Tres actes aquest cap de setmana

Divendres, 1 d’agost, a les 22,30 h: Teresa Valls i Xerima escenifiquen El Llibre Vermell de Montserrat. Fusió de música medieval i contemporània. A la plaça dels Natzarens, de Tarragona.

Dissabte, 2 d’agost, a les 22,30 h: Pep Sala canta a la Torre d’en Guiu, del Catllar.

Dissabte, 2 d’agost, a les 24 h: Gina Burdel + Exóticopop + Martina Dry Dj perpetren un Cabaret Queer. A la plaça de l’Antic Escorxador, de Tarragona.

Linxar Carod

El vicepresident ha designat el seu germà nou delegat de la Generalitat a París. Tota la patuleia d’opinadors i comentaristes, professionals o no, s’ha llançat a l’uníson a posar de chupa de dómine als dos polítics. Especialment vergonyosos són els comentaris apareguts en algunes webs de notícies, sector betum (p.ex. E-notícies).

No s’està fent un gra massa amb Carod-Rovira? Qualsevol decisió que prengui està viciada d’origen a parer d’una opinió pública que absorbeix tota quanta pseudoinformació li arriba. Col·locar un familiar en un nivell públic important no és massa estètic, admetem-ho, però és una situació que es dóna a tots els partits i a tots els nivells. A més, el càrrec al qual s’ha destinat Apel·les Carod és polític i de confiança, no tècnic ni burocràtic. En qui confiar més que en un parent? Si de cas, ja jutjarem més endavant la seva trajectòria.

I si no agrada aquesta manera de procedir, caldrà canviar les lleis per impedir-ho en un futur. Però, si us plau, deixem de linxar gratuïtament a la gent per aquestes nimieses.

Cafè sol?

Entro a una granja-pastisseria a esmorzar:
– un croissant de xocolata i un cafè, si us plau
– que és per emportar-se?
– [???] no, per menjar-m’ho aquí
– que vol llet?
– no, cafè sol

La pobra xica de la granja sí que necessitava un bon cafè ben carregat, però el que em porta a l’apunt d’avui no és aquest diàleg (digne de “Batalles per la llengua” si fóra en castellà), sinó una altra batalla lingüística que, em temo, he de donar per perduda. Fins fa poc, quan demanaves un cafè sense cap adjectiu se sobreentenia que es volia sol. Per influències ponentines, però, s’ha d’especificar si vols “cafè sol”, “cafè amb llet”, “(cafè) tallat”, etc.

Cada vegada que em fan la pregunteta de marres (“cafè sol?”) em venen ganes d’exhibir la meva vena més irònica:
– no, amb una tassa a sota perquè no es vessi sobre la taula
– no, acompanyat d’una guitarra…
– si em vol fer companyia…
i l’enginy podria produir més respostes.

De manera que guardaré el resistencialisme per causes més nobles i em rendiré en aquest cas concret. Alçaré la bandera blanca al demanar un cafè negre.

El metro de Palma

Avui s’ha tornat a posar en servei el metro de Palma, una vegada solucionats els defectes de construcció que van ocasionar-ne el seu tancament provisional. Poques vegades trobaríem un cúmul de despropòsits com aquest. La conjunció d’una urgència electoral amb la tradicional potineria en l’execució de les obres públiques (quatre palatades i tira que te vas), orquestrat tot plegat per un govern del PP, han donat com a resultat la privació d’un servei públic bàsic durant una bona colla de mesos i una respectable quantitat de milions d’euros enterrats.

Com per tornar-los a votar (qui encara ho faci).

De la importància de les comes

Relliscada en una reunió a la feina: la xifra en euros que estava aportant era incomprensiblement baixa (hi mancaven ben bé un milió d’euros!). Afortunadament, tot era sobre paper i aviat vaig descobrir l’error. Una de les quantitats de la suma havia estat introduïda a l’ordinador amb una coma en lloc d’un punt i, en conseqüència, el sumatori d’Excel no l’havia tingut en compte al considerar-lo un text i no una quantitat. No sé si m’explico.

De la importància de la puntuació, i en concret de posar o no una coma, s’explica una famosa anècdota en el sentit de que un condemnat a mort va salvar la vida gràcies a una coma (allò del perdón imposible i perdón, imposible). Però com que no ens hi va mai la vida, no som prou curosos (alguns gens) a l’hora de redactar textos i així llegim el que llegim. Especialment deplorables són els papers enganxats de qualsevol manera als carrers, als fanals i a les portes de les cases, amb anuncis, ofertes o avisos. Per no parlar dels comentaris que es pengen en notícies i apunts de blocs: deixant de banda insults i argumentacions fora de lloc, hi abunda la redacció “tal com es parla”, amb absència de puntuació i faltes d’ortografia.

No cal ser primmirat, és clar, però no es podria posar una mica més l’accent en aquestes qüestions a l’hora de dissenyar plans d’estudi? O no és prou progressista?

[imatge extreta de la web Proyecto Carteles; val la pena entrar-hi per riure una estona]

El cas Vilaró

Diu un proverbi xinès (sempre hi ha un proverbi xinès per a tot) que dir una mentida t’obliga a inventar-te després mil veritats per ocultar-la. Jo no sé si s’han dit mentides o no en el cas Vilaró. Precisament això és el que volem saber, però no ho podem assegurar perquè la informació s’ha anat suministrant en comptagotes, a destemps, a trossos i amb contradiccions segons les fonts.

