Sílfides (Expressions familiars, 6)

Les tres expressions d’avui provenen d’un company de feina (les dues primeres del seu avi, la tercera d’ell mateix):

– Sílfide permanganàtica (dona de bon veure)
– Fumar-se un paper, no fa ni mal ni bé
– Ja anem ben arriats, ja! (anem bé per anar a Sants!, ho tenim clar!)

A la imatge, el ballet La sílfide, de Filippo Taglioni.

Santamaria té raó

Ja tenim carnassa de sobretaula. El cuiner Santi Santamaria ha acusat altres cuiners de renom, singularment Ferran Adrià, de fer servir massa química als plats i d’amagar-ho als comensals. El que en podríem dir sector oficial de l’opinió pública ja ha reaccionat tambour battant contra les manifestacions del propietari de Can Fabes. Fins i tot el diari bilingüe de capital extremeny li ha dedicat una combativa portada.

Doncs jo crec que Santamaria té raó. Com a mínim, té raó en que caldria informar millor al client: tanta esferificació, desestructuració i experiment estrambòtic no pot ser massa bo. Que són productes químics autoritzats? Naturalment! Només faltaria que no ho fossin. Però a banda d’aquesta qüestió, ja està bé parar una mica els peus al “geni” del Bulli i imitadors, a l’elitisme i a les aixecades de camisa a l’abast de molt pocs mortals. Tot té un límit. D’acord que en un primer moment la innovació i el trencament d’aquests creatius van ser bons per donar a conèixer la cuina catalana a nivell mundial i omplir el país d’estrelletes Michelin, però crec que ja s’han passat de frenada. Per cert, els diaris estrangers es refereixen als protagonistes de la polèmica com els cuiners “espanyols”: això hem aconseguit. 

Caldrà potenciar més els plats de tota la vida, amb ingredients naturals i nostrats, servits sense afectacions i cobrats a preus raonables. Dic raonables.

Els taxistes no saben arameu

Víctor Alexandre ha presentat el seu llibre Nosaltres, els catalans a Tarragona. Es tracta d’un recull de setze entrevistes a altres tants catalans nascuts fora de la nostra nació, però que s’hi han integrat perfectament. N’hi ha dels cinc continents, inclosos els inevitables Mathew Tree i Asha Miró. En el procés d’integració dels immigrants és fonamental l’ús de la llengua catalana per part de tots plegats, i d’això n’ha parlat Alexandre a l’acte d’avui.

Per exemple quan ha comentat l’habitual actitud dels catalanoparlants d’origen d’adreçar-se en castellà als immigrants, fins i tot quan aquests els parlen en català. Frase contundent d’Alexandre: “(els immigrants) han après català malgrat els catalans, no gràcies a ells”. Just el contrari del que passaria si, per exemple, volguéssim aprendre anglès i anéssim un mes a Londres a practicar: allí sí que aprendríem ràpidament la llengua de Shakespeare perquè tindríem oportunitat les 24 hores del dia per fer-ho.

Dues anècdotes viscudes per dos dels entrevistats al llibre. Una, la d’una professora d’universitat mexicana que dóna  les classes en català. Altres professors catalanoparlants se li adrecen en castellà “porque contigo no me sale“. L’altra anècdota està protagonitzada per un iraquià català que quan un taxista li va atzibar “hábleme en cristiano“, ell va continuar la conversa tranquil·lament en arameu (parlat a l’Irak). L’arameu, llengua parlada per Jesús, és la llengua cristiana per excel·lència…

Lamentablement, els taxistes no saben arameu. I alguns tampoc saben català ni tenen educació…

Franki llibertat (i resposta a un comentari crític)

Rellegint l’apunt que vaig dedicar a l’empresonament del terrassenc Franki, m’hi trobo un comentari que no m’agradaria que quedés en l’oblit. El meu apunt , en sintesi, venia a criticar el fet de que quan es produeix alguna actuació política, policial o judicial, justificada o no, la reacció de certs sectors és protestar contra les seus dels partits que són percebuts, erròniament, com a responsables d’aquelles actuacions.

El comentari, signat per Sergi, diu textualment: “L’estúpid mira el dit quan li assenyalen la lluna. No hi ha peròs que valguin, senzillament. Fer el contrari no és un exercici de reflexió ni una aportació teòrica neutral: és posar ombres al cabreig que provoca tant defensor de les llibertats que campen lliurement. I no segueixo perquè la diria grossa i no ens coneixem però… no podries escriure sobre futbol o cinema?

