Serà nou el dos mil ídem?

Avui, després d’alguns anys de no fer-ho, he vist passar l’Home dels Nassos pels carrers de Tarragona. Ens ha obsequiat amb caramels esponsoritzats per Pintura i Decoració “La Moderna”, fundada el 1926. Sense gluten i etiquetats en català: tots contents.

L’home amb tants nassos com dies té l’any ens convida a acomiadar-lo i aixi ho farem en poques hores. També saludarem el nou. Serà realment nou o només de xifra? Els averanys no són bons (crisi econòmica, marejos catalanistes, cansament i desil·lusió…), però m’he fet el propòsit de ser més optimista amb tot. No de deixar de fumar (perquè no fumo), ni aprendre anglès (what?), ni perdre quilos (que sempre tornen): m’he proposat il·lusionar-me més amb tot. Estic cansat de sentir que res no funciona, que tot està malament, que no hi ha manera de solucionar res, i estic cansat de sentir-ho dels polítics, dels periodistes, dels opinadors, dels “intel·lectuals”… i també dels blocaires. Algú em farà costat?

En l’esperança de veure la llum del final del túnel, desitjo a tots els lectors de “Les aigües turbulentes” un FELIÇ ANY 2009.

[A la imatge, rellotge de l’edifici de la Chartreuse, de Tarragona]

Brossa: Ah, Llibertat!

Els núvols vénen apilotats

Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.

Ah, Llibertat!

Joan Brossa: Comiat

Un cafetó amb la regidora

Topo casualment avui amb la regidora tarragonina Rosa Rossell a una cafeteria del carrer Unió. Ha estat una trobada de cinc minuts que ha donat per molt, des d’interessar-se l’un per l’altre (feia temps que no ens vèiem) fins a fer safareig d’algunes de les moltes persones que coneixem. També hem parlat de política local, una mica de passada. Li he pagat el seu tallat i m’he acomiadat desitjant-li que els reis siguin generosos amb ella, que és una republicana de pro.

La Rosa és consellera de Cultura, Patrimoni i Ensenyament i està portant més que bé l’estratègica àrea de patrimoni de l’Ajuntament, essencial per la promoció turística de la ciutat. Ho fa dedicant-hi moltes energies i un renovat entusiasme, consubstancials en ella. La feina de recuperar i posar en valor el nostre passat romà, paleocristià, jueu i medieval, menys conegut del que es mereix, bé s’ho val.

Innocents

Avui és el dia dels Innocents, el dia de fer bromes. Tradició que, com tantes altres, va caient en desús, i no és estrany que això passi quan la vida sembla una innocentada tota ella, quan els mitjans ens proporcionen contínuament notícies que semblen bromes i no ho són, quan l’humor fàcil, gruixut o poca-solta es cola cada dia per tot arreu…

On són aquelles notícies als diaris que ens feien caure de quatre potes? Recordo un any que el Tele-exprés (o potser era el Ciero) va publicar que a Barcelona es construiria un canal pel carrer Aragó que uniria el Besòs i el Llobregat. Em vaig empassar la bola, potser perquè una de les il·lusions de la meva vida hagués estat viure en una ciutat amb riu cabalós partint-la (com París o Colònia).

On són aquelles brometes ingènues de les criatures? Recordo que una vegada amb els meus germans i els meus cosins ens vam passar la tarda del dia 28 buscant gent amb un cognom curiós a la guia telefònica i telefonant-los:

– el senyor Raspall?
– jo mateix, digui..
– (ha, ha, ha)

Això ens feia riure. Si explico aquestes facècies a les meves nebodes ho trobaran “patètic” (que és l’adjectiu comodí que té avui la joventut). No cal dir que les llufes, la broma infantil per excel·lència, van en camí de ser peces de museu.

Que s’acabin les innocentades (les petites bromes ingènues) és una mala notícia per a la nostra societat perquè és un empobriment. Que continuïn les altres innocentades (per exemple l’imminent nou finançament autonòmic) també és una mala notícia i també és un empobriment. Tranquils, però: ho superarem.

Anuncis que em posen nerviós (7: el de Fairy)

L’escena.
Un noi s’afarta a casa dels seus pares (uf! ya no puedo más!) i la mare li pregunta si vol endur-se el que ha sobrat en un tuper (la carmanyola de tota la vida). No cal que la mare n’hi subministri un: el fill porta els del dia abans… bruts.

