La Lloll, 25 anys

Llegim que la Lloll Bertran porta vint-i-cinc anys sobre l’escenari. És una gran professional, versàtil (les seves imitacions de cantants eren magistrals) i una còmica que fa riure, no com altres que fan pena. És, a més, una persona compromesa amb el país desde fa molts anys, quan dir-se (i exercir de) independentista era més agosarat que ara. Un últim elogi: és una persona entusiasta i optimista. Just el que necessitem en aquests moments. Esperem que segueixi molts i molts anys fent teatre, monòlegs, imitacions, cançó i tot el que es proposi.

Ahir, actes GLBT a Reus

Demà és el 28-J, el Dia de l’Alliberament Gai. Amb aquest motiu, al Camp de Tarragona, i concretament a Reus, també es van fer activitats, tot i que quedessin una mica desdibuixades emmig de la festa major de Sant Pere. Enguany, però, els amics d’H20 (l’associació GLBT de les nostres comarques) han tingut l’habilitat d’incloure aquests actes com a part del programa oficial de festes.

El Consell Municipal de Polítiques d’Igualtat es va reunir a la Casa Rull i va aprovar el manifest d’aquest any. Seguidament, va ser penjada al balcó la bandera de l’Arc de Sant Martí, un gest simbòlic que es repeteix a moltes altres ciutats. Entre els assistents vam distingir el president d’H20 Miquel Reverte i els regidors Empar Pont i Ariel Santamaria.

Finalment, la Sala Santa Llúcia va ser l’escenari d’una xerrada sobre “Persones transsexuals, la família, el món laboral i la discriminació”. Tres representants d’aquest col·lectiu ens van parlar d’història (personatges com Heliogàbal, Santa Joana d’Arc, la Monja Alférez, el cavaller d’Eon i les primeres persones operades), ens van parlar dels problemes en el mercat laboral (el rebuig que encara crea una realitat poc o mal coneguda com és la dels transsexuals), i ens van parlar de discriminacions i de lluites (les esglésies, els entorns familiars, les escoles, les lleis…). 

La casualitat va fer que en unes dependències annexes es preparessin per actuar els nous components de Dames i Vells de Reus, i els de Tarragona, que els feien de padrins. Es tracta d’un ball parlat molt antic i caracteritzat perquè part dels seus membres es transvesteixen. Transsexualitat i transvestisme, dos conceptes que encara alguns indocumentats confonen i que no tenen altra similitud que formar part d’aquesta diversitat que tant costa que es respecti. Actes com el d’ahir a Reus o els d’avui i demà a Barcelona hi ajudaran de ben segur.

“Angels & demons” (“Àngels i dimonis”)

El grup dels illuminati, enemic de l’Església Catòlica, segresta quatre cardenals en vigílies del conclave i amenaça amb matar-los un cada hora. Un expert en aquesta societat secreta, el nord-americà Robert Langdon, és cridat per evitar-ho.

Res més lluny de la meva intenció que llegir els celebrats best-sellers de Dan Brown El codi da Vinci i Àngels i dimonis. Detesto aquestes barreges d’història, ocultisme i trames policials, però després de molt pensar-m’ho vaig cedir i vaig anar a veure, encuriosit, la versió cinematogràfica de la segona novel·la. Em vaig trobar el què ja em temia: les interioritats del Vaticà (menys misterioses del que a vegades ens pensem) tractades tant banalment com ho saben fer els nord-americans a través d’una previsible intriga detectivesca on es donen cita des d’incunables fins a experiments amb l’antimatèria.

En essència, el film són corrípies i més corrípies per Roma, d’església en església, mitjançant un joc de pistes, tot amanit amb aquestes bandes sonores que s’han posat tant de moda. Alguna escena és risible: per exemple, quan el protagonista es troba tancat als Arxius del Vaticà, ple de sofisticades mesures de seguretat, i no té cap problema en derribar a patades un voluminós prestatge collat a terra amb uns ¡simples cargols!

La pel·lícula, no ho negaré, és entretinguda, té ritme i està ben feteta. Els actors, en el seu lloc, inclosos Tom Hanks, que últimament sembla que tingui una llaga a l’estómac, en el paper del detectiu Robert Langdon, i Ewan McGregor, guapíssim i inversemblantment jove per ser un camarlenc de l’Església Catòlica. Però els gustos de la gent manen.

