Els quatre llibres d’aquest Sant Jordi

Tocaria parlar de la marxa de Carretero d’ERC, dels seus prolegòmens i de les seves derivades (la darrera, la protagonitzada avui mateix pel president regional del Camp de Tarragona), però millor en un altre moment, amb calma. Prefereixo comentar els llibres que em van arribar pel darrer Dia del Llibre + sant + aniversari. Són quatre:

Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas, de Jordi Amat, és la biografia del polític catalanista i liberal, fundador d’EDC i president de CDC, el primer que va denunciar el dèficit fiscal, un senyor de Barcelona. Un autèntic luxe per a la política catalana. “La llibertat i la igualtat -o la justícia social si ho prefereixen- són els objectius prioritaris de les societats contemporànies”. On he de signar?

Eduardo Galeano: Las venas abiertas de América Latina. És el llibre que el president Chávez va regalar al seu homòleg nord-americà Obama. Té els seus anyets, però aquest fet l’ha tornat a posar en òrbita. Una anàlisi històrica de la realitat socioeconòmica d’aquell continent, que ajuda a entendre moltes coses. “La pobreza no está escrita en los astros; el subdesarrollo no es el fruto de un oscuro designio de Dios“.

Mercè Rodoreda. Una biografia, de Carme Arnau. Treball sobre l’autora de La Plaça del Diamant, tant citada com mal coneguda. “No he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està”.

Finalment, els Pensaments, de Joseph Joubert. Aquest pensador (que, per cert, no he sabut trobar a la Gran Enciclopèdia Catalana), secretari de Diderot i amic de Chateaubriand, va deixar uns dietaris i una correspondència d’on van sorgir els pensaments objecte del llibre. N’extrec un, a l’atzar, el número 1202: “No hi ha res millor que un entusiasme que té raó”. Hem començat parlant de Carretero, no?

Renyer com a símptoma

L’amic Jaume Renyer ha decidit causar baixa del partit que fa només un any va intentar presidir. La notícia, que com altres dels darrers dies reflecteix molt bé que Esquerra “és com és”, no m’ha causat sorpresa. No és que me l’esperés, però no m’ha causat sorpresa i no sabria dir perquè. Potser la pròpia idiosincràsia del personatge, molt d’anar per lliure, ha fet que ja no es trobés a gust en un partit on el sector oficialista, més unit que mai i més a gust que mai trepitjant moquetes, cada vegada té més ganes de treure’s de sobre les veus discordants, vinguin del Pirineu o del Camp de Tarragona. Veus discordants que, com Pepito Grillo, recorden i recordaran a l’actual cúpula el fracàs de l’estratègia del segon tripartit, demostrable amb xifres electorals, i li recorden i li recordaran també la necessitat d’una major ètica i estètica a l’hora de governar, quan es governa (insisteixo, com vaig fer l’altre dia, en la necessitat de donar difusió a un paràgraf molt concret de l’article de Carretero i extreure’n conclusions).

No crec que la marxa de Renyer sigui una bona notícia per al sobiranisme i caldrà esperar esdeveniments per saber si ha estat una decisió adequada. De moment, veurem què donen de si les aparentment innocents eleccions europees, perquè potser ens donaran una informació molt valuosa i unes pistes clares de què ha de fer un nombrós gruix de militància desorientada i perplexa.

Carrers de Tarragona: Pere Martell

A casa de Pere Martell, a Tarragona, Jaume I va decidir la conquesta de Mallorca, una de les fites de la construcció de la nostra nació. El carrer que la ciutat li ha dedicat va de la plaça Imperial Tarraco fins al Serrallo, a la vora del mar.

Monuments, cap, edificis singulars, cap, però botigues regentades per la immigració, moltes. Segons el meu cens particular, hi ha dos restaurants xinesos, cinc basars també xinesos, una perruqueria també xinesa i dos kebab.

Per trobar alguna tret més nostrat ens haurem de fixar en les rotondes: estan a l’alçada dels carrers Mallorca i Eivissa i recorden dues mones de Pasqua, amb les seves palmeres.

