Dijous, presentació de llibre a Tarragona

Aquest dijous, a les 20 hores, presentació del llibre De Nadal a Setmana Santa. El Camp: deu anys d’opinió crítica, a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona. N’és l’autor Jordi Martí Fort, company blocaire d’aquesta casa (“Prendre la paraula”), amb qui comparteixo ciutat de residència i nom de pila però amb qui discrepo ideològicament. Una bona raó per no perdre’m l’acte.

Roba reciclada

Tarragona s’ha omplert d’uns contenidors on tothom pot dipositar roba usada per tal de ser reutilitzada o treure’n algun benefici social. Són bastant lletjos, d’un color taronja espantós, però aquest no és el tema. El problema és que s’omplen de seguida fins a vessar i l’entitat encarregada de buidar-los (una caixa d’estalvis…) no ho fa prou sovint.

He passat tres vegades en dos dies per davant del que hi ha al meu carrer i ve’t aquí la pel·lícula: ahir al matí, contenidor ple a vessar, roba i sabates tirats per terra; ahir a la nit, un pobre home rebuscant entre les peces per poder-se quedar les més apanyades; avui al matí, la brigada municipal de la neteja llençant a la brossa, sense miraments, la resta de les prendes (les que va tirar la gent a terra i les que no va voler el rodamón). Ni reciclatge ni romanços.

Tres problemes:

1) Tenim un model econòmic que no para de produir béns de consum, amb tot el què això ocasiona al medi ambient.
2) Tenim una societat que llença molts d’aquests béns usats, perfectament reutilitzables, que acaben com a residus sense saber on posar-los.
3) Tenim un sector d’aquesta societat, lamentablement en augment, que ni pot accedir a tots els béns de consum ni té uns ingressos per aconseguir-los.

Caldria potenciar entitats (ONG, cooperatives, empreses…) que posessin en contacte els consumidors que s’han de desprendre dels béns usats, les persones que no hi poden accedir, els professionals que sàpiguen arranjar els béns usats i els compradors dels béns reciclats. Caldria també, és clar, que aquestes entitats rebessin ajudes per part de les administracions. Tothom en sortiria beneficiat. És una idea.

Setmana de la Mobilitat i dret a decidir

S’acaba la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. Sembla un anunci de compreses, però no: amb aquesta perífrasi es refereixen a la setmana que cada any es dedica a promoure el transport públic, les bicicletes i allò tan antic d’anar a peu. Jo no sé l’impacte que ha tingut la campanya arreu del territori. M’imagino que desigual segons el municipi i, en tot cas, baix en línies generals, llevat per a l’agència publicitària que s’ha endut uns bons calerons omplint les ciutats de banderoles acolorides i les pantalles televisives d’un spot pretesament enginyós.

No seré jo qui discuteixi la necessitat, la imperiosa necessitat, de prioritzar efectivament el transport públic a les nostres ciutats. El que discuteixo és la manera de lluitar-hi des de les administracions. Tot comença i acaba amb costoses campanyes que se sumen (es dilueixen, diria jo) a les moltes altres campanyes sobre les més diverses qüestions. Afortunadament, en el seu moment ja es va arraconar el patètic “dia sense cotxes”, tant exemplarment seguit per l’alcalde Clos.

Ja que parlo de la ciutat comtal, l’original contribució de Barcelona a la Setmana de la Mobilitat ha consistit en el sainet sobre qui decidirà els detalls del projecte d’unir el Trambaix i el Trambesòs per la Diagonal. La bona idea de fer passar el tramvia pel centre (que fa anys i anys que es defensa) queda, doncs, pol·luida amb les incoherències político-partidistes: consulta popular sí, consulta popular no, consulta popular ja veurem…

Si l’exercici del dret a decidir una cosa tant concreta com una remodelació urbanística origina tants dubtes, què no originarà el dret a decidir temes molt més transcendents!

“El Caso” a sota de casa

Tres de la matinada. Em desperten uns crits, que pugen de to. Trec el cap pel balcó. No sóc l’únic. Es tracta d’una baralla al bar de sota de casa. El motiu de la discussió, qui el sap?, alcohol, faldilles, política, futbol… Frases intel·ligibles emmig del brogit (“Marcos, déjalo ya!“, “Policía, llamad a la policía!“). Alguns dels clients del bar marxen (fugen?) en dos vehicles. Arriba la policia en pocs minuts: quatre patrulles. Un veí fa fotos del sarau. Arriba més tard una ambulància, per a atendre un noi de ferides al cap i a una mà. Una estona després, calma total: tal dia farà un any. Res que no passi cada dia a un lloc o altre, només que aquesta nit ens ha tocat a sota de casa. Ja tinc tema per al bloc.

L’incident em fa perdre la son i poso la tele. En aquells precisos moments comença el debat entre Obama i McCain. És la vella democràcia nord-americana que, amb tots els seus defectes, discuteix civilitzadament posicions ideològiques i propostes programàtiques.

