Nostàlgia de Tots Sants

Les diades de Tots Sants i dels Fidels Difunts (deixaran de dir-se així, aviat?) continuen tenint un cert pes específic al calendari, amb la concentració de commemoracions religioses i diverses tradicions (nacionals i d’importació), però desnaturalitzant-se de forma accelerada.

A casa, l’1 de novembre significava el començament oficial de la temporada del fred. La mare preparava per dinar una sopa on hi posava unes fines llesques de pa torrat (que ja venien així) i petites mandonguilles. En deien, almenys nosaltres, “sopa torrada”. Les castanyes es feien en una paella foradada, al foc viu, i sortien per postres, amb els panellets, ben embolicades en paper de diari per conservar bé la calor. Perquè abans, l’1 de novembre feia fred.

El temps ha trastocat les coses. Ni fa el fred d’abans (la gent dubta de si comprar les castanyes anant o tornant de la platja) ni les tradicions són les mateixes. Les castanyeres de tota la vida estan missing i els carrers s’omplen de canalla mig disfressats o amb la cara pintada, celebrant la cosa aquesta del Halloween. No em molesta tant per ser un costum americà (en realitat és una tradició irlandesa, crec) com per haver-se introduït vulguis que no a la nostra societat, pràcticament per la força, d’un any per l’altre.

Em pregunto fins a quin punt hem de ser indiferents a tants canvis.

Asterix, 50 anys

Asterix (sense accent a la e, com hem sabut aquests dies), compleix cinquanta anys. Enhorabona. Els àlbums d’Asterix i Obelix van entrar a casa de ben petit, i al costat dels Tintín i el Cavall Fort van ser el meu primer contacte amb el català escrit. Recordo haver-me divertit molt amb les còmiques aventures dels gals i amb les seves situacions anacròniques: Cleòpatra i Cèsar, els Jocs Olímpics, la volta a la Gàl·lia, les processons d’Hispània, el te dels britànics, les fondues helvètiques… o les baralles a dins de l’aldea per un peix en mal estat. Tot era possible en aquella Gàl·lia ocupada pels romans. Tota? No!

Avui obre el Festival del Manga a Barcelona, però res com aquells dibuixos de l’escola franco-belga de la nostra infància i adolescència.

Carrers de Tarragona: Marquès de Montoliu

Plàcid de Montoliu i Sarriera era un advocat tarragoní que el 1873 publicà un estudi en defensa d’Alfons de Borbó com a rei d’Espanya en detriment de Carles, el pretendent carlí. Quan el primer es va convertir en Alfons XII el va crear marquès (com diuen ells, de bien nacido es ser agradecido) i en èpoques recents li va ser dedicat l’ample carrer que puja des de la plaça Imperial Tarraco fins a l’avinguda Catalunya.

Els pocs punts d’interès del carrer (o és avinguda?) estan pujant a mà esquerra. Els amos de la taverna grega El Griego no van ser precisament originals amb el nom. Tampoc van estar fins els del restaurant xinès del costat: el van batejar com Tiananmen, just després de la matança d’estudiants a la plaça pequinesa del mateix nom i, tenint en compte que és molt a prop de la universitat, no sembla el nom més encertat.

Dalt de tot del carrer hi trobarem la seu de l’Església dels Sants dels Darrers Dies, o sigui, dels mormons, aquells noiets rossos que semblen tots sortits d’un mateix motllo i que et saluden pel carrer sense que et coneguin de res. Per accedir al local cal pujar una escala de pronunciada verticalitat. Si no vigiles i t’agafes bé a la barana, serà realment el teu Últim Dia…

Santa Coloma de Gramenet, etc.

A Santa Coloma de Gramenet avui han tingut visita. La cosa promet: el sector municipalista del PSC (un tinglado molt ben muntat, fins ara) i allò que en dèiem “sector dels negocis” de Convergència (que mai no s’havia extingit), units en les portades dels diaris i en les obertures dels informatius. Des de l’estricte respecte a la presumpció d’innocència de tothom i amb el benentès que els ciutadans de peu sabem ben poca cosa a aquestes hores del vespre, no puc evitar una certa satisfacció de veure com es comença a fer dissabte a les nostres institucions i als negocis que pul·lulen al seu voltant.