El missatge.
No cal preocupar-se pels tupers amb menjar resec. Queden nous i lluents si hi posem el detergent apropiat al rentavaixelles.

Per què em posa nerviós?
Pel bon rotllet intergeneracional que pretén transmetre, que és més fals que les promeses de ZP. No havíem quedat que els joves no poden independitzar-se? Si poden pagar-se un pis, per què han d’anar de gorra a casa els pares? I si van de gorra, tant els costa rentar-se una puta carmanyola?

Macià com a exemple

Avui fa 75 anys que va morir el president Macià i aviat en farà 150 del seu neixement. S’ha creat una comissió institucional amb l’objectiu d’organitzar diversos actes per reivindicar-ne la memòria i popularitzar-ne més la seva figura. Serà interessant veure quines facetes de la complexa personalitat del president es ressalten i quines queden a la penombra.

Com a tast, tenim el discurs del seu successor Montilla en la presentació de l’Any Macià, en el qual va emfatitzar la seva capacitat de pacte en les situacions políticament agitades que li va tocar viure. Molt bé, però caldrà reivindicar més coses del president Macià: el seu lideratge polític, que el va convertir en un “home d’Estat” més enllà dels partits polítics del moment; la seva popularitat, que es va posar de manifest allà on anava i que va culminar en l’impressionant comiat que va rebre ara fa tres quarts de segle; la seva independència respecte a qualsevol estratègia política que no tingués per centre Catalunya.

Serà interessant comprovar què es diu i què no de Macià els propers mesos, atès el nivell de la nostra classe política, en uns moments crucials que demanden unes virtuts molt semblants a les del primer president de la Generalitat republicana.

Per cert, a Macià li deien popularment l’Avi. Em pregunto quin tipus de parentesc hi ha avui entre Montilla i el país que presideix.

Fer Nadal

Quan jo era petit, recordo que en arribar aquestes dates vivíem esdeveniments que “feien Nadal”. La fira de Santa Llúcia, davant la catedral de Barcelona, feia Nadal. Sentir per televisió la cantarella dels nens de San Ildefonso feia Nadal. Quan el pare treia del traster les capses de cartró, plenes de boles, lluents i figuretes del pessebre, i l’ajudàvem a guarnir la casa, allò feia Nadal. L’olor inconfusible de l’avet feia Nadal.

Era un Nadal viscut amb més innocència, quan tocava (a l’octubre no es posaven llums al carrer, com ara) i on la tradició i els elements religiosos (les dues raons de ser de les festes) no es qüestionaven. Tot s’ha de dir, un tendeix a recordar una infància més edulcorada del que devia ser en realitat. La perspectiva del temps ho deforma tot, però llavors vivíem les festes amb més intensitat.

Avui no sé si tot el que envolta les festes “fa Nadal”. Em sembla que no gaire. Per exemple, fan Nadal les tristíssimes il·luminacions dels carrers? Fa Nadal un butaner (gloriosament passat a millor vida) al pessebre de Sant Jaume o uns avets il·luminats a pedals? Fan Nadal les fredes i adotzenades felicitacions (en paper o electròniques) que rebem d’empreses i associacions? Fan Nadal els parenoels penjats dels balcons, a joc estètic amb els llumets que fan pampallugues?

Potser hauríem de ser més fidels a la història, a les tradicions, a les generacions que ens han precedit, ni que sigui aquestes poques setmanes. Mentrestant, com a text a reflexionar, la contraportada de l’Avui va en aquesta direcció: davant del Nadal, ni cursis ni cínics. Signa l’article Carles Capdevila. I jo, que no vull ser ni cursi ni cínic, desitjo als meus amics lectors i comentaristes un bon Nadal i que el 200nou ens faci oblidar el 200buit.

[A la imatge, pessebre de l’Associació Pessebrista de Vilanova i la Geltrú]

Anuncis que em posen nerviós (6: tots els de perfum)

L’escena.
Dones demacrades lluint incòmodes vestits llargs, amb la mirada perduda i la boqueta de pinyó. Homes espitregats i amb el corbatí penjat mirant desafiantment a la càmara. Al final, nom de la marca i del fabricant pronunciats en un anglès tan afectat com inintel·ligible. La variant autòctona acostuma a dir “la nova fragància de …”

El missatge.
Ruixa’t amb el producte i seràs com el/la de l’anunci i tots/es cauran com a mosques.

