No volia parlar de futbol però en parlaré

Desmoralitzat per massa coses que em/ens passen últimament, avui he decidit a última hora trencar la rutina diària i anar a dinar a la Pizzeria Da Nicola, al carrer Hospital de Tarragona. No tindrà mai estrelles Michelin, però la propietària, que em coneix de fa anys, sempre té conversa a punt i, a més, serveixen pasta italiana en quantitat (el meu menjar preferit, necessària en cas de depressions puntuals). Total, que m’he posat morat de raviolis amb tomàquet ratllat i pernil ibèric, i he oblidat petards i clàxons.

Bé, no me n’he oblidat del tot. La menjada m’ha servit per reflexionar sobre els fets d’ahir i relativitzar-los:

– si Alemanya s’enfronta amb Espanya, sembla bastant lògic que la població faci costat, en general, a aquesta última, més si resulta que al combinat “rojo” hi juguen cares nostrades conegudes

– lligat a l’anterior, la gent és molt “cuca” i s’apunta sempre al carro guanyador a última hora: si Espanya hagués perdut, quants dels que celebraven la victòria no haguessin anat a dormir completament indiferents?

– malgrat tot, l’esdeveniment d’ahir ha permès treure el descobert una realitat mig amagada a casa nostra (algú n’ha dit fins i tot “sortida de l’armari”): les coses, com més clares, millor

– una realitat que, com ja sabíem d’antecedents, s’expressa amb unes formes que no tenen desperdici: sentir el què es diu a determinades cadenes i llegir el què s’escriu a determinats diaris diverteix i reconforta (que ridículs poden arribar a ser, pobrets)

– i l’argument definitiu: arriben les vacances i tots plegats escamparem la boira física o mental, que prou falta ens fa per recuperar forces i continuar endavant

Afegitó a tot plegat és l’apunt d’Antoni Vives d’aquesta nit, que va en la línia del què jo penso: tota aquesta alegria, aquestes celebracions… és el que nosaltres volem per la nostra selecció nacional, ni més, ni menys. Hi tenim dret. Quan ells ens vinguin amb la monserga de que nosaltres fem política i ells no (ahir no es va fer política?) els haurem de respondre que, o tots frares o tots canonges. No em vaig resistir a fer un comentari a Vives, conegut dirigent de Convergència: li vaig dir que, si us plau, si volia vibrar amb una selecció nacional catalana com Déu mana que faci tot el possible perquè les nostres formacions polítiques estiguin més unides en això i en tot.

Ens faran cas?

Avui és 28-J

El 28 de juny, a part de ser sant Ireneu, bisbe, és el dia de l’alliberament gai, lesbià, bisexual i transexual (GLBT, unes inicials que ja haurien de ser més familiars a la població). Sobre el tema, no em cal afegir res a l’apunt meu de fa just una any. Tots els dubtes d’una societat (ara planxem, ara arruguem…) es concreten aquests dies, per posar un exemple, en un anunci britànic de maionesa agosarat al presentar un petó entre dos homes i que ha estat immediatament retirat de la circulació.

A prop nostre, l’Associació per la Igualtat de Gais i Lesbianes de les Terres de l’Ebre ha concedit els seus premis “Riu de Llibertat” i “Riu d’Opressió”. El primer, positiu, ha anat a parar al blocaire d’aquesta casa Emigdi Subirats (“Lletres Ebrenques”), al qual felicitem des d’aquí. El segon, negatiu, ha correspost al bisbe d’allà Xavier Salinas, per la conegudíssima posició de l’església sobre el tema. Quan baixaran del burro?

Ens deixa Bassas

Nova mala notícia, ja no ve d’una. Antoni Bassas deixa els matins de Catalunya Ràdio per no estar prou d’acord amb les “condicions” que se li imposen des del mitjà. Trobarem a faltar un gran professional fidel al país (ara veiem que allò de dimonitzar la “crosta” no eren només paraules), molt correcte en les formes (ell mai no insultaria algú per anar a favor d’Espanya al futbol) i moderador de les cinc millors tertúlies de la ràdio, una per dia de la setmana, que garantien la presència de tot l’arc ideològic.

Baula a afegir al procés d’anestèsia dels mitjans de comunicació públics catalans. Ja s’ho trobaran en termes d’audiències. Després, però, que no es queixin.

