Això és el Bronx

Aquesta nit hi ha hagut xou a l’Eixample de Barcelona. Les notícies que tenim a aquestes hores del vespre parlen de sorolls, cops i baralles en un pis on s’exercia la prostitució, d’una noia fugint espantada i d’un veí trucant a la policia; d’uns presumptes atracadors romanesos tirotejant els mossos, que no duïen jaqueta anti-bales segons denúncia d’un sindicat; d’un gran desplegament policial acordonant tota l’illa de cases per cercar els agressors per pisos i terrats; de les primeres i esperables declaracions: les dels veïns dient que viuen amb la por al cos i que ja ho havien denunciat, i la del conseller Saura dient que això és un cas aïllat…

Estem ben distrets. La notícia, tal com la redacta La Vanguardia, no té pèrdua: la noia que fugia era xinesa i anava vestida només amb una “fina bata”, la nit ha estat “d’infart” per als veïns i la presidenta de l’escala, que avui ha viscut els seus deu minuts de glòria, ha declarat que el prostíbul era un “constant anar i venir d’homes de totes les condicions socials i físiques”. Això dóna per a una novel·la.

L’acció ha passat a l’illa Aragó-València-Sardenya-Marina. Jo vaig néixer a quatre-cents metres del lloc dels fets. És, doncs, el meu barri de la infància i no puc evitar fer comparacions quan recordo aquell espai urbà entranyable, segur, amb botigues de tota la vida i amb unes escales on tots els veïns (portera inclosa, és clar…) es coneixien, s’apreciaven i es prestaven ajut quan calia. El que ha passat aquesta nit és un fet aïllat si hem de creure el conseller Saura, però és també un inequívoc senyal de la innegable degradació de l’Eixample, un dels barris més representatius de Barcelona, ciutat que, com se sap, tampoc viu els seus millors dies.

Aquest ja no és el meu barri. Com diu aquell personatge de l’APM, eso e’ el Bronx!

“A single man” (“Un home solter”)

Vint-i-quatre hores en la vida d’un professor universitari homosexual que acaba de perdre el seu company sentimental i que no té clar el futur: el seu brusc despertar després d’un malson, els seus hàbits rutinaris de bon matí, la trobada amb diversos personatges que li faran plantejar-se si val la pena o no seguir vivint… El film està dirigit pel dissenyador Tom Ford i està basat en una novel·la de Cristopher Isherwood, més conegut com l’autor del text que va inspirar la pel·lícula Cabaret.

Cinta teatral i dramàtica, cal destacar-ne el treball del protagonista, Colin Firth, que està nominat a un Oscar, i el de Julianne Moore, en el paper de l’amiga que dóna consol emocional al nostre home. Petita aparició del model Kortajarena, calcadet a James Dean però que figura que és un xaper madrileny.

Ah, se m’oblidava: l’acció té com a rerafons la crisi dels míssils cubans de 1962. Relacionat d’alguna manera amb això, el protagonista dóna una classe magistral sobre la por i el seu poder de domini sobre la societat. És una reflexió plenament actual i només per això ja val la pena veure la pel·lícula.

Les brases de l’incendi

La comissió investigadora sobre el tràgic incendi d’Horta de Sant Joan continua suministrant titulars a la premsa amb el seu degoteig d’intervencions i petits cops d’efecte. L’últim per ara és la imatge del bomber amb el misto encès. Més enllà d’aquest flaix visual, m’importa molt més destacar una de les intervencions que s’han escoltat a la comissió, segons la qual “mai s’havia vist tanta descoordinació com a l’incendi d’Horta” (cito de memòria).

És sorprenent. No serà que el nostre país no hagi sofert incendis forestals de tot tipus, grans i petits, a la muntanya i al pla, a l’hivern i a l’estiu. Sembla que és una contingència per a la qual s’hauria d’estar molt preparat, precisament per l’experiència d’anys i anys. Conceptes com planificació, coordinació, coneixement del terreny, informació, comunicacions efectives, logística… haurien d’anar com una seda quan esdevé un d’aquests accidents. No estem parlant d’una catàstrofe imprevista o d’una epidèmia desconeguda, que agafa desprevingudes tant les administracions com la societat en general. Estem parlant d’uns fenòmens relativament previsibles i coneguts.

Previsibles i coneguts, però a la comissió parlamentària s’estan tornant a sentir els planys de sempre: descoordinació entre els GRAF i els GRIF (sic), personal que no estava en condicions, comunicacions deficients, falta de mitjans… Si a tot això sumem les cireretes habituals en aquests casos (utilització política i manipulació mediàtica), tindrem el pa que s’hi dóna.