Per què em posa nerviós?
Perquè són sempre les mateixes potingues que surten del mateix dipòsit. Només els canvien el nom (cada vegada més “original”), l’envàs (cada vegada més rebuscat) i el preu (cada vegada més car). La nova fragància? Quina barra!

Idees per gastar-se un euro

Un euro. Aquesta és l’astronòmica quantitat que m’ha tocat a la loteria de Nadal d’enguany. La butlleta del bàsquet del Sagrat Cor de Tarragona és l’única que ha vist de lluny la fortuna, si es pot dir així. En què es pot gastar un euro? Sempre em quedarà a la memòria una escena viscuda fa molts anys en una papereria de Barcelona. Hi va entrar una nena amb una pesseta a la mà i va dir-li al venedor:

– vull alguna cosa que valgui una pesseta…

Parlo d’una època en què el cost de la vida començava a ser alt i prova d’això és que l’únic article que tenia per oferir-li era una goma d’esborrar (les Milan, per entendre’ns). La nena no va quedar convençuda i va girar cua sense haver-se pogut gastar la pesseta en no-sabia-què.

Doncs jo estic igual. Què faig amb un euro? Ho gasto en “alguna cosa”? Compro Spanair, que sembla que val aquesta quantitat? Ho poso a la guardiola? També puc destinar-lo a pagar el sobrepreu amb què els venedors de premsa carreguen els diaris del dia 23 de desembre, en virtut d’una llei franquista mai derogada ni protestada per ningú.

No cal que m’amoïni. Renunciaré a cobrar-li l’euro al Col·legi Sagrat Cor de Tarragona, i santes pasqües (mai millor dit).

Anuncis que em posen nerviós (5: el de Movistar)

L’escena.
Són uns dibuixos animats. Una ovella negra, de nom Rita, revela traïdorament als Reis d’Orient quina estratègia comercial de la companyia telefònica pensa fer el Pare Noel a les properes festes, i a l’inrevés. És un doble agent, com si diguéssim.

El missatge.
Volen acontentar tots els clients potencials, els defensors dels Reis i els de l’intrús del vestit vermell. L’oferta és una d’aquelles tant i tant enrevessades a què ens tenen acostumats les companyies.

Per què em posa nerviós?
Per les ganyotes de l’ovella, d’estètica disneyana, pel seu parlar castellà i lleugerament mariquita (el missatge final és en català, però els dibuixos, no) i pel constant passi per totes les cadenes. Sort que el dia 7 de gener ja s’apropa.

Adéu a l’edifici de Lletres de la URV (i 2)

El meu pas per la Facultat instal·lada a l’edifici de la plaça Imperial Tarraco, que ara tanca les seves portes, va transcórrer entre els anys 1974 i 1978. Quatre anys crucials a la història de Catalunya i de l’estat, i que van tenir el seu reflex a la vida estudiantil.

Recordo algunes mogudes, no massa diferents d’ara: assemblees, tancades, mobilitzacions, manifestacions… que inevitablement alteraven la vida estrictament acadèmica, tant plàcida com era llavors la ciutat de Tarragona.

Un curs es va veure afectat per les protestes que va provocar la clausura de la Universitat de (crec recordar) Valladolid. Amb aquest motiu es va organitzar una manifestació per la Rambla Nova (llavors del Generalísimo), tan civilitzada que vam respectar religiosament els semàfors en vermell dels vianants; els “grisos” que van aparèixer de sobte, porra en mà, no ho eren tant, de civilitzats, i van disoldre la marxa sense cap contemplació. El contrast entre la correcció dels estudiants i la brutalitat de la policia feia evident que al país li calia un bon canvi polític. Curiosament, avui els papers s’han invertit: els estudiants tallen la Diagonal de Barcelona per qualsevol fotesa i els Mossos s’ho pensen tres vegades abans d’intervenir.

En una altra ocasió, a l’estudiantat li va sobrevenir la febre més revolucionària: boicot a les eleccions convocades per al claustre (promogut pels mateixos que es queixarien si no els deixessin votar), assemblees multitudinàries amb gent asseguda per terra (molt de l’època), organització de classes “autogestionades” (sic) que van durar de Nadal a Sant Esteve… El moment, repeteixo, era convuls i les ganes de voler canviar el món, pròpies de l’edat, ajudaven al desori.