No sé si en el teu ànim, Sergi, hi ha la voluntat de dir-me “estúpid”, espero que no. De tota manera, al meu apunt vaig començar mirant la lluna, és a dir, solidaritzant-me amb Franki (que no conec de res i amb qui m’uneixen molt poques coses) perquè entenc que és un disbarat el que s’ha fet amb ell.

Respecte al cabreig, les ombres i els defensors de les llibertats, sento dir-te, Sergi, que em perdo una mica. Si haguessis continuant amb l’argumentació potser t’hagués donat la raó, però no segueixes perquè no ens coneixem. Llàstima.

Seguiré parlant de tot, de política (llunes i dits inclosos), de cinema (ho faig de vegades), de futbol (que no domino), de tot…

Cordialment.

Viatge a Madrid (i 4: aquí tot és de franc)

La ruta madrilenya continua amb la visita a una altra instal·lació d’Andén Zero, el projecte de museïtzació del metro. Es tracta d’una nau amb els antics motors elèctrics que suministraven energia per al transport urbà, ara en desús: els han netejat i posat macos, hi han afegit uns videos explicatius i ho mostren a visitants i curiosos (pocs, tot s’ha de dir). Com a aportació al debat sobre el finançament autonòmic, diré que aquest projecte (Andén Zero) de recuperació de l’antiga estació de Chamberí i dels motors elèctrics ha suposat una inversió de 6,5 milions d’euros, l’entrada és gratuïta a les dues instal·lacions i hi vaig comptar set treballadors (entre hostesses i vigilants de seguretat). Recursos perfectament d’acord amb l’escandalós impuls que ha rebut el suburbà madrileny els darrers anys.

Dino en un restaurant: arròs de primer i ous estrellados de segon (potser seria millor dir ahogados de l’oli que hi havia). Acte seguit, entro al Museu Reina Sofía, visita que tenia pendent de fa anys. Perquè a la tarda? Doncs perquè a partir de les 14,30 l’entrada al museu és gratuïta. Malgrat les enormes despeses que suporta (manteniment, vigilància…), es pot permetre el luxe de deixar de guanyar els centenars d’entrades dels centenars de visitants que ens aprofitem de l’ocasió.

Ocasió per contemplar, per exemple, el Guernica de Picasso. És curiós veure com una multitud contempla el quadre sense dir ni piu, amb un posat gairebé religiós. Tot el museu està dedicat a l’art contemporani: abunden les pintures i escultures avanguardistes o abstractes de noms consagrats, però no falten algunes aixecades de camisa.

La visita és fatigosa, com tots els museus, i s’imposa un descans. Descobreixo un japonès completament fregit en un banc del passadís. Jo conservo les formes i surto a descansar a una mena de pati interior presidit per una enorme escultura metàl·lica abstracta, com aquelles que posen a les autopistes per “distreure” als conductors. Surto del museu i encara tinc temps d’asseure’m a una terrassa davant del museu a lligar bronze i a prendre’m una merescuda cervesa.

El TGV no espera i a l’hora exacta amb retorna al meu país, on els diners que paguem per entrar als museus i a les exposicions no són suficients per tenir un metro com Déu mana. Sort que en Montilla ens ho soluciona un dia d’aquests…

Amb les calces a la mà

Quan escric aquestes línies està a punt d’iniciar-se el partit que enfronta la meva mare pàtria amb la meva àvia pàtria (qui no entengui què vull dir amb això, que m’ho pregunti). Ni que sigui un dia a l’any, i encara que no agradi el futbol, com és el meu cas, tenim l’oportunitat de que els nostres colors guanyin, empatin o perdin. Qualsevol resultat m’alegrarà si el camp s’omple.

Emoció que no podrem viure aquesta nit, amb Eurovisió, el gran esdeveniment euromediàtic. Descartada la representant dels catalans, només ens queda fruir de l’espectacle friqui i esperar que Espanya faci un paper a l’alçada de la seva representació, és a dir, per a oblidar.