[La imatge que il·lustra l’apunt correspon a l’històric moment a què he fet referència (que coneixem gràcies a la Crònica), es pot contemplar en forma de rajola enganxada a la paret de l’Hotel Ciutat de Tarragona, tot i que passa bastant desaparcebuda]

“De la graciosa timidez del príncipe”

Divendres vespre, un nombrós públic va assistir a la llibreria Galatea de Reus, a la presentació de De la graciosa timidez del príncipe, la darrera obra de l’escriptor ganxet Vicenç Vernet, publicada per Silva Editorial.

Prosa? poesia? realisme? biografia? És difícil definir el llibre abans de llegir-lo. Com diu la contraportada, es tracta de literatura per a defensar-nos contra les ofenses de la vida i la realitat més aplastants.

Ofenses de la vida i la realitat, davant de les quals només hi ha dos camins possibles: rendir-se o superar-les. L’elecció és clara perquè, com diu Vernet,

no está en los planes del niño
abandonar el aire que respira                                 

Fruïm-ne, d’aquest llibre.

[El títol del llibre està extret d’un poema de Gil de Biedma, a la imatge]

Llegir bé Carretero

“Carretero proposa un nou partit per al 2010” titula l’Avui, a propòsit de l’article “Patriotisme i dignitat” de Joan Carretero que publica el mateix rotatiu. A una conclusió similar han arribat els Telenotícies de TV3. Doncs bé, m’he llegit atentament l’article del fundador de Reagrupament.cat i no he sabut trobar-hi tal afirmació. Les ganes de determinada opinió pública de posar l’accent en les divisions dels partits (baralles, enfrontament, escissions…) han pogut més que l’anàlisi serena d’un document que diu el que diu i no diu el que no diu.

Carretero ha dit exactament que “a les properes eleccions al Parlament s’ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament”. Mai no es parla de fundar un nou partit. Qui sí ha parlat d’un nou partit és justament Puigcercós, al convidar Regrupament.cat a marxar d’ERC (i doncs, a fundar una nova formació) si no s’està d’acord amb la línia actual. Amb Carod ja fora de combat, té pressa per treure’s de sobre l’incordi de les veus crítiques.

Però m’interessa molt més un altre fragment de l’article de Carretero, que, em temo, passarà molt més desaparcebut. El reprodueixo sencer, perquè és tota una declaració de principis:

“L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable”.

Després de reflexionar sobre aquest paràgraf, s’entendran molt millor les reaccions de la cúpula dirigent de l’històric partit i, si n’hi ha, les dels seus socis de govern.

Menú del dia (Expressions familiars, 11)

Algunes de les ocurrències del meu pare quan parlava de menjar (respecto els barbarismes):

– “calamars a la marrana” (calamars a la romana)
“a la remanguillé” (menjar preparat de qualsevol manera; no és cap paraula inventada, existeixen realment els “ous a la remanguillé” o els “macarrons a la remanguillé)
– “assentar-se, aixecar-se i xoriço a la sombra” (els tres plats d’un menú certament econòmic: el tercer es menja sucant pa a l’ombra del xoriço)

Que no ho entén, senyor Guardans?

Segueixo amb deteniment el procés político-personal d’Ignasi Guardans dels darrers temps, i no puc sinó arribar a la conclusió de que és un home que té pa a l’ull (“no saber veure una cosa evident”, segons el diccionari).

Guardans és un dels millors polítics que ha tingut aquest país, si parlem en termes d’eficàcia parlamentària i preparació tècnica. Recordem la seva tasca al Parlament Europeu sobre la qüestió dels controls als aeroports i el dret a la privacitat, temes gens anecdòtics. Ningú no li retraurà res per aquest cantó. Però la seva actitud al veure’s desplaçat de la llista de CiU per Tremosa a les properes eleccions, les seves declaracions (“el Parlament Europeu no està per defensar Catalunya”), la seva continuada rabieta en premsa i blocs i la seva sonada acceptació d’un càrrec d’alt nivell al govern espanyol, tot plegat han fet que haguem de considerar seriosament que aquest home no entén el què està passant a Catalunya i a Espanya, i entre Catalunya i Espanya.