 

La cervesa Rosita

Avui he provat per primera vegada la Rosita. Es tracta, com diu l’etiqueta, d’una “cervesa artesanal de Tarragona” de “gust i perfum molt subtil” i amb una “fina amargor, elegant i molt refrescant”, de 5,5º de graduació. No em considero un cerveser i aquesta beguda m’agrada prendre-me-la, simplement, per fer-me passar la set a l’estiu. Volia, però, encetar aquesta marca que s’ha fet famosa a Tarragona i que ens singularitza davant estrelles i sanmiquels.

La recomano vivament als lectors d’aquest bloc.

[Apunt dedicat al meu germà Cristià, col·leccionista d’ampolles de cervesa]

Què és la Casa Gran del Catalanisme?

En el xat d’aquest matí amb Francesc Homs (per cert, quina magnífica idea això dels xats de Vilaweb!), he tingut ocasió de fer-li una pregunta aprofitant un break a la feina. Li he intentat fer veure que no veig la diferència entre la Casa Gran del Catalanisme i Convergència, a partir d’una resposta anterior seva dient que la Casa era un lloc de trobada d’aquelles persones que treballen per la construcció nacional (cito de memòria). M’ha respost, simplement, dient que Convergència és el motor de la Casa Gran.

Això de la Casa Gran mai no acabat d’entendre-ho massa. Sempre m’ha semblat un invent mig-figa mig-raïm (molt típic d’altra banda del pujolisme i post-pujolisme) que el catalanisme conservador s’ha tret de la màniga per canviar-ho tot sense que canvïi res, a la manera lampedusiana. Van muntar un acte multitudinari, van idear un logotip, van inaugurar un local i, si no recordo malament, han fet algun fitxatge estrella. Però una eina per concretar el camí cap a la sobirania, com ja està fent el Cercle d’Estudis Sobiranistes o les diferents faccions d’Esquerra, no he sabut veure-la enlloc: indecisió? por? set de poder?

Convergència és el motor de la Casa Gran, ens diu Homs. Si el símil és per dir que és un cotxe… qui serà el conductor? a quina velocitat anirà? cap a on? tenen el plànol o el GPS?

SOS Alverna, de nou

Ja vaig dedicar un apunt per parlar de les dificultats de l’Agrupament Escolta Alverna de Tarragona per conservar el seu local. Malhauradament, l’entitat ha hagut de dir adéu al seu espai a la Rambla Nova, 105, una vegada han marxat els Caputxins. L’edifici, situat en una llaminera zona urbana, serà destinat a activitats més lucratives que no formar nois i noies en el respecte als altres, a la natura i al país.

És una llàstima que l’entitat quedi en aquesta situació en vigílies del seu quarantè aniversari. Casualment, avui he fet una sortida fins l’ermita del Remei, d’Alcover (a la foto): és una de les primeres excursions que vaig fer com a integrant dels Ràngers de l’Agrupament i d’això també farà quaranta anys. No havia tornat des de llavors al lloc, que segueix essent preciós però amb massa cotxes i mosques.

Les mosques continuen al Remei, però la complicitat de l’església tarragonina amb una associació tant meritòria com l’Alverna ja no.

“Caos calmo” (“Caos en calma”)

La pel·lícula va d’un executiu italià (l’esquerranós Nanni Moretti) que salva la vida d’una noia desconeguda mentre se li mor la dona. A partir d’aquí, decideix sublimar el seu dolor passant-se les hores al jardí de davant l’escola de la seva filla. En una aparent tranquil·litat (la processó va per dintre, com diu el títol del film), el protagonista serà conscient, des d’una altra perspectiva, de la realitat que l’envolta: amics, companys de feina, gent que passa pel carrer…

La pel·lícula, basada en una novel·la de Sandro Veronisi, està bé, però en un moment donat vaig perdre una mica el fil. Potser tenia son (ja em passa això, al cinema) o potser esperava un altre desenllaç de la trama, no ho sé. Per cert, l’Església Catòlica ha donat la nota criticant una curta escena de sexe que és difícil que escandalitzi algú, però que segurament ha contribuït a augmentar el taquillatge. A destacar les aparicions del fill de Vittorio Gassman  i de Roman Polanski en un petit paper. Papers molt ben treballats, fins i tot el de “Niebla” (qui és?).