Carrers de Tarragona: López Peláez

Comença al carrer Rovira i Virgili i acaba al d’Estanislau Figueras. Deu el seu nom a Antolín López Peláez (1866-1918), arquebisbe de Tarragona i figura que hauria de ser més coneguda: nascut a un poble de Lleó, arribà a la seu tarragonina el 1913, procedent de la diòcesi de Jaca, i s’integrà tot seguit al país, parlant català des del primer moment i instituint una càtedra de llengua, història i dret catalans al Seminari de Tarragona. Tot un exemple.

El carrer en sí no té massa interès. En una vorera, un espai comercial on conviuen, en bona harmonia, una empresa de mudances i una botiga de flors. A l’altra vorera, la Clínica Monegal domina simbòlicament el principi del carrer i la caserna de la Guàrdia Civil domina efectivament el final del carrer. Un agent, amb el característic tricorni, vigila la façana sota una immensa estanquera. La Guàrdia Civil, el revers d’aquell arquebisbe que ben aviat va ser dels nostres. Per cert, el prelat era fill d’un membre de la Benemérita

Dóna’t el gust, parla llengües!

Amb aquest lema, Linguamón ha organitzat al mig del carrer d’algunes ciutats unes mini-classes sobre diverses llengües, de pocs minuts de durada, amb les dades bàsiques, les baceroles del vocabulari i una audició per a familiaritzar-se amb l’idioma en qüestió. A Tarragona han parlat de quatre: àrab, alemany, rus i francès. He assistit al segon i al tercer. 

La iniciativa, denominada Aula Oberta de Llengües al Carrer, té lloc amb motiu del Dia Europeu de les Llengües, que se celebra demà. Sí, l’enèssim dia dedicat a alguna cosa, només que les llengües sí que són molt més que alguna cosa.

Som una societat que parla molt de llengües, però que parla molt poques llengües. Desconegudes, temudes, a vegades menyspreades… Iniciatives com les d’avui i demà pretenen conscienciar la població de que ha de perdre la por als idiomes que es desconeixen, de que s’animi a entrar-hi en contacte i, si pot ser, que els estudiïi i els practiqui. Tots són útils per a comunicar-se i, a més, tots tenen una cultura multisecular darrera. Parlar-los dóna gust, com diu el lema.

Da svidània!, que vol dir adéu en rus.

Festa major a Barcelona

Tinc dos records de les festes de la Mercè, quan vivia a Barcelona, la meva ciutat natal.

Un era anar a la plaça Sant Jaume, atapeïda de gent, a veure ballar els gegants. Barcelona té els gegants de la Ciutat que, no cal ni dir-ho, són els més macos de Catalunya. Llavors es deien Hereu i Pubilla i tenien un aspecte semblant al de la foto. Un conegut de la família era de la colla dels portadors i, quan anàvem a saludar-lo, em fixava en la barretina que duïa a la mà i amb la qual recollia diners. Ignoro si això se segueix fent.

L’altre era presenciar la cavalcada, una mena de carnaval que s’organitzava, crec, a l’avinguda Maria Cristina, de Montjuïc. Eren carrosses guarnides segons l’estètica de l’època (anys 60) que anaven donant voltes mentre sostenien amb els espectadors una batalla de confeti i serpentines. En sec, un any es va deixar de celebrar i no se n’ha parlat més del tema. Era kitsch però divertit, almenys per un nen de deu anys.

Tibet llibertat: les explicacions que no hauria de donar

La inclusió de dos comentaris, encara, sobre el tema “Tibet llibertat”, aprofitant un apunt sobre les festes de Santa Tecla, que no hi té res a veure, m’obliguen a fer algunes consideracions:

1) Jo no he de donar explicacions a ningú en el meu bloc, i menys quan se’m demanen amb exigències i falta de respecte, com és el cas del darrer dels dos comentaris. No donar explicacions no és “amagar-se com una rata” (sic). El meu bloc porta nom i dos cognoms, identificació que no dóna cap ni un dels crítics de la campanya “Tibet llibertat” de les darreres setmanes. Qui s’amaga com una rata?

2) Entrant al fons de l’assumpte, és realment sorprenent que jo, que l’únic que he fet és criticar el sistema polític de la Xina, hagi de justificar (“donar explicacions”) del perquè dos restaurants tibetans de Barcelona no empren el català.

3) Si als nostres comentaristes els preocupa tant l’ús del català als restaurants tibetans de Barcelona (a mi sí, per suposat), que es preocupin també de l’ús del català als centenars, potser milers, de restaurants xinesos del nostre país.

4) Per acabar, ho repetiré per tercera vegada. No tinc cap més interès en la causa tibetana que la que pugui tenir per la bretona, la quebequesa o la saharaui. La meva acció simbòlica anava destinada, únicament i exclusiva, a denunciar la manca de llibertats a la Xina, de la mateixa manera que ho fan moltes altres persones i institucions.

