Demà, Dia Mundial de la Sida 2009

Diversos actes programats al Camp de Tarragona.

A Tarragona:

De les 10 a les 13.30 h, estand informatiu al carrer Comte de Rius, cantonada amb la Rambla Nova. Actuacions diverses.

A les 13 h, lectura del comunicat conjunt del Dia Mundial de la Sida per part de la regidora Victòria Pelegrín.

A Reus:

A les 10 h, a la plaça Prim, obertura de les taules informatives de diverses entitats (AIDS-QUTH, AEC-GRIS, ARRI, ARSU, Col·legi de Farmacèutics, H2O i PASSIR).

A les 10,30 h, sortida de la caminada per la sida des de la plaça Anton Borrell fins a la plaça Prim.

A les 12 h, lectura del manifest del Dia Mundial de la Sida 2009, a càrrec de Francesc Domènech, director de Canal Reus Televisió.

El llenguatge no sexista i la samarreta del Che

El meu apunt-crítica de Ni Nadal ni Setmana Santa, el llibre de l’amic Jordi Martí, acabava amb un prec a l’autor: que no fes servir aquesta fórmula antisexista dels “tots i totes”, perquè la considero més “progre” que progressista. Jordi no hi està d’acord.

Anem a pams: entenc que fer servir la paraula “progre” per designar polítiques, actituds, posicionaments, etc. pseudo-progressistes sigui un tòpic. Tens raó, Jordi, és un recurs molt suat, però no em negaràs que té la seva força per desmuntar determinats discursos. Però insisteixo, tu no ets un progre (amb perdó), les teves idees no ho són, al contrari són atractivament progressistes, de manera que no entenc massa perquè empres la formuleta masculí-femení de marres.

Has intentat explicar-m’ho en el comentari, dient que el llenguatge és poder (és cert) i que les paraules són punys (magnífica metàfora), però el fet d’usar únicament el masculí per referir-se a una pluralitat de persones dels dos sexes no és una causa de masclisme o de desigualtat sexual, sinó la seva conseqüència, i per molt que el llenguatge tingui un poder, no entenc que en tingui tant com perquè dir “els treballadors” o “els professors” contribueixi a la discriminació de les dones. Al contrari, dir “els treballadors i les treballadores” o “els professors i les professores”, a l’únic que contribueix és a complicar el llenguatge. La solució, ja la saps, és allò de “el professorat”, etc., que no deixa de ser també un empobriment.

Jo no crec que el llenguatge, almenys aquesta manera d’emprar-lo, representi tan poder. Li donem una categoria que no té. En certa manera, em recorda el que està passant a Polònia, on un projecte de llei vol prohibir tots els símbols feixistes i comunistes. Per lluitar contra la memòria o les temptacions totalitàries, no se’ls ocorre res millor que prohibir samarretes del Che. Doncs amb la correcció política en el llenguatge passa el mateix: volent lluitar contra les discriminacions, s’ataca l’expressió verbal o escrita d’aquestes discriminacions. La innocent samarreta del Che i el genèric masculí, sense cap culpa, paguen els plats trencats.

“2012”

Doncs resulta que, segons la civilització maia, l’any 2012 s’acaba el món. I d’això va la pel·lícula: del cataclisme que acaba no amb el món, però sí amb la civilització actual. El sol fa coses rares, la terra tremola i s’esquerda, els pols canvien de lloc i els tsunamis fan la resta.

Mai m’han agradat les pel·lícules dites “de catàstrofe” i després de veure aquesta, encara menys. Si fem abstracció dels efectes especials, ben aconseguits, la cinta és un reguitzell de llocs comuns i situacions increïbles. Per començar, moralina per un tub. Un dels protagonistes està separat de la dona i té dos fills que no li diuen ni ase ni bèstia: es veu d’una hora lluny com es resoldrà el doble conflicte. Hi ha un president dels Estats Units negre (quina casualitat), peatge a la inevitable correcció política. Perquè ningú no protesti, hi tenen paper xinesos, tibetans, indis, russos, africans, de tot, fins i tot s’esmenta Espanya (hauran pagat per sortir al guió?). La nota còmica la dóna un sonat que té una mena d’autocaravana dotat d’una emissora, des de la qual emet la versió moderna d’aquell popular “penediu-vos, la fi del món s’apropa!”.

