Aparcament de Tarragona: tornen Pepe Gotera i Otilio

La notícia tarragonina del dia és la publicació, per part de l’Ajuntament, d’un informe sobre la inviabilitat del projecte inicial de l’aparcament Jaume I, a la Part Alta. No, no és la contribució de la ciutat a l’aniversari del naixement del rei, sinó d’un greu afer. El que havia de ser un equipament dotat amb la tecnologia més avançada ha resultat ser un fiasco que costarà als contribuents tarragonins 30 milions d’euros. Som prop de 150.000 habitants, feu números.

L’historial de l’obra és un compendi de potineries i avui ens la recorden els diaris. Es va decidir construir-lo a la Part Alta, quan ja es preveia que s’hi restringiria la circulació de vehicles, i en una zona rocosa, que va obligar a usar explosius, amb la lògica “alegria” dels veïns. Les obres no van tenir en compte els requeriments de la Comissió de Patrimoni Cultural sobre unes troballes arqueològiques i, a més, l’acabament exterior oculta la vista de la preciosa façana de la Universitat.

L’historial econòmico-financer ha estat un sainet que ha produït la multiplicació per sis del pressupost inicial. El sistema robotitzat de distribució dels vehicles era “intel·ligent” i ho era tant que en moments puntuals s’hagués tardat cinc hores (!) per disposar del cotxe. Ara els treballs segueixen sense estar conclosos, una part de l’estructura s’ha rovellat per falta d’ús i es tardarà encara dos anys per posar-lo en funcionament, amb menys places i amb el sistema de tota la vida, és a dir, rampes.

El bunyol haurà costat a cada tarragoní 200 euros, del primer a l’últim, inclòs l’anterior alcalde, Joan Miquel Nadal, principal responsable polític que, prudentment i significativament, guarda sepulcral silenci sobre l’afer.

Sant Tornem-hi

Sospito que l’apunt d’avui serà un calc del que vaig escriure l’any passat, per aquestes mateixes dates, referit al començament de temporada (conegut també com a rentrée o “Sant Tornem-hi”). No és estrany que això passi, ja que és aquell moment de l’any en què tornen inexorablement una sèrie d’indicis que desenvoquen en un nou cicle vital: les notícies sobre el què val equipar un alumne, la rematada final de les rebaixes d’estiu, la reincorporació dels nostres polítics bronzejats i relaxats, les estrenes (ai!) televisives…

Però els senyals infal·libles del començament de la normalitat (llegiu rutina) són dos: la primera jornada de la lliga futbolística i la invasió publicitària de fascicles i andròmines col·leccionables. Justament ambdós fenòmens es combinen aquests dies amb l’oferta (agafeu-vos) del joc de ganivets de cuina del Barça, per part d’un conegut diari esportiu. Increïble. Què tindran a veure els estris casolans amb un equip de futbol?

Com a mínim, el pijama del Barça, que és el que ofereix el diari de la competència, permet als afeccionats fins i tot dormir amb els colors blaugrana. Té una certa lògica. Però ganivets del Barça? Com no sigui per tallar-se les venes a final de temporada, al comprovar que “aquest any… tampoc” (esperem que no).

Benvinguts a la rentrée. Ah! i visca el Barça!

El cul dels animals

Després d’un exhaustiu treball de camp, uns investigadors alemanys i txecs han descobert que les vaques pasturen amb el cul en direcció al sud. La notícia la proporciona l’Avui, i hem de creure que no es tracta de cap broma, com sí que ho era aquella altra informació de fa alguns anys que afirmava que l’escalfament de la terra i, en definitiva el canvi climàtic, era produït per les ventositats d’aquests bòvids. En tot cas, curiositats estiuenques.

La notícia m’ha fet recordar una anècdota que s’explica en relació a la tradicional rivalitat entre Reus i Tarragona. Quan les autoritats reusenques van decidir erigir un monument eqüestre al general Prim a la plaça que du el seu nom, van donar completa llibertat a l’escultor per executar l’obra, però li van posar una única condició: que el cul del cavall mirés a Tarragona.

I així va ser.

Qui són els dolents?