Viatge a Madrid (3: turisme al quilòmetre zero)

Surto per la boca del metro de la Puerta del Sol i el primer que em crida l’atenció és el punt que assenyala el quilòmetre zero de les carreteres de l’estat. Es tracta d’un mapa de la península al terra, just a sota del rellotge de les campanades. Juraria que la part corresponent a Catalunya està més desgastada, o potser ja deliro. Pujo pel carrer de Montera, ple de pilinguis com sempre, fins arribar al famós gratacel de la Telefónica, a la Gran Via. No puc evitar sentir el comentari de dues vianants mentre esperem que el semàfor es posi verd:

seguro que los pisos más altos se los han reservado los directivos…

Que no en fa d’anys, senyora! Passada la Gran Via, entro al barri de Chueca, tranquil i tolerant com sempre. Ja no criden l’atenció les banderes irisades o les parelles agafades de la mà de bon matí i això és bo. Prenc de nou el metro (que no falti mai) i em planto a la zona del Palau Reial, moment en què comença a guspirejar. Afortunadament, el paraigües que fins ara em feia nosa comença a fer-me servei. La plaça del Palau Reial (la famosa “de Oriente”, que està a occident, on el règim congregava els fans del dictador) és avui un animat indret ple de turistes però també amb elements autòctons i castissos, ja que fa dos dies va ser Sant Isidre: nens vestits de chulapón i unes figures típicament madrilenyes: els barquilleros (a la foto).

La pluja moderada es transforma de sobte en torrencial i em refugio al primer edifici que trobo. Es tracta de la catedral de l’Almudena, d’estil pseudogòtic, equivalent de la Sagrada Família per les dècades que va costar acabar-la. L’interior de les naus ofereix algunes emocions estètiques: pintures de sants (mediocres, les pintures, no els sants), vitralls de coloraines pintats pel fundador d’una cosa que es diu “Los Kikos” (horrorosos, els vitralls vull dir) i una estatua d’Escribá de Balaguer (sense comentaris). Estan dient missa i preguen per la “auténtica familia”, el “amor puro entre los jóvenes” i la “unidad de España”, entre altres. Déu n’hi do.

Continuarà la crònica.

Viatge a Madrid (2: descoberta de Chamberí)

El flamant TGV arriba puntualment a Atocha i m’encamino a Andén Zero, objectiu principal del meu viatge. Que què és Andén Zero? Doncs enfilant-se a la moda de la memòria històrica i de la recuperació del patrimoni industrial, les autoritats competents han museïtzat l’antiga estació de metro Chamberí, ara en desús (per entendre’ns, com l’estació barcelonina de Fernando, també clausurada fa anys). L’han restaurada tal i com era als anys seixanta, moment del tancament. El més curiós és veure com per les vies passen veloçment els trens moderns mentre les parets de l’estació llueixen rètols antiquats i anuncis de, per exemple, l’aigua de Carabaña. Un vídeo amb informació sobre la història del metro completa el muntatge.

Al sortir de la instal·lació passejo pel barri del mateix nom que l’estació i em sorprèn el seu ambient tranquil, decadent i molt respectuós amb el comerç tradicional. En efecte, els carrers són plens de colmados, barberies, mantequerías, freidurías, tahonas (forns de pa), etc. on no sembla que passi el temps. S’hi observa un respecte pel paisatge urbà que ja m’agradaria a Barcelona, sempre obsessionada per ser més moderna que ningú. 

Continuarà la crònica del viatge.

Tarragona 1968-2008

Avui fa quaranta anys exactes que vaig venir a viure a Tarragona, procedent de Barcelona. El contrast entre les dues ciutats va ser brutal. La Tarragona dels seixanta era petita i provinciana. Com deia el tòpic, plena de funcionaris, militars i capellans, amb un comerç estancat (els productes que no eren de subsistència els anàvem a comprar a Reus) i una vida cultural mediocre. Les coses han canviat (democràcia i autonomia, creixement de la ciutat, Universitat, Port…) però continua faltant-li una certa trempera, una embranzida… el cnak, com deien els de Sau.

Seria injust, però, parlar malament de la meva ciutat d’adopció. Tarragona és preciosa, millora dia a dia en tots els sentits (ara tenim un alcalde com Déu mana) i ja som Patrimoni de la Humanitat: un respecte! Convido tothom a visitar-la.

Viatge a Madrid (1: a tot tren)

La il·lusió d’estrenar el TGV (AVE, com en diuen ells) i la intenció de visitar un lloc concret que ja explicaré més endavant em van decidir a viatjar a Madrid el passat dissabte, anar i tornar en un dia.

La primera incidència del viatge és la novatada a la mateixa estació. Passo el detector de bombes (o com es digui) dels equipatges, i quan arribo al mostrador i ensenyo el meu resguard d’haver pagat el viatge per internet em diuen que no, que he de treure el bitllet de les màquines que hi ha al vestíbul, la qual cosa m’obliga a sortir, imprimir-me els bitllets i tornar a passar el detector de bombes (o com es digui) dels equipatges. Ja ho sé per una altra vegada.

