Monzó, l’escriptor envejable

Dijous vaig visitar l’exposició sobre Quim Monzó al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. Sempre he envejat aquest home, i després de sortir del Centre, encara més. Ha fet sempre el que li ha donat la gana, incloses estances al Vietnam, Nova York o Romania, vivint moments històrics. Ha transitat amb naturalitat d’una moda a una altra: ha estat contracultural als 70, modelno als 80, desencantat als 90… S’ha guardat prou de retratar-se políticament en aquestes dècades tan convulses, aconseguint un respecte unànime de la societat. Ningú no parla malament de Monzó, tampoc el seu gremi, el literari, més semblant a vegades a una convenció de porteres. Potser la raó és que escriu de forma esplèndida, per usar un adjectiu que empra sovint. Per últim, el famós Monzó ha aconseguit també qualcom difícil als nostres dies, com és preservar escrupolosament la seva intimitat: algú coneix la cara dels seus familiars? No ens interessa, naturalment.

L’exposició està bé. Retalls del Tele-eXprés, la motxilla que duïa al Vietnam o edicions de les seves obres conviuen amb una reproducció d’un bar d’aquells amb llums de neó que tan de moda es van posar quan, snif, teníem trenta anys. Una pantalla passa els protagonistes de la singular movida nocturna barcelonina d’aquells anys, noms molt coneguts: tots eren artistes, dissenyadors i faràndula similar, però treballadors-treballadors, ni un. Una altra secció remarcable de l’exposició són les projeccions de fragments del programa Persones Humanes, on Monzó feia humor de monologuista avant la lettre, humor reforçat amb el seu posat seriós i aquell tic que pateix. Per últim, una considerable col·lecció de fotos ens el mostra a la seva vida diària, on el veiem, per exemple, menjant aquells esmorzars de forquilla a què és tan aficionat.

Que Quim Monzó és algú realment especial en tots sentits deu ser veritat. Aporto un record personal. Ja fa anys, en una classe de català, parlant de com s’havien de dir les paraules normativament (era l’època de la famosa polèmica del català light), vam preguntar a la professora si un mot concret (potser quadro o per l’estil) es podia dir o no. Al contestar-nos que no, que no era normatiu, li vam replicar:

– doncs el Quim Monzó l’escriu així…

La resposta de la professora va ser il·lustrativa:

– oh, és que Monzó és Monzó…

Traduït: ell té la suficient autoritat per permetre’s saltar-se la norma i que ningú li ho tingui en compte. No hi ha dubte, Monzó sempre ha fet el que li ha donat la gana.

[L’exposició Monzó romandrà oberta al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona fins l’11 d’abril de 2010]

III Any triomfal

El bloc Les aigües turbulentes compleix avui tres anys de vida. Tres anys d’opinions sobre el nostre país i els veïns de ponent. Tres anys a favor de la llibertat i contra els seus enemics. Tres anys de “batalles per la llengua”. Tres anys de cròniques de viatges. Tres anys de crítiques de cinema. Tres anys de “anuncis que em posen nerviós” (bé, la secció només té un any de vida). Tres anys recopilats en llibres (Patates i creïlles, Cafè sol? i el tercer, que ja està en camí). Tres anys de comentaris, de crítiques o de puntualitzacions, a càrrec de persones que m’han visitat més de 70.000 vegades. Això continua. Moltes gràcies a tots.

Vicens i Vives, cent anys

Al cicle de conferències sobre pensadors catalans que es fa a CaixaFòrum de Tarragona, avui ha tocat parlar de la figura de Jaume Vicens i Vives, de qui commemorem els cent anys del seu naixement i cinquanta de la seva mort. La xerrada ha anat a càrrec de Montserrat Duch, antiga companya d’estudis, coneguda historiadora i política ocasional. Duch, en la seva llarga i interessant dissertació, ens ha parlat de Vicens en el context de l’època en què li va tocar viure: de secretari de Bosch i Gimpera durant la guerra a represaliat quan aquesta es va acabar, de fundador de l’editorial Teide a catedràtic prestigiós i influent als anys cinquanta. Va representar aquell sector d’intel·lectuals catalans que van preferir quedar-se abans que exiliar-se, actitud que no sempre va ser compresa. Ens ha parlat del que va representar a la historiografia catalana, creador d’una mena de tercera via entre el romanticisme tradicional catalanista (Rovira i Virgili i Soldevila, amb qui va polemitzar) i els nous corrents (Annales). Ha parlat també de les seves dues grans obres, Notícia de Catalunya i Industrials i polítics, i de la influència que exercí a les noves generacions. La seva prematura desaparició ens porta, com passa sempre en aquests casos, a preguntar-nos: quina hagués estat la seva trajectòria vital a les apassionants dècades dels 60 i 70?