Amb aquesta pregunta, referida a l’actual conflicte a Geòrgia, iniciava Vicent Sanchis el seu article de diumenge passat a l’Avui. Qui són els dolents? Qui té raó? S’autorresponia dient que tots i ningú. Aquesta és la conclusió més lògica davant dels conflictes mundials, almenys aquells en què s’enfronten minories o interessos nacionals i ètnics. Però hi ha qui no pensa així: cert sector d’opinadors insisteix en establir dues vares de medir, segons quina és la nació en dificultats i segons quin és la potència que hi ha al darrera.

En el contenciós osseta-georgià, determinats maîtres a penser ho tenen clar: si Estats Units està darrera Geòrgia, els “bons” han de ser, forçosament, els altres. Malgrat els excessos de tots plegats i malgrat el desconeixement que tenen -tenim- de la realitat sociopolítica de la zona.

Sembla talment que no haguem superat la guerra freda ni els seus plantejaments maniqueus, explotats intensament durant molts anys pels Estats Units, dit sigui de passada. No es pot ser tan simplista. No dic que no es pugui prendre partit, sinó que es faci després d’un esforç de comprensió, a partir d’una anàlisi objectiva dels fets concrets i no basant-se en prejudicis ideològics o antipaties personals.

“Vacances pagades”

Deixant-me anar per l’estiuenc i humà vici de la peresa (tenia mandra d’aixecar-me del sofà i tancar la tele amb el comandament a distància), he contemplat un tros del programa de TV3 Vacances pagades. No l’havia vist mai… i no ho tornaré a fer.

Tenia curiositat, però, per comprovar amb els meus ulls si eren certes les variades queixes que està rebent: lleugeresa, banalitat, maltracte de la llengua… Efectivament és un programa lleuger i banal (i doncs, què ens pensàvem, a l’estiu?). El que no m’ha agradat gaire és el plantejament del concurs “Vigilants de la llengua”. Sota la capa del bon rotllo i, també aquí, de la banalitat i la lleugeresa, el microespai sembla traspuar una velada ironia contra l’academicisme i la correcció de la llengua. Vigilants = policies. De la llengua = de la llengua ben parlada i ultracorrecta. Potser m’equivoco i veig coses que no són. Per cert, parlant d’ultracorrecció, que comencin a prendre’n nota els propis presentadors del programa. Quina diferència amb Caçadors de paraules

No he arribat a veure els ciclistes despullats (diversió de iaies, però no innovador ni atrevit) ni la imitació de Ferran Monegal (el de veritat, un dels millors periodistes televisius) i he tancat la caixa tonta. Com la programació de la nova temporada de “la nostra” sigui igual de grisa, anem bé per anar a Sants. Esperem molt de la Mònica Terribas (jo li dic la Moniqueta Ribes). Fitxar Monegal seria una bona decisió en la línia correcta.

Vacances pagades? Ni regalades.

(Tibet llibertat) “You don’t mess with the Zohan”

Exhibida en castellà amb l’estúpid títol “Zohan: licencia para peinar”. Un agent del Mossad israelià vol deixar la seva agitada existència, fingeix que el liquiden i fuig a Nova York a complir el seu somni: fer de perruquer. Però no podrà escapar-se tan fàcilment de l’ombra del conflicte polític del Pròxim Orient.

La pel·lícula aborda, en clau de comèdia, el tema de les relacions entre àrabs i israelians, i ho fa desacomplexadament, amb notables dosis d’incorrecció política realment sorprenents per als temps que corren. Ja està bé que es tractin amb humor fins els temes més delicats. El problema d’aquesta pel·lícula (i potser de totes) és la simplificació del guió fins a aconseguir l’esperat happy end: en efecte, en pocs minuts els enfrontaments político-religiosos d’uns i altres es transformen primer en un hilarant partit de futbol-sala i després en una col·laboració mútua contra l’enemic de veritat: el pèrfid empresari especulador. A més, el nostre protagonista es lia amb una (cal dir-ho?) palestina. O sigui, flors i violes i romaní.

