Benvinguts, Mossos

Demà es despleguen els Mossos a les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre i completen així un procés que ha durat bastants anys de substitució en la tasca de garantir la seguretat ciutadana i l’exercici de les llibertats a Catalunya. Que siguin benvinguts i que sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies. Obstacles no els en faltaran, des de la maldestra direcció política del Cos fins als mitjans de comunicació, delerosos de fer sang amb el més nimi dels incidents, passant pels que enyoraran la Guàrdia Civil i la Policia dita Nacional.

Doncs que no plorin perquè continuen aquí. Seguirem trobant-los a les duanes, a les oficines del DNI i a molts altres llocs. A Espanya ja es van cuidar prou en el seu moment de que, també en els cossos policials, tot quedés atado y bien atado. Per a ells, les cireres (remanades) i per a nosaltres, els marrons, i no precisament glacés.

No menystinguem, però, el canvi en positiu que suposa tenir un cos policial nostre dirigit per nosaltres. Una important eina d’estat, tal i com no es cansa de repetir Miquel Sellarès, pare de la criatura, cada vegada que té ocasió de parlar-ne públicament. Sapiguem interioritzar aquesta idea.

Delictes de lesa majestat

Coincideixen en el temps dues notícies sobre monarquia i llibertat d’expressió. Una, el judici i absolució dels joves catalans que van cremar retrats dels reis d’Espanya. L’altra, la posada en llibertat del noi marroquí que va escriure en una paret “Déu, pàtria i Barça”.

En ambdós casos, després de tot el patracol de detencions, interrogatoris, paperassa judicial, mobilització d’advocats, neguits dels acusats i dels seus familiars i amics i protestes populars (justificadíssimes), després de tot això, s’acaba amb la llibertat dels imputats. No podien haver començat pel final? No hi ha res més greu per investigar, perseguir i jutjar? Després que no ens vinguin amb queixes pel col·lapse de la justícia.

No cal ni dir que entre el respecte a un cap d’estat i l’exercici de la llibertat d’expressió ha de prevaler el segon, i els dos casos que ens ocupen són meridianament clars en aquest sentit. Cremar retrats, ninots, símbols o banderes amb intencionalitat política és més vell que l’anar a peu i així seguirà essent pels segles dels segles (una altra cosa és que tingui alguna eficàcia) i l’expansió culé del noi magribí no hauria d’haver deixat de ser el que és: una criaturada.

El resum de tot plegat, d’una lògica aplastant, el fa, qui ho havia de dir, la reina d’Espanya en un llibre acabat de publicar: “només són papers que cremen; ja s’apagaran”.

Quan “La Vanguardia” l’encerta

Ja fa anys que sóc crític amb la línia ideològica de La Vanguardia, amb el tractament que fa del catalanisme en general i d’Esquerra en particular, amb la seva refrectària posició davant la llengua, amb la seva ridícula dèria pels toros… I em temo que la tònica continuarà sine die.

Avui, però, cal fer una excepció i reconèixer l’encert d’una iniciativa del centenari rotatiu barceloní. Han penjat a la xarxa la seva hemeroteca sencera (127 anys de diaris) amb un potent buscador per dies o per paraules clau. Amb dos o tres clics s’obre la pàgina del diari que interessa, en format .pdf. Tot gratuït, almenys per ara (toquem fusta).

Serà una eina utilíssima per estudiosos, historiadors, periodistes i persones minímament interessades en el passat: des de les notícies que han canviat el món fins als anuncis publicitaris més curiosos de cada dècada, passant per les necrològiques, verdadera marca de la casa de La Vanguardia, i on tothom surt alguna vegada. Jo mateix, no vaig tardar ni sis mesos de vida a veure el meu nom imprès a l’esquela de l’àvia…

Orssi ena Val d’Aran

Ua orssa hè a anar de bòlit era Val d’Aran. Era reintroduccion de plantígrads en Pirenèu catalan e francés originèc ua polemica qu’encara dura e que non è sus eth opinion formada.

Pr’amor que non pòden tornar a trescar pes montanhes araneses es orssi, se tota era vida ac auien hèt?
Mès d’autra banda, quin besonh i li cau hè’c, en tot saber es perjudicis qu’ocasione?

Un, qu’ei de letres e demore en Tarragona, non sap quina carta deféner. Quauquarrés me pòt convéncer?

