“Cafè sol?”, a la venda o de franc

Avui, propaganda personal. Com ja vaig anunciar fa algun temps, he publicat el meu segon recull d’apunts del bloc, titulat Cafè sol? L’edició definitiva (fins ara era una edició sense corregir) ja està a la vostra disposició a lulu.com de franc (versió electrònica) o pagant (versió en paper). També hi trobareu el primer recull Patates i creïlles.

Bona nit i tapi’s!

Parlàvem l’altre dia dels impediments que es posen a l’ús del burquini en algunes piscines públiques. Curiosament, i per motius ben diferents, també la Federació Internacional de Natació està posant pegues a aquesta mena d’escafandres que últimament s’estil·len a les competicions.

Doncs a Barcelona, la tendència és a la inversa: es vol evitar que la gent passegi pels carrers mig despullada o del tot conilla. Lideren la protesta els botiguers, els hotelers i els restauradors. Té nassos la cosa: els mateixos que han provocat (o almenys no han evitat) que la ciutat comtal s’ompli de turisme dit d’espardenya, o de xancleta, o motxiller, en una paraula, de turisme barat, ara s’exclamen de que aquests turistes deambulin com si estiguessin a casa seva.

Espero que ningú es sorprengui si dic que estic d’acord amb què la gent es passegi com vulgui, amb roba o sense. Es tracta d’un exercici de llibertat personal i la via pública és això, pública, tothom pot fer-hi el què vulgui si no molesta els altres. Que és antihigènic? Si un es renta, no. Que és antiestètic? Més antiestètics són els barrets de mexicà o les sandàlies amb mitjons… Que és immoral? Replico amb un argument ben conservador: què més natural que anar tal com Déu ens va portar al món?

Aquest dret a anar amb poca roba o gens (que jo personalment no tinc intenció d’exercir) seria, però, poc pràctic: es limitaria a l’espai exterior (a les botigues, als restaurants o als transports públics sí el proscriuria) i a les èpoques més caloroses. Que cadascú faci el què vulgui, però que no ens vinguin amb romanços sobre la imatge de Barcelona, perquè aquesta (mala) imatge fa massa anys que dura i els principals culpables no són ni els guiris ni els nudistes.

Canofòbia

Juraria que en els darrers anys ha augmentat molt el nombre de gossos a la nostra societat. Aquest estiu se’n veuen molts als carrers i se’n senten també molts a les cases dels veïns. Segurament la bonança econòmica, que en pau descansi, va fer molt perquè tothom s’apuntés a la moda de tenir un gos (o un gat o un lloro o un hàmster) com a mascota.

Odio els gossos. Els perillosos em fan por, els grossos em fan angúnia i els petits em provoquen indiferència. Són bruts i sorollosos. Ens omplen els carrers de deposicions (la culpa és dels amos, però si no hi hagués gos, no hi hauria caca), amb les llargues corretges corres el perill d’entrebancar-te i quan es troben entre ells, ja la tenim armada.

Si cal buscar-li un aspecte positiu, els gossos han generat un sector de gran vitalitat econòmica. Menjar, complements, cistells per transportar-los, perruqueries, fins i tot hotels. Avui mateix he descobert una empresa que es dedica a rentar-los i pentinar-los… a domicili. Han tingut l’ocurrència de batejar-la com Anubis, el déu egipci amb cap caní. Francament…

L’ensaïmada (Expressions familiars, 12)

Aquest matí, mentre caminava pel carrer, he saludat la Neus. És una amiga que vaig conèixer a l’època de l’agrupament escolta, fa anys. Però el meu lligam amb ella no acaba aquí, perquè el seu pare treballava a la mateixa empresa que el meu i, per últim, ella i jo també hem tingut una certa relació a través de dos organismes on hem treballat, que a més estan molt propers físicament. Ens coneixem doncs per tres vies diferents que no tenen res a veure entre elles.

A aquest fenomen de conèixer una persona per diversos referents, la meva mare l’anomena “l’ensaïmada”. Segons ella, una ciutat com Tarragona no és tan gran i és fàcil que les persones es coneguin entre elles per més d’un motiu (parentesc, sentimental, associatiu, laboral, comercial…). Per més voltes que donis, sempre acabes trobant els mateixos coneguts (o coneguts de coneguts). Aquestes voltes en espiral que acaben al centre, a la cara coneguda, expliquen la peculiar (i una mica rebuscada) expressió.

Potser seria més fàcil dir-ne Facebook…

Els Kennedy que no tenim

La distància entre Edward Kennedy, ahir traspassat, i la classe política que tenim/patim és abismal. Comparem la figura del senador nord-americà, que revalidava cada sis anys el seu escó a base de treballar-se l’electorat de Massachusetts, amb la dels nostres diputats de llista corsa o nicaragüenca. Comparem el prestigi del de Boston amb la poca notorietat dels nostres robots-apretabotons. Podríem seguir, però comparar certes democràcies és plorar.