“Flickan som lekte med elden” (“La noia que somiava amb un llumí i un bidó de benzina”)

Prèvia: ni m’he llegit les tres novel·les de la sèrie Millenium, ni penso fer-ho, ni he vist la primera de les pel·lícules. Vull dir amb això que vaig anar a veure La noia que somiava amb un llumí i un bidó de benzina sense altres referents que ser conscient de l’èxit que té l’anomenat “fenomen Larsson”, però entrant al cinema completament peix.

La cosa va d’una publicació sueca, anomenada Millenium (que és el que dóna títol a tot plegat), a la redacció de la qual treballa un periodista-investigador, que figura que és l’heroi. En aquesta pel·lícula toca el tema de les màfies de la prostitució de països de l’est. D’altra banda, hi ha la protagonista, que és la que somia amb llumins i bidons de benzina (al film s’explica perquè), una after-punki que està com un llum de ganxo, la pobre. El descobriment d’uns cadàvers als primers minuts farà que l’espectador vulgui saber, intrigat, la relació entre tot plegat: els morts, la investigació del periodista i les rareses de la noia dels llumins.

No veig res que justifiqui l’èxit d’aquestes novel·les i les seves (inevitables) versions cinematogràfiques, com no sigui el morbós fet de que l’autor va morir abans d’hora i de que els escenaris de l’acció (assassinats i sang i fetge) no siguin anglosaxons sinó suecs. A Estocolm també hi ha marro, qui ho diria.

Postdata, per al debat: al cinema de Reus on vaig veure la pel·lícula (una sala freda i humida) érem set persones i la versió era en castellà. 

 

Ens sobra una hora. Què fem?

Aquesta nit serà més llarga. Si ho entès bé (això dels canvis horaris és una cosa molt complicada, fins i tot per la gent més espabilada), les tres seran les dues, no sé si m’explico. Ens sobren seixanta minuts. Què podem fer aquesta hora de més?

Podem enbrancar-nos en discussions sobre els fets d’avui a Reus, quan pagesos i mossos d’esquadra se les han tingut. No arribaríem a treure res en clar. Per què quan es manifesten els pagesos sempre hi ha merder i, en canvi, quan ho fan les infermeres, posem per cas, no n’hi ha mai? Per què els mossos tenen tanta mala sombra (perdó pel barbarisme) esbatussant la gent, estiguin o no legitimats per fer-ho? Per què els pagesos s’estranyen dels cops de porra si el primer que fan és llançar patates a un centre oficial? De debò creuen que l’administració pública és la principal responsable de la seva (greu) problemàtica? Per què la televisió oficial és tan tendenciosa informant dels fets?

Si no ha passat tota l’hora, podem divagar una mica sobre les darreres notícies de les obres del TGV (no en digueu AVE, si us plau) a Barcelona. Per què el mur de contenció del túnel no s’està fent a la distància adequada respecte al temple de la Sagrada Família? Els plànols estan només per fer bonic o potser és que no existeixen plànols de les obres? Per què ara surten esquerdes a totes les cases dels voltants? Tan mal construïdes estan les cases, que tot podria ser? Tot plegat està deixant els arquitectes a l’altura del betum.

I si encara queden uns minutets, podem reflexionar del perquè TV3, una televisió suposadament catalana, ha tractat el lliurament dels premis Príncipe de Asturias com si fos la notícia del segle, quan ni són uns premis catalans ni hi ha cap guardonat del nostre país. Em pregunto quin cobriment fa TVE del lliurament del premi internacional Catalunya, quan aquella televisió sí abasta tot el territori de l’estat.

I si ens avorreixen els pagesos, els mossos, les obres del TGV i els canals televisius, sempre hi ha una opció millor: dormir una hora més. Bona nit a tothom.

Pel damunt dels nostres cants

L’afer Fèlix Millet continua oferint notícies, reaccions i comentaris (aquesta nit, per exemple, el seu protagonista aconseguirà ser un personatge de Polònia). Esperava, il·lús de mi, que tot plegat fóra exemplar pel conjunt de la societat, és a dir, que la impulsés a preguntar-se perquè havia passat això i a proposar-se que no tornés a passar mai més res semblant.