D’altra banda, l’incendi continua socarrimant, en forma d’acusacions creuades entre totes les parts. Ho resumia molt bé un dels intervinents a la comissió: “no puc passar per alt la falta d’educació, sensibilitat i rigor en què s’està convertint tot això”. Té tota la raó. Encara que només sigui com a mostra de respecte a les persones que hi van deixar la vida, cal més educació, sensibilitat i rigor.

Els homes no poden ser si no són lliures

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida? 
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: “Amén”.

(En record dels 25 anys de la mort de Salvador Espriu)

Parlar amb l’alcalde

Aquesta tarda, per primera vegada a la meva vida, he tingut ocasió de parlar de tu a tu amb l’alcalde de la meva ciutat. Mai no ho havia aconseguit, ni amb Porcioles, ni amb Vilar, ni amb Banús (que m’expulsà del Saló de Plens), ni amb Recasens, ni amb Nadal, òbviament. M’he trobat pel carrer Josep Fèlix Ballesteros, quan ell anava camí de l’escola d’hivern del PSC, que es fa avui a Tarragona.

Des que és alcalde que no havia tingut l’oportunitat de parlar amb el Fèlix, a qui fa trenta anys que conec. Ha estat una conversa breu, previsible (què fas? com et va?) i sense abordar en cap moment qüestions polítiques, a no ser que considerem com a tal la seva afirmació de no voler estar en el càrrec més de vuit anys, “pel bé de la ciutat i també pel bé de la meva persona”, segons m’ha assegurat. Ho complirà? No en tinc cap dubte. No és com altres.

Chaplin

Acabo de visitar la mostra “Chaplin en imatges”. Reuneix dos-cents documents, entre fotografies, cartells i fragments de pel·lícules, sobre el genial actor i director anglès, nord-americà i suís, depèn de l’època. S’hi analitza la formació del personatge de Charlot, icona cultural del segle XX que s’ha sobreposat, en l’imaginari col·lectiu, al Chaplin cineasta compromès amb l’antimilitarisme, la llibertat i la justícia social. També es parla d’aquesta faceta: escenes com Chaplin barallant-se amb les màquines (Modern times) o arengant contra els totalitarismes (The great dictator) són molt més que fragments de pel·lícules: són autèntiques declaracions de principis.

Convindria que el gran públic d’avui en dia, verdaders analfabets quan es tracta de parlar de cinema una mica antic, tingués més accés a aquestes obres mestres. Que moltes de les pel·lícules de Chaplin fossin mudes i casi totes en blanc i negre no hauria de ser cap impediment per fer-les atractives. De moment, CaixaFòrum de Tarragona ho posa una mica més fàcil i n’oferirà algunes.

[L’exposició Chaplin en imatges romandrà oberta fins el 2 de maig de 2010. Es projectaran Luces de la ciudad el 25 de febrer, a les 19,30 h i Candilejas el 4 de març, a les 19,30 h]

Carnaval a Las Palmas (i 3: dels goril·les als plàtans)

Dissabte de compres: una camisa i uns texans. A l’hora de fer un cafetó, tornen a sortir els sucrets amb curiositats sobre els animals. En aquesta ocasió m’assabento que els goril·les riuen quan els fan pessigolles i que al món hi ha 10.000 milions d’insectes per km2. Em sembla recordar que a la pel·lícula Gilda ja s’esmenta aquest interessant tema.

Per la tarda, presencio com a espectador la inacabable rua de Las Palmas (que allí en diuen cabalgata). Obren la desfilada la reina de les festes i les finalistes, després la gran dama (que és una senyora guanyadora d’un concurs per a la tercera edat) i la Blancaneus de què parlàvem ahir. Segueixen vuitanta-vuit carrosses, que aviat és dit, amb els seus corresponents guarniments, ambientació musical i sèquit. Els participants, des de dalt dels camions, ens ofereixen o tiren de tot, des de caramels fins a preservatius, passant per barrets publicitaris o mostres de desodorant (ho juro). Fins i tot xoriço i llonganissa.

El carnaval és divertit, participatiu, no cansa en cap moment. Pel que fa a les disfresses, hi ha de tot. Com que aquest any el carnaval gira al voltant de la televisió, abunden les hostesses de l’Un, Dos, Tres, però també els Picapedra. Molts angelets, policies, flamenques, toreros… i personatges de blau, que tant poden ser barrufets com els protagonistes d’Avatar, el film del moment. En canvi, van a la baixa dràcules i bruixes: tot són modes.