La família Kennedy sempre m’ha fascinat. La determinació del patriarca per aconseguir que un fill seu fos el primer president catòlic dels Estats Units, cosa que va aconseguir; les noves maneres de governar d’aquest president catòlic irlandès, la seva eficàcia comunicativa, les seves propostes, la Nova Frontera; les peces que encara avui no encaixen en el trencaclosques de l’assassinat de JFK, obert a totes les teories, des de les més racionals a les més delirants; fins i tot em fascina una mena de llegenda urbana que explica que Kennedy era una reencarnació d’Abraham Lincoln, a partir de sorprenents semblances entre ambdós presidents.

S’ha mort un polític de raça. Els mitjans de comunicació es recrearan morbosament, una vegada més, en les vicissituds de la família Kennedy, en els assassinats, accidents i malalties que han patit al llarg dels anys. Ja cansa una mica, però ho han de fer: aquesta és l’exigència del panem et circenses d’avui en dia. Qualsevol cosa, abans que recordar que Ted Kennedy estava a anys-llum de la nostra classe política.

Maspujols, sexista i discriminatori

Sempre m’he preguntat a què es dediquen els joves socialistes. Els membres de les Joventuts Socialistes, s’entén. Els cadells dels partits dits “socialistes”, vaja. Sembla que no existeixin però, com les bruixes gallegues, d’haver-n’hi, n’hi ha. Quina funció tenen? Com justifiquen les segurament generoses subvencions que reben?

Doncs la resposta la tenim a la premsa d’avui. Les Joventuts Socialistes de les Comarques Tarragonines han posat el crit al cel pel cartell anunciador (a la foto) del festival Aftersun de música electrònica, que cada any s’organitza a Maspujols (el Baix Camp). I per què? Doncs perquè el motiu d’enguany és una mena de maniquí i això, segons ells és “sexista i discriminatori”, “perpetua els estereotips de cànons estètics femenins que no es corresponen amb la realitat” i “s’utilitza la imatge de la dona com una simple joguina al cartell”. Han demanat a l’Ajuntament (que, oh casualitat, és de Convergència) que retiri la publicitat i han amenaçat amb denunciar-ho a no-sé-quin dels molts organismes que vigilen aquestes coses de la correcció política.

De manera que no pentinen el gat, però es dediquen a buscar tres peus a l’ídem. Cal ser molt recargolat per trobar una motivació “sexista i discriminatòria” al cartell, i s’ha de tenir molt poca feina per molestar-se a fer-ho públic, amb la quantitat d’assumptes realment greus, de tota índole, que afecten la nostra societat.

Dissabte que ve, dia 29, tothom al poliesportiu de Maspujols, a gaudir de l’Aftersun, una bona mostra de la trempera dels joves de les nostres comarques. I això de trempera… serà sexista i discriminatori? No sé, no sé…

Fora, fora, fora aquesta roba…

Aquest estiu parlar de roba està de moda: la que es compra (ehem…) el president Camps, la que no duen els guiris que es passegen per les Rambles i la Boqueria barcelonins i la que fan treure a determinades banyistes…

Parlem d’aquesta darrera, per exemple. En una piscina pública francesa han prohibit l’entrada i l’ús de les instal·lacions a una dona pel fet de pretendre banyar-se amb un peculiar vestit de bany anomenat burquini, que combina la comoditat (?) d’un banyador tradicional amb el compliment d’una determinada manera d’entendre els preceptes de l’Islam. Els responsables de la piscina no han adduït, però, arguments de tipus moral o religiós per prendre la seva decisió, arguments sempre destinats a alimentar el voraç monstre de la inacabable polèmica sobre la multiculturalitat, la seva naturalesa i els seus límits.

L’argument que s’aporta per prohibir el burquini en uns banys públics és d’ordre més pràctic: es diu que és anti-higiènic. Home, doncs no. Si seguim aquest criteri, quantes peces de bany no s’haurien de prohibir? Pensem en aquests horrorosos pantalonots de bany que arriben fins el genoll de l’home, amb els quals es passegen pel carrer, s’asseuen per menjar, no se’ls treuen per dormir i, naturalment, usen per ficar-se a les calentes i clorades aigües de les piscines públiques. Per què ha de ser més net un biquini de cotó que un burquini fet de licra? Per què en alguns llocs obliguen a posar-se una gorra de bany i a altres no? Els calbs n’han de dur? I si els calbs llueixen una poblada barba? Ja no parlem del personal que s’orina dins l’aigua, criatures i no tant criatures. Podríem seguir.