Obama, no diguis blat

Sucumbeixo a parlar de les eleccions presidencials nord-americanes, incapaç de suportar el grau de pressió a què ens estan sotmetent els mitjans de comunicació, talment com si fóssim nosaltres els votants.

Per decret-llei s’ha decidit que Barack Obama guanyarà. Jo també el votaria, si pogués, però no deixa d’empipar una mica aquest entusiasme periodístic, bastant generalitzat, cap a la figura del senador mulat. Tot quadra, tot és perfecte: és jove, representa la primera oportunitat seriosa d’una minoria ètnica d’accedir a la Casa Blanca (quina ironia!), comunica bé i és una barreja de dos presidents ben considerats a casa nostra: Roosevelt (també Obama haurà de gestionar una crisi) i Kennedy (com ell, també podrà establir una “Nova Frontera”). Al seu davant, un candidat republicà que em recorda l’Abuelo Cebolleta, encarcarat i amb un discurs poc convincent, i una aspirant a vice-presidenta que sembla una comercial de perfums l’Oréal.

Les enquestes també detecten un vot ocult que, en el darrer moment, podria decantar-se cap a McCain i fer-lo guanyar. No ho desitjo, però seria una bona lliçó per a analistes i media que, de tant saberuts, a vegades ho tenen tot coll avall abans d’hora.

No podem votar Obama a les eleccions del 4 de novembre, però algú ha considerat oportú implicar-s’hi a fons. La collonada consisteix a fer un retrat gegantesc del candidat demòcrata, fet amb sorres de colors al Fòrum de Barcelona. Ja ens han fet saber que no costarà res al contribuent. Només faltaria.

 

Carrers de Tarragona: Joana Jugan

Va de Marquès de Montoliu a l’avinguda d’Andorra. Deu el seu nom a la religiosa bretona, canonitzada fa pocs anys, fundadora de les Germanetes dels Pobres, les quals realitzaven la seva meritòria labor social en un edifici tocant al carrer. Dic realitzaven perquè ja no: ara ja no hi són, i l’extens i llaminer terreny que l’envoltava ja llueix grues i una estructura de set nivells. Els Germanets dels Rics n’han pres el relleu.

Caminant pel carrer, que fa corba, ens trobem l’antiga Església Baptista, actualment traslladada a un altre lloc, i la clínica veterinària del Dr. Patino, que entre altres serveis realitza electrocardiogrames i endoscòpies per a gats i gossos. Algú ho ha de fer.

El següent i darrer tram (és un carrer curt), un forn-pastisseria ofereix diversos productes a les pissarres de la porta, tot en castellà (inclosos uns alfajores con dulce de leche argentins), fins que es passa al català quan es tracta d’anunciar panellets. Curiós. Detall que no té un altre establiment situat més avall: l’Slavitch, que ven productes “exportats de Rússia” en castellà i rus. No importats, sinó exportats.

 

La xocolata del lloro

El nou vehicle oficial del president del Parlament, Ernest Benach, ha costat una considerable quantitat de diners (el nombre d’euros varia segons la font, com els assistents a una manifestació). En tot cas, el diari Abc ha considerat aquest fet notícia de portada, amb grans titulars. Que baix que ha caigut el diari madrileny, si ha de recórrer a aquests mètodes per vendre exemplars! Ja sembla El Mundo.

Trobo del tot demagògic donar voltes sobre aquesta qüestió, francament anecdòtica. No sé quan ha costat el cotxe, però és la xocolata del lloro al costat de tantes i tantes despeses oficials innecessàries o supèrflues. Sense anar més lluny, la campanya Som-hi! que ens atabala dia sí, dia també, a tots els mitjans de comunicació, però podríem seguir: subvencions milionàries per fer vés a saber què, equipaments que acaben costant el triple del seu pressupost inicial, sous de personal de (des)confiança , etc.

Posats a criticar el fet, trobo més escandalós que el president del Parlament i la resta d’alts càrrecs institucionals no usin amb més freqüència el transport públic, per deficient que sigui. A no ser que al reusenc Benach li faci basarda prendre el tren a l’estació del Camp de Tarragona…

 

Avui, els Barrufets barrufen barrufets

Avui els Barrufets barrufen barrufa barrufets. Els que barrufem una barrufa barrufa ens havíem barrufat molt amb aquests barrufets barrufets que barrufen un barrufet barrufet. Ja no es barrufen barrufes com aquelles. És una barrufa.