D’altra banda, les situacions absurdes o risibles també hi tenen cabuda. Els protagonistes fugen en un cotxe mentre els edificis van caient a banda i banda de la carretera, plena d’esquerdes que miraculosament van salvant; doncs bé, els ocupants encara es permeten fer comentaris irònics. Després d’una bona dosi d’enrunaments, explosions, trencadisses i caos, la nena es posa a plorar (què menys!). Etcètera.

En fi, una altra pel·lícula per prendre’s amb conya. Com vaig sentir dir a un espectador a la sortida de la sala:

– sort que encara queden dos anys i mig!

La dignitat de Catalunya

El caprici de l’actualitat ha fet coincidir un ens encara viu, però profanat (l’Estatut, a punt de ser sentenciat, protagonista de l’inèdit editorial unitari d’avui) amb un cadàver miraculosament intacte (que no és altre que el del rei Pere el Gran).

Que tots els diaris del país, des de la camaleònica La Vanguardia fins el molt més nostrat i conseqüent El Punt, es posin d’acord en redactar un text i publicar-lo en forma d’editorial és un gran què, es miri com es miri. Se li podran buscar totes les pessigolles que es vulguin, però el fet és aquest: tots els diaris catalans, tots, han fet avui un exercici d’unitat davant dels de sempre, en la millor tradició de la Solidaritat Catalana o l’Assemblea de Catalunya. Una molt bona lliçó de cara als partits, que hauran de recollir l’envit d’alguna manera.

Cadascú espigolarà els fragments del text que més li interessin. Jo en destaco els següents:

“Que ningú erri el diagnòstic (…). No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. (…) ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social”.

La reacció de la caverna centralista no s’ha fet esperar. El Mundo anuncia per demà un editorial de resposta. De moment, com a aperitiu, ja ha dit que l’editorial català està ple de falsedats. Si aquest és el gruix del seu argumentari, perfecte: anem pel bon camí.

I què dir de la notícia de la restauració de la tomba del rei Pere? No sé com lligar-ho amb tot l’anterior, però que una de les figures més importants de la nostra història, protagonista de moments gloriosos per la nostra nació, hagi aguantat el tipus durant set-cents anys dins la famosa banyera de pòrfir del Monestir de Santes Creus és tot un símbol, d’alguna manera, de la dignitat de Catalunya.

Complint promeses (3: “Ni Nadal ni Setmana Santa”)

“Perquè el llegeixis i el posis en dubte. Només així podré millorar-lo”. Aquesta és la dedicatòria que Jordi Martí Font, company blocaire d’aquesta casa, m’estampà en el seu llibre Ni Nadal ni Setmana Santa. Vaig prometre que me’l llegiria i, finalment, l’he llegit i l’he posat en dubte, com faig amb tot (tot) el que llegeixo. El dubte com a mètode, que deia el gran Descartes.

Per qui no el conegui, el treball de Martí és un recull dels seus articles periodístics publicats al Diari de Tarragona, l’edició tarragonina d’El Punt, El Triangle i altres, durant els primers anys del present segle. La temàtica? Un crit de rebel·lia contra massa coses que passen al Camp de Tarragona, sobretot, però també al Priorat (comarca de l’autor), les Terres de l’Ebre… La llista és llarga: conflictes urbanístics (Terres Cavades), lluites pacifistes (els vaixells de l’OTAN), polèmiques per les fonts d’energia, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, els polítics i empresaris locals, els conflictes sindicals, els límits a la llibertat d’expressió… Tot el que és qüestionable a les nostres comarques troba en Jordi Martí un altaveu potent, clar i ben escrit.

