Diari de Nadal (8: poca broma)

Dilluns, 28 de desembre de 2009

Dia dels Innocents. Cal recordar-ho, perquè cada any passa més desapercebut. Ja és un lloc comú dir que moltes notícies semblen una broma i no ho són, de manera que costa destriar el gra de la palla. Segons TV3, l’arxiu Centelles ja és a Salamanca: això no és una innocentada. Segons el Diari de Tarragona, l’aeroport de Reus es dirà “Aeroport Rovira i Virgili”: això sí és una innocentada (molt dolenta, per cert). La Vanguardia entrevista avui una biogenetista vegetal que diu que “el meu tomàquet porpra cremarà el seu greix”: això no és una innocentada. Segons la premsa esportiva, Fèlix Millet i Josep Lluís Núñez seran candidats a la presidència del Barça: això sí és una innocentada. Etcètera.

Pel que fa a mi, l’únic fet d’interès d’avui ha resultat ser cert, malgrat semblar també una broma. Un company de feina m’ha comunicat que serà pare… de bessons. Per tal de fer-ho creïble, me’ls ha ensenyat tot orgullós (els fills, vull dir) en una ecografia rebuda al telèfon mòbil. El segle XXI és així: ja no es gasten bromes, però les ciències, com fa aquella sarsuela, avancen que és una barbaritat.

Diari de Nadal (7: profecies de sobretaula)

Divendres, 25 de desembre de 2009

Dinar familiar de Nadal. Fidelitat als costums: escudella de galets, pollastre farcit, neules i torrons de can Baylina, acreditada pastisseria barcelonina. Torrons que seran tallats, com mana la tradició per un immemorial ganivet de tallar el pa: des que se li va trencar la fulla, compleix aquesta missió. Com és costum també, em trobo un obsequi al plat de taula (els regals vindran per Reis): es tracta, un any més, del Calendari dels pagesos 2010. Amb el calendari puc saber, per exemple, que el 15 de gener hi haurà un eclipsi anul·lar de sol que no serà visible a Catalunya. Llàstima. També puc saber a quina hora surten i es ponen el sol i la lluna. Sí senyor, la lluna també surt i es pon.

Dissabte, 26 de desembre de 2009

Nou dinar familiar. Avui toca canelons. Algunes incidències a esmentar: dos comensals una mica piocs (entre ells, qui això escriu), una ampolla de xampany completament desgasat i una ametlla amarga en un torró. Sobretaula parlant una mica de tot, des de la loteria fins a temes d’actualitat. Surten a la conversa els famosos televisius i, en concret, la Belén Esteban, aquesta a qui han fet una cara nova, com al Berlusconi. A la mare li agafa un rampell endevinador, potser perquè té al davant la tassa buida del cafè, amb el seu pòsit: pronostica que abans d’un any l’Esteban anunciarà que espera un fill, el perdrà i es separarà de la seva actual parella sentimental perque “total, és un cambrer” (sic). O sigui, tres exclusives. Doncs aquí queda escrit, per a la posteritat.

Diumenge, 27 de desembre de 2009

Inactivitat total. Ja he dit abans que no estava del tot catòlic. Potser tinc la grip E (d’Estrès de les festes).

Diari de Nadal (6: feligresos i motards)

Dijous, 24 de desembre de 2009 (mitjanit)

Les dotze van tocant i entro a la parròquia de Sant Fructuós, de Tarragona. Assisteixo, lleugerament empès per ma cunyada, a la missa del gall després d’anys de no fer-ho. L’església és plena de gent (unes 300 persones, segons ens informa el capellà durant la missa), que donen una mica de caliu en un ambient arquitectònicament “poc eclesial” (són els baixos d’un edifici de pisos). Mitjana d’edat considerablement alta. Alguns abrics de pells. A l’entrada, un pessebre dels de sempre, muntanyes de suro incloses. Al costat, un nenjesús que serà adorat per la feligresia durant la celebració. Comença l’ofici: un senyor d’edat recita, a manera de salmòdia, un llarg text de temàtica bíblica, on no falta ni Abraham. En el transcurs de la celebració, es canten diverses nadales tradicionals, acompanyades d’un harmònium. Presideix un mossèn una mica peculiar: no para de fer gestos i indicacions, amb la cara i les mans, als feligresos de les primeres files i als dos escolans del seu costat, vestits com cartoixans. Supera el sermó amb nota: no és ni carca, ni progre ni avorrit. Ha estat una experiència agradable: ambient càlid, gent respectuosa… Al sortir de l’església, plou. Torna a ploure, millor dit. El paraigües, que m’ha fet nosa una bona estona, em serà útil de tornada a casa, quan ja són les dues de la matinada.