La Tronada de Reus

Me n’havien parlat molt, però mai, en les quatre dècades que porto vivint a Tarragona, havia presenciat la Tronada de Reus. Aquest vespre ha estat l’ocasió d’arribar-me a la capital del Baix Camp i capbussar-me en l’animació dels seus carrers i places. La Tronada, que dóna inici a la Festa Major de Sant Pere, s’ha retardat uns tres quarts d’hora. No passa res. En l’espera, petit incident quan des d’algun balcó del cantó sud de la plaça Mercadal algú ha llençat un got sobre la multitud; com diria una crònica periodística, no s’han registrat danys personals, si bé la guàrdia urbana s’ha apropat al lloc dels fets per tal d’aclarir què ha passat.

En un moment donat ha sortit al balcó de l’Ajuntament un grup de músics a tocar una peça que ha donat inici a la Tronada. Seguidament, el batlle, amb una llarga canya ha encès la traca que dóna la volta a la plaça. L’espectacle, no apte per oïdes delicades, dura escassament un minut i acaba amb una apoteosi de soroll. En acabar, la plaça queda envaïda per una espessa boira. Els reusencs estan molt orgullosos de la seva Tronada. De fet, estan orgullosos de tot el que és reusenc: no diguis mal de la Tronada.

A l’acabar, i a punt de marxa, em trobo la Marta, una amiga barcelonina-reusenca, antiga companya de feina, amb qui m’uneixen moltes coses, des de la ciutat de naixement fins a l’edat, passant per una manera semblant d’entendre la vida. Feia algun temps que no ens vèiem. Després de xerrar una bona estona em fa:

– Jordi, et veig molt millor, com a rejovenit

Ja he dit abans que és una amiga…

Robert Lafont (1923-2009)

S’es mòrt Robert Lafont, figura clau de l’occitanisme, politic contra l’estat jacobin, fondator de divèrsas institucions de promocion de la cultura occitana e autor d’una vasta òbra coma creador literari e istorian. La nacion sòr e amiga pèrd lo sieu filh mai illustre. Pause en patz.

Nit de Sant Joan

En la nit més curta de l’any i en vigílies de la festa nacional dels Països Catalans, “La nit de Sant Joan”, de Dagoll Dagom, una cançó que sempre m’ha encantat:

La nit de Sant Joan és nit d’alegria.

Estrellat de flors, l’estiu ens arriba

de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.
 
Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
 
Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
 
La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.
 
Follet de la nit, rei de l’enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans i faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes i porta perfums
dels altres planetes.
 
Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.
 
Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?
 
-Sóc immortal.
 
Si mireu les flames…

Mocadors per la pulmonia

Una iniciativa d’un alcalde comunista francès (això ja és tota una declaració de principis) proposa prohibir la burka i el nikab als carrers de l’estat veí. Diu que aquestes peces de vestir, que cobreixen per complert el cos, són un símbol d’opressió de les dones i és inacceptable al país laic i igualitari per excel·lència. Significativament, sectors tant progressistes com conservadors abonen la idea. La polèmica, naturalment, ja està servida.

Doncs no hi estic d’acord. Efectivament, França és el país laic i igualitari per excel·lència i precisament per això no hauria de limitar el dret de les persones a vestir com vulguin. Fixem-nos que, volent defensar unes llibertats, en volen limitar unes altres. Amb el que ha costat que a les nostres societats occidentals tothom vagi vestit com vulgui! Hem superat prejudicis sexuals, hem superat modes absurdes, hem eliminat inacceptables codis (pretesament) morals, hem fruït (i fruïm) de la més àmplia varietat d’indumentàries segons gustos i tendències, de barrets a texans, de corbates a xancletes, de tops a camises estridents.

Els arguments que s’aporten per defensar la proposta francesa, com per exemple que les nenes musulmanes han d’anar amb la mateixa roba que les altres nenes quan fan gimnàstica o que els gitanos s’han de treure la roba a les piscines encara que les seves respectives normes socials manin una altra cosa, a mi no em valen. No em valen perquè en aquests casos sí que hi ha una motivació concreta (higiene) en uns espais públics amb unes normes específiques. El què s’està proposant és molt més arbitrari i restrictiu: s’està prohibint dur a la via pública unes prendes concretes presuposant que la interessada no les porta per pròpia voluntat.