Doncs no. L’escàndol està servint per tot, menys per fer tabula rasa dels vicis de la nostra societat. Per exemple, està servint perquè la justícia es desacrediti una mica més, amb la col·laboració de tothom: gent que no té ni idea de dret penal discutint les actuacions judicials, jutges airejant les seves diferències, fiscals oferint rodes de premsa com si fossin entrenadors de futbol, etc. Per exemple, està servint perquè uns partits polítics cada vegada més nerviosos davant les properes eleccions al Parlament s’enfrontin de nou: però no patiu, si el tema és la financiació de partits i fundacions, s’acabaran tapant les vergonyes ben aviat. Per exemple, està servint per comprovar el desgavell en el control dels diners públics o d’institucions: anys i anys de pràctiques comptables dubtoses o directament delictives que mai van ser detectades (o sí?) per ningú, ni les administracions, ni els patrons de les fundacions, ni Hisenda, ni els auditors, ni els treballadors de la casa… Totes les acusacions han anat a parar a dues úniques persones, bocs expiatoris a qui, per cert, tothom els està negant la presumpció d’innocència des del principi. Com ens agrada massacrar la gent.

L’assumpte Millet ha produït reaccions molt diverses. Per a molts, indignació (és tant fàcil indignar-se ara!), per a altres, sorpresa. Per a mi, sobretot decepció. Encara recordo que quan fa molts anys vaig sentir interpretar per primera vegada El cant de la senyera, tothom es va posar dempeus. De seguida vaig entendre que aquella cançó era molt més que una cançó: era un símbol i darrera hi havia una bandera, un país, una societat, un anhel de llibertat… Amb els anys vaig aprendre que lligats a aquella cançó també hi havia molts altres valors nostrats: la tradició coral, uns prohoms, una societat emprenadora, un edifici modernista, una manera de viure i de progressar, però també de fer les coses ben fetes… Uns símbols i uns valors que, aquestes setmanes, s’han vist injustament relacionats amb uns fets que no tenen res a veure amb ells. Caldrà fer un esforç per deslligar uns d’altres. Caldrà entre tots superar la indignació, la sorpresa i la decepció. I caldrà aixecar, una vegada més, una senyera que faci els nostres cants més triomfants.

Un cinema menys

Potser la notícia no ha passat del Gaià, però per això està aquest bloc: a Tarragona ha tancat les portes el darrer cinema situat en zona urbana. A partir d’ara, qui vulgui gaudir del setè art (i parlo d'”art” amb tota la ironia del món) haurà d’agafar el cotxe i anar fins el Centre Comercial Les Gavarres, entre macrobotigues d’esports i bricolatge i locals de menjar ràpid.

La primera reacció seria de tristesa. Un altre cinema que plega, al costat del Capitol, el Coliseum, el Cèsar, els Òscar, i més que m’oblido. Però pensant-ho millor, la notícia em produeix indiferència. Desenganyem-nos, el rollo Cinema Paradiso fa molts anys que es va acabar. El que ens oferien els cinemes Lauren ja no era per tirar coets: una oferta similar a les sales de les Gavarres. Entre film violent d’efectes especials i comedieta tonta es colava alguna cinta interessant. Les produccions europees eren una raresa, igual que les versions en català (la benintencionada llei de Treserres arribarà un pèl tard a la nostra ciutat). Documentals? Connais pas.

Potser és el moment ideal per prendre la iniciativa i obrir una sala que ofereixi un producte menys comercial i de més qualitat. Que tracti a l’espectador com a major d’edat i amb dos dits de front. Que acompanyi el visionat de les pel·lícules (de les excel·lents pel·lícules que es continuen fent a tot el món) amb presentacions o col·loquis. Que tingui seients còmodes amb passadissos amples, menys publicitat i que baixi el volum sonor a nivells humans. Que deixi de vendre crispetes i begudes. Que…

Per fer això calen diners i ganes. Quina de les dues coses falta?

Nebrera, Carretero… i el missatge que no es vol entendre

Aquest matí la diputada Montserrat Nebrera ha causat baixa del PP i del seu escó. Ja es veia venir i les raons ja les sabíem, però en la roda de premsa les ha tornat a repetir una vegada més. Ha parlat dels seus problemes amb el PP, però també ha parlat de regenerar la vida política, de que els partits deixin de ser meres oficines de col·locació, de que els parlamentaris no siguin uns robots obedients, de que els ciutadans recuperin la confiança en els polítics i de que aquests defensin unes idees per sobre de consignes o d’interessos personals.

Doncs aquest missatge o no s’explica bé o no es vol entendre. Els aparells de tots els partits, principals destinataris, segueixen amb la seva bola. No han tardat gaire a contestar Nebrera, amb argumentacions tant contundents com dir que és de dretes (horror!) o bé que tenia dos expedients disciplinaris oberts (per la seva íntima enemiga Alícia Sánchez-Camacho). Cap autocrítica. Als fòrums d’internet, almenys el que he llegit, també s’hi han colat comentaris del tipus “com que no ha aconseguit cap càrrec, se’n va del partit” o bé “no va saber perdre en el seu moment”. Quin nivell.