També va ser el moment i l’escenari adequats per prendre contacte amb l’eclosió de les formacions polítiques de l’època. Psuquers que escalfaven l’ambient ja de per sí calent (alguns són avui gent de bona posició: no cal donar noms), militants del PSAN (amb qui continuo tenint bona amistat) i molta paperassa de la famosa sopa de lletres, des de maoistes fins a trotskistes, passant pel sempre sorprenent Partit Carlista socialista autogestionari. Presència discretíssima de partits més moderats. El temps i les eleccions posarien cadascú al seu lloc (o a la seva poltrona, que també).

 

Adéu a l’edifici de Lletres de la URV (1)

Ahir es va fer el comiat oficial a l’edifici de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, a la plaça Imperial Tarraco, de Tarragona. L’immoble, que originàriament havia estat el Col·legi La Salle, ja no oferia les condicions idònies per a la seva funció. En realitat mai no les havia ofert: sostres alts, diferents nivells, multitud d’escales i passadissos… Així el recordo. El recordo perquè jo hi vaig estudiar els primers cursos de la meva carrera d’història, als anys 70.

Un dels professors que vaig tenir va ser Josep Maria Sans Travé, conegut arxivista i especialista en els templers. Em ve a la memòria una anècdota d’ell: un vespre d’octubre de 1975, l’esperàvem a classe i jo estava llegint un Noticiero Universal que informava en portada del començament de la malaltia de Franco. Travé va entrar i al veure la notícia va exclamar, fent una rialleta maliciosa:

Uy! Ese ya está en capilla…

Una mica optimista: el dictador encara va tardar sis setmanes a estirar la pota.

Un altre professor era un de Literatura. No li recordo el nom, però sí el seu aspecte de progre de l’època: ulleres de cul de got, cabells llargs… Un dia, a l’acabar l’explicació d’una lliçó, va afegir una frase usual en els professors:

se ha entendido?

Al contestar-li els alumnes que sí, va exclamar, irònicament:

– Oh, qué alegria! Es un milagro! Dios existe, hoy creo en Dios!

La cita no és textual, naturalment (han passat més de trenta anys).

Altres professors que vaig tenir van ser l’antropòleg Joan Prat, el medievalista Joan F. Cabestany, la Maria Antònia Ferrer, d’Història Contemporània, i qui ahir va donar la darrera classe: Lluís Navarro. Impartia, en el seu moment, Història Moderna i és opinió generalitzada de que es tractava d’un dels millors professors de la que llavors era Extensió Universitària de Tarragona.

No voldria deixar d’esmentar, en aquest apressat exercici de memòria personal, una altra persona: un bidell, de cognom Fusté, sempre predisposat pel que feia falta i eficaç en totes les tasques que duia a terme. Dubto molt que el personal d’avui en dia tingui la professionalitat d’aquell senyor.

[Continuarà]

Anuncis que em posen nerviós (4: el de Regal)

L’escena.
Un conductor, brut de greix i mastegant xiclet, insisteix a reparar ell mateix l’avaria del seu vehicle, mentre la dona creu que cal recórrer a l’asseguradora que es publicita. Al final, el noi es dóna per vençut i deixa anar una frase que s’ha volgut popularitzar, sense èxit:

– digue’m que ets de Regal!

El missatge.
Digue’m que ets de Regal = espero que siguis d’aquesta companyia que és la millor (segons ells, és clar).

Per què em posa nerviós?
Perquè perpetua els tòpics políticament correctes: els homes intenten ser uns “manetes” però són uns inútils, i les dones són pràctiques i sempre acaben tenint raó. Algú s’imagina aquest anunci amb els sexes canviats? Ja tindríem la Lidia Falcón de torn esmolant-se les ungles.

Tenim un problema i aquest problema es diu PSC

Parafrasejo el llibre del company blocaire Xavier Mir (ben tornat!) per resumir el què penso d’aquesta formació política després de decidir (com ja estava més que cantat) votar a favor dels pressupostos espanyols. És el seu enèssim exercici d’ambigüetat calculada, de voler i doldre, de pragmatisme mal entès, de disfunció entre teoria i pràctica, entre retòrica catalanista i maniobra espanyolista.

