Escapada al Pirineu aragonès (3: la venjança de la carn trinxada)

Si el matí l’he dedicat a la muntanya, la tarda es mereix una tranquil·la passejada per Canfranc-Estación, el poble més a prop de Candanchú. Aquí hi ha l’estació de tren construïda per fer d’enllaç internacional entre Espanya i França. L’experiment va durar pocs anys (els amples de via són, com se sap, diferents i calia fer transbord de trens) i les vicissituds de la guerra del 36 i la Segona Guerra Mundial van fer que es clausurés la via francesa i es tapiés el túnel que travessa el Pirineu. L’estació (a la foto) és un enorme i fascinant edifici d’estètica com de balneari d’entreguerres, avui en procés de restauració per fer-hi no sé si un hotel o què. En tot cas, per la part espanyola RENFE segueix prestant servei (sense ironies) a la població de la zona amb dos trens diaris que connecten amb Saragossa.

L’endemà, diumenge, toca visitar Jaca. Sota un sol de justícia, em passejo pels carrers més cèntrics de la capital de la Jacetània, plens de botigues antigues, amb tot l’encant d’aquells establiments d’abans que anunciaven i venien novedades. Un dels carrers per on passa, segons la informació turística, l’antic Camí de Sant Jaume és, horror, la zona de pubs de la ciutat, inclosa una inesperada Bodeguita de Enmedio. Entro a la catedral i m’assec, més aviat em desplomo, en un dels bancs, a gaudir de l’agradable fresca i dels retaules i trones barrocs que sempre trobes en aquests llocs. L’altre punt d’interès de Jaca és la Ciutadella, enorme fortificació emmig de la ciutat. No hi falten l’estanquera i la llegenda Todo por la patria.

Dino en un un dels molts restaurants ubicats al carrer principal. És una mena de terrassa a la vorera però tancada per tot arreu. La calor hi és considerable, i el perill de caure en basca, important. Hi menjo amanida russa i una albergínia farcida de carn trinxada, de factura dubtosa. No hi ha desgràcies personals, de moment.

Torno a l’hotel. La tarda la dedico a llegir Plantem cara, de Joan Solà, prenent la fresca al balconet de l’habitació amb vistes a la muntanya del Tobazo. Les hores se’m fan curtes amb el mestratge de Solà i les seves incursions per la gramàtica, el lèxic, la sociolingüística, la política…

Estacions de tren, art, cultura, quietud, un bon llibre… No és normal tanta concentració de coses bones. Quan decideixo anar-me’n al llit, un fort mal de panxa m’obliga a anar a Cal Felip, a dipositar-hi una substància del tot líquida. El dinar no estava catòlic, sens dubte.

(continuarà)

Escapada al Pirineu aragonès (2: sociologia adolescent a 2.347 metres)

Des de Candanchú m’arribo a la propera estació d’esquí d’Astún. Allí funciona durant l’estiu un dels telecadires pensats per als esquiadors, que en pocs minuts puja els excursionistes fins a un llac, denominat “de las Truchas”, inici de diferents rutes pirinenques. El temps és excepcionalment esplèndit i el silenci, màxim, trencat només pel lleuger zum-zum que fa el mitjà de transport mentre ascendeix.

Començo a caminar i arribo fins al llac (que a Aragó en diuen ibón) d’Escalar. Ambient una mica dominguero: gent estirada a la gespa prenent el sol, una tenda de campanya i un nombrós grup de nois i noies que ja de lluny se’ls sent cridar:

de quién coño es esta puta bolsa?

Ja es veu que estan ben ensenyats. El grup marxa abans d’arribar jo al llac. El meu següent destí és el pas des Moines (“dels Monjos”), una mena de port de muntanya, separat per una tanca i un filferro: és la frontera entre els nostres dos “estimats” estats espanyol i francès. Descanso repenjant-me en una fita (la 309) que senyala formalment la divisió política, i em fixo en un cartell amb les normes del Parc Natural (el cantó francès sí està protegit). Mentre llegeixo “no feu soroll”, el mòbil comença a sonar: són els missatges de la companyia telefònica, que ja sap on sóc i em recorda les tarifes si se m’ocorre trucar des d’Europa. Estan a la que salta.

Des del pas des Moines s’arriba pujant (i en alguns llocs escalant) al pic del mateix nom, de 2.347 metres. Al cim m’hi trobo, oh sorpresa, el grup de la puta bolsa (amb perdó). Xivarri, converses a crits… no falta ni música rap per amenitzar la trobada. Pesco al vol diverses expressions adolescents:

Toño, te vas a cansar hasta jugando al mus!