Això del burquini (la paraula, no el concepte) m’ha dut a la memòria el triquini. Recordo haver-los vist a la venda en botigues de Salou, fa anys. Era una mena de biquini, però de tres peces: les calces de sempre i dues peces a dalt, que s’aguantaven una a cada pit, però no amb cap cinta sinó amb una misteriosa ventosa interior. L’estrambòtic invent no va tenir cap èxit entre les dones, en una època en què s’anava obrint camí el top less, de manera que va durar de Nadal a Sant Esteve. Millor dit, com que era un producte típicament estiuenc, va durar de Sant Jaume a Santa Anna.

[El 14/6/2011, el bloc classesdevalencia.blogspot.com va publicar aquest apunt per a un exercici oral]

 

 

Manifestacions

La joguina informativa amb què ens entretenim els ciutadans aquesta segona quinzena d’agost és la proposta de manifestació d’Òmnium Cultural, la conveniència de fer-la o no, i en cas afirmatiu, abans o després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC per als amics i coneguts) sobre l’Estatut.

Els mitjans de comunicació es dediquen aquests dies, gairebé obsessivament, a recollir les postures de tothom que tingui un nom a la classe política catalana, per ressaltar-ne després les discrepàncies, sobretot si són d’una mateixa formació política. Si aquesta formació és ERC, ja és el summum de la felicitat. Res de nou, doncs.

Opino que no cal donar tantes voltes al tema. Cal manifestar-se? És clar que sí. En defensa de l’Estatut votat pel poble o en favor de superar l’actual marc polític? Les dues coses. L’important és ajuntar gent, desfilar, fer-se sentir, participar activament, fer-se present com a poble, estar viu…: tot això voldrà dir manifestar-se. Quan s’ha de fer? És igual si es coneix o no la sentència dels nassos. Si ens manifestem abans, no ens faran cas, ni cal. Si ens manifestem després, no ens haurem de sentir aquesta xorrada de que “pressionem” el TC. Els catalans pressionem el TC? No feu riure! A més, la sentència serà restrictiva segur: no conec ningú que hagi dit el contrari, tal és el convenciment. Des d’aquesta perspectiva, cal manifestar-se com més gent millor, des dels ex-presidents fins l’últim mono, i quina millor data que l’Onze de Setembre? Fem-la coincidir amb la manifestació que de totes maneres es farà. I sobretot, sense picabaralles de pancartes i eslògans, que això és el que esperen a Madrid. A l’enemic, ni aigua.

Parlant de manifestacions, qui no tindrà tants problemes per manifestar-se és la Falange Española de las JONS a Arenys de Munt. Aquests sí que no es qüestionen si el seu acte és “preventiu” o no, tenen clar el dia i fins i tot les benediccions de, qui ho havia de dir, el conseller d’Interior. Manifestació que no s’hauria d’autoritzar. No sóc expert en dret, però jo tenia entès que els dies que hi ha eleccions (o referèndums o consultes populars promogudes per un Ajuntament, és igual) les manifestacions estan prohibides, per no coaccionar els electors i, per tant, per no condicionar el sentit del vot.

La batalla diària per la llengua (12)

Escena sentida a la cafeteria on esmorzo, avui. Entren dues amigues de mitjana edat, parlant entre elles en català, s’asseuen, i fan la comanda a la cambrera, que sembla (i és) d’origen sudamericà:

– (amiga 1) Un café, por favor

– (cambrera) Muy bien

– (amiga 2) Jo també vull un cafè, però me’l fas amb gel, si us plau, gràcies

– (cambrera) De res

Quan la cambrera es retira, l’amiga número 1 s’ho repensa, s’aixeca, va a la barra i exclama:

Yo también lo quiero con hielo…

No sóc qui per alliçonar ningú i, naturalment, no li he dit a l’amiga número 1 el què ara dic des d’aquest apunt, conscient de que no ho llegirà mai: senyora amiga número 1, la cambrera entén perfectament el què li diuen en català, és més, ja el xapurreja, i la prova és l’amiga número 2, que no ha tingut cap problema en parlar-li en català des del principi.

Catalunya està plena d'”amigues número 1″, que “els fa cosa” adreçar-se en català a una cambrera immigrada. La diferència és que aquest matí l’amiga número 2 li ha posat molt fàcil per passar-se al català i l’amiga número 1 no ha sabut aprofitar l’ocasió per fer-ho.

En qüestions de llengua, els que realment deuen estar perplexos són els nouvinguts.