Intentar solucionar els problemes atacant els efectes i no les causes és molt típic d’una determinada progressia. Si no ens agrada que hi hagi religions que tractin les dones en inferioritat de condicions, doncs prohibim la vestimenta que ho simbolitza. Si no ens agrada que hi hagi diferències entre els dos sexes, doncs imposem una correcció política tot introduint canvis en la manera de dir les coses. Si tenim una pulmonia, doncs ens la curem mocant-nos.

No: les malalties (els extremismes religiosos, el masclisme, les pulmonies, tant fa), s’ataquen d’una altra manera.

Contestant a “la guilla justiciera” (i defensant Carod)

El meu apunt de dimecres passat, sobre la inauguració de la terminal T1 de l’Aeroport de Barcelona i el petit diàleg entre Carod-Rovira i Zapatero, va rebre tres comentaris. Agraeixo sincerament els signats per Josep Blesa i Belén de Madrid, constructius i enriquidors. No es pot dir el mateix d’un que signa com “la guilla justiciera”. Només el meu rebuig a tot el que signifiqui censura ha impedit que l’esborrés i passés a l’oblit. Al contrari, he preferit publicar-lo i que cadascú en tregui una conclusió.

Sr. o Sra. Guilla, primera cosa: el reguitzell d’insults i desqualificacions contra la figura del nostre vicepresident només té a veure tangencialment amb el tema del meu apunt. Segona cosa: titllar Carod de palanganer, mentider, trepa i traïdor no és exercir la llibertat d’expressió, que la resta sí respectem a Vilaweb, sinó que més aviat respon a una filosofia i una pràctica coperes (de la COPE). Aquests termes no te’ls consenteixo. Tercera cosa: espigoles alguns detalls de la vida del de Cambrils; tu sabràs si són certs, perquè sembla que estiguis nel segretto. Jo preferiria parlar-te d’uns altres aspectes de la seva trajectòria pública: l’impuls de la vida cultural de Tarragona en uns anys decisius, la revitalització de l’Esquerra decrèpita dels anys 80 o l’esperançador inici del primer tripartit, per exemple. I, naturalment, ho faria en uns termes molt més correctes que tu. Deixa als nostres enemics la feina bruta de parlar malament dels nostres polítics, si et plau.

Vicenç Ferrer és viu

Tots som vius, no existeixen els morts; el que passa és que aquests estan “allí” i nosaltres (els vius-vius) estem “aquí”. Això deia Vicenç Ferrer, avui traspassat. Difícilment trobaríem una resposta més senzilla i més ben explicada a la pregunta que fa mil·lenis es planteja la humanitat i que les diferents esglésies resolen amb construccions dogmàtiques incontestables. I que consti que Ferrer havia estat jesuïta, d’una companyia famosa pels seus alambicats raonaments.

Vicenç Ferrer segueix viu, però ara “allà”, després de tota una vida entregada als més desafavorits de l’Índia, ajudant-los amb amor i (atenció!) amb eficàcia. Que no descansi en pau: segons confessió pròpia, la primera cosa que farà en arribar a la seva destinació serà formar una nova Fundació Vicenç Ferrer: fets, no paraules.

Si tries Trias

Segueixo tant com puc les vicissituds municipals de la meva ciutat de naixement. Assisteixo amb pesar, com molts, a una lenta i imparable degradació, en tots els sentits, del què havia estat una gran capital econòmica i cultural: dèficit d’infraestructures, turisme de xancleta, despersonalització dels barris, pèrdua de botigues i llocs entranyables, sorolls, brutícia… Què no suporten els pobres barcelonins?

Culpables de la situació? Molts, des de la política neo-centralista de Madrid fins a l’actual crisi econòmica, passant, és clar, per la discutible gestió dels successius governs d’esquerres (trenta-un anys, ja), plena de banderoles i carrils-bici i progressivament allunyada de la gent normal i corrent.

En aquest sentit, m’ha agradat la intervenció de Xavier Trias a Tribuna Ateneu. Amb aquell estil tant particular que té de dir les coses, molt col·loquial, parla planerament de la seva ciutat i de les coses que no agraden a molts dels seus habitants: “estan passant coses insòlites”, “això és molt gros”, “que no ens expliquin sopars de duro”… Com si fos el veí del davant de casa, perquè així hauria de ser un alcalde. Si segueix aquesta línia, Convergència i Unió aconseguirà a les properes elecciones el tant desitjat canvi de rasant a la política barcelonina i que una nova manera de gestionar s’instal·li al municipi. Ja toca. 