El missatge de Nebrera no difereix massa del que proposa Reagrupament (al costat de la independència de Catalunya, molt més llaminer mediàticament). Un missatge que mica a mica anirà quallant i contribuirà a canviar radicalment les maneres de fer de la cosa pública, que prou falta li fa en aquest nostre poble tan i tan sofert.

II Congrés de Dones: contestant l’Elena

El meu apunt d’ahir ha rebut un comentari signat per “Elena”. No explica exactament per què els homes no són admesos al II Congrés de Dones, es limita a dir que no es pot començar la casa per la teulada (traduït: és una qüestio de detall, sense importància). Em suggereix també que dediqui el meu temps a dir per què hi ha entitats que no admeten dones. No sé si n’hi ha, però li contesto igualment: perquè són entitats privades i poden organitzar-se com millor els plagui i, en canvi, aquest congrés és públic o, si no ho és, està auspiciat, beneït i generosament subvencionat per les administracions. Per cert, Elena, què vol dir admetre dones en un 50%? O s’admeten o no.

Potser que la causa feminista, enlloc de perpetuar discriminacions (que tan critica quan és ella la perjudicada), es dediqués a preguntar-se perquè després de tants anys de suports institucionals, lleis afavoridores, congressos, plans i actuacions de tota mena no ha aconseguit, per posar un exemple, que hi hagués cap dona a la signatura del Pla d’Infraestructures de Catalunya de l’altre dia. A la foto “de família” tot eren corbates: hi havia vuit consellers, tres portaveus parlamentaris, tres presidents de Diputació, dos presidents d’entitats municipalistes i tres líders socials. Tots pertanyents a partits i sindicats notòriament favorables a la causa feminista. Alguna cosa falla, senyores.

II Congrés de Dones: no ens hi volen

Fa algunes setmanes em vaig assabentar, mitjançant un anunci al metro, de la propera celebració del II Congrés de Dones de Barcelona, auspiciat, no cal dir-ho, per les administracions públiques. No vaig tardar ni un minut a treure la llibreteta que duc sempre a sobre per anotar idees per al meu bloc, mentre pensava “Jordi, aquí hi ha tema”. Les preguntes que em sorgien espontàniament eren moltes: algú recorda res del I Congrés? Quines millores reals va representar per les dones? I pel conjunt de la societat? Quan costarà l’organització d’aquest II Congrés? I la pregunta del milió: admetran homes?

Doncs ahir es va inaugurar el II Congrés de Dones de Barcelona i les informacions d’avui ens donen la resposta a la darrera de les preguntes: no, no han admès homes. Es miri com es miri, es tracta d’una discriminació, d’aquelles que tantes vegades elles denuncien i amb raó. L’organització de la trobada al·lega una raó logística (limitació d’aforament) i una altra de més “ideològica”: la necessitat de parlar lliurement. Perdonin-me, senyores organitzadores, però no ho entenc. Potser perquè sóc un home… De què parlaran que no puguin sentir-ho els homes? Quines idees, quins raonaments s’exposaran que no puguin ser considerats i acceptats o rebutjats per la meitat de la societat?

Pel que fa al Congrés en sí, res de nou: paperassa, càtering, currículum per unes quantes, medalleta per les administracions i una proposta “estrella”: demanar a l’ONU que gestioni una petició formal de perdó a totes les dones del món. Mesura transcendental i eficacíssima, sens dubte.

Salvador Sostres, el controvertit articulista de l’Avui, amb qui discrepo sovint, va dir una vegada una cosa molt assenyada: la causa de les dones és la més noble i la més justa de la humanitat, però també la més mal defensada.

Correllengua 2009 a Tarragona

Entre avui i demà, Correllengua 2009 a Tarragona. Dos actes a destacar.

A les 18 h. de demà, conferència “Política i manipulació del llenguatge”, a càrrec del professor de la Universitat Rovira i Virgili Xavier Rull.

I a les 23 h, actuació del cantautor Cesk Freixas.

