Robert Capa, aquí

Amb el títol “Capa, aquí” i en el marc dels actes sobre el 70è aniversari de l’ocupació de Tarragona per les tropes feixistes (“Només fa setanta anys”), s’exposen les 29 imatges que s’han conservat, d’un total de 101, corresponents al reportatge que va fer el famós fotògraf hongarès el 15 de gener de 1936.

Aquell dia, el periodista va fer un itinerari entre Tarragona (on els franquistes estaven a punt d’entrar) i Barcelona, passant pel Vendrell, l’Arboç, Gornal, el Garraf… El motiu: immortalitzar amb la seva Leica un dia certament dramàtic. Com si d’una pel·lícula es tractés, el visitant “viu” l’ambient trist i serè de Tarragona, la penosa fugida de la gent amb carros i algunes pertinences i el resultat d’un bombardeig de l’aviació. Comentaris del mateix Capa acompanyen cada imatge.

A destacar la labor d’investigació gairebé policíaca que s’ha dut a terme per identificar la localització exacta de cada fotografia: un balcó, un mur a la carretera o un perfil muntanyós concret han permès situar amb precisió el lloc on Capa va fer cada instantània.

De camí cap a casa, tornant de l’exposició, he pogut veure amb els meus ulls les mateixes pedres que va fotografiar Capa: el Banc d’Espanya i un balcó modernista de l’avinguda Ramón y Cajal. Efectivament, només fa setanta anys d’aquells horrors.

[L’exposició “Capa, aquí” romandrà oberta al Palau Firal i de Congressos de Tarragona fins el 28 de febrer de 2009]

Sopes (Expressions familiars, 10)

Una tieta meva francesa anomenava a les sopes de sobre soupe mécanique. Era una manera irònica de referir-se a aquest popular producte d’extracció diguem-ne industrial i d’incerta composició.

La meva mare usava, i segueix usant, una expressió que en certa manera es contraposa a l’anterior. Per referir-se a les sopes que prepara amb les restes de menjars anteriors (a casa tot s’aprofita) diu “sopes de recursos naturals”. Queda en la incògnita saber què son exactament els “recursos naturals”. Quan li ho preguntem contesta amb un significatiu suspir (uf!) que, traduït, vol dir: vés a saber…

I és que el mini-pimer fa miracles.

La batalla diària per la llengua (10)

A Mercadona, no fa gaire. La caixera usa el català per dir què han de pagar els dos clients que van davant meu. Quan arribo jo ho fa en castellà, tal i com em temia.

Caixera: dieciseis setenta y dos
Jo: a mi no m’ho dius en català?   
Caixera: doncs setze setanta dos. És que a aquestes hores i amb tanta gent em faig un “lio” amb les llengües.
Jo: doncs és molt fàcil, sempre en català i ja està
Caixera: sí, sí… però és que hi ha alguns que…

I no ha seguit parlant. Però jo sí he seguit pensant: realment hi ha “alguns” (quants?) que els molesta que una caixera s’adreci en català a Catalunya? Per culpa d’aquests “alguns” els caixers dels súpers del país acaben parlant sempre castellà, cosa que fa que els clients, mimèticament, facin el mateix. I no he seguit pensant.

 

La falta de memòria històrica d’un regidor del PP

El regidor de l’Ajuntament de Tarragona Alejandro Fernández (PP) va afirmar ahir, en el transcurs del debat d’una moció per retirar una medalla a Franco, que “Lluís Companys va tenir un paper dubtós”. Suposo que ho va dir referint-se a la gestió del president en els dificilíssims primers temps de la guerra civil. Des d’aquest punt de vista li podria donar la raó, en el sentit de que tots els polítics, antics i moderns, de qualsevol ideologia, tenen actuacions i prenen decisions discutibles o polèmiques, tenint en compte els condicionants de cada moment. El que no pot fer el sr. Fernández, però, és fer aquesta afirmació per tal de justificar la seva lamentable abstenció a la iniciativa de retirar la medalla al dictador. És indignant que posi al mateix nivell aquests dos personatges: Franco va obtenir el poder amb un cop d’estat i el va deixar de tenir només quan la natura ho va permetre; Companys va obtenir el poder democràticament i el va deixar de tenir quan el primer va voler. La memòria històrica, tan d’actualitat, hauria de servir, també, per evitar que se sentissin determinades afirmacions al saló de plens de l’Ajuntament.