Sopo a la Champiñonería, al barri de Vegueta. Com el seu nom indica, tots els plats són a base de xampinyons. Bo, barat i tranquil. L’endemà, tornada cap a Barcelona sense més novetat que moltes turbulències. Al sortir de l’avió contemplo, sorprès, com dos nois vestits de plàtan esperen tranquil·lament recollir les seves maletes. Una bona imatge com a resum dels dies que acabo de gaudir.

Carnaval a Las Palmas (2: una vegada hi havia… Blancaneus)

Primer incident del viatge. El telèfon de la tauleta de nit de l’hotel on m’allotjo em desperta i una veu gravada m’informa de que són tres quarts de sis del matí. Mira que bé. Un quart d’hora més tard, a les sis, torna a sonar l’aparell. Ara és la recepcionista, que em pregunta si he pogut despertar-me. Li dic que sí, però que, evidentment, hi ha un error perquè jo no vaig dir que em cridessin ni a aquella hora ni a cap altra. La noia, pobra, només atina a deixar anar un vergonyós disculpe… Danys col·laterals: algú que havia de despertar-se a aquella hora està dormint plàcidament.

Dedico el dia a una excursió fins el sud de l’illa. Parada a la platja de Vargas, a Agüimes. Que què té d’especial? Doncs que és apartada, silenciosa i no té sorra sinó pedres negres, que li confereixen un encant especial, al contrari de la de Maspalomas, llarga, daurada, bulliciosa i coneguda internacionalment. La corrua de gent que camina cap a la sorra no cessa, delerosa de gaudir el clima envejablement suau del febrer canari. Més quilòmetres: el mirador de la Degollada de la Yegua, ja a l’interior, és un nom contundent per a un paisatge ben diferent del que veig cada dia.  Dino al restaurant La Casa Vieja, de cuina típica. Un detall curiós: tenen la carta en noruec però no en francès, indicatiu del tipus de visitant d’aquelles terres. Sol, strand, ryhkete poteter og bananer

Per la nit contemplo un espectacle que s’ha fet molt i molt popular al carnaval de Las Palmas: la Gala drag queen. La veig per televisió, que és com millor es veuen aquests esdeveniments, i en directe, circumstància vedada als peninsulars. Desfilada de setze concursants amb disfresses sofisticades i plataformes impossibles. Guanya una drag que es fa dir La Mandrágora, vestida (i després despullada) de Blancaneus, acompanyada de quatre nans (autèntics), que es treuen els pantalons d’una revolada. No hi falta el mirallet, mirallet, però sí la bruixa.

Com canvien els contes infantils!

Carnaval a Las Palmas (1: el sexe de les bestioles)

Crònica d’un viatge de quatre dies a Las Palmas. És dijous dia 11 i arribo a l’aeroport del Prat a una hora prudencial, fet que em permet visitar amb deteniment l’exposició que hi han muntat sobre el primer vol que es va fer a Catalunya: va ser l’11 de febrer de 1910 i avui, casualment avui, fa cent anys. A part de fotos de l’època, s’hi exhibeix una rèplica de l’avió Blériot que, pilotat per Julien Mamet, aterrà a l’hipòdrom de Can Tunis en aquella data.

Passo el control de seguretat preceptiu. M’oblido de treure’m el cinturó i ho he de fer davant de tothom. Per cert, el diari parla del comprensible malestar dels treballadors de la terminal, obligats a passar també els controls cada vegada que entren i surten dels seus llocs de feina. En alguns casos els escorcolls a treballadores són fets per mans molt “meticuloses”, cosa que origina les lògiques protestes.

Ja estic volant. Una de les revistes que ofereixen perquè els viatgers no ens avorrim m’informa de que, segons un estudi, en una conversa normal de deu minuts les persones diem, de mitjana, tres mentides. Quantes n’hauré dit en aquest apunt, tenint en compte que tardaré un quart d’hora en enllestir-lo?

Primer àpat a la capital grancanària. Els sobrets de sucre dels cafès duen curiositats sobre animals (allò d'”instruir delectant”). Per exemple, que els cavallets de mar mascles queden embarassats, o bé que les ostres poden canviar de sexe cada set dies. Que consti que no és cap broma.

Com s’hauria de fer per escorcollar una ostra a l’aeroport? Misteri.

[continuarà]

Balmes, el desconegut

Problemes d’agenda m’impediran demà assitir a la darrera de les conferències sobre intel·lectuals catalans, al CaixaForum de Tarragona. Parlaran de Balmes o la tradició catalana i espanyola i el ponent serà Josep Maria Fradera.