No costava res dir la veritat, tal qual, des del primer moment, fos quina fos. L’endemà ningú no hagués recordat l’assumpte. Però els responsables de donar explicacions van preferir fer-ho d’una manera que s’ha anat imposant amb els anys: informar edulcoradament i amb eufemismes, per tal de que ningú no en tregui l’aigua clara. Això, a la llarga, causa l’efecte contrari al desitjat: que l’opinió pública sospiti o intueixi que hi ha “gat amagat” a l’assumpte i és el que ha passat.

A mi m’és completament igual si el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona estava o no a la plaça d’Espanya, si va ser ferit amb una bala de goma o en una baralla, si els fets van passar a la 1 o a les 2 de la matinada. Jo, com a ciutadà, l’únic que vull és informació immediata i veraç de tot esdeveniment amb transcendència pública. Això és el que no ha fet l’Ajuntament de Barcelona i sí ha fet Vilaweb. Per tant, només em queda solidaritzar-me amb aquesta i desitjar que continuï en la seva línia d’independència, rigor i fidelitat al país.

Tres escapades d’estiu (i 3: Alacant)

No coneixia gens el sud del país (fa molts anys no vaig passar de Gandia) i, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i l’Euromed per Tarragona, em vaig dir “tito, cap a Alacant”.

El viatge en ferrocarril no és digne de comentari, ni a l’anar ni al tornar. Puntual (oh!), fins i tot ens donen caramels. L’única peculiaritat és que quan passa per l’estació de València, que és terminal, el tren fa el recorregut fins Alacant a l’inrevés, de manera que viatgem de cul com si diguéssim.

Alacant se’m presenta com una ciutat tòpicament mediterrània: és lluminosa, blava, plena de palmeres… El primer punt d’interès és la famosa platja del Postiguet (“La manta al coll i el cavasset…”), plena de gent tot i ser relativament aviat. Davant per davant es troba el que més m’interessava de veure: l’última parada del tramvia d’Alacant. Estava intrigat amb aquest mitjà de transport i comprovo que té trampa. Han allargat la línia de tren que arriba a Dénia i han fet un mix que denominen Tren-Tram amb una freqüència de 30 minuts! Una altra branca és un petit túnel que arriba fins el mercat de la ciutat. Denominen a tot plegat, amb evidents ínfules, metropolità d’Alacant. Ho trobo molt valencià.

Inevitable recorregut turístic: l’Ajuntament (a la foto), amb preciosa façana barroca i famós per marcar oficialment el nivell del mar de l’estat espanyol, la Catedral, xapada com tots els edificis que intento visitar últimament, el Passeig d’Espanya, plena de xiringuitos d’artesans, el parc Canalejas, amb un curiós mapa de la península ibèrica en relleu (Tarragona n’havia tingut un també)…

La tarda la dedico al castell de Santa Bàrbara, el Montjuïc alacantí, al qual s’ascendeix per un ascensor excavat a la roca. A dalt, impressionants vistes de la ciutat, el mar i la comarca, especialment des d’un lloc denominat “Recinto del Macho del Castillo”. Em guardo el comentari. La fortalesa la formen diferents nivells i espais, plens de bancs, quioscs de begudes i multitud de plantes i cactus, amb divertits rètols com per exemple “Prohibido tocarme. A mi sólo me toca el jardinero”.
 
Acabo la crònica del viatge i ho faig lamentant l’estat de la llengua a Alacant. La seva precarietat, que ja sabíem, es constata per exemple en la retolació de les vies urbanes: “Carrer San Francisco”, i es queden tan amples. No cal dir quin és l’ús oral. Arribaran aquí els laments dels signants del Manifiesto o faran els ulls grossos? Em dóna la sensació que, en termes de país i de llengua, hem deixar la ciutat una mica abandonada. Alacant és important, com deia l’encertat lema d’una manifestació, i encara la hi trobo més des que he tingut la satisfacció de passejar-m’hi.

Tres escapades d’estiu (2: Vic)

Vic no és per mi una ciutat qualsevol: és el lloc de naixement de la meva mare i la capital de la comarca d’on procedeix tota la meva família materna. Malgrat això, feia molts anys que no hi posava els peus i, encara asclat per les caminates montserratines, vaig decidir anar-hi l’endemà.

Agafo a Barcelona un tren de rodalies, un d’aquests trens que van fins a Ripoll, s’aturen a tot arreu i, de tant en tant, són notícia als diaris pel fet de dilatar el temps, demostrant didàcticament les teories d’Einstein. Aquest dia, però, el tren tardarà un temps diguem que correcte.

El vagó és, durant tot el viatge, un anar i venir de persones de les més diverses procedències. Al meu costat, dos nois consultant un plànol de la Garriga, on baixaran, i un d’ells llegint en llibre en ciríl·lic. A l’altra banda, una oriental i un negre. Molts magribins i sud-americans. A Balenyà pugen quatre noies amb mocador al cap, tapades fins els peus. Significatiu si tenim en compte que anem a la capital de la deep Catalonia.