Consell del crític: dues hores de cinema europeu ben interpretat. Què més volem? 

Flama del Canigó a Tarragona

Demà dilluns 23, arribada de la Flama del Canigó a Tarragona:

18.30 h  Arribada a les terres tarragonines del Foc de Sant Joan en relleus: Colla Diables Voramar del Serrallo i Víbria.

20.00 h  Serrallo. Rebuda del Foc, proclama, tronada de la pirotècnia catalana Foguerada i ninot.

Tot seguit, berenar.

Organitzen: Colla Diables Voramar del Serrallo i Víbria.

Bona revetlla a tots!

La llei de Murphy

Existeix la llei de Murphy? Avui una incidència familiar ha causat que em calgués fer unes quantes trucades amb el mòbil a algunes persones. Dissortadament, el mòbil és nou d’ahir i no hi tenia memoritzats els números més habituals. O sigui, per una vegada que realment necessito fer unes quantes trucades, no he pogut fer-les. Això és com carregar cada dia un paraigües quan fa sol i deixar-se’l a casa un dia de pluja torrencial: la llei de Murphy.

Jo no sabia què era això de la llei de Murphy (per si algú no ho sap: si quelcom pot anar pitjor, hi anirà) fins que un dia un professor d’informàtica la va esmentar dient que un programa informàtic mai no surt a la primera degut a aquesta llei. Al preguntar-li què deia (pensant-me que era realment un principi científic) em contestà:

– tu no has sentit parlar mai de la torrada i la mantega?

I tant que n’havia sentit parlar! I de les cues del supermercat que corren més que la pròpia o de la taca a la camisa en un dia de compromís.

Diuen els psicòlegs entesos que aquesta llei no existeix, naturalment, i que tot obeeix a una percepció personal, de manera que quan una cosa surt bé no li donem importància perquè ja estava prevista, i en canvi quan surt malament tendim a magnificar-la i sobredimensionar-la. No puc evitar pensar, una vegada més, en el nostre país i en les seves vicissituds: no serà que una llei de Murphy ens deforma la percepció de la realitat, a la manera d’unes lents, ens augmenta els aspectes negatius i ens impedeix veure els positius?

Deroguem-la ja!

L’accent català (?) de Sónar

Avui comença una altra edició del Sónar, el festival de música electrònica. El diari Avui en destaca l’accent català, referint-se, suposo, a la major presència de grups musicals del país respecte altres anys. En canvi, si es refereix a l’accent gràfic del nom, caldria discutir-ho.

Juraria que a les primeres edicions s’escribia i es pronunciava Sònar, amb l’accent greu, però la influència evident de la llengua veïna va fer que s’acabés anomenant Sónar. Els organitzadors, molt hàbils, ja fa anys que sobre la o del logotip oficial hi col·loquen una ratlla vertical, com fan els estudiants als exàmens de català quan no saben cap a quin cantó s’ha d’inclinar el signe gràfic. Si passa, passa.

El perquè de tot plegat és molt simple. Ja fa anys que la primera institució que hauria de donar exemple al gran públic a l’hora de pronunciar les paraules, em refereixo a TV3, practica una política d’absoluta descurança. És així com dels llavis dels periodistes surten pronúncies com ópera o dólar per referir-se a òpera i dòlar. I això s’enganxa, és clar. Farà quelcom al respecte la Mònica Terribas o està massa ocupada amb fer pujar l’audiència al preu que sigui?

30.000 visites!!!

Les aigües turbulentes comptabilitza ja 30.000 visites, distribuïdes en més de 300 apunts. A tots i a totes moltes gràcies per la vostra atenció, la vostra lectura i els vostres comentaris.

Com a novetat del bloc, he creat la categoria “Tarragona” per recollir tots els apunts referits a la meva ciutat de residència i adopció, més nombrosos darrerament pel fet d’haver inscrit el bloc a Gent del Camp.


Patates i creïlles
, el recull d’apunts del bloc Les aigües turbulentes, a la venda aquí.