Plantejaments ideològics a banda, la película m’ha decebut una mica. El que creia que seria una comèdia lleugera, acaba essent un conjunt de xarlotades, amb abundància d’efectes especials (Matrix va crear escola). A destacar l’ampli mostrari de camises i samarretes del protagonista, la presència de Mariah Carey en carn i ossos (sobretot carn) i la demostració de que l’humus serveix per a tot.

(Tibet llibertat) Carrers de Tarragona: carrer del Lleó

Es tracta d’un llarg carrer poc conegut i amagat entre els seus paral·lels Mar (assolellat i amb vistes a la via del tren) i Reial (via ràpida de la part baixa). Tallers de reparació de cotxes, solars i edificis en construcció són el seu senyal d’identitat: que ningú esperi trobar-hi un monument. Pel que fa al nom, n’ignoro la procedència. Per si un cas, il·lustro l’apunt amb el lleó del bestiari de Tarragona i aíxí faig pàtria petita…

Partint de la plaça dels Carros, el primer tram havia estat, fa anys, territori de cancaneo i llums vermelles. La proximitat amb el port hi feia molt. Avui l’única oferta hostelera la constitueixen el bar La Almeja (res a veure amb l’antiga activitat del lloc, malgrat el seu nom) i el Centro Castellano Leonés, amb decoració, oferta gastronòmica i idioma a joc.

El número 26 l’ocupa un singular establiment, barreja d’agència de viatges, locutori, lloguer de DVD i venda dels articles més inesperats. Presideixen el local, a l’interior, tres petites banderes catalana, índia i espanyola. Ja sabem la nacionalitat del seu propietari, però la sabríem igualment fent un cop d’ull a l’aparador, farcit de caràtules de films de Bollywood, amb títols tant suggeridors com Chalte Chalte, Pil Chahta Hai, Hungama o Mere Jeevan Saath.

El carrer del Lleó s’acaba quan es topa amb el de Jaume I. Abans, al número 46 un Centre de Buceig (sic) es troba tancat i amb un rètol que anuncia que el local es lloga. Potser es va enfonsar el negoci, malgrat la seva activitat. Si en lloc de buceig s’hagués dedicat al busseig…

(Tibet llibertat) Dolor

Afectat per l’accident d’aviació d’ahir a Madrid, reprenc els apunts del bloc. I afectat per partida doble: per l’estreta relació que tinc amb gent de Gran Canària i perquè no feia ni vint-i-quatre hores que abandonava l’aeroport de l’illa, a la qual havia arribat dissabte amb Spanair, sense novetat ni especials motius de preocupació. 

Són moments de dolor per moltes persones i, en conseqüència, estan fora de lloc determinats tractaments informatius de la notícia. Sempre hi ha notes malsonants en aquests casos. Tampoc és el moment encara de cercar causes i responsabilitats. Tot arribarà.

Silenci, doncs.

(Tibet llibertat) Contestant a “pam de nas”

A la tornada del pont Mare de Déu d’Agost + Sant Magí em topo amb una nova aportació al debat “Tibet llibertat”, signat per “Josep” i farcit d’agosarades afirmacions sobre la meva persona.

Comença elucubrant sobre les simpaties ideològiques d’un servidor a partir dels meus cognoms “totalment catalans”. Aquest plantejament el trobo molt etnicista i, com ell mateix diria, pujolista (“els catalans de veritat”, “la Catalunya catalana” i coses per l’estil) i, des del meu punt de vista, a superar. Com a tirador de cartes li espera a Josep un futur magre perquè no n’encerta ni una: milito a Esquerra, si bé al sector crític (no sé si això és significatiu per a ell), llegeixo l’Avui i crec que Laporta és el millor president que ha tingut el Barça.

Com ja havia fet el blocaire “català”, també Josep m’encoloma una simpatia especial pels pobles asiàtics oprimits, en detriment dels més propers. No tinc cap preferència pel poble tibetà, ni m’apunto a cap moda budista progre, ni res d’això, simplement aprofito els disset dies de Jocs Olímpics a Pequín per recordar un dels molts contenciosos del règim polític xinès.