[Ahir aquest bloc va complir dos anyets; per celebrar-ho, introdueixo una novetat, consistent en reproduir com a apunts els textos que envio a la secció de “Cartes al director” d’alguns mitjans de comunicació]
 

El que no s’ha endut la ventada

El temporal de vent remet després de tres o quatre dies, per sort. La gran ventada s’ha endut algunes vides i ha destrossat edificis i infraestructures. El que no s’ha endut, però, és una manera molt típica de reaccionar davant de catàstrofes d’aquest tipus, i que es manifesta en diverses facetes:

La primera, en l’immediat creuament de culpes i culpables. Teníem algunes persones de cos present, entre elles quatre nois, i els diferents responsables de la situació ja s’estaven fent entre ells tot tipus de retrets: que no hi va haver previsió i que no es va donar l’alerta, que no es va fer cas de l’alerta que sí que es va donar, que es va deixar que es fessin activitats amb el perill que comportava, que sí que es va prohibir fer aquestes activitats, que només es va recomenar no fer-les perquè no es podien prohibir… Els mitjans de comunicació, naturalment, encantats de la vida.

La segona, posteriorment, en el que podríem dir fase tècnica de les responsabilitats. Quan ha ocorregut una desgràcia (allò que no passa mai fins que passa), comencen a aflorar tot tipus d’irregularitats: construccions tècnicament deficients, projectes sense visar, partides pressupostàries per arrenjar-ho que no s’arriben a executar. Per cert, sembla ser que l’Ajuntament de Sant Boi va destinar 1,5 milions d’euros per acondicionar les grades del camp de rugbi: unes grades certament luxoses, si ho haguessin fet, no creieu?

La tercera, en l’actuació d’una vella coneguda d’aquest país, FECSA, i la seva política de no informació. La celeritat que té per cobrar-nos els rebuts bimestrals desapareix quan es tracta de restablir el corrent elèctric. Tres dies fa que no tenen llum en alguns indrets. Avui he conegut de primera mà l’experiència d’un alcalde del Camp de Tarragona, desesperat per haver de lidiar amb una població a les fosques i amb la política desinformativa de la companyia elèctrica.

La ventada ha produït pèrdues irreparables, però no s’ha endut una certa manera de fer (o de desfer) de polítics, mitjans de comunicació i companyies de serveis.

La batalla diària per la llengua (9)

Aquest matí, trucada a Alacant per qüestions professionals.

Jo: el senyor Xavier, si us plau?
Telefonista: qué Javier, el de … o el de …?
Jo: no sé el cognom, m’han deixat una nota dient que m’ha trucat un Xavier i que el truqui…
Telefonista: queltruqui…? he, he, he [riure nerviós de desconcert, com pensant y qué coño me estará diciendo éste en catalán]
Jo: que lo llame… he, he, he [riure condescendent, fent-me càrrec de la situació].
Telefonista: serà Javier tal. Le paso con él.
Jo: moltes gràcies.

A continuació he pogut parlar amb el tal Javier, ell en la llengua omnipresent a Alacant i jo en la llengua que fa 700 anys que es parla a la ciutat. Sense problemes, naturalment.

Només m’ha calgut cedir una mica amb la primera i gens amb el segon. Ni tensions innecessàries ni claudicacions. Tothom content.