Per molts barrufets, Barrufets!

(a sota, traducció al català)
Avui els Barrufets compleixen cinquanta anys. Els que tenim una edat similar ens havíem divertit molt amb aquests personatges blaus que parlen un llenguatge incomprensible. Ja no es dibuixen historietes com aquelles. És una llàstima.

Per molts anys, Barrufets!

Vaga de secretaris judicials: sí però no

Com que la justícia espanyola funciona tant malament, els secretaris dels jutjats han decidir fer una vaga, és a dir agreujar unes hores més la situació de caos. Com a exercici de coherència, no està malament.

Aquesta gent tenen la seva part de raó. Fa dècades que la justícia arrossega carències materials i organitzatives. No hi ajuden gens, al contrari, les contínues modificacions dels codis Civil i Penal i la politització del poder judicial. La cirereta de la vaga d’ahir van ser les xulesques declaracions del ministre del ram, que tampoc fan cap favor a ningú.

Però més enllà de mancances o intromissions, caldria que els de la toga entonessin un mea culpa i assumissin la seva ídem. Caldria parlar dels farragosos procediments judicials, fèrriament mantinguts amb l’ajuda inestimable de tants despatxos d’advocats, que viuen d’aìxò; caldria parlar del llenguatge decimonònic (cúmpleme poner en conocimiento de V.E…) que conviu alegrement amb els ordinadors, refrectàriament assumits; caldria parlar de compliment d’horaris per part dels funcionaris judicials; caldria parlar de moltes coses…

 

 

A qui li toca rentar els plats?

Si una cosa caracteritza a les esquerres és la tendència a regular-ho tot, fins a envair aspectes referits a l’àmbit més personal dels ciutadans. La darrera prova, i no serà l’última, són les reformes que el govern vol introduir al Codi Civil. Les més aparatoses (i conegudes) són l’obligació dels pares de fills adoptats a dir-los-ho quan aquests compleixen 12 anys, l’equiparació de la infidelitat matrimonial a la poligamia i la institucionalització del repartiment equitatiu de les feines de la llar.

La primera reforma afecta un tema molt delicat que sembla que s’aborda amb la més gran de les lleugereses. Deixem-ho aquí. La segona no hi ha per on agafar-la. La tercera reforma és on més clarament es fa palesa la invasió de la privacitat de les persones a què feia referència. Quina necessitat hi ha de declarar l’obligatorietat de partir-se les feines de la casa? S’han de distribuir feines senceres (planxar, rentar, canviar bolquers…) o bé s’han de partir al 50 % cada feina? Els fills en edat crescudeta han d’ajudar, és clar. Ho diu la llei, però? Què passa si hi ha servei domèstic, vulgarment dit chacha? Qui controlarà les feines? Posaran un circuït tancat que ho gravi tot?

Ja sé que són preguntes portades a l’absurd sobre un tema seriós que no admet discussió, però el plantejament legal que se’n fa porta a fer-les. Si no, mireu com ho titula el digital grogós E-notícies: “Els homes hauran de rentar plats per llei”. Un dels comentaris de la notícia fa: “ni Stalin en els seus millors temps ho hagués fet millor”. Els altres 58 comentaris són per l’estil.

Ens estem passant tots de rosca.

Invasió d’otorrinolaringòlegs

Entre el 18 i el 21 d’octubre se celebra a Tarragona el (agafeu aire) 59º Congreso Nacional de la Sociedad Española de Otorrinolaringología y Patología Cérvico-Facial. Hi ha previstos 1.300 assistents. Amb el degut respecte per aquesta disciplina mèdica i pels seus professionals, jo em pregunto: realment calen quatre dies i ajuntar tanta gent? De què parlaran tanta estona? Quant costa organitzar-ho? Quin profit en treu veritablement la societat amb aquests congressos? Determinats sectors econòmics de la ciutat sí, evidentment, però, i la resta?

Són preguntes que ja fa temps que em formulo cada vegada que veig anunciats aquests esdeveniments al Palau de Congressos, que periòdicament es veu envaït per encorbatats provistos de carpetes o bosses de merchandising i amb acreditacions penjades del coll. Els assistents a aquests congressos, a més, han de viatjar, s’han d’allotjar a un hotel, han de menjar… i tot plegat costa un pastón, com diuen els nostres veïns. Potser la incipient crisi econòmica moderarà tantes alegries congressuals.