Festes de Santa Tecla

Fa una estona, a les 7 de la tarda, ha començat oficialment la Festa Major de Tarragona, amb el pregó a càrrec d’un ex-futbolista del Nàstic, el toc de trompetes des del balcó de l’Ajuntament i el repic de campanes. Dic oficialment, perquè, a la pràctica, ja fa dies que han començat les celebracions de tot tipus que acabaran el dimecres que ve. 

Any rera any, el programa es va engruixint amb l’acumulació de més i més actes de tot tipus. Aviat semblarà una guia telefònica. El tarragoní de peu es troba amb tanta oferta, pagant o de franc, de dia i de nit, seriosa o festiva, que pot abrumar-lo i acabar provocant l’efecte contrari al desitjat.

No està malament per a una ciutat que té fama de tenir poca activitat cultural i ciutadana, però no seria millor que tanta energia es distribuís més uniformament al llarg de l’any? Potser se’ns ha oblidat, però el que celebrem, en definitiva, és la festivitat de Santa Tecla, que dura exactament un dia (vint-i-quatre hores).

A l’entorn de Carles Cardó

Aquest vespre s’ha fet la presentació del llibre A l’entorn de Carles Cardó. Diàleg d’exili amb Joan de Borbó, comte de Barcelona, de Lluís M. Moncunill. L’escenari, el pati de la Casa Canals de Tarragona, amb ocasional soroll de motos i amenaça de pluja. L’acte s’emmarca en el 50è aniversari de la mort de l’il·lustre canonge vallenc Carles Cardó, efemèride que no ha tingut tota la difusió que es mereixia i que ja vaig tractar en un apunt anterior.

Ha presentat el llibre el professor Anton Jordà, degà de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili, antic company d’estudis, que ha fet tota una lliçó magistral sobre el doctor Cardó, a qui ha definit com l’intel·lectual més important de l’església catalana després de Torras i Bages. Periodista, escriptor, pensador, autor de La Història espiritual de les Espanyes, va haver d’emprendre el camí de l’exili fugint no d’un sinó dels dos bàndols de la guerra de 1936. Un exili prou fecund que li permeté relacionar-se amb la gent més diversa, rei d’Espanya inclòs. Falta publicar una recopilació de tot el pensament de Cardó, cosa que faria més coneguda la seva figura i, sobretot, el seu capteniment.

La presentació és el primer d’una sèrie d’actes organitzats per la comissió creada ad hoc (Ajuntament de Valls, Parròquia de Sant Joan Baptista i l’Institut d’Estudis Vallencs), que acabaran el gener de 2009.

Cinc pobles de la Terra Alta

Dilluns, 15 de setembre. Agafo el cotxe i em planto a la Terra Alta. Faré una ruta per cinc poblacions de la comarca.

Corbera d’Ebre: el poble vell es conserva pràcticament com va quedar després de ser bombardejat durant la Guerra de 1936. Passejar-se pels carrers abandonats entorn de l’església, sense ningú i amb el soroll del vent produeix una sensació estranya.

Gandesa: la meva intenció era visitar el museu i el Centre de la Batalla de l’Ebre, però els dilluns tanquen tots els museus (cosa que se m’oblida sempre), així que opto per recórrer els seus carrers, contemplar la portalada romànica de l’església i entrar en un forn atret per l’olor de coca. Però no en tenen, de coca, aquell dia. Ja és la segona frustració que em dóna Gandesa. Hi tornaré expressament per la Batalla i per la coca, ho prometo.

Batea: un gran descobriment. Impressionant centre històric, carrers medievals (a la foto), porxos i una església que és coneguda, amb certa exageració, com la catedral de la Terra Alta. Les portes de les cases tenen uns ganxos: són per penjar les bosses de la brossa. Ara que m’hi fixo, altres pobles també els tenen.

Bot: dino al petit hotel de la població. El menjador té una paret transparent que permet una impressionant vista del paisatge. Per cert, menjo molt bé per quatre rals. Després m’acosto a la fantasmagòrica estació de tren, en desús, que ja coneixia per haver fet a peu la Via Verda. Es conserva el rètol, l’esfera del rellotge, els serveis públics… tot ple de pintades i runa.

Vilalba dels Arcs: també té el seu interès. La sola plaça de l’Ajuntament dóna per tot un apunt del bloc. Palau senyorial amb un Sagrat Cor a la façana, Monument als Caídos, enorme placa a la paret dient que el projecte (quin?) està finançat pel Fons Social Europeu…

Cinc pobles on el temps transcorre a un ritme més pausat, carrers d’una altra època que es mantenen igual, i que duri. El contrast de tot plegat no tarda en arribar quan contemplo la inquietant imatge de la central nuclear quan passo per Ascó, camí de Tarragona. Quin yuyu que dóna aquella torre!