Ahora viene un viento de la hostia y flipas…

Me quiero tumbar, Lucía…

Y yo volar, mira…

Ho sento, nois. Vosaltres no heu respectat el meu dret a la quietud a dalt d’una muntanya i jo tampoc us respecto el dret a la intimitat de les vostres converses. De fet, n’hi ha poca, d’intimitat. No sé com cabem tanta gent al cim, perquè a més de la trentena de nois i noies hi ha més excursionistes. Per exemple, unes senyores franceses grans; una d’elles duu un ridícul barret hexagonal de palla: sembla una làmpara antiga.

(continuarà)

[Apunt dedicat a la memòria de Juli Gens Rivalt, que ens ha deixat després d’una greu malaltia. En Juli i jo vam ser companys d’escola durant alguns anys, i en guardo un molt bon record; al bloc de Jaume Renyer hi trobareu una excel·lent aproximació a la seva figura humana i política]

Escapada al Pirineu aragonès (1: Colom, a trossets)

He estat alguns dies al Pirineu aragonès. La destinació, Candanchú (a la foto), que ja conec d’altres vegades.

El cotxe emprèn la ruta Lleida, Barbastre i Osca. Pel camí, la senyalització viària ofereix noms de localitats realment suggeridors. Em pregunto quina trajectòria històrica ha dut a aquests pobles a dir-se Barbuñales o Tierz, per exemple. Quina procedència tenen aquests noms?

Arribo de nit a Candanchú, l’estació d’esquí que a l’estiu és un oasi de tranquil·litat, amb una temperatura i una humitat decents. L’hotel on sempre m’allotjo és el més antic d’aquest lloc, dels anys trenta, amb la lògica modernització que el viatger exigeix; conserva, però, l’encant d’un allotjament dels d’abans, des del mateix edifici, d’aspecte suís, fins a la decoració d’escales i passadissos, amb esquís antics, de fusta, i portades de revistes d’altres èpoques. El tracte és familiar i càlid, cosa que s’agraeix perquè avui el termòmetre exterior marca, atenció, els 12 graus. La manta al llit no em farà nosa.

L’endemà esmorzo de bon matí i no puc evitar fer el xafarot i escoltar la conversa d’un grup a la taula del costat. Parlen de viatges a la República Dominicana, de que també es diu Santo Domingo i on hi ha les restes de Cristòfol Colom; però no totes, perquè un fa:

hay cachitos de Colón por todos lados…

El comentari, que no té res a veure amb l’entorn on ens trobem, em fa molta gràcia i em permet iniciar de bon humor la jornada, que estarà dedicada a trescar per la muntanya.

(continuarà)

“Brüno”

Un esbojarrat periodista gai, amb un serrell que em recorda un jugador del Reial Madrid (no recordo quin) i amb debilitat per la moda i el culte al cos, emprèn la búsqueda de la fama i de l’amor.  És igualeta, igualeta que Borat, amb la diferència que aquí no posa èmfasi en el contrast entre cultures sinó en l’excel·lent salut que gaudeix, encara, la intolerància al món.

Jugant amb l’ambigüetat que dóna no saber mai fins a quin punt les escenes són reals o preparades, el nostre protagonista, interpretat per Sacha Baron Cohen, afronta, amb tot el morro de què és capaç, diverses situacions per deixar en evidència l’homofòbia, la impostura de les desfilades de moda, l’adopció de nens africans per celebritats (una de les “mares” va actuar ahir a Barcelona), i més. I parlant d’homofòbia, en troba per tot arreu, desde capellans “reformadors de gais” (sic) fins a ultraortodoxos jueus, passant per una colla de bèsties d’Arkansas.

Si us va agradar Borat i vau entendre i acceptar el seu missatge transgressor i incorrecte (absolutament necessaris als temps en què vivim), us agradarà Brüno. Per cert, llueix unes peces de roba precioses…

 

Santa Rita, Rita (Barberá), lo que se da no se quita

Informacions periodístiques ens diuen que Rita Barberá, alcaldessa de València, hauria rebut diverses bosses (bolsos, en català light) de Vuitton, que no són barates precisament, a canvi de no se sap què. La interessada ha reaccionat amb gran vehemència a l’acusació, molt en consonància amb el seu caràcter. Diu que tots els càrrecs públics reben regals, del primer a l’últim.