[Al cartell anunciador dels actes no queda molt clar, però sembla que tot es farà a la plaça del Rei]

Embossats

Rebo un correu d’aquests que es reenvien de forma piramidal. Es titula “L’estafa de les grans superfícies” i qüestiona obertament les campanyes que s’estan fent en contra de les bosses de plàstic dels supermercats. Entre altres dades i arguments, diu que les bosses són 100% reciclables i que no és cert que tardin 400 anys en desaparèixer sinó que es descomposen en mesos; també diu que per reciclar el plàstic cal una temperatura de 200º, mentre que per al vidre (reciclatge que està subvencionat) en calen 1.300º. Propaganda dels fabricants de bosses o de les companyies petrolieres? És possible. Però no deixa de fer pensar aquesta dèria, ara, justament ara, per desfer-se de les bosses de plàstic.

I comencen les preguntes: les bosses són l’únic que no es destrueix en segles? I tots els altres productes, ampolles, iogurts, plats per microones, precintes, etc.? Tot això desapareix o no? es recicla sí o no? No sé vosaltres, però jo cada dia de l’any faig un viatge al contenidor groc de sota casa.

Més preguntes: ja que tothom està tan sensible, per què les empreses no entren a fons amb la qüestió dels envasos, siguin de paper o de plàstic? Només cal donar-se una volta pels mateixos supermercats o grans superfícies que han abraçat entusiàsticament la fe anti-bosses: la quantitat de papers, cartrons, envolcalls i plàstics de tota mena que exhibeixen és realment sorprenent. Tot això és realment necessari, per molt que es pugui reciclar? De la propaganda, millor no parlar-ne.

Se’ns diu que a partir d’ara ens cobraran una petita quantitat per cada bossa que fem servir, per tal de desincentivar-ne l’ús. Doncs pel que fa a mi, em temo que no ho aconseguiran. Acostumo a comprar al súper tot tornant de la feina i, òbviament, no duré a sobre una bossa de roba ni menys un cabàs. I una altra raó: en contra del que diu la histèria anti-bosses de plàstic, no són d’un sol ús, perquè jo no les llenço a l’arribar a casa, sinó que les aprofito com a bosses de la brossa, que hauria de comprar més cares si no tingués de les altres.

Ecologisme? Sí. Que hem d’avançar cap una societat molt més respectuosa amb la naturalesa i el medi? Naturalment. Que hem de deixar un món millor a les generacions futures? Per suposat. Però per aconseguir-ho no serveix de res deixar el lloro sense xocolata, pobret.

Demà, déus i sants a Tarragona

Demà, dues activitats pràcticament a la mateixa hora. Quina és millor? Quin dilema.

Passi de la pel·lícula de Billy Wilder El crepúsculo de los dioses. A l’antiga Audiència, a les 18 h.

Conferència sobre “Sants conflictius”, a càrrec de Fernando Baños, dins el cicle “Entre mite i religió” que organitza CaixaForum. A les 19 h, a la seu de CaixaForum.

 

 

Conèixer i ajudar la Franja de Ponent

No voldria deixar de contestar el comentari de Franjòfilet (et dius així?) al meu apunt de fa uns dies sobre la nova llei de llengües d’Aragó, perquè potser no em vaig explicar bé.

Jo no deia que la llei no parlés de català, amb totes les lletres; només deia que una part del Parlament hi estava en contra i em queixava de que la nostra llengua no hagi aconseguit cap mena d’oficialitat. Admeto que no m’he llegit el text (tenia que haver començat per aquí), però fins i tot sense analitzar-ne el contingut, esperava més dels socialistes. És més, en èpoques passades haguessin sigut més agosarats.

Al final del seu curt comentari, Franjòfilet em demana que li concreti com podem “conèixer-la i ajudar-la”. Potser es pensa que em referia a la llengua, però jo estava parlant de l’activa societat civil d’aquell territori. Què podem fer? Comencem pel més senzill, que la senyoreta Vicki Pèdia ens documenti. Només hem de fer un clic. I a partir d’aquí, que cadascú faci el què vulgui o el què pugui.

“Ágora”

La pel·lícula narra els enfrontaments religiosos a l’Alexandria del segle IV i les vicissituds personals d’Hipàtia, una dona amb grans coneixements científics. El darrer treball d’Alejandro Almenábar s’enfronta al tema de la intolerància i ja amb el títol ens dóna el seu missatge: l’àgora, efectivament, era la plaça pública on es parlava i es dialogava, i aquest hauria de ser l’ideal de tota societat. L’àgora del film, però, és un continu camp de batalla.