No se’t veu per Madrid…

no se te ve por Madrid…

Acompanyat d’una campechana clatellada, el president-triler va tractar Carod-Rovira com si fossin amics de la infància, a la seva trobada ahir a l’aeroport. El vicepresident, home d’ironia i de respostes enginyoses, no va estar a l’alçada, perquè al comentari inicial només se li va ocórrer dir:

– és que no doneu res a Madrid…

Francament, vaig trobar que era una resposta molt “pujolista”, molt de l’època d’anar a la capital de l’estat a veure què queia, si un peix al cove o una competència a la Generalitat.

L’escena va ocórrer en el transcurs de la inauguració de la nova terminal T1 de l’Aeroport de Barcelona (això de terminal dóna males vibracions, no trobeu?), immens edifici, lluminós i funcional, llargarut com una espasa (on deuen ser els lavabos, al principi o al final…?), que només espera avions transoceànics (quan es deroguin els convenis internacionals que ho impedeixen), una connexió de tren (que arribarà algun dia) i una gestió aeroportuària en mans del territori a qui ha de servir.

Que aquestes coses arribin estan, en part, en mans d’aquest home que ahir es passejava feliç amb una piloteta del Barça, mentre sentia (però no escoltava) el què li contestava Carod.

Que no veu prou Carod per Madrid? D’això es tracta, de que no ens vegin mai.

Cinc anys de totxanes, mortadel·les, cócs… i aigües turbulentes

Acabo de veure el reportatge de Vilaweb TV sobre la celebració dels cinc anys de blocs a MesVilaweb. M’hagués agradat assistir-hi però un fort refredat que ja fa cinc dies que em fa la guitza m’ho va impedir. Com diu un dels entrevistats, la festa va servir per posar cara a blocaires molt seguits i per comprovar que, sí, són de carn i ossos. El reportatge m’ha permès conèixer, per exemple, col·laboradors habituals com el de les Totxanes o la senyora de Vietnam. També hi surten altres tres blocaires que són especials per a mi: Anna Portell (de Mortadel·la casolana), amb qui he intercanviat comentaris; Marc Belzunces, a qui vaig dedicar un apunt solidari en ocasió del seu afer amb la justícia espanyola; i Xavier Mercadé (de Rock Viu), que va mostrar una sana enveja el dia que vaig publicar al meu bloc que havia volat al mateix avió que Chuck Berry. A tots ells, una cordial salutació.

Els blocs de MesVilaweb han fet cinc anys. Són (som) una gran família que s’expressa amb complerta llibertat sobre absolutament tot. Un espai d’opinió, de diàleg, d’acords i desacords, dels temes més públics a les parcel·les més íntimes, de la crítica més vitriòlica a l’expansió més poètica. I tot, com s’ha dit, amb una “filosofia”, amb una manera de concebre una societat i imaginar un país. Tothom hi col·labora desinteressadament i cadascú segons les seves possibilitats. Jo porto fent-ho dos anys i mig (casualment, la meitat del què celebrem) i em comprometo a seguir col·laborant-hi durant molt més temps, perquè m’ho passo molt bé escrivint sobre llibertats, Tarragona, llengües, polítics o dèries personals.

Cinc anys. Que en siguin molts més.

[A la imatge, Biel Mesquida, fundador de l’invent]

Les despulles de la llengua

El programet que TV3 emet després de les notícies del migdia, en el qual el xef d’un restaurant elabora i ens explica una recepta culinària, està prou bé. Alguns plats, si fem abstracció de reduccions de xerès, sals Maldon i altres històries, poden ser assumits sense escarafalls per persones normals i corrents com ara nosaltres. Per mi, però, el millor del programa no té res a veure amb la gastronomia: és la cançó que posen al final per acompanyar la llista d’ingredients. Hi escoltem verdaderes delícies i mai no ens diuen de quin intèrpret o tema es tracta.

El que ja és més discutible en el programa és el model de llengua que s’hi fa servir. Hi sentim de tot, des d’agraïts accents d’Osona, el Pallars o les Terres de l’Ebre fins al catanyol més barroer, línia TV3 (ai, aquestes esses sonores…), passant per voluntarioses intervencions en la nostra llengua de persones manifestament castellanoparlants, a qui s’ha de reconèixer l’esforç.

