Euskadi Aurrera

Demà hi ha també eleccions a Euskadi. A diferència de Galícia, on el resultat serà a cara o creu, els comicis bascos es presenten molt més incerts i donaran lloc a múltiples interpretacions i a diferents opcions de govern. No sabem qui guanyarà, però ja sabem qui ha perdut una mica: la democràcia. Des del moment que s’impedeix l’accés a les urnes de determinades sigles polítiques, independentment del percentatge de vots que representin, independentment de les idees que defensin, independentment del rebuig que puguin suscitar en determinats sectors socials, la democràcia coixeja.

A banda d’això, és de desitjar que les formacions no sucursalistes consolidin i ampliïn el seu espai electoral, per oferir noves fórmules que permetin a Euskadi poder decidir el seu futur i, de pas (i potser per això mateix), posar fi al conflicte creat tant per la violència etarra com per la repressió de l’estat espanyol. La figura d’Ibarretxe, el seu lideratge i la seva honestedat, insòlita en els temps que corren, no es mereix el càstig de la derrota.

Euskadi em resulta més propera que Galícia, i no només per distància física. Tinc avantpassats d’Iparralde, el País Basc francès. Hi he fet algunes curtes estances, sobretot a Bilbao, per conèixer de primera mà l’evolució de dues modernes infraestructures: el tramvia (Euskotram) i el metro, una espectacular obra de Norman Foster. També he visitat, of course, el Museu Guggenheim. M’he passejat per Sant Sebastià, he “escoltat” el silenci del santuari de Loiola i de la basílica d’Arantzazu, i conec dues poblacions molt emblemàtiques: Oñati (l’Olot basc) i Gernika, on no es pot evitar una actitud de respecte quasi religiós al visitar la Casa de Juntes i el roure.

El respecte que es mereix un poble que vol seguir endavant.

[M’hagués agradat oferir el text en euskera, però no he trobat cap traductor automàtic; perquè la mil·lenària llengua tingui, però, alguna presència, incloc les primeres estrofes del Gernikako Arbola, de José María de Iparraguirre]

Gernikako arbola
da bedeinkatua
Euskaldunen artean
guztiz maitatua.
Eman ta zabal zazu
munduan frutua
adoratzen zaitugu
arbola santua

Mila urte inguru da
esaten dutela
Jainkoan jarri zuela
Gernikako arbola.
Zaude bada zutikan
orain da denbora
eroritzen bazera
arras galdu gera

Novas de Galiza

Próximo domingo Galiza ten un encontro coas urnas. Basicamente os galegos deben decidir a continuar o actual goberno e o seu compromiso progresivo e nacional ou voltar para caciquismo, conservador e folklorista representado polo PP. Quero para o BNG (O Bloco) un bo resultado para reforzar as políticas en favor do galego, lastimosamente criticadas por algúns. 

Teño pouca relación con Galiza. Fun alí dúas veces, en viaxes de turismo. Oi, eu contemplar o Obradoiro e eu abraçar o santo. Eu camiño ata Coruña e fun encuriosir estas fachadas envidraçadas concibidas para ter pleno sol, en un clima tan frío e úmido como o galego. Teño fotos de rigor de Fisterre, o extremo occidental da Península Ibérica. Eu comer ostras en Vigo e compra-me un vocabulario galego-castelan nunha libreria.

Moitos anos de ambos viaxes e teño moitas cousas esquecidas. Aínda ten máis anos de una anedota dun compañeiro de servizio militar, galego, e que confirma o clichê de que todos os galegos, ademais de non se saber se para arriba ou para abaixo da escaleira, contestan a unha pregunta con outra pregunta. El estaba ao final dunha cola para mercar alimentos en un tipo de tenda que estaba no cuartel. Cando aborda, facer-lle para conectar e xuntarse me á cola, este foi o diálogo:

Eu: Por favor, ¿É o último?
El: Oye, ¿sabes se venden madalenas?

Non hai dúbida de que estereótipos son reais. Ah, a propósito, eu non sei se venden magdalenas…

[Aquest text ha sortit així del traductor del Google i l’he corregit fins on arriben els meus coneixements de la llengua de Rosalia de Castro; demano perdó si algun gallec llegeix això; a sota, la traducció al català]

Notícies de Galícia

Diumenge que ve Galícia té una cita amb les urnes. Bàsicament, els gallecs hauran de decidir continuar amb l’actual govern i el seu compromís progressita i nacional o bé el caciquisme conservador i folklorista representat pel PP. Desitjo per al BNG (O Bloco) un bon resultat per a reforçar les polítiques en favor del gallec, miserablement criticades per alguns.