Tarragona, anys 60

Acabo de visitar l’exposició del fotògraf Valentí Canadell. Es tracta d’una selecció de fotografies en blanc i negre procedents del voluminós fons d’aquest professional que tenia l’estudi al carrer Unió de Tarragona. Hi veiem una mica de tot: fotos d’estudi, batejos, comunions, casaments, vida social, actes públics, esdeveniments al carrer… La peculiaritat és que totes les instantànies són dels anys 50 i 60, és a dir, a l’interès històric i documental que tenen s’hi afegeix que moltes de les persones retratades s’hi poden reconèixer quaranta anys després o bé les poden identificar molts dels visitants. A aquest fi, s’ha instal·lat a l’entrada de l’exposició una mena de llibre de signatures on s’hi poden deixar dades concretes per identificar les persones retratades. Una ullada al llibre permet comprovar fins a quin punt Tarragona era (és?) un poble: tothom és coneix. Mentre tafanejo el llibre se m’acosta una companya de feina i no tarda a comentar-me que la senyora de la foto que il·lustra aquest apunt (la conductora de la moto) “no sap qui és però la té molt vista”.

A mi personalment m’ha produït una estranya sensació: es tracta d’un gran reportatge sobre Tarragona just abans de que vingués a viure-hi. No descobreixo cap rostre familiar, però hi puc reconèixer alguns escenaris ja desapareguts però que jo vaig aconseguir: l’Hotel Europa a la Rambla, les xaboles del riu Francolí o un xalet modernista a la llavors avinguda Vallellano.

Per aquelles casualitats de la vida, a l’arribar a casa em trobo a la bústia el darrer número de Claxon. És realment el darrer, perquè no s’editarà més. Claxon era el predecessor de totes aquestes publicacions gratuïtes que amb desigual qualitat inunden les nostres vides. Va veure la llum modestament el 8 de desembre de 1969, és a dir just després de les fotos de Canadell, i setmana rera setmana (1.976 en total!) ha estat l’altaveu, com el seu nom indica, d’esdeveniments culturals, cartelleres de cinema, farmàcies de guàrdia i molta publicitat (quin remei).

La Tarragona del segle XXI, tant diferent de la dels anys 60, perd una publicació entranyable però guanya tot un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: l’escriptora Montserrat Abelló. Felicitats!

[L’exposició “Valentí Canadell, fotògraf. Retrospectiva en blanc i negre” romandrà oberta fins el 24 d’agost a la Sala d’Exposicions de Caixa Tarragona]

El vinagre andalús (Congrés d’ERC, segona i darrera part)

Abans d’ahir parlàvem de qüestions més serioses del congrés. Avui, els detalls més anecdòtics.

* L’escenari on es va desenvolupar el Congrés, el Fòrum de Barcelona, ja ha donat lloc a comentaris més o menys enginyosos per part d’articulistes. Que si el Fòrum va ser un esdeveniment sense un objectiu clar, que si l’escenari era -i és- d’una buidor considerable… Per la meva part, afegeixo que l’edifici central, aquella horrorosa mole triangular, està decorat amb trencadís de color blau, a la manera gaudiniana. I justament trencadís és la paraula que reiteradament s’ha fet servir per definir el Congrés d’Esquerra.

* L’organització ens va informar de que podríem deixar el cotxe a l’aparcament públic del costat del Fòrum, a preu “negociat”. Resultat: cua de cotxes per entrar-hi quan ja estava col·lapsat. Total, vaig girar cua i vaig deixar el meu flamant bòlid en un descampat del costat i així em vaig estalviar els 15 € de l’ala que costava tenir-lo a les dependències del senyor Hereu.

* I justament 15 eren els euros que costava el “dinar popular” celebrat en un altre descampat (com veieu, al Fòrum tot són descampats). El menú, amanida normaleta amb una espècie de sandvitx de tonyina i salmó, carn a la graella amb patates de xurrero i pastís. El meu tall de carn, tot cremat, potser per estar a to amb el que pensa la militància del que està passant. L’amanida, amb un vinagre “andalús” (simbol d’algú en concret?). Els plats servits per cambrers amb esmòquin: potser això és el que justificava l’adjectiu popular.