De fet, la cosa ja li ve de lluny. Oficialment, el partit es diu PSC (PSC-PSOE). Quan una formació política necessita deu lletres, un joc de parèntesis i un guionet per identificar-se, com si fos una fórmula química, senyal de que el seu interior és un delicat equilibri de parers, posicionaments i interessos. Almenys ho era en la seva fundació. La resta de la seva història és prou coneguda: peculiar acoblament amb el PSOE (no són el mateix partit, ni tampoc hi estan pròpiament federats, però sempre-sempre voten en el mateix sentit i des de Ferraz tenen claríssim que són PSOE), si bwana (grup parlamentari propi, LOAPA…), centralitat desideologitzada i discurs banal (convido a analitzar les intervencions d’Iceta o Zaragoza: són d’una vacuïtat sorprenent).

Ara, els que deien que estimaven més Catalunya que Rodríguez Zapatero han tornat a fer una pirueta: inverteixen amb els fets la prelació entre els dos amors però, això sí, li fan un “seriós” advertiment al govern central. Si el 31 de desembre no s’aconsegueix el que fa mesos que hauria d’estar vigent, les relacions entre els dos partits poden canviar. A Ferraz ja tremolen…

I malgrat tot, i tornant al títol de l’apunt, què hem de fer amb el PSC? Es pot recompondre l’esperit d’allò que es va dir “tradició catalanista i democràtica”? Es pot permetre el luxe Catalunya de considerar definitivament perdut per a la seva causa una formació amb tan de poder, influència, significació i història? Podem salvar-ne el sector més presentable?

La casualitat ha fet que avui mateix, i amb unes hores de diferència, hagi tingut l’ocasió de saludar cordialment els dos polítics amb més poder de Tarragona: el delegat del Govern, Xavier Sabaté, i la subdelegada del Govern central, Teresa Pallarès. Tots dos coneguts de fa anys, tots dos d’un excel·lent tracte personal i tots dos significats membres del PSC. Em nego a creure que persones com el Xavier, la Teresa o molts altres, militants tots de Nicaragua, esdevinguin enemics polítics. Què hem de fer amb aquesta gent? Catalunya té un problema amb el PSC.

Bush, the end

Al final, Bush ha trobat les armes de destrucció massiva de l’Iraq: dues sabates tirades amb fúria i carregades (potser) d’un gas aroma roquefort, d’efectes letals per al nas humà.
 
Bromes a banda (la situació d’aquell país no n’admet massa), quin trist paper que està fent aquest home al final del seu mandat. Després del laissez faire en el terreny econòmic i financer, amb els efectes que tots coneixem i patim, després de deixar ben empantanagats Afganistan i Irak, i després de deixar Bin Laden i els seus secuaços exactament en la mateixa situació que estaven el 10 de setembre de 2001, després de tot això, el balanç que quedarà d’ell és el d’un president impopular, mediocre i ineficaç que marxa no a fum de sabatots, però casi.

A Obama, pobre, se li gira molta feina.

Anuncis que em posen nerviós (3: el de Tefal)

L’escena.
Una mestressa de casa es posa un munt de peces de roba per tal de buidar l’armari i fer lloc per desar-hi el seu voluminós aparell de planxar. La senyora queda rendida.

El missatge.
Si compres l’aparell (una mena de sistema compacte de planxat a vapor), no et caldrà posar-te deu jerseis i quatre barrets.

Per què em posa nerviós?
Mira que són recargolats els publicistes a l’hora de fer espots! De debò hi ha algú amb aquests problemes? Per cert, l’andròmina que anuncien també ocupa molt lloc. Tefal no: Fatal.

Barça-Madrid

Com saben els que em coneixen, no sóc aficionat al futbol. M’avorreix bastant. Avui, però, estic fent una excepció per veure el Barça-Reial Madrid. És un encontre diferent als altres. Sintonitzo la Sexta (imatge) i Catalunya Ràdio (so), i així evito els comentaris d’aquell tio de la pajarita i el seu taka-taka. La veritat és que el partit no està transcorrent a l’altura de l’expectativa que havia creat. En lloc de gols, he vist faltes contra el Messi, i en lloc de bon joc he vist que l’àrbitre, un tal Cantalejo, fa coses diguem-ne discutibles. S’acaba el descans, he d’anar-me’n. Ah! i visca sempre el Barça! (amb permís del Nàstic i de la Unión Deportiva Las Palmas).