“Il Divo”

La pel·lícula tracta del polític Giulio Andreotti, des que pren possessió com a primer ministre (per enèssima vegada) fins que ha de comparèixer a successius judicis, acusat d’estar relacionat amb diversos assumptes tèrbols. Judicis dels quals sempre en surt absolt.

No és estrany que Itàlia, el país de Maquiavel, el Vaticà i la Cosa Nostra, doni un personatge com Andreotti. Perquè és tot un personatge: intel·ligent, reservat, auster… que s’ha creat molts enemics al llarg de la seva carrera i que guarda per si molts secrets que no pensa revelar mai, però que li ocasionen contínues migranyes. Un personatge peculiar, una mica geperut, que no riu mai i que es lleva a quarts de cinc de la matinada per resar. Una personalitat magníficament reflectida a Il divo.

La pel·lícula supera amb èxit el perill d’acabar semblant un farragós documental político-judicial, i ho fa amb els recursos adients (les intrigues en espais tancats i foscos s’alternen amb crues escenes de violència en exteriors). He llegit que té una certa estètica de còmic i hi estic totalment d’acord: els originals contrapicats i algun detall una mica surrealista augmenten l’atractiu del film.

Consell del crític: d’obligada visió per entendre una mica més la política italiana, amb els seus clarobscurs i la seva finezza (molta atenció a l’entrevista que li fa un periodista). I per deleitar-se amb els sucosos comentaris d’Andreotti, com aquest, molt d’actualitat aquests dies:

– jo no crec en les casualitats, només en la voluntat de Déu

Conferència a Tarragona 29/1/09

Dijous, 29 de gener, a les 20 h, conferència de Jordi Piqué sobre “Els darrers sis mesos de guerra a Tarragona i comarca”. A la seu del Consell Comarcal del Tarragonès.

Es tracten aquells aspectes que des de l’estiu de l’any 1937 van incidint negativament sobre la comarca del Tarragonès. L’escassedat de queviures, els bombardejos sistemàtics, la mobilització militar general, la repressió contra el derrotisme, l’arribada d’una allau de refugiats…, en definitiva, la guerra, van desmoralitzant progressivament la rereguarda republicana. A l’estiu de 1938 i durant els sis mesos que falten fins a l’entrada de les tropes franquistes, la població ja només desitjava l’acabament de la guerra, encara que comportés la derrota.

 

Al volant (Expressions familiars, 9)

Adaptacions de llegendes dels senyals de trànsit que feia el meu pare mentre conduïa:

ceda el piso (ceda el paso)

* pas de cabra (pas de zebra, és a dir, de vianants)

pillaje (el peaje de les autopistes)

La darrera de les expressions, malgrat haver-li sentit dir ja a principis dels anys 70, és de rabiosa actualitat. No passa el temps per segons què.

“Milk”

Estrenada com Mi nombre es Harvey Milk, que és la frase amb què començava els seus discursos el primer polític nord-americà a declarar-se homosexual i arribar a un càrrec públic. La pel·lícula repassa la seva trajectòria des de que canvia l’armari de Nova York per una botiga a San Francisco fins al seu assassinat. Hi veiem tot el procés de lluita pels drets dels gais, com troba els primers col·laboradors, com organitza les campanyes electorals, com es treballa els mitjans de comunicació, com s’enfronta als (molts) enemics de la causa…

Perfectament ambientada a la Califòrnia dels anys 70, la pel·lícula inclou imatges de l’època però resulta difícil esbrinar quines ho són. Tot un mèrit, però res comparat amb el paperàs de Sean Penn que “ensuma l’Oscar” com es diu tòpicament aquests dies.

El film, dirigit per Gus Van Sant (el de My Own Private Idaho), està a mig camí del cinema comercial (allò tan americà del personatge espabilant-se “sol davant el perill” per fer alguna cosa que doni sentit a la seva vida) i el cinema més compromès (en aquest cas, fent bandera de la causa gai i criticant les posicions més retrògrades). S’agraeix que s’evitin la banalització del tema i les cançons de Village People, Gloria Gaynor i companyia, per anar al fons de l’assumpte: la mobilització de la societat civil per una causa justa, sense subvencions ni dirigismes.