* Organitzativament, el Congrés va merèixer un aprovat ben alt, les coses com siguin. Puntualitat en els horaris (no vaig poder votar la composició de la mesa perquè jo estava fent cua al pàrquing), personal eficaç, etc. Més discutible va ser l’actuació d’Anna Simó, la presidenta de la mesa, que va perdre els papers més de dues i tres vegades amb la votació d’esmenes o intentant fent callar a la militància quan xiulava als representants dels partits suposadament “amics”. Per mi que, de tants nervis i crits, al final se li va intensificar el tic que té als ulls, la pobre.

I es va acabar el congrés. Per qui tingui mono d’aixecar tres-centes vegades les cartolines grogues i vermelles, que sàpiga que ara venen congressos regionals, comarcals…

El jeep i el dromedari (Congrés d’ERC, primera part)

ERC ja ha tancat (en fals?) el seu congrés. Ja tenim president, secretari general i executiva, tots coixejant del mateix peu; ja tenim document d’estratègia pels propers anys, farragós i recosit amb esmenes aprovades o “transaccionades” (no era millor dir pactades?); ja tenim 30 nous consellers nacionals (qui són? misteri: la web d’ERC no està en condicions de donar els noms…).

Algunes notes apressades sobre el congrés:

* Més enllà de les diferències personals o estratègiques i de la sensació de ser una formació de gent ben diversa, inclosos friquis i mediocres, constato que ERC és un partit on tothom pot parlar i on tot s’acaba sotmetent al vot de la militància. Una riquesa democràtica de la qual n’haurien d’aprendre els partits dits “seriosos” (ai, si poguéssim gravar-los amb una càmera!).

* Posar en un compromís Carod en un congrés té el seu mèrit. Un militant ho va aconseguir quan el ja ex-president, en el seu discurs, s’enorgullia de que onegessin banderes catalanes a Londres i a Berlín gràcies a l’acció d’Esquerra. En aquests moments va haver de sentir “sí, però, i Via Laietana…?”. Touché.

* Invitats a l’acte: PSC (les xiulades van impedir sentir bé els noms dels altres partits convidats, però juraria que hi havia algú del PP), representant del Sàhara, una senyora bretona molt simpàtica i els amics gallecs i bascos de consuetud, merescudament aplaudits.

* Magnífiques les intervencions, en la forma i en el fons, de Joan Carretero, Elisenda Paluzie i Hèctor López Bofill: clars, contundents, engrescadors, amb ovacions finals. Tot el contrari dels discursos del nou tàndem guanyador. Anoto aquí el símil que va usar Ridao per referir-se al fet de que és millor està al govern que a l’oposició: “és millor fer una travessa pel desert en jeep que no en dromedari”. Si, és clar, el problema és que el jeep el condueix el PSC-PSOE i ens el du cap a un oasi que no ens convé (més que res, perquè té poca aigua…).

* Tres moments que he viscut com una victòria personal: l’aprovació de les dues esmenes d’Esquerra Independentista (separació de càrrecs de govern i de partit i aprofundiment de l’assemblearisme) i el veto a Xavier Vendrell, no per res personal sinó per que simbolitza un gol contra el que molts rebutgem: la política entesa com a activitat maniobrera, fosca i professionalitzada.

* Per acabar, un recordatori de Joan Carretero: el proper dia 26 de juny està citat a declarar al Jutjat l’alcalde de Matadapera per l’horrible crim de no posar la bandera espanyola al balcó de l’Ajuntament. Caldrà solidaritzar-s’hi d’alguna manera, no?

Ja tenim, doncs, direcció i línies estratègiques. Al sortir del congrés per anar a agafar el cotxe i tornar a Tarragona em trobo un company, notori carreterista, amb qui coincidim en donar els cents dies de gràcia al nou equip. Esperem que el 101è no sigui de desgràcia.

Obra de teatre al Camp de Mirra (Alcoià)

Una companya de la UOC, la Rosanna Martínez, em fa saber que el proper 28 de juny es fa al seu poble, el Camp de Mirra (Alcoià), la representació d’una obra teatral de l’historiador David Garrido sobre Jaume I, editada fa molt poc per l’Institut d’Estudis Catalans. L’ambientació musical anirà a càrrec del grup de Menestrils d’Ontinyent. Ella farà de Maria de Montpeller.