Duch ha acabat amb una no-resposta a la pregunta del títol de la conferència: encara som (o hem de ser) pactistes els catalans? Tot ve perquè una de les idees centrals de Vicens era que el pactisme d’arrel medieval és essencial en la idea de catalanitat, fins a esdevenir un tòpic, al costat del seny i la rauxa o l’amor pel treball. Hem de ser pactistes els catalans, el 2010? Pregunta de rabiosa actualitat. Duch, com a bona socialista, ha fugit d’estudi i no s’ha mullat.

Anuncis que em posen nerviós (15: el de Marlene)

L’escena.

Una pomera cobra vida i es dedica a oferir pomes a tot passavolant.

El missatge.

Les pomes Marlene, procedents de Tirol del Sud, són el súmmum de la qualitat i l’exquisidesa, si hem de fer cas a l’anunci.

Per què em posa nerviós?

Més que posar-me nerviós, m’indigna. A les terres de Lleida hi ha pomes igual de bones i gustoses, i més bé de preu, però la intensitat de la campanya publicitària de Marlene suggereix que hi ha tot un sector de consumidors catalans que prefereixen productes ben llunyans.  Els que triïn comprar aquestes pomes alpines que sàpiguen que, indirectament, hauran de pagar el transport i aquesta costosa campanya publicitària.

Viu la vida ja que, veritablement, no mors la mort

Sempre m’ha interessat, val a dir com a molta gent, tot el que fa referència a l’antic Egipte. Un dels aspectes més fascinants d’aquell poble és la seva relació amb la mort i, especialment, la importància que donaven a les creences, tècniques i rituals conduents a la prolongació simbòlica de la vida quan moria una persona: les invocacions als déus, la momificació, l’enterrament amb menjar i objectes quotidians, etc. Hom diria que les mòmies egípcies més o menys conservades fins els nostres dies i que s’exposen a museus de tot el món no estan del tot mortes.

Doncs aquest és el tema de l’exposició d’aquestes setmanes a Caixa Tarragona. Es titula “Egipte. El pas a l’eternitat” i comprèn objectes de tota mena que tenen en comú el fet d’haver-se trobat al costat de cossos enterrats: figures d’animals, utensilis per servir menjar, estris de cosmètica, armes, joies. També els ushebti, figuretes (a la imatge) que representaven servents del finat. Completa l’exposició una col·lecció de fotografies preses durant el descobriment de la tomba de Tutankamon per Howard Carter.

“Viu la vida ja que, veritablement, no mors la mort”. Aquesta sàvia màxima té 4.400 anys d’antiguitat. Al contrari del que generalment es pensa, els antics egipcis no estaven obsessionats amb la mort, sinó amb la vida, i prova d’això és el cerimonial que desplegaven quan algú moria, destinat a fer que, d’alguna manera, seguís vivint. La interessant exposició ens ho recorda i ens hi fa reflexionar.

[L’exposició “Egipte. El pas a l’eternitat” es pot contemplar a la Sala d’exposicions de Caixa Tarragona fins el 7 de març de 2010]

Cementiri nuclear? No, gràcies

De jove era molt anti-nuclear i, al contrari d’altres causes diguem-ne “progres”, continuo essent-ho. Potser és l’enyorament d’epoques passades, quan aquest debat era molt més viu, tothom n’estava en contra i tothom lluïa el famós sol rient (parlo de finals dels 70), el cas és que continuo rebutjant l’aposta per l’energia nuclear. Dit d’una altra manera, continuo sense sentir argumentacions convincents al seu favor.