El cristianisme de l’època (que ja gaudia de poder polític i molta influència a la societat) és presentat com una multitud irracional, liderada per uns individus disposats a escombrar les últimes restes de paganisme romà o egipci. Aquests, juntament amb el judaisme també present, deixa’ls anar també. Mentre la protagonista es dedica a fer-se preguntes (i a intentar respondre-se-les) sobre física o astronomia, els seus veïns es dediquen a apedragar-se, estomacar-se o directament assassinar-se, sense altres argumentacions que la suposada voluntat dels déus respectius o la interpretació forçada d’un text sagrat.

La pel·lícula, tècnicament ben feta, està tant allunyada de les produccions dels anys 50 i 60 (Charlton Heston transcendent, coloraines, corals embafoses i moralina judeocristiana) com de les del segle XXI (Brad Pitt vigorèxic, manipulacions informàtiques evidents i pur espectacle de crispeta). Amenábar sap fer pel·lícules i ens ho torna a demostrar.

Mossèn Martí (1928-2009)

Fa una estona s’ha sabut la mort de Joan Martí i Alanis, bisbe d’Urgell (i per tant co-príncep d’Andorra) entre 1971 i 2003. Just abans d’aquestes altes responsabilitats, havia estat el meu professor de literatura al Col·legi de Sant Pau de Tarragona, del qual era director. És per això que sempre em referia a ell com a “mossèn Martí” més que com bisbe o monsenyor, perquè aíxí el vaig conèixer.

Bon professor i bona persona. Poc temps després d’assumir la funció episcopal, vam fer un viatge escolar fins a Andorra (el meu primer viatge a l'”estranger”) i, de camí ens vam aturar a la Seu d’Urgell per visitar el Palau Episcopal. Vam comptar amb un guia d’excepció: ell. Recordo que ens va mostrar la Sala del Tron, protegit aquest amb uns plàstics. Segons ens va comentar, no donava al seient cap mena de valor, no s’hi havia assegut mai ni pensava fer-ho. Era un home de tarannà senzill, com es pot comprovar.

Però que fos senzill no vol dir que no deixés una profunda petjada en el seu pas per la diòcesi, en camps com l’ús del català o la protecció del patrimoni artístic, o, sobretot, impulsant el decisiu procés de democratització d’Andorra, transformant en pocs anys un territori feudal en un estat membre de l’ONU. Fent-ho tot sempre amb tacte i rigor.

Descansi en pau mossèn Martí.

Res de nou a la Franja de Ponent

Aragó ja compta amb una llei de llengües, després de parlar-ne durant una bona colla d’anys. El resultat, sabut, és que manté el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó, però sense dotar-les d’oficialitat, de manera que les coses seguiran com fins ara: seran dues llengües d’especial protecció i bla, bla, bla… Com deia el meu pare, caca la vaca.

La llei ha comptat amb els vots favorables de l’esquerra, inclosos el president de la Comunitat, Marcelino (abans Marcel·lí) Iglesias i la resta de diputats procedents de les zones lingüísticament afectades, que no han gosat anar més enllà d’una declaració d’intencions. No fos cas que algú s’enfadés. La dreta popular o regional, al seu torn, ha votat en contra de donar una mínima presència pública al que denominen, despectivament, patuès o chapurreao. Qualsevol cosa abans que veure impresa la paraula català. D’això en psicologia en diuen Horresco referens.

Res de nou, per tant, sota la capa del sol. Llengües minoritzades (la nostra i l’entranyable aragonès, fent la viu-viu en precioses valls pirinenques), falta de valentia política d’uns, insults o menyspreus d’altres. Mentre, la llengua de Jesús Moncada o de Mercè Ibarz malda per sobreviure gràcies a una societat civil tant activa com poc coneguda. Coneguem-la més i fem-li costat, doncs.

Puigcercós, porter de discoteca

La decisió personal de Puigcercós d’apartar Carod de les llistes electorals d’Esquerra i d’un tercer govern tripartit, si aquest arriba, és un altre exemple (i van…) de com la mala praxi de la política dels nostres dies ha calat també, irremissiblement, al veterà partit.

El milhomes de Ripoll decideix, com si fos un porter de discoteca, qui entra i qui no entra a la restringida llista de candidats amb possibilitat d’obtenir un escó quan arribin els comicis: tu sí, tu no… No havíem quedat que Esquerra (coneguda abans com ERC) era un partit democràtic, assembleari i no sé quantes coses més? Doncs a què ve posar tant de manifest que els càrrecs o les oportunitats de tenir-lo depenen no ja d’un aparell orgànic sinó d’una única persona? Aquest cesarisme té res a veure amb el republicanisme?