Consell del crític: absolutament recomanable, per veure avui, per exemple. Harvey Milk també va contribuir a facilitar les coses a Obama.

Dibuixos de Klimt

Fins l’1 de març es pot contemplar a CaixaForum de Tarragona una col·lecció de dibuixos de Gustav Klimt. L’artista va viure a la Viena d’abans de la Guerra Europea, la capital d’un extens i multinacional imperi, la ciutat de Freud i d’Otto Wagner. Els seus esbossos de dones nues van escandalitzar la societat del seu temps. La seva manera de dibuixar era revolucionària: deixava que les models es passegessin lliurament per l’estudi, enlloc de posar estàticament, i d’aquesta manera captar tots els moviments i matisos dels cossos. L’obra de Klimt evolucionaria fins a les pintures estil art nouveau amb què és més conegut.

A la imatge, detall de Der Kuss (El bes).

Només en fa setanta

Avui fa setanta anys que les tropes franquistes van entrar a Tarragona. Amb aquest motiu, l’Ajuntament coordina un ampli programa d’actes que inclou exposicions, conferències i projeccions de pel·lícules, i en el qual participen les “forces vives” de la ciutat.

El títol del programa, “Només en fa setanta”, ens suggereix la relativitat del temps passat. Efectivament, s’hi parlarà d’uns esdeveniments que sembla que van tenir lloc en una època remota, quan en realitat no és així. Per això ens ha de servir la tant potinejada “memòria històrica”: per recordar que no fa pas tant de temps la ciutat era bombardejada i ocupada, i els seus habitants represaliats per pensar i expressar-se d’una manera determinada. I extreure’n les conclusions adequades perquè no es torni a repetir, és clar.

[A la imatge, franquistes celebrant l’ocupació de la ciutat a l’actual Rambla Vella]

Digueu-ne “performance”

Coincidint amb l’inici de les rebaixes, es van produir uns incidents davant una botiga de roba del centre de Tarragona, protagonitzats per un col·lectiu feminista, que protestava pel consumisme i la imposició d’un arquetip de dona allunyat de la realitat. Els fets, que van acabar amb desordres, agressions i denúncies creuades amb la guàrdia urbana, van ser qualificats pel grup convocant de performance. Casualment, el conseller Saura també ha usat aquest terme quan ha intentat explicar el penós incident de l’encaputxat esgrimint una pistola a la manifestació pro-palestina a Barcelona. Per cert, que intentant treure ferro a l’assumpte, s’ha dit que l’arma era de joguina: això és com aquells que fumen porros, però que no s’empassen el fum.

Performance. Amb aquesta paraula designàvem abans les accions, protagonitzades per artistes o creadors, caracteritzades pel seu esperit avantguardista, trencador, provocador… Ja llunyans els quadres abstractes, els urinaris de Duchamp o les merdes d’artista enllaunades, calia épater le bourgeois d’alguna manera i això s’aconseguia fent les coses més insòlites amb públic al davant, sempre disposat a fer ooooh!

Com tota novetat, també les performances van acabar passant de moda. Qui ho havia de dir que ara es rescataria aquest terme per a designar les sortides de mare de la nostra crispada societat. Així que, jo ho sabeu: quan els pagesos tallen carreteres cremant pneumàtics, això no és una de les seves habituals protestes, és una performance. I quan els estudiants envaeixen aules i dependències universitàries impedint el normal funcionament de les classes, això no és un boicot anti-Bolonya, és una performance.

Preocupa Déu?

Ja circulen per Barcelona els famosos autobusos amb publicitat atea. Aviat ho faran uns altres amb anuncis proclamant l’existència de Déu. La “guerra” entre les diverses maneres de creure ha pres un caire peculiar i civilitzat. Que en prenguin nota al Proper Orient.

