L’incordi català

Encara calenta l’aprovació del projecte de llei de consultes populars per part del govern, acabo de sentir les declaracions de Jordi Ausàs, conseller de Governació, sobre la qüestió. La legítima aspiració dels catalans per ser lliures (o més lliures que ara) tindrà aviat una nova eina. Serà significativa la casi segura negativa del govern espanyol a autoritzar una consulta d’autodeterminació, i ho farà per raons estrictament polítiques. “El poble treurà les seves conclusions” ha afirmat el conseller. Potser aquest serà el camí dels propers anys: iniciativa de consulta popular, negativa de Madrid i que diguin el perquè. I tornar a començar. Ser un incordi fins a la victòria.

“Los abrazos rotos”

Un director de cinema rememora, a partir de la notícia d’una mort i d’una visita inesperada, els esdeveniments crucials de la seva vida, anys enrera: un amor, una pel·lícula, un accident…

Un film molt Almodóvar; en realitat sembla un recosit de diversos treballs del de la Manxa: revisita el seu Mujeres al borde de un ataque de nervios, juga una vegada més amb allò del “cine dins el cine”, tira mà de les seves actrius fetitxe (Penélope Cruz, però també Chus Lampreave i la Rossy de Palma, en petits papers), repeteix un flaixbac com a La mala educación, i hi són omnipresents els recursos fílmics del director (com li agraden els objectes de color vermell!).

Encara que la Penélope s’endugui tot el protagonisme (què hi farem si aquesta noia està de moda), qui realment fa un paperàs són la Blanca Portillo i el Lluís Homar (l’agent/acompanyant i el director cec), sense oblidar el veterà José Luis Gómez. Exteriors rodats als impressionants paisatges de Lanzarote.

No és de les millors pel·lícules d’Almodóvar, director que amb el anys s’ha tornat una mica repetitiu, a parer meu. Però ja diuen que “cria fama i fica’t a jeure”.

Don Solbes de la Manxa

El ministre d’Economia de l’estat, el jubilable Pedro Solbes, ha anunciat que demà al matí obrirà una llibreta d’estalvis a la Caja de Castilla-la Mancha, entitat intervinguda avui pel consell de ministres per tal de garantir-ne la liquiditat i evitar mals majors.

La decisió (la del ministre, no la del govern) tindrà el seu punt de demagògia: el veurem, segurament, entrar en una sucursal rodejat de càmeres de televisió i fotògrafs, sol·licitar un nou compte, lliurar el seu DNI i un bitllet d’una certa quantitat d’euros i recollir la llibreta amb el millor dels somriures (no és home de massa alegria, però farà l’esforç), mentre la “canallesca” immortalitza el moment.

Tot plegat ens recordarà escenes semblants, pensades per tranquil·litzar el ciutadà de peu: Fraga banyant-se al mar on va caure una bomba atòmica o aquell ministre d’Agricultura (no recordo el nom) menjant vedella quan va esclatar l’afer de les vaques bojes.

Que faci el què vulgui, però demà hi haurà més intranquil·litat que avui, tant a les caixes d’estalvis, i no només a la que avui és notícia, com als mercats bursaris. Encara que sigui veritat que la Caja de Castilla-la Mancha és sòlida, ja no tranquil·litza ningú que un ministre asseguri que no hi ha de què preocupar-se. Han perdut tota credibilitat, aquests polítics.

No, no ens els creiem: trista i inevitable conclusió de tants anys de dir primer i no fer després, de prometre primer i no complir després, d’apoyaré primer i os daré por el saco després.

Navegador en català: són cinc minuts

Reenvio una iniciativa a favor del català a internet rebuda fa algun temps. Són cinc minuts per a una causa justíssima:

“Òscar del Pozo Triscon, actualment enginyer de Google a Irlanda, i antic col·laborador de Softcatalà, ens va fer saber la importància de tenir el navegador configurat en català, durant la celebració del 10è aniversari de Softcatalà, el passat divendres 3 d’octubre al Museu d’Història de Catalunya. 

Ens va explicar que l’any passat a Google van engegar una iniciativa per oferir els seus productes més populars en les 40 llengües més parlades a internet; el català va entrar-hi però molt just. Un dels criteris que fan servir per a Google per saber quin és l’idioma preferit dels usuaris és l’idioma configurat al navegador. 