Tinc poca relació amb Galícia. Hi he estat dues vegades, en viatge de turisme. Hi vaig contemplar l’Obradoiro i vaig abraçar el sant. Vaig passejar-me per A Coruña i em van encuriosir aquelles façanes acristallades concebudes per tenir el màxim de sol, en un clima tant fred i humid com el gallec. Tinc les fotos de rigor de Finisterre, a l’extrem occidental de la Península Ibèrica. Vaig menjar ostres a Vigo i em vaig comprar un vocabulari gallec-castellà en una llibreria.

Han passat molts anys d’ambdós viatges i he oblidat moltes coses. Encara té més anys una anècdota d’un company de la mili, gallec, que confirma el clixé de que tots els gallecs, a més de no saber si pugen o baixen unes escales, contesten una pregunta amb una altra pregunta. Ell estava al final d’una cua per comprar menjar en una mena de botiga que hi havia a la caserna. Quan m’hi vaig acostar i li vaig preguntar per afegir-me a la cua, aquest va ser el diàleg:

Jo: Por favor, ¿Eres el último?

Ell: Oye, ¿sabes si venden madalenas?

No hi ha dubte que els tòpics son ben reals. Ah, per cert, jo no sabia si venien madalenas…

Què li puc fer per berenar?

Des de fa uns dies, podem veure i sentir als mitjans de comunicació una nova campanya de foment de l’ús del català. Titulada “Encomana el català”, és una iniciativa de la Generalitat (la de dalt, perquè la de baix sembla que li fa més gràcia el xinès mandarí). L’espot en si, amb la seva estètica Bollywood i l’inequívoc ambient de Raval barceloní, tindria tots els números d’anar a parar a la secció d’aquest bloc “Anuncis que em posen nerviós” (que estic considerant seriosament reprendre), però a principis d’any em vaig fer el propòsit de ser més optimista i positiu, especialment si d’allò que es tracta és de la nostra llengua.

La campanya està bé. Ja sortirà el Quim Monzó de torn carregant-se-la. Hi ha , però, un detall de la iniciativa que no entenc del tot i és això d’encomanar la llengua. Ens remet a una terminologia mèdica de connotacions negatives, però potser els creadors li han volgut donar la volta a la situació. Llavors tot s’entendria. Molts som uns malalts de llengua que patim, a vegades exageradament, pel seu ús, per la seva qualitat i pels atacs que rep de totes bandes. I d’altra banda, s’explicaria perfectament el destinatari final d’aquests anuncis: aquest sector catalanoparlant, polit, asèptic i primmirat que usa la llengua segons com i segons amb qui. Que se l’agafen amb paper de fumar, vaja. El que necessiten és una bona febrada i que se’ls acabi la tonteria que tenen. I perdó pel barbarisme.

Adéu Carnaval, hola Quaresma

Cap de setmana de Carnaval a Las Palmas. La festa al carrer és participativa, multitudinària, bulliciosa. Ambient de llibertat, en tots sentits: gent que va a to amb el leit motiv d’aquest any (els pirates), gent que va disfressada del més inversemblant, sense manies, gent mirant-s’ho sense disfressa. Rua llarguíssima, de més de quatre hores (no vaig comptar les carrosses, però anaven numerades i la darrera era la 88). La tradició del Carnaval està molt arrelada a aquelles illes (el dictador no va gosar prohibir-lo i tant sols li va canviar el nom per l’eufemisme fiestas de invierno). Malgrat la gernació, l’abundància d’alcohol i la possibilitat que tot surti de mare, hi ha una mena de descontrol controlat.

Descontrol controlat, justament el contrari del que va passar a Tarragona, segons em vaig assebantar quan vaig arribar a la meva ciutat d’adopció. Sembla que els buscaraons de costum (són sempre els mateixos o canvien cada vegada?) van obligar a fer acabar la festa abans d’hora. Una festa, atenció, organitzada per l’Ajuntament i on s’havia de pagar entrada. Organitzada i de pagament. Això és l’antítesi del Carnaval, que va sorgir justament com una festa anàrquica (que no anarquista) i allunyada de qualsevol esperit comercial.