He dormit com un nen Jesuset tota la nit, fins que m’ha despertat l’estrèpit d’una corrua de motards vestits de paranoel. Són l’antítesi dels parroquians d’ahir. En aquest món hi ha d’haver gent per tot.

Diari de Nadal (5: pessebres not dead)

Dimecres, 23 de desembre de 2009

Passejada vespertina pels carrers tarragonins, mullats i freds. Relativa animació, sense exagerar. M’arribo a la gelateria Olivier a comprar torró de xixona i neules. Em pregunten quin tipus de neules vull: ara resulta que n’hi ha de xocolata, sense gluten, per diabètics… No, no, vull neules de les de tota la vida. Sóc tradicional, jo.

Parlant de tradicions, de tornada a casa tinc l’oportunitat de contemplar diversos pessebres en aparadors de botigues. El més original, el de la Farmàcia Fullana (Colom-Ramón y Cajal), que és una maqueta del carrer Merceria de la nostra ciutat, amb els seus porxos: les figures són els gegants i nanos del seguici popular, disfressats de pastors i de reis. N’hi ha més, de pessebres: el de Pintures Padrell (Ramón y Cajal), el de la botiga d’imatges religioses Sant Jordi (carrer Reding) i altres… La tradició no morirà, almenys a la ciutat que va veure néixer, fa 81 anys, una de les associacions pessebristes més importants del nostre país.

No vull acabar l’apunt d’avui sense desitjar un Bon Nadal a tots els meus lectors.

[A la imatge, pessebre de l’Associació Pessebrista de Tarragona, entitat que, com cada any, exposa pessebres i diorames a la seva seu del carrer Girona, fins el 6 de gener de 2010]

Diari de Nadal (4: ha estat molt repartit)

Dimarts, 22 de desembre de 2009

El dia de la rifa. Cada vegada sóc menys “loter”. Per fortuna, no tinc una necessitat imperiosa de que em toqui, cada vegada me n’ofereixen menys i, a més, es tracta d’una loteria espanyola. Com bé diu aquell professor d’Economia i tertulià de la ràdio, el nom del qual ara no recordo, la loteria és un altre impost encobert: si no volem regalar res a l’estat, millor oblidar rifes, primitives i tota la pesca. Per cert, no deixa de ser incoherent que formacions com Esquerra (abans ERC) i fins i tot Reagrupament et venguin loteria de Nadal per tal de “poder recuperar una part del que Espanya ens roba”. De tota manera, la tradició és la tradició, que hi farem.

Després, la televisió, i l’endemà els diaris, ens donaran profusa informació sobre els més nimis detalls del gran esdeveniment que té lloc cada 22 de desembre. Cansa una mica, la veritat. Es repeteixen com l’all: els números han estat molt repartits, gent brindant amb xampany davant les administracions de loteria, originals preguntes dels periodistes i no menys originals respostes:

– què farà amb els diners?
– tapar forats…
– estarà content, no?
– sí, sí (“clar que sí, tonto del cul”, els respondria jo)

En el capítol d’anècdotes, hem de destacar que una part de dos premis grossos han anat a parar, respectivament, a Reus i a Tarragona. A diferència de les elits polítiques i socioeconòmiques d’aquestes ciutats, la sort sí creu en la co-capitalitat de la nostra regió. Però ja se sap: l’amor és cec i la sort, boja…

Diari de Nadal (3: allò ens estan tocant…)

Dilluns, 21 de desembre de 2009

Allò ens estan tocant
i aquí plegats cantant
en harmoniiiiiia.
Ens desitgem un any
ple d’alegriiiia
ple d’alegriiiia.