Sur le français

?Je commence un nouveau cours universitaire de philologie catalane, avec une nouveauté : la matière de Français I. C’est ma rencontre avec une langue qui avait très abandonnée après l’avoir étudiée pendant la longueur de mes études secondaires des 60 et 70. Toujours, cependant, elle a été plus présent à ma vie que pas du tout l’anglais : j’ai des parents français, française était -et est- l’entreprise où mon père travaillait, à la maison entraient des revues françaises (Jours de France, Elle) qui nous éloignaient de l’obscurité franquiste et nous passaient à la diaphane Europe, ni que ce soit via des modes, de la cosmétique et de la gastronomie…

C’est une langue qui m’a toujours plu: ellesonne bien” (comme l’italien ou le russe), elle fait la compétence à l’obsessionnelle domination de l’anglais et, en plus, c’est une langue avec des tours très expressifs. Il me plaît de les utiliser, au risque de paraître un point pédant: avant la lettre, au dessus de la melée, épater le personnel, mise en scene

Non, je n’oublie que, avec le castillan, c’est langue d’occupation (premier militaire, après social) à notre pays. J’essaye d’en être conscient toujours. Sur la minorité du catalan en face du français je rappelle avoir vécu personnellement une situation il y a beaucoup d’ans, à l’Universitat Catalana d’Estiu, à Prada. Une chanteuse française y opérait, la Marivona, en interprétant des pièces en catalan mais en les présentant en français, sa langue maternelle. Elle a reçu des sifflements d’un secteur du public (n’oublions pas, indépendantistes, années 80, Prada). Laissant en marge l’adéquation ou non d’houspiller une interprète que ne peut ou ne sait pas parler la langue du pays où elle est, le petit incident révélait comment elle en est de complexe la question linguistique, partout et dans toutes les occasions.

Mais c’est déjà une autre question. Et maintenant je dois faire les devoirs. On nous demande une présentation orale. Mon Dieu!

[Comme j’ai déjà fait avec un article sur l’aranais, je publique celui-ci avec double version catalane et française]

Entorn del francès

Començo un nou curs universitari de filologia catalana, amb una novetat: l’assignatura de Francès I. És el meu retrobament amb una llengua que tenia molt abandonada després d’estudiar-la durant el llarg batxillerat dels 60 i 70. Sempre, però, ha estat més present a la meva vida que no pas l’anglès: tinc parents francesos, francesa era -i és- l’empresa on treballava el meu pare, a casa entraven revistes franceses (Jours de France, Elle) que ens allunyaven de la foscor franquista i ens apropaven a la diàfana Europa, ni que fos via modes, cosmètica i gastronomia…

És una llengua que sempre m’ha agradat: “sona” bé (com l’italià o el rus), fa la competència a l’obsessiva dominació de l’anglès i, a més, és un idioma amb uns girs molt expressius. M’agrada usar-los, a risc de resultar un punt pedant: avant la lettre, au dessus de la melée, épater le personnel, mise en scene…

No, no oblido que, juntament amb el castellà, és llengua d’ocupació (primer militar, després social) al nostre país. Procuro ser-ne conscient sempre. Sobre la minorització del català enfront del francès recordo haver viscut personalment una situació fa molts anys, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. Hi actuava una cantant francesa, la Marivona, interpretant peces en català però presentant-les en francès, la seva llengua materna. Va rebre xiulets d’un sector de públic (no ho oblidem, independentistes dels anys 80, a Prada). Deixant al marge la procedència o no d’escridassar a un intèrpret que no pot o no sap parlar la llengua del país on està, el petit incident revelava com n’és de complicada la qüestió lingüística, a tot arreu i en totes les ocasions.

Però això ja és una altra qüestió. I ara he de fer els deures. Ens demanen una presentació oral. Mon Dieu!

[Com ja vaig fer amb un article sobre l’aranès, em fa gràcia publicar aquest amb doble versió catalana i francesa]

“Mamma Mia!”

És una mena de musical on un argument mínim i previsible serveix de fil conductor de les cançons d’ABBA i, de pas, promocionar turísticament les illes gregues. Protagonistes, la Meryl Streep i el Pierce Brosnan. Ella i dues col·legues són com les Teresines: són tres i estan en una edat estupenda (aquella del “ja no, però encara sí”). Ell ja no està per trotes bondians, però s’atreveix amb cançons i amb qualcom més. Coreografies en plan Jesus Christ Superstar. Escenaris impressionants, que agafen ganes d’anar-hi però ja.

Resultat: no cal fer cas de les crítiques immisericordes que ha tingut la pel·lícula. Es tracta de passar-s’ho bé sentint ABBA, referència musical de la nostra generació i grup per a qui no passen els anys.

I perquè el títol de la pel·lícula? Espereu a veure’n el final i exclamareu, com vaig fer jo, la traducció catalana de Mamma mia!: Mare de Déu Santíssima!

Carrers de Tarragona: la Rambla Vella

Denominada Rambla de Sant Carles durant la dictadura, va ser fins fa pocs anys la carretera “nacional” 340. És la gran artèria que separa la part Alta de la resta de la ciutat.