Sigui com sigui, ja hem enterrat la sardina, ja hem plorat la mort de Carnestoltes i ja som a Dimecres de Cendra, començament oficial de la Quaresma. Jo, imbuït encara de l’esperit carnavalesc, em saltaré el dejuni que avui tocaria tot menjant-me, amb un cert retard, una butifarra d’ou de l’acreditada carnisseria Bonet (c. Pere Martell, de Tarragona). A la salut dels meus lectors.

Sota el signe de Venus

Surto al carrer amb l’únic objectiu de dur un abric a la tintoreria (un colom m’hi va deixar un record l’altre dia), però m’esperen algunes sorpreses. Sortint de la botiga, em trobo un home gran que s’atura davant meu i alçant la vista exclama:

Venus! Estamos viendo Venus!

Em giro i, efectivament, al cel de quarts de vuit del vespre destaca un estel lluent: és el planeta. El primer instint és pensar “n’hi ha més a fora que dins”, però rectifico i em dic a mi mateix que el bon home només té la necessitat vital de compartir els seus coneixements astronòmics.

Uns carrers més enllà em topo amb una munió de gent. Què ha passat? Una dona estirada a terra, inconscient, una ferida al cap, sang a la vorera, un home lamentant a crits la tardança de l’ambulància que ja ha estat avisada i (amb un punt de demagògia) la ineficàcia de la guàrdia urbana que per posar multes sí serveix però per auxiliar un ferit al carrer no… Uns minuts després, que es fan eterns, arriba l’ambulància, d’on baixen els infermers amb una considerable tranquil·litat i fins que no veuen la ferida i la sang no es decideixen a treure la llitera. Cas tancat.

Aprofito que estic al costat de la sala de Caixa Tarragona per visitar-hi l’exposició “Atenció al tren”. Es tracta d’una col·lecció particular d’objectes relacionats amb el ferrocarril d’altres èpoques: rètols, senyals, material imprès, gorres de ferroviari… També hi ha una reproducció d’un compartiment d’aquells expressos anomenats sevillanos. Altament recomanable.

El vespre ha donat molt de si, doncs. Potser és l’influx de Venus. Gràcies, deessa de la bellesa i l’amor, per donar-me una hora de distracció i una idea per al meu bloc…!

[L’exposició “Atenció al tren. Recorregut sentimental pels camins de ferro” romandrà oberta a la Sala d’Exposicions Caixa Tarragona fins el dia 1 de març]

Tripartit, aquest desconegut

Una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió ha donat uns resultats sorprenents sobre el grau de notorietat de l’actual govern i dels seus components. A la pregunta “Em podria dir quin o quins partits formen l’actual govern de la Generalitat de Catalunya?” el 50,7% contesta “No sap, no contesta”. Quan se’ls pregunta específicament per quins partits formen el govern, el 9,5% contesta que CiU i l’1,3% que PP.

Repeteixo, sorprenent. Però tan mal informada està la gent? O és que és tonta? Després de sis anys de govern d’esquerres, d’enfrontaments entre els partits que el formen, després de Bracons, la MAT i el Quart Cinturó, després dels maltractaments de Les Corts i les estaques del Segre, després de les maragallades d’un i altre germà, després de Perpinyà, tot convenientment amplificat i distorsionat pels mitjans de comunicació, amics i enemics, d’aquí i d’allà, després de tot això, resulta que la meitat de la població no sap en quines mans està la cosa pública catalana.

Curioses també són les repostes sobre Convergència i el PP. Després de tant de temps donant la tabarra Artur Mas, dient que ell va guanyar les eleccions i li correspondria de ser president, surt casi un 10 per cent de gent convençuda del contrari: que ell governa havent guanyat (o no) les eleccions. I la dada de l’1,3% de gent que pensa que a Catalunya governa el PP és per posar-la al petit museu del surrealisme polític.

Ni Polònia, amb un share considerable, ha aconseguit que la meitat de la població tingui un mínim de cultura institucional. Així els va. I així ens va també a l’altra meitat, que sí que ho sabem.