El tren ja espera i m’instal·lo al meu seient de classe preferent (que dóna dret a aparcar gratuïtament el cotxe que has de fer servir per arribar a l’estació, teòricament de Tarragona, situada on Déu Nostre Senyor va perdre les espardenyes). Només iniciar el trajecte, un exèrcit de noiets atents i servicials posen en marxa l’operatiu planificat per servir al viatger de classe preferent: tovalloleta calenta, esmorzar, premsa del dia (tota cervantina, com les salutacions del personal). L’esmorzar és tipus avió i la proliferació de safatetes de plàstic, gots, tasses i productes diversos obliga a un delicat equilibri a l’hora de menjar, sota pena de vessar la melmelada, el suc o el cafè a la immaculada moqueta del tren.

Mentre endrapo, observo que la pantalla instal·lada a l’efecte marca els 300 km/hora exactes de velocitat. Moment emocionant, mai no havia anat tant depressa a peu pla. Com ja m’havia passat en altres trens ràpids, la sensació és de que va molt més lent. Però no, el convoi s’atura amb puntualitat suïssa a Lleida, Saragossa i Guadalajara. Aquesta darrera estació, pel que tinc entès, és poc usada perquè la ciutat està molt a prop de Madrid i perquè tot obeeix a un “pelotazo” rústico-immobiliari del qual s’han beneficiat parents de coneguts polítics. Efectivament, la zona està plena de grues i de cases fotocopiades les unes a les altres. Ho vendran?

Apunt final, pel que fa al TGV. La megafonia anuncia en tres llengües la proximitat de cada estació. La del mig s’assembla força al català.

Continuarà la crònica.

Setmana del Còmic a Tarragona (i 6)

Malgrat haver acabat diumenge, la Setmana del Còmic encara belluga: ahir vaig poder visitar, finalment, l’exposició de caricatures del Napi al Bar El Refugi, que diumenge vaig trobar tancat. Els dibuixos, que ocupen les parets de l’establiment, reflecteixen la maestria del Napi a l’hora d’exagerar amablement i amb gràcia els trets físics de gent ben diversa, des de polítics nacionals fins a personatges coneguts localment, amo del bar inclòs. Admiro fins a l’enveja els que dominen el difícil art de la caricatura. Confesso que una de les meves frustracions a la vida ha estat no saber-ne fer. Ho vaig probar amb els professors de l’escola, amb un cert èxit entre companys de classe, però no vaig passar d’aquí.

En temps recents hi ha hagut grans caricaturistes, per exemple Gin, d’El Jueves i El Papus o Ortuño. Dels actuals, em quedo amb Ferreres (els seus dibuixos de La Vanguardia abans i d’El Periódico ara diuen molt més que un bon article d’opinió) i El Gat Invisible (la seva tècnica és molt més simple, però el seu dibuix de la pàgina 3 d’El Temps dóna a la diana de l’actualitat setmanal, amb més mala llet del que sembla).

[A la imatge, acudit de Ferreres sobre uns dibuixants d’El Jueves que van tenir un petit “problema” fa algun temps]

Notícia de “Patates i creïlles”

Avui, i abans del que esperava, he rebut per missatgeria la primera remesa de vuit Patates i creïlles que m’he “autocomprat” per atendre compromisos familiars i amicals. Es tracta de l’edició definitiva (la que vaig fer en un primer moment tenia la lletra massa petita, no apta per vistes cansades, i la vaig corregir substituint Arial 12 per Arial 14).

Al mateix paquet de www.lulu.com hi anaven dues adquisicions més: Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC, de Xavier Mir, i La CAL opina. Llengua i cultura vers la normalitat, de David Vila. Fa uns dies vaig rebre El crim del caixer automàtic, de Pere Meroño. S’ha de ser solidari amb els companys que autoediten…

Per acabar, també avui he tingut la satisfacció de dedicar el primer Patates i creïlles, concretament al blocaire d’aquesta casa Jaume Renyer. Me’n falten molts per arribar al rècord del Zafón, però almenys no tinc tendinitis al canell…

Patates i creïlles, recull d’apunts del bloc “Les aigües turbulentes”, a la venda a:

http://www.lulu.com/content/2460765

La batalla diària per la llengua (8)

La ràdio-despertador de casa va decidir ahir deixar de complir definitivament amb les seves obligacions tècniques i m’he vist obligat a substituir l’aparell si vull llevar-me a l’hora que em toca.