La vorera sud concentra diversos edificis oficials o públics: l’Arxiu Històric (a l’antic Institut), l’Hospital de Santa Tecla (a la foto, sempre ple de vehicles aparcats en doble fila destorbant el pas) i el Ministeri de Defensa (sí, encara hi és). Completen el panorama les esglésies de Sant Francesc i Sant Agustí, l’antic cinema Capitol, avui aparcament (que conserva encara la guixeta per comprar les entrades), la delegació de l’ONCE (a on recordo haver presenciat els sortejos, quan eren provincials i les tires eren de tres xifres) i el casino, a un lateral de l’Hotel Imperial Tarraco.

Davant del casino, a l’altra banda, hi trobem les Voltes del Circ, on hi havia hagut el cinema Cèsar. La continuació de la vorera nord és més comercial i d’oci. S’hi succeeixen el bar JB (amb les parets plenes de postals), el pub Highlands, a l’antic cinema Òscar (fixeu-vos que ja portem tres sales de cinemes tancades en un mateix carrer), una barberia de tota la vida, l’òptica Escofet (on em fan les ulleres) i la geladeria Sirvent (fundada el 1860, poca broma).

Una curiositat: al darrer número de la Ramba Vella, el 67, hi tenen la seva consulta el dentista Orejudo i l’oftalmòleg Pie.

Viatge a les valls pirinenques (i 6: un cap d’estat al carrer)

Prop d’Espot hi ha el petit poble de Son, amb la seva destacada església. Pagant un euro tens dret a contemplar-ne el retaule gòtic i pujar al campanar, no apte per acròfobs. De fet no caldria pagar res: en aquest poble hi ha pela llarga, ja que una coneguda caixa d’estalvis hi ha muntat un conegut tinglado (Les Planes de Son).

Enfilo una altra vall d’extraordinari interès, que és la de Cardós: Ribera de Cardós, Tírvia (a la foto), Lladorre… Dino a Unarre, un poble que costa de trobar. Està pèssimament indicat i així ho faig saber al restaurant on em faig servir una esplèndida esqueixada de bacallà. El campanar de l’església del poble és, com la gran majoria de la zona, de “barret de bruixa”, per la forma. Podríem dir-ne també de “Harry Potter”…

És l’últim dia de viatge, abandono Espot i em dirigeixo a la Seu d’Urgell, que no queda tan lluny. Davant de la catedral em trobo, atenció, el bisbe i co-príncep d’Andorra Joan Enric Vives, que travessa la plaça sense cap mena de protocol, saludant uns coneguts. Poques vegades un té l’ocasió de veure pel carrer tot un cap d’estat, a tres metres. La visita turística de la ciutat inclou el Museu Diocesà (amb un Codi de Liébana), la catedral, el Parc Olímpic del Segre i una cosa que em tenia encuriosit de fa molt: el claustre “laic” del Parc de la Valira, amb uns capitells que representen icones del segle XX, inclosos pensadors, artistes i dictadors, cosa que va aixecar una gran polèmica en el seu moment.

Aprofito que estic a prop d’Andorra per fer una incursió als dominis del co-príncep i omplir el dipòsit de benzina. Cal començar a mirar la butxaca. Acabo així la meva setmana pirinenca, amb la qual jo també he omplert el meu dipòsit físic i anímic de cara a la temporada que comença.

[Apunt dedicat a la meva tieta més viatgera, que quan era petit ja em parlava molt bé de la vall de Cardós]

Viatge a les valls pirinenques (5: ja sé què és una punyera)

Mentre em preparen l’habitació a l’hotel d’Espot, m’entretinc a conèixer el poble: l’església, el pont romànic… molt hotels i algunes botigues. En una d’elles han col·locat un rètol per fer saber que “aquí no tenim premsa”, farts de que tothom entrés a demanar-ne. El què sí tenen a l’aparador és una horrorosa col·lecció de pongos a la venda.

La tarda la dedico a visitar l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu. Es tracta d’una casa moblada i disposada tal i com eren antigament. Una visita guiada ens explica els detalls de la vida diària a aquelles contrades. Ens assabentem de què és una punyera o un tirapeu. Ens expliquen l’estratègia de les cases per aparentar més riquesa de la que tenien. Ens mostren com la millor cambra no era la del cap de casa, sinó del matrimoni jove: obligats a tenir molts fills, tot eren comoditats perquè “complissin”. En relació a això, passen al final un video amb una afirmació que fa pensar: “abans hi havia gent que neixia i moria a la mateixa habitació”.

L’endemà matino per pujar fins l’estany de Sant Maurici. Entro primer en un petit supermercat per proveir-me de vitualles. Una parella de turistes estrangers demanen a la caixera dues bosses de plàstic per al pa que acaben de comprar i aquesta es nega a donar-los-en més d’una. Quan la parella ha marxat fa:

– dues bosses per una barra de pa! Sí, home, i què més…

Així tractem al visitant. Una miserable bossa de plàstic potser farà que la parella no torni. El negoci del Robert de les cabres.