Algunes propostes interessants

A Tarragona comença una setmana marcada pel Carnaval, cada vegada més ensopit i banal, amb actes de tota mena, inclòs algun de tant absurd com el 7è Concurs Olímpic de Llançament de Telèfons Mòbils. Per qui passi del Carnestoltes, aquests dies hi ha programades altres propostes interessants:

Dimarts, 17, a les 19 h, al CaixaForum: conferència Aristòtil: de la passió al sistema, a càrrec de Tomás Calvo

Dimecres, 18, a les 18,30 h, a la Biblioteca Pública: Compartim la llengua. Conèixer les cultures: Amèrica llatina

Dimecres, 18, a les 19 h, al CaixaForum: conferència Miguel de Cervantes i Ramon Llull. El viatger místic i l’itinerari irònic del cavaller, a càrrec de José Enrique Ruiz Domènec i Enric Sòria

Divendres, 20, a les 20,30 h, a l’Antiga Audiència, projecció d’El cant dels ocells, d’Albert Serra

Carrers de Tarragona: Reina Maria Cristina

El nom del carrer recorda la reina regent Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, vídua del nefast Ferran VII i mare d’Isabel II, que també Déu-n’hi-do. Va d’Estanislau Figueras (un republicà, curiosament) fins el passeig de Torroja.

Al número 12, la Farmàcia Central exhibeix un cartell que diu “San Valentín, digues-li que l’estimes” (sic) per anunciar cremes i altres potingues pseudo-farmacèutiques. El número 17, que antigament era un centre mèdic de la Creu Roja (decorat amb un tapís de Joan Miró), és ara la Residència Les Alzines, per a gent gran, del grup Bastón de Oro (serà una cadena hotelera de la tercera edat?). El número 26, el Rincón Gallego anuncia “Domingo, cocido gallego. Hum, qué bueno!“. Si ells ho diuen, serà veritat.

Al número 46, les Limpiezas Castilla exhibeix un rètol ben carpetovetònic, amb un escut amb castells, lleons i un àguila. Tanta heràldica imperial, però, no ha ajudat al negoci: la botiga està en lloguer. El tram final del carrer és ocupat, a mà esquerra, per la seu dels Serveis Territorials de Salut. A l’entrada, una estàtua d’Esculapi rep els soferts ciutadans que hi acudeixen a realitzar les més variades gestions burocràtiques. Enfront de l’edifici hi hauria una preciosa vista de les muralles de Tarragona si no fos per la vela de l’Auditori del Camp de Mart, en mala hora instal·lada, i que ho esguerra tot.

L’últim punt d’interès del carrer és l’entrada al dipòsit municipal de vehicles. Un immens espai on s’acumulen centenars de cotxes multats o abandonats i retirats per la grua, i molt a prop del cementiri. Que ben mirat, no deixa de ser un dipòsit també.

Deu minuts a la botiga

Avui ha tocat passar una estona al centre comercial. No estava gaire animat (no jo, el centre) per ser un dissabte al matí: la crisi econòmica i el fet que ara fan pagar a l’aparcament hi contribueixen, de ben segur.

He entrat a una botiga (el nom de la qual comença per zeta) i no he tardat ni deu minuts a triar, emprovar-me i pagar uns pantalons. He superat, doncs, la meva pròpia marca de brevetat en un esport que m’avorreix: comprar roba. No entenc aquesta gent que s’hi passa hores i hores, però en fi.

A l’anar a pagar, una clienta que em precedia a la caixa s’ha acomiadat no amb un adéu o un bon dia sinó així:

que vendáis mucho!

Era una bona persona, sens dubte.

Un accident i molts despropòsits

Ha mort, després d’uns dies en coma, el nen que va caure per una reixa del Palau Firal i de Congressos de Tarragona. Descansi en pau. Els que han investigat els detalls del fet ja han deixat clar que la zona on va passar el fatal accident està protegit i és de difícil accés.