Per tant, la conclusió és simple: si volem comptar a internet, una de les coses que podem fer i que són 5 minuts és assegurar que l’idioma predeterminat del navegador és el català. Compte, es pot tenir els menús en català i no tenir el català com a llengua predeterminada del navegador! 

Per assegurar-vos que teniu el català com a llengua predeterminada del navegador cal fer: 
l
– si feu servir l’Internet Explorer: 

eines > opcions d’Internet > idiomes > afegir > català 
Un cop fet això cal posar el català a dalt de tot amb el botó corresponent. 

– si feu servir el Firefox versió 3.0.X: 
edita > preferències > continguts > llengües > afegir > català 

-si teniu la versió 2.X del Firefox: 
eines > opcions > avançat > llengües > afegir > català [ca] 
també cal fer-la pujarfins que sigui a dalt de tot. 

-Si teniu el nou Chrome de Google: 

“Personalitza i controla” > opcions > Intermedi > Canvia la configuració de tipus de lletra i idioma > Idioma > Afegeix 

(seleccioneu català i poseu-lo en la primera posició si teniu més d’un idioma configurat)”

Bolonyes, manifestacions, esquerres i vagues de fam

A aquesta hora està convocada una manifestació d’estudiants al centre de Barcelona, culminació de tota mena de mobilitzacions d’aquestes darreres setmanes contra el denominat Pla de Bolonya. La moguda es presenta calenta, per alegria dels mitjans de comunicació, que hi han desplaçat centenars d’efectius. Reprenent una paraula que començava a decaure, periodísticament parlant, no puc més que mostrar-me “perplex” davant tot el que està passant.

A veure. Fins on jo sé, que no és gaire menys del que saben els estudiants que protesten, aquest Pla o Procés o com li vulguem dir no és altra cosa que un lloable intent (per fi!) de posar una mica d’ordre en els dissenys curriculars de l’ensenyament superior a nivell europeu, per a aconseguir uns estudis universitaris més adreçats a l’excel·lència professional i, de retruc, al progrés de la societat en general. El més exacerbat dels adversaris a aquest Procés convidrà amb mi que les universitats, almenys les del nostre país, necessiten un urgent aggiornamento. Els desencontres, és clar, sorgeixen en com fer-ho.

Siguin quines siguin les discrepàncies per Bolonya, el que no poden fer els estudiants a aquestes alçades de la pel·lícula és muntar els numerets que estan muntant. Tancaments, boicots a classes, coercions a professors i estudiants (els de veritat), manifestacions com les d’avui (ja veurem com acabaran després de la increïble i maldestra actuació dels Mossos l’altre dia)… fins i tot una vaga de fam.

Ja que esmento el tema, avui és notícia que la façana de la seu d’ERC a Tarragona ha aparegut tacada de pintura i amb la inscripció “Tomàs [el noi berguedà de la vaga de fam] a l’hospital: responsable Esquerra”. És només un exemple dels processos mentals de segons qui: s’ha de ser retorçat per vincular un dels partits integrants de l’actual govern català amb el delicat estat de salut d’algú que ho ha decidit ell mateix.

Sigui com sigui, el tal Tomàs (que es mereix el màxim respecte, tot sigui dit) ja ha abandonat la vaga de fam, cosa que tots teníem claríssim que faria des del moment que la va iniciar. Després de fer el primer àpat (què tal uns espaguetis a la bolonyesa?) que mediti, ell i els seus companys, sobre si la millor manera de construir la societat del futur és a base de no fer ni deixar fer, que és, sembla, l’únic full de ruta que tenen per oferir-nos.

Carrers de Tarragona: Cristòfol Colom

Artèria que porta el nom del descobridor d’Amèrica, sens dubte millor que el que duïa abans: Martínez Anido, un individu d’infaust record per a Catalunya que quan va morir era ministre d’Ordre Públic amb Franco (!).