La decisió de l’Ajuntament d’Ascó d’optar a acollir un cementiri nuclear, de plena actualitat, no compta amb el meu suport, doncs. De tots els arguments ideològics o tècnics en contra de l’energia nuclear, el que recordo (quan ho seguia amb més interès) com a més contundent i irrebatible era el dels residus. Que em perdonin els entesos per ficar-me en terrenys que no domino, però pel que jo sé, aquests residus tarden centenars o milers d’anys a perdre la seva radiactivitat i a deixar de ser perillosos per persones, animals i plantes. Una hipoteca ben galdosa per als nostres descendents, no trobeu?

No. Ascó no té cap necessitat d’acollir aquesta tètrica instal·lació que, per més inri, tothom anomena “cementiri”. Les comarques de la zona, amb quatre centrals, ja han cobert amb escreix la seva quota. I si és absolutament necessari un cementiri nuclear, que el fotin a una altra banda. Que ja està bé la broma.

Anuncis que em posen nerviós (14: el de Colhogar)

L’escena.

Un individu gros, mal afaitat i en samarreta imperi intenta cagar mentre sent les classes de piano de la veïna, que no suporta (les classes vull dir, i a la veïna potser tampoc). Per tal de fer-se passar el mal humor, es fabrica un tutú amb tires de paper de vàter i es posa a fer la ballarina en la intimitat del seu bany. És el seu “moment Colhogar”.

El missatge.

M’imagino que volen dir que un producte tant prosaic com el paper higiènic serveix també per posar distensió i alegria a la vida de la gent.

Per què em posa nerviós?

Divertit? El trobo absolutament patètic. Qui no es posa nerviós veient aquest tio fent la Pavlova?

Anuncis que em posen nerviós (13: els d’Ono)

L’escena.

Són dos, que jo recordi. En un, enviar un correu des d’un costat de l’arbre està bé, però rebre’l a l’altre costat del mateix arbre és massa (“total”). En l’altre, buscar informació sobre el Pacífic des de casa està bé, però fer-ho al mig de l’Atlàntic és massa (“total”).

El missatge.

Amb la connexió que publiciten, podràs fer-ho on et doni la gana (connectar-te a internet, vull dir).

Per què em posa nerviós?

Per la locució dels anuncis, barreja de neo-pijo i de gai de Punto BCN, culminada amb aquest “total”. Molt modelnos, però insufribles. Encara sort que la música és una cançó de Jimmy Sommerville. No està tot perdut.

Lerroux, un polític modern

S’ha iniciat a CaixaForum de Tarragona un cicle de conferències titulat “Biografies històriques: pensadors catalans”, coincidint amb els seus centenaris. La primera, avui, no parlava en puritat de cap pensador català sinó del lerrouxisme i de la Setmana Tràgica, que ha complert cent anys. N’ha estat conferenciant José Álvarez Junco i el presentador, Antoni Puigverd.

Álvarez ha centrat la seva exposició en una revisió del fenomen lerrouxista, massa vegades tergiversat pels seus nombrosos enemics: l’oligarquia monàrquica de l’època, els republicans “tradicionals”, el catalanisme, el socialisme… Enfront de tots ells, Alejandro Lerroux, un espavilat andalús, arribà a Barcelona com a periodista pagat de sota mà pel govern de Madrid, i aviat començà a fer forat entre un determinat electorat de classe obrera.

La seva arma, la paraula, i la seva estratègia, el populisme. El conferenciant l’ha comparat amb Perón o Chávez perquè el públic se’n fes una idea. El més interessant del personatge, però, és la seva sorprenent “modernitat”: discursos demagògics a un públic incult que cercava més espectacle que una altra cosa, tendència a parlar de problemes sense concretar-los ni plantejar solucions, recurs a l’anticlericalisme, eficaç ús dels mitjans de comunicació… Si a això afegim la seva erràtica trajectòria política posterior (radicalisme anticlerical, després republicanisme aliat amb Gil-Robles, per acabar acotant el cap davant el franquisme) i les seves tèrboles relacions amb episodis de corrupció tindrem un retrat ben actual. Va crear escola, vaja, i així ens va.

[El cicle consta de tres conferències més:

Dimarts, 26 de gener, a les 19 h: Encara som (i hem de ser) pactistes, els catalans? Centenari de Jaume Vicens Vives, a càrrec de Montserrat Duch.

Dimecres, 3 de febrer, a les 19 h: Catalunya, gra fèrtil o bord d’espiga d’Espanya? Centenari de Joan Maragall, a càrrec de Toni Sala.