Podia no haver estat així. El conjunt que forma el Palau Firal i de Congressos i l’aparcament de vehicles annex constitueix un verdader monument al despropòsit, en tots sentits. Per començar és molt lleig. La seva situació és relativament cèntrica, però de difícil accés tant per vehicles com per vianants. El visitant necessitarà un bon plànol per arribar-hi. L’entrada al Palau a peu no està en cap carrer concret, sinó al mig d’unes escales que recorden les del Cuirassat Potemkin. Les pesades portes metàl·liques verticals, més pròpies d’una fortalesa medieval, són les més “pràctiques” que van trobar els “cervells” de l’invent. Inútil orientar-se pels pisos de l’aparcament i del denominat “Hotel d’Entitats”, que hi té la seu: és tal el cacau de rètols, cartells i paperots col·locats per tot arreu, sense cap criteri, que sembla fet expressament perquè els usuaris (bastants turistes, per cert) deambulin com ànimes en pena amunt i avall. La terrassa del conjunt és un immens espai buit amb una magnífica vista del mar, però que no s’utilitza absolutament per res. Bé, menteixo: en algun moment del dia o de la nit sí es deu utilitzar perquè hi són habituals rajoles trencades, ampolles de cervesa en bocins i caques de gos… Podríem seguir.

Un verdader museu dels horrors, o dels errors, com vulgueu.

Carrers de Tarragona: Pau del Protectorat

Va de les escales del Palau de Congressos al carrer Anselm Clavé, al costat de la plaça dels Carros. El Protectorat és, imagino, el Marroc. La pau, no ho sé.

El primer tram era ple fins no fa massa de bars i pubs. Era una zona de marxa nocturna que va estar molt in durant un temps: el Cucudrulu, el Set de Mal, el Toc de Gralla, la Trova… i més que no recordo, que han anat tancant poc a poc, víctimes de la proximitat del Port Esportiu i per alegria dels veïns de la zona. El que sí que hi continua és el Centre Aragonès, amb una placa, de redacció certament millorable, que recorda la seva inauguració.

Caminant, caminant, ens trobarem una mena de colmado tot a cent (un “paqui”, per entendre’ns) que ven el més inverosímil, fins i tot jaquetes de cuir a 40 €. Una ganga, tu. Una mica després, una església d’aspecte misteriós, inquietant, sempre tancada. Un amic meu l’anomena “el temple de L’exorcista“. Al seu costat, la inesperada seu de la Cofradía del Buen Amor.

Zona de copes en decadència, una cofradia de Setmana Santa… ara m’explico la pau que dóna nom al carrer.

Curiositats en relació al bisbe Williamson

No acabo d’entendre el sidral que s’ha muntat perquè el bisbe Williamson, un dels lefebvrians readmesos pel papa a l’Església Catòlica, es reafirma en la seva opinió de que l’Holocaust i les càmeres de gas no van existir. Tothom, catòlic o no, sembla que té el dret d’exigir al pontífex que no accepti al si de l’Església aquest personatge si abans no es retracta dels seus comentaris. Sembla que Benet XVI ha cedit a les pressions: el bisbe seguirà excomunicat.

És molt curiós. Gent que no participa del catolicisme (o que hi està en contra obertament) condiciona una decisió interna de l’Església a una retractació d’una opinió. Perquè el que diu el bisbe Williamson és només una opinió, errònia, rebutjable, tot el que vulgueu, però una opinió que no afecta el dogma o la jerarquia.

És també curiós que s’exigeixi a l’esmentat bisbe que es retracti, com si fos una mena de Galileu. Insisteixo en què el que diu és només una opinió que cau pel seu propi pes des del moment que no ha aportat proves del que afirma. Ell mateix es desacredita.

Finalment, és curiós comprovar com el món és tan sensible i primmirat amb tot el què fa referència a l’Holocaust, i està molt bé que així sigui, i aquesta sensibilitat es transformi en oberta judeofòbia quan es tracta d’opinar sobre el llunyà i complicat conflicte del Proper Orient.

Esport + droga = embolica que fa fort

Arran de la publicació d’una foto del nedador Michael Phelps, guanyador de no sé quantes medalles a Pequín, fumant marihuana amb una pipa d’aigua (es veu que també es pot fer així), hem assistit a la ja tradicional i hipòcrita esquinçada de vestits dels de sempre: que si és un mal exemple, que si ha decebut molts nens (?), que se l’ha de castigar contundenment, que se li han de retirar els ajuts…

No deu haver resultat gaire convincent aquesta reacció tambour battant, perquè, segons informa la premsa, totes les enquestes obertes a Internet donen el seu suport, en major o menor grau, al nedador. Ben fet. La societat comença a estar tipa de tanta doble moral: un esportista pot fer el què vulgui a la seva vida privada, i si el que ha fet és un mal exemple per la joventut, què no s’hauria de fer amb les contínues mostres de violència, física o verbal, que veiem quotidianament als estadis i camps de futbol?