Té raó, però cal distingir càrrec de persona, i em penso que les bosses, si és veritat que han estat obsequiades, anaven destinades a Rita Barberá, no a l’alcaldessa de València.

Té raó, però hi ha regals i regals. No és el mateix petits detalls que bosses de mils d’euros.

Té raó, però també té la possibilitat de rebutjar amablement els regals. Per cert, caldria aclarir quina part de culpa té el “regalador”, com a inductor de possibles conductes corruptes.

Estan de plena actualitat els verinosos regals a polítics en forma de vestits o bosses de mà (les anxoves no tenen res a veure amb això). Intueixo que és la punta de l’iceberg. Ens faríem creus de tots els tripijocs que es porten polítics i empresaris. Trista derivada d’aquesta democràcia de baix nivell que patim, que desdibuixa les fines línies que separen administració, partits polítics i particulars i on la societat, perplexa i desmotivada, lluny d’escandalitzar-se per l’espectacle, en fuig.

Complint promeses (1: visita a Gandesa)

Repassant apunts del bloc, m’adono de que he formulat diverses promeses al llarg del temps (tractar temes concrets o anar a diferents llocs). Com que no sóc un d’aquests presidents de govern que incompleixen sistemàticament els seus compromisos, m’he decidit a complir-los tots. Aquí va el primer: una visita al Centre d’Estudis de la Guerra Civil, de Gandesa.

Per fi puc visitar aquest Centre d’Estudis, després de trobar-lo tancat a la darrera excursió. Intueixo que la seu és l’antic edifici de les escoles que han habilitat per a l’esmentat centre, oficina de turisme i serveis comarcals de la Terra Alta. Al començament passen un documental sobre la batalla de l’Ebre, verdader leit motiv d’aquest petit museu d’armament, bales, uniformes, documents, bitllets, medalles… i el que potser és més sorprenent, la gran quantitat d’objectes personals, que se segueixen trobant a les serres de Pàndols i de Cavalls, escenaris d’aquell conflicte: coverts, sivelles, botons… fins i tot un detente carlista. Una sala recrea una trinxera i una altra recull molta informació sobre l’aviació durant la guerra del 36, que va tenir un paper més important del que ens sembla.

Bona iniciativa, aquest Centre d’Estudis, amb un únic però: a la sortida, una vitrina amb productes a la venda. Els llibres de temàtica històrica i militar es barregen amb ampolles de vi de la D.O. Terra Alta. Ja sabem que és un vi excel·lent i que cal vendre’l com sigui, però no trobo que sigui un lloc idoni per fer-ho.

De tornada cap a casa, dues visites turístiques més. Primer, Benissanet, el poble de l’escriptor Artur Bladé. Hi dono un tomb i em protegeixo del sol de les tres de la tarda anant per l’ombrívol camí que mena fins a l’embarcador del riu, entre (m’ho sembla) presseguers. Cap cotxe, cap moto i una sola persona: un negre que em saluda amablement sense conèixer-nos de res.

Segona parada, el castell de Miravet. Pedres i més pedres, però molt més interessant del que podria semblar. A la terrassa, esplèndida vista del meandre que fa l’Ebre i de tota la Ribera d’ídem (a la foto). El sector principal del castell és anomenat “recinte sobirà” i aquí fou on es van reunir els líders dels cinc partits catalans per arribar a un primer consens sobre el nou Estatut, aquell que ens havia de solucionar la vida. Però d’això fa tant de temps…

Apagada analògica

Finalment ahir vaig comprar i instal·lar l’adaptador de TDT per a la tele de casa. Des d’avui puc veure, amb una gran nitidesa d’imatge, una variada oferta televisiva, com per exemple, concursos amb paia esperant la trucada que mai no arriba, bruixots tirant les cartes del tarot i gastant saliva, espais de tele-botiga oferint andròmines innecessàries (aparells per aprimar-se, afiladors de ganivets, eliminadors d’insectes per ultrasons)… Oferta a afegir als tradicionals canals públics i privats, només que amb la TDT multipliquen per quatre el seu temps i poden repetir ad nauseam els programes. Quasi tot en castellà, és clar.

Un gran avenç, com es pot comprovar.

Veïns al carrer

Al Palau de Congressos de Tarragona s’exposen fotos de Pilar Aymerich. El tema, les manifestacions en el transcendental i convuls període 1976-1979, és a dir, el nucli dur de la transició. Aymerich és una espècie de notària gràfica que dóna fe de tot el que va passar al carrer en aquells anys. Tot quisque es manifestava: bombers, actors, periodistes, gais, pagesos… cadascú amb les seves reivindicacions específiques.