No entraré a discutir amb detall cada opinió del seu llibre (volia un apunt curt i mira la llargada que ja té). Em limito a dir que, al costat de posicionaments amb els quals m’identifico plenament (estic pensant, per exemple, en la seva defensa de la llibertat d’expressió, en l’atac als sindicats majoritaris o en la crítica frontal a l’ex-alcalde Nadal o a l’ex-president dels empresaris tarragonins Cabré), n’hi ha d’altres que són més qüestionables. Ja vaig esmentar-los de passada en un anterior apunt. Les lluites contra els vaixells ianquis o contra determinats models energètic o empresarial estan molt bé però, en definitiva, s’inscriuen en aquesta “cultura del no” denostada per molts, no sense una part de raó. Calen alternatives als problemes i el sector ideològic en què milita Martí es limita a proclamar ben alt el què no li agrada, però no acaba de formular una proposta en positiu. Potser és la fòbia que tenen a tot allò que soni a estructures de poder, a jerarquies, a ortodòxies o a dogmes inqüestionables.

Em demana el meu tocayo (com es diu en català aquest mot?) que posant en dubte el llibre el podrà millorar. No pretenc que millori res: trobo que està molt bé, deixant de banda la nostra discrepància a l’hora d’analitzar certs temes. Només li demanaria una cosa: que a la segona edició del llibre faci treure aquesta ridícula “perspectiva de gènere” que usa (“tots i totes”, “treballadors i treballadores”…). Ell, tot un progressista, també ha caigut a la trampa progre.

Resposta a “dimoni banyut” i un acudit molt dolent

Algú que signa “dimoni banyut” no està d’acord amb què qualifiqués de valent a Salvador Sostres, en el meu apunt d’ahir. Diu que és molt còmode fer articles a base d’estirabots i tenint en compte la seva posició econòmica. És cert, però jo em referia a “valent” en el sentit de que mai no ha amagat res, tot ho diu a les clares, amb noms i cognoms, peti qui peti. Es necessita una certa dosi de gosadia per fer-ho, en aquests temps de covardia, tacticismes i dobles jocs. Tant valent és que l’han fotut fora de l’Avui. Tant valent és que ho explica tot, amb pèls i senyals, a la seva web. Altres, quan els arribi l’hora, callaran com a putes.

Per arrodonir l’apunt, que m’ha quedat molt curt, em permeto explicar un acudit molt i molt dolent, que se m’acaba d’ocórrer:

– en què s’assemblen Salvador Sostres i el Tribunal Constitucional espanyol?
– (?)
– doncs que Sostres és valent i el Tribunal Constitucional va-lent…

S’admeten comentaris no destructius.

L’Avui prescindeix de Salvador Sostres

Mentiria si digués que no m’ho esperava. Finalment ha passat: l’Avui ha prescindit del seu columnista més polèmic, Sostres. L’argument, poc creïble: era reiteratiu. La causa profunda: Sostres traspassava massa vegades la ratlla i trepitjava determinats ulls de poll. Ja fa temps que noto en l’Avui un aire una mica enrarit. Periodistes i col·laboradors sembla que comencin a posar el fre a notícies i articles relacionats amb l’actual estat d’entusiasme nacional: consultes populars, Reagrupament, Laporta… sembla (dic sembla) que sobre tot plegat hi passi de puntetes el diari. Exemple, l’article de Sanchis de l’altre dia. Haurem d’estar amatents.