El que no m’acaba de convèncer és aquesta afirmació implícita a l’anunci, en el sentit d’equiparar la creença en un déu amb una preocupació. Segurament la conclusió a què han arribat els ateus per afirmar que Déu no existeix (“probablement”, com es menja això?) ha estat fruit, encara que no s’ho imaginin, d’una “preocupació” per tot allò que transcendeix l’home: d’on venim?, quin és l’origen de l’univers?, què és la consciència humana?… i donar-hi resposta desde la fe, desde la raó o desde ambdues coses. Cal preocupar-se, cal donar voltes i més voltes sobre aquestes apassionants preguntes i les seves possibles respostes. Res ha de fascinar tant com això.

Parlar de Déu, filosofar, dialogar, polemitzar civilitzadament… sempre és bo. Benvinguda sigui de nou aquesta “preocupació”, encara que sigui d’una manera tant vulgar com a la part posterior d’un autobús, just a sobre del tub d’escapament.

La Bressola, a Tarragona

Demà, 13 de gener, a les 19,30 h, s’inaugurarà a la Casa Canals de Tarragona l’exposició “La Bressola i la Catalunya Nord: unes escoles per a un país”. L’acte anirà a càrrec de Joan Pere Le Bihan, director general de La Bressola, i de Rosa Maria Rossell, consellera de Política Lingüística de l’Ajuntament. 

L’exposició romandrà oberta fins el 3 de febrer.

Carrers de Tarragona: Rovira i Virgili

Artèria que comença a la Font del Centenari i que enllaça amb la carretera a Santes Creus i Pont d’Armentera. Li dóna nom el polític i escriptor Antoni Rovira i Virgili, segurament el tarragoní de naixement més important de la història.

Al primer tram hi trobem el Bar Àlex, on qui això escriu havia passat fa anys més de tres i quatre tardes prenent canyes de cervesa i menjant tapes de callos (si dic la paraula correcta tripa se’m remouen les ídem). Més endavant, els col·legis de les Carmelites i les Dominiques tenen com a veïns dos establiments molt recomenables: la Xarcuteria Masgoret, plena de pernils i delicatessen, i el Bar Boada, on és fama que es preparen els millors entrepans de la ciutat.

Arribem a un espai triangular, la plaça Anselm Clavé, presidida per un monument al músic erigit el 1960, que consisteix en un bust seu i un fragment de Violetes del bosc, aquella composició que canten els Cors Clavé a la pel·lícula La ciutat cremada, per celebrar l’arribada del segle XX.

Passada l’avinguda Catalunya, el carrer continua amb aceres més amples i amb algunes botigues curioses. Per exemple l’agència Viatges Moai (“actitud viatgera”), el Centre Creatiu Anna Majoral (que es dedica a la teràpia floral i al reiki [?]) i una botiga de làpides (“art funerari”).

No és estranya l’existència d’aquesta darrera. El carrer Rovira i Virgili acaba amb els accessos al cementiri, a la dreta, i a la muntanya de l’Oliva, a l’esquerra, escenari d’afusellaments a la postguerra. Trist acabament per un carrer, potser a to amb el trist destí que va tenir també el polític amb la seva mort a l’exili.

Perquè no aniré a protestar per Gaza

La tradicional i persistent opció de les nostres esquerres per la causa palestina, molt ben representada en els blocs de Vilaweb per cert, escriurà avui una nova pàgina de la seva història amb les concentracions que es fan arreu del país amb motiu dels dramàtics esdeveniments de Gaza de les darreres setmanes.

I ho farà, com sempre, en uns termes i amb uns pressupòsits amb els quals no puc estar d’acord, començant pel lema de les mobilitzacions, que fa referència a un boicot a Israel. Però no és només el boicot (risible i ineficaç, com tots els boicots), és el prejudici secular contra el poble jueu, és la manca de reconeixement dels valors democràtics de l’estat d’Israel (titllar-lo d'”estat feixista” com s’ha fet és insultant), és l’acriticisme per tot el que fan els actuals dirigents palestins de Gaza, uns fanàtics religiosos a sou de l’Iran dels aiatol·làs (un bon exemple de “democràcia”), i podríem seguir.