Cantonada amb la Rambla s’hi troba l’edifici de la nostra sempre benvolguda Caixa, que allotja el CaixaForum, i enfront l’herbolari Santiveri, que es fa dir “botiga de dietètica” que fa més modern. A banda i banda, se succeeixen les franquícies de roba, fruita, perfums i altres. La zona central, més ampla, està presidida per una de les façanes del mercat, en obres des de fa temps (y lo que te rondaré morena…), i l’acadèmia Roig, que ara es fa dir “col·legi” per les mateixes raons que Santiveri.

Al darrer tram una finca entranyable per a aquest blocaire: al número 24 hi vaig viure casi un any, però no hi ha placa que ho recordi… Més avall, el 28 era ocupat fins fa poc per una consultoria financera i per una agència immobiliària. Ara estan buides i amb un rètol “en lloguer”als polsosos aparadors. Significatiu. Davant per davant, la tintoreria Milano, amb dos antics fanals a cada costat de la porta. És on porto la roba a netejar i no és la primera vegada que l’esmento en aquest bloc.

Cristòfol Colom és un carrer molt cèntric i transitat: hi passen totes les línies de transport urbà. Són tantes que, dels tres carrils, dos estan reservats al pas dels autobusos. Doncs bé, ningú, absolutament cap conductor, ho respecta. Això amb Martínez Anido no passava…

L’Atlàntida

Avui és el Dia de la Poesia. Aquí teniu un fragment de L’Atlàntida, de Verdaguer:

Morí; i, de la despulla del cos sa ànima salva,
vers l’esbart de ses filles, les plèiades, volà
dret als aurífics porxes endomassats de l’alba,
des d’a on, condolides, allarguen-li la mà.

Sanglotejant les altres aguaiten la coloma,
amunt, amunt, tan d’hora pujar-se’ls-en al cel;
aprés, a l’esboirar-se de llàgrimes la broma
que l’encortina, veuen parpellejar un estel.

És Hèsper, que a l’Aurora badar sol les parpelles
ans d’aclucar les seves son ull enlluernat;
i, al vespre, apar que sembre de voliors d’estrelles
lo cel, seguint lo ròssec del sol ja tramuntat.

Perquè diu l’hora, al pondre’s, dels somnis i amoretes
en l’argentí hemisferi, quadrant del Criador,
i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes
l’escaigut nom de Venus, deessa de l’amor.

Per l’ull serè d’un àngel la prenen les pastores,
mes los brillants que rosen llurs polsos al matí
diuen que són, Hesperis, les llàgrimes que plores,
tos ulls al despedir-se de l’espanyol jardí.

A sos fills i nissaga, deixà’ns la dolça lira;
lo grec degué afegir-hi vibrantes cordes d’or,
puix quan canta les guerres i quan d’amor sospira,
desvetlla encara els somnis o tempestats del cor.

Font que del cel adolles la música a la terra,
oh lira!, vessa encara tos càntics matinals;
escampa’ls com niuada d’aucells pel pla i la serra,
i canta-li a ma pàtria sos mai escrits annals.

Així com los plançons se semblen al vell roure,
al domador de monstres retiren los fills seus;
és fama que la terra llurs néts faran somoure,
com gòndola al posar-hi son timoner los peus.

Un dia els deia (tendres minyons eren encara)
que, al saltar de la falda de Montjuïc al mar,
una ciutat bastir-hi jurà, que se’n parlara:
-Anem-hi!- tots responen-, vos hi venim a aidar.

(Fragment del Desè cant de L’Atlàntida).

La Pantoja, en català

Avui ha obert les seves portes a Tarragona la mostra “Aquí, revistes en català”. S’hi exposen totes les capçaleres que actualment s’editen en la nostra llengua, des de les més influents o prestigioses (El Temps o Serra d’Or) fins a les més inesperades i, és de suposar, minoritàries (Conills o Realisme Existencial). Recorro atentament els expositors i són moltes les que em són familiars. Fins a nou publicacions han entrat alguna vegada de forma habitual a casa, des de Cavall Fort fins a Sàpiens.

Un detall de la mostra em crida l’atenció: no n’hi ha cap dedicada al món anatòmic (vull dir del cor o dels budells). És molt significatiu, i no necessàriament positiu, el fet de que hi ha hagi moltes revistes culturals, musicals o religioses i en canvi no n’hi hagi cap dedicada a les xafarderies de la faràndula d’arreu del món. Un canvi a millor seria, entre molts altres factors, que puguéssim seguir en la llengua de Fabra les zigazagues amoroses de la Pantoja o de la Paris Hilton. Això sí que fóra normalitat! Qui s’anima a donar el primer pas?