El secret més ben guardat de Fraga

El que digui Fraga Iribarne, a aquestes alçades de la pel·lícula, no ens hauria de fer perdre gaire el temps. No és més que un pobre home decrèpit, i la seva afirmació d’ahir és una més a afegir al voluminós àlbum de perles espanyoles.

Però potser les seves paraules també se les dirigia a ell mateix i per partida doble: a part de ser nacionalista espanyol, juraria que en un cert moment es va definir com a nacionalista gallec, o almenys va afirmar que Galícia era una nacionalitat. Eren els temps en què presidia la Xunta. No són estranyes les zigazagues ideològiques a la vida de Fraga: ministre de Franco i demòcrata de tota la vida, de dreta-dreta i abraçant-se amb Fidel Castro o presentant una conferència de Carrillo, liberal de tota la vida i enorgullint-se de no haver fet servir mai un condó (potser no sap què són), i així podríem seguir.

La seva biografia pública dóna per a molt: són dècades escalfant sillons i poltrones de tot tipus, i sempre davant focus i micròfons. Micròfons que han escoltat frases atropellades, demagògiques, airades, tallants… A qué precio van los garbanzos? La calle es mía! Y no tengo nada más que decir! Ya le dicho que no tngo na más quecir! Els periodistes, encantats amb qui els donava el titular fet.

Crits, afirmacions irreflexives, incoherències… Aquest home no és el que es va banyar al mar quan la bomba de Palomares? Ara ho entenc! Fraga es radiactiu! Té isòtops a les neurones!

Anuncis que em posen nerviós (2: els de l’Illa Diagonal)

L’escena.
Diverses (són uns quants anuncis): una mena d’Alícia al País de les Meravelles que es torna petita després de menjar formatge, un noi amb cara de seminarista sent com li grinyolen els budells de gana mentre tot de plats de colors li obren pas, una noia es disposa a baixar per unes escales tretes del castell de El nom de la rosa mentre se la mira un gos petrificat… en fi, un deliri. La música, a joc.

El missatge.
Amb aquests anuncis, Illa Diagonal pretén que parlem d’ells (perquè hi anem a gastar, gastar i gastar) i jo hi estic col·laborant sense voler…

Per què em posa nerviós?
Per la seva estètica al·lucinant, com de pesadilla surrealista, i perquè els has de veure vulguis que no: els intercalen a mig Polònia. No hi ha escapatòria.

60 anys de drets humans

Seixanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, per ser més precisos. Déu n’hi do el que se n’ha parlat aquest any! I fa falta parlar-ne molt: als mitjans de comunicació, a les escoles, a tot arreu, perquè el respecte als drets humans és la base sobre la que hem de bastir qualsevol estructura social.

La humanitat necessita que aquesta declaració, curta i entenedora, lògica i assumible, inspiri tots els textos legals i totes les actuacions públiques: aquí, més que en cap situació, la teoria i la pràctica han d’anar de la mà.

El camp per recórrer és encara, malauradament, prou llarg: genocidis, tortures, execucions, desigualtats sexuals, falta de garanties processals… que esquitxen dictadures i democràcies de les quatre parts del món.

No cal viatjar gaire per preocupar-se. Segons una enquesta feta pública ahir mateix, el 33% dels joves de l’estat espanyol estan a favor de la pena de mort. Aquesta generació és la que accedirà en pocs anys als llocs de comandament de la societat amb unes idees que semblava que estaven en declivi, i no. Siguem-ne conscients.

Anuncis que em posen nerviós (1: el de la TDT)

L’escena.
És un bar com de barriada, totalment buit. L’amo, mentre eixuga gots, li mana al cambrer:

– au, engega la tele!

I acompanya l’ordre amb un cop de cap i un grunyit. El cambrer, diligent, dóna cops d’escombra a una capsa de cartró que figura que és el televisor. I és clar, com que és de cartró, no va.

El missatge.
Una tele sense TDT no és una tele. Com que aviat hi haurà l’apagada analògica, tots els aparells que no tinguin incorporat el TDT no serviran per res.

Per què em posa nerviós? 
Per la cara de pomes agres del protagonista i perquè ja fa un any que el passen. Ja ens surt per les orelles.

Esquerra: qui la diu més grossa?

Esquerra Republicana de Catalunya continua donant titulars. És cert que els adversaris, els rivals o els enemics són molts, són poderosos i usen amb diabòlica habilitat els seus mitjans comunicatius per agredir la causa catalana, però no és menys cert que, de vegades, significats militants del partit independentista hi col·laboren amb les seves sortides de to.