Dimecres, 10 de febrer, a les 19 h: Balmes o la tradició catalana i espanyola, a càrrec de Josep M. Fradera.]

Anuncis que em posen nerviós (12: el de Frenadol)

L’escena.

L’amatent esposa li prepara un Frenadol al maridet, que pateix un fort constipat que l’obliga a quedar-se a casa. El fet de que en lloc de “la cangur dels nens” vingui la sogra a fer-li companyia el convenç de prendre’s el producte, recuperar-se i marxar de casa com més aviat millor.

El missatge.

Pren-te Frenadol i en mitja hora estaràs com un pimpollo.

Per què em posa nerviós?

Per la “sografòbia” que destil·la. No és l’únic anunci: també en passen un de sopa on la sogra “amenaça” de quedar-se a viure amb la filla, per terror del gendre. A què ve aquesta mania a les sogres? Les sogres són les mares d’algú: oi que no faríem conyeta amb les mares?

Manel es pren un respir

A vegades, no saps ben bé per què, se’t posa una cançó al cervell i no te la pots treure encara que vulguis. Doncs avui això m’ha passat amb “Dona estrangera”, dels Manel. Mentre treballava o caminava pel carrer, no paraven de venir-me al cap estrofes de la cançó, que repetia de forma obsessiva.

Sí, a mi també m’agrada Manel, i la primera referència que vaig tenir del grup barceloní va ser, precisament, aquesta cançó. Era algú de la xarxa que, molt al principi, en destacava tant la melodia com la seva lletra, senzilla i poètica:

al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc
mentre el sol vermell es pon entre les branques d’un bonsai…

Després vindria el descobriment d'”Al mar!”, la meva preferida. No sé que té aquesta composició per agradar-me tant: potser és el fet que planteja una situació tant natural i quotidiana com anar a passar una estona relaxada a la platja, sense artificis ni pretensions de cap mena.

Vaig tenir l’oportunitat de sentir-los en directe a les festes de Santa Tecla, de Tarragona. En una plaça del Rei plena, vam corejar les “Corrandes de la parella estable” amb col·laboració espontània del públic. Del manxego i el brie es va passar a referències sobiranistes… Estava fresc Arenys de Munt. Una vetllada innovidable.

Ara el grup es retira un temps a compondre noves cançons. Les esperem amb delit.

Anuncis que em posen nerviós (11: el d’Actimel)

L’escena.

La famoseta de torn, en aquest cas Susanna Griso, entrevista un senyor ja granadet que té dos costums: banyar-se cada dia de l’any a la platja de La Concha de Sant Sebastià, faci fred o calor, i prendre’s Actimel amb regularitat.

El missatge.

Si et prens el producte làctic en qüestió (que aporta unes inconcretes defenses a l’organisme) et conservaràs en plena forma, com el protagonista de l’anunci.

Per què em posa nerviós?

Per dues raons. Primera, per l’engany que suposa dir que “set de cada deu persones confien en Actimel”: volen fer-nos creure que el 70% de la població el consumeix, cosa que no és veritat, òbviament. I segona, perquè el protagonista, potser inconscientment, diu que ell és “del nord”. Del nord respecte a què? Fins als anuncis de làctics et trobes rastres de centralisme peninsular. Estan a tot arreu.

“El cónsul de Sodoma”

La pel·lícula tracta de la biografia del poeta Jaime Gil de Biedma i la seva personalitat complexa: fill de casa bona (dels administradors de Tabacos de Filipinas) però també homosexual i company de viatge de la intel·lectualitat antifranquista, condicions que, és clar, li van portar més d’un problema. Protagonitzada per Jordi Mollà (molt bona la caracterització) i altres coneguts actors, fent els papers de tota aquella tropa coneguda com gauche divine.

La cinta s’ha vist rodejada d’algunes polèmiques, preparades o no. Juan Marsé s’ha queixat de no quedar ben parat (en realitat Marsé sempre es queixa de totes les adaptacions de les seves novel·les, de les quals viu). D’altra banda, la proliferació d’escenes eròtiques ha fet que s’acusi al director de presentar la biografia de Gil des d’una òptica massa morbosa, oblidant aspectes més ideològics o estríctament literaris. S’oblida, en aquest sentit, que les pel·lícules són essencialment visuals. Filmar la vida d’un poeta no és tan senzill però la meva impressió és que el director Sigfrid Monleón (un director “fallero”, segons l’engreït Marsé) se n’ha sortit.