Per cert, del 10 al 15 de novembre hi ha previst el VII Simposio Nacional de Úlceras por Presión y Heridas Crónicas…

Cal llegir el llibre de Xavier Roig

Xavier Roig, empresari que escriu setmanalment un article a l’Avui, acaba de publicar La dictadura de la incompetència, a Edicions La Campana. Tesi del llibre: la societat occidental, i especialment la mediterrània, viu dominada per l’estatisme i per una mena de correcció política on tot el què és privat és dolent i el públic bo, on tothom confia que algú altre solucionarà els problemes, on hi regna un difús progressisme ple de clixés, on la globalització és l’espantall perfecte per justificar les pròpies incompetències. Les incompetències del títol del llibre: de les administracions públiques, dels funcionaris, de les universitats, dels empresaris, dels treballadors, dels ensenyants, dels gestors culturals, dels diputats. Incompetències de les drets i les esquerres que, també en això, s’avenen de seguida.

Es podrà estar d’acord o no amb les idees de Xavier Roig. Un sector prou influent de la societat segur que no (aparells dels partits polítics, grans sindicats, determinats mitjans de comunicació, grups de pressió…) i faran els possibles per silenciar-lo, però s’ha de llegir. El món està canviant molt depressa, ens hem adormit i, com es diu vulgarment, ens agafaran amb els pixats al ventre.

 

No voleu Alonso? Doncs tres tasses

Una marca d’automòbils sorteja entre els que s’acostin als seus concessionaris un premi peculiar: passar un dia amb Fernando Alonso, el corredor de Formula 1.

Quin horror. Sort que no seré agraciat amb aquest regal. Ha de ser realment dur aguantar vint-i-quatre hores aquest paio, famós per la seva “simpatia” i pel seu engreïment (és conegut per emprar habitualment el nos majestàtic, com el Papa). Un personatge que estava de mala llet quan guanyava carreres i que ha recuperat el somriure ara que les perd. Un etern dia amb aquest niñato! En fi, ja s’ho faran.

D’altra banda, qui realment vulgui passar tot un dia amb Alonso sense entrar a cap concessionari ho té molt fàcil. Que posi TV3 un dissabte o un diumenge i no tardarà gaire a veure el corredor asturià, amb aquella cara de peix bullit que té, fent previsibles declaracions sobre la carrera del dia. Esmorzem, dinem i sopem Alonso. Socors.

Demà, Correllengua a Tarragona

Programa del Correllengua a Tarragona:

Matí (al Camp de Mart)

11.30 Benvinguda al Correllengua amb música i animació infantil (xanquers)
12.30 Contacontes per a tothom amb Rat Cebrian

18.30 Xerrada al casal popular Sageta de Foc: “La llengua: arrels per al futur”

Vespre-nit (al Camp de Mart)

20.30 Lectura del manifest del Correllengua 2008
21.00 Sopar popular a càrrec del col·lectiu All i Oli (8 €: amanida, carn estofada, postres, aigua i vi)
23.00 Concert amb Isidro Gómez (cantautor, València) i  Skatacrak (ska, Baix Penedès).

Contra la pobresa

Se’ns convida a fer un apunt sobre la pobresa. Sóc més que escèptic amb els “dies de”, però va.

A la sortida del Mercadona, un home demanava avui caritat amb un curiós rètol a les mans: hi recalcava la seva condició d'”espanyol”. Vull creure que amb aquesta informació intentava fer arribar a la gent el missatge de que ell no és ni un estranger (sense papers? en situació irregular?) ni un turista d’aquests que es paguen els viatges amb almoines, sinó “del país” i, per tant, mereixedor de més llàstima. Qui no corre, vola.

Amb un panorama de creixent crisi econòmica (perquè hi ha crisi, sabíeu?), la pobresa, que mai no havia abandonat la nostra societat, torna a tocar el cantó més sensible de cada un de nosaltres i ens planteja, una vegada més, què podem fer per reduir-ne les seves dramàtiques conseqüències. De propostes n’hi ha moltes: polítiques socials, iniciatives civils, la caritat de tota la vida… D’accions reals, immediates i eficaces ja no n’hi ha tantes.

Com a mínim, la iniciativa d’avui servirà perquè uns quants hi reflexionem. Molta gent, massa, ni s’assebentarà de la moguda del “Dia contra la pobresa”, i això també forma part del problema. Quin ha de ser el següent pas?