Lamento la marxa de Sostres, però no puc dir que estigués molt d’acord amb moltes de les coses que escrivia. Em molestava la seva prepotència parlant de tòfones en restaurants de luxe, dels gin-tònics a no sé quin local (de la part alta de Barcelona, és clar) i dels seus viatges com qui no vol la cosa a Londres o a Nova York, mentre una bona part de la societat les està passant magres. El seu classisme de Drolma, de senyors i de minyones. Em molestava també la seva falta de respecte, ratllant l’insult, cap a molts col·lectius (els votants d’Esquerra, per exemple). Però me’l llegia cada dia, sens falta. Cal reconèixer-li la seva valentia, la seva desimboltura a l’hora de tractar qualsevol tema, la seva incorrecció política… Al país ens fan falta aquestes actituds, determinació, confiança, una determinada fe, fidelitat a uns orígens, identificació amb uns valors… només que dits d’una manera més elegant i respectant tothom.

Sostres, l’escriptor, el columnista, el showman (patètiques les seves intervencions a una televisió privada), l’agitador… comparat alguna vegada amb el Losantos, versió quadribarrada, perd una batalla, però no la guerra.

L’accent de València

Sona el mòbil mentre surto de la dutxa del gimnàs. Encara moll, contesto la trucada. Serà un pesat fent propaganda? No, és de l’Acció Cultural del País Valencià, de la qual sóc soci, per interessar-se de com va la recollida de signatures per la ILP Televisió sense fronteres, auspiciada per l’entitat. Em demana que faci arribar els fulls signats com més aviat millor. Molt bé, adéu, adéu. És un noi que parla un valencià correcte i bellíssim, com no estem acostumats a sentir en latituds més septentrionals.

Em truca des de València, és clar. I de la ciutat del Túria ens arriba una notícia ben significativa relacionada amb la llengua. La seva alcaldessa, Rita Barberà, que ahir es passejava feliç en un descapotable amb Alonso i Camps, ha decidit reincorporar definitivament l’accent al nom de la ciutat, que mai no havia d’haver-se suprimit. A bones hores. Calien aquests setze anys de ridícul, de rebequeria, per acabar tornant les coses al seu lloc? Valorem l’anècdota pel que té de positiu. Ara falta una cosa molt més difícil: que les actuacions orals i escrites de l’Ajuntament tinguin també un accent realment valencià. No demano el nivell de l’informador d’Acció Cultural, només una major sensibilització, però coneixent el capteniment de Barberà i de tot el PP sobre el tema, toca ser escèptic. L’esperança no es perd mai, però.

Carta a Vicent Sanchis (encara que no em llegeixi)

Admirat Vicent Sanchis:

Sóc un habitual consumidor de tot el que dius o escrius i hi acostumo a estar d’acord, però el teu article de l’Avui “Els punts dèbils de Reagrupament” m’ha provocat una certa decepció. Si bé el meu neguit era trobar-me amb una agressió de “foc amic”, una lectura atenta del text m’obliga a matisar la meva percepció inicial, si bé segueix incomodant-me el seu contingut. 

Dónes per fet que Reagrupament és un partit polític. No, Reagrupament no és un partit, sinó una associació que proposa als partits polítics dos grans objectius: la independència de Catalunya i la regeneració de la vida democràtica (punt aquest del qual no se’n parla prou). Qui es presenti a les properes eleccions fent bandera d’aquests dos objectius tindrà els vots d’una bona part de l’electorat català, potser de la majoria.

Compares Reagrupament amb l’escissió Colom-Rahola (si et plau, una mica de respecte, una cosa és el cafè i una altra la xicoira) per dir que més enllà de proclamar la independència no té programa per als problemes de cada dia de la gent. Això em recorda els posicionaments dels nostres adversaris polítics, teus i meus, quan diuen allò de que “hem de parlar del que realment interessa a la gent”. Saps què passa? Que tot allò que interessa a la gent (economia, pensions, infraestructures, tot) o està determinat políticament o subordinat legalment o condicionat econòmicament al què decideix el poder central. És per això que volem la independència, per poder decidir sobre el que realment interessa a la gent.