Xirinacs, per casualitat

Fent zàping televisiu aquest tediós matí de Sant Magí m’he topat amb un canal (4 TV Mediterrani) i un programa (La Clau de la Història) que ha fet aturar les flexions del meu dit. Parlaven de Lluís Maria Xirinacs, de la seva figura, de la seva trajectòria i del seu pensament. Hi han intervingut Lluís Busquets, de la Fundació Randa, creada pel qui fou capellà, senador i més coses, i Carles Riera, conegut activitista pels drets humans, per les nacions sense estat i d’altres causes (no perdudes, al contrari: guanyables).

De tot el què s’ha dit al programa, el que més m’ha cridat l’atenció és quan Busquets ha explicat com Xirinacs va ser el primer a constatar l’enganyifa de la transició espanyola, el primer a denunciar les renúncies a les grans il·lusions col·lectives (Assemblea de Catalunya, autodeterminació dels pobles, i més) i el primer també que ho va dir en veu alta i sense embuts (“la traïció dels líders”). La reacció de la classe política i mediàtica (el poder, vaja) va ser silenciar ben aviat el nostre home o bé tergiversar la seva trajectòria i el seu pensament.

Efectivament, Xirinacs, després d’una etapa en què inspirava respecte o admiració per les seves vagues de fam, les seves posicions de fermesa o les seves solitàries posicions al Senat espanyol, va passar a ser, a ulls de molts, un home estrambòtic, llunàtic, friqui, fins i tot boig, mentre s’obviava conscientment la seva coherent trajectòria en favor de la pau, els drets humans i les llibertats nacionals de Catalunya, i se silenciava la seva denúncia de la traïció a les aspiracions del nostre poble.

Carles Gràcia, per la seva banda, ha explicat un símil creat per Xirinacs: els polítics de la transició, segons ell, havien comès l’error d’enfilar-se amb l’ajuda d’un tamboret (la societat civil) per arribar a la làmpara (el poder) i, una vegada ben agafats a la làmpara, havien comès un altre error, prescindir del tamboret, cosa que els deixava a mercè d’un sol punt de suport. És una imatge sorprenentment actual, que Xirinacs va ser capaç de veure fa molts anys.

Era un home que feia nosa, sens dubte. Tanta, que per sentir-ne parlar has de fer-ho sintonitzant un canal que no sabia ni que existís, un dijous d’estiu al matí. Per casualitat, vaja.

Flaixos d’estiu: omplir el temps

Serà allò del temps subjectiu que ens ensenyaven a classe de filosofia, però el cert és que els estius, quan ets un nen, són llarguíssims. Independent-ment que coincidissin amb les vacances escolars, el fet és que eren interminables. Però per a un nen com jo (coordenades: Eixample de Barcelona, classe mitjana, anys 60) els estius no proporcionaven, ni de bon tros, les oportunitats d’oci i diversió que frueixen els marrecs i no tant marrecs d’avui en dia.

El tret de sortida el donaven les revetlles. No recordo que encenguéssim petards o bengales ni al balcó de casa ni al carrer. Sí que recordo que per Sant Joan hi havia un espectacular castell de focs artificials a la Sagrada Família, monument que, privilegiadament, podíem contemplar des de l’abans esmentat balcó. L’altra verbena, la de Sant Pere, la vivíem a la casa gracienca del meu padrí, que celebrava la seva onomàstica aquest dia. Recordo com si fos avui estar sopant a la fresca del pati d’aquella casa mentre no parava de sonar la pirotècnia del barri. Al cel, de tant en tant, es podien contemplar uns globus. El seu desplaçament enigmàtic em produïa una estranya sensació, com de por. Després em vaig assabentar que van prohibir aquests ginys, que portaven una flama, perquè podien produir incendis.

Què feien a l’estiu els nens de classe mitjana a l’Eixample de Barcelona els anys 60? Doncs l’oferta no era massa àmplia. A banda dels banys de Sant Sebastià, dels quals vaig parlar abans d’ahir, l’oci podia consistir en un dia al Tibidabo, una tarda al Park Güell (abans de la invasió d’europeus i japonesos), una passejada amb les “Golondrinas” del Port o una sessió de tarda de cinema, sense aire condicionat però amb dues pel·lícules i No-do.

De tant en tant anàvem més lluny, a les Planes o a la Floresta, no recordo bé, a una caseta que uns amics de la família ens cedien per passar-hi el dia. El lloc, rodejat de frondosos pins, era ben a prop del tren de Sarrià (els “ferrocates”). L’olor de pi i el soroll quan passa un tren són per a mi la madalena de Proust: em transporten a la infància.

L’estiu s’acabava amb les festes de la Mercè, la patrona de Barcelona. Ja en vaig parlar en una ocasió. La distracció consistia en anar a veure els gegants a la plaça Sant Jaume, atapeïda de gent, i després assistir a la divertida i kitch cavalcada, a tirar serpentines i confeti.