Pel que fa a “empassar-se la merda mediàtica”, no val la pena comentar grolleries. Crec tenir suficient criteri per destriar el gra de la palla dels nostres mitjans de comunicació. No és fàcil, i tampoc ho és per Josep, segur. Si Espanya és una democràcia? Home, hi ha la suficient democràcia com per permetre lliurement debats als blocs de Vilaweb. Debats que Josep em “convida a deixar” (eufemisme per “fer fora”). Això al meu poble es diu censura i es practica sistemàticament a molts països. La Xina, per exemple.

Però no hem de patir pel gegant asiàtic: els xinesos aviat tindran tots cotxe, televisor i ordinador. Cotxe per contaminar (més) l’atmosfera, televisor per veure anuncis, grans germans i salses roses, i ordinador amb accés limitat a internet. Això era la revolució promesa? Això ja s’ho va inventar Franco, el dictador: ni una casa sin lumbre, ni un español sin pan.

(Tibet llibertat) Xips, sioux, gats i ratolins

Fidel al seu títol, aquest bloc ha vist com les aigües estancades de l’estiu es tornaven una mica turbulentes, i tot gràcies a alguns comentaris en relació a “Tibet llibertat”. De tots els participants, el que destaca més és, sens dubte, “català” (no té cap nom més concret). Una valuosa peça de museu, una autèntica troballa, un “residu maoista post-68”, en recargolada i divertida definició d’un altre comentarista.

Català, que diu que porto un xip imperialista a dins, afirma que Xina no és socialista però que té unes estructures socialistes. Unes “estructures socialistes” que no eviten (ni evitaran, desgraciadament) que s’hi hagi instal·lat el pitjor del capitalisme (treball en condicions deplorables, productivisme d’alta quantitat i baixa qualitat, urbanisme massificat, agressions al medi ambient…).

Diu que que el comunisme no és l’enemic del socialisme, sinó la seva continuació. No: ha estat la seva perdició, a l’intentar exercir-lo amb “duresa” (l’eufemisme és d’ell). Doncs què es pensa? Que el bloc soviètic va caure per la pressió “imperialista”? No, home, va caure per una combinació d’ineficàcia econòmica, corrupció governamental i violació continuada de drets humans.

Faré campanya pels sioux i els maorís si això ha de fer feliç al nostre maoista, que no es preocupi. Amb una puntualització: ja voldrien els tibetans que Xina fos en l’actualitat com Estats Units, Austràlia o Nova Zelanda, tant per bo com per dolent. Recalco actualitat. No m’ha entès quan he mencionat la història. És clar que m’interessa i molt, però quan dic que és història allò dels lames i els nazis vull dir simplement que només vull comentar l’actualitat. En el meu apunt d’abans d’ahir no feia anàlisi de la història (passatemps preferit dels marxistes) sinó que opinava i prou. I la meva opinió segueix essent la mateixa: Xina té avui un règim condemnable per moltes raons, i el Tibet és una d’elles. 

Queden altres dos opinadors. Marc retreu que les actuals campanyes a favor de la llibertat del Tibet siguin molt més contundents que les que hi va haver quan la razzia d’independentistes ordenada per Garzón el 1992. Les situacions no són comparables, però crec recordar que l’estat espanyol va ser condemnat per aquelles accions. Bacus, finalment, treu a col·lació aquella famosa sentència dels gats i els ratolins, adaptació xinesa (que fa més exòtic) del nostre “la fi justifica els mitjans”. Aquest és el problema de la Xina: que ja només l’importa caçar ratolins, res més.

(Tibet llibertat) La foto dels “xinets”

Déu-n’hi-do com fa durar Vilaweb l’anècdota dels jugadors de bàsquet fent el xinet per a un anunci. Perquè és això: una anècdota. Una anècdota que determinats mitjans anglosaxons, sempre tant políticament correctes, han elevat a la categoria de gran ofensa racista.

Home, doncs no! No és racista, ni molts menys. Més aviat és, i amb això dono la raó a Vicent Partal, una nova mostra d’un cert menyspreu dels espanyols per tot allò que els és aliè o llunyà. Ja ho deia el poeta:

Castilla miserable
ayer dominadora
envuelta en sus andrajos
desprecia cuanto ignora.