Ja sóc a Vic. En contra del que explicava la novel·la Laura a la ciutat dels sants, el paisatge no és diferent quan el tren s’acosta a la ciutat. Tampoc hi ha boira, ni veig capellans. És, això sí, aquella ciutat dinàmica i nostrada, tradicional i entenimentada que jo sempre he envejat. El passeig Jacint Verdaguer mena a la gran plaça de l’Ajuntament, aquella que, segons Pla, seria la plaça major de Catalunya si tingués un monument al bell mig; però no h’hi ha. El que hi ha és un bulliciós mercat, que sorprèn agradablement perquè recorda molt els d’abans: pagesos de la rodalia oferint fruites de tots colors, verdures, enciams, tomàquets, ous, cargols… fins i tot bolets, a banda de tota l’oferta habitual de roba, parament de la llar i estris de cuina.

La ruta turística inclou el Temple Romà (a la foto), la Catedral i el Museu Episcopal, que recomano vivament. A la Catedral, el senyor que em ven l’entrada em pregunta en quin idioma vull el fullet informatiu que donen. El renyo amablement:

– vostè l’ha de donar sempre en català, home; si algú el vol en un altre idioma, ja ho demanarà!

No sé si ha entès el meu raonament. Ja té nassos que en una ciutat com Vic algú català pregunti a un catalanoparlant (jo) en quin idioma vol el fullet. Oblido de seguida la qüestió contemplant el claustre gòtic, el monument a Jaume Balmes i les tenebroses pintures de Sert que, segons explica la meva mare, li causaven terror quan era petita. Bé, no eren les actuals pintures sinó les que van quedar destruïdes durant la guerra.

S’acosta l’hora de marxar. Acabo ja la passejada vigatana amb l’obligada compra de fuets en una de les acreditades cansaladeries del centre. No duraran gaire quan arribin a casa.

[apunt dedicat, lògicament, a la meva mare]

Tres escapades d’estiu (1: Montserrat)

Inicio avui la crònica de tres escapades durant les curtes vacances que ja he acabat: Montserrat, Vic i Alacant.

Decideixo anar a Montserrat, a fer la cabreta i a esnifar aire pur i espiritualitat catalana. La combinació de tres mitjans de comunicació (Ferrocarrils de la Generalitat, Aeri de Montserrat i funicular de Sant Joan) em transporta en dues hores a més de 1.000 metres d’altura. Inicio la marxa a peu fins a Sant Jeroni quan les campanes comencen a repicar. La muntanya de capricioses formes, el monestir allà baix, el dia clar i les campanes que sonen: molt típic, molt tòpic, però també molt bonic. La ruta fins al cim més alt de Montserrat és un agradable passeig que només es torna costerut amb les escales del darrer tram. S’ha de ser molt manta per no fer-la. Tot és silenciós i amb poc moviment: només em trobo uns operaris arrenjant el camí i una noia que torna de fer footing. Després, al cim hi trobo més moviment.

S’acosta l’hora de dinar. Baixo pel funicular i torno a la plaça del Monestir: el que de bon matí era un espai buit i silenciós, ara és un bulliciós formiguer de gent gran i, sobretot, de guiris. N’hi ha per tot arreu, són com la pudor. Veig vestimentes que fan mal a la vista (pameles, mitjons blaus amb sabatilles grogues, sabates de taló…). El personal origina les lògiques cues a tot arreu, inclòs el restaurant self-service. Passo d’esperar-me i em compro un entrepà de truita de patates i una cervesa, que em menjo de qualsevol manera.

Aprofito l’hora de la migdiada, en què tothom està inactiu, per anar a fer la visita al cambril de la Verge. La cua és més curta que abans de dinar, però un quart d’hora d’espera no me la treu ningú. Formulo a la Moreneta dues peticions. Una de caràcter estríctament personal i l’altra publicable: la independència de Catalunya. Així, com sona. Si va fer cas a un conseller esquerranós i descregut concedint-li pluges abundoses, perquè no m’ha d’escoltar a mi, que sóc molt bon noi? (ehem…). A la sortida, encenc un ciri que afegeixo als milers que cremen, previ pagament d’un euro i mig. Fins i tot el culte hiperdúlic està sotmès a les servituds comercials.

Abandono el monestir i a la sortida veig una cara que no m’és desconeguda. És Josep Maria Àlvarez, secretari general d’UGT, “conspirant” amb altres dues persones. Què fa aquest home a Montserrat un dilluns a la tarda? Misteri.

Aprofito el que resta de la jornada per fer una passejada fins a l’anomenada Creu de Sant Miquel, des de la que es contempla una esplèndida vista de tot el conjunt monumental i del curs del Llobregat. A una hora prudencial inicio la retirada amb els mateixos mitjans de transport, tot meditant la meva sol·licitud mariana: ara que hi caic, no vaig concretar-li en quin moment volia que es complís la meva petició…

Felip Puig: calli una estona, home!

Les declaracions de Felip Puig, alt càrrec de Convergència, en les quals criticava el deficient català del president Montilla, fan molt més mal que bé. Són manifestament desafortunades. Després que, des de certs sectors, es critiqués el fet de tenir un president nascut fora de Catalunya i que es fes dir José (“com si un turc presidís Alemanya”, Salvador Sostres dixit), ara hem de sentir comentaris despectius en el sentit de que el mateix polític no acaba d’encertar amb les esses sonores i els pronoms febles.