Finalment, dius que Carretero no ha aconseguit projectar una imatge de líder, després d’afirmar, uns paràgrafs més amunt, que Reagrupament té una presència marginal als mitjans de comunicació. En què quedem? Sembla lògic que si no se’n parla prou ho té difícil per liderar un projecte. Per cert, és molt simptomàtic que Reagrupament pateixi aquesta “pena d’informatius”. Per alguna cosa serà.

El catalanisme fa massa anys que arrossega pors, dubtes i síndromes de possibilisme (ahir era el peix al cove i ara és la pluja fina). Reagrupament, amb els seus defectes, ha tingut la virtut de parlar clar, plantar-se i agafar el toro per les banyes, per fer servir un símil hispà. Això engunieja a molts. Vull pensar que no ets un d’ells, però amb el teu article, tractant Reagrupament com un parent pobre, no ajudes massa a la causa que tots defensem.

Cordialment.

Es fa amb la mà dreta o amb la mà esquerra?

Ens hem assabentat que Extremadura ha destinat una mica de la seva xavalla a un programa denominat “El placer està en tus manos”. Rere aquest poètic nom s’amaguen uns tallers i uns opuscles que pretenen informar i orientar els adolescents sobre la masturbació.

Deixo per articulistes experimentats i tertulians enginyosos les demagògies a l’ús (que si és un malbaratament de diners, que si hi ha necessitats més peremptòries a la societat…) i deixo també als sectors cavernaris la seva retòrica naftalínica contra tot allò que tingui a veure amb el sexe (“picarà” l’Església catòlica aquesta vegada o ja no?). M’importa molt més veure rere la notícia, ben anecdòtica per cert, l’evidència d’unes administracions que tracten al ciutadà com un subjecte completament inútil, a qui se li ha d’ensenyar tot, fins i tot a fer-se palles.

Podria ser, però, que realment les noves generacions no sàpiguen com satisfer els seus instints més naturals i primaris. Fins aquí arriba la ignorància? En tindran la culpa, com sempre, els videojocs i les hamburgueses?

Ja en tenim, de llistes obertes

Quan es comença a parlar massa de lleis i sistemes electorals jo ja tremolo. No pretenc ser un expert en la matèria, ni molt menys, però sempre hi he mostrat interès, i m’adono que abunda la desinformació i el tòpic quan s’aborda la qüestió.

Per exemple, les famoses “llistes obertes”. S’està repetint aquest concepte en cercles polítics i periodístics, gairebé com un mantra, i intueixo que no se sap ben bé de què es parla, perquè es diu que seran la gran panacea per solucionar els mals del sistema de representació política. Molta gent desconeix que ja tenim llistes obertes per a l’elecció al Senat espanyol. Podem votar fins a tres candidats, els que volguem, no importa de quins partits. Què fa la gent? Votar els tres candidats d’una única llista, sense fixar-se en els noms, o pitjor encara: votar només el primer nom, de manera que sempre és el que té més possibilitats de sortir elegit, sense cap altre mèrit que estar situat primer per ordre alfabètic del cognom.

Per exemple, la llei D’Hondt. Sempre es diu que és un sistema electoral injust. Doncs bé, no és cap sistema electoral, sinó una fórmula matemàtica per aplicar la mitjana més alta a l’hora de repartir els escons en un sistema proporcional. I no és injust, al contrari, un sistema proporcional és el més just que hi ha. El que ocasiona la sobrerepresentativitat d’uns partits per sobre d’uns altres és el nombre d’escons que s’adjudiquen a cada demarcació electoral. Aquesta és la mare dels ous: han de tenir més diputats (en relació a la seva població) les àrees més poc poblades o només els que els toquin? Que el vot socialista es concentri a l’àrea metropolitana de Barcelona i el vot convergent predomini a la resta del territori no és gens innocent a l’hora de trobar el desllorigador al problema. En realitat, n’és la causa.

Sembla que comença a obrir-se pas com a proposta el sistema mixt alemany. Si no recordo malament, l’elector vota dues paperetes: una llista de partit per distribuir els diputats proporcionalment, i un candidat per a un districte uninominal. Jo sempre l’he defensat, però doctors té l’Església…

Llei electoral: correm-hi tots!