Estaria fora de lloc dedicar-se, inquisitorialment, a cercar, seleccionar i donar difusió a cada barbarisme, mala dicció o agressió a la sintaxi que hi escoltéssim. Donaria molta feina i, en tot cas, els cuiners o propietaris de restaurants que hi intervenen no són professionals de la llengua (bé, sí, però la fan servir físicament per tastar el punt de sal de les seves creacions). Avui, però, no puc evitar esmentar el què s’ha sentit aquesta tarda, quan el restaurador de torn ha parlat de “botigues de despulles”. Quan ho he escoltat, m’he quedat parat. Ell pensava en despojos, és clar, i havia d’haver dit menuts o triperia, però no he pogut evitar pensar en uns hipotètics comerços de cadàvers. M’ha fet riure i tot.

 

Iran, entre ahir i demà

Acabo de veure un reportatge a TV3 sobre les noves generacions de l’Iran (les nascudes després de la caiguda del xa), a propòsit de les eleccions presidencials en aquell país asiàtic. M’han vingut unes certes esgarrifances (i no eren del fort refredat que estic patint aquests dies) al contemplar escenes i situacions que no ens són desconegudes: un líder religiós ultamontà aclamat per multituds al crit de “Khamenei, estem a les teves ordres!”, dificultats per a artistes, cineastes, cantants… per publicar la seva obra, víctimes d’una censura arbitrària, diaris clausurats, lleis antifeministes basades en dogmes religiosos completament superats… Oi que aquesta melodia us sona?

Aquest és l’Iran del segle XXI, un país el més semblant a una dictadura. De manera que no m’estranyen les suspicàcies pels resultats de les eleccions de divendres. De fet, els quatre candidats eren “del règim”, inclòs el que a Occident se’ns presenta com a renovador i per tant com a més “simpàtic”, però tota l’estructura de l’estat (i quan dic tota, vull dir tota: parlament, govern, policia, clergues xiïtes…) ha afavorit la reelecció d’Ahmadinejad, aquest inquietant personatge de cognom dificultós i somriure cínic. El còctel per vèncer? Doncs a la ja esmentada “ajudeta” de l’estat, populisme, demagògia, nacionalisme, antiamericanisme… La melodia ens continua sonant a tots.

Confiem que aquesta situació canviï amb el temps i amb el relleu protagonitzat per aquesta nova generació (generació “K” se l’anomena) a què feia referència el progama televisiu. Una generació més propera a les noves tecnologies que als xadors. Una generació que toqui una melodia més agradable a les oïdes de tot el món.

96 milions d’euros

El traspàs de Cristiano Ronaldo al Real Madrid per 96 milions d’euros ha desfermat les ja previsibles esquinçades de vestidures i els no menys previsibles plantejaments demagògics. El més sorprenent de tot plegat és que la gran majoria d’opinadors, comentaristes i contertulis no són socis de l’equip madrileny i, per tant, a ells no els afecta directament aquesta operació mercantil.

Si en parlem tant (ahir TV3 hi va dedicar un considerable minutatge: semblava que parlessin d’un equip català) i si ho fem en termes d'”escàndol”, “intolerable”, etc. és perquè es tracta de futbol, aquella parcel·la del coneixement humà que, pel que sembla, tothom domina des de la més tendra infància. Tot quisque es creu en el dret de valorar exactament les dues cames (i resta del body) del davanter portuguès i, repeteixo, la gran majoria ho fan amb la tranquil·litat que dóna no haver de pagar una quota al club merengue.

Que 96 milions són molts per un sol jugador? Sí, i en pessetes (algú ho ha comptat?) encara semblen més. Que aquesta política de grans fitxatges és arriscada i no hauria de ser? Jo crec que també. Però insisteixo per tercera vegada: jo, com que no sóc soci del Real Madrid (això ni de broma), crec que poden administrar-se els diners com millor vulguin. Això sí: si després tenen problemes financers que no vagin a pidolar a cap administració pública, ni es dediquin a cambalaches urbanístics, ni intentin cap operació de dubtosa legalitat que acabi repercutint a les exhaustes butxaques del ciutadà de peu.

I menys demagògia amb el portuguès. Si ens hem d’escandalitzar no ho fem en el fàcil terreny esportiu; fem-ho en el terreny de les grans corporacions, dels bancs, dels paradisos fiscals, de les despeses d’armament, dels fraus milionaris, de les mils d’operacions grans i petites de la nostra societat, d’opac tractament informatiu. D’això no en parla mai ningú. El panem et circenses és més vigent que mai.