És una adaptació lliure de “Les dotze van tocant”. La coral del Departament de Política Territorial i Obres Públiques ha vingut expressament de Barcelona per oferir algunes peces del seu repertori i amenitzar l’aperitiu de Nadal del meu centre de treball, conegut també com a “pica-pica” (l’aperitiu, no el centre de treball). La teca, procedent de la pastisseria Sanabra, al costat de la catedral de Tarragona, inclou pernil del bo, canapés de foie i alguna altra exquisidesa, acompanyat tot de vi negre de l’Escola d’Enologia de la URV.

El Constitucional
ens vol fer un pentinat
amb les tisooooores
i ens va renyant quan els
hi fotem pressa
els hi fotem pressa.

Alguns companys de feina han dut les criatures a l’acte. En compto tres, totes de mesos. Una d’elles, la Martina, que aguanta sense immutar-se totes les “cucamones” i carantoines, es posa a plorar a mitja actuació de la coral…

Sort del senyor Millet
que ens passarà uns bitllets
i això sí ens moooola.
Això si és un triplet
no el d’en Guardioooola
no el d’en Guardioooola.

Entre truita i canapè tinc l’oportunitat de conversar amb una de les integrants de la coral. Assagen una hora a la setmana: mitja hora la posen ells i l’altra mitja els la regala l’administració. Tots van de negre i elles, a més, porten una flor de roba blava a la solapa, a joc amb les carpetes on porten les partitures de les nadales.

Per això volem cantar
i així poder espantar
les nostres peeeenes
i tots cridem ben alt
molt bones feeeestes
molt bones feeeestes.

Diari de Nadal (2: regals estressants)

Dissabte, 19 de desembre de 2009

Això d’obsequiar per Nadal serà tradicional i tot el que volgueu, però a mi m’origina un estrès considerable. A veure, jo parteixo del següent axioma: a una persona li pots regalar una cosa que necessita o que no necessita; si la necessita, ja la té, i si no la té és perquè és molt cara; si no la necessita, no cal compar-l’hi. O sigui que t’ho posa molt difícil: es tracta de regalar una cosa que no tingui, que estigui bé de preu i que sigui útil. La quadratura del cercle, vaja.

Per posar facilitats, a casa es fa servir una adaptació de la carta infantil als reis: en un full, fem tantes columnes com membres de la família i cadascú apunta a la seva la relació tot allò que voldria trobar embolicat amb paper de coloraines. Aquest any, a banda de llibres, electrodomèstics i material informàtic (fins a aquí bastant normal), hi han aparegut viatges i estances a balnearis. No s’estan de res. Jo casi que he fet el ridícul demanant un modest pijama, que necessito.

Amb una mínima idea del que vull regalar a la meva gent, perdo la tarda recorrent com ànima en pena els passadissos del Parc Central (1) i entrant a algunes botigues sense trobar res del que havia pensat comprar. Queda el recurs d’anar al centre de Tarragona o bé a Reus, que no és capital però on sí que s’hi troba de tot.

Torno a casa amb les mans buides, però aprofito per entrar a una floristeria a comprar una ponsètia o planta de Pasqua, o com es digui, que fa Nadal, posa color als llocs on s’instal·la i m’animarà després de tanta decepció. Alegria, alegria.
 

(1) Centre comercial de Tarragona (nota per als no tarragonins)

Diari de Nadal (1: sopar d’empresa)

Divendres, 18 de desembre de 2009

Sopar de Nadal amb els companys de feina. És el típic “sopar d’empresa” que per aquestes dates sovinteja, amb la petita diferència de que no ens el paga l’empresa, sinó nosaltres, a 27 € per cap. Nit a zero graus, molt adequada, doncs, per agafar el cotxe a quarts de nou i aparcar-lo a les immediacions de la desèrtica platja de la Rabassada, on es troba el restaurant. El nostre no és l’únic grup que segueix aquesta mena de tradició: fins a tres llargues taules esperen altres tres grups. A diferència de l’exterior, la temperatura és notablement elevada a l’interior. Petit problema de coordinació: algú no ha entès bé que el sopar era a les nou i no a les deu, i el primer plat es serveix a quarts d’onze. No passar res, home, és Nadal. Pau i alegria. Primer plat: mousse de carabassó. Per sorpresa meva, no es menja amb cullera, sinó amb forquilla perquè és una cosa sòlida de color verd, acompanyada d’unes gambes i uns bolets. No era dolent, que consti. Segon plat: orada a la sal, també correcta, acompanyada d’un tomàquet completament prescindible. Postres: coulant de xocolata.