Amb la festa major de Barcelona s’acabaven els llargs estius de la meva infància. Qui pogués tornar-los a viure.

Fotos no

Acabarà inspirant-me més simpatia de la que, probablement, mereix. Em refereixo al món abertzale, tant llunyà i tant proper alhora. La darrera “heroïcitat” dels poders estatals ha consistit en retirar les fotografies de presos que pengen de les parets de moltes herriko tabernas.

Deixem les coses ben clares. Està bé que les conductes punibles (un assassinat, un segrest, un atemptat amb estralls, una extorsió…) siguin perseguides i jutjades per l’estat de dret, sigui quin sigui aquest estat. Fet i fet, en una Euskadi independent els assassinats o els segrestos també estaran policialment perseguits i penalment condemnats, oi? En el que no estic d’acord és que amb l’excusa de la repressió d’aquestes conductes (digueu-ne terrorisme o com us doni la gana), s’aprofiti per criminalitzar i perseguir tot el que tingui a veure amb el món abertzale.

Van començar prohibint partits i marques electorals, amb el discutible argument de que no condemnaven cap atemptat. Van seguir tancant publicacions. Han continuat prohibint manifestacions i concentracions, adduint similars raons. Han anat ofegant econòmicament qualsevol iniciativa popular que tingués relació amb l’abertzalisme, ni que fos tangencial. Ara, retiren les fotos de marres perquè són, atenció, un “enaltiment del terrorisme”.

Si la lluita policial i judicial contra ETA i les seves expressions violentes no obté tots els resultats esperats, que no ho paguin el dret d’associació o la llibertat d’expressió d’un segment tant important de la societat basca. Encara que fossin quatre gats. Si es pensen que ordenant despenjar els retrats de les tabernes solucionaran el llarg, dolorós i difícil conflicte basc és que tenen pa a l’ull, francament.

Flaixos d’estiu: hora de mullar-se

Quan era petit, ens portaven poc a la platja, malgrat viure a Barcelona (o potser precisament per això). La destinació habitual per divertir-se, agafar color i remullar-se eren els famosos Banys de Sant Sebastià i, concretament tres petites piscines que hi havia, pensades per als crios, al costat d’una piscina molt més gran, per als adults. Recordo que hi arribàvem amb el tramvia que circulava pel passeig Nacional de la Barceloneta (el 59, si les meves fonts són bones). Una vegada instal·lats, la mare ens embadurnava el cos amb Nivea, que substituïa els protectors solars que llavors no s’estil·laven (o que encara no existien, no ho sé). Als dos minuts ja érem a l’aigua.

Va ser quan vaig venir a viure a Tarragona que vaig incorporar la platja com a hàbit estiuenc. Anàvem a la de la Pineda, que llavors en deien Racó de Salou, parlo dels anys 70. Si algú afirmés que avui allò és Salou, originaria un conflicte diplomàtic entre dos municipis, d’imprevisibles conseqüències. Però llavors tot era molt diferent. Tant, que no hi havia cap de les edificacions que han anat sorgint com bolets, ni hotels, ni apartaments, ni l’Aquapark, res de res. Tot eren dunes de sorra, on el meu pare, que no era de platja, deixava el cotxe amb què ens havia traslladat tota la família i s’acomodava sota l’ombra d’un arbre a fer el seu passatemps preferit, els mots encreuats. I nosaltres, mentrestant, a l’aigua.

Per cert, aigües molt poc turbulentes. Més aviat exageradament tranquil·les. Una bassa d’oli, com acostumàvem a dir familiarment.

Carrers de Tarragona: Cós del Bou

Emblemàtic carrer de la Part Alta. Fent cantonada amb la plaça de la Font, hi ha la farmàcia Salazar, amb una rajola de sant Roch (sic). Després de la cerveseria Bierwaden, un baixrelleu que representa una correguda de bous, motiu del nom del carrer. En efecte, el cós (no cos com erròniament diu i escriu massa gent) era el lloc tancat on es feien aquests espectacles mediterranis.

Al número 10 trobem una rajola dedicada també a sant Roc. Al costat, dues botigues a destacar: la d’esports d’Òscar Cadiach (el tarragoní que més amunt ha arribat, vull dir caminant) i la llibreria Antiquària Catedral, llibreter de vell. Finalment, al número 22 hi ha una capelleta amb un sant Roc (a la foto) i una placa que ens recorda el naixement de Josep Sentís i Porta, compositor de la música dels goigs de… sant Roc.

Això a una banda de carrer. A l’altra, algunes botigues alternatives es toquen, paret amb paret, amb establiments de tota la vida com el restaurant El Caserón o Electricitat Alva. Que durin.