Fa alguns mesos van ser els comentaris de Joan Puig sobre l’agressió d’Air Berlin a la nostra llengua. Avui és notícia Joan Tardà i el seu ja cèlebre “Mori el borbó” proferit en l’acte d’enterrament simbòlic de la Constitució espanyola (per cert, proposo tornar a les alegres botifarrades d’altres anys). Que l’exclamació tenia un punt d’insensatesa ho prova el fet de que el partit ja ha corregut a matisar-la i contextualitzar-la en la seva dimensió històrica. Home! Tots ho havíem entès, que Tardà no desitja la mort de ningú! Només faltaria! El que se li critica, i no només a ell, és aquesta tendència a suministrar munició a la Brunete. Serà fet sense mala fe, potser inconscientment, però no ajuda a la causa. Gens.

Tothom té un mal dia. Un tercer Joan d’Esquerra, Ridao, va declarar sobre el 30è aniversari de la Constitució espanyola que aquesta “està deslegitimada perquè el 55% de la població actual no la va poder votar fa 30 anys”. Aquesta és la gran argumentació contra el text? És impròpia de Ridao, possiblement la ment políticament i jurídicament més ben moblada d’Esquerra. Tret que li fessin dir, que també podria ser…

Les fotos d’aquest bloc

Un company blocaire (l’autor de “La Finestra Fotogràfica”) em pregunta si la foto que acompanyava el meu apunt d’ahir, sobre un episodi a una benzinera, la vaig fer jo mateix. Ben cert que no. La imatge està “afusellada” de la xarxa, com totes les dels altres apunts. El mètode que faig servir és simple: poso una paraula relacionada amb el tema de l’apunt al Google (webs o imatges), i quan en trobo una d’adequada, clico guardar como, la penjo a l’esborrany i ja està. Espero que això no sigui il·legal o que lesioni els sacrosants drets d’autor de ningú, però si és així, la retiro ipso facto.

En concret, la foto d’ahir, que representava un detall d’un surtidor de benzina, està extreta d’una web de la Diputació de Barcelona sobre temes mediambientals, titulada, molt enginyosament, “Sostenible” (www.sostenible.cat).

El client sempre té raó

Ahir vaig passar per una benzinera a omplir el dipòsit del vehicle. Vaig calcular que hi cabrien uns 40 €, que vaig pre-pagar amb targeta. Es veu que la benzina va més barata del que jo em pensava perquè quan faltaven exactament 2,02 €, la manguera va fer un soroll característic: era la seva manera de dir que el dipòsit ja era ple i no admetia més combustible. La veritat és que no m’havia trobat mai en aquesta situació, i els dubtes em van assaltar: perdré aquesta (irrisòria) quantitat? Hauré de passar pel tràngol de suplicar-ne la devolució? Em faran un val per la propera vegada que reposti? Doncs no calia patir: va aparèixer a l’instant la caixera abonant-me els 2,02 € trinco-trinco. Sense regateigs, sense males cares, sense cap pega. Al contrari, diligentment, amb un somriure… i en català.

No és cert que sempre, sempre, el client porti les de perdre. A vegades, les transaccions comercials d’aquest país estan a l’alçada que tots voldríem. Per cert, la benzinera en qüestió està situada a Cornudella de Montsant, un preciós poble del Priorat, comarca de visita obligada.

“Salvador” porta cua

El meu apunt de dissabte passat, sobre el passi televisiu de Salvador, ha rebut un comentari, anònim però extremadament correcte, que ve a mostrar el seu desacord no amb la crítica a la pel·lícula sinó a les reflexions que faig sobre un manifest signat pels hereus del MIL. Igualment, em convida a llegir dues obres sobre el tema (un assaig i una novel·la).

Sobre la primera qüestió, només vull aclarir que l’apunt estava més pensat per parlar de la pel·lícula i de les seves conclusions que no de les activitats o de l’argumentació ideològica del MIL. No m’agrada parlar del que no conec prou bé. Potser m’hi ajudarà llegir els dos llibres que em recomana l’amable comentarista. Ell m’assegura que, si ho fes, em sortiria un apunt molt diferent. Potser sí, i en tot cas podríem encetar un interessant debat sobre un aspecte poc/mal conegut de la història recent de Catalunya.