Quan les tres formacions del nostre bàndol rivalitzen en situar candidats sobiranistes a les llistes europees, quan hi ha una societat civil que reclama lideratge, estratègies clares i fermesa als polítics catalanistes, quan el govern Zapatero supera tots els rècords d’incompliments en promeses i compromisos… quan tot això passa, la darrera decisió de Guardans és incomprensible. No li discuteixo (cadascú mira la seva olla, és clar), només dic que em sembla incomprensible atès el seu currículum i la seva militància política.

Posats a trobar el cantó positiu a tot plegat, esperem que la gestió del nét de Cambó al davant de la cinematografia espanyola es tradueixi en l’absència d’entrebancs a les coratjoses propostes del conseller Traserras en la matèria. Però que sàpiga que tindrà la lupa a sobre des del primer dia. No n’hi perdonarem ni una, a no sé que caigui del cavall abans d’hora, que també podria ser. Madrid no és Estrasburg.

Tramvies a Champs Elysées?

El meu apunt del passat dia 3, dedicat al cinquè aniversari de la restauració del tramvia a Barcelona, va merèixer un comentari d’un internauta, de nom Albert, que no sembla gaire il·lusionat pel fet de que aquest mitjà de transport circuli pel mig de la Diagonal. Diu que canviarà d’opinió el dia que els vegi circular pel Charing Cross londinenc o pels Champs Elysées parisencs.

El seu posicionament té una mica de trampa. Ha anat a esmentar les dues aglomeracions europees més importants que, pel fet de ser-ho, comptaven des d’inicis del segle XX amb una considerable xarxa de ferrocarril metropolità i, per tant, estava més justificada la retirada dels seus carrers dels tramvies, com també està més justificat que no sigui fàcil que torni a circular per les seves artèries més cèntriques.

Si cal comparar Barcelona amb altres ciutats, millor fer-ho amb qualsevol de les alemanyes, belgues, neerlandeses o nord-italianes que han conservat l’entranyable sistema de transport fins avui, fent-lo circular, per cert, pels llocs més inverosímils (Milà o Lisboa són bons exemples).

Entrant en el fons de l’assumpte, no entenc massa bé aquesta nova polèmica sobre el pas del tramvia per la Diagonal. Fa una certa ferum d’artificialitat, com si algú des d’un fosc despatx s’encarregués d’atiar-la com una brasa que no acaba de fer flama. Doncs sí: volem que el tramvia passi també per la Diagonal. No perjudicarà el trànsit rodat perquè precisament s’implanta per a això: perquè no n’hi hagi tant.

No és difícil d’entendre. O sí?

 

Crits italians i silencis afganesos

Ha transcendit que en un municipi del sud d’Itàlia s’han habilitat autobusos reservats a immigrats. Aquest és el flaix que ens ha arribat. Precipitats comentaris ja han parlat de segregació racial com als Estats Units dels 60, de vergonya de l’Europa comunitària, de condemna de la política restrictiva de Berlusconi… Mica en mica, hem anat sabent més detalls de l’afer: no hi ha tal segregació en els autobusos, sinó que s’ha habilitat una línia que enllaça els centres de treball amb els barris (guetos, no ens enganyem) on viu la població majoritàriament immigrada; no hi ha cap prohibició perquè una persona viatgi en uns o altres autobusos (només faltaria); l’autoritat que ho ha decidit és un alcalde de centre-esquerra… Penso que les notícies ens haurien d’arribar amb més cura i amb menys prejudicis.

