L’Olga no és russa

He de corregir un extrem del meu apunt de dijous passat sobre la pel·lícula Quantum of Solace. Deia que la noia Bond era una “russa desangelada i inexpressiva”. Doncs bé, resulta que l’actriu Olga Kurylenko no és russa, sinó ucraïnesa. Desangelada i inexpressiva, pobreta, però ucraïnesa. Les coses com siguin.

S’ha d’anar en compte amb les nacionalitats, els gentilicis i les procedències de les persones, i els catalans som especialment sensibles a la qüestió per raons òbvies. Els uruguaians s’enfilen per les parets si els confonen amb els argentins. El detectiu belga Hercule Poirot, si no tinc mal entès, té la mateixa reacció quan el suposen francès.

El desconeixement, la simplificació, els tòpics… condueixen a aquestes actituds. Si es diu Olga de nom i Kurylenko de cognom ha de ser russa per força. Doncs no. Els mitjans de comunicació col·laboren amb la desinformació confonent, encara avui, parts pel tot: anglesos amb britànics o holandesos amb neerlandesos. O inventant-se noves nacionalitats: avui mateix La Vanguardia informa que un dels estrangers morts a la ciutat de Bombai era “angloxipriota”. Com diu?

“Salvador”, per fi

Ahir TV3 va emetre la pel·lícula de Huerga Salvador. Tot i el meu interès en veure-la, no ho vaig arribar a fer als cinemes en el seu moment, però aquesta vegada no se’m va escapar. La pel·lícula, des del punt de vista formal, em va agradar molt: bona realització, ritme adequat, excel·lent ambientació (cotxes, vestuari, atrezzo) i bons actors donant vida a uns fets dramàtics en uns anys convulsos.

Altra qüestió és el tractament de la figura de Puig Antich, de la seva militància i del seu ideari. Sabia que la pel·lícula (i el llibre d’Escribano en què es basa) no havia agradat als qui avui es reclamen hereus del MIL, el grup armat on militava el protagonista. Per documentar-me una mica, he localitzat a la xarxa una mena de manifest, signat per MIL Societat Anònima (sic), on es posicionen en contra del treball de Huerga.

El titulen “Una mortalla de luxe per un producte de misèria”, i en denuncien la manipulació dels fets, la seva concepció com a producte consumista i morbós i l’ocultació intencionada de la “història de subversió revolucionària contra el capitalisme”. Una frase del manifest em crida més l’atenció: “el missatge que es desprèn de la pel·lícula té una clara intencionalitat política en el moment actual: impedir la radicalització dels moviments alternatius”. Una mica abans ja diuen que Puig Antich és “mitificat com un lluitador per les llibertats democràtiques”.

Doncs si aquesta és la intencionalitat de la pel·lícula, ja em sembla bé: prefereixo la visió de Puig Antich com un símbol de la lluita anti-franquista i víctima de la repressió fins a les últimes conseqüències, que no la del noi embolicat en un petit grup radical, deslligat de tota l’oposició política i sindical del moment i que es dedicava a atracar bancs en un Simca.

Només com a al·legat contra la pena de mort, el film ja compleix plenament el seu paper: les irregularitats en la investigació dels fets i en el procés, la macabra restauració del garrot, la fredor del botxí fent la seva feina… no poden deixar ningú indiferent. Aquest és el missatge que m’interessa.

La realitat, en un paper

Lloc: fanal al carrer Pere Martell, de Tarragona. Objecte: paper enganxat matusserament amb cinta adhesiva. Text (respecto l’ortografia i la sintaxi): “INSTALASION ANTENA PRABOLICA”, seguit d’uns caràcters aràbics i un número de telèfon mòbil, tot en bolígraf.

Difícilment podríem trobar un text que digués més coses en tan poc espai. Tota la realitat econòmica, social, cultural, lingüística i tecnològica del nostre país condensada en mig foli. Realment suggeridor.

“Quantum of Solace”

James Bond, en l’aventura que fa vint-i-tants, s’enfronta ell solet a corruptes dolentíssims, militars colpistes i fauna similar. Entre escenes d’acció i inacabables persecucions, Bond (Daniel Craig) se les té amb M, la seva superior (Judi Dench), enèrgica però humana, sobretot quan es posa la crema de nit.