Som un país d’extrems. Trenta anys sense llei electoral, fent servir subsidiàriament l’espanyola, i ara tots a corre-cuita per fer-la i aprovar-la. A què venen tantes presses? Doncs perquè les principals forces polítiques estan traient-se de la màniga, desesperadament, iniciatives i propostes per contrarestar el descrèdit en què s’han instal·lat, i una de les que aconseguirà el “miracle”, segons ells, és l’aprovació d’aquesta llei.

Tinc els meus dubtes que s’aconsegueixi fer realitat. Si una norma tan important per una nació ha estat incapaç de veure la llum per culpa de l’estretor de mires dels cridats a redactar-la (que si població, que si territori, que si circumscripcions grans, que si districtes petits, que si el senyor D’Hondt…), cal ser molt optimista per creure que en els propers mesos d’intens període preelectoral els esmentats partits polítics aconsegueixin la quadratura del cercle: una manera de distribuir diputats i escons perquè tothom guanyi i ningú perdi (és a dir, igual que a les nits electorals, però no de boqueta, sinó a la pràctica).

Sembla que Mas i Montilla estan acostant posicions sobre la matèria, si hem de fer cas a les seves respectives intervencions parlamentàries d’aquesta tarda. És un bon senyal pel que té de distensió i de començar a fer les coses ben fetes i amb llum de dia. Potser aviat tindrem llei electoral. Però, quina llei electoral? En parlarem en un altre apunt.

40 anys de l’Agrupament Escolta Alverna

Programa d’actes amb motiu del 40è aniversari de l’Agrupament Escolta Alverna 

* Presentació del llibre “Hi havia una vegada… l’Alverna” (dia 13 de novembre a les 19h a l’antiga Facultat de Lletres a la Plaça Imperial Tàrraco). La presentació serà a càrrec d’un antic membre de l’agrupament i contarà amb la presència dels escriptors Arcadi Cornadó i Llívia Palliso i la il·lustradora Rat Mas.

* Exposició: s’iniciarà el dia 13 de Novembre i romandrà al vestíbul de l’antiga Facultat de Lletres a la Plaça Imperial Tàrraco fins el dia 20. El que pretenem amb aquesta exposició és endinsar-vos en el món de l’Alverna: la seva història, com es treballa i què s’hi fa, petites curiositats, etc. Està oberta a tothom, tan petits com grans, i per a gent tant de dins de l’escoltisme com de fora.

* Fira del 40è: es realitzarà el dia 14 de Novembre a la Plaça de les Cols i el Pla de la Seu de 16h30 a 19h. Hi podrem trobar diferents activitats i tallers preparats pels nois i nois de l’agrupament així com un petit refrigeri per berenar. L’activitat compartirà espai amb “Surt al carrer” que organitza l’Ajuntament de Tarragona

* Gran Sopar de Gala: es durà a terme el 14 de Novembre al Refugi de Costa 1, a les 21h. Intentarem aplegar al major nombre d’antics membres i a amics de l’agrupament per cel·lebrar conjuntament els 40 anys de l’entitat tot bufant les espelmes pertinents. També comptarem amb la presència de la mítica Burla, grup d’animació que va néixer a l’Alverna.

* Xerrada: el divendres, 20 de Novembre a les 19h00 a l’antiga Facultat de Lletres es durà a terme la xerrada “L’educació vivencial” amb Pau López. En Pau ens introduïrà en aquest moment i ensi explicarà com es treballa als agrupaments. Es presentaran dues experiències d’escola que treballen amb educació vivencial.

* Caminada pel Gaià: es realitzarà el dia 22 de Novembre. Es tractarà de dues rutes, una de 28 km i l’altre de 8 km, per a que tan petits com a grans hi puguin participar. La sortida serà a les 7h a la Plaça Imperial Tàrraco i la tornada al mateix lloc a les 18h aproximadament.