Entro a una botiga xinesa de “tot a cent” i m’atenen simultàniament dues noies:

– tenen despertadors?
– …?
– tenen despertadors?
– des-per-ta-dós?
tienen despertadores?
– ah! despertadores! sí!

Opció A: per a un xinès, el català i el castellà són dues llengües diametralment allunyades l’una de l’altra. Opció B: tothom s’adreça als xinesos directament en castellà. Premi, heu guanyat.

La resta de l’episodi ha tingut un moment graciós:

cómo lo quiere, bueno o sencillo?
– lo quiero de cama…
– se m’ha ocorregut dir

No rigueu. Algun dia, fabricaran despertadors de dutxa o de cadira, però abans que això passi, els despertadors “de llit” dels “tot a cent” es vendran i es compraran en català. Fem-ho possible?

Israel, per molts anys

Demà l’estat d’Israel compleix 60 anys. La nostra societat, com se sap, és més aviat anti-israeliana i regateja sistemàticament al poble jueu tot allò a què legítimament té dret. Caldria evitar-ho.

En el dolorós conflicte que l’enfronta amb els palestins, per exemple, es tendeix acríticament a posicionar-se amb aquests darrers o almenys a simpatitzar-hi més (vegeu, sinó, el tractament dels mitjans de comunicació). Crec sincerament que no s’haurien de fer aquests plantejaments maniqueus. No ens correspon dir que hi ha uns “bons” i uns “dolents”, perquè no és veritat: les culpes estan molts repartides.

Hauríem de fer un esforç tots plegats per conèixer millor el poble jueu, la seva cultura, la seva aportació a la humanitat, el funcionament del seu estat i de la seva societat (tinc entès que molt bo, tenint en compte la conflictivitat de la regió), i deslliurar-nos de prejudicis, d’apriorismes i de posicionaments falsament progressistes.

Per obrir les ments, recomano la lectura d’Israel, el somni i la tragèdia, de Joan B. Culla, documentada i ponderada obra, i una passejada pel Call gironí.

Setmana del Còmic a Tarragona (i 5)

Dedico el darrer dia de la Setmana del Còmic, ahir diumenge, a fer un recorregut per les tres exposicions que figuren al programa.

M’esperen decepcions a les tres. La primera, organitzada per la gent de Delirópolis, la revista local de còmic “surrealista i d’art seqüencial”, està situada al Magatzem de la Cooperativa Obrera i és una sala una mica desangelada on els dibuixants de la publicació hi han penjat uns quants originals del seu treball. Una encarregada em regala (teòricament el venen) el catàleg de la revista que, tot i ser feta a Tarragona, està pràcticament tot en castellà. El catàleg, per cert, llueix a la portada un vistós logotip de l’Ajuntament: caldrà fer-ho saber a la flamant Oficina de la Llengua creada pel consistori?

Segona estació. El bar El Refugi, que acull una exposició de caricatures del Napi, està tancat, suposo que pel fet de ser diumenge. A través de les reixes, i enganxats a la porta, puc distingir els dibuixos que l’humorista tarragoní va fer en el seu moment a Benach, Bargalló i altres polítics de les nostres contrades.

Tercer i darrer fracàs. La mostra de dibuixos “Còmics del Pont”, resultat d’un taller de disminuïts psíquics, tampoc és visible. Està instal·lada a l’Hotel d’Entitats i aquell lloc, els diumenges a última hora del matí, sembla un mas robat. Dedicaré un apunt, algun dia, a l’Hotel d’Entitats de Tarragona, a l’aparcament de la Pedrera i al Palau de Congressos (està tot junt), un verdader despropòsit en tots els sentits.

Balanç de la Setmana? No tinc prou elements per jutjar-la. No he tret el nas en cap de les conferències ni dels actes programats. Tinc entès que als organitzadors no els mou un esperit comercial tipus Fira del Còmic de Barcelona, i això és lloable si el què es vol és promocionar aquesta disciplina com el que és: una de les facetes de la creativitat humana, que compta amb seguidors apassionats a tot el món.

Setmana del Còmic a Tarragona (4)

Avui parlarem del còmic gai, disciplina que compta amb molta tradició i que serveix a moltes motivacions i intencionalitats, des del pur divertiment fins l’onanisme, des de l’art fins el combat político-ideològic.

Disposo d’un llibret escrit per Santi Valdés, titulat Los cómics gay, que en fa un repàs històric, començant per la cripticitat dels herois de l’univers hetero (Superman, Flash Gordon, Batman, Robert Alcázar i Pedrín…) i pel famós Tom de Finlàndia, destinat a un públic adult però ple d’ingenuïtat i innocència.