Doncs a mi em sembla meritori l’esforç de Montilla per anar millorant el seu català dia a dia, una llengua que no és la seva materna i que va començar a sentir habitualment quan ja era adult. D’altra banda, l’atzagaiada de Puig és un pèssim exemple per tantes persones vingudes de fora immerses en un procés de familiarització, coneixement i ús de la nostra llengua, tinguin molta o poca habilitat pels idiomes i sigui quin sigui el seu grau de voluntat d’integració. Què pensarà el magribí o el sud-americà acabats d’arribar a casa nostra si, volent o necessitant aprendre el català, escolta les crítiques que rep el mateix president? Això l’estimularà o més aviat li farà veure amb recel el contacte amb la nova llengua?

Senyor Puig, calli una estona, si us plau. Deixi la feina als guionistes de Polònia. Posats a criticar, potser que incideixi més en els locutors de TV3. Aquests sí que han (haurien) de parlar un català perfecte! És la seva obligació professional i no s’hi esmeren gens ni mica.

Aproximació al Boss

Jo vaig ser un dels 70.000 afortunats que ahir van poder contemplar en viu i en directe Bruce Springsteen. Hi vaig anar acompanyant la meva cunyada, fan del cantant nord-americà, i perquè tenia curiositat d’assistir a un gran espectacle musical. No és el tipus de música que més m’entusiasma (també m’agrada, que consti) i per tant em vaig prendre l’acte com una mena d’aproximació al personatge. Aproximació simbòlica, perquè físicament m’en separaven molts metres fins a convertir-lo en una petita figureta, donada la situació de la meva localitat al Camp Nou.

L’arribada a l’estadi del Barça, on per cert tampoc havia estat mai, ja és tota una experiència, amb gentades amunt i avall i cues per proveir-se de beure i jalar. Als exteriors hi descobreixo Ramoncín, el Rey del Pollo Frito, d’incògnit. Abunda la mitjana edat, amb cabells canosos i fills en edat de poder fer el que els doni la gana.

Una vegada instal·lats als nostres seients (quarta fila començant per dalt de tot: es veia tota la ciutat), decideixo anar al lavabo. El de dones es reconeix fàcilment per la llarga cua de ties que hi ha a la porta (però no fan el mateix que nosaltres?). Entro al d’homes i també hi ha dones ocupant els excusats: això és Can Pixa, i mai millor dit. Fet el tràmit minguitori vaig a un punt de venda de begudes i, després de la preceptiva cua, em cobren vuit euros per dues ampolles petites d’aigua. Vuit euros! No sé si és la causa o l’efecte de la crisi econòmica.

M’acomodo definitivament al seient mentre menjo un bocata de pernil i formatge preparat per les expertes mans de la meva cunyada. El públic comença a fer l’ona. L’ambient és expectant, bulliciós, espectacular, vertiginós… A sota, un matrimoni valencià amb fill adolescent. El pare no pararà de seguir entusiàsticament les cançons del Boss, mentre que el fill no acabarà de trobar mai el ritme. Al darrere nostre, tres pesats que no pararan de xerrar en veu alta de coses alienes al concert, acabant cada frase amb el preceptiu tío.

Comença l’actuació amb 40 minuts de retard, però al Bruce se li perdona tot. El públic, com diu el suat tòpic periodístic, està completament entregat i, efectivament, no pararà de seguir les cançons, ballar i aplaudir durant les tres hores d’actuació. Jo, dissortadament, espero escoltar alguna de les cançons que la meva limitada cultura roquera coneix (River, Philadelphia i alguna altre que sé tararejar però no com es titula). Tot debades: les dues que em sonen són les últimes i no són d’ell (el Twist i la Bamba).

Bruce Sprignsteen cau molt bé a tothom. Es guanya el públic des del primer moment i contagia energia i optimisme per tots els porus de la seva pell, que deixaran anar molta suor durant tot el concert. És el que els nord-americans anomenen “el veí del costat”, aquell noi (que ja té 58 anyets…) que tots voldríem d’amic o amant o gendre… Amb el públic de casa nostra hi té un feeling especial: no hi és aliè el fet d’adreçar-s’hi en un voluntariós català (cosa que no va ser capaç de fer, per cert, Zapatero ahir mateix). Un últim detall simbòlic: una senyera a dalt de l’escenari.

En resum, tres hores de canya que van passar molt bé. Ara ja conec una mica més el Boss. Ara ja entenc perquè agrada tant i perquè omple dos Camps Nous, que aviat és dit. Ara ja m’és una mica més familiar.

Escapada a l’Urgell i la Segarra: serrells

Tres notes posteriors als apunts sobre la sortida a l’Urgell i la Segarra, publicats els dies 12 i 13 de juliol:

1) Els ocells negres de cua llarga són garses, segons m’informa algú que diu ser “de poble”, per oposició a un servidor, que vaig justificar la meva incultura ornitològica dient que era “de ciutat”. Agraït.

2) La moguda policial, carrers tallats inclosos, que vaig presenciar a Tàrrega, té explicació. He fet de Sherlock Holmes a internet i he descobert que l’11 de juliol, el dia dels fets, va visitar la població el nostre benvolgut conseller Joan Feng-shui Saura. La raó, commemorar els 25 anys de presència dels mossos d’esquadra a la capital urgellenca.