L’argument de que cal renovar les llistes electorals del partit (manera fina de dir que Carod-Rovira ja està amortitzat) podria ser plausible, però la decisió final correspon a la militància. Ella té l’última paraula sobre si el de Cambrils mereix o no seguir representant el partit per a les funcions o els càrrecs a què vulgui optar.

No anem bé, Esquerra. Millor dit, fa molt de temps que no anem bé, Esquerra. Som com som, no hi ha cap mena de dubte.

Com nens petits

L’afer dels missatges enviats entre diputats del Parlament de Catalunya posa novament de manifest quina mena de classe política pateix el nostre país. Deixant de banda el contingut dels SMS, el fet és que els nostres representants dediquen la seva estona de feina a enviar-se missatges impresentables, com adolescents avorrits a classe de mates, fent un mal ús dels mitjans telemàtics que entre tots posem a la seva disposició.

El debat ha entrat en el terreny de la intimitat de les persones. Els missatges dels nostres diputats juganers són privats? Evidentment que sí, però si jo vull enviar o rebre un missatge, confidencial o no (però que en tot cas ha de ser seriós), el que no faré és manipular el mòbil quan tinc un fotògraf darrera. Ho faré en àmbits més reservats. Per cert, hi ha qui diu que l’acció de Sirera va ser feta amb tota la intenció del món, per tal de publicitar als quatre vents les seves desavinences amb el seu partit de merda (sic). No és curiós que aquesta segon indiscreció saltés als mitjans de comunicació a les 24 hores de la primera?

Volem una classe política més seriosa, més responsable i més curosa amb els recursos públics. Necessitem una bona regeneració democràtica, vaja.

Viatge a Tenerife (i 3: catifes, cabres i estàtues)

El dijous el dediquem a conèixer millor la vall de La Orotava. La capital, del mateix nom, és una preciosa població famosa per fer catifes per Corpus (a la imatge), però no de flors com a Sitges, sinó amb sorres i pedres de diferents colors, que allí tenen a punta pala. Visites turístiques, la Casa de los Balcones i l’Hospital de la Santísima Trinidad, de no sé quin segle però que encara dóna servei. En una de les places, un cartell del famós Pla Zapatero d’obres públiques apareix decorat amb un contundent “puta España“. A les illes Canàries també es qüestionen moltes coses.

Marxant de La Orotava pugem fins el mirador de Humboldt, un dels molts que permeten contemplar la impressionant vall, amb l’alicient d’una propera posta de sol. A sota nostre, un pastor i un ramat de cabres donen la nota poètico-rural al conjunt.

Següent dia, visita a Mundo Chico, que és una mena de Catalunya en Miniatura. Monuments, el Teide, l’aeroport… tot a escala per fer-se fotos i jugar a ser King Kong; sense destrossar res, és clar! Finalment, el darrer dia ens arribem a Candelaria, on es venera la patrona de Tenerife. Una marededéu negra, casualment. Al sortir de la basílica, contemplem les vuit impactants estàtues de caps guanches. Són els menceys o caps de tribu, de quan les illes no rebien instruccions a 3.000 km. de distància.

Ja conec grosso modo l’illa triangular. Només em falta tornar-hi més vegades, perquè s’ho val de veritat.

Ja us heu reagrupat?

El Palau de Congressos de Barcelona va ser ahir l’escenari de l’assemblea constituent de Reagrupament, la formació que es disposa a portar al Parlament de Catalunya la independència i la regeneració democràtica, que prou falta ens fan totes dues. Heus aquí les impressions de l’acte.

* L’èxit d’assistència supera les expectatives. Els més de mil reagrupats i convidats ocupem els incòmodes seients del Palau: la filera és més estreta que la dels cinemes, dificultant-ne l’accés. A més, estan dotats d’una petita taula, com els avions, que cal tancar si un es vol posar dempeus i ovacionar algun orador, cosa que esdevé més d’una vegada.

* En nom dels convidats parla Salvador Cardús, exacte, precís, en el punt just, que demana tres coses: autoconvenciment (els altres ja estan prou convençuts), elegància (és a dir, no enviar-se SMS innecessaris…) i generositat.

* El descans matinal serveix per comprovar la quantitat de pixaners i fumadors que esperaven el moment. Les cues que es formen als lavabos, sobretot al d’homes (sic), i la gernació que surt a l’exterior per lliurar-se al seu vici solitari, així ho demostren.