El “coñazo” de Rajoy

Efectivament, una desfilada militar és un coñazo, sobretot per als que desfilen (creieu-me, sé de què parlo). En aquest sentit, podem estar d’acord amb el comentari de Rajoy. Però no és aquest el tema de fons. El que veritablement ens ha de fer meditar és constatar, una vegada més, que els polítics diuen en públic una cosa, en privat en diuen una altra, i en pensen una de tercera. I després encara s’estranyen de la desafecció, de la falta de sintonia amb la societat, de l’abstenció…

L’actual classe política… això sí que és un bon coñazo! Prefereixo veure la cabra de la Legió donant saltets: aquesta, almenys, no enganya ningú.

Manifestació feixista a Tarragona

Tarragona serà notícia el proper diumenge dia 12 per la manifestació feixista (el neo sobra) convocada per Alianza Nacional. Dues notes.

Primera. Resulta paradoxal que grups o ideologies contraris als principis democràtics puguin beneficiar-se i fer ús d’aquests principis per fer sentir la seva veu, però aquesta és la nostra grandesa. Des d’aquest punt de vista, em sembla correcte que es permeti l’esmentada manifestació, encara que costi d’acceptar. Com a reacció a la desfilada nostàlgica s’ha convocat una concentració de rebuig, amb el conseqüent risc d’enfrontaments o de desordres públics. Això és el que voldrien ells: que se’ls prohibís la marxa (que farien igualment) i que hi haguessin disturbis, que capitalitzarien a favor seu. No els fem aquest favor, doncs.

Segona. Han aparegut uns cartells anònims enganxats pels carrers tarragonins blasmant la manifestació del 12 d’octubre i afegint que Ballesteros (l’alcalde) n’és responsable per permetre-la. Francament, s’ha de ser miserable per fer córrer aquesta desqualificació de qui ha declarat expressament estar en contra de la marxa (cosa ben lògica, d’altra banda), sense tenir competències per a impedir-la. La guerra bruta de la política arriba a aquests extrems.

“Vicky Cristina Barcelona”

Les circumstàncies que han envoltat el rodatge i l’estrena de la pel·lícula de Woody Allen són sobradament conegudes. Hem esmorzat, dinat i sopat Vicky Cristina Barcelona cada dia des de qui-sap-lo. El resultat, però, dista molt de ser satisfactori, al meu gust.

Com se sap, el film és una mena d’encàrrec per vendre Barcelona a aquests mons de Déu, i això es nota. Se’ns mostra una ciutat de postal, amb tots els ítems d’interès per l’esperat visitant (Gaudí, modernisme, Raval, Tibidabo, Montjuïc…). Des d’aquesta òptica, la pel·lícula fa el seu paper, però també és una Barcelona artificial, irreal: no hi ha vida quotidiana, ni carrers plens de cotxes, ni gent normal passejant, només turistes i artistes en uns escenaris bohemis d’alt standing.

Pel que fa a la imatge de Catalunya, es circumscriu a tres elements: una llesca de pa amb tomàquet (costa una mica de veure, però hi és), una bandera catalana quan la parella es casa al jutjat i el ja famós màster de la protagonista, “identitat catalana”, que em sona igual que “egiptologia” o “arqueologia ibèrica”. La banda sonora, signada per Paco de Lucía i per un grup anomenat Els Tallarini (o qualcom per l’estil) no ajuda gens en aquest sentit.

L’argument, res de l’altre món: parelles, trios… El Bardem fa el suadíssim paper de Casanova llatí intentant endur-se les dones al llit de dues en dues; la Penélope Cruz, a joc, esbojarrada; les americanes, dolen i volen…

S’ha de veure, malgrat tot. Com va dir no sé qui, per una pel·lícula que s’estrena en català a tants cinemes, ara no fem el préssec…

Odiar Barcelona

Reprodueixo íntegrament l’article que el periodista Francesc Canosa (a la imatge) ha publicat a El Singular Digital. Per al debat. Qui comença?