Si els que avui es manifestaran desitgen de debò una solució al conflicte polític del Proper Orient, que a tots ens queda lluny, la primera cosa que haurien de fer és no prendre partit per una de les dues parts, i s’hi ho fan, com a mínim reconeguin els encerts i els errors dels dos pobles i de les seves estratègies polítiques i diplomàtiques. A la causa progre del mocador de quadres i la pancarta tothom s’apunta de seguida en calent, però cadascú hauria de reflexionar més sobre perquè ho fa. La manipulació informativa de TV3, per cert, no ajudarà gaire a aquesta reflexió.

I que quedi clara una cosa: lamento i condemno, com no podria ser d’altra manera, les morts que s’estan produint els darrers dies, siguin de civils o ¿incivils? De tota manera, a mi no se m’ocorriria mai, com s’ha fet a Gaza, instal·lar paret per paret una comissaria i una llar d’infants.

Anuncis que em posen nerviós (i 9: acabo, però podríem seguir)

Amb el final de les festes i de la seva actual raó de ser, les compres i el consumisme, s’acaba també la campanya publicitària de perfums, joguines, estris electrònics i un llarg etcètera de productes adquiribles.

És bon moment, doncs, per posar fi a la sèrie “Anuncis que em posen nerviós” que ha obtingut un notable èxit “de crítica i públic”, com diuen d’algunes pel·lícules. En efecte, els apunts han rebut diversos comentaris, tots favorables:

* Marc (el blocaire de “Badalona-Trondheim”) diu que tinc més raó que un sant i troba “genial” la sèrie; gràcies, gràcies…

* alguns se solidaritzen amb el meu estat d’ansietat: a Anna Portell li posen negra els d’Illa Diagonal i el de Tefal el troba lleig, mentre que aquest darrer posa nerviosa a Mònica Amorós; l’esmentat Marc es va escalfant tot solet parlant d’anuncis fins a necessitar una til·la

* Albert va més enllà en dir que a ell el què li posa nerviós és que molts anuncis de TV3 siguin en castellà: efectivament, és un tema polèmic sobre el qual podem debatre en una altra ocasió

* finalment, Jaume Ortí (blocaire Borinotus) fa un documentat comentari sobre l’anunci de Fairy i la seva esponsorització encoberta per part de Tuperware; gràcies per la informació

Amb la quantitat de productes que surten al mercat, amb les seves corresponents campanyes publicitàries, multiplicades per les cadenes televisives, tindríem anuncis que posen nerviós fins el segle XXII. La til·la del Marc estaria més que justificada. Deixem-ho aquí, doncs.

[Aquest és l’apunt que fa 500 del bloc “Les aigües turbulentes”. Res d’especial, però fa goig un número rodó, no?]

“Easy virtue” (“Una família amb classe”)

L’hereu d’una decadent família anglesa es casa precipitadament amb una nord-americana molt “anys 20”, que és quan passa la pel·lícula: esbojarrada, desinhibida, entusiasta dels cotxes i de la vida moderna… Quan ella coneix la seva nova sogra i la resta de la peculiar família amb qui ha de conviure, comencen a saltar les xispes.

Basada en una comèdia del dramaturg Noel Coward, el film pateix la seva procedència teatral (com passa sempre). Els personatges no paren de xerrar i ho fan a un ritme atabalador, tant com la banda sonora de xarlestons que es deixa sentir fins i tot en escenes reposades. La pel·lícula intenta portar a imatges l’enfrontament entre una família tradicional anglesa i el que l’autor teatral concebia com una “invasió nord-americana”, però tot queda en uns diàlegs rapidíssims que no donen temps a copsar-ne la ironia i a un enfilall de situacions més o menys gracioses (la de la liquidació del gos, per exemple, ho és). Les cares d’alguns actors ens sonaran: sortien a Quatre noces i un funeral.