Drogues més perilloses circulen alegrement per tot el món sense que es faci prou per evitar-ho, però quan apareix un esportista famós fumant marihuana o un porro, llavors el posem a la picota. No és fàcil ser coherent amb aquest tema: l’Avui informa, al costat de la notícia sobre la sanció a Phelps, que una coneguda marca de cervesa (una droga, suau i socialment acceptada, però una droga al cap i a la fi) patrocinarà el Campionat Europeu d’Atletisme que se celebrarà a Barcelona l’any que ve. Serà cervesa “sense” o “amb”?

 

Correfocs: ja la ballem

No estic seguint massa el tema de les limitacions que la Unió Europea vol imposar a les manifestacions folklòriques que usen el foc o la pirotècnia com a element central. Per tant, m’és difícil opinar perquè no sé si es tracta d’una prohibició o d’una regulació, no sé si és una directriu d’obligada transposició als estats o d’una declaració d’intencions, no sé si s’està discutint o és només un projecte.

Només sé una cosa: m’indignaria que els correfocs, les colles de diables i tuttiquanti quedessin seriosament tocats per la fal·lera ordenancista europea quan les institucions continentals són incapaces d’abordar com cal la vergonya de les curses de braus. La civilització, el benestar dels animals, l’ètica, l’estètica… sembla que no són arguments prou convincents per prohibir d’una vegada per totes aquest reducte de salvatjada medieval. Poderosos grups de pressió deu tenir la fiesta, sens dubte, perquè la Unió Europea, tan intervencionista amb la mida dels tomàquets (per dir alguna cosa), no sigui capaç d’agafar el toro per les banyes en aquest tema, i mai millor dit.

En defensa del conseller Huguet

Un company blocaire, el Barrinaire, publica avui un apunt sobre el turisme, tema no massa habitual en aquesta casa, i el què hi diu no m’ha covençut del tot. Hi diu que el turisme, una de les principals fonts d’ingressos del nostre país té un futur negre a causa de la crisi econòmica que ja tenim a sobre. Fins aquí d’acord, però afegeix que “els empresaris (turístics) han acumulat beneficis i l’administració ha permès i ajudat una promoció al marge de les peculiaritats que podien fer de Catalunya un producte amb signe d’identitat diferenciada” i afegeix “la incompetència que ha tingut l’actual conseller per canviar de marrada”.

És injusta aquesta apreciació. El principal culpable de la davallada que pugui patir el turisme a partir de la crisi econòmica és un sector privat que, com sempre, ha buscat el guany fàcil i immediat, a base de totxo i l’esquer de les tres esses (sol, sangria i sexe), rebentant preus amb producte de poca qualitat i contractes-brossa laborals i oferint una imatge de país a base de paelles infectes i barrets mexicans. Si hem de buscar culpables a l’administració, busquem-los més aviat entre els ajuntaments, que s’han apuntat a la festa a vegades amb entusiasme.

Però no siguem tan cruels amb la Generalitat. Em consta, perquè he estat part implicada durant uns anys en aquest procés i l’he viscut de primera mà, que els esforços del conseller Huguet, a vegades vehements, han anat adreçats a convèncer de la necessitat d’un turisme de més qualitat, per atreure un client de major poder adquisitiu que busca cultura, paisatge i enogastronomia; de la conveniència de transformar el tradicional turisme de sol i platja a base d’afavorir la reconversió hotelera i allargar l’estacionalitat; de la necessitat, ja en clau de país, de promoure els aspectes més identitaris, patrimonials o intangibles, que són, en definitiva, els que fan que Catalunya sigui un destí diferent i per tant atractiu al visitant. Com el sud de França o Escòcia, per exemple.

L’apunt del barrinaire coincideix, coses de la vida, amb un nou maldecap pel conseller Huguet. Com se sap, avui la seva Conselleria, que s’ocupa també d’Universitats, ha tornat a tenir visita en forma d'”estudiants” que protesten pel pervers Pla de Bolonya. Les manifestacions ulteriors d’un representant dels grups contraris a aquest Pla, exigint (sic) l’aturada d’un procés que no té aturador (valgui la redundància), fan que hagi de donar la raó, també ara, al de Manresa. El Pla de Bolonya, com bé diu Huguet, ha passat per diversos filtres democràtics: ja no hi ha volta de full.