3) L’apunt dedicat quasi íntegrament al Museu de Joguets i Autòmates de Verdú ha merescut els agraïments de Jordi Mayoral, actual responsable del museu, en forma de missatges i de reproducció de l’apunt al seu bloc. Li ho agraeixo també.

No s’han acabat els apunts sobre petites escapades d’un dia. N’he fetes tres en el curt període de vacances que he tingut (Montserrat, Vic i Alacant) i en parlarem els propers dies.

Ring, ring…

[Ring, ring!]
– sí?
– Jordi Casadevall?
– sí
– bon dia, sóc [fulana de tal] de [empresa], vostè té…
– no, gràcies, no m’interessa
– però vostè té aire condicionat a casa?
– [cridant] QUE NO M’INTERESSA!!!
[clac]

La d’avui parlava en català (Laus Deo) i ha pronunciat el meu cognom correctament, però això no l’eximeix de ser el blanc de les meves invectives. La d’avui s’afegeix a les innombrables trucades que tots rebem a casa un moment o altre. Ho he provat tot, de bones i males maneres, demanant que no truquin més, criticant-los quan no entenen el català, utilitzant la ironia, penjant sense dir res… Continuen, però, amb constància de gota malaia, oferint-me ADSL, internet, gas amb companyies elèctriques, llum amb companyies de gas… i sempre a l’hora de la migdiada. Quins collons! No hi ha res a fer?

Dues lectures d’estiu

Dos llibres comprats ahir mateix.

Un, Més enllà dels anells, de Jordi Camps, documentada història “no autoritzada” dels Jocs Olímpics. Totes les interferències polítiques i comercials, és a dir no esportives, del gran esdeveniment mundial que està a punt de començar. Els Jocs d’enguany, com se sap, no seran una excepció en el procés de desnaturalització de les idees de Coubertin.

L’altre, un llibret d’Ara Edicions, de títol molt encertat: Per què tot és una merda? El signa Antoni Ferrando i m’encanta. Dispara contra tot i tothom: la correcció política, la cultura, el consumisme, les dèries de la societat actual… fins i tot (oh, anatema!) la blogosfera, o sigui, nosaltres. De lectura imprescindible.

Escapada a l’Urgell i la Segarra (i 3: Verdú)

Ja són les 5 de la tarda i desfaig el camí d’anada. Enfilo la llarga i recta carretera de Tàrrega cap el sud, però a mig camí m’aturo a Verdú, interessant població per la seva ceràmica i pel seu Museu de Joguets i Autòmates.

El museu (no de joguines, sinó de joguets, mot que m’imagino que deu ser propi del català occidental) correspon a la col·lecció que va reunir Manel Mayoral. Aquest senyor, pel que es veu, adquiria i guardava de tot: joguines antigues, petits vehicles, autòmates i objectes de tota mena (ampolles, cromos, cartells… ja us ho dic: tot), i va decidir que en pogués gaudir tota la societat exposant-ho permanentment. El museu és un exemple de bona restauració d’un edifici antic, d’excel·lent visualització d’una col·lecció de gran valor històric, cultural i econòmic, i d’encertada acció estratègica per situar Verdú al mapa.

No m’estendré en tot el que hi ha exposat (aneu-hi…), però em van cridar l’atenció quatre tramvies de joguina fets de fullola i datats dels anys 20, un capgròs que representa Jordi Pujol, un banderí del Nàstic del 1951 i un gegantí cartell de la festa major de Vilafranca del Penedès. I els autòmates, aquests ninots mecànics que, a l’era de la informàtica més avançada ens semblen artefactes obsolets, però també entranyables, almenys per als que de petits havíem pujat al Tibidabo. Entranyables i a vegades inquietants: alguna de les figures, amb la seva mirada freda i perduda, té un no-se-què de pel·lícula de terror.

S’acaba el recorregut pel museu i em topo amb un “llibre de visites” a on em faig una mica d’autobombo dient que parlaré d’aquest magnífic museu al meu bloc Les aigües turbulentes de Vilaweb… La inevitable botiga, a la sortida, serveix perquè hi adquireixi un trenet de corda i una ampolla de vi negre de Verdú.

Una ràpida passejada pel centre del poble, que en una tarda de juliol està quiet i caldós, clou la meva escapada a dues comarques que necessiten molt més que un dia per ser conegudes a fons. Em queden Agramunt, Guissona, Bellpuig, Guimerà… tot arribarà.

Escapada a l’Urgell i la Segarra (2: Cervera)

Una autovia de fins a tres carrils, successora de l’antiga N-II, connecta en pocs minuts Tàrrega i Cervera. Arribo, doncs, a la capital de la Segarra, aparco, i camino cap el centre, una mica intuïtivament.

M’interessa contemplar la famosa Universitat de Cervera, erigida per aquell rei que tenim penjat a l’inrevés. La trobo de seguida: és un imponent edifici d’estil Escorial (no exactament, però ja m’enteneu), amb una enorme corona metàl·lica a sobre la porta principal, no apta per republicans radicals. L’edifici decep: no és cap monument visitable, sinó la seu de diverses institucions que, a més, es troba en obres. Pregunto si puc introduir-me al casalot a una senyora que escombra una de les escales i em contesta que no ho sap; doncs sense més preàmbuls em passejo pels desèrtics patis i passadissos del que una vegada va ser el centre d’estudis més important de Catalunya i a on va estudiar Jaume Balmes, segons diu una placa de la porta.