“El Temps”, 25 anys

Aquests dies compleixen 25 anys el Tetris i la revista El Temps. De l’enginyós joc d’ordinador, amb les seves peces virolades que s’han d’anar encaixant al ritme d’una irritant musiqueta, no en parlaré si bé deixo pública constància que en vaig ser obsessiu aficionat durant alguns anys de la meva vida.

Toca, en canvi, parlar de la revista El Temps, una de les moltes mostres de que aquest país, quan vol, sap llançar-se a fer coses i a fer-les bé. Nascuda a mitjans anys 80, en un context de fracassos de revistes setmanals en català (Tele-Estel, El Món, Canigó, Arreu… totes van anar morint abans o després), El Temps semblava que seguiria el mateix fatal destí, però no. El fet de que fos editada a València no facilitava les coses en aquest sentit, però per alguna raó la publicació va anar fent camí, va anar millorant la seva presentació gràfica (amb algunes innovacions excel·lents), va anar guanyant col·laboracions de qualitat, que es mantenen, es va permetre el luxe d’oferir suplements d’economia, de medi ambient, d’història… i finalment es va llançar a editar col·leccionables (el futbol català, les biografies paral·leles de Pla i Fuster, el Tirant lo Blanc i molts altres).

En sóc subscriptor des del número 39. La meva fidelitat a la revista no es limita a això sinó que en un moment donat vaig tenir la candidesa d’anar guardant tots els exemplars: ocupen un considerable espai del meu pis, cosa que comença a ser preocupant. Cada setmana, en pic m’arriba l’exemplar, corro a llegir-hi les meves seccions favorites: el dibuix del Gat Invisible (verdader editorial sense paraules), l’article de Francesc-Marc Álvaro, les notes de Víctor Ripoll (incansable flagell d’edicions poc curoses), la secció gastronòmica de Jaume Fàbrega, company blocaire, i la imprescindible lliçó magistral de Joan Francesc Mira. Per la resta, dóna bo de repassar l’actualitat en clau catalana i progressista i contrastar-la amb la que ens ofereix la premsa diària i la televisió, més desenfocades del que voldríem.

Per molts anys! Llarga vida a El Temps! De fet, dient-se així, la capçalera ja proclama explícitament que es tracta d’un producte destinat a durar molt. Doncs que duri.

Joan Solà, Premi d’Honor

Vaig assistir a l’acte de proclamació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, al Palau. No cal dir que em complau molt que l’escollit hagi estat Joan Solà, que fou professor universitari a Tarragona i que alguns ja comparen amb Pompeu Fabra o amb el seu admirat Joan Coromines. Quan feien la lectura de la glossa del premiat, sense saber-ne la identitat, ja vaig intuir de seguida que es tractava del professor lleidatà, de qui Vilaweb ens ofereix una entrevista plena de reflexions lúcides sobre el present i el futur de la llengua, el seu ús, la seva qualitat i la seva relació amb el nostre país i la nostra societat.

L’acte d’ahir, en sí, va coixejar una mica. Amb l’excusa d’una sèrie d’aniversaris (Brossa, la Nova Cançó, els Jocs Florals, Carles Riba, etc.), sobre l’escenari del Palau es van veure una successió de senzills números circenses de regust okupa. No dic que no tinguessin mèrit, però potser el motiu de l’acte, l’escenari i la presència de personalitats (de Montilla en avall) demanaven alguna cosa més. Ja que parlo de Montilla, un dels números consistia en tres personatges fent equilibris, cadascú sobre la seva bola, igual que el tripartit.

Les intervencions es van limitar, sortosament, a tres: la glossadora, el premiat i el president d’Òmnium, Jordi Porta, que va tenir un lapsus confonent País Valencià amb País Basc. Massa coses al cap. L’acte va acabar amb el cant d’Els Segadors. El fons musical va anar a càrrec de l’orquestra i d’una tenora, i a l’autor de l’arrenjament se l’hauria de passar per les armes. Quin horror, quina manera de maltractar l’himne nacional. Sort que els catalans ja estem avesats a tot.