Animació total a les dotze de la nit. Tots els components d’una de les taules es col·loquen, per indicació d’algú, una gorra vermella de paranoel. Molt divertit. El restaurant té la gentilesa de repartir uns números a tots els comensals, perquè es sorteja una petita cistella de Nadal. Tinc el 27, però la mà innocent no extreu el 27, com era de preveure. Comença a sonar música i una zona del restaurant es transforma en pista de ball. Primer, música d’ara, després èxits dels setanta, ABBA, Village People, etc. i al final la cosa degenera amb la Macarena i allò tan insufrible, almenys per a mi, de la “bilirrubina” del Juan Luis Guerra. Tot són gustos. A pesar de les meves reticències inicials, m’animo a moure una mica l’esquelet. Una companya de feina també ho fa, auxiliada d’una pandereta que ha trobat al local. Després de donar-li molt d’ímpetu, queda destrossada (la pandereta, no ella). Alegria, despreocupació, fotos. Comencen a circular els primers sonàmbuls. Jo també em retiro a les dues de la matinada, molt més tard del que tenia programat. Agafo el cotxe per tornar. El sostre està completament gebrat.

Queden inaugurades les festes de Nadal.

La fi de les curses de braus?

Demà el Parlament de Catalunya debatrà i votarà una iniciativa legislativa popular (figura legal que s’està posant molt de moda) per tal de prohibir les curses de braus a tot el territori del Principat. Demà pot ser un dia històric, adjectiu que no m’agrada usar però que en aquesta ocasió bé s’ho val. Parlem de posar fi, esperem que per sempre, a una vergonya que ens separa d’Europa.

Es diu que una de les raons per voler suprimir aquest espectacle insensible és que es tracta d’una tradició espanyola, aliena a la cultura catalana. És un argument que estan usant els defensors de la fiesta, que volen portar el rebuig a la ILP, possible, al debat nacional i identitari. No estic d’acord, perquè hi ha una tradició taurina catalana i mediterrània de segles. El rebuig als toros s’ha de fonamentar, més aviat, en una defensa del benestar dels animals com a signe de civilització i en un dret de la societat a no haver de suportar aquestes salvatjades medievals anomenades corridas (sic), amb tota la seva exhibició de tortures i imatges desagradables.

Una vegada vaig escoltar d’un militant anti-taurí una altra línia argumental, que no té res a veure ni amb l’animalista ni amb la identitària. Ell deia que estava en contra de les curses de braus perquè li semblava un espectacle ridícul. És una altra manera de veure-ho, però insisteixo: els espectacles taurins s’han de prohibir no perquè facin riure, sinó perquè fan plorar.

Demà potser serem una mica més europeus.

Un desencert del canal 3/24

En un dels espais del 3/24 (el canal informatiu de TV3) han ofert aquesta tarda dues notícies. La primera, el proper tancament per temporada del restaurant El Bulli, de l’ínclit Ferran Adrià. Les càmares han entrat a les cuines, on dotzenes (sí, sí, dotzenes) de professionals del cullerot feien esferificacions, liquacions i altres processos químics a tot tipus de menjars, inclosos unes tòfones caríssimes, a to amb el nivell econòmic de l’establiment. La segona notícia, sense solució de continuïtat, es referia a la recent obertura d’un menjador social a Tarragona, que tot fa pensar que tindrà molta activitat els propers mesos, lamentablement. Gràcies a una col·laboració de l’Ajuntament, Càritas i l’Hospital de Santa Tecla, 120 persones podran menjar calent cada dia. Tòfones, no crec.