L’exposició també mostra un video de l’Onze de Setembre a Sant Boi (1976) i els abrandats parlaments de Roca Junyent (l’advocat de les mil maniobres) i de Jordi Carbonell (el president d’un partit que acaba de passar, una vegada més, per l’adreçador de Madrid). Quantes il·lusions en aquella plaça de Catalunya! Quantes decepcions posteriors! En fi…

Finalment, la mostra també inclou un apartat local. S’hi poden veure imatges, cedides per l’Arxiu Històric de Tarragona, sobre esdeveniments de la nostra ciutat d’aquell fascinant i esperançador període: la visita del rei d’Espanya, el retorn de les despulles de Vidal i Barraquer o una manifestació contra la privatització de l’empresa municipal d’aigües (“veïns al carrer, el problema és de tots”, deien).

Millor no posar-se massa melancòlic ni nostàlgic. És dolent per la salut.

[L’exposició “Memòria d’un temps, 1975-1979”, romandrà oberta fins el 31 de juliol al Palau Firal i de Congressos de Tarragona]

“Pagafantas”

Un noi del montón intenta apalancar-se una argentina que coneix casualment, però no hi ha manera de que ho aconsegueixi. Al principi, la pel·lícula promet ser la típica collonada espanyola de joves enrotllats i urbanites, com altres mil, però acaba sent una comèdia fresca on a mesura que passen els minuts es van encadenant seqüències i diàlegs francament divertits. Els protagonistes, actors novells, estan molt creïbles, ell en el seu paper de jove de vint-i-tants obsessionat amb trobar la dona de la seva vida, i ella en el d’immigrant emmerdeuse i escalfabraguetes (que n’hi ha per tirar-la de daltabaix del balcó). La pel·lícula ens ensenya també diversos conceptes en els sempre complicats mons del ligue i de l’aparellament (fer la cobra, la tàctica del coala o què és el “pagafantas” del títol). Tot amanit amb música d’Enrique Bunbury, que té presència continuada en el guió.

Per omplir dues hores de tediós estiu, vaja.

Finançament: primers dubtes i certeses

S’ha arribat a un acord sobre finançament autonòmic. Sense conèixer-ne els detalls ni ser experts en la matèria, tothom s’ha llançat a dir-hi la seva sobre la qüestió, beneint o maleint les decisions preses. Davant dels dubtes de saber com quedarà tot (repeteixo, ni conec la lletra petita ni domino prou l’economia pública), constato només algunes certeses:

Amb els números es poden fer molts tripijocs. Més d’un ho oblidarà aquests dies a l’hora de fer un primer i apressat balanç sobre l’acord adoptat. No hi ha dubte, perquè això sí és una certesa que tinc, que amb la mateixa quantitat de diners sortiran xifres més o menys altes en funció de les operacions político-matemàtiques (diguem-ho així) que es practiquin i del territori i de l’audiència on vagi destinat el missatge. Que no en saben poc, els polítics!

Imaginem-nos que fos Convergència que hagués arribat a un acord amb el govern espanyol. Un acord diguem-ne justet, mínimament millor de l’aconseguit. Algú creu que Esquerra l’acceptaria, ni que fos críticament? Doncs això. Amb l’agreujant de que Esquerra dóna per certa una xifra d’euros (per a no sé quin any) que Madrid no confirma. Aquest és el preu per seguir en el govern uns mesos? Les explicacions que haurà de donar la cúpula del partit de Puigcercós a la seva militància (que no haurà estat consultada, tot i ser una formació assembleària) hauran de ser molt convincents.

Més certeses: l’Estatut haurà tornat a incomplir-se. I se l’hauran saltat els mateixos que han de donar una resposta al cepillado del Tribunal Constitucional. A veure quines alambicades explicacions ens donen per ser mínimament coherents. Com no treguin la sentència a l’agost, emmig de les festes majors…

I, per acabar, un apunt: Ciudadanos (o almenys la seva branca oficial) està d’acord amb el nou finançament. Molt significatiu.

ETC (Estiu-Tarragona-Cultura)

Algunes propostes per aquest estiu:

(Teatre) “El Joc dels Idiotes”, de Francis Veber, amb Joan Pera i Lloll Bertran, dimarts, 14 de juliol, 22 h

(Teatre musical) “Aloma”, de Mercè Rodoreda, amb Dagoll Dagom, dijous, 30 de juliol, 22 h

(Música) “Haydn in London”, Orquestra Simfònica Camerata XXI, divendres, 31 de juliol, 22 h

Totes les activitats, al Camp de Mart de Tarragona.