[La mostra “Aquí, revistes en català” romandrà oberta fins diumenge 22 al vespre al tram final de la Rambla de Tarragona]

Aquesta és la nostra democràcia

La presa de possessió del nou rector de la Universitat Pompeu Fabra s’ha vist alterada per la presència d’un grup d’estudiants. Protestaven, com sempre, per Bolonya però també pel procés electoral específic d’aquesta universitat.

He sentit per televisió les declaracions del portaveu dels estudiants i m’ha cridat l’atenció que digués que no reconeixen la legitimitat democràtica de Moreso, el nou rector, perquè va rebre més vots en blanc que a favor. És sorprenent que aquell sector (els estudiants) que menys s’acosta a les urnes sigui després el que més qüestiona el seu resultat. I el qüestiona, per exemple, bloquejant l’accés a l’edifici on s’havia de fer l’acte. Quan la policia, complint amb la seva obligació, ho ha impedit, s’ha sentit la ja famosa cantarella: “aquesta és la seva democràcia”.

Doncs sí, aquesta és la nostra democràcia: la que permet a tota la comunitat universitària elegir lliurement el seu màxim representant; la que permet manifestar-se als estudiants si no hi estan d’acord; la que tolera que els que menys s’acosten a les aules impedeixin o dificultin la feina als que sí volen estudiar i preparar-se per al futur; la que permet que grups minoritaris alterin la vida universitària amb tota mena d’ineficaces mobilitzacions; la que consenteix les criaturades dels anti-sistema i la seva visió negativa de tot.

Aquesta és la nostra democràcia. No en coneixem l’alternativa perquè no n’hi ha.

Reus, la meva perdició

Ahir, nit de marxa a Reus. Em vaig perdre amb el meu ex pel centre de la capital del Baix Camp, zona Mercadal i Pallol, que comença a fer goig amb els seus carrers de vianants, ben urbanitzats i plens d’una variada oferta gastronòmica i lúdica. La ruta sense una orientació concreta (ja he dit que em vaig perdre metafòricament) va incloure sopar a la creperia Bretonne (creps i galettes) i prendre copes al Highbury (pub una mica parc temàtic però molt acollidor) i al Green Dog (animadíssim), a més de treure el nas al Tantra. Podien haver estat molts altres. Que bé s’ho munten els ganxets a l’hora de divertir-se.

Quan vaig decidir tornar a casa, em vaig perdre de veritat. Concretament al pàrquing del Pallol, pèssimament senyalitzat. La seva laberíntica disposició d’accessos, passadissos, plantes i ascensors, unida a l’absència d’un plànol per orientar-se, va fer que no trobés el cotxe. Sabia perfectament que l’havia deixat a la plaça número 67, si bé no recordava la planta. No m’hi va ajudar gens el vigilant de la instal·lació. Així va anar el diàleg amb ell, si fa no fa:

Jo: escolti, on és la plaça 67?
Ell: ah, no sé: jo no tinc obligació de saber on són les places; pot estar en aquesta planta o a la de sota o a la zona privada…
Jo: però quantes places amb el número 67 hi ha en aquest pàrquing?
Ell: però vostè no sap on ha deixat el cotxe?
Jo: sí, al número 67, per això li pregunto on és.
Ell: doncs jo estic aquí per vigilar, no per saber on són els cotxes.

Tot amb aquell puntet de xuleria que es gasta en determinades professions. Aquest és el nivell d’informació de l’aparcament del Pallol. Després vindran els botiguers de l’esmentat centre comercial amb les seves consuetudinàries queixes de que no els ve gent a comprar… Doneu facilitats, collons!

11-M, cinc anys després

Cinc anys després de la tragèdia de Madrid, els polítics continuen fent de les seves. Ni per posar una corona de flors i fer cinc minuts de silenci s’han posat d’acord. És clar que això no és res comparat amb la indecent manipulació informativa de les hores posteriors a les bombes.