Sí, ja ho sé: en aquest món hi poden haver restaurants luxosos i hi ha d’haver menjadors per necessitats i sense-sostre, però no podia el 3/24 haver ofert les dues notícies d’una altra manera, i no seguides? No té cap importància, però ho he trobat molt desencertat. Ai, periodistes…

Stratoj de Taragono: Doktoro Zamenhof (Carrers de Tarragona: Doctor Zamenhof)

Hodia? faras cent kvindek jarojn kiuj Ludwik Lejzer Zamenof naski?is en Pollando. Kiel  ?i scias, ?i pasis al la historio kiel la patro de esperanto, la lingvo kiu havis pli sukceso de ?iuj ol  ili kreis artefarite, simpla en lia normativa, facila lerni, kaj destinita al esti veturilo de komuniko inter ?iuj vila?oj.

La doktoro Zamenhof havas en Taragono strato dedi?ita. Ne estas ?uste vojo de pa?o, ?i nur konektas la trams finaj de la stratoj Sevilla kaj Soler. Rigardante planon  komprenas tre pli bone la idiosincràsia de ?i tiu strato. Al bando, edificacions kaj iuj ejoj: centro de formado, butiko de kuirejoj de dezajno, a?tejo de savzonoj kaj la centro de artoj marcials Kushin-Kai, plena de trofeoj. Transe, la famaj Cent ?tuparoj, kiu savas la fortika?on desnivell kun la malalta parto de la urbo.

La doktoro Zamenhof estis esperita (kaj de tie la nomo de la nova lingvo) kun ol lia inventa?o faciligus la komunikon inter la homaj kaj ?i kontribuus, do, al la universala frateco. ?i ne havis tro sukceso, ?is nun, sed lin esperas, ili diras, estas la lasta kio  perdas, kaj al la doktoro ?in plu memoras kun stratoj kaj humilaj blokoj.

[A continuació, traducció al català]

Avui fa cent cinquanta anys que Ludwik Lejzer Zamenof va néixer a Polònia. Com se sap, ha passat a la història com el pare de l’esperanto, la llengua que ha tingut més èxit de totes les que s’han creat artificialment, senzilla en la seva normativa, fàcil d’aprendre, i destinada a ser vehicle de comunicació entre tots els pobles.

El doctor Zamenhof té a Tarragona un carrer dedicat. No és exactament una via de pas, només connecta els trams finals dels carrers Sevilla i Soler. Mirant un plànol s’entén molt millor la idiosincràsia d’aquest carrer. A una banda, edificacions i alguns locals: un centre de formació, una botiga de cuines de disseny, un taller de pneumàtics i el centre d’arts marcials Kushin-Kai, ple de trofeus. A l’altra banda, les famoses Cent escales, que salven el fort desnivell amb la part baixa de la ciutat.

El doctor Zamenhof estava esperançat (i d’aquí el nom de la nova llengua) amb que el seu invent facilitaria la comunicació entre els humans i contribuiria, doncs, a la fraternitat universal. No ha tingut massa èxit, fins ara, però l’esperança, diuen, és l’última cosa que es perd, i al doctor se’l continua recordant amb carrers i humils blocs.

La serietat del 13-D

No puc si no sentir-me plenament satisfet de com ha transcorregut la jornada de les consultes sobre la independència, diguin el que diguin els “amics” d’aquí i els enemics d’allà. Participació escassa? Que un 28 % dels possibles votants s’acostin a les urnes d’una consulta simbòlica i amb un fred que pelava, és un gran què. Que les consultes no tenen cap validesa? Ja ho sabem, que no tenen cap validesa legal, però tenen una significació transcendental. Que en prengui nota el poder polític, econòmic i mediàtic d’aquest país. A Catalunya, ja res no serà igual. 