Per a les noves generacions, horror, Balmes és només un llarg carrer de Barcelona o, si m’apureu, un institut de secundària, on qui això escriu va cursar primer de batxillerat (prometo un apunt sobre records d’aquella època). Però Jaume Balmes es mereix més projecció i més reconeixement. Políticament més avançat del que hom es pensa, considerà el neixent socialisme com “un tema digne de la meditació de tots els homes que pensen i que estimen la humanitat” (copio de la GEC, que consti). També és qui va proposar un matrimoni entre Isabel II i Carles (VI dels carlins), com una manera d’escenificar (com diríem avui) la necessària pacificació de l’estat i la reconciliació de la societat. Autor d’El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea i d’El criterio, Balmes va ser un filòsof i pensador de primera línia i el fet de que escribís la major part de la seva obra en castellà no hauria d’influir gens en la valoració que fem de les seves idees.

Balmes va ser un vigatà il·lustre mort massa jove d’una hemoptisis (per l’etimologia, deu ser cosa de la sang) i que convé rescatar de l’oblit. Els dos-cents anys del seu neixement a la ciutat dels sants són una magnífica oportunitat per fer-ho.

Ara que tinc vint anys

Avui, vuit de febrer, algú molt important a la meva vida fa vint anys. He de marxar immediatament per assistir a una reunió i només tinc cinc minuts per reflexionar sobre una cosa tant transcendental com el curs de la vida i la relativitat del temps. Vint anys i cinc minuts: això és relativitat i no la d’Einstein. És molt senzill: quan jo tenia vint anys, i d’això ja en fa molts, tenia tota una vida per davant, la sang em bullia com al Serrat, els mesos eren llaaaargs i semblava que mai, però mai, arribaria a tenir l’edat que tinc ara. La casualitat ha fet que l’aniversari d’aquesta persona jove (la meva fillola, per què amagar-ho?) hagi coincidit amb una visita meva a l’oftalmòleg, per tractar-me d’unes dolències que no es tenen als vint anys. Què hi farem! No sé si s’imposa la resignació, l’optimisme o què. Tampoc podem tirar enrera, per tant, caldrà fer anar allò del carpe diem, viu la vida.

Se m’han acabat els cinc minuts de gràcia. Laureta, estimada, si llegeixes això, per molts anys. Viu tu també la teva vida, exprem-la com una llimona, i sigues feliç avui i sempre.

D’Azaña a Zapatero

Rodríguez Zapatero no ha perdut l’ocasió de tornar als Estats Units a retratar-se amb l’amo del món. No hi fa res que el motiu fos un “esmozar d’oració”, un peculiar acte que cada any organitza un grup ultrareligiós, tan allunyat de la seva filosofia política: l’important era estar al lloc adequat, al costat dels que remenen les cireres. Naturalment, ha hagut de fer allò que a Espanya en diuen encaje de bolillos per conciliar les seves idees amb un missatge a to amb l’ambient cívico-religiós on es trobava: defensa de la llibertat i condemna de l’integrisme religiós, però també cites de la Bíblia i aquesta afirmació: “Espanya és una nació sobretot cristiana”.

Al llegir aquesta frase, me n’ha vingut al cap una altra, pronunciada per Manuel Azaña: “Espanya ha deixat de ser catòlica”. Segons com es miri, són antitètiques l’una de l’altra. Aprofundint en el seu sentit i en el context en què van ser dites, no ho són tant, però els dos personatges sí.

Azaña volia dir que la Constitució republicana establia que l’estat deixava de tenir una religió oficial, tal com calia, sigui dit de passada. L’afirmació del polític, proferida amb la mateixa sinceritat amb què pretenia modernitzar i democratitzar l’estat, va ser aprofitada pels seus nombrosos enemics per massacrar-lo, fins a esdevenir el polític més denostat pel franquisme i per extensió, per les dretes.

Zapatero ha resultat ser el revers d’Azaña. Ha amotllat el seu discurs a l’auditori que tenia al davant, com acostuma a fer. El seu públic estava allí per resar i ell va aprofitar els seus deu minuts de glòria per dir el què els altres volien sentir. Ell sempre en la seva línia, pretenent posar content a tothom, frívolament. La sinceritat del millor dirigent de la República contra la hipocresia del president de govern més mediocre del postfranquisme. Azaña i Zapatero. A i zeta. Principi i final.

Anuncis que em posen nerviós (16: el de Ricola)

L’escena.