Consell del crític: a pesar de tot, no es fa pesada. A mi se’m va fer curta i això, en cinema, sempre és un mèrit.

Si és bo per uns, és bo per tots

Avui ha tocat visita al pessebre gegant que Bancaja, la caixa d’estalvis valenciana, ha instal·lat aquestes festes al Mercat Central de Tarragona. Res a dir sobre la instal·lació, meritòria per molts motius (xifres de rècord Guiness, hores i hores de feina, meticulositat en els detalls…). La visita ha valgut la pena.

Pel que fa al sempre entretingut tema de la (les) llengua (gües), la visita també dóna de sí. Els rètols exteriors d’entrada, per exemple, són només en castellà. Vaja. L’explicació que es dóna a dins és bilingüe: l’hostessa fa una introducció llegida en català, mentre que el video posterior és en castellà. Ja amb el pessebre al davant, es sent un àudio relatant les escenes bíbliques del neixement de Jesús, pronunciat en un bell valencià però rematat amb un cridaner Bancaja, si no es bueno para ti, no es bueno para nosotros que fa mal a les orelles.

Per últim, el fulletó que donen (també bilingüe) fa servir reiteradament el mot betlem per referir-se al conjunt de figures exposades. Dubtant si és un terme correcte o només una traducció literal de belén, he corregut a consultar tres diccionaris en línia. L’oficial del IEC no el recull, el de l’Enciclopèdia diu que és un dialectalisme i em remet a pessebre, i l’Alcover-Moll m’informa, per sorpresa meva, que és un terme ben viu de Tarragona en avall. Res a dir, doncs. Si és bo per uns, és bo per tots.

[El Betlem Bancaja es pot visitar fins el 6 de gener]

Anuncis que em posen nerviós (8: el d’Activia)

L’escena.
Una dona té problemes de trànsit intestinal (no pot cagar, vaja). Les causes? L’estrès de les festes i menjar massa als àpats nadalencs. Se la veu a la cuina mentre treu del forn una bèstia i fa un posat dramàtic.

El missatge.
Si et prens cada dia un iugurt dels que anuncien (amb algun ingredient en llatí, que el fa més científic i per tant més eficaç), no tindràs cap problema per anar a Cal Felip.

Per què em posa nerviós?
Perquè ens volen imposar un estil de vida cada vegada més artificiós. Aquests pseudo-iugurts no calen si seguim una dieta variada i equilibrada, amb aliments de tota la vida (fruita, verdura, llegum…). Ah! Tampoc cal afartar-se com a lladres per Nadal, per raons nutricionals, econòmiques i ètiques.

Crònica del primer de gener

Crònica d’un primer de gener. Rebo de dues persones diferents un mateix “graciós” SMS desitjant-me un bon any nou: és penós (el missatge, no l’any). Més penós encara és el programa de cap d’any de TV3, entre el numeret dels estudiants anti-Bolonya i l’Enric Majó fent de no-sé-què. La mare m’obsequia amb un regal ja tradicional: el Calendari dels Pagesos 2009, amb el qual m’assabento del santoral, els mercats setmanals i els eclipsis de sol i de lluna: mai se sap. Em llevo a una hora decent sense ressaca (la ridícula quantitat de xampany que anit vaig prendre no ho fa possible). M’apalanco al sofà a gaudir del Concert d’Any Nou des de Viena: l’Europa neta, culta, desvetllada i feliç es desitja un feliç Neuesjahr (quina enveja!). Tarda feta passar a Altafulla: platja freda i deserta, i partida de billar al desangelat Centre d’Oci de Les Bruixes (on no havia estat mai). I així s’acaba el primer apunt de l’any. Bona nit.