries més irreproduïbles. I ara resulta que Guardiola els diu “mentiders” (caldria veure referit a què, i en quin context) i es fan els ofesos perpetrats en la seva cuirassa corporativa.

L’única vegada que he anat al futbol, ja fa anys, recordo que al meu costat hi havia un home que es va passar tot el partit cridant fins a esgargamallar-se: “árbitro gilipollaaaas, árbitro gilipollaaaaas!“.

Passejada dominical

Diumenge asolellat d’hivern. Un hivern que tothom, i jo el primer, desitgem que passi a millor vida, però que es resisteix a fer-ho el molt malparit. Deia que avui feia un diumenge asolellat, ideal per fer una passejadeta per Tarragona, i això he fet. Destinació: dues millores de l’espai urbà de la ciutat.

La primera, el Balcó del Mediterrani, que ja presenta una part arrenjada i restaurada. La barana, el famós “ferro” que tots toquem quan arribem a la talaia de dalt de tot de la Rambla, llueix un color verd intens, només tacat amb alguna cagada de colom. Han canviat les rajoles, de manera que ara són noves però un pèl relliscoses, tot un perill si tenim en compte que a l’altra banda de la barana hi ha un desnivell de no-sé-quants-metres i podria provocar una caiguda no volguda en el lloc oficial de suïcidis de la nostra ciutat.

La segona, el centre de la Plaça Imperial Tarraco, on han fet un bon dissabte. Han jubilat els innecessaris ànecs que hi havia, però els coloms continuen (serà possible que aquests animalots estiguin a tot arreu?). Han adecentat els parcs infantils, han conservat les estàtues del Maginet i el Manneken Pis i han netejat el llac, amb un fons de color blau cel. Continua havent-hi el pont d’estil japonès que dóna un aire de tranquil·litat a l’indret, però de tranquil no n’és gaire, rodejat com està per vehicles els 360 graus del seu perímetre. Tenint en compte l’escassetat de parcs, jardins i espais per vianants que té Tarragona, tot és ben benvingut.

Temps de calçots

Ahir vaig participar, una vegada més, a una calçotada, una de les millors aportacions del Camp de Tarragona a la humanitat, crec jo. L’olor dels calçots coent-se al foc viu, el ritual dels pitets per no tacar-se, la destresa en agafar el calçot, despullar-lo i remenar-lo a la salsa… Ah, la salsa dels calçots! Potser és l’ingredient definitiu de tot plegat, si està ben preparada. I la resta dels ingredients, les carxofes, la carn, els fesols… I que no falti el vi negre de la terra. 

Experiència gastronòmica, sensacions, tradició, bona companyia… Res no es pot comparar a una bona calçotada. Qui no n’hagi fet mai cap, no sap què s’està perdent.

Toros i dones

Per si faltessin arguments a favor de l’abolició de les curses de toros, n’ofereixo un altre a ses senyories, que aquests dies estan ben enfeinats escoltant els pros i els contres de suprimir aquells espectacles tan vergonyosos i desagradables.

Avui és el Dia de la Dona Treballadora, no? Doncs un argument que es podria posar sobre la taula, i que sembla que no s’hagi tingut massa en compte, és el del masclisme absolut de la fiesta. L’espectacle taurí s’acostuma a associar a tota una sèrie de valors i característiques, bons o dolents, que usualment associem al seu torn als homes: el valor, la fatxendaria, la força per sobre de la raó, l’individualisme (dejadme solo!), la xuleria… És una festa on tots els protagonistes són homes, des del torero al monosabio, des dels picadors als que netegen la sorra, des del president que tragina un mocador blanc fins l’alguacil, els músics… Fins i tot el toro és un mascle.

Les dones hi tenen un paper absolutament passiu i aquest es limita a lluir peinetes i mantellines i a rebre la montera quan els la tira el maestro. Ja sé que hi ha hagut toreras (es diu així?) a la història, però són les excepcions a la regla, una mena d’anècdota, una curiositat. En el món de la tauromaquia, pel que sembla, ningú pensa en la paritat. Progressistes pro-taurins, on sou?

La batalla diària per la llengua (14)

L’altre dia, a la feina, dues trucades en poca estona.