Una altra notícia ha passat molt més de puntetes. A l’Afganistan, el molt pro-occidental règim de Hamid Karzai ha aprovat una norma segons la qual la dona casada està obligada a mantenir relacions sexuals amb el seu marit cada quatre dies (si ell vol, clar). En la pràctica, una mena de violació amb totes les de la llei. Si la notícia és certa en aquests termes, i no passa el mateix que amb la desinformació dels autobusos italians, és estrany el silenci de la nostra societat, acostumada a deixar anar esgarrips per qualsevol nimiesa de l’altra banda del món. Aquest silenci encara és més estrany si el pensem que coincideix amb la decisió presa a la cimera de l’OTAN d’enviar més tropes a aquell desgraciat país asiàtic. La democràcia que s’intenta protegir des d’Occident és la que beneeix la submissió de la dona casada al seu marit? Per a això combaten als talibans? Doncs sí que anem bé…

Cinc anys de tramvia a Barcelona

Avui toca parlar d’un aniversari. No, no és el dels trenta anys dels ajuntaments democràtics. Passo. Em cau l’ànima als peus si comparo els il·lusionants consistoris del 1979 amb els llastimosos del 2009. Com si fos una ironia de la història, l’Ajuntament de Barcelona està “celebrant-ho” amb unes rodes de premsa on ha de donar explicacions sobre funcionaris corruptes, xarxes de prostitució…

No, avui toca parlar dels cinc anys de la recuperació del tramvia a Barcelona. Recordo aquells temps inicials, quan certa opinió pública es posicionava en contra, animada per tendenciosos mitjans que sobrevaloraven qualsevol petit incident protagonitzat pel nou mitjà de transport: que si ha xocat amb una moto, que si ha rascat (pobre!) una furgoneta… Els automobilistes es queixaven de que amb el tramvia perdien carrils per circular: doncs per això es va construir, carallots, per deixar el cotxe a casa! Però no ho entenien: faltava (i segueix faltant, desgraciadament) una major cultura del transport públic.

Qui s’en recorda avui de les incidències del tramvia? Ningú. Qui publica cartes al director regatejant-ne les virtuts? Ningú. Al contrari, la solució “tramvia” o “tren+tram” ja no és un pour-parler ni una volada de coloms sinó un projecte en marxa a llocs com el Vallès i el Camp de Tarragona, zones densament poblades i amb mancances de transport col·lectiu. 

Trambaix, Trambesòs: per molts anys!

Raúl Alfonsín (1926-2009)

Aquest bloc no acostuma a homenatjar polítics en ocasió de la seva mort, però avui toca fer una excepció amb Raúl Alfonsín, polític radical i antic president de la República Argentina. A Alfonsín li va tocar gestionar el període immediatament posterior a la dictadura militar, va patir atemptats pels intolerants de sempre i intents de cops d’estat (recordeu els carapintadas?) i finalment li va tocar cedir el poder als peronistes, aquesta trepa de gent vulgar i demagoga que sempre torna a la Casa Rosada per fer més mal que bé.

Amb Alfonsín se’n va un polític molt respectat dins i fora del seu país, honest i coherent amb les seves idees. Un exemple per molts d’altres, i no miro ningú.

Ja tinc parella lingüística

Avui he conegut la parella lingüística que m’ha tocat al programa Voluntariat per la Llengua. És un noi jove i es diu Ibrahim, però no en sé més coses encara. De fet és la segona vegada que participo en aquesta iniciativa. La primera parella va ser, fa anys, una sevillana casada amb un català.

Aquest programa de parelles lingüístiques, endegat ja fa anys pel Consorci de Normalització Lingüística, és, crec jo, de les millors iniciatives que es fan en el sempre costerut intent de normalitzar la nostra llengua. Recordem que, en essència, consisteix en aparellar un voluntari (catalanoparlant habitual) i un aprenent de la llengua. El compromís és trobar-se deu setmanes seguides i conversar sobre qualsevol tema. L’objectiu és doble: l’aprenent perd la inseguretat a parlar el català, que encara està aprenent, i el voluntari s’acostuma també a parlar-lo sempre, siguin quins siguin l’interlocutor i el context.

Per a inscripcions al programa, cliqueu aquí.