Hi ha un aspecte que m’agradaria destacar de tot plegat. No sé si algú ho ha fet. Es tracta de la considerable dosi de serietat i rigor amb què s’ha portat tot plegat. La serietat i el rigor amb que hauran de presidir totes les actuacions del cada vegada més proper estat català. Només un exemple d’aquest tarannà, una anècdota vista per televisió. Quan Alfons López Tena va obrir la porta d’un dels col·legis electorals de Vic per tal que hi entressin els primers votants, un dels càmares que cobrien la informació de la notícia va demanar-li si podia repetir l’acció per tal de poder-la filmar de nou. La reacció de López Tena va ser seca i tallant, molt d’acord amb el seu caràcter, tot etzivant al periodista que allò no podia ser: tot plegat es tractava d’un procés molt seriós on no hi tenien cabuda aquestes xorrades a què són tan aficionats els mitjans de comunicació. Ben fet.

Algú va dir que les consultes eren un divertimento. Doncs no, tot al contrari: són una cosa molt seriosa, molt rigorosa i, fins ara, molt ben portada. Aquest ha de continuar sent el camí els propers (i decisius) mesos.

La línia 9 ja és aquí

Aquest matí ha quedat inaugurat el primer tram de la línia 9 del metro barceloní. Em sembla que seré l’únic blocaire de Vilaweb a destacar-ho. Alguns han volgut veure en aquest esdeveniment una mena de “contraprogramació” informativa a les consultes sobre la independència, urdida (la contraprogramació, no la independència) en algun despatx de la Plaça Sant Jaume, no importa si al nord al sud. No crec que calgui arribar a aquestes paranoies. En tot cas, molta més ombra farà la Marató de TV3, que d’això si que en parlen des de fa tres setmanes, i el que queda…

Com dèiem, el metro de Barcelona ja té cinc estacions més, totes a Santa Coloma de Gramenet, ciutat que ens dóna la primera bona notícia en molt temps. Sembla ser que la línia (L9 en l’argot de l’empresa) és el dernier cri en innovacions tecnològiques de tot tipus, s’està construint amb unes tuneladores gegants i, quan estigui enllestida el dos mil ja-veurem-quan, serà la línia més llarga d’Europa. Esperarem, perquè de paciència en tenim molta.

Voti qui pugui

El llarg i costerut camí de la independència catalana té demà una altra fita. Els ciutadans de molts municipis tindran l’oportunitat d’expressar en forma de vot la seva opinió sobre el futur del nostre país. L’experiència d’Arenys de Munt, rebuda amb desdeny per l’establishment oficial d’aquí i amb agressivitat pel d’allà, torna multiplicada demà. No volien una tassa? Doncs 166! (167, comptant Sant Jaume de Frontanyà).

La cosa els deu començar a preocupar, perquè entre el 13-S i el 13-D ja es perceben algunes diferències. La fiscalia estatal ja no ha actuat contra acords d’ajuntaments ni per l’ús de dependències municipals. Aquesta vegada, el govern espanyol ha sigut més llest i ha procurat no remoure massa l’assumpte, amb l’esperança de que tal dia farà un any. La consigna sembla evident: fora focus.

La reacció dels partits d’aquí, prèvia a les consultes de demà, ha estat tot un poema. Esquerra (abans ERC) xupant càmara a Sant Jaume de Frontanyà, Convergència pujant també al carro. Pelegrí (Unió), amb aquells tripijocs verbals a què ens té acostumats. Herrera (Iniciativa), nerviós i no sé per què. La inefable Camacho (PP) dient que són Convergència i el PSC els que promouen les consultes. Alguna cosa no lliga, perquè el representant d’aquest darrer partit, el no menys inefable Zaragoza, ha dit que les consultes feien el joc als enemics de l’Estatut (llegeixi’s PP & Cia). Però de quin estatut em parla aquest senyor? En resum, una classe política que no acaba d’entendre el missatge de llarg abast que està llançant la societat catalana els darrers mesos.

Demà 700.000 conciutadans tenen el privilegi de poder votar què pensen sobre el futur del nostre país. Quina enveja. Els tarragonins no ho podrem fer, però sí que ho podran fer els empadronats a moltes altres poblacions, algunes tant significatives per mi com l’Albi (les Garrigues) i Vic (Osona). Allí estaré, d’alguna manera. M’agradaria una alta participació. M’agradaria que no hi hagués cap mena d’incidència ressenyable. M’agradaria que fos una jornada festiva i històrica. I ho serà. Això ja no hi ha qui ho pari.

