Viatge a Tenerife (1: gegants i provectes)

Com a final de les meves vacances septembrines, he passat una setmana a l’illa de Tenerife. Campament base, Puerto de la Cruz, una mena de Lloret de Mar però més bonic, al mig de la vall de La Orotava, que baixa verda i florida des del Teide fins a l’Atlàntic. Espectacular de veritat.

Primer dia, excursió fins a l’oest de l’illa, a un lloc que en diuen Los Gigantes, una mena d’acantilats que cauen en picat fins al mar, dificultant la formació de platges a la costa, que escassegen a Tenerife. Des del mirador per contemplar aquests gegants, es divisen, quan el temps ho permet, les illes de Gomera i La Palma. Avui podem fer-ho amb la primera, però no amb la segona, més llunyana.

De Los Gigantes ens desplacem a Masca, poblet al qual s’accedeix per una estreta carretera, plena de corves i desnivells, no apta per acròfobs. Al poble li escau ben bé l’adjectiu típic, tant car als turistes europeus, que hi troben paisatges espectaculars, vegetació exòtica, construccions antigues… i postals, records i tauletes per prendre refrescos i sucs.

El tour acaba a Icod de los Vinos, famós pel seu drago mil·lenari (a la imatge). Es tracta d’un arbre de formes peculiars, molts conegut, que ja existia molt abans que els godos envaïssin les illes al segle XV. Els guanches no van poder resistir les maneres de fer (les salvatjades, perquè no dir-ho) dels castellans, però el drago d’Icod sí. Per cert, per veure’l de prop cal desprendre’s de quatre euros: ni el venerable arbre escapa a la comercialització del nostre món.

[continuarà]

El no de l’Ajuntament de Tarragona

L’Ajuntament de Tarragona acaba de dir “no” a donar suport a una consulta popular sobre la independència de Catalunya, similar a la d’Arenys de Munt. No ens fèiem gaire il·lusions sobre el resultat de la votació de la moció proposada per ERC. Millor dit, no ens en fèiem cap, d’il·lusió. La pinça “no nacionalista” entre PP i PSOE-C, vells enemics gairebé sempre i gairebé per tot, ho va impedir.

Confirmat el resultat de la votació, l’única cosa interessant era saber quin tipus d’arguments feien servir els nostres amics socialistes (la posició dels populars, amb el seu “que ve el coco!” era previsiblement coherent). Doncs bé, segons la portaveu socialista, la intrèpida Begoña Floría “la majoria de catalans no veuen cap problema a veure’s catalans i també espanyols”.

No entenc massa bé quina relació exacta té aquesta explicació amb el nucli de la proposta sobiranista. Mira, Bego, no estem parlant d’identitats (això que sempre-sempre dieu que no interessa la gent), estem parlant de que la problació digui la seva, lliurement, pacíficament, democràticament. Si volem o no volem la independència de Catalunya. Sí o no. Només això.

Si heu votat que no a la proposta d’ERC perquè no n’heu entès el sentit, malament. Però si ho heu fet perquè l’heu entès però no ho heu assumit per por o per una trucada de Nicaragua (o les dues coses, que tot podria ser), més malament encara. Per cert, a Arenys de Munt, els regidors socialistes es van abstenir, mentre que a Tarragona han dit que no…

Adéu a L’Estel d’Or

L’Estel d’Or tanca portes. Es tracta d’un taller d’enquadernació fundat a Tarragona el 1966, és a dir que ja tenia uns anyets. Ara la mestressa es jubila i el local, situat al carrer de les Escales d’Arbós, al costat de l’Ajuntament, canvia l’orientació del negoci. Pel que fa als treballs d’enquadernació, el relleu l’agafa la impremta Virgili, molt a prop de l’Estel i també de llarga tradició.

Durant molts anys, anar a l’Estel d’Or ha constituït per a mi pràcticament una rutina. Hi portava a relligar, de mica en mica, les moltes publicacions o col·leccionables que guardo a casa. El resultat, uns volums excel·lentment enquadernats amb aquell savoir-faire dels artesans d’abans. És una llàstima que es perdi un negoci d’aquestes característiques, però és ben cert que vivim en un món que cada vegada valora menys la lletra impresa, la bibliofília, l’edició de qualitat… Dictadura de les noves tecnologies? Indiferència d’una societat mig analfabeta? Sector econòmicament poc rendible? Qui sap.

La batalla diària per la llengua (13)

Ja fa anys d’aquesta història, set  concretament. Un sopar amb uns amics en un restaurant indi (no hindú, com s’acostuma a dir) de Barcelona va degenerar en una vetllada desagradable: sense motiu aparent, vam rebre un servei molt dolent, que va culminar, després de pagar el compte, amb la nostra expulsió del local, a crits i amb insults per part de l’encarregat.