Europees’09 (i 8: tots col·locats)

C’est fini. Per sort, ja han passat la campanya, la reflexió, les votacions i el recompte. Alguns comentaris:

* com en un guió gravat a foc, totes les forces polítiques van tornar a mostrar anit la seva “preocupació” per l’alta abstenció, inclòs el partit que, per tota argumentació, va exhibir en campanya els rostres greus dels seus adversaris. Amb aquest plantejament ja no el voten ni els seus!

* ja hem col·locat els tres sobiranistes a Estrasburg. Era el què volíem, no? Ara falta veure què faran i com ho faran. Ja que parlo de fer, especialment  satisfactòria és la reelecció de Raül Romeva; hagués estat una verdadera injustícia si aquest xic s’hagués quedat al carrer.

* de poc no ha anat que Iniciativa Internacionalista tregui un diputat (tal i com vaig pronosticar: he fallat per poc); almenys ha servit per deixar en evidència l’estat espanyol, amb les seves incoherències a l’hora de prohibir llistes electorals, i per comprovar que l’esquerra abertzale torna a tenir molt de pes. I doncs, què es pensaven?

* francament penosa va ser l’argumentació a què van recórrer els socialistes espanyols per poder mostrar el got mig ple: la fascinant Leire Pajín (ese encanto de niña roquera, segons Gregorio Morán) ens va explicar, vehementment, que el PSOE era el partit socialista de tot Europa que havia obtingut més bons resultats. Són el borni en el país dels cecs. Efectivament, els de la rosa s’han enfonsat a gran part del continent.

* el carrer Génova de Madrid va tornar a ser un mar de gavines i braus i, des del balcó, un cofoi Mariano ja podia exhibir bons resultats; per cert, acompanyat de la lideresa Esperanza Aguirre, que sempre està en el lloc adequat. Anant-hi o no, ells acabaran tornant. Socors!

Europees’09 (6: els periodistes es revolten)

Amb cada campanya electoral tornen, com orenetes a la primavera, les estrictes normes sobre la informació electoral als mitjans públics de comunicació, normes basades no en criteris periodístics sinó en un estricte minutatge per cada opció, en relació a la seva força electoral. I tornen també, no falla, la revolta dels professionals dels mitjans, amb forma de protesta simbòlica: es neguen a signar cap dels seus treballs i ho expliquen al principi d’això que s’anomena “bloc electoral”.

Doncs jo crec que els periodistes tenen tota la raó amb aquest actitud, ja que la normativa que els obliga a oferir la informació electoral posa en qüestió la seva professionalitat i la seva neutralitat política. Ningú la té al cent per cent, això ja ho sabem, però mereixen més marge de confiança.

La culpa és dels partits polítics. Tenen tan coll avall que ràdios i televisions públiques són “seves” quan governen (o que no poden controlar quan estan a l’oposició) que la mateixa desconfiança entre ells els va fer pactar una reglamentació estricta pel que fa a les notícies electorals: tants escons, tants segons d’informació. És tan estricta la reglamentació que han aconseguit justament el contrari del desitjat: cada notícia de cada partit és en realitat pura propaganda, un spot de la candidatura curosament planificat (talls de veu adequats, fons de banderes i públic entusiasta, música de campanya…).

Avui mateix, i com a justificació de la postura dels periodistes, han fet públic un estudi segons el qual en cap dels molts països europeus examinats es dóna la situació de l’estat espanyol en aquesta qüestió. Alemanya, Bèlgica, Suècia, no diguem Gran Bretanya… en cap país passa el que passa aquí. Com sempre, donant la nota. Una vegada més, desafinant en el concert europeu.

Carrers de Tarragona: Gasòmetre

Carrer que va de les places de la Mitja Lluna a la de Ponent. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, Gasòmetre és (1) un aparell per a mesurar el volum d’un gas, i (2) un dipòsit on s’emmagatzema un gas. De manera que no està dedicat a cap glòria nacional sinó a una vulgar instal·lació industrial.

Què hi ha d’interès en aquest carrer? Doncs tres llocs a tenir ben presents: la Biblioteca Pública “Provincial” (a la foto), la llibreria La Capona, d’intensa vida cultural i molt ben portada per l’amic Pitu Rovira, i el restaurant Bar Quet, igualment ben portat pel David i d’obligada visita per a tots els amants dels arrossos (per exemple, jo).

Trobarem també botigues per a totes les edats: per als més joves, Dándole (roba i complements hip-hop i similars), per a la mitjana edat, Stephanos (roba no barata però bona i molt ben venuda) i per a la gent gran, Mundo Abuelo (crosses, cadires de rodes, telèfons amb tecles grosses…).