Que lluny que queda aquest personatge del dels anys 60! No té pràcticament res a veure. Del Bond masclista i irònic s’ha passat a un Bond políticament correcte i de rostre inexpressiu (una mena de Putin, com encertadament l’ha batejat un crític): en tota la pel·lícula només riu (somriu) una vegada, si m’hi vaig fixar bé; les escenes d’acció, que els 60 eren divertidament exagerades, ara més aviat cansen, per molts efectes especials que s’hi posin; quan els dolents dels anys 60 corrien perill, donava gust veure’ls morir, ara fan patir perquè sembla que els actors es facin mal de veritat. I pel que fa al famellam, naufragi total: hem passat de la impactant Ursula Andress en biquini a una russa desangelada i inexpressiva.

En fi, un film per passar l’estona, com tots. La quota turística la posa el Palio de Siena i la cultural va a càrrec d’una Tosca a l’òpera de Bregenz, a Àustria. Ah! Se m’oblidava: ara, a més de no fumar, James Bond ja no beu els famosos martinis remenats i no batuts (o era a l’inrevés?).

Universitats: avui (tampoc) hi ha classe

Tornen les mogudes a diverses universitats dels Països Catalans, com en els vells temps: sindicats estudiantils (sic) minoritaris o, en tot cas, no prou representatius es permeten per la via dels fets interrompre la ja de per sí lànguida vida acadèmica amb assemblees i tancades a les dependències. Avui (tampoc) hi haurà classe.

Es pot estar a favor o en contra de l’anomenat Pla Bolonya, però sí s’està en contra cal informar-se primer. Sospito que els “estudiants” que aquests dies tiren de pancarta i sac de dormir a les facultats no acaben de saber massa bé perquè es mobilitzen. Em remeto a algunes entrevistes escoltades en informatius televisius i llegides en articles periodístics on la idea de fons que plana és que “Bolonya” és una mena de comodí del pòquer de la protesta post-adolescent.

De manera que, en la meva opinió, estan errant el tir en el fons (no saben ben bé què és i què no és Bolonya per posicionar-s’hi en contra) i en la forma (aquest tipus de mobilitzacions, com tothom sap, s’esllengueixen en pocs dies). Mentrestant, les nostres universitats van fent la viu-viu a l’espera d’una reforma seriosa que les transformi en els autèntics motors de coneixement, recerca i formació que la societat demanda de fa dècades.

Restaurant La Bocha (Tarragona)

Comença avui una nova secció: la crítica gastronòmica. El primer a passar per l’adreçador és el restaurant La Bocha. Es tracta d’un modern local tarragoní especialitzat en carns argentines. Bocha, segons el diccionari de la RAE, designa una mena de joc de la petanca, però la imatge de marca del restaurant ens mostra un jugador de polo: queda en el misteri la raó del seu nom.

En tot cas vaig gaudir d’un sopar excel·lent, i això és el que importa. De primer, zapallitos (carbassons) farcits; de segon, un bife de dos dits de gruix perfectament cuit, amb chimichurri; de postres, panqueques (el delit de la Mafalda) amb dulce de leche. Fins i tot el vi era argentí, de Mendoza. El preu més que raonable atenent a la qualitat i al servei.

El millor?  El bon tracte del personal, agraït de tenir comensals una freda nit d’entre setmana de novembre (aglomeracions no n’hi havia, el dia que hi vaig anar).

Què es pot millorar? Tenir la carta en català no els faria cap mal, al contrari. Que sigui un restaurant argentí no justifica que el castellà tingui el monopoli de la llista de plats i vins.

Restaurant La Bocha. Vidal i Barraquer, 28. Tarragona. www.restaurantelabocha.com

 

Tarragona Hanejséfet

Que vol dir “Enyorada Tarragona” en hebreu. Amb aquest títol se celebrarà els dies 27 i 28 de novembre un seminari sobre la realitat del món jueu a Catalunya. L’esdeveniment està organitzat per l’Ajuntament de Tarragona i l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel (ARCCI). Serà una bona ocasió per aproximar-se a les importants però poc conegudes petjades que va deixar la cultura jueva a Tarragona. A la imatge, restes de la sinagoga tarragonina, conegudes actualment com Ca La Garsa, en procés de recuperació.