Vaig visionar el film en companyia d’un professor de literatura espanyola que va entrar a la sala poc convençut i en va sortir donant el nihil obstat a una pel·lícula que farà que m’interessi més per aquest apassionant (i apassionat) poeta barceloní.

Anuncis que em posen nerviós (10: els de Vanish)

[reprenc, un any després, aquesta secció sobre anuncis; ja en tinc uns quants de seleccionats, però s’admeten suggeriments] 

Les escenes.

Mestresses de casa preocupadíssimes per les taques a la roba preferida: gespa als pantalons (los tejanos de la niña), pintallavis a la brusa (mi blusa favorita)… La solució? Anoteu: Vanish Oxi Action, amb la fórmula Intelligence Plus.

El missatge.

Fiqueu la roba tacada en un recipient amb aigua i una mica d’aquesta cosa amb un nom tan llarg i complicat i les taques desapareixen.

Per què em posa nerviós?

A banda que els anuncis són sempre i a tot arreu en castellà, s’ha de ser ruc per revolcar-se a la gespa amb els texans preferits o deixar la brusa predilecta a les nenes perquè juguin a pintar-se com dones adultes. Els protagonistes dels anuncis també necessiten Intelligence Plus.

Les idees d’un alcalde

Jordi Hereu, l’alcalde de Barcelona, ha llançat formalment la proposta de convertir la ciutat en seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Superada la sorpresa inicial (d’Hivern?, el dos mil vint-i-quants?), he de dir que la idea no em desperta cap mena d’entusiasme.

Quan un alcalde en hores baixes, amb la popularitat per terra (vegi’s l’enquesta que avui ha presentat Convergència, per molt maquillada que estigui) fa una proposta com aquesta, només es pot interpretar com una desesperada manera de cridar l’atenció i prendre la iniciativa a l’últim any abans de les eleccions municipals.

No m’agrada com ho ha fet. Un projecte com aquest, organitzar uns Jocs Olímpics, encara que siguin d’hivern i encara que ja es disposi de l’experiència i de les infraestructures del 1992, es un projecte de ciutat, no de govern municipal o de partit. Això s’havia d’haver parlat amb totes les forces polítiques i lluitar-hi unitàriament des del principi. Però no havia dit ni mu a ningú. Ara el mal ja està fet i la jugada de l’alcalde és bona: si l’opinió pública hi està d’acord, es penjarà la medalla; en canvi, qui plantegi reticències o directament mostri rebuig, apareixerà com un “mal barceloní”. De moment, Xavier Trias, que acarona succeir Hereu en un futur proper, ja ha declarat que ell no es girarà d’esquena a una proposta com aquesta. Ves, què ha de dir.

A més, caldrà comptar amb el territori, perquè òbviament uns Jocs Olímpics d’Hivern s’han de fer on hi hagi neu de veritat. Les petites enfarinades que de tant en tant cobreixen el Tibidabo no serveixen. De fet, Hereu ja ha reconegut que “tècnicament, no tenim muntanyes”, de manera que les proves a l’aire lliure s’hauran de fer en uns inconcrets llocs del Pirineu català. No han tardat gaires hores a sortir alguns alcaldes i directors de pistes postulant-se com a co-organitzadors del possible esdeveniment i iniciant el seu particular conte de la lletera.

Finalment hi ha un “petit” detall a tenir en compte: Jaca i Saragossa també volen presentar, crec que per cinquena vegada, la candidatura a l’organització dels Jocs. El fet de que qui faci la proposta davant el COI sigui el Comitè Olímpic Espanyol (sí, això també ho decideixen ells) fa que, inevitablement, sorgeixi la rivalitat entre les dues seus. El president Montilla ha dit que la competència sempre és bona. Discrepo. Jo crec que la moguda engruixirà la carpeta de contenciosos catalano-aragonesos (aigua, art sacre de Ponent…). Més conflictes no, si us plau.

Falten dotze anys per l’esdeveniment i, encara que sigui demagògic dir-ho, la solució als grans problemes que té plantejats la ciutat no poden esperar tant de temps.