No ens rendirem mai

Aquest vespre, el professor Joan B. Culla ha pronunciat una amena, entenedora i didàctica conferència sobre la vida de Winston Churchill, en el marc d’una tongada sobre grans líders polítics que organitza el CaixaFòrum a Tarragona.

Ha passat revista des dels grans temes de la seva vida (la clarividència a l’hora de pronosticar fins on arribarien les ambicions nazis, el lideratge que va exercir sobre un país que es va trobar pràcticament sol defensant la llibertat de tot un continent o el seu paper com a dissenyador de l’Europa i el món sorgits de la Segona Guerra Mundial) fins a les petites anècdotes personals (l’única vegada que va pujar al metro a la seva vida o el seu invent de la V de victòria feta amb el dits).

De la vida del premier britànic, potser allò que més m’arriba al fons, i no per prou conegut s’ha de deixar de repetir, és la frase que va pronunciar en una de les seves xerrades radiofòniques: “No ens rendirem mai”. Amb ella, contribuïa a enfortir la moral d’una població desesperençada i desorientada (perplexa, potser?) per bombardejos, racionaments i privacions de tota mena.

No es van rendir mai. I van guanyar.

Aquesta nit he somiat això

Suposo que somio com tothom, però se m’oblida tot en pic obro els ulls. Aquesta matinada, però, m’he despertat amb el record nítid de les imatges surrealistes que han passat per la meva ment i no m’he resistit a apuntar-les en un bloc (de paper) per explicar-les al bloc (tecnològic).

Estava en una mena de mirador. Al davant, una muntanya on es distingien persones, petites com formigues, que pujaven. Llavors baixava fins al riu que separava el mirador on era i la muntanya. Allà em trobava amb algú conegut (però no sé qui) que m’acompanyava tot remuntant el curs del riu, que s’anava tornant petit fins que s’assecava del tot.

Arribava a un poble que identificava com Viella (per què?), amb botigues i parades al carrer i ple de gent amunt i avall fent molt de soroll. A mà esquerra, veia els nínxols del cementiri, plens de flors fresques. Pensava en la falta de respecte que suposava tant de xivarri.

Pujava més amunt i observava una muralla amb una petita porta, on una munió de gent pretenia entrar. No sé com, el meu acompanyant i jo aconseguíem colar-nos i no entrar els últims. A dintre ens esperava un sacerdot que dirigia una mena de pregària tot tocant uns timbals. Al seu costat, atenció, l’actual rei d’Espanya, que s’afegia a l’acte tocant-los també (els timbals) amb molt poca gràcia. El sacerdot i el rei es confonien amb el mosaic de la paret de darrera, de manera que semblaven les estàtues de l’escenari del Palau de la Música.

Quan acabava, el rei deixava anar un Viva E-paña!, que era contestat pel públic, mentre jo, tímidament, deixava anar un xiulet de desaprovació. Això no agradava a algú, que immediatament intentava escanyar-me. En aquests moments m’he despertat amb la gola seca i unes intenses ganes de beure aigua.

Potser Freud en treuria suc de tot plegat, però jo no li veig ni cap ni peus.

Actuació de Robert Bonet a La Vaqueria

El proper dijous 5 de febrer, a les 21,30 h, el pianista i compositor Robert Bonet actuarà a La Vaqueria, de Tarragona. Hi presentarà el seu primer àlbum d’estudi Temptacions, en el marc d’una gira que va començar a Reus i que el durà a altres ciutats catalanes i de fora del país.

Tot i que Temptacions és el primer disc de llarga durada d’estudi (abans havia enregistrat un parell de maquetes, titulades Un instant i Vine amb mi), el músic de Juneda resident a Reus té una considerable trajectòria en concerts i recitals i també en composició musical. Als 14 anys va començar la seva carrera compositiva amb una sardana, un gènere radicalment diferent de la nova simplicitat en què està ara immers, “un estil proper al new age i al minimalisme, tot i que no és tan repetitiu com aquest últim”, segons va explicar el mateix Bonet quan va presentar Temptacions.

En aquest treball, Robert Bonet ha fusionat la música electrònica amb la música clàssica (“una fusió que arriba molt bé a un públic no especialitzat”) i això ha donat com a resultat onze temes i un bonus track, alguns dels quals són només musicals i d’altres incorporen una veu cantant.