Primera trucada, que vaig fer jo, a un telèfon 902… Ignorava a on trucava:

– bon dia, em podria informar sobre…
– (a l’altra banda del fil, interrompent-me) perdóneme, hábleme en castellano porque está usted hablando con Madrid… – recalcant la paraula Madrid. Una mica més i m’aixeco de la cadira tot quadrant-me militarment…
– ah, Madrid…! – vaig contestar, continuant en castellà, quin remei.

Segona trucada. Algú em va trucar preguntant per un tema concret. Vam sostenir una conversa, ell en castellà i jo en català. Quan vaig consultar l’expedient d’aquest senyor, vaig comprovar amb sorpresa que era nascut i vivia a Galícia. Cap problema, cap impediment, cap reserva.

Significatiu, no?

Tarragona puja

Aquesta tarda s’ha produït un esdeveniment realment històric a Tarragona. Han quedat inaugurades les primeres escales mecàniques a la via pública. Són les que uneixen el carrer Vapor, a la part baixa, amb el carrer Doctor Zamenhof, més al centre, i substitueixen les conegudes “cent escales”. La millora ha costat a l’erari públic 2,5 milions de l’ala, més ben gastats sens dubte que altres actuacions.

Que jo sàpiga, són les segones escales mecàniques de què disposa la ciutat. Les primeres són les instal·lades en una botiga d’articles de la llar al carrer Unió. Sembla mentida que una infraestructura tan habitual i tan antiga a tants llocs no s’hagués implementat a la nostra ciutat, però així són les coses… No, al Parc Central no hi ha escales: són rampes.

La notícia ha coincidit, en dia i hora, amb una altra també històrica, que en un principi no hi té res a veure. Es tracta de la presentació de l’espai que ocuparà H2O, l’associació de gais i lesbianes de les comarques tarragonines, al Centre Cívic de la Part Alta. L’acte ha comptat amb la intervenció dels amics Miquel, Caterina i Helena i de la regidora de Polítiques d’Igualtat, Victòria Pelegrín, que ha donat l’empanteta oficial necessària perquè el moviment LGTB gaudeixi d’un espai propi, si bé compartit amb altres associacions, per primera vegada a la història. I això lliga amb les escales del carrer Vapor: també en aquest aspecte important de l’alliberament de les persones Tarragona puja a primera divisió, molt després que Reus, val a dir.

Escales mecàniques, local per al moviment gai-lesbià… Tarragona puja. Ja comença a ser una capital amb cara i ulls, sense necessitat de que ho proclami cap llei. Ja només ens falta El Corte Inglés.

Homenatge als represaliats del franquisme

Ahir vaig assistir, al Palau de Congressos de Tarragona, a l’acte d’Homenatge als represaliats del franquisme, en qualitat de fill d’un d’ells. Primera incidència només arribar: a l’ascensor del pàrquing del Palau, un senyor em comentava tot contrariat:

– he perdut la meva mare! no sé on és!

No m’estranya. El Palau és un laberint dissenyat expressament per no trobar ni l’entrada ni la sortida de res. A l’arribar a la Sala Eutyches, on es feia l’homenatge, aquesta ja era plena de gom a gom. Em va tocar seure en un lloc de poca visibilitat. 

L’acte formava part d’un lot d’homenatges que ha preparat el Departament d’Interior i s’emmarca en això tan inconcret i discutible de la “memòria històrica”. El d’ahir, però, era un acte ben concret i gens discutible. Es tractava d’homenatjar unes persones que van patir guerra, presidi, exili o privacions de tot tipus. A vegades les quatre coses. I tot perquè avui poguem gaudir d’unes llibertats que no sempre sabem apreciar en la seva magnitud. Un homenatge, com va dir l’alcalde Ballesteros, “des de la concòrdia, però no des de l’oblit”. 