Un o dos escalonets

Que cara li està sortint la sastreria a Francisco Camps! Sembla que la cosa és seriosa i que el 15 de juliol (el dia del finançament…) se les haurà novament amb la justícia per aclarir qui va pagar els vestits de marres.

Ell es defensa dient que és ridícul i estrafolari muntar aquest enrenou per una presumpta corruptel·la d’uns pocs milers d’euros. Podria tenir raó però no la té. No es tracta de la quantitat en sí, sinó de la dignitat del càrrec que ocupa (no casualment, té tractament de “Molt Honorable”). Seria francament patètic que tot un president de la Generalitat Valenciana s’hagués prestat a aquests tripijocs, si s’acaben demostrant. Seria caure molt baix.

El cas Camps-Gürtel em recorda una mica el del germà d’Alfonso Guerra. No tenia massa importància, però era una conducta poc exemplar en el si del PSOE, un partit que s’enorgullia de cent anys d’honradesa, i quan va saltar l’escàndol del tràfic d’influències (amb despatx oficial inclòs) de Juan Guerra, l’oposició s’hi va abraonar, perquè a l’Alfonso tothom “li tenia ganes”. Doncs ara passa igual: a Francisco Camps tothom “li té ganes”. Potser aviat li passaran factura els desgavells urbanístics (avui Greenpeace publica un informe sobre el tema), l’educació en anglès, els despropòsits a la capital (inclosos la Fórmula 1 i el xantatge d’Ecclestone) o el tancament dels repetidors de TV3.

Ja falta molt poc per sortir de dubtes: “un o dos escalonets” segons el propi interessat. A veure què.

“El Arropiero, el vagabund de la mort”

Documental de Carles Balagué (el de La Casita Blanca) sobre Manuel Delgado Villegas, el Arropiero, que afirmava haver comès 48 assassinats, si bé només se’n van provar set. Al film s’entrevisten els policies que van portar les investigacions, testimonis d’algun dels crims, psiquiatres i periodistes. No hi ha escenes reconstruïdes, per donar més veracitat a una història certament increïble, datada al tardofranquisme.

El Arropiero era un home amb algun problema psíquic no aclarit (era portador d’un cromosoma XYY, però avui en dia es discuteix que això predisposi a res) que matava sense una causa aparent i a tot tipus de persones. No era, per tant, el típic assassí en sèrie que es fixa amb una tipologia concreta de víctima. Per afegir més pecularitats al cas, aquest home no va ser mai jutjat. A part d’extraviar-se el sumari, en un moment determinat policia, fiscalia i jutges van decidir salomònicament donar els casos per tancats i confinar l’infeliç en un manicomi de Santa Coloma de Gramenet.

La pel·lícula acaba amb unes colpidores declaracions del mateix Arropiero al final de la seva vida: un home degradat per l’aïllament, els electroxocs i el tabac (que fumava sense parar) balbuceja algunes reflexions sobre la seva existència. Impressionant, de veritat.

Carrers de Tarragona: Governador González

Puja des del carrer Unió fins al de Cristòfor Colom. He fet diverses preguntes al senyor Google i no m’ha sabut contestar qui era el governador González, però he trobat una dada molt interessant que ignorava: durant la guerra del 1936, la via estava dedicada a Domènec Martí i Julià (1861-1917), el metge que va presidir Unió Catalanista donant-li un caire socialista i independentista. No és prou coneguda la seva figura, i s’entén. Doncs avui la seva imatge circularà per la xarxa des d’aquest modest bloc.

El carrer és d’aquells anomenats semi-peatonals. Figura que estan pensats perquè els vianants hi passegin, però els cotxes no tenen vedada la circulació, de manera que els segons molesten els primers. Una filera de pilons, a banda i banda, separa les àrees reservades a cada col·lectiu. I què s’hi trobarà el passejant? Doncs alguns punts d’interès:

– el bar Coimbra i les bodegues Gras, de tota la vida
– els Regals Ale’s, botiga imprescindible per a tintinaires i tintinòlegs (que no són sinònims, segons assegura mon germà)
– L’Artegiano della Pasta, ídem fresca, però també productes argentins
– el Minimum, roba de tot tipus, des de tovalloles de batalla fins a calçotets sexis
– A Tot Tren, per als fans de les miniatures ferroviàries, soldadets, kits de muntatge, etc.
– El Negrito i la Negrita, botiga de regals que du el nom dels populars gegants de Tarragona i que ens soluciona allò tant angoixós de “i què li compro?”