Crec que el millor homenatge a les víctimes d’aquell dia fatídic serà oblidar, ni que sigui per un moment, la baixesa d’aquesta classe política.

 

Demà, dues activitats literàries a Tarragona

Conferència “Sebastià Juan Arbó i Pío Baroja. De les Terres de l’Ebre a la lluita per la vida del realisme literari”, a càrrec d’Emili Rosales, escriptor i editor, i Jordi Gràcia, assagista literari i catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona.
A les 19 h, a CaixaForum

Presentació del llibre Maria Aurèlia Capmany. Escriure la vida en femení, de Montserrat Palau, a càrrec de Marta Selva, presidenta de l’Institut Català de les Dones, i Montserrat Duch, directora de la col·lecció Atenea d’Arola Editors.
A les 20 h, a la Casa Canals.

Tot a tres quarts de quinze

Quan ahir al matí, mentre esmorzava a la cafeteria, em van ruixar amb un líquid blanc al cap i a la màniga, ja vaig intuir que tot el dia seria diferent dels altres. Un dia “d’apunt de bloc”, com si diguéssim.

Per començar, tenia hora per passar la ITV del meu vehicle a les quatre de la tarda, just després de sortir de la feina. Vaig arribar puntual, com de costum, i vaig haver d’esperar-me mitja hora, com de costum també. El tràmit sempre desagradable de la inspecció, amb un operari tocant-ho tot (clàxon, llums, cinturons…) i donant-te instruccions que et posen molt nerviós (posi el punt mort, freni a fons…) va acabar amb la reconfortant notícia de saber que el meu cotxe està bé, tret d’un petit problema d’amortidors. Al sortir de l’estació de la ITV, un considerable esvoranc espera traïdorament tots els conductors. Ara sí que el problema d’amortidors deixarà de ser petit.

Vaig dinar de qualsevol manera a les sis de la tarda (sí, a les sis), però encara em quedava una altra gestió a una hora criminal. M’havia de fer una radiografia a les vuit del vespre. Vaig arribar puntual, com de costum, i vaig haver d’esperar-me més de vint minuts, com de costum també. EM vaig haver de sotmetre a una sessió que em va obligar a restar immòbil durant uns segons, que se’m van fer eterns, mitjançant uns aparells que farien les delícies d’un sado-masoquista. Però tot sigui a fi de bé: amb la salut no s’hi juga. Amb el “reportatge fotogràfic” en un sobre, vaig enfilar el camí de casa. Ja en tenia prou.

Nota per als malpensats: el líquid blanc que em va ruixar ahir al matí no era altra cosa que escuma de cervesa provinent d’un barril. La poca habilitat de la cambrera i la pressió de la beguda van fer que rebés la inesperada esquitxada.

Pagar per pixar

La darrera i genial idea de la companyia Ryanair per reduir costos és la de cobrar als passatgers per fer servir els lavabos dels avions. Si ho tenen coll avall, ho acabaran implantant, és clar, però no estaria malament que s’ho pensessin dues vegades. Sembla mentida que s’arribi a aquests extrems per retallar d’on sigui per tal de que una empresa tiri endavant. Que no em vinguin amb arguments tipus “estem en crisi” o similars, perquè no és això. Hi ha facilitats que han d’anar incloses en el preu total del servei, per pura lògica, i les necessitats fisiològiques de la gent són una d’elles.

Repercutirà Ryanair aquest estalvi en el viatger? Molt low-cost i molta mandanga, però entre IVA, taxa d’aeroport, gestió per internet, pagament amb targeta i tant per maleta, el viatge et surt igual de car, però sense menjar, ni premsa, ni caramels i ara, si no canvien de parer, ni vàter per poder pixar (o altres coses, és clar).

Continuaran aquestes pràctiques amb altres serveis? Pagarem per poder reclinar el seient, per poder triar passadís o finestreta, o per poder baixar de l’avió els primers?