40.000 visites

Ahir el bloc va superar la ratlla de les 40.000 visites. Algunes dades i curiositats dels darrers mesos són aquestes:

* 460 apunts classificats en onze categories diferents, la darrera de les quals, Barcelona.
* S’ha publicat un apunt en francès i un altre en idioma barrufet.
* 285 comentaris rebuts, tots acceptats.
* Polèmica més interessant, la que va originar la campanya “Tibet Llibertat”, coincidint amb els Jocs Olímpics de Pequín.
* En els darrers mesos, he donat d’alta el bloc a Cercabloc i a Bloguzz, que em proporcionen altres dades útils de freqüència de visites i rànquing per llengua, àmbit territorial i tipus de bloc.
* El 8 de juliol vaig iniciar el costum de no posar fotografia com a senyal de dol per la mort d’algú proper. Malauradament, ja ho he hagut de fer en dues ocasions.

Dono les gràcies, una vegada més, a tots els visitants, lectors i comentaristes del bloc.

Avui, un apunt optimista: Catalunya, només, sempre

Reprodueixo (tallar i enganxar) l’article de Quim Torra a El Singular Digital del 14 de novembre passat. Una injecció d’optimisme, que bona falta fa. Atenció a la frase final:

Gabancho, Sostres i Joel Joan, l’orgull de ser català

Quim Torra

Sospito que tots tres voten partits polítics diferents –o no voten-; m’entusiasma que tots tres hagin excel·lit en les seves professions; constato que tots tres es guanyen la vida amb el seu talent; accepto que tots tres puguin tenir una idea diferent de Catalunya; m’il·lusiona pensar que tots tres votarien sí a la independència; i estic convençut que tots tres s’horroritzarien de veure el seu nom escrit un al costat de l’altre. Tant se me’n dóna. A mi m’agrada veure’ls junts perquè són alguns dels noms que m’han retornat l’orgull de ser català.

L’havia perdut, jo, l’orgull de ser català. El pujolisme, que tan beneficiós deu haver estat en altres coses, a mi em va deixar narcotitzat. Catalunya convertit en el país de les belles dorments, esperant eternament el bes del príncep espanyol del moment. I, és clar, no arriba mai el príncep blau muntat en el cavall blanc, sinó que en el món real té forma de gripau socialista o del PP, també tant se me’n dóna, vigilant que continuem restant adormits, ben quietets i tapadets amb la manta, perquè puguin passejar-se pel país tranquil·lament a passar-hi el ribot. Al menys, sempre podrem agrair-li al tripartit que ens hagi despertat.

Sí, hi ha gent que ha deixat de somniar truites –espanyoles– i fan de la seva vida un exercici diari de compromís. Davant de tant nacionalista de regional preferent, catalanistes al bany maria, tebis i assenyadíssims, masoquistes d’Espanya a la que es donen un cop i un altre, aquí hi ha gent que ha dit prou i, cada un a la seva manera, combat per unes idees i un país. Gent que ja s’ha oblidat de mirar al Sud i torna a mirar al Nord, on la gent és neta, noble, lliure i culta. I feliç.

I jo vinc i els ho agreixo. Perquè és clar, ara resulta que els Sostres, Joans i Gabanchos, i els centenars com ells, que s’hi juguen el coll cada dia i que han compromès el seu futur professional per defensar uns ideals, encara hi ha qui, des de les mateixes files que es diuen nacionalistes, rastrerament, rosegadors de sofà, s’escandalitzen. I així sentim a dir que en Sostres “es passa”, en Joel Joan “crida molt” o que la Gabancho, ja se sap, “diu el que diu perquè no hi té res a perdre”.