El poeta era Antonio Machado i el darrer vers segueix tant vigent com el primer dia. Només cal parar atenció a com els locutors pronuncien els cognoms en altres llengües, catalana inclosa (recordeu el pobre “Sex Fàbregas”). Un cert menyspreu per tot el que no els és propi, siguin llengües veïnes o trets orientals.

(Tibet llibertat) Sóc ridícul i snob?

Un blocaire anònim (s’autodenomina “català”) em fa un comentari criticant-me que encapça-li els apunts d’aquests dies amb la llegenda “Tibet llibertat”. Diu que es tracta d’una moda ridícula i snob. No sé si ho és, però en tot cas la meva iniciativa no és per seguir cap moda, ni segueixo cap consigna ni pretenc seguir les passes de Richard Gere.

Diu que aquesta moguda es fa per afeblir Xina i altres països socialistes. Perdó? Xina és socialista en l’actualitat? Primera notícia. Jo tenia entès que era un mix dels dos principals enemics del socialisme: el capitalisme salvatge i el comunisme opressor (valgui el pleonasme).

Diu també que a Occident no li importen les nacions ni les cultures. A Occident no sé. A mi sí, i per això he pres la iniciativa simbòlica i intranscendent d’iniciar els apunts amb la llegenda “Tibet llibertat”. També podia haver fet referència a altres contenciosos xinesos: el ventall és ampli, desgraciadament. I això no treu que m’impliqui més decididament per les causes nacionals més properes, des de la nostra fins a l’escocesa, a la qual vaig dedicar un dels primers apunts del meu bloc.

Em recorda que el Dalai Lama va ser aliat dels nazis abans de la Revolució Cultural. No m’interessa en aquests moments el que fessin els tibetans fa setanta anys: això és història i els Jocs Olímpics de Pequín es celebren el 2008. Però si hem de parlar d’història, li demano a “català” que no cometi la imprudència d’esmentar la Revolució Cultural. Sap realment el que va representar aquell règim per Xina? És possible que encara algú defensi aquell període?

Acaba dient que els que defensem la llibertat del Tibet “semblem  babaus”. No entraré a valorar aquest qualificatiu; només remetré els lectors a imatges, no tant antigues en el temps, de mils i mils de xinesos uniformats i aixecant, acríticament, el famós llibre vermell.

(Tibet llibertat) Vestir còmodament… i un acudit d’Eugenio

Una de les micropolèmiques d’aquest enganxós estiu es refereix al grau de formalitat en el vestir a la feina. Tot va començar amb el ministre de la cosa energètica quan es va presentar al Congrés sense corbata, fet que va provocar que el president de la Cambra tragués el “fill de falangista” que porta a dins i li comminés a posar-se la peça masculina per excel·lència.
 
L’argument oficial és que sense corbata bé es pot treballar en una oficina amb un o dos graus més de temperatura, amb el corresponent estalvi energètic i econòmic d’aire condicionat. No sembla mala idea. Fet i fet, la mesura ja funciona a ple rendiment de fa temps al Japó. D’altra banda, i sense tants escarafalls, el conseller en cap Bargalló ja havia adoptat aquesta moda, tot i que en el seu cas va prevaler la necessitat imperiosa de ser fidel al seu capteniment progressista.

Fins on ha d’arribar la comoditat en el vestir a l’estiu, en un ambient laboral formal, s’entèn? Ja hi ha qui pensa que, pel mateix raonament, no hi ha d’haver inconvenient en què els homes es presentin a les oficines amb bermudes i xancletes. Les dones, per raons de tots conegudes, no tenen tantes dificultats per anar fresques (en el bon sentit de la paraula, és clar). De fet, determinades grans empreses més “enrotllades” o a l’última ja permeten als seus empleats anar vestits de qualsevol manera, a banda d’altres privilegis que els fan la vida més fàcil (estances per gaudir d’estones d’oci, serveis de guarderia, etc.).