A aquestes alçades de l’apunt, queda clar qui és el patró del carrer. Per si encara hi haguessin dubtes, una altra placa commemora els 150 anys de les festes de sant Roc. Com que el dia del sant és el proper diumenge dia 16, aviat començaran les festes, a les quals tothom hi és convidat. 

Flaixos d’estiu: el turisme de qualité

Enceto avui una tanda d’apunts amb records dels meus estius passats, i ho començo amb dues estances a Lloret i a Malgrat, de petit, als anys 60.

A Lloret de Mar, només arribar a l’hotel amb tota la família, ja ens vam trobar amb la desagradable sorpresa de que no hi havia habitacions lliures malgrat haver-les reservat en el seu moment. Vam acabar allotjats en un altre hotel de la mateixa cadena, però l’estona de nervis i molèsties ningú no ens la va treure. El meu pare, poc entusiasta dels viatges, va deixar anar algun improperi en veu alta (“ara ens faran anar a un hotel a la quinta h…!”) Quan anys després vaig descobrir la paraula overbooking, de seguida vaig saber de què es tractava.

Durant l’estança a l’hotel de Lloret, un dia vam demanar vi al cambrer i la resposta d’aquest va ser:

– ¿lo quieren del bueno o del barato?

Aquest era el “turisme de qualitat” que s’estil·lava als anys 60, en ple boom de biquinis i souvenirs, un turisme de manobres servint plats i les seves dones estirant llençols i cobrellits.

A Malgrat ens vam allotjar en uns apartaments. Fa molts anys d’allò i només recordo un edifici molt alt. Als baixos, una mena de cafeteria, on algun dia hi vam menjar, tenia les cartes, els menús, els rètols, tot, en alemany, llengua majoritària, m’imagino, del personal que poblava la zona. Això sí que era “normalització” lingüística sense complexos.

Sobreocupació hotelera, servei deficient, servilisme estranger… Em pregunto si ha evolucionat gaire aquell turisme. Ara, amb la crisi, el sector es queixa de que els demanen una cocacola i quatre gots per repartir. 

La cocacola, de la bona o de la barata?

El futbol, primer

Encara que quedi lleig dir-ho, que bé els va als mitjans de comunicació la mort del capità de l’Espanyol, Dani Jarque. La sequedat informativa d’un diumenge d’agost ha rebut una petita pluja amb aquesta trista notícia, que ha permès a diaris i televisions omplir pàgines i temps, respectivament.

Sense anar més lluny, el Telenotícies de TV3 d’aquest migdia ha dedicat uns vint minuts, si no he comptat malament, a parlar de tots els detalls relacionats amb la inesperada desaparició del flamant capità de l’Espanyol, incloses connexions des d’Itàlia, Cornellà i, inevitablement, el lloc on s’està el Barça, que és Califòrnia.

De tot l’arsenal d’informacions, n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció. Mentre es parlava de quan tornaria el cos del jugador a Catalunya, la corresponsal ha dit que la burocràcia italiana (sic) té establert un període de tres dies per acabar el procés d’autòpsia i repatriació. Seguidament ha sortit una representant del consolat espanyol dient que farien els possibles per escurçar aquest termini. O sigui, la legislació italiana (no la “burocràcia”, senyora periodista) té establerts uns terminis concrets, però com que es tracta d’un esportista important, l’aparell administratiu de l’estat espanyol es mobilitza (un diumenge d’agost, no ho oblidem), perquè l’espera sigui més curta. Ho fan en tots els casos? Em temo que no. Decididament, el futbol és l’esport rei.

Naturalment, és un tema menor i no cal perdre-hi més temps. Per cert, estic d’acord amb què l’estadi Cornellà-el Prat dugui el nom de qui va ser el jugador del planter periquito. Potser així ens estalviarem una fatigosa i estèril polèmica sobre la denominació del nou camp.

“V.O.S.”

Dos homes i dues dones, l’amistat i l’amor entre ells, les petites discussions que es tenen, els seus projectes i il·lusions… tot en clau de comèdia urbanita. El Cesc Gay de Krampack i En la ciutat torna a sorprendre’ns amb aquesta adaptació d’una obra de teatre del mateix nom i dels mateixos actors.

Aquí la innovació rau en el fet que l’acció es desenvolupa en uns decorats que alhora són part d’un plató cinematogràfic. Juga, doncs, a allò del “cinema dins el cinema” però des d’una òptica diferent, creant la il·lusió que els personatges viuen dues històries paral·leles mentre transiten de l’una a l’altra sense solució de continuïtat.

Els dos homes figura que són bascos (un parla igualet que l’Arnaldo Otegui) i això origina un peculiar ús dels tres idiomes del film (català, castellà i algunes expressions en euskera) com a mínim discutible. Sentir les protagonistes (les televisives Àgata Roca i Vicenta Ndongo) com canvien del català al castellà enmig d’un diàleg no és que em molesti, però no ho entenc. Potser es fa per afavorir més la distribució de la pel·lícula a les Espanyes (que també hi han posat calers).