Vint anys sense mur a Berlín

Avui fa vint anys que va caure el mur de Berlín. Per commemorar-ho, es farà una enginyosa caiguda de fitxes gegants de dòmino, símbol del que representà políticament aquella caiguda: una successió de canvis de règim primer, una revisió de les ideologies després i finalment l’inici d’una concepció diferent de les relacions internacionals.

Vaig visitar Berlín el 1990, en un moment crucial. Feia uns mesos de l’enderroc, però encara existien les dues Alemanyes i l’URSS. Vaig contemplar la Porta de Brandemburg sense el pegot visual que representava la ignominiosa paret de formigó i, com tot quisqui, vaig comprar un trosset de mur (suposadament autèntic) a un dels molts venedors ambulants de la zona.

Hi ha una puntualització a fer amb tot això de la caiguda del mur. Moltes vegades s’ha dit, i s’està repetint aquests dies, que aquella construcció dividia vergonyosament la població en dues parts. No és ben bé així: el mur no dividia la població, únicament impedia que els ciutadans de l’Alemanya Oriental poguessin entrar al territori del Berlín Occidental. Per això es va construir i per això tantes persones van intentar travessar-lo com fos, a vegades amb èxit, a vegades pagant-ho amb la vida. L’error neix de considerar els dos blocs ideològics enfrontats com a simètrics, quan no ho eren: ningú volia travessar el mur a la inversa per quedar-s’hi.

Avui no és el moment d’entrar en anàlisis ideològics sobre quin règim era millor: casi tots ho tenim clar, quin era el millor. Avui el que toca és recordar aquelles persones que, per culpa d’un mur, no van poder gaudir d’una vida potser menys igualitària però en tot cas més lliure. I avui toca també celebrar vint anys de llibertat: la llibertat de poder passar d’un Berlín a l’altre sense més limitació que els semàfors en vermell (això qui els respecti, que no tothom).

Cada dia, mil xiclets

Els serveis de neteja de l’Ajuntament de Tarragona retiren cada dia fins a mil xiclets de les voreres de la ciutat, segons informa avui el Diari de Tarragona. Les taques negres i enganxoses, a vegades encara toves, es distribueixen per tota la ciutat, sense discriminació de carrers o barris, però amb predilecció per les entrades de col·legis i instituts (allí on “eduquen” els nens). El treball de retirar aquestes porqueries era fins ara molt meritori: mà de rasqueta. Ara hi ha unes maquinetes (una mena de Lady-Vap, o com s’escrigui) que llencen a pressió un vapor molt calent i faciliten la feina. El problema és que poden fer malbé la rajola si s’utilitzen massa sovint. Retirar cada xiclet li costa a l’erari públic, és a dir, a tots els tarragonins, 37 cèntims de l’ala, si bé és cert que s’aprofita per netejar la vorera d’altres brutícies.

S’estan assejant màquines més perfeccionades per retirar totes les porqueries de les vies urbanes. Potser fóra més efectiu inventar directament una màquina que disolgués els mastegadors que llencen al terra els xiclets, els vianants que deixen caure paperets i burilles, com qui no vol la cosa, els que escupen (estem al segle XXI, però encara n’hi ha) i, naturalment, els amos dels gossos que no acaben la feina que els animalets han començat.

350 anys de barrera psicològica

Avui fa 350 anys del Tractat dels Pirineus. Avui fa tres segles i mig que el Principat de Catalunya va quedar dividit en dues parts, víctima de les conveniències diplomàtiques dels seus dos grans veïns i enemics i justificant-ho en la frontera natural que forma la serralada. No seria tan “frontera natural” quan feia segles i segles que els territoris a banda i banda formaven (formen) un sol país i les gents que hi vivien a banda i banda parlaven (parlen) la mateixa llengua.