Amb molt de gust m’en faig ressò.
Per a més informació: rmartinezferr@uoc.edu.

Spam surrealista

Un dels molts inconvenients de la nostra societat tecnològica és la proliferació de correus brossa o spams. No hi ha antivirus que sigui prou eficaç per eliminar, com si fossin escarbats, tota aquesta porqueria de píndoles, viagres, aparells per allargar el penis (aiiiii), rellotges de marca falsos… Els únics que van de baixa són els de les estafes del milionari nigerià.

El que vaig rebre l’altre dia a la feina supera a tots en surrealisme, derivat suposo de la traducció automàtica de ves a saber quina llengua. Va de farmàcia.

Asunto: por Dios creo que aquí todo lo que necesito (perdó?)
Somos un líder internacional en el Medicina (en Medecina potser si, però en saber escriure…). Vendemos exclusivamente de las drogas (compte, això es posa seriós). Puede estar en que la calidad de comprar … puede garantizar mejor la correcta comprar sus medicamentos (puede, puede).
Licencia de drogas, legales y muy barato.

Com per fiar-se d’una empresa (?) que parla com els sioux de les pel·lícules americanes. En fi, misèries de la societat de la informació.

 

Torna “Hermano Lobo”

Sembla que Air Berlin comença a rectificar, després de la seva suïcida política envers el català dels darrers dies. Gràcies a les gestions del govern balear, la companyia teutona ha declarat que “algun dia” usarà el català (no sabem amb quina intensitat) en els seus vols. Quan serà aquest dia? Això em recorda aquella resposta que donava el llop d’Hermano Lobo, la revista d’humor que s’editava durant la transició.

Quan farà servir el català Air Berlin en els seus vols?
Uuuuuuuuuh

Quan es publicaran les balances fiscals?
Uuuuuuuuuuuuuuh (el 15 de juliol, segons ZP, però ves a saber)

Quan es reduirà la quantitat d’anuncis a les televisions?
Uuuuuuuuuuuuh

Quan connectarà el TGV amb Europa?
Uuuuuuuuuh

Quan deixaran els partits catalanistes de comportar-se com nens petits?
Uuuuuuuuh

Quan tindrem el pròxim ensurt (llum, aigua, tren, aeroport, vaga, incendi forestal, central nuclear…)?
La setmana que ve, si Déu vol

Tocar el que no sona

La nostra societat comença a semblar-se a l’antic Egipte. Ho dic per allò de les set plagues, perquè aquest mes toca l’enrenou provocat per la “vaga” de les empreses transportistes. Poso vaga entre cometes perquè no és tal sinó una mena de protesta-xantatge de part de les patronals de transports que es tradueix en perjudicis, molèsties o desoris per a qui menys culpa té, és a dir, jo, tu, ell… D’això s’en diu tocar el que no sona.

Conseqüències: desabastiment de mercaderies i productes (avui m’he quedat sense diari de paper), embussos a les carreteres, neguits a benzineres i supermercats (tornaran els acaparadors?), etc. Un autèntic despropòsit. 

Ànims, ja només queda la plaga de les llagostes. Anem fent lloc a aquests animalons…

Air Berlin: unes quantes preguntes

Per què una empresa alemanya, se suposa que potent, seriosa i ben documentada, permet la publicació d’un article ple de falsedats i insults? Per què el directiu que el signa s’ha reiterat en la seva postura sabent l’oposició que ha generat? Aquesta és la seva política d’empresa envers els clients que se n’han de servir?

Per què és tan gran el desconeixement del què significa la nostra llengua, que porta a casos com el d’Air Berlin? No són prou eficaços els nostres polítics i els nostres lobbys davant les empreses o els líders d’opinió internacionals? Per cert, Frankfurt està situat a Alemanya, no?

Què han fet les institucions espanyoles en el present cas per fer complir l’article 3.3 de la Constitució que tan diuen defensar? El cito textual: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” (la negreta és meva).

Per què l’ex-diputat Joan Puig ha reaccionat amb desqualificacions al seu bloc? Ara no s’ha banyat a cap piscina: simplement s’ha ficat de peus a la galleda. Quina necessitat hi havia de fer servir aquest to? Per què quan no actuem porugament ens passem de rosca, com en el present cas?