Uns xinesos, que semblen trets d’una pel·lícula de Fu-Manxú, es dediquen a fer experiments d’herbolari i asseguren haver inventat els caramels Ricola. Com que aitals caramels són, segons sembla, una creació suïssa, apareix un personatge occidental per posar les coses a lloc. Davant la imperativa pregunta d’aquest, el xinès que exerceix de mestre de cerimònies reconeix que els caramels no els han inventat ells.

El missatge.

Compreu aquests caramels que, com que són suïssos, són més bons que si els haguessin fet els xinesos, que l’únic que fan és còpies de poca qualitat de tot.

Per què em posa nerviós?

Perquè pretén ser graciós i, la veritat sigui dita, no l’hi trobo. Especialment el final, quan tots plegats entonen descompassats: “riiiii-colaaaaá”. També podria ser que jo no tingui sentit de l’humor, és clar.

Maragall i la ginesta

Tercera conferència sobre pensadors catalans al CaixaForum de Tarragona. Avui, Toni Sala (el que va escriure Petita història d’un professor de secundària) ha parlat de Joan Maragall. Més de l’ideòleg i pensador que de l’home o el poeta, i ja està bé així. El Maragall més popular, el de “La vaca cega” o “La sardana és la dansa…” ha deixat fins a cert punt en un segon terme, en l’imaginari col·lectiu, un Maragall ideòleg a vegades difícil d’entendre en la seva complexitat. 

Despista una mica que aquell home d’extracció i aspecte burgesos, que deixà tretze fills, tingués plantejaments innovadors, rupturistes o polèmics amb fets i qüestions dels convulsos anys que li va tocar viure: la violència anarquista de finals del XIX (Maragall era al Liceu el dia de la bomba, detall que jo desconeixia), el creixement del catalanisme, la Solidaritat Catalana, la Setmana Tràgica (que motivà que escrigués uns articles molt crítics amb la burgesia de l’època, fins al punt que Prat de la Riba impedí la publicació d’un d’ells).

Sala ha anat llegint diferents fragments d’articles de Maragall, donant sempre voltes a la idea de l’encaix de Catalunya a Espanya: la Catalunya puixant contra l’Espanya decadent del 98, l’intent de que aquesta entengués aquella… Les seves formulacions van ser innovadores en el seu moment i, de fet han perdurat fins els nostres dies, quan el seu nét intentà, per última vegada, que Espanya ens escoltés. Propugnava una independència cultural i espiritual de Catalunya, però no política, impensable en aquells moments. Al contrari, tant podia escriure “Visca Espanya”(una certa idea d’Espanya, és clar) com proclamar en un dels seus versos més coneguts “Adéu, Espanya” (de nou, una certa idea d’Espanya). És conegut també el seu posicionament iberista. 

I com era el catalanisme de Maragall? Doncs el catalanisme basat en la ginesta. Ni en el dret, ni en la història, ni en la societat, ni en l’ètnia: en la ginesta. “Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta”. Una manera ben poètica de tractar una qüestió tan transcendental.

Perquè la gent no va al cinema

Una part de les sales de cinema del nostre país no han obert avui les seves portes. La raó és que es tracta d’una protesta contra els perjudicis que, segons els convocants del tancament, causarà el fet d’establir una quota del 50% de pel·lícules en la nostra llengua.

Que l’exhibició de pel·lícules és un sector que econòmicament no va bé, ja ho sabíem, però que encolomin el mort a què una part dels films s’hagin de passar doblades o subtitulades en català és ridícul. Per què la gent no va (no anem) al cinema? Doncs per moltes raons. Ja vaig dedicar un apunt al tema i no caldria repetir argumentació: sales situades en llocs inaccessibles (centres comercials i similars), poca oferta, qualitat més que discutible, pudor de crispetes, poca neteja, publicitat inacabable, volum de so insuportable… segueixo?

Sóc conscient que les sales de cinema són, en definitiva, un negoci que busca el màxim benefici, i m’imagino que no és fàcil lidiar cada dia amb les poderoses majors nord-americanes. Tampoc sóc ningú per donar consells d’un tema que no conec prou, però si els distribuïdors volen salvar els mobles i remuntar el negoci caldria que fossin més imaginatius: ampliar l’oferta (hi ha vida fora dels USA, ho saben?), innovar (assejar noves formes de presentació del producte), tractar dignament la clientela (no som un ramat de bens acrítics) i, si cal, intentar noves formes de col·laboració amb l’administració (avui mateix Joel Joan parlava d’una subvenció per butaca.

Que facin el que vulguin però, per l’amor de Déu, que no diguin que ara el doblatge al català els perjudicarà!