Pel que fa a la trama, en realitat no h’hi ha gaire i tot es redueix a uns diàlegs més o menys divertits (és una obra de teatre, no ho oblidem), amb algun punt d’enginy, com quan un diu que a Barcelona sembla que confonguin un orgasme amb un infart de miocardi. Una mica de raó sí que la té, mira.

ERC: escombrar cap a casa

Quina deu ser la traducció catalana de quien parte y reparte…? M’ho pregunto a l’hora de trobar un títol a la notícia que l’Avui ens proporciona. Un pla d’ajuts a petits municipis (Viure al Poble) ha beneficiat bastant descaradament els projectes presentats per ajuntaments governats, oh casualitat, pel mateix partit que regeix el Departament encarregat de la distribució de les subvencions, és a dir, Esquerra.

En realitat, la notícia no ha d’escandalitzar, ni sorprendre, ni res de res, però representants de les altres dues formacions perjudicades en el repartiment (CiU i PSC, és clar) han tingut els santíssims pebrots de posar el crit al cel. És a dir, els dos partits que més poder han tingut fins ara sobre el territori, fent i desfent, repartint a tort i a dret, fent arribar els tentacles de diputacions o consells comarcals on electoralment més els convé, aquests dos partits, dic, ara protesten perquè ERC (perdó, Esquerra) s’afegeix a la pràctica política d’escombrar cap a casa.

Els ajuts objecte de discussió són cofinançats per Europa, mitjançant el Fons de Desenvolupament Regional (Feder). Veurem si hi fica cullerada i s’esmera en comprovar si s’han seguit els criteris d’imparcialitat en el repartiment dels diners, que segur que hi han de ser. Un dels projectes beneficiats, per cert, és el de Vilajuïga i el seu títol fa així: “Vilajuïga, Terra de Pas, un Món Identitari i Mediterrani, Eix Vertebrador d’una Terra, d’un País”. No és cap broma, que consti.

Hi ha una cosa que no acabo d’entendre amb aquesta pràctica, rebutjable, d’afavorir les administracions d’un mateix partit. Sembla que hauria de ser al contrari, és a dir, afavorir aquells municipis amb percentatges electorals baixos i assegurar-se així un canvi de sentit en el vot als propers comicis. Que l’alcalde del lloc es penjaria la medalla de la subvenció? Això no es pot evitar, però per què estan els regidors del partit subvencionador? Per fer bonic?

Paranoies gripals

La grip aquesta de tants noms va cobrant-se vides molt lentament. Ahir, la primera del Principat. Sense menysprear els seus efectes, i amb el degut respecte a les víctimes passades o futures, opino que estem una vegada més davant d’un fenomen que ja ens és familiar.

A partir de les primeres infeccions d’una nova forma de virus, els mitjans de comunicació despleguen el seu aparell més tremendista mentre les administracions (totes, des de l’OMS fins a la nostra estimada Marina Geli) reaccionen desconcertades, entre la prudència, la ignorància i la necessitat de que les coses no surtin de mare. Mentrestant, unes societats que s’empassen tot el que els diuen, acrítiques a més no poder, corren a posar-se mascaretes mentre que, oh sorpresa, apareix la multinacional farmacèutica de torn amb el medicament adequat.

Sense creure en conspiracions universals, sembla ben bé un complot de governs i empreses per tenir la gent acoquinada i obedientment consumista. Circula per Youtube un vídeo (excel·lent en el contingut i també en la presentació) sobre l’aparició d’aquesta grip i de les seves derivades polítiques i econòmiques. Són nou minuts molt il·lustratius.

Poc a poc, poc a poc, poc a poc

Als semàfors de Tarragona s’està implantant aquell sistema que permet als vianants saber el temps que els queda de via lliure per passar. A sota del compte enrere en segons, el clàssic homenet verd caminant ha estat substituït per un en moviment que corre desesperadament.

Ho trobo molt coherent i en consonància amb el món en què vivim, ple d’invitacions a anar depressa i tenir-ho tot en un plis-plas: el microones que ens descongela el plat preparat (clinc!), els cotxes fabricats per anar a 260 km/hora (per què, si està prohibit?), el menjar ràpid (demanat, consumit i a vegades digerit en cinc minuts), el sexe sense massa prolegòmens…

Anar tant de pressa no pot ser bo, ni pel cos, ni per la ment. Ja fa anys que va néixer un moviment que propugna un estil de vida més assossegat, més humà, més d’acord amb la natura. Se’n diu Slow Movement i ho contempla tot: les ciutats (crec que Pals, al Baix Empordà, s’hi va adherir), la cultura, el menjar, les relacions personals…

Seria ideal que la nostra societat anés adaptant mica en mica (en coherència amb l’esperit del moviment) els seus plantejaments. Així, per exemple, els semàfors de les nostres ciutats tornarien a l’homenet verd caminant xino-xano. O millor encara, no hi haurien ni semàfors ni cotxes, però això ja és demanar massa.