Tarragona: dues conferències

Dimarts, 10 de juny, 19 h.:
“La gran aportació a la ideologia catalanista” (Prat de la Riba. Nacionalisme i formació d’un estat català, de Manuel Pérez Nespereira), a càrrec de l’autor i de Pere Anguera.

Dimecres, 11 de juny, 19 h.:
“Propostes per recuperar l’esperança” (Catalunya: estat de la nació, coordinat per Carles Lladó), a càrrec del coordinador del llibre i algun dels col·laboradors.

Els dos actes a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona

ERC: l’hora de la reflexió

Totes les eleccions tenen un dia de reflexió previ als comicis. En el cas de les eleccions a president i secretari general d’ERC l’he trobat a faltar. I l’he trobat a faltar perquè és tant el bombardeig d’informacions de tot tipus, constructives o destructives, als diaris o als blocs, dels uns i dels altres, que no hagués anat malament unes hores, ja no dic un dia, per fer ordre mental i decidir en conseqüència.

La decisió que demà prendran (prendrem) els militants d’ERC va molt més enllà de posar cares als màxims representants del partit. Marcarà una tendència que condicionarà, i de quina manera, els debats i les decisions del congrés de la setmana que ve. Els resultats del congrés, per la seva part, poden influir decisivament en els propers mesos (evolució de l’impuls al dret a decidir, estabilitat del govern…). De manera que un hom té la sensació de que les paperetes que demà depositaran a les urnes les nostres mans pecadores [salutacions cordials, Noves-flors!] seran el més semblant a una fitxa de dòmino que pot fer caure moltes altres fitxes, fins a canviar el curs de la història, segons diuen alguns exagerats. Quina responsabilitat.

Qui tingui la paciència de seguir aquest bloc de tant en tant haurà observat que fa moltes setmanes que no parlo d’ERC, ni del congrés, ni de les candidatures, ni de les propostes, ni de les persones que les representen. Tot i que hi ha molt a dir de tot plegat, he preferit no unir-me al guirigall d’opinions i propostes. Aplaudeixo, però, l’exercici de democràcia que suposa aquest contrast públic d’idees (els altres partits n’haurien de prendre nota) i no estic d’acord amb els que diuen que la roba bruta s’ha de rentar a casa.

No sabem qui sortirà elegit i amb quins percentatges de vot. Per la meva part, i coherentment amb el que he dit abans, no faré pública ara la meva opció. Només puc dir que m’agradaria que la militància es decantés per aquelles candidatures que apostin, obertament, per fulls de ruta nítidament sobiranistes i per preservar un model de partit radicalment democràtic i participatiu, i allunyat de la professionalització de la política, autèntic càncer del país i de la democràcia.

Any Jubilar a Tarragona

[Abans d’entrar en matèria, per a aquells que voleu adherir-vos a la candidatura de Tarragona Capital de la Cultura 2016 i no us és possible fer-ho personalment, hi ha el recurs de fer-ho per internet, a la web de Tarragona 2016.]

Esperant la possible nominació del 2016, Tarragona celebra enguany un altre esdeveniment important: l’Any Jubilar, és a dir, el 1.750è aniversari del martiri de Sant Fructuós. Encara que es tracti d’una moguda bàsicament religiosa, s’hi han anat involucrant altres sectors ciutadans.

Per exemple, amb la col·lecció de cromos editada per a l’ocasió. Es tracta de cent i escaig cromos, il·lustrats per Pilarín Bayés, que relaten la vida del sant (que coneixem bé gràcies a les actes del seu martiri). Es distribueixen a les botigues de la ciutat i la canalla va com a boja per aconseguir-los. El dia que Pilarín Bayés va venir, hi havia bufetades per aconseguir-ne un autògraf. Doncs bé, la modesta iniciativa, a la vista del seu èxit, ja ha provocat enfrontaments entre els grups polítics de l’Ajuntament (“Són com nens” titulava avui un diari local).

Els originals dels dibuixos es poden veure a la Sala d’Exposicions de La Caixa i estan a la venda (390 € la unitat). Els beneficis aniran a parar a la Lliga contra el Càncer. He tingut ocasió de contemplar-los, però no n’he adquirit cap, de moment. El que sí he comprat és una ampolla de vi de missa De Muller, etiquetada especialment en ocasió de l’Any Jubilar. Durarà (l’any, no l’ampolla) fins el 21 de gener de 2009, o sigui que hi haurà ocasió de tornar a parlar de l’esdeveniment.