Finalment, en un dels portals ens crida l’atenció una placa amb l’ONG Andando Sin Fronteras. Algú en sap res d’ella? A què es dedica? Qui n’és soci? Misteri…

Europees’09 (5: la pregunta que no he fet a Oriol Junqueras)

He seguit amb el màxim interès el xat amb Oriol Junqueras (magnífica, la iniciativa de Vilaweb, no és la primera vegada que ho dic). I no n’hi havia per menys: he formulat tres preguntes i el cap de llista d’ERC ha tingut l’amabilitat de contestar-me’n dues. Una era bastant tòpica i generalista (què farà perquè el Parlament Europeu s’acosti més al ciutadà: l’actual llunyania en tots sentits explica també l’abstenció). L’altra era un tema molt més concret: es tractava de saber la seva posicio amb relació a la incorporació de Turquia a la Unió Europea i a la qüestió kurda. Ha contestat el que era previsible, dient que Turquia ha de complir tots els paràmetres democràtics (respecte als kurds inclòs) per incorporar-se a la UE, però ha tingut l’habilitat d’afegir qualcom més, donant-li la volta a la resposta: la millor manera de garantir aquest respecte al poble kurd serà que Turquia formi part de la Unió Europea. Oriol Junqueras apunta maneres de polític amb aquesta resposta, ell que no pot ser considerat un “professional” sinó més aviat un historiador ficat circumstancialment en el fangar de la cosa pública.

La pregunta que no he fet a Junqueras i que de totes maneres no m’hagués contestat és el sentit exacte, el missatge, del video electoral que ens passen per televisió ara sí ara també. No acabo d’entendre aquella barreja d’elements: hem de decidir sense abandonar, un negre que diu que tenim dret a decidir, dues noies sí i sí (si hem de decidir, no hauria de ser sí i no?), un que puja però cap que baixi, referències al nostre passat (suggeriment personal del candidat-historiador?), Puigcercós (què hi pinta aquí?) i l’eslogan “Pròxima estació, Europa” (molt més adequat per Convergència, crec), tot servit amb això tan actual en publicitat de la càmara en moviment. Intueixo que és un anunci que vol conciliar molts missatges, però és francament confús. Això sí: sempre és millor aquest espot que no pas els maniqueus i alarmistes dels grans partits espanyols.

Europees’09 (4: i per què no votem Iniciativa Internacionalista?)

La Guàrdia Urbana de Tarragona, tan diligent per segons què, va intervenir ahir material divers a representants de la candidatura Iniciativa Internacionalista (II). En concret uns encenadors, amb els quals, segons el cos policial, pretenien cometre vés a saber quines malèvoles accions. És un altre dels molts obstacles que ha de superar aquesta candidatura, verdadera revelació d’aquestes desgasades eleccions.

Iniciativa Internacionalista no és de la meva corda ideològica, diguem-ho d’entrada, però la seva melodia té algunes notes que sonen molt bé.

Sona bé que, després que el govern espanyol intentés impedir la seva presentació a les eleccions, hagi pogut fer-ho. No sé si finalment II ha condemnat o no la violència, absurda línia divisòria que separa els partits “bons” dels “dolents”, ni m’importa. El cas és que s’ha pogut presentar a les eleccions com exigeix el més elemental dels principis democràtics, aquests que tenen en Europa, precisament, el seu principal baluard.

Sona bé que es tracti d’una candidatura defensora dels diferents pobles sense estat de l’ídem espanyol, i sona bé que el seu origen sigui Castella, ja que d’allí és Doris, cigró negre de la família de Txiki Benegas, i possible eurodiputada (tinc la convicció que treuran un escó). Fa goig llegir la seva web en totes les llengües peninsulars: és la sensibilitat que no tenen ZP i la seva extingida “Espanya plural”.

Sona bé l’argumentació de Josep Garganté, número tres (i primer català), carregant contra els polítics professionals i les burocràcies dels grans sindicats. No és estrany el boicot informatiu al qual està sent sotmesa la candidatura per part dels grans mitjans de comunicació. Per alguna cosa serà.

I, si se’m permet un comentari més lleuger, potser cursi, el seu cartell electoral (un mapa d’Europa ple d’estrelles de colors que conflueixen a Estrasburg) és molt bonic.