De llavors ençà, ja en sabem els resultats. Unes comarques sotmeses al centralisme francès, pitjor que l’espanyol, que ja és dir. Una política pertinaç i efectiva d’assimilació cultural i lingüística i d’abandonament econòmic. De llavors ençà també, una encara insuficient lluita per capgirar aquesta situació: grups polítics, societat civil, intel·lectuals… Avui, les dues parts de la Catalunya dividida el 1659 es tornen a trobar, es tornen a necessitar. Estratègies a favor d’una euroregió i l’acabament, algun dia, de l’AVE, ajudaran sens dubte a eliminar aquesta barrera més psicològica que física, però no n’hi ha prou amb això. Cal que des de la Catalunya Sud fem un major esforç de coneixement i de comprensió de la realitat de la Catalunya Nord, i actuar en conseqüència.

Personalment he decidit, avui 7 de novembre, fer-me soci de La Bressola, com a manera d’ajudar la més meritòria de les iniciatives que s’han dut a terme a favor de la llengua en aquelles terres.

[a la imatge, castell de Salses, el poble més septentrional dels Països Catalans]

Volem lo mètro en occitan

Dempuèi lo 21 de setembre, a l’escasença del festival Occitània, las anóncias de megafonia del mètro de Tolosa son bilingües en francés e en occitan. Ara, la companhiá que gerís lo mejan de transpòrt vòl far marcha enrera. Una autra pichona e miserabla mòstra del jacobinisme francés. Per ensajar o evitar, s’a endegat una recuelhuda de signaturas electronicas al seguent ligam: volem lo mètro en occitan.

La lenga occitana e lo mètro de Tolosa se meritan plan aquel pichon esfòrç de solidaritat. Ieu ja l’ai fach. E vosautres?

“Petit indi”

He gaudit de Petit indi com ho vaig fer amb les altres dues pel·lícules que conec de Marc Recha (L’arbre de les cireres i Pau i el seu germà). Insisteix amb la fórmula màgica: pocs diàlegs, trama mínima (potser en aquesta he trobat a faltar que passin més coses) i uns paisatges poètics, com fa sempre. Especialment meritori si tenim en compte que el paisatge de Petit indi no és cap vall idíl·lica del Pirineu, sinó horts, camins i cases autoconstruïdes del baix Besòs.

Ens mostra el dia a dia d’un noi amb una existència no fàcil (ambient humil, mare a la presó, feina precària en un magatzem de cerveses…) però que té suficients al·licients per tirar endavant: el seu cercle social, el seu espai de llibertat, el contacte amb la (relativa) natura i els seus ocells de concurs. A través de l’existència del protagonista, Recha fa que descobrim una Barcelona insospitada i uns ambients en perill d’extinció: societats d’ocellaires, el canòdrom de la Meridiana (que ja està extingit de veritat)…

A destacar els papers de Sergi López (artistàs, com sempre) i un patiller Eduardo Noriega. Recomanable, de totes totes.

Qui l’oli remena

L’estri de la imatge és, com tothom sap, un setrill. És el famós disseny de Rafael Marquina, que aviat farà 50 anys (el disseny, no ell) i que ha estat profusament imitat i afusellat (també el disseny, no ell). Està enginyosament pensat perquè l’oli no degoti i el seu ús és molt simple: cal agafar-lo pel coll. Bé doncs, avui, em disposava a fer-me pa amb tomàquet per sopar i, no sé perquè, he agafat el setrill pel tap de dalt. Quan me n’he adonat, el tap m’ha quedat a les mans i la resta ha caigut al terra del menjador. El senyor Murphy, una vegada més, ha fet que es cumplissin les seves regles inexorables: vidres i vidrets arreu i, el que és pitjor, l’oli empestifant-ho tot, inclosa la tapisseria d’una cadira. He reprimit fins on he pogut malediccions i renecs en arameu. Sortosament, aquest bloc m’està servint per desfogar-me una mica.

L’incident domèstic no ha pogut ser de més actualitat: m’he untat com un vulgar polític…