Per a l’anècdota queda la imatge d’un enorme cogombre al mig del carrer, just davant la Universitat (devia haver mercat aquest dia a Cervera). No atino a trobar una lectura subliminar a la relació entre una entitat felipista-borbònica i un cogombre mig xafat pel trànsit, però segur que hi és.

Camino després cap el casc antic de Cervera i ho faig pel carrer Major, llarga via molt ben conservada estèticament i que respira història pels seus nombrosos edificis: aquí s’hi celebaren unes Corts que donarien pas a la Generalitat, aquí nasqué Duran i Sanpere i aquí es produí l’asentamiento (sic: la placa és en castellà) del matrimoni dels Reis Catòlics.

Arribo a una preciosa plaça porxada, amb la Paeria (atenció a unes curioses mènsules) i darrere l’església gòtica i una mena de balcó natural amb vistes a la Segarra, que contemplo sota un sol de justícia. De tornada, em fico al denominat carreró de les Bruixes, que és com un túnel construït sota unes cases que servien de defensa per la població. És un indret fosc, abandonat i ple de pintades de totes les radicalitats possibles. Fa una mica de por i tot.

Abans de marxar m’aturo a una pastisseria i compro “sabines”, una mena de carquinyolis típics d’aquí. Trec el cotxe d’on el tenia aparcat i a punt estic de topar amb un altre (seria el segon incident automobilístic en deu dies). M’allunyo d’aquesta ciutat contradictòria, que va veure néixer la Generalitat però també l’asentamiento del matrimoni més infaust per la nostra nació.

M’espera un museu ben peculiar a Verdú.

Escapada a l’Urgell i la Segarra (1: Vallbona i Tàrrega)

Avui he fet un ràpid tour per les comarques de l’Urgell i la Segarra, properes però poc conegudes. La crònica, en dos capítols.

Enfilo la carretera i, passades Montblanc i Solivella, m’endinso a la comarca de l’Urgell. Primer objectiu, el monestir de Vallbona de les Monges, assignatura pendent de fa temps. Es tracta d’un edifici que, a diferència dels seus companys de la Ruta del Cister (Poblet i Santes Creus) és més petit i queda mig enclotat al poble on està situat. En destaca només l’esbelt cimbori octogonal (a la foto). Després d’esperar-me una bona estona, jo i quatre persones més iniciem la visita amb l’ajut d’un guia que, en castellà dialecte indi i amb gestos (dos del grup són italians) ens explica detalls històrics, arquitectònics i ornamentals del monestir. Per exemple, les trifulgues familiars de Violant d’Hongria, enterrada aquí i que ha originat una curiosa relació bilateral amb aquell país centreeuropeu. La sala capitular i l’església, netes de decoració, severes i bellíssimes, fan una forta olor d’encens, aquella olor agradable com de porro que ja trobava a faltar. Tot el conjunt monumental és absolutament recomenable. Per cert, el proper diumenge 27, a les 18 hores, hi ha un concert d’orgue a càrrec d’Andreas Schröder.

Marxo de Vallbona. El paisatge és sec, grogós, pla, quiet, només alterat per papallones blanques o per uns ocells negres amb la cua llarga (no sé com es diuen: sóc de ciutat). Algun tractor a la carretera em recorda que encara es treballa la terra. Arribo a Tàrrega, la capital comarcal. M’assec a un banc de la plaça del Carme, presidida per una escultura d’Alfaro, molt coneguda. Començo a veure persones inequívocament immigrants. En veuré moltes més.

Em passejo pel centre comercial i peatonal de la ciutat. El carrer Santa Anna té un curiós edifici d’estil àrab, ple de rajoles de colors, com de plaça de toros. La nota divertida va a càrrec d’una dona parlant a crits amb un fort accent andalús, com feia temps que no sentia. Es tracta, també, d’una immigrada, però de les “altres”. Li encarrega a una coneguda que li compri chopped i botifarra blanca: d’això en dic jo multiculturalisme!

Segueixo passejant: plaça Major, carrer d’Agoders… algunes vies estan tallades i hi ha una inusual presència policial. Veig un cotxe amb xofer que passa per on tenien prohibit els altres vehicles. M’he d’assabentar de qui és, on va i perquè. El termòmetre exterior, mentre, marca 30 graus a l’ombra. Encara és suportable.

Dino i torno a seure a la mateixa plaça mentre espanto mosques i fullejo l’Avui. Dimiteixen vuit directius del Barça (doncs bon vent); plega Bolaño de cap de comunicació de la Generalitat (una bona “arracada”, pel que diuen); Montserrat Candini: “no sóc la Cospedal de CDC” (no maca: només ets és la inevitable quota femenina); etc.

Ja són les 3 de la tarda i m’espera Cervera.

Kesse 08

Michel Camilo Trio (a la foto), grup dominicà de jazz, enceta diumenge que ve Kesse’08, el Festival de Músiques del Món, Noves Tendències i Fusió de Tarragona. Hi participaran grups d’arreu, especialment d’Europa i Amèrica. Actuaran a l’Auditori, al Pla de la Seu, a la Plaça dels Sedassos, a la Plaça del Rei i a la Rambla Nova. Es clourà el diumenge 20.