Si s’imposa lentament el pagar per tot, comencem a tremolar. Pagarem algun dia per passejar pel carrer, prendre el sol o repirar aire pur? Pagarem per tenir una identitat? Pagarem per viure? Si és així, espero que desgravi a la declaració de la renda…

“Doubt” (“El dubte”)

Anys 60. La severa directora d’un col·legi catòlic nord-americà s’enfronta a un capellà, de qui sospita que ha anat més enllà del compte en l’afecte pels seus alumnes. A partir del comentari d’una professora, a qui estira de la llengua, li costa poc elaborar ràpidament una hipòtesi, però el que per a la majoria seria, com a molt, una suposició, per a ella és una “certesa” que li farà prendre un determini…

Duel interpretatiu entre Meryl Streep, que després de fer de madura neo-rural a Mamma mia! es fica al personatge de la religiosa intolerant, i Philip Seymour Hoffman, que canvia els vestits de Capote per la sotana. Dos actors versàtils, com es pot comprovar.

Em va semblar una bona pel·lícula. Missatge central: no vulguis estar mai massa segur de res. Posa-ho tot en tela de judici. El dubte com a mètode, que deia el gran René Descartes.

L’anècdota del film, el comentari d’una treballadora del col·legi: “les gates cacen millor”. Miau!

Que no li Patxi res…

Els resultats de les eleccions a Euskadi prometen. Els socialistes bascos, amb el senyor Patxi López al capdavant, interpreten els resultats com si haguessin guanyat els comicis: eufòria desbordada dels militants i disponibilitat per ser investit lehendakari. Però hi ha alguns detalls que sembla que no tinguin en compte: primer, no han guanyat les eleccions, han quedat segons; segon, tenen només una tercera part dels diputats; tercer, necessitaran els vots del PP i del partit de la Rosa de España, a canvi de no-se-sap-què; i quart, tindran tot l’arc nacionalista basc en contra, tant al Parlament com al carrer.

Si finalment López surt elegit lehendakari i es forma un govern socialista, i aquesta és l’opció que es presenta més probable ara per ara, n’hi haurà per llogar-hi cadires. Si se’m permet el barbarisme: no els hi arriendo la ganància!

Un matí de realitat

Aquest matí ha tocat un bany de realitat a l’Hospital Sant Joan de Reus, on he acompanyat un familiar. Abans, de camí al centre sanitari, ja he hagut de passar pel mig de l’animat mercat setmanal, ple de dones (moltes amb el cap cobert) remenant calces i sostenidors (nena, a un euro!) i negres venent perfums autènticament falsos. Un altre bany de realitat.

L’hospital sembla més aviat el metro en hora punta, amb gent de totes les edats i condicions anant i venint. Les sales d’espera estan plenes de pacients fent honor a aquest adjectiu. Els zeladors maniobren les lliteres i cadires de rodes amb malalts com si estiguessin al mig de la Plaça de les Oques que, altres dies no ho sé, però avui estava col·lapsada a les onze del matí.

Estar en una sala d’espera durant dues hores sense fer res dóna per escoltar converses i publicar-les a un bloc:

Infermera 1 (referint-se a un malalt en llitera que té al davant): ¿Esto es una cadera?
Infermera 2: sí, es una cadera
Infermera 1 (adreçant-se al pobre home que s’havia de sotmetre a una prova): ¿Qué cadera es, la izquierda o la derecha?

Sembla que aquest extrem és molt important, ja que segons la posició del meluc, la llitera s’ha d’introduir pel cap o pels peus a la sala on es fan les proves.

Un altre malalt, un home jove, demacrat, intubat pel nas, en cadira de rodes  i de cara a la paret, sembla completament oblidat pel personal hospitalari, fins que una infermera se n’adona i li fa:

– ¿Usted ya está?

No, encara no està: encara li queda corda per aguantar les moltes disfuncions del nostre sistema públic de salut. Mala salut de ferro, en diuen.

Pepe Rubianes (1947-2009)

Ens deixa un gran actor, que no callava ni sota l’aigua però que ho feia amb molta gràcia. El primer record que tinc d’ell és un monòleg molt divertit en què feia parlar les tapes d’una barra de bar (la ensaladilla dice tal… y los mejillones contestan cual…). L’últim record que tenim tots d’ell és la seva retirada d’un escenari, a causa d’una greu malaltia. El que no va aconseguir la caspa hispànica ho va fer un càncer.

Descansi en pau una persona que sempre va parlar molt clar, i això s’agraeix en els temps que corren.