On hem arribat? I què si algun cop no l’encerten? M’importa un rave que s’equivoquin (que, per descomptat, passa poques vegades). Ells i gent com ells han obert el camí. Que no hi ha full de ruta? Perdonin! És imparable el moviment independentista que ho arrasarà tot, especialment als polítics que s’hi oposin. Han entrat mai al Facebook? Jo l’acabo de descobrir. El Facebook és nostre, dels catalans. Hi bullen milers d’iniciatives. Catalans desacomplexats, orgullosos de ser-ho, que parlen normal, que escriuen normal, que s’interessen per coses normals. Sobretot, doncs, per la llibertat del seu país. Que lluny està el món del Facebook dels partits polítics catalans! Que no s’adonen que aquí, a Catalunya, alguna cosa es mou, que molta gent s’està bellugant, que aviat ja no seran necessaris?

Un amic meu, que té una tendència irreprimible al pugilisme dialèctic, em va dir un cop que érem uns capats –políticament parlant-. Error. Érem uns estruços capats. Així segueixen la majoria dels polítics catalans, amb el cap enterrat. La resta, encara que no sé si ja podrem mai recuperar la integritat física, ens anem aixecant, traient-nos la sorra de la cara i mirant-nos als ulls i avancem, com podem, però endavant, sempre endavant. Ells, en canvi, es van quedant enrere.

Sostres, Joan, Gabancho. Tan diferents però que jo veig tan iguals: l’orgull de ser i de sentir-se català. Es tracta d’això precisament, de donar-li la volta, de fer escampar la boira de tants anys, de recuperar un orgull que és civisme, pàtria i compromís, de deixar de fer-nos perdonar ser catalans. Sí, ho som, som catalans. I ens agrada ser-ho. Cada u a la seva manera i com pugui. Tots, amb el mateix objectiu: Catalunya, només, sempre.

Tota una època a la deixalleria

Avui, un moment significatiu a la meva vida. He dipositat a la deixalleria tres andròmines de reproducció sonora corresponents al segle XX, és a dir, completament periclitades i avariades que, a finals del 2008, seguien ocupant lloc i acumulant pols. A saber, un conjunt de ràdio-tocadiscs-reproductor de casets (que en el seu moment en dèiem “torre”) amb dos altaveus, una ràdio portàtil i el reproductor de casets del cotxe, fet malbé el dia que hi van accedir uns desconeguts.

Amb ells se’n va una manera d’escoltar la música de la meva època. Música dels 80 i 90, no sé si millor o pitjor que altres dècades, però en tot cas la de la meva joventut: Sau, Lluís Llach, Bee Gees, Queen, Pet Shop Boys, Simon & Garfunkel… que espero seguir escoltant quan faci un reciclatge, gravi els vinils que guardo i entengui com funciona això de l’Ipod (s’escriu així?).

Tarragona, espai festiu, espai teatral

Dins la Tardor Literària es celebra el Seminari Tarragona: espai festiu, espai teatral. De la plaça del Corral al teatre all’italiana. Tres actes:

* A les 17 h., El drama assumpcionista de Tarragona (1388), a càrrec d’Amadeu Soberanes i Francesc Massip.

* A les 18,30 h., El cicle de Corpus i de Santa Tecla de Tarragona en el context dels Països Catalans, a càrrec de Jordi Bertran.

* A les 20 h., presentació del llibre Joan Puig i Ferreter, 50 anys després, a càrrec de Fina Anglès.

Tots els actes, als Serveis Territorials de Cultura de Tarragona.

El fotògraf Centelles, sempre al lloc oportú

Avui, visita a l’exposició “Centelles, l’atzar i la memòria” al Palau Robert de Barcelona, que demà tanca portes. S’hi mostren les fotografies que la família d’Agustí Centelles va trobar no fa gaire en una capsa de galetes i que engruixeixen l’interessantíssim llegat del fotògraf valencià. Corresponen a l’època de la Segona República i de la Guerra Civil, i ens demostren, una vegada més, que Centelles tenia una peculiar habilitat per estar a tot arreu i llegar-nos, amb la seva càmara, imatges tant dels fets més transcendentals que li va tocar viure (el Sis d’Octubre, el començament de la guerra, els Fets de Maig…), com la vida quotidiana dels verdaders protagonistes de la història, els refugiats, els soldats anònims, els nens… Seva és la famosa foto del milicià disparant a la Plaça de Catalunya parapetat rera un cavall mort (a la imatge), i seva és també una de menys coneguda, però impressionant: un fanal tot retorçat com a conseqüència d’una explosió a la Gran Via, davant el cinema Coliseum. Això sí que és memòria històrica a no oblidar.