Rectificar és de savis

Fe d’errades: a l’apunt del 6 de gener, on parlava del meu començament d’any a les Canàries, s’hi va colar una relliscada. La Pizzería El Cocodrilo no està situada a Vecindario, sinó a Telde. Quan ho vaig escriure, n’estava completament segur. Hagués pogut pujar-hi de peus.

Dies més tard vaig tornar a patir una confusió semblant. Estava absolutament convençut que en una botiga del centre de Tarragona venien sabates quan el què s’hi venen són bosses. Vaig gosar discutir-ho amb la meva mare, que em va suggerir una juguesca… que hagués perdut, naturalment.

Espero que no sigui l’edat. Fa una certa ràbia equivocar-te, és clar, però el meu tarannà em porta a admetre-ho públicament, sense fer-ne més escarafalls. Rectificar és de savis. Tarannà que em costa de trobar en els nostres polítics d’avui en dia. Mireu sinó què està passant amb el trist episodi de les causes de l’incendi d’Horta de Sant Joan. Algú la va errar en algun moment, però ningú no té prou coratge per reconèixer-ho. És el menys que es podria fer per honorar la memòria de les cinc vides que l’incendi es va endur.

Homenatge imprevist a Eric Rohmer

Demà es projecten dues pel·lícules a Tarragona:

Borrachera de poder, de Claude Chabrol, a CaixaForum, a les 10,30 h.

El crepúsculo de los dioses, de Billy Wilder, a l’Auditori de Caixa Tarragona, a les 17 h.

Dues bones maneres d’homenatjar el cineasta francès Eric Rohmer, mort avui a París, als 89 anys. Va ser una important figura de la Nouvelle Vague i redactor en cap de Cahiers du Cinéma.

“It’s complicated” (“No és tan fàcil”)

Una parella, divorciada de fa anys, es tornen a liar. Emmig de l’embolic, els seus tres fills ja adults, la segona dona d’ell (molt més jove, amb qui té un quart fill) i un altre divorciat que s’encaterina d’ella, a banda de les amigues de la protagonista. Es tracta d’una comèdia romàntica digerible però també oblidable, amb alguns moments divertits. Hi contribueixen, sens dubte, els tres protagonistes, actors ja veterans: Meryl Streep, per qui passen prou bé els anys, Alec Baldwin, amb alguns quilos de més, i Steve Martin, protagonista en el seu moment del remake d’El pare de la núvia

Moment culminant de la pel·lícula: quan Meryl Streep, referint-se a l’aventura que ha tingut amb el seu ex, diu a les amigues amb complicitat: “sóc una mica putarrot!”. Elles s’afanyen a interrogar-la sobre tots els detalls, és clar.

Que ningú hi busqui reflexions profundes sobre el divorci, els triangles amorosos o les segones oportunitats. Tot és molt més senzill: una comedieta per passar l’estona, tampoc tant dolenta com han dit algunes crítiques.

Diari de Nadal (i 10: temps de Reis)

Dimarts, 5 de gener de 2010

De retorn a Tarragona, em disposo a contemplar la cavalcada dels Reis, que compleix cent anys. Amb motiu de tal aniversari, s’han estrenat carrosses reials, però aquí s’acaben les reformes, perquè la resta de la cavalcada continua sent un poti-poti antiquat i absurd: carrosses dels anys setanta, amb temes que no tenen res a veure els uns amb els altres (monuments romans, motius orientals, cavallets de cartró pedra…), bandes de música cripto-militars, un grupet amb barretines, un cotxe de Correus (sic)… Si la cavalcada de Barcelona ha estat criticada, justament, per introduir massa innovacions, massa “modernitats”, a un acte intrínsecament tradicional, la de Tarragona és exactament el contrari: passen els anys, les dècades, i continua sent la mateixa rua naftalínica de sempre. L’unic canvi que ha quallat els darrers anys és el repartiment massiu de caramels. Alguns dels participants es dediquen a llançar-los amb verdader sadisme. No es registren, però, desgràcies personals. De tornada a casa, ja només queda desitjar que Ses Majestats es portaran raonablement bé amb mi i amb aquesta infantil il·lusió amb fico al llit.