Més informació a www.myspace.com/kessefestival

Boicot a Tele 5?

Tele 5, en una decisió empresarialment incomprensible, s’ha adherit al Manifiesto en defensa del castellà, versió 6.0. Circulen per la xarxa crides al boicot a l’esmentada cadena. Pel que fa a mi, aquestes crides arriben una mica tard. No he fet ni faré boicot a Tele 5 (no crec massa en els boicots), però sí que puc assegurar que la veig poquíssim. El seu nivell de qualitat és baixíssim, tracta als televidents de rucs i per cada cinc minuts de tomate o reality hi ha deu minuts de propaganda. Els programes s’autoalimenten els uns als altres, en un exercici d’endogàmia incestuosa difícil de superar.

Boicot a Tele 5? Ja feu tard.

[A la imatge, un dels friquis que pul·lulen per la cadena]

Anima’t, candidata al Premi El Balcó – Tarragoní de l’Any

Òmnium Cultural del Tarragonès convoca novament el Premi El Balcó – Tarragoní de l’Any. Segons les bases, es tracta d’homenatjar una persona física o jurídica que s’hagi destacat per la seva activitat social, cultural, esportiva, política, etc. a Tarragona o a la seva comarca. Hereu del Premi Tarragoní Fidel, instituït el 1978, l’han rebut personatges tant coneguts com Olga Xirinacs, l’alpinista Òscar Cadiach o Eudald Carbonell i associacions com el Nàstic, la Coral L’Àncora o el grup musical Els Pets.

Un jurat escull la persona o associació, a partir de les propostes que se li facin. Enguany he proposat l’associació Anima’t – Tarragona Cultura Contemporània. Es tracta d’un grup molt dinàmic que des del 1994 desenvolupa una activitat certament encomiable (vist el panorama) de difusió cultural. Els seus objectius són (transcric de la seva web) dotar al Camp de Tarragona d’una programació estable de cultura contemporània i ajudar a canviar els hàbits de consum cultural, fomentant una cultura menys estandarditzada. En efecte, grups musicals o pel·lícules que no tindrien un lloc a les nostres comarques per la lògica implacable del mercat, el tenen gràcies a aquesta associació.

Qui vulgui, com jo, que Anima’t obtingui aquest merescut homenatge, primer ha de fer la proposta a Òmnium Cultural del Tarragonès, Rambla Nova, 12, Tarragona. Teniu temps fins el 31 d’agost.

[Aquest apunt el dedico a la memòria d’Àngel, que ahir ens va deixar]

Vacances a la comissaria

Aquest matí, el meu primer dia de vacances, m’ha tocat anar a la comissaria de policia (espanyola, of course) per signar la denúncia pel sinistre que va patir el meu vehicle (vegeu apunt). Ells mateixos m’havien dit que la fes per telèfon i que avui anés a signar-la i així no tiene que hacer cola. Sí, sí, i un be negre. Dues hores he hagut d’esperar, ja que l’oficina era plena de gent que també havia fet una denúncia per telèfon i també els havien dit que no tindrien que fer cua.

Passen els anys i certes coses no canvien. El personal, mig altiu, mig indiferent a les queixes (no pase hasta que se lo digan!); les parets de l’oficina, plenes d’avisos diversos, fotos d’etarres i desapareguts, notes informatives sindicals… enganxats sense ordre ni concert; la nota de color la dóna la varietat de públic que et trobes en aquests llocs: una mare amb la seva criatura a qui ha tingut que canviar els bolquers, una senyora gran engoixada perquè he tenido que dejar a mis nietos solos en casa, una parella d’argentins prenent-se mate tranquil·lament, un noi que ha resultat ser un “segurata” implicat en alguna baralla la nit passada…

L’espera s’ha fet llarga i avorrida (no tenia ni el diari) i tot han estat incovenients. Serà una seqüela de la maledicció de l’escarabat? o simplement és que els funcionaris policials continuen la vaga de zel que van iniciar no fa gaire? El novembre arriba el desplegament de mossos al Camp de Tarragona: esperem que millorin aviat els sistemes d’atenció i informació al ciutadà.

Al marxar, he passat per la plaça Imperial Tarraco, que estava col·lapsada de cotxes: tots entraven a la rotonda i cap en podia sortir. Una bona imatge del moment que ens ha tocat viure. En sabrem sortir, nosaltres?

Quan s’enlairen els coets…

Quan s’enlairen els coets
tots es posen a badar
i sentint els seus xiulets
acostumen a exclamar: aaaaaaaah!

Així feia un cuplet de principis del segle XX. La setmana que ve, tarragonins i gent forastera (benvinguts tots i totes) tindrem sis nits seguides, sis, per fer aaaaah! Té lloc el 19è Concurs Internacional de Focs Artificials. Enguany voldran lluir-se (i mai millor dit) empreses de Suècia, del País Valencià, d’Alemanya, de Portugal, d’Itàlia i d’Euskadi.

L’esdeveniment té un èxit de públic considerable (és de franc, lògicament). Riuades de gent conflueixen a tots els llocs més o menys privilegiats per contemplar-los: el Balcó, el Passeig de les Palmeres, la platja del Miracle… Hi acudeixen famílies senceres, algunes amb la taula, les cadires, els tuperwares amb la truita de patates, el tintorro i la cocacola: tot molt popular i un punt “cutresalchichero”.