[Apunt dedicat a la senyora María, que aquest matí ens ha deixat a Las Palmas] 

“Almenys no és Nadal” a Tarragona

Aquest cap de setmana, representació d’Almenys no és Nadal, de Carles Alberola, al Teatre Metropol de Tarragona. Amb Isabel Sans, Menuda Tapias, Pere Navarro i Cristina Casanova. Assessorament artístic: Oriol Grau.

Sofia i Encarna, dues velles que fa anys que comparteixen habitació en una residència per a la gent gran, viuen les seves vides amb absoluta normalitat, però també amb la secreta amargor de saber-se completament inútils per als altres, per als de fora. Trono Villegas torna als escenaris, i ho fa amb una de les obres de més èxit de Carles Alberola, Almenys no és Nadal.

Aquesta tragicomèdia fa una reflexió profunda i irònica, amb grans dosis d’humor i de tendresa, sobre el que eufemísticament anomenem “tercera edat”. El Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas torna amb Isabel Sans -la tieta Lurdes del mític Malalts de tele-, Menuda Tapias, Pere Navarro i Cristina Casanova.

[Representacions al Teatre Metropol de Tarragona: divendres 11 de desembre, a les 21,30 h, i dissabte 12 de desembre, a les 19 h]

Paelles i “paelles”

Contra pronòstic, els meus apunts sobre paella i ceba han generat una mini-polèmica. Moltes gràcies a tots els comentaristes d’aquest peculiar “estat de la qüestió”. Conclusions. Primera, hi ha moltes maneres de preparar l’arròs en aquesta nostra nació. Segona, és delicat establir una genuïnitat exacta amb un producte tan popular i extès com la paella. Es podria discutir fins a l’infinit sobre el seu origen, la seva preparació, la seva composició… Naturalment, tothom pot preparar-la com li doni la gana, és clar, però amb això passa com amb les paraules: tothom pot anomenar els conceptes com vulgui, però bé hi ha d’haver una institució o una acadèmia que oficialitzi la correcció de cada mot. Amb aquest plat passa igual i jo he acudit a un dels principals estudiosos, en Jaume Fàbrega, que va sentenciar que la paella (la de l’Horta valenciana, evidentment) no porta ceba. Y punto pelota, com diuen ara.

I, repeteixo, a partir d’aquí, tothom pot entrar a la cuina i posar a la paella els ingredients que cregui convenients. Prova del que dic és la coexistència de paelles i “paelles” a taules i restaurants. És sabut que, amb aquest nom, se serveixen infectes engruts de colorant groc, plens d’insospitats productes, decorats amb rodanxes de llimona, closques de musclo, fins i tot llagostes… i, naturalment, amb ceba fregida en la seva elaboració.

Doncs no, la paella no porta ceba

Cas tancat. La paella no porta ceba, tal i com jo defensava. La raó, però, no la sabia: resulta que la ceba estova l’arròs, i el de la paella ha de quedar solt i amb una certa consistència. Explica el mestre Fàbrega, a més, que no parteix d’un sofregit, sinó d’un brou.

Sembla que el malentès de creure que s’ha de posar ceba a l’arròs prové del fet que al Principat és més comú l’arròs a la cassola, que sí porta sofregit i queda més caldós. Són dues maneres molt diferents de preparar-lo, ambdues suculentes, per cert. Bon profit.

[Agraeixo les aportacions dels blocaires Jaume Fàbrega, Antoni Rigol i Roser Giner]

Porta ceba la paella? Gran pregunta

Fa uns dies vaig tenir una amigable discussió amb companys de feina sobre l’anecdòtica qüestió de si la paella porta ceba o no. Durant anys jo havia pensat que sí, fins que vaig llegir una font autoritzada (no recordo qui) que deia que no: tomàquet sí, ceba no. Al defensar aquesta posició, la resta de contertulis se’m va tirar a sobre, com si hagués dit una bajanada. Em deien que la paella comença amb un sofregit de ceba i tomàquet.