No acabo d’estar d’acord amb aquestes familiaritats. Francament, no tracto de ser massa rígid amb aquesta qüestió, però si tan còmodes podem anar a la feina, què ens haurem de posar a les nostres estones d’oci? A la vida van molt bé algunes imposicions o limitacions, pel plaer d’alliberar-se’n després. Això em recorda un acudit de l’Eugenio. 

El saben aquel
d’un que va per la selva africana amb una viga pesada a l’espatlla? Quan li pregunten perquè tragina aquell pes contesta:

– és que si em trobo un lleó, llenço la viga a terra i puc córrer més ràpid…

(Tibet llibertat) Josep Anton Baixeras, 1927-2008

Ha mort Josep Anton Baixeras, polític, escriptor i figura cívica de referència a Tarragona. Per qui no el conegués i perquè es faci una idea, representava el mateix que Josep Benet a un nivell territorialment més limitat. Els paral·lelismes són notables: advocats, homes de lletres, van ser els senadors més votats el 1977. Baixeras, a més, seria un temps regidor de la ciutat com a independent a la llista del PSUC.

Baixeras també va ser un dels xarbotadors de les somortes aigües político-culturals tarragonines al tardofranquisme amb la creació de la delegació territorial de l’Òmnium Cultural, que va presidir de 1971 a 1975. La seva biografia està ben proveïda de premis literaris i cívics, ben merescuts.

S’ens en va un altre “homenot”, aquesta vegada de Tarragona, ciutat que no en va sobrada. Descansi en pau.

Per a l’anècdota personal queda la situació viscuda aquest matí, quan encara no era coneixedor de la trista notícia i m’he creuat al carrer amb la seva ja vídua (persona que conec només de vista). El fet de trobar-me-la m’ha produït una sensació estranya, inexplicable. Un minut després, només un minut, entrava a la granja on acostumo a esmorzar i el Més Tarragona m’oferia el titular de la jornada. Premonició?

(Tibet llibertat) Humor negre

Avui, petita sessió d’humor negre. M’he creuat amb un noi cec, conegut de fa molts anys, i hem fet un curt trajecte junts. Tot i que està més que acostumat a anar sol amunt i avall només amb l’ajuda d’un bastó i de la intuïció, no li ha anat malament caminar acompanyat d’algú altre per sortejar els mil obstacles que patim a diari, almenys a Tarragona: senyals de trànsit, papereres,  mobiliari urbà, cadires i taules, motos aparcades on no toca, rajoles trencades, brutícies diverses a la vorera…

Aquest noi té un envejable sentit de l’humor, negre en aquest cas donada la seva deficiència. Conversant sobre el seu lloc de treball actual (punt en comú que explica la nostra coneixença) ha deixat anar:

– això no sé si ho veurem algun dia…

I també:

– a la feina on estic veiem de tot…

Inconscientment, li he seguit el joc una mica després. Quan una criatura s’ha interposat en el seu camí li he indicat:

Ojo! Hi ha un nen i s’entrebancarà amb el bastó…

Ja he dit que fa gala d’una fina ironia, però igualment m’ha sabut greu fer servir aquesta expressió: és un barbarisme! Jordi, molt malament: s’ha de dir compte!

(Tibet llibertat) Carrers de Tarragona: Portal del Carro

Es tracta d’un carreró situat a la part alta que serveix d’accés a la capella de Sant Magí, patró de la ciutat, situada al cap d’amunt. És quasi bé una via sense sortida, si no fos per una obertura lateral que la comunica amb el carrer de l’antic Escorxador, actual Rectorat de la Universitat, la qual cosa provoca que els turistes passin de llarg.

Tot ell és silenciós, recollit, intemporal, si no fos per uns horrorosos cables elèctrics que pengen entre balcons. Pujant a mà dreta hi trobem una façana decorada amb escenes de la vida i martiri del sant. Les pintures, de vius colors, són molt recents (hi ha una inscripció llatina: “Carles Arola fecit, MMVIII”), i recorden les de la plaça dels Cedassos, les més fotografiades de Tarragona.