La igualtat, segons el Departament de “Trabajo”

Cau a les meves mans un opuscle. Miro de què es tracta i llavors el que cau és la meva ànima als peus. Es tracta del programa del III Congreso Nacional para Racionalizar los Horarios Españoles, tot en (i només) en castellà. Fins aquí, res d’especial, si no fos pel petit detall que el congrés es celebra a Tarragona, l’organitza el Departament de Treball de la Generalitat i hi col·laboren els Ajuntaments de Tarragona i Barcelona i la Diputació de Tarragona.

A l’interior del fullet, algunes perles. La inauguració anirà a càrrec de la “Consejera del Departamento de Trabajo”; hi intervindran, entre molts altres, la presidenta de l'”Instituto Catalán de las Mujeres” i la rectora de la “Universidad Ramón Llull”; el comitè d’honor del congrés està integrat per tots els presidents de les comunitats autònomes, llevat, és clar, del País Basc. La broma costarà a cada assistent 150 €. Informació a la web www.horariosenespana.com que és, sospito, qui mou els fils de veritat.

Un logotip encapçala tota la informació: “A la feina, iguals”. Per al Departament de Treball, els catalans no som ni iguals ni diferents: simplement som inexistents.

Creure-s’ho o no

Dues notícies. Una, la creació de l’Acadèmia de les Ciències Cinematogràfiques de Catalunya, disposada a elevar el nostre cinema al nivell que li correspon, d’igual a igual amb els altres. Espero amb rutinària indiferència els comentaris despectius o condescendents dels mindundis de torn. L’altra, l’èxit assolit per la producció televisiva Serrallonga i l’exhauriment del còmic editat per a l’ocasió. Sèrie excel·lent, si obviem l’accent xava dels protagonistes, com oportunament ens ha recordat algunt crític.

Nou impuls al cinema amb la creació d’una entitat com cal, grans inversions en productes ben fets. Aquest és el camí de la cultura catalana, posant-hi ganes i talent (i calés, és clar), abandonant la por, l’autoodi i el vol gallinaci. Creient-s’ho.

10 Kasim 1938

Ahir va fer 70 anys que va morir Kemal Atatürk, el pare de la Turquia moderna. Ahir, com cada 10 de novembre, la població va observar un minut de silenci a les 9:05 del matí, hora exacta del decés com oportunament recorden els rellotges aturats del palau de Dolmabahçe.

Sempre m’ha fascinat aquest personatge. Una fascinació que va augmentar quan vaig visitar el seu país, on continua rebent un tracte proper a la veneració. El seu retrat, amb aquell posat seriós que sempre gastava, presideix tots els àmbits de la vida oficial i quotidiana, des del control de passaports dels aeroports fins a les botigues, passant pels segells i els bitllets de banc. No és que subscrigui el seu ideari, més aviat al contrari: va aconseguir la modernització i la laïcització del país, sí, però al preu d’un règim personalista de partit únic i d’una persecució de les minories kurda i armènia que encara dura. Més aviat és la manera de ser el què m’atreu del personatge: la barreja de magnetisme i de carisme, la facilitat per transmetre resolució i idees clares, la proximitat amb la seva gent i la identificació amb la seva nació. Per entendre’ns, el contrari que Montilla.

En moments de desconcert per al nostre país, ara que s’ha posat de moda buscar desesperadament models de lideratge polític en altres latituds, fins i tot transoceàniques, no és mala cosa emmirallar-se també en líders del passat, com per exemple Atatürk. Insisteixo, fixant-se només en el “com” i no en el “què”.