Mentre un dels acompanyants amenaçava amb una denúncia policial en tota regla, que segur que no efectuaria, jo sí que vaig actuar fent la corresponent reclamació davant l’administració adequada, pel mal servei rebut però també per no disposar de les cartes en català a què venia obligat l’establiment.

Vaig oblidar l’assumpte, però ahir, passejant per Barcelona, vaig tenir la curiositat d’acostar-me al restaurant i, per la meva satisfacció, la façana lluïa les cartes de preus en català, castellà i anglès. No sé si l’amo del local continua perdent clients amb la seva manera de tractar-los, però com a mínim compleix lingüísticament parlant. Batalla guanyada, cas tancat.

Aquí comença la nostra independència

Jornada històrica (històrica de veritat) la d’ahir a Arenys de Munt: marcarà una inflexió en el llarg camí del catalanisme cap a la sobirania. S’han dit moltes coses sobre la consulta d’ahir i també se n’han silenciat moltes (s’haurà d’analitzar amb lupa el tractament que estan fent de tot plegat els mitjans catalans unionistes). Per la meva part, potser el que més em quedarà gravat a la memòria és la figura de l’alcalde de la població, el seu saber estar en el lloc que li corresponia, la seva dignitat, sense estridències, sense demagògies, sense irresponsabilitats, el seu savoir faire… Un exemple per a molts “polítics”.

Sembla mentida com pot canviar la percepció de les coses en dies. Passem dels neguits de la sentència de l’Estatut a l’èxit de la manifestació de l’Onze de Setembre, i passem de les misèries dels partits a l’altura de mires de la societat civil, aranyenca o no. En una setmana tot es veu d’una altra manera. Tot és possible.

Acabo de veure el vídeo de la proclamació de resultats de la consulta d’Arenys. L’esclat d’alegria acaba amb crits de “aquí comença la nostra independència”. És l’argument del sempre clarivident Vicent Partal. Avui comença tot, però caldrà treballar molt i bé.

El meu Onze de Setembre (i 3: la xinesa no es talla ni un pèl)

Marxo del barri de la Ribera i m’arribo a l’Arc de Triomf, on cada any s’organitza la fira d’entitats. La passejada és profitosa: m’adhereixo a la iniciativa legislativa “Per una televisió sense fronteres”, em prenc una orxata d’Alboraia i demano el carnet d’identitat català (que ja tenia, però que em van robar amb la cartera, fa anys). Tinc la satisfacció de saludar el Xavier Mir, incansable agitador de la blogosfera. Quan ens acomiadem, ens desitjem que a la manifestació hi hagi un bon ambient.

I, efectivament, hi ha un bon ambient. La impressió, sempre subjectiva, és que hi ha més participants que l’any passat. Informacions posteriors ho corroboraran. Una vegada més, comença amb una hora de retard, però no passa res: ens entreté l’espera l’Elèctrica Dharma. Desfilem festivament per tota la ronda de Sant Pere als crits d'”Amunt, amunt, amunt Arenys de Munt!” i d’altres. No puc sentir els oradors de la gentada que hi ha. Missió complerta.

No marxo de la fira d’entitats sense rascar-me la butxaca: compro un pack de cerveses catalanes Cap d’Ona, fetes a Argelers, i el llibre El moment de dir prou, de Toni Strubell, que he tingut ocasió d’escoltar aquest matí. Quan abandono la fira, una xinesa em fa a mans propaganda del seu restaurant, escrita tota i només en castellà, i ho fa amb desimboltura, sense tallar-se ni un pèl, malgrat el lloc on es troba i l’ambient que s’hi respira.

Això és el que hem de fer els catalans: no tallar-nos ni un pèl. De moment, a Arenys de Munt ja han après la lliçó. I la resta?

El meu Onze de Setembre (2: “this is Catalonia, you know?”)

Són quarts de tres, ja he dinat i faig camí cap a un altre dels escenaris d’interès: el barri de la Ribera. El passeig del Born ha acollit aquest matí el tradicional acte de l’esquerra independentista. El carrer està ple de propaganda enganxada a les parets, i alguna entitat bancària exhibeix estoicament pintades no precisament favorables als seus interessos. Ja hi estan acostumats, és clar.