Més amunt hi trobem una estàtua metàl·lica d’un capellà, amb ulleres i l’estola posada. Es tracta de mossèn Tomàs, un home molt estimat com a persona i per la seva tasca social. La figura, de mida natural, situada a peu pla i d’estètica “Yiyo”, convida a tocar-la i a brunyir les parts més sobresortints. Potser respon a una tradició (com la de la columna de Santiago de Compostel·la) per obtenir favors del mossèn.

Peticions de favors que també rep sant Magí des de fa molts anys. La capella està plena d’ex-vots en aquest sentit, però avui no podré contemplar-los. El recinte religiós està tancat i només obre quan s’hi diuen misses (9 del matí), quan s’hi casa alguna parella o quan hi ha un esdeveniment especial. I el proper esdeveniment especial serà la portada de l’aigua del sant des del seu Santuari, a la Conca de Barberà. Serà el proper 18 d’agost, vigília de la festa major.

Aigua miraculosa, com no podia ser d’altra manera. Potser l’haurem de fer arribar a les reunions entre els governs català i espanyol per tal d’aconseguir un bon finançament. De moment hem aconseguit que les quatre formacions catalanistes es posin d’acord en aquesta qüestió. No sé quina aigua han begut, però sembla un miracle.

(Tibet llibertat) Comencen els Jocs Olímpics

Ja tenim els Jocs Olímpics de Pequín en marxa. La cerimònia d’inauguració ha estat prou vistosa i original. Comencen ara unes proves esportives oficialment alienes a la política però presidides per banderes i himnes. Preparem-nos per una nova torrentada de “no nacionalisme” espanyol. Com a mostra, la retransmissió televisiva de la inauguració d’avui: el moment en què desfilava la selecció estatal, segons els locutors, ha fet paralitzar el món per la seva càrrega d’emotivitat i transcendència. D’altra banda, la resta del programa ha estat una contínua especulació sobre les possibilitats d’Espanya: que si el medaller, que si guanyaran aquí o allà… Un hipotètic enfrontament en bàsquet entre Estats Units i Espanya seria la final soñada. Friso perquè arribi el moment. Sort que no són nacionalistes.

Els Jocs Olímpics transcorreran, com se sap, enmig de protestes a tot el món contra el règim polític xinès. Fa ràbia que la diplomàcia i els diners ho acabin tapant (o dissimulant) tot. Com a testimoni purament simbòlic, afegiré al títol dels meus apunts la llegenda “Tibet llibertat”. Podria haver escollit altres motius (els drets humans, la pena de mort, el nacionalisme uigur, les restriccions informatives…), però Tibet ens és més familiar.

I que guanyin els millors, siguin d’on siguin.

“Persépolis”

Adaptació cinematogràfica del còmic de la dibuixant iraní Marjane Satrapi. És la història, en gran part autobiogràfica, d’una noia a l’Iran de les darreres dècades. Fortament conscienciada per la família (la nena és una espècie de Mafalda), assisteix entre indignada i impotent a uns anys molt convulsos: primer a la repressió del règim del xa, després a la inestabilitat del procés revolucionari i de la guerra amb l’Irak i finalment a l’asfixiant atmosfera del règim dels aiatol·làs, que decidirà el seu exili a París, farta de mocadors negres i d’absurdes imposicions culturals i religioses. Entre mig, una altra estada a Europa (Àustria) on comprovarà que també el món dit “desenvolupat” té les seves contradiccions.

Els dibuixos, de factura molt senzilla i en blanc i negre, són encisadors. La pel·lícula toca molts temes familiars i socials, a un ritme que mai no es fa pesat. Poesia, humor, denúncia… Absolutament recomanable.

Casualment, m’arriba el mateix dia de veure la pel·lícula un correu d’Amnistia Internacional denunciant la propera execució de dos nois iranís, per un delicte comès quan eren menors d’edat. L’entitat convida a signar per tal d’evitar-ho.
Com es pot comprovar, l’Iran no acaba d’entrar al segle XXI malgrat el seu desenvolupament nuclear.
 
Demà, Xina…

Factors que fastiguegen a l’estiu

M’agrada molt l’estiu. No dic que sigui la millor estació de l’any, però el fet de combinar vacances, sensació de més llibertat, hores de claror i allò que convencionalment diem “bon temps” fa que el període de Sant Joan a Santa Tecla m’agradi.