La pujada a l’estany (que també es pot fer amb jeep) hauria estat plàcida i agradable de no fer acte de presència una, dues, mil mosques. No sé si és l’època de l’any, les condicions atmosfèriques del dia o què. Al matí m’he dutxat, que consti. A l’arribar al destí un es troba amb aquella imatge repetida tantes vegades: l’estany, els Encantats, alguna clapa de neu… Pòster a afegir als de Montserrat des de Sant Joan, Cadaqués des del mar o la Sagrada Família des de la Pedrera.

La tornada la faig novament amb les mosques i, a més, plou. Però no importa. He caminat quatre hores i he respirat aire pur. D’això es tractava.

[Apunt dedicat a la memòria de la senyora Maria Rosa, que aquesta matinada ens ha deixat a Palma de Mallorca; la vaig esmentar en aquest apunt]

A la mani de l’Onze de Setembre

Després de massa anys de no fer-ho, participo a la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona. Faig temps i dono una volta per la fira d’entitats instal·lada als peus de l’Arc de Triomf, on hi voleia una impactant bandera estelada. S’hi succeeixen multitud d’associacions, grups i empreses amb els més variats objectius i causes a defensar, símptoma de que la societat civil està més viva que mai en contra del què un cert “gran germà” comunicatiu ens vol fer creure. Mentre bado a la parada del CIEMEN, se sent un petard: l’incident em recorda l’època en què es feia córrer que aquesta entitat tenia lligams amb el libi Gaddafi, abans filo-terrorista i ara amic dels nord-americans.

Lentament, es van concentrant multituds a la plaça d’Urquinaona, lloc d’inici de la marxa. Gent de totes les edats i condicions, multitud de joves, profusió de simbologia (banderes, xapes, enganxines, samarretes, de tot), rètols, globus… Una pancarta ens recorda que cada dia l’estat ens roba 52 milions d’euros. Cada dia! Amb prop d’una hora de retard, s’inicia la manifestació. Sona Obrint Pas, i ens obrim pas Ronda avall, fent saber el què volem i reclamant el què ens partoca. Passem per davant una residència geriàtrica, on un ancià al balcó, saludant amb el puny enlaire, és molt aplaudit. Dos balcons més amunt, uns xinesos ho observen: la suma d’una gentada, banderes i un senyor aixecant el puny potser els fa pensar el què no és. Estan perplexos, igual que els catalans.

Baixem ja pel passeig Lluís Companys i a l’observar el fort desplegament de mossos d’esquadra davant l’edifici de Jutjats, una parella fa:

– què esperen que passi, aquests?
– doncs els aldarulls de l’Onze de Setembre…

“Els aldarulls de l’Onze de Setembre” diu, com si fos una frase feta, una marca de la casa. Com qui parla dels encierros de Sant Fermí o la tomatina de Bunyol. Però no, per alegria de molts i decepció de no pocs, no hi haurà aldarulls. El que hi ha hagut al matí és el “tradicional” intercanvi de retrets, paraules i empentes entre grups independentistes al Fossar de les Moreres. Quan passa això jo també em quedo perplex.

S’acaba l’acte amb un parlament de Feliu Formosa i la pujada a l’escenari dels organitzadors, els nous líders d’una societat que diu prou. Joel Joan, López Tena, l’Èric Bertran, Víctor Alexandre… gent significativament no vinculada o sense càrrecs a cap partit polític. Em passejo pel parc de la Ciutadella i reprenc el contacte amb la fira d’entitats. Mentre a l’escenari actua Cesk Freixes (crec que és ell), em rasco la butxaca i adquireixo un lot de dues ampolles de vi i una d’Alter-Cola. S’ha de fer país i la nostra és una nació de peatge. Encara.

Onze de setembre

Comença una nova Diada Nacional. Com a preludi, el missatge institucional del president, recomenant una apretada de cinturó. Després, pa i circ: TV3, per commemorar els seus 25 anys, ha iniciat un dels seus exercicis onanistes a què ens té acostumats, en aquest cas justificat. Sobre els 100 anys de l’estelada, ni mu als telenotícies.

Veurem què dóna de si el dia. Aquesta nit, crònica.

Viatge a les valls pirinenques (4: d’un Pallars a l’altre)

La ruta entre Molinos, a la Vall Fosca, i Espot, on vull romandre tres dies més, inclou dues ciutats que mereixen una parada: la Pobla de Segur i Sort.

La Pobla de Segur és un important nucli de comunicacions: hi arriba el ferrocarril (tres trens diaris fins a Lleida), recentment traspassat a Ferrocarrils de la Generalitat. Les unitats, ai las, encara duen el logotip de RENFE. D’interès és la Torre Mauri, conjunt modernista habilitat com a Ajuntament, oficina de turisme i sales polivalents. La reforma va ser inaugurada pel ministre Josep Borrell, fill de la població i jacobí notori. Potser per compensar, al mateix recinte s’ha erigit un monument al general Moragues.