“NOSALTRES SÍ QUE ODIEM BARCELONA

Estic ensenyant a llegir al meu gat, per això ens mirem un llibre infantil que acaba de sortir: Odio Barcelona. A veure, gat mèu, llegeix: “En un escenario político-social desquiciado por los rigores del pensamiento unidireccional, la especulación inmobiliaria y el silenciamiento sistemático de cualquier voz discordante este libro, compuesto por doce ensayos escritos por los autores más jóvenes e interesantes del panorama literario barcelonés, se erige en un grito dislocado y subversivo…” I visca la revolució, i Che Guevara, i Ronald McDonald i si eres joven y rebelde coca-cola te comprende. Ja em dispensaran, però després de llegir el llibre no puc parar de fer-me preguntes en forma d’arengada escapçada.

Primera pregunta: A Barcelona ja només es pot odiar en castellà? Aquest llibre ho demostra i no, exclusivament, perquè tots els autors escriguin en castellà (o el projecte estigui pensat així. A veure si algun editor espavilat fa un Odio Barcelona en català: crec que ens enduríem sorpreses), sinó perquè la Barcelona que ells dibuixen és únicament de mirada castellana, espanyola, internacionalista, revolucionària de PVC; filla d’un esnobisme gandul; moderna d’estupidesa; mentalment deshonesta, per això els vénen basques de pronunciar o mirar la lletra C: Catalunya, català (dislèxia, analfabetisme existencial? Cal anar a l’oculista?). Per ells això és la prova de l’incivisme del segle XXI. Sí, els autors ho negaran i també voldran escopir-me, però ho demostraré i sense fer gàrgares.

Aquest llibre que vol ser (i em sembla molt bé i hi puc estar molt d’acord) una crítica a la Barcelona d’avui ignora, o vol fer-ho, que hem passat d’odiar Barcelona en català a només poder odiar-la en castellà. Els autors salivegen amb la Barcelona “canalla” de Vázquez Montalbán; el pijoaparte de Marsé; els ionquis dels vuitanta… Però i abans? I també ara. Clar ells o no en tenen idea, o no la volen tenir. No existeix. El coitus interruptus de la Guerra Civil i aquest franquisme coala que encara duem a les esquenes han fet i estan fent molta feina. Bé, i el càncer del progressisme de pin i el bufet lliure de frenopàtic: ciutadanisme del món; pseudocosmopolitisme; tontisme, burrisme, orellisme, capgrossisme… Vaja, la democràcia de la farsa, l’empresa col•lectivitzada del gat per llebre.

Si aquests autors revolucionaris els agrada la Barcelona lliure, esvalotada, corrupta, que llegeixin els originals: el Juli Vallmitjana de principis del XX, que aprenguin quan s’atracava en català, i “s’atxantava” (paraula apropiada pel quillisme) perquè venia la “bòfia” i potser havies de treure la “xuri”. O bé la Barcelona de la Primera Guerra Mundial, ciutat que es va convertir en la capital mundial de la depravació: droga, prostitució, pispes, transvestits…i tot el que un es pugui embeinar per qualsevol orifici. Per tant, el parc temàtic dels que es queixen els autors en que s’ha transformat Barcelona ja estava muntat a principis de segle. El Raval, el districte cinquè, el xino.. El Port Aventura del vici, la indústria més rendible i eterna, ja la teníem i, a més, és un invent nostre: de la literatura, del periodisme català. Hem creat icones planetàries: “el carterista barceloní ha contribuït a donar un relleu internacional a la nostra ciutat”, explicarà el súper reporter Domènec de Bellmunt, el 1930. O us penseu que aquesta imitació apegalosa, de caramel infantil, que feu del nou periodisme (que ja no és nou i està suat i fa mala olor), xatos, això, ja ho vam començar a fer a Catalunya, i en català, fa un segle.

Però qui penseu que ha explicat aquell món de llibertat i corrupció pel qual tant flipeu plexiglàs? Llegiu Pitarra; Rafael Nogueras Oller; Jaume Passarell i tota la colla del Bar del Centro; Josep Maria Planes; Domènec de Bellmunt; Josep Maria Lladó… Tots ignorats, perquè són catalans, perquè han escrit en català, és clar. Els noms no ens els acabaríem, bé potser sí, perquè ja va dir Francesc Pujols, aquell tristíssim 1939, que als catalans tot això ens costarà molt car i potser sí que ens els acabaran. L’espoli físic i espiritual ha estat una festa d’aniversari infantil.