Quan el carrer, esgotat de tanta oferta comercial, desemboca a la plaça Corsini, continua encara fins al carrer Cristòfor Colom, però ja no té parells perquè hi ha un lateral del mercat. Enfront, dissimulat entre tants elements de distracció com té aquella zona, el número 9 és ocupat per un edifici del 1919, de preciosa façana. Completament ignorat pel gran públic, igual que el doctor Martí i Julià, mort dos anys abans d’acabar la seva construcció.

Reagrupament a Tarragona

Ahir es va presentar Reagrupament a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Unes tres-centes persones quasi omplien la sala.

Jo era una d’elles. Segueixo amb gran interès la trajectòria personal de Joan Carretero i la proposta política que encapçala, però ahir vaig acudir a l’acte amb l’actitud d’escoltar un missatge nou, un “a veure què”, com aquell que “passava per allí…”. Aquestes són les meves notes apressades: 

  • A l’entrada ja hi ha Carretero, conversant amb Albert Pereira, col·laborador del de Puigcerdà i conegut de fa anys. El saludo i li pregunto per la nena (coses nostres). Em diu que bé i comenta que ens retrobem en unes circumstàncies millors que fa uns dies.
  • Certament, les circumstàncies són molt bones. L’acte es desenvolupa a la perfecció. Únicament al principi, l’estelada que penja al fons de l’escenari ofereix certes resistències a ser correctament col·locada, però la cosa no passa d’aquí. Més difícil serà col·locar les banderes als edificis oficials quan toqui, però també ho aconseguirem.
  • Mentre espero, saludo molta gent coneguda. Amics d’Altafulla, de Valls, de Vila-seca, de Tarragona, la majoria membres d’ERC i, casualment, gent que mai han pretès convertir la seva militància en un modus vivendi. D’això va el missatge carreterista.
  • Presenta l’acte Manel Pereira, coordinador de Reagrupament al Tarragonès (i oncle de la nena que ja està bé). Com delata el seu cognom, és fill de portuguès i ens obsequia amb una deliciosa dita d’aquella nació: “De Espanha, ni ventos, ni casamentos”. Sí, igual que la nostra “De Ponent, ni vent, ni gent”, amb la diferència que ells van tirar pel dret el 1640. I fins avui.
  • Parlen tres membres de Reagrupament, no anònims (perquè diuen el seu nom), però si sense rellevància pública. Trobo molt bona la idea. Després intervé Jaume Renyer, amic i blocaire, que en un moment donat deixa anar un comentari derrotista tot fent balanç de la feina feta fins ara. Rectifica de seguida. Bons reflexos: ens cal un discurs engrescador.
  • Discurs engrescador que corre a càrrec de Joan Carretero. En la seva llarga intervenció va desgranant arguments a favor del doble missatge de Reagrupament: la independència de Catalunya i la regeneració de la vida política. Clar, contundent, d’una lògica aplastant. Dóna gust sentir gent així. I això és el que diu: “(la independència) no és un camí fàcil, però és senzill”, “no som més espavilats, però ho tenim més clar”, “aquesta jugada la tenim guanyada, però no la guanyarem si no la juguem”. “no ens donem més agonia, volem il·lusió”.

Endavant, doncs.

Baltasar Porcel (1937-2009)

Mai no em va agradar aquest home. Tenia aquell aire de suficiència, com de tenir les coses massa clares. No les hi debia tenir tant, perquè li hem conegut moltes piruetes ideològiques, a conveniència seva. Va començar essent, pel que diuen, anarquista, però en un viatge a la Xina, per un reportatge a Destino, va caure del cavall i es va declarar fascinat pel règim d’aquell país. Després va venir la seva etapa monàrquica però també es va situar a recer del pujolisme, que li va muntar un tinglado a mida, l’Institut Català de la Mediterrània, d’incertes competències i generosa dotació econòmica.

Millor no retreure-li més coses en un apunt que se suposa que és d’homentage i reconeixement de la seva figura, l’endemà de deixar-nos. Reconeixement del gran escriptor que era, el millor de les lletres catalanes en aquest moment, si fem una apressada recopilació dels balanços que n’han fet els experts ahir i avui, fins el punt de ser considerat el nostre candidat al Premi Nobel de Literatura. Qui omplirà el buit? S’admeten polèmiques.