General que tornaré a trobar a Sort, la següent parada, i per partida doble ja que l’heroi de 1714 hi va estar molt vinculat (una acotació: el recordarem, demà?): monument (a la foto) i placa a la casa natal (?), col·locada en ple franquisme per la Diputació (“dedicada a Joseph de Moragas, héroe de la montaña leridana”). Moragues va néixer a Sant Hilari Sacalm, però el 1966 no estava tant clar. Abans d’agafar el cotxe, m’encurioseix passar per davant l’afortunada administració de loteries, amb una discreta cua de compradors, àvids de que la suerte les acompañe (nova acotació: hem de seguir gastant-nos els diners en una rifa espanyola?).

Arribo a l’Hotel Saurat, d’Espot. Establiment de tota la vida: cinc generacions de propietaris. El lloc l’ha fet famós Joan de Sagarra, el fill del gran escriptor, que hi passa els estius i en parla molt bé a La Vanguardia. En justa correspondència, l’establiment li ha dedicat un saló i hi ha penjat un retrat de l’autor de Vida Privada. La recepció és deserta, amb l’única presència de dos gossos dormint. Per avisar que vingui algú no hi ha el típic timbre de la sèrie de Tricicle, sinó un telèfon antic que precisa el marcatge d’un número.

L’hotel té un aire familiar i tot convida al descans: una biblioteca, innombrables butaques, rellotges de peu de l’any de maricastanya, silenci… i els dos animalons que segueixen dormint. Duen una vida de gos, com se sol dir. Em penso que els imitaré els propers dies.

Viatge a les valls pirinenques (3: el turista ho vol tot verge)

El turista ho vol tot verge
per poder-ho embrutar
i un cop brut va a altres contrades
i a aquell lloc no hi vol tornar.

Això diu el Romanço de la Vall Fosca, escrit per Jaume Arnella. El turista ho vol tot verge, immaculat, primitiu, típic, “autèntic”, però alhora exigeix tots els avenços que li proporciona el progrés: allotjaments còmodes, oferta variada d’oci, carreteres amples i asfaltades, cobertura de mòbil… i el progrés li ho ofereix, passant per sobre, a vegades, del paisatge i de les formes de vida de la societat que hi viu. Que és, precisament, el que fa que la gent visiti un lloc concret.

Tot aquest rollo ve a tomb perquè mentre visito diversos pobles de la Vall Fosca no paro de donar voltes a l’eterna pregunta: fins on cal denaturalitzar els diferents recursos en nom d’allò que diem progrés? Em passejo per Sarroca de Bellera, la Pobleta de Bellvei, Cabdella… pobles on cases a punt d’enrunar-se conviuen, paret amb paret, amb residències equipades a l’última (que no desentonen amb el paisatge, i això és d’agrair) i on l’olor a vaques o els bels dels xais estan en procés d’extinció.

La polèmica esclata en tota la seva magnitud contemplant el poble d’Espui. És on el senyor Fernando Martín, conegut merengue i constructor, ha deixat a mig fer una discutible urbanització que incloïa habitatges, camps de golf i una estació d’esquí. Què preval? El paisatge? El turisme com a motor econòmic de la zona? Les necessitats acuciants de l’Ajuntament? De moment, ni per tu ni per mi: les grues estan parades.

En el capítol d’anècdotes i incidències, tres apunts:

Primer, a la porta de la preciosa església romànica de Sant Vicenç de Cabdella (a la foto), una làpida esborrada on es pot llegir perfectament, però, “III Año Triunfal, camarada José Antonio”. Com ells diuen, donde hubo siempre queda.

Segon, al mateix poble, una capelleta dedicada a Sant Joan Baptista, on la gent tira monedes com si fos la Fontana de Trevi. Fa anys que no es buida, perquè hi ha més pessetes que euros. Hi tiro cinc cèntims (d’euro), més per curiositat que per devoció.

Tercer, a la Pobleta de Bellvei hi descobreixo un balcó guarnit amb banderes de coloraines, típiques del Tibet. Un altre que té un xip imperialista, si hem de fer cas als sinòfils que últimament pululen per la blogosfera.

I acabo amb una nova estrofa del Romanço:

Confiem en la Vall Fosca
i en els homes que la fan
les seves ganes de viure
i de tirar endavant.

Viatge a les valls pirinenques (2: llum a la Vall Fosca)

El gran revulsiu econòmic d’un indret tan endarrerit com la Vall Fosca va ser, sens dubte, l’aprofitament dels generosos recursos hídrics per produir energia elèctrica, des de començaments del segle XX. La primera empenta la va donar Emili Riu, polític i empresari. Dedico el dia a conèixer millor aquesta faceta.