* A l’assemblea assisteixen, a títol de convidats, moltes cares conegudes. Tinc ocasió de veure, en un passadís, Joan B. Culla xerrant amb Salvador Sostres. El que hagués donat per parar l’orella i escoltar-los o, com es diu ara, fer-los una auditoria preventiva!

* A la tarda, petita tertúlia amb Emili Valdero (el cuiner de Reagrupament) i Joan Plana (responsable de l’avorrida però necessària part jurídica de tot plegat). El segon m’explica interioritats del procés i el primer ja especula amb vots i escons mentre deixa anar un “anem bé”.

* Petit caos a les votacions de la Junta Directiva. Hi ha sis urnes, situades a l’escenari, que corresponen a inicials del cognom dels votants. El fet que mil persones si acostin en bloc fa perillar la seguretat del personal i obliga a prendre algunes mesures. Per un misteri inexplicable, la cua que es forma darrera la segona urna (la de la c, o sigui la meva) és molt més llarga que les altres, cosa que ens obliga a esperar pacientment més estona. Per cert, un tal Carretero se’ns cola en un moment donat…

* El procés d’escrutini és complicat de fer (més que el senat espanyol: mil persones hem marcat divuit creuetes i tothom vota diferent). Ens entretenen l’espera posant-nos el video de l’entrevista que divendres Cuní va fer a Carretero. Aplaudiments després de cada resposta del de Puigcerdà. 

* Intervenció vespertina de l’alcalde d’Arenys de Munt, que al matí no havia pogut assistir. Quin personatge. Ens engresca dient que tot és possible “si volem” (tres vegades seguides). Doncs sí, volem. Gran ovació final.

* Última intervenció a càrrec de Joan Carretero, que ja és president de Reagrupament. Com el d’Arenys, també repeteix un concepte tres vegades seguides, “feina, feina, feina” i ens suggereix la pregunta que hauríem de fer a tothom a partir d’avui mateix:

         – i tu, ja t’has reagrupat?

Viatge a Tenerife (2: rastres franquistes per tot arreu)

Segon dia, passeig per La Laguna, capital històrica de l’illa. Es tracta d’una preciosa ciutat de sabor colonial, amb carrers creats amb tiralínies plens d’esglésies i edificis de reixes i balcons artístics. Aquesta petjada tradicional contrasta amb la intensa vida juvenil/estudiantil de la seva universitat: en efecte, abunden les llibreries, els bars de copes i les pintades a les parets, com ara “Obispo ten cuidado” (La Laguna és seu episcopal), “El mundo se quema y nosotros de botellón” o “Entre la risa y el llanto sólo hay la nariz“.

Baixem fins a Santa Cruz de Tenerife, la capital administrativa. Res de l’altre món. Em crida l’atenció un monument d’inequívoc estil franquista, amb àguiles i escultures tipus Valle de los Caídos, i la platja de Las Teresitas, avorrida i artificial, perquè tota ella és de sorra importada del Sahara que cal preservar de l’onatge amb una mena de dic.

L’endemà, amb un temps immillorable, excursió fins el Teide, el pic més alt de les illes Canàries. Recomano vivament la ruta des de La Laguna fins a les immediacions de la muntanya: tots els paisatges s’hi donen cita, des de vegetacions més pròpies dels Pirineus fins a l’aridesa més selenita (aquí es va rodar aquella pel·lícula de dinosaures, amb la Raquel Welch duent un biquini troglodita). No se’ns permet pujar fins dalt de tot del volcà: el telefèric no està en servei degut al fort vent de la zona. Llàstima. Ens comformem amb fer-nos fotos als famosos Roques de García (a la imatge) i barrejar-nos amb la turistada. Un guia porta com a senyal perquè no se li perdi el ramat un objecte molt curiós: una reproducció gegant d’un bitllet de mil pessetes, de l’època de Franco; sí, aquell que reproduïa Pérez Galdós i, al dors, el bellíssim paisatge que estem contemplant.

De tornada del Teide, una curiositat. Amagat entre la vegetació d’un bosc, hi ha un altre monument franquista. Commemora, crec, una reunió conspirativa que va tenir lloc aquí en vigílies de la guerra del 1936. Es tracta d’una tètrica columna que esquerrans, anarquistes i independentistes canaris han “decorat” com es mereix.

[continuarà]