Llegir bé les notícies

Aquest matí m’ha impactat el titular del Diari de Tarragona. Parlava de que la Colla Jove dels Xiquets de Valls havia aconseguit un set de dotze, un castell que no s’havia carregat des del segle XIX. Un set de dotze! Quina passada! Delerós d’ampliar la sensacional notícia, he corregut a mirar altres diaris, digitals i de paper. Que estrany! No semblava que li donessin gaire importància. A més, tots s’equivocaven: deien dotze de set, i no set de dotze. Al final, ha resultat ser com l’acudit del que anava en contradirecció per l’autopista: era jo que errava al llegir la notícia apressadament.  Efectivament, la colla vallenca va fer ahir un dotze de set, construcció atípica, meritòria com totes, però ni de bon tros per passar als annals de la història dels castells.

Les següents notícies, en canvi, llegides amb calma i atenció han resultat ser certes, encara que no ho sembli:

Avui: “Demanen que el Sant Grial sigui Patrimoni de la Humanitat”
El País: “Los pájaros obligan a cerrar varias horas un aeropuerto en Roma”
El Periódico de Catalunya: “Desenes de monjos grecs i armenis s’estomaquen al Sant Sepulcre”

Cal llegir bé les notícies, posant-hi quatre ulls (almenys els que som miops).

El nivell dels polítics és el que és

Ha transcendit que la candidata a vice-presidenta dels Estats Units, Sarah Palin, va demostrar el seu nivell de geografia en una entrevista, al no saber citar els països que formen el NAFTA (que són el seu, Canadà i Mèxic) i ignorant si Àfrica és un país o un continent. Crec recordar que un altre polític ianqui va assegurar una vegada que a Mèxic es parla llatí…

Circula també aquests dies per Youtube un video de la mateixa categoria: una regidora de Santa Cruz de Tenerife no sap què volen dir les sigles ONG, cosa que provoca la indignació d’un regidor de l’oposició i el desconcert de l’alcalde.

El nivell cultural dels cridats a regir les societats és sorprenentment baix. No m’escandalitza, perquè a mi ja no m’escandalitza res, però sí em sorprèn. El president Rodrìguez Zapatero, que finalment ha aconseguit la seva cadira per seure a Washington per decidir-hi la “refundació del capitalisme” (toma castanya!), té uns coneixements limitadíssims d’economia i els pocs que té els hi va donar el ministre Sevilla una tarda en dos patadas. Compareu les dificultats lingüístiques del president Montilla amb la fluïdesa del president Pujol quan anava per aquests mons de Déu. Podríem seguir amb altres ignoràncies supines, currículums justets i limitacions palmàries.

Figura que quan algú ocupa un càrrec públic, o aspira a ocupar-lo, ho fa a partir d’una tria o selecció rigurosa i perquè té el darrera tota una estructura de partit o bé un sòlid equip d’assessors de tota mena, però sembla que tot això falla, ateses les notícies que ens arriben.

Per cert, aquests polítics són els que fan anar importants pressupostos o, en el cas de Palin la caçadora, podrien arribar a tenir accés a l’armament nuclear… per disparar-lo a quin país?

Estem en bones mans? 

Carrers de Tarragona: Estanislau Figueras

Recorda qui fou cap de govern durant la Primera República Espanyola, que exercicí l’advocacia durant anys a Tarragona. El carrer comença a la Rambla Vella i acaba a la plaça Imperial Tarraco, i és una llarga recta per on els vehicles s’embalen i els vianants se la juguen creuant els semàfors amb vermell.

El primer tram havia estat la carretera de Barcelona i conserva l’aire de quan veia passar cada dia centenars de camions. Les façanes, brutes i lletges necessiten una bona reforma. Li donen vida alguns comerços (una pizzeria, una carnisseria, una vinacoteca o una botiga de guitarres). Altres, com una de jocs didàctics i un sex-shop, s’ofereixen en lloguer. En una paret a la cantonada amb el carrer Yxart encara es pot distingir un anunci d’Óptica Ortopedia Budesca: que en fa d’anys que hi és!

El sector central del carrer està presidit per l’enorme edifici del col·legi de les Carmelites, obra de l’arquitecte Pujol de Barberà, amb la seva església inacabada.  Enfront, el pati que havia estat dels Caputxins i on l’Agrupament Escolta Alverna hi celebrava les primeres Fires de Xauxa. Quantes vegades hi havia jugat! Remember when..?