No és que Barcelona -i Catalunya- sigui una puta com dieu, és que som la mare honesta de la que abusen violentament i a sobre ens denuncien per violació a nosaltres. Ja ho va deixar escrit el gran Joan Sacs, el 1923: “Aquesta Barcelona inurbana, on totes les sutzures tenen acolliment, no podia ser per menys d’assenyalar-se com l’estatjadora benevolent dels captaires de totes les Espanyes. Els pidolaires professionals i taüls de totes les províncies espanyoles no tenen altre ideal que arraconar les pessetes necessàries per fer el viatge de Barcelona i quedar-s’hi incrustats com una paparra.”. Aquí ve tothom, d’Espanya, França, o Silvània i se’ns munta a sobre.

Però Barcelona és així, i així l’estimem. És la “Barcelona femer”, que el 1913 va batejar Prudenci Betrana; La “Ramblota” “enlletgida” i “descaracteritzada”, dels anys vint; la “Barracópolis” de tuberculosi i tifus… Barcelona bruta, sorollosa, plastificada, sempre ha estat així. Potser ho desconeixeu perquè no teniu identitat i també potser voleu ignorar que sí que hi ha una cosa que ha deixat d’existir en aquesta Barcelona d’avui.

Vosaltres odieu Barcelona perquè el gin-tonic us costa un euro més, però d’altres odiem Barcelona perquè ja no és que no sentim ni per casualitat la nostra llengua, que és el català, ni perquè ningú no ens entengui enlloc, és que a sobre ens miren amb mala cara, raresa, indiferència i també amb mala educació: els catalans ja no existim a Barcelona. Aquesta és la ciutat que ha deixat d’existir. Però tranquils, que el vostre gin-tonic us el podreu beure igual i fareu la revolució a costa nostra, els morts ja els posem nosaltres, com sempre.”

25 anys de Mossos, Sellarès i Saura

La plaça Universitat de Barcelona és l’escenari d’una exposició sobre els 25 anys dels Mossos d’Esquadra com a policia autonòmica. S’hi pot veure un video explicatiu, prendes històriques, un mapa amb les comissaries (amb un error: fan dependre Montblanc de la regió de Ponent), estris d’investigació, vehicles…

Coincidint amb l’aniversari, el que fou director general de Seguretat Ciutadana i alma mater del restabliment dels Mossos com a policia autonòmica, Miquel Sellarès, ha publicat el llibre Un pas endavant, sobre algunes de les interioritats de la creació i desenvolupament de la nostra policia. Sellarès és un dels polítics més clarividents que té el catalanisme i en el seu moment va costar-li Déu i ajuda posar en marxa la maquinària policial. Ningú, ni tant sols el president Pujol, tenia clar que fos imprescindible fer-ho, atesa la tradicional malfiança dels catalans cap el que són determinades estructures d’estat. Però si volem ser-ho, les haurem de tenir, no?

Com a contrapunt a l’altura de mires de Sellarès, l’actual conseller d’Interior, Joan Saura, es despenja amb unes declaracions a La Vanguardia dient, textualment, que no hi ha política més d’esquerres que la dels Mossos. No, senyor Saura: la gestió de la seguretat ciutadana no és ni ha de ser de dretes o d’esquerres. És el que té confondre política i administració. Amb aquesta mentalitat, no ens han d’estranyar els desgavells dels dos tripartits.

[L’exposició Mossos d’Esquadra, professionals al teu costat romandrà oberta fins el 12 d’octubre, de 10 h a 20 h]

“Ni Nadal, ni Setmana Santa”

El dijous vaig assistir a la presentació del llibre Ni Nadal, ni Setmana Santa, del company blocaire Jordi Martí. Si aquest bloc fos redactat en castellà, que no és el cas, hagués titulat l’apunt “En corral ajeno”, donada la discrepància ideològica entre la majoria del públic i un servidor. Però no sé si hi ha cap frase equivalent en català i, en tot cas l’acte, ben interessant i il·lustratiu, no va ser cap corral perquè els organitzadors podran ser moltes coses, però gallines no. 

La presentació es va fer al saló d’actes de l’Ajuntament de Tarragona que, si no tinc mal entès, havia estat una capella. Van concelebrar la missa laica representants de diversos col·lectius (antimilitarisme, anticiment al Camp, revista Catalunya del sindicat CGT, etc.) i l’homília final va anar a càrrec de l’amic Jordi (li puc dir així?). Una peculiar bandera anarco-independentista “cremable com totes les banderes” (sic) va presidir la taula.