Al centre del passeig, al costat de les taules on es fa un dinar popular, s’hi ha instal·lat una mena d’exposició amb fotos, notícies i explicacions sobre el treball que duen a terme les diferents entitats. Mentre me la miro, se m’acosta una parella estrangera que em pregunta què se celebra avui i aquí. Amb el meu anglès macarrònic els engego tres frases amb els tres conceptes clau:

this is Catalonia, you know? (ells contesten que sí, que ja ho sabien)

hier, tree hunder years ago we are independents

– now, we want are independents

I marxen amb l’actitud d’haver-ho entès a la primera. No sabeu el què costa enllaçar tres frases en una llengua que no es practica absolutament mai. Avui, però, l’esforç valia la pena.

M’arribo al Fossar de les Moreres, animat, tot i que per l’hora que és ja hi ha ambient de plegar les taules i paradetes que cada any munten els grups, amb tota la parafernàlia del cas, de llibres a pins, d’enganxines a pòsters, de samarretes a fulls volants. El material reivindicatiu abasta diverses famílies ideològiques, però també altres pobles de l’estat, causes internacionals i la inevitable Cuba. És el tradicional mosaic independentista radical català, trencat en mil colors. És un entranyable microcosmos, de consum intern però fidel a uns principis, ineficaç però engrescador, déjà vu però estèticament atractiu. Com diu la meva mare, tot es despatxa.

[continuarà]

El meu Onze de Setembre (1: perdona’ns, Noa)

Un Onze de Setembre ben aprofitat: hi vaig fer de tot. Tantes coses que ocupen més d’un apunt.

L’autobús em deixa a Barcelona a un quart de dotze del matí, a temps d’arribar al Parc de la Ciutadella i sentir la cantant Noa i els impresentables que intenten boicotejar-la. Un espectador els etziba un “Iniciativa, hipòcrites de merda!” i “Deixeu de fer la mona!”. Aplaudeixo tant com puc la cantant israeliana per silenciar els xiulets dels quatre pallassos que intentant solidaritzar-se amb un poble, el que han fet és perjudicar-ne tres. Els catalans, els jueus i els palestins mereixem més respecte. Perdona’ns, Noa.

Deixo l’acte institucional del Parc per dirigir-me a la plaça Pau Vila, a l’homenatge al general Moragues, organitzat per Reagrupament. Saludo Emili Valero, antic company de feina i actualment un sòlid valor del grup polític que ens convoca. Mentre toquen les gralles com a preludi de l’acte, un soroll ho enterboleix tot: encara que sembli mentida, a molt pocs metres un camió municipal es posa a asfaltar un bocí de carrer. A la Barcelona surrealista del 2009, no hi ha millor moment per asfaltar que les 12 del migdia del dia de la festa nacional.

Els oradors són tres. Xavier Hernández ens parla d’història militar, la seva especialitat. Toni Strubell, més pràctic, posa l’accent en els factors que són més favorables al procés sobiranista de Catalunya: el context internacional, el temps i l’accés a la informació. Finalment, Joan Carretero, amb el seu estil creïble i sincer, insisteix en els objectius de l’associació que lidera: independència i regeneració política. Anoto el què ens demana (valor, excel·lència, il·lusió, autoestima) i la famosa frase de Roosevelt: “només hem de tenir por a la por mateixa”.

Abans de marxar, contemplo el monument a Moragues, que no coneixia. És estèticament lleig i tota referència al general patriota passa desaparcebuda. Com ha dit el primer dels oradors, “el monument és invisible perquè no es vegi” (sic).

[continuarà]

Escapada al Priorat (i 2)

Abandono Albarca i m’arribo a Siurana, un petit poble fins no fa massa gairebé oblidat de tothom, sense infraestructures, i que ara corre camí del contrari, de patir la plaga del turisme invasor. De moment, l’entrada al poble està plena de cotxes a banda i banda: teòricament només hi poden entrar els dels veïns del poble, però ningú no en fa cas.

Em passejo pel carrer principal, admiro el timpà de l’església romànica i una enorme creu de terme que commemora el vuitè centenari de la reconquesta de Siurana (o Ciurana, hi ha controvèrsies sobre això). Des de la talaia natural de l’extrem del poble es contempla una impressionant vista de la comarca: el pantà de Siurana, Cornudella, el Montsant…

Al tornar cap el cotxe tinc l’ocasió de saludar el senyor Ramon Roig, a qui havia tractat per motius professionals. És el president dels Amics de Siurana i ànima del poble. Estudiós de la seva història, col·leccionista de tot el que en fa referència (desde restes arqueològiques fins a llibres i retalls de diaris), és un home afable i apassionat, creador d’una biblioteca i d’un petit museu, que em mostra donant-me tota classe d’explicacions.