Discursos. Primer, el ja citat alcalde, molt correcte però amb un punt de gosadia quan va defensar el jutge Garzón, sense citar-lo, davant l’actual campanya dels de sempre posant-lo a la picota pel fet d’obrir fosses tant en sentit literal com metafòric. Després tres intervencions més, totes elles de persones relacionades (oh, casualitat) amb Iniciativa. Per ordre cronològic i alfabètic: l’historiador Lluís Balart, desgranant el sempre impactant catàleg de repressions franquistes; la representant dels homenatjats Carme Cases, supervivent de mil batalles polítiques, sindicals i vitals; i Hortènsia Grau, directora territorial d’Interior, una mena de Lídia Falcón de parlar xava.

Repartiment de guardons una mica caòtic. No se sabia ben bé qui havia vingut i qui no, els nonagenaris homenatjats havien de fer esforços per transitar per les estretes files de seients, els alcaldes respectius lliuraven els diplomes més pendents de fer-se la foto amb cada paisà i aquests aprofitaven l’avinentesa per explicar-los alguna batalleta personal (o potser per demanar-los més bancs al parc del poble, vés a saber…). Final d’acte amb un petit concert del Cor Ciutat de Tarragona.

Un reconeixement tardà però merescut, contingut però emotiu. Al sortir, present a tots els assistents d’un llibre sobre els ex-presos (jo hi poso guionet) polítics. Ah, per cert, el senyor de l’ascensor finalment va trobar la seva mare.

Puyal, honoris causa per la URV

Avui, Joaquim Maria Puyal ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili. No puc estar més d’acord amb la concessió d’aquest honor a un verdader mestre del periodisme. És ben sabuda la contribució de Puyal a la normalització del català, tant de l’ús com de la seva qualitat, especialment en un terreny com l’esportiu, on tot estava per fer i tot era possible. Ens va ensenyar que qualsevol parcel·la de la societat és susceptible de ser catalanitzada, i amb correcció. Les retransmissions radiofòniques del mestre (per als qui els agradi el futbol) han estat sempre un plaer. Però també ha estat un plaer veure’l i sentir-lo en les seves propostes televisives, exemple de feina ben feta i d’amè resultat.

Ja no surten periodistes com ell: les noves fornades de professionals són d’una mediocritat i d’una grisor que espanten. Ja no es fan programes televisius com els seus: saltar de canal en canal (fer zapping, vaja) constitueix un depriment exercici. Però tenim el Puyal i el seu rigor professional, el seu amor per la feina ben feta i la seva dicció precisa. Que ens duri anys i anys.

Potser com a “homenatge” a la seva figura, el locutor de Canal Reus encarregat de donar la notícia, un jovenet tot encorbatat i enclanxinat, ha pronunciat aquest vespre [Pujal] (així, amb una fricativa postalveolar sonora) el cognom del doctorand. I ho ha fet tres vegades, com quan Sant Pere va trair Jesús.

Què m’aporta Laporta?

El dia D era avui; les 12 del migdia era l’hora H. Joan Laporta iniciava la seva aventura política a la xarxa mitjançant el portal www.laporta2010.cat. L’expectació era màxima des que fa dies un rellotge anava indicant les hores, minuts i segons que quedaven per la seva posada en marxa, a la manera d’una bomba de les pel·lícules de James Bond. I ha estat una bomba, efectivament. Col·lapse total provocat pels milers de persones que hi volien accedir. L’èxit en un primer moment ha estat, doncs, innegable.

La proposta de Laporta no hauria de cridar-me especialment l’atenció: no sóc un mitòman, m’agraden més els projectes col·lectius que els personals, més els de llarg abast que els immediats, m’agrada més el dia a dia discret que l’espectacle mediàtic. No obstant això, la iniciativa de l’encara president del Barça m’aporta tot allò que més estem demanant els catalanets de carrer a la sorda classe política: il·lusió, lideratge, ambició, optimisme, eficàcia… De manera que no m’ha costat gens decidir-me a entrar a la web, cosa que he aconseguit després de reiterats intents, i deixar-hi les dades personals per rebre més informació.

Si un factor m’ha acabat de convèncer per interessar-me pel projecte Laporta ha estat el tractament informatiu (o la seva absència) que està rebent aquest home per part dels grans mitjans de comunicació. És un bon senyal. Significa que va pel camí correcte. Un camí que no serà fàcil però sí il·lusionant: omplir el projecte d’idees, perfilar objectius, definir estratègies, teixir complicitats… De feina no en faltarà, no.