No entraré en el contingut de les intervencions, que representen opcions respectables però allunyades de la meva manera de pensar i, en tot cas, caracteritzades no tant per anar “a favor de” com “en contra de”. En paraules de l’autor del llibre, són moviments que “van creant espai”. Espai per omplir-lo amb quins mobles? Són actituds benintencionades sense un horitzó clar. Protestar contra els vaixells de l’OTAN és fàcil; dir com s’ha de defensar una ciutat, una nació o un estat d’una agressió exterior, no tant. Queixar-se de la planificació del territori costa poc; elaborar un pla alternatiu que satisfaci totes les demandes d’aquest territori i defensar-los pels canals adequats, ja costa més. I així podríem seguir.

M’interessa més el llibre de Jordi Martí, recull d’articles periodístics sobre la realitat política i sòcio-econòmica del Camp de Tarragona. Cal llegir-lo, i ho penso fer, per tres motius: primer, perquè m’ajudarà a entendre la realitat del Camp, des d’una altra òptica; segon, perquè és una veu contra un interessat silenci; i tercer, perquè l’autor així m’ho va demanar a la dedicatòria.

Nou tram de metro

El metro (o potser millor centímetre) de Barcelona continua allargant-se poquet a poquet. Avui s’ha inaugurat el tram de la línia 3 entre Canyelles i Trinitat Nova, enllaçant amb les línies 4 i 11. 

M’ agradaria que aquestes notícies es repetissin més sovint, com passa, per exemple, a Madrid. No sembla que s’aposti prou pel ferrocarril metropolità, sense menystenir el que s’ha fet els darrers trenta anys i el que està previst d’acabar en els propers. No s’acaba de produir un canvi de mentalitat en les administracions públiques, que faria que es coordinessin més, destinessin més recursos, planifiquessin millor i encomanessin a la societat una més gran consideració cap el transport suburbà.

Bisbe Joan Carrera (1930-2008)

Just a les vint-i-quatre hores de publicar un apunt notòriament anticlerical, l’actualitat m’obliga a redactar-ne avui un de molt diferent, perquè s’ha mort Joan Carrera Planas, bisbe auxiliar de Barcelona. El bisbe Carrera representava aquells valors que cada vegada costa més de trobar a l’actual Església catalana (ja no diguem a l’espanyola): proximitat, progressisme, catalanitat, consciència social…

Descansi en pau.

El seu regne sí és d’aquest món

El Tribunal Suprem (de l’estat, és clar) ha resolt donar la raó a l’Església Catòlica en el contenciós que li havia plantejat un nombrós grup de batejats. Davant la sol·licitud d’aquests de cancel·lar la inscripció del baptisme, amb l’objectiu d’apostatar, la institució eclesiàstica va respondre, com sempre, amb el silenci. Amb un altiu silenci. Ara el Tribunal Suprem ha dictaminat que els llibres registrals del baptisme no són equiparables a una base de dades subjecta a la legislació vigent, que permet el dret a cancel·lar dades personals.

Que no és una base de dades subjecta a la legislació vigent? I tant si ho és! Quan l’Església Catòlica espanyola vol justificar els seus molts privilegis, sempre es basa en que el nombre de batejats, que és l’equivalent al què en diríem els afiliats a una associació, sumen desenes de milions de persones. Una afiliació, recordem-ho, feta gairebé sempre sense el nostre consentiment, quan erem uns tendres bebès de dies.

L’Església Catòlica té una envejable habilitat per aparèixer com una institució terrenal o espiritual, depenent del què més li convingui. Segons el vent, les veles. “El meu regne no és d’aquest món” va dir Jesús, el seu fundador, molt abans de que una part dels seus seguidors comencessin a manipular i deformar el seu missatge a conveniència.

Quan li cal, és a dir, quan hi ha diners o poder en joc, el regne del catolicisme oficial és molt d’aquest món.

De la importància dels calerons (Expressions familiars, 8)

Expressions usades per la meva mare (la primera) i per la meva àvia (la segona) en castellà, malgrat ser totes dues osonenques de soca-rel:

Dinero, ésa es la cuestión! (Sàvia frase emparentada amb allò de “Salut i pessetes, i el demés són punyetes”).

¿Eres pobre? A la cárcel! (De la mateixa categoria que l’anterior).

Com es pot veure, són de permanent actualitat.