No marxo sense visitar “el salt de la reina mora”. Siurana és el darrer reducte de la Catalunya sarraïna, i en aquest indret hi ha una mena de forat a la roca que, segons la llegenda, correspon a la petjada que va deixar el cavall de la darrera reina mora abans de saltar tots dos al buit.

Com que el restaurant de Siurana tanca els dimarts, i avui és dimarts, decideixo dinar al càmping que hi ha una mica més avall, freqüentat per escaladors que practiquen la seva afició a les abundants parets verticals de la zona. De fet el càmping es publicita com “el rovell de l’ou de l’escalada”. Mentre dino a la terrassa, em fan companyia set persones en dues taules, una cambrera eslava de cabell ros, un gat negre, un altre de blanc, una abella i unes quantes mosques.

De tornada a Tarragona, m’aturo a les Borges del Camp a comprar pa de pagès i una coca de recapte (que després em menjo sencera per sopar). És la festa del poble i el balcó de l’Ajuntament llueix les banderes catalana i municipal. Cap més. Sense problemes, sense protestes, sense manifestacions feixistes, sense denúncies de fiscals. Normalitat, doncs.

Escapada al Priorat (1)

M’arribo amb el cotxe fins a Ulldemolins. Em passejo de cap a cap pel carrer Major d’aquesta població del Priorat. Quietud generalitzada, nens jugant davant el Santuari del Loreto, cafè en un bar (televisió posada, que ningú mira) i església (a la foto) amb una curiosa llegenda al rellotge de sol de 1789: “hora est de somno surgere“. A la plaça hi ha mini-mercat (dues parades), i en una d’elles compro tomàquets d’amanir i préssecs de vinya. Me’ls cobren a 0,90 euros el quilo. Deixo per a una altra ocasió la molt recomenable excursió a les ermites de Santa Magdalena i Sant Antoni, dos dels molts atractius del Parc Natural de la Serra de Montsant.

Baixo d’Ulldemolins i trenco per pujar a Albarca. La carretera d’accés té més forats que asfalt, cosa bastant lògica si tenim en compte que és un poble mig abandonat. El coneixia per haver dormit, fa molts anys, al refugi Montsant, gestionat pel Centre Excursionista de Tarragona. No recordo haver passat mai tant de fred com llavors, de manera que, una mica com el gos pavlovià, quan m’esmenten Albarca ho relaciono mecàniment amb fred al moll de l’os. Avui, però, fa una bona calor mentre camino pel carrer de la Plaça (molt originals no són) i entro al cementiri vell, petit i recollit, a contemplar l’excel·lent paisatge mentre prenc notes per al bloc.

[continuarà]

Mentre parlem de putes, no parlem d’urnes

Tinc la meva teoria sobre la proliferació de notícies relacionades amb la prostitució (reportatges, denúncies, declaracions, propostes i promeses): mentre més se’n parli, menys es parlarà del què realment interessa al país aquesta setmana: la consulta popular de diumenge a Arenys de Munt.

Per tant, tot i tenir algunes opinions formades sobre el tema, no cauré en la temptació de perdre gaire estona en una qüestió que, desenganyem-nos, és vella com la vida mateixa. Ja trobarem el moment.

Posats a relacionar una notícia amb l’altra, fixem-nos que s’ha assenyalat com a possibles culpables de l’actual desgavell barceloní als ministres (espanyols, és clar) d’Interior i de Treball, i s’ha apuntat com una possible solució una llei també estatal que reguli la prostitució. O sigui, fins i tot per adecentar la Boqueria a mitja nit hem d’esperar instruccions d’Espanya. Independència, ja.

Vullvotar (i 60.000 visites)

Aquest bloc ha arribat a les 60.000 visites, a l’inici d’una setmana certament interessant informativament i nacionalment parlant. Actes de l’Onze de Setembre, consulta popular a Arenys de Munt… Per anar obrint boca, la casa que ens acull ha iniciat la campanya vullvotar.cat, que ens permet manifestar expressament aquesta obvietat, discutida en determinats cercles polítics, que és que tenim dret a decidir el futur del nostre poble.  

Complint promeses (2: el català de Port Tarraco)

Parlava en aquest post del 3 d’agost de 2008 de l’escassa presència del català a la retolació de Port/Puerto Tarraco, un espai lúdico-esportiu del port de Tarragona i prometia fer-hi alguna cosa. Vaig escriure al Servei Lingüístic del Port. Doncs bé, sigui pel meu escrit, sigui per les gestions d’altres persones, el cas és que un any després la situació ha millorat una mica.