Dubtós d’haver fet el passarell, vaig investigar. A internet (on, si no?), no vaig tardar a trobar aquest bloc de gastronomia després de demanar “paella ceba” al senyor Google. No prou satisfet, avui mateix he adreçat un correu a Jaume Fàbrega, expert gastrònom del nostre país i company blocaire de Vilaweb, per conèixer la seva opinió sobre la qüestió. Espero que tindrà la gentilesa de contestar-me.

Sí, ja sé que és un tema menor, però no pretendreu que avui parli de la Constitució espanyola, oi? Doncs això.

Etiqueta en català a Tarragona

 

ETIQUETA EN CATALÀ A TARRAGONA
 
Fira de productes etiquetats en català (participació a la Fira de l’Oli)
4 i 5 de desembre
Rambla Nova (tram del Col·legi de les Teresianes)
 
 

Exposició “Etiqueta en català”

 

Del 4 al 10 de desembre

EL PALAU (Palau Firal i de Congressos de Tarragona)

El 10 de desembre a les 18 h hi haurà una visita guiada, que acabarà amb un tast de productes.

Cal inscriure-s’hi prèviament escrivint a politica_linguistica@tarragona.cat o trucant al 977 24 22 20. Gratuït.

 

Entre les persones que visitin l’exposició, se sortejarà un lot de productes etiquetats en català.

Horari: de dimarts a dissabte d’11 a 14 h i de 17 a 20 h i diumenge d’11 a 14 h

 

Tarragona-Reus: campanars i toca-campanes

Nova escena de la inacabable comèdia (etern sainet, més aviat) sobre la capitalitat del Camp de Tarragona. L’Ajuntament dels pelacanyes aprova una moció demanant que l’Aeroport de Reus (que es diu “de Reus” perquè està a Reus) passi a denominar-se Aeroport de Tarragona-Reus (o a l’inrevés, no sé). Els va la vida, sembla. Resposta dels ganxets: ni parlar-ne! No només això, sinó que les forces vives reusenques han constituït una plataforma denominada “Tots som capital”. Però que ningú no s’equivoqui: el “tots” no fa referència al conjunt de la població del Camp, sinó només a Reus mateix. La iniciativa neix un any després d’un invent similar a Tarragona, denominat “Mou-te!”, creat per erigir-se en defensor de la ciutat i dels seus privilegis capitalins. I ho ha fet en la polèmica de la denominació de l’aeroport, tot criticant obertament l’abstenció dels dos regidors d’Esquerra (abans ERC) a l’Ajuntament, partit que s’ha vist obligat a donar explicacions. En fi, que estem ben distrets.

Potser ho fan per això: perquè estem distrets. Però aquestes batalletes en el fons no fan cap gràcia. Un territori com el Camp (de Tarragona o sense, m’és igual), amb totes les seves potencialitats i amb un futur esplèndid per davant, no pot perdre més el temps amb aquestes nimieses. La segona àrea metropolitana de Catalunya perd pistonada cada vegada que la seva gent, la seva societat civil i els seus representants polítics s’entretenen amb aquestes mostres de vol gallinaci, amb aquesta visió de campanar.

Més altura de mires, senyors!

Uns negatius molt negatius

De tot l’afer de la venda de l’Arxiu Centelles a Espanya el que més m’ha colpit és la reacció dels fills a les (justes) crítiques rebudes. Diuen que no és un tema de diners (només faltaria que 200.000 € els haguessin fet canviar de parer) i que ho cremarien tot abans de deixar-ho a l’enemic. L’enemic és Catalunya, si no ho entès malament. També em va semblar sentir que estaven considerant la possibilitat de marxar del país. Però de què van? Que el govern espanyol és hàbil, prepotent i té molta més capacitat econòmica, ho sabem de sempre; que la Generalitat no ha tingut en aquesta ocasió l’agilitat suficient, sembla també bastant evident; però que els fills del gran fotògraf decideixin el que han decidit i reaccionin com han reaccionat, sorprèn bastant, la veritat. Lamentable.

Els rodets quedaran dipositats, per més INRI, a Salamanca. Si Agustí Centelles aixequés el cap! Com que es tracta de fotografia, ja podem dir que hem quedat tots ben retratats!