El tros final acusa la proximitat de l’antic edifici de La Salle, actual Facultat de Lletres i aviat chi lo sà. S’hi succeeixen els negocis orientats als estudiants: un pub, un kebab, une pizzeria… Tot molt acadèmic.

On va la universitat?

Ahir em va tocar fer una gestió a l’Escola d’Enginyeria Química de la Universitat Rovira i Virgili, al Campus Sescelades de Tarragona. Sempre m’ha fet gràcia aquest ús abusiu del mot campus per designar una realitat que no té res a veure amb la nord-americana, però aquest no és el tema. No hi havia estat mai i em va costar Déu i ajuda trobar l’oficina que buscava. El recinte és un conjunt d’edificis moderns, estil Bellaterra, units per patis, escales, rampes, jardinets… però sense pràcticament cap rètol que orienti el visitant ocasional. Les úniques referències escrites, en esprai, són les invectives contra Bolonya

El més curiós de la meva experiència va ser la sensació de que en aquella Escola Tècnica no hi havia activitat de cap tipus, encara que fos la una del migdia d’un dimecres. Una hora plenament lectiva, doncs. Recintes deshabitats, despatxos buits, poquíssims estudiants… fins i tot la cafeteria estava mig buida. La sensació era la de trobar-se en un món endogàmic, tancat en ell mateix, d’esquena a la societat, apte només per a iniciats. Insisteixo: parlo de sensació, no de realitat.

No vaig poder evitar fer-me moltes preguntes en pocs minuts. Què dimonis s’hi fa, a les universitats? Realment la qualitat de l’ensenyament és la mateixa d’abans? Perquè n’hi ha tantes? En definitiva, cap a on van les universitats? Avui s’han celebrat eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona. Caldrà estar atents al nivell de participació, perquè ens donarà una dada interessant per al debat.

Les llàgrimes de Jesse Jackson

La imatge de Jesse Jackson, històric líder negre, fent esforços per contenir l’emoció, és una de les imatges el dia de l’elecció del nou president dels Estats Units. Potser no s’ha acomplert del tot el somni de Martin Luther King, però va en la bona direcció. Un representant d’una minoria ètnica guanya unes eleccions, ho fa de manera clara, rodejat d’entusiasme i d’il·lusió, i amb tot a favor, inclosa l’esportivitat del seu derrotat contrincant.

Per “col·laborar” amb aquest dia rodó per als Estats Units i per al món, ja han començat a aparèixer, com ocells de mal averany, tertulians i comentaristes relativitzant la victòria, pronosticant tot tipus de desgràcies i dificultats, i venint a dir que, en el fons, res no canvia. Els polítics electes tenen cent dies de gràcia: ja hi ha qui no en dóna ni dotze hores. Com són.

M’apunto a l’onada optimista, il·lusionant i renovadora que representa Barack Obama, i m’apunto per la part que m’afecta: la transposició del seu esperit, de la seva actitud, a la política catalana. Llegiu l’article d’avui de Vicent Partal. Sí, nosaltres podem.

Bloguzz: aquest bloc ja és el 15è de la seva categoria

Avui toca auto-bombo. El bloc Les aigües turbulentes ha experimentat, en els dos darrers mesos, una espectacular pujada entre els blocs inscrits a Bloguzz. Heus aquí la comparativa entre els dos darrers mesos:

30 de setembre de 2008

Puntuació general: 4.667
Posició general: 33.959 sobre 52.419 blocs
Posició blocs en català: 478 sobre 727
Posició blocs en català i personals: 85 sobre 124
Percentatge d’influència absoluta: 23%

31 d’octubre de 2008

Puntuació general: 25.049
Posició general: 11.528 sobre 52.620 blocs
Posició blocs en català: 88 sobre 734
Posició blocs en català i personals: 15 sobre 126
Percentatge d’influència absoluta: 36%

Una alegria de tant en tant no fa cap mal, i la vull compartir amb els meus lectors, fidels o ocasionals, que són en definitiva els que donen rellevància al meu bloc.