Els periquitos, de festa

Vaig veure la transmissió televisiva de la inauguració del nou camp de l’Espanyol, a Cornellà. Algunes notes apressades:

* Tot està inventat en aquest tipus d’espectacles i, per tant, tocava presenciar multituds fent figures, saltimbanquis penjats made in Fura dels Baus i un intèrpret musical cantant un himne. Ridícul el número del llacet blau. Guapo el dels acròbates vestits de blanc fent exercicis amb pilotes. Després hi vaig caure: figurava que eren periquitos.

* Impressionant la llotja d’autoritats: flanquejant Sánchez Llibre (el de les escupinyes), el Baix Llobregat power, Montilla, Corbacho i Balmón, el successor del primer com alcalde de Cornellà. Aquests sí que tallen el bacallà. Anem badant, anem…

* En l’inevitable capítol de símbols identitaris (així som tots de punyetetes), vaig distingir nítidament una bandera espanyola, però juraria que també hi havia una estelada. En fi.

Avui, la premsa dedica una desigual cobertura a l’esdeveniment. Avui i Mundo Deportivo en parlen en portada, però a la meitat inferior, no fos cas. Sport, en canvi, hi dedica un espai irrisori. Jo entenc que el Barça arrossega passions i, per tant, fa vendre exemplars, però ahir la notícia del dia era l’estrena de l’estadi de l’Espanyol, equip que també es mereix el seu minut de glòria. Que consti que jo tinc tant de periquito com d’arquebisbe de Manila. En contrast, el rotatiu La Razón, espanyolista (d’Espanya), dóna un exagerat bombo a l’esdeveniment. Per alguna raó serà. Torno a repetir: anem badant, anem…

 

Carrers de Tarragona: Soler

Va de la plaça Corsini al carrer Caputxins. A mà dreta, l’edifici de Correus, amb una entrada a l’esmentada plaça i l’altra al mateix Soler. Actualment les dependències s’han traslladat, per obres, a l’altre extrem del carrer però continuen estan caracteritzades (les dependències, no les obres) per un cert desgavell organitzatiu. Per exemple, el dia que vaig recórrer el carrer per fer aquest apunt, una senyora em va preguntar on es recollien els certificats: la informació sobre els diferents serveis és pèssima, poc sorprenent si tenim en compte que és un servei públic de dependència ponentina.

Davant per davant de les antigues dependències de Correus, al número 4 hi ha un pis on havia fet classes de repàs. Pertany a la meva “memòria històrica” particular, doncs. Al costat, el bar La Pela, molt adequat per als temps que corren. Més avall, un pas elevat uneix els dos espais del Fòrum romà, que no té res a envejar al de Roma (el fòrum, no el pas).

Que qui era Soler? Doncs no ho sé. M’ha sortit una rima: potser era poeta.

Escapada al Pirineu aragonès (i 4: tocada de nassos a Montsó)

Ja és moment de tornar cap a casa feliç i content, però el destí em té reservat un contratemps. Decideixo parar a Montsó, la ciutat aragonesa seu, curiosament, de Corts catalanes i valencianes, amb un impressionant castell (a la foto). Aparco el cotxe, em passejo pels seus carrers, dino, i quan em disposo a pujar fins el castell amb la intenció de visitar-lo, el vehicle no se m’engega. La celeritat amb què soluciono de moment el problema no obsta perquè aflori al meu pensament més d’una maledicció contra tot. El cotxe es queda a un taller d’allà i un taxi em porta a casa meva. Fi del primer capítol. Sort que no em va passar a l’anada: qui no es conforma és perquè no vol.

Ahir divendres, i després d’haver rebut una trucada del taller dient-me que el meu bòlid ja estava reparat, torno a pujar a la ciutat aragonesa per tal de recollir-lo. El noi del taller m’explica amb detall l’origen de l’avaria (exactament, es va fer malbé el captador del punt mort: no tenia ni idea de que existís això), m’acosta el cotxe i em diu que el rentarà perquè està ple de pols i molt calent. Li hagués pogut contestar “no me extraña que esté caliente, con tanto polvo“, però no tinc l’agilitat mental suficient per fer-ho. L’única agilitat que tinc és per marxar pitant cap a Tarragona i donar per acabada, definitivament, l’escapada al Pirineu aragonès.