No tots els castells de focs tenen la mateixa qualitat: n’hi ha de francament avorrits, sense ritme, ni tant sols a la traca final. Altres tenen més gràcia i sorprenen el respectable públic amb alguna originalitat. Per passar l’estona i prendre la fresca, però, ja està bé. L’espectacle continua després dels focs, quan la turbamulta intenta fugir del lloc convenientment motoritzada: els embussos que es formen són antològics i no serveixen per dissuadir ningú de que es millor deixar el cotxe a casa.

De les vegades que he contemplat els focs, recordo un dia que vaig pescar al vol aquests curiosos comentaris d’unes noies pijes:

mira, fuegos azules, el color que se lleva este verano…

I l’altre:

desde luego, esos chinos son únicos inventando cosas…

Ja us ho he dit, eren pijes…

La maledicció de l’escarabat

Ahir vaig tenir visita. De bon matí, i mentre esmorzava, vaig descobrir un enorme escarabat passejant-se per la paret de la cuina. Després de ruixar-lo amb una bona dosi d’insecticida, vaig aconseguir reduir-lo, ficar-lo a l’aiguera, acabar d’eliminar-lo amb aigua i tirar-lo a la brossa. Però alguna cosa em deia que em penediria de la meva acció.

Aquesta tarda, tornant a casa, he descobert el meu cotxe amb un vidre trencat per un roc, el ràdiocaset arrencat del seu lloc i tota la documentació i altres objectes dispersos pels seients i pel terra del vehicle. Qui més qui menys ho ha patit alguna vegada i sabrà el que suposa la triangulació policia + companyia d’assegurances + taller de reparacions, amb els seus papers, trucades i desplaçaments. Bé, doncs avui m’ha tocat a mi. Com a primera conseqüència, he hagut de postposar sine die el viatge que tenia programat la setmana que ve. Es tracta ben bé d’una maledicció de l’escarabat.

Per cert, la maledicció continua a hores d’ara (una de la matinada). Hi ha una festa al barri, prop de casa, i l’orquestrina de rigor està obsequiant nítidament les nostres oïdes amb pasodobles i ranxeres. Entre les cançonetes i la xafogor, la possibilitat de dormir és remota. Qui em manaria eliminar aquella pobra bèstia, si no m’havia fet res?

Moguda Belzunces

En Josep Blesa em demana suport per la moguda que ell i Joan Borràs han iniciat, i que consisteix en una campanya de difusió i de recollida de diners en relació al cas Marc Belzunces, un altre blocaire d’aquesta casa, que s’enfronta a una multa per haver-se negat a presidir una mesa a les passades eleccions espanyoles. En Josep Blesa ha tingut el detall, en més d’una ocasió, d’escriure’m interessants comentaris al meu bloc i de cap manera em puc negar a la seva petició.

Per tant,

Primer: em solidaritzo amb Marc Belzunces i la seva actitud exemplar
Segon: faré un ingrés al compte obert per recollir fons per les despeses judicials i la possible multa
Tercer: demano a tots els meus lectors que facin el mateix. Les dades bancàries són: compte de Caixa Laietana 2042 0095 50 3000026788, a nom d’Enric Borràs Calvo (compte creat específicament per a això); en cas que sobressin calers es destinaran a La Bressola. Podeu posar el vostre nom al comentari de la transferència i/o enviar un correu a marcbel@softcatala.org

Gràcies a tots.

El Ciutadà Kane no mor mai

Una notícia tendenciosa a la web Libertad Digital (“El Consejo de Mallorca crea una ‘policía’ para vigilar el uso del catalán en restaurantes”) i la reacció precipitada d’una companya de feina (“És que amb aquestes imposicions de la llengua no aconseguirem mai res!) han fet que em sortís avui el “pronto” i li recriminés que fes cas, acríticament, a una web que es distingeix per la desinformació, especialment pel que fa a notícies relacionades amb Catalunya, les llengües, els símbols o les identitats territorials. 

Efectivament, la notícia de Libertad Digital manipulava la decisió del Consell de Mallorca de promoure l’ús del català en restaurants, en tant que dret dels consumidors i afegit de qualitat empresarial. Aquesta promoció la duran a terme dinamitzadors, terme que Libertad Digital posa perversament entre cometes.

No em sorprèn el que publica aquesta web, cosina germana d’El Mundo i de la COPE. El que m’indigna és que a base de tergiversar, manipular o directament mentir s’aconsegueixi, a la goebbeliana manera, anar transformant els cervells dels pobres ciutadans. Si la meva companya de feina, d’altra banda instruïda, culta i lectora d’informació ideològicament variada, ha tret la conclusió que ha tret, quina no treuran tota la caterva de gent semianalfabeta que ens rodeja?

Com si ho hagués previst (però no), aquesta tarda m’he posat el DVD Citizen Kane. Com se sap, l’excel·lent pel·lícula d’Orson Wells va d’un empresari nord-americà, inspirat en Hearst, que fa la primera fortuna deformant notícies i publicant-les als seus diaris amb titulars d’impacte i amb lletra per miops. Res no ha canviat en cent anys, més aviat anem a pitjor.