Ara bé, se m’ocorren alguns factors que fastiguegen. Me’n surten cinc, però podrien ser moltes més:

1) Els aparells d’aire condicionat i les bafarades d’aire calent que deixen anar quan camines pel carrer.

2) La programació televisiva, pretesament “refrescant” i que en realitat és un refregit de reposicions i sèries d’altres temporades.

3) El soroll de les motos i de la música dels cotxes quillos (que val per les quatre estacions de l’any, amb l’avantatge que a les altres tres tanques les finestres i l’evites en part).

4) L’espectacular aprimament dels diaris, sense els articles dels periodistes més interessants però amb abundància de notícies innòqües. I juraria que la publicitat manté la seva obsessiva presència.

5) El triangle xafogor – nervis – mosques. No falla: si s’ajunten dos elements de seguida apareix el tercer, en eficaç col·laboració que ja voldria el tripartit…

No, no diré res de xancletes, guiris, paelles i sangries. Tinguem la festa en pau.

Puerto Tarraco, per exemple

Per molts Manifiestos que signin, el català sempre té les de rebre i cal estar a l’aguait en tot. Per posar un exemple, Port/Puerto Tarraco.

Port Tarraco és una dàrsena interior del Port de Tarragona habilitada per atracar grans embarcacions més o menys de luxe i un espai adecentat amb bars, restaurants i algunes botigues. El lloc és maquet i al vespre ofereix una espectacular vista il·luminada de la ciutat. L’altra nit m’hi vaig acostar per escoltar-hi el grup de música celta Otherside.

Anant al tema que ens ocupa, vaig quedar al·lucinat de l’escassa presència del català. Des de la pròpia denominació del lloc en cartells i banderoles (Puerto Tarraco) fins als plànols indicatius o els rètols dels restaurants, redactats exclusivament en castellà. Només vaig saber trobar el català a les cartes dels restaurants, en lletra cursiva i més petita, en una situació subsidiària com si diguéssim.

El Port de Tarragona compta amb un Servei Lingüístic d’una certa entitat: té secció pròpia a la revista que edita. Serà interessant escriure-li quatre ratlles i preguntar-li si és coneixedor del (no) ús del català a Port Tarraco i de què pensa fer (si és que pensa fer alguna cosa) per solucionar-ho.

Seguirem informant.

Extremadura s’ha ofès

Ara resulta que cal demanar perdó a Extremadura. La inclusió d’una gracieta al bloc del regidor Lluís Suñé, possiblement desafortunada o de poc gust però de cap de les maneres insultant o delictiva, ha disparat l’artilleria de tots coneguda, en forma d’airades protestes, amenaça de denúncia (quin article del Codi Penal caldria aplicar? ho ignoro), petició de perdó per part de l’autor i retirada de la foto de marres.

En entrevista televisiva, el regidor ha fet molt bé en recalcar que el fons de la qüestió (l’injust sistema de finançament autonòmic) és el que és i això no ho esmentaran pas les autoritats d’aquella regió. Per cert, que les formacions polítiques afectades s’han ben lluït: Iniciativa li ha fet saber que si tenia problemes judicials “ja t’apanyaràs” i Esquerra Unida i Alternativa s’ha apressat a recordar que Suñé mai no ha militat en aquesta formació. Com es pot comprovar, tot un exercici de solidaritat per part de qui més la predica.

Extremadura s’ha sentit ofesa, potser sincerament, ha posat el crit al cel i en vint-i-quatre hores ha aconseguit tres coses: la humiliació catalana de demanar perdó, la retirada de la brometa origen del conflicte i l’autoafirmació mitjançant el victimisme, aquella cosa que sempre ens critiquen.

Què no hauríem de fer des de Catalunya davant no d’una sinó d’infinites burles i faltes de respecte a la xarxa, en forma d’opinions, comentaris, dibuixos, muntatges fotogràfics, etc.? Sincerament, potser comença a ser hora de deixar d’anar amb el lliri a la mà.