Pujo fins a l’estany Gento, un dels que proveeixen d’aigua el sistema de producció elèctrica, i ho faig mitjançant el telefèric instal·lat a la zona per facilitar les obres de construcció de la central reversible Sallente-Estany Gento. Es tracta d’un fascinant mitjà de transport capaç, en el seu moment, de suportar la càrrega d’una formigonera. Ara es conforma a portar 58 passatgers a cada viatge, sempre que no pesin, en conjunt, més de 25.000 quilos… Avui hi puja una trentena de persones, entre excursionistes, ciclistes, pescadors i turistes, a més de quatre bicicletes, que no perdem detall de l’espectacular vista durant l’ascensió, a un metre per segon. Sembla una gran velocitat, però no: són 3,6 km/hora.

A dalt faig una travessia seguint el recorregut d’un antic carrilet. Còmoda travessia: és, lògicament, a peu pla i d’impossible desorientació. I és una travessia que dura més de tres hores, silenciosa, sota un sol brillant i amb unes vistes increïbles. A la tornada, descobreixo un ramat de vaques. Ens van enganyar l’altre dia: no dirigeixen el cul cap el sud, sinó en totes direccions. Algunes em miren amb un posat entre la sorpresa i la indiferència.

La següent etapa hauria de ser el Museu de la Central Hidroelèctrica. Dic hauria perquè només és visitable en uns dies i hores concrets, però ja faig salat: serà en una altra ocasió. Em passejo per la zona de la central, que està activa i fa aquell soroll monòton i fantasmal que fan certes màquines quan funcionen. No hi falten els rètols de “Fecsa” i “alta tensió, perill”. El que no hi ha són aquells dibuixos amb un senyor fulminat per un llamp, que de petit m’impressionaven molt.

Per documentar-me sobre el tema, visito uns dies més tard l’exposició que ha muntat el Consell Comarcal a Sort dedicada a Emili Riu, que ja hem citat. Era un home amb gran visió de futur sobre les oportunitats de negoci que representaven les reserves hídriques de la zona. També va ser diputat de Sort-Viella un munt d’anys seguits, mentre vivia a Madrid: un cacic, vaja. El que més crida l’atenció de l’exposició és que, mentre les centrals hidroelèctriques de la Torre de Cabdella produïen kilovats per fer anar la ciutat de Barcelona, els pobles de la Vall Fosca van continuar sense corrent elèctric durant anys… Potser per ser fidels a la denominació de la zona.

Viatge a les valls pirinenques (1: la Glòria està a tot arreu)

Crònica d’una setmana de vacances per diverses valls del Pirineu occidental (de Lleida, en terminologia provinciana), tot fugint de la calor i de la humitat.

El primer destí és la Vall Fosca, aquella mena de caixal que forma el Pallars Jussà per la part de dalt, partida pel curs del riu Flamicell i que correspon al municipi de la Torre de Cabdella (o de Capdella, hi ha conflicte sobre quina grafia cal fer servir).

M’allotjo a un hotelet d’un dels pobles de la vall, Molinos. Aquí també hi ha controvèrsia i algú, més papista que el papa, s’ha entretingut a pintar de blanc la o de la senyalització viària pensant que catalanitza el nom, quan l’origen de la paraula és Molí nos (el nostre molí). L’hotel és confortable, rodejat de vegetació, amb piscina i fins i tot llibres a les habitacions. L’àmplia sala d’estar ofereix des de premsa barcelonina fins a revistes xafarderes. Em rep la mestressa, que m’ensenya la cambra i s’acomiada dient:

– em dic Glòria i estic a tot arreu!

No, no és l’Esperit Sant. És la seva manera de dir que està disponible pel què calgui. L’establiment no arriba al 50% d’ocupació. Es noten la crisi i l’acabament de l’agost. Entre els estadants, cinc alemanys que han arribat al lloc amb dos vehicles i cinc potents motos. Són bavaresos i saxons: ho sé per les matrícules. Els vespres, després d’haver recorregut les sinuoses carreteres amb les seves màquines, s’esplaien a la sala d’estar i comencen a exercir d’alemanys: es fan servir enormes vasos de cervesa i parlen entre grans riallades.

A la Vall Fosca, a pesar del seu nom, també hi toca el sol i, com queda dit, l’hotel té piscina, de manera que aprofito la primera tarda per estirar-me a la gandula i remullar-me. L’aigua és freda. No fresqueta, no: freda. Però si he fugit de la calor ara no em puc queixar. Torno a estirar-me i em disposo a iniciar la lectura d’un llibre que no té res a veure amb l’ambient que em rodeja. Es tracta de la biografia del general Batet, tarragoní il·lustre, escrita per Hilari Raguer, historiador no menys il·lustre.

La nit cau amb el seu silenci, trencat només pel rum-rum del riu Flamicell (unes aigües no gaire turbulentes, per sort!) i em disposo a descansar al llit. Demà toca caminar.

[A la imatge, vista de Beranui]