La informació amb el plànol i els serveis que s’exhibeix a la tanca del recinte continua estant en castellà, però hi han afegit uns grans cartells acolorits publicitant Port Tarraco, tot en català. Han desaparescut les banderoles amb la inscripció “Puerto Tarraco”. Els restaurants ja tenen retolació en català, asiàtic inclòs. Fins i tot el calendari de paret a la caseta del vigilant, a l’entrada del recinte, està en català.

Se’m dirà que tot plegat és anecdòtic i que no val la pena perdre-hi tant de temps. Que és anecdòtic? Que és una pèrdua de temps? Això és el que “ells” estan intentant des de fa anys: que defensar la llengua sigui una anècdota i una pèrdua de temps. Doncs mira, no: no els donarem aquest gust.

Arenys: per mi que els tenen per corbata

Les reaccions d’última hora del poder central contra la possibilitat de celebrar la consulta d’Arenys de Munt, reaccions que s’han d’afegir a la manifestació falangista, demostren la por que els produeix tot plegat. Per mi que els tenen per corbata.

Ara, justament ara, s’impugna la decisió de l’Ajuntament de donar suport a la consulta. Si tan il·legal és, per què no es va fer just després d’aprovar-ho en el ple? Naturalment, el que els molesta és la transcendència que està agafant una iniciativa que és completament legal (no ho organitza l’Ajuntament sinó una associació), democràtica (què més democràtic que una urna?) i pacífica (quina ràbia els deu fer això). Han hagut de recórrer a arguments jurídics per intentar torpedinar una acció que pot repetir-se a molts altres municipis. I aquesta és la seva por: que el sobiranisme es situï, definitivament, en el centre del debat polític i social, que els mitjans de comunicació no el puguin defugir (per cert, quin paper més galdós el de TV3) i que l’afer arribi a institucions europees, que es creuen molt més que les espanyoles això de la democràcia.

La por que hem tingut tants anys nosaltres, la por que Arenys ja no té, és la mateixa por que comencen a tenir ells. Cagadets estan.

Obrim la paradeta

Aquest bloc aviat farà tres anys i comença a generar alguna tradició. Per exemple, quan arriba el setembre, parlar del començament de temporada, de la rentrée, com diuen els francesos.

Com cada any ens arriben, fora de temps, aquestes orenetes de tardor anomenades col·leccions en fascicles (les foteses més inversemblants que s’obliden de seguida) i aquesta aigua de maig al setembre anomenada lliga de futbol (amb Ibras, Xigrinskis i porcellanes portugueses).

Esperem que amb la invasió de fascicles i pilotes més d’un superarà aviat la carallotada aquesta del traume post-vacacional. Traume post-vacacional! Som de fireta o què? Benvinguts a la rutina.

La caritat d’avui (i un acudit políticament incorrecte)

La casa Tous, que ha creat un perfum anomenat H2O, destinarà una part dels beneficis (no sabem quants) a projectes de potabilització d’aigua en països en vies de desenvolupament. Cada flascó venut representarà, en algun lloc del món, 15 litres d’aigua potable durant deu dies. La iniciativa compta amb la col·laboració de l’ONG Intermón-Oxfam.

Encara que reconeixent les bones intencions que puguin animar a ambdues entitats, especialment la darrera, no puc estar d’acord amb aquesta i amb altres iniciatives similars (recordo que no fa gaire una marca de llet també prometia destinar un cèntim a projectes al tercer món per cada bric comprat). Per què? Doncs perquè l’acció solidària, caritativa, o com se’n vulgui dir, es concreta en una compra que reforça el consumisme de la nostra societat però que no sembla que ajudi prou a eliminar la perpètua pobresa d’altres societats. Hem avançat una mica, tot s’ha de dir: ja hem superat allò del peix i la canya. Ara ja ensenyem a pescar als desafavorits, però assegurant-nos primer de tenir el rebost (peixater o no) ben ple, no fos cas.

Mentre, Tous podrà anotar-se a l’actiu de la seva comptabilitat el concepte “política solidària d’empresa”, prou rendible publicitàriament. Mentrestant també, el comprador del perfum tranquil·litzarà la seva mala consciència: mentre es ruixi amb la fragància, pensarà, complagut, en els 15 litres d’aigua que algú, en algun lloc remot, tindrà gràcies a la seva compra. És com aquell acudit dels xinesos, però al revés:

– (professor) cada vegada que respirem, es moren tres xinesos
– (l’alumne respira profundament tres vegades)
– (professor) però què fas?
– (alumne) m’acabo de carregar nou xinesos!

Sí, l’acudit és políticament incorrecte, però quan l’explicava el Cassen no. Llavors tothom reia i ara no, perquè el món ha canviat. Ha canviat? Segur?