Dimecres, 6 de gener de 2010

Doncs sí, s’han portat bé, aquest any. Entre altres regals, em trobo tres relacionats directament amb el temps: un rellotge de paret, un despertador i un calendari. Serà això indicatiu d’alguna cosa? El temps, i mai millor dit, ens ho dirà. Un temps que passa que vola: sembla que fou ahir que començàvem les festes de Nadal i, amb elles, aquest diari. Doncs ja s’han acabat. Només queda pair el tortell de Reis (per cert, no m’ha tocat ni figureta ni fava) i preparar-se per l’hivern que ens espera. Agafeu-vos, perquè vénen corves!

Mucha, pels pèls

He visitat, dos dies abans de cloure’s, la magnífica exposició retrospectiva que CaixaForum ha dedicat a Alphonse Mucha, el dibuixant creador de l’Art Nouveau i considerat l’iniciador del grafisme modern. Els seus cartells característics (dones mirant indolentment l’espectador rodejades de motius florals) van il·lustrar el tombant de segle, i tant servien per anunciar obres de teatre de Saran Bernardt com productes comercials. La seva vida va ser tant atractiva com la seva obra: d’origen txec, es traslladà a París (on, si no?) i a Nova York per acabar els seus dies greument malalt després de patir una detenció de la Gestapo. És una mostra absolutament recomanable.

[L’exposició Alphonse Mucha, seducció, modernitat i utopia pot contemplar-se al CaixaForum de Tarragona fins el 10 de gener]

Pere Anguera (1953-2010)

Amb un cert retard m’assabento de la mort de l’historiador reusenc Pere Anguera i Nolla. Catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili, va fer brillants aportacions a la història del nostre país, especialment del catalanisme, del segle XIX i del Baix Camp, i va ser també una personalitat d’això que anomenem usualment “societat civil”, presidint el Centre de Lectura de Reus. M’agradaria destacar els seus treballs en el camp del carlisme, tema fins no fa massa molt mal conegut: Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1996) i El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999). També va fer una incursió en la història de la llengua: El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional (1997). Estudis sobre el nostre passat per entendre millor el present i assolir el futur que ja s’acosta. Futur pel qual també lluitava el patriota que sempre va ser Pere Anguera.

Diari de Nadal (9: una hora menys)

Dijous, 31 de desembre de 2009 (mitjanit)

Cap d’any a Las Palmas de Gran Canària. Aquí en diuen “partir l’any” i presenta algunes peculiaritats respecte de la península (Ibèrica, vull dir), degut a la diferència horària. Les campanades de la Puerta del Sol (amb tot el cerimonal de carrillons, quarts i madrilenys piripis) són a les onze de la nit i, en canvi, quan a la península ja és la una de la matinada esdevé el canvi d’any, celebrat amb tota mena d’articles pirotècnics, com si d’una revetlla es tractés. No és estrany: les temperatures superen els 20 graus i les samarretes i xancletes abunden. Després de “partir l’any” d’una manera molt continguda (amb raïm i sidra), ens apalanquem al sofà a veure el programa de TVE. La cadena espanyola, que acaba de suprimir la publicitat (serà veritat?), ofereix una successió de fragments dels programes especials de cap d’any. Dit d’altra manera, tornen a sortir les velles glòries de sempre, de la Lola Flores a Cruz y Raya, de Fernando Esteso a la Rocío Jurado, del Raphael a Bonney M… i així successivament.

Divendres, 1 de gener de 2010

Ja som al 2010. La meva abúlia és total pel que fa a balanços de l’any que acaba i a desitjos i projectes per al que comença. Però això no significa que no vulgui seguir donant guerra. Feliç any nou.

Dissabte, 2 de gener de 2010

Visita cultural al museu Elder de Las Palmas (a la imatge). Es tracta d’un museu de la ciència, normal i corrent, amb el seu pèndol de Foucault, els seus aparells per fer experiments físics i fins i tot un avió supersònic on puc introduir-me i sentir-me el pilot que mai no seré . També hi ha un cinema en tres dimensions que projecta un documental sobre dinosaures. Un matí distret. A la nit, sopar a la Pizzería El Cocodrilo, a Telde. Ambient informal: la mestressa s’acomiada de mi amb dos petons (no la coneixia de res):

vuelve cuando quieras, mi niño!

Així ho faré. Dóna gust que et tractin així, encara que sigui amb una hora de retard…

[Aquest bloc ja ha arribat a les 70.000 visites]