“Camino”

Una nena pateix una greu malaltia. La seva catòlica família i la institució a la qual pertany aprofitaran el dolorós procés per donar-li la volta: el patiment de la criatura, en el fons, és desitjat perquè s’interpreta com un designi diví que mena a la santedat.

La pel·lícula és, entre més coses, una crítica a l’Opus Dei, sutil, no frontal. Si no recordo malament, la institució no hi és esmentada en cap moment, però els senyals són continus i evidents, començant pel títol del film i acabant per una representació a mida natural de Sant Josepmaria (així, tot junt), fundador del tinglado.

La duresa del seu planteig i de l’argument (basat en fets reals) no deixen indiferent. La tensió que provoca la successió d’escenes basades en hospitals i fanatisme religiós només cedeix amb els moments onírics que viu la nena (magnífics efectes especials) i amb el contrapunt popular d’un centre social i la seva funció de teatre.

Per reflexionar.

Saló del Manga

Acaba avui el Saló del Manga, amb notable èxit si hem de fer cas als mitjans d’informació. El còmic japonès és un autèntic fenomen, amb les seves fires, volum de negoci, afeccionats incondicionals i, naturalment, presència massiva a Internet. Consulto la paraula manga a Viquipèdia, que distingeix fins a vuit gèneres diferents, segons el sexe, edat i orientació sexual del públic al qual van adreçats. És tot un món.

Arribo tard a aquest fenomen. Els de la nostra quinta ja érem ganàpies quan la televisió ens oferia, havent dinat, les sèries Heidi i Marco, que prodríem considerar uns antecedents del manga. Per tant, només em queda mostrar la meva sorpresa davant el creixement que ha experimentat aquest món. Sorpresa agradable, perquè es tracta d’un fenomen absolutament aliè a l’abassagadora cultura nord-americana, que no ens treurem del damunt la propera setmana (ni cap de les altres 51 de l’any).

[Apunt dedicat a la meva estimada fillola Laura, que a aquestes hores deu està rendida de tan trescar pel Saló del Manga]

Quan veníem castanyes

Dies de castanyada i dies, també, de polèmiques amb Halloween. A la porra el Halloween, parlem de castanyes. Certament s’ha anat perdent una part de la tradició de Tots Sants. Les castanyeres de tota la vida, ben abrigades amb unes mañanitas i remenant les castanyes amb un girapeix, han estat substituïdes per grups de nois en samarreta, venent desmenjadament el producte per fer uns calerons destinats a un institut o una associació. Potser és cosa del canvi climàtic.

Jo també havia venut castanyes, fa anys. L’entitat que ho organitzava era l’Agrupament Escolta Alverna, de Tarragona. Llavors (parlo dels anys 70) érem pràcticament els únics que ho fèiem. 

Les anècdotes eren moltes. Ja que parlo de climatologia, recordo perfectament haver venut castanyes a les tres de la tarda sota un sol de justícia al Balcó del Mediterrani; allò era tenir moral.

Torràvem les castanyes al pati dels Caputxins i les transportàvem en bicicleta o ciclomotor a les parades, proveïdes d’un bidó amb un fogonet de càmping-gas per mantenir-les calentes. A certes hores, no donàvem l’abast amb els viatges. Per cert, un any la Guàrdia Urbana ens va multar no sé si per fer foc a les parades o per tenir instal·lats fogonets sense permís municipal.

La mesura per servir les castanyes i omplir les paperines era un vas de plàstic on en cabien 10, per exemple. Doncs bé, amb l’efecte de l’escalfor, al passar-lo moltes vegades pel bidó on es conservaven calentes les castanyes, el vas s’anava derretint i empetitint, de manera que unes hores després ja només n’hi entraven 6 o 7… i seguíem cobrant la paperina al mateix preu. Es feia sense mala intenció, és clar…

Donàvem a conèixer la mercaderia a base de crits per captar l’atenció dels vianants. Al principi tot era “castanyes! compri castanyes!” o bé “castanyes calentetes”. Unes hores més tard, els crits ja eren més originals i agosarats:

– si la dona li fa banyes, compri castanyes!

Era l’edat, és clar. I acabo perquè m’adono que he repetit la paraula castanyes catorze vegades. Ja em surten per les orelles.