Ja heu signat per Tarragona, Capital Europea de la Cultura 2016?

La ciutat de Tarragona és una de les candidates a Capital Europea de la Cultura per al 2016. Aquest esdeveniment, iniciativa de Melina Mercouri, ministra grega de Cultura, dóna a dues ciutats europees durant un any l’oportunitat de projectar la seva imatge a tot un continent, atreure molts visitants i ser l’escenari de les activitats culturals més variades.

Això va per estats, i el 2016 li toca a l’estat espanyol, de manera que Tarragona se les ha de veure amb ciutats com Còrdova o Càceres, igual de potents culturalment però amb una ciutadania molt més mobilitzada per a l’ocasió. Per tal que la ciutat es posi les piles, l’Ajuntament ha iniciat una campanya d’adhesions a la candidatura. Amb cada adhesió es regala una entrada per l’acte de presentació de Tarragona 2016, pel concert de l’Orquestra Simfònica Camerata XXI i per al recital d’Àngel Òdena, el proper divendres 13 de juny al Palau de Congressos.

On cal signar? A la Casa Castellarnau, al carrer Cavallers. Jo ja ho he fet.

Aigües tèrboles

No, l’apunt no va de recursos hídrics (sic) ni de primàries als partits: va de llengua.

Aigües tèrboles que cal fer tornar al seu curs: així titulava el seu post d’ahir en Raül Romeva. L’he hagut de corregir, ja que pel context de l’article, quedava clar que volia dir “aigües turbulentes”, igual que el meu bloc. De fet no és la primera vegada que es produeix aquesta confusió: ja en una ocasió algú anònim va qüestionar-me la catalanitat de l’adjectiu turbulent i, prèvia consulta del DIEC per estar-ne segur, li vaig contestar que efectivament tots dos qualificatius existeixen i estan degudament beneïts pel mestre Fabra i els nois del IEC, però no signifiquen el mateix:

Tèrbol -a  Dit d’un fluid que té en suspensió partícules d’una substància estranya que li lleven la limpidesa, la transparència.

Turbulent -a  Agitat violentment; inclinat a torbar l’ordre, a la insubordinació.

Aprofito per agrair a l’eurodiputat els minuts que ha tret del seu preciós temps per contestar la meva observació i per modificar el títol del seu apunt, que ha quedat de la salomònica manera següent: “Aigües tèrboles (i turbulentes) que cal fer tornar al seu curs”.

Vagues de blocs

La coincidència ha fet que dos blocaires d’aquesta casa (Xavier Mir i Indústries i Caminars) hagin iniciat simultàniament “vagues de bloc”, el primer per la sobirania i el segon per l’alliberament de Franki.

No acabo d’entendre aquestes vagues indefinides i no sóc l’únic. Així li vaig fer saber al Xavier Mir en el moment d’anunciar-nos-la (l’altre blocaire no el segueixo tant). Podria entendre la seva decisió com un símptoma de desànim personal, com un “tirar la tovallola” davant l’espectacle que ens està oferint el poder polític, però el Xavier ha explicat per activa i per passiva que no és això, sinó que es tracta d’una mena de pressió per aconseguir de l’esmentat personal polític que es mogui en la direcció que li està demandant una creixent porció de la ciutadania. I aquí és on em perdo: com es pot aconseguir qualcom deixant de fer, deixant de demanar, deixant d’argumentar…? La situació em recorda allò de l'”abstenció activa”, que ja he criticat en el meu bloc més d’una vegada.

Tot i no veure-ho clar, ahir em vaig solidaritzar amb el Xavier amb una vaga de bloc, amb un text escuet i sense foto. Potser hagués estat més efectiu i hagués tingut més impacte mediàtic que tothom ho hagués fet durant 24 hores.

Veurem quan temps aguanta el Xavier el “mono” de no escriure. Ningú no és imprescindible a la vida, però blocs com el seu, amb argumentacions sòlides, iniciatives imaginatives i textos engrescadors, són més necessaris que mai en el moment polític que estem vivint.