Si hem de trobar, però, un dibuixant i un personatge passats de rosca, aquest ha de ser Nazario i el /la seu/seva Anarcoma, amb els seus ambients marginals i canalles de la Barcelona dels setanta, quan tot estava per fer i tot era possible. Són històries per llegir quan es tenen vint anys i jo els tenia.

Si m’he de quedar amb un dibuixant aquest és l’alemany Ralf König, de qui tinc uns quants àlbums. Des d’una òptica gai (és a dir, homosexual i militant), presenta un humor absolutament quotidià i desdramatitzat, allunyat de la irrealitat glamurosa que moltes vegades envolta el fet gai: en els dibuixos de König, els homes són nassuts i es rasquen quan qualcom els pica. Tracta temes actuals alemanys però també allunyats en el temps i en l’espai. Són molt divertits.

Els llapis també entenen, doncs. Demà final de la sèrie.

Setmana del Còmic a Tarragona (3)

Avui l’apunt és curtet perquè no tinc gaire temps: va de dues tires d’historietes emblemàtiques, totes dues argentines: Mafalda i Mujeres Alteradas.

De jove vaig devorar fins a deixar-hi la vista els característics llibres apaïsats del dibuixant Quino i els seus famosos personatges: Mafalda, Manolo, Guille, etc. Uns diàlegs molt divertits darrera dels quals hi ha una defensa incondicional dels drets humans i de la llibertat. Jo m’identificava amb el Felipe (tímid) però m’hagués encantat ser com la Susanita (per la mala llet que té). Per cert, no sé si serà nacionalment correcte defensar-ho, però crec que els llibres de Mafalda s’han de llegir en castellà, com més lunfardo millor. La versió original de qualsevol creació sempre és la millor.

Mujeres alteradas, de la Maitena, és una col·lecció de quatre llibres que no dubto a qualificar de “genial” (adjectiu que no acostumo a usar) pel dibuix (“línia clara” de nou), pels impagables diàlegs, per la seva visió oberta però no farragosament “progre” del món i perquè és molt representativa de la societat de finals del segle XX: obsessió pel cos i la imatge, famílies obertes, neures urbanes, noves tecnologies i coses per l’estil.

Demà continuarà…

[Setmana del Còmic de Tarragona:

Dissabte, 10 de maig, 12 h, conferència “Nuff Said! Una mirada personal a l’Univers Marvel”, per David Badia, al Teatre El Magatzem de la Cooperativa Obrera

Diumenge, 11 de maig, 20 h, conferència “Historieta del Còmic a Tarragona”, per Ramon Sarlé, a la Cooperativa Obrera]

Setmana del Còmic a Tarragona (2)

Avui parlaré dels dos millors caricaturistes tarragonins: Faro i Napi. Vaig tenir la sort de conèixer-los tots dos quan vam coincidir als jurats del premi d’historieta gràfica “Ricard Opisso”, que formava part (ja no es convoca, lamentablement) dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, organitzats per l’Ajuntament i Òmnium Cultural.

Andreu Faro és un vila-secà nascut a Castella. Examino el seu currículum i veig que les seves primeres iniciatives van ser el col·lectiu Cul Actiu, amb altres dibuixants, i la revista Sopes d’All, que va durar de Nadal a Sant Esteve. Ha col·laborat en diferents diaris, La Vanguardia inclosa, i des de fa onze anys té acudit a la contraportada de Diari de Tarragona. M’agrada la seva tècnica a l’hora de dibuixar i el fet que se les apanya per fer dos acudits d’un: el gros i, en un racó, un joc de paraules protagonitzat per una simpàtica bombeta (exemple: “no és el mateix vuit euros al butxacó que el butxacó buit d’euros”). Temes que toca: tots els de l’actualitat tarragonina (polítics, petroquímica, turisme, nuclears, l’Ebre…) i general. A vegades es posa seriós o poètic si ha de tractar algun tema sensible (terrorisme, pobresa, immigració…). Les meves lleixes suporten tres títols seus, en col·laboració amb un altre vila-secà il·lustre (en Xavier Grasset): Tanta tinta tonta, Tanta tinta t’unta i Aznarografia, dedicat aquest al de les Açores.

José Manuel Álvarez és el nom real de Napi i també ha col·laborat en molts mitjans i en campanyes de tot tipus. Actualment té un acudit diari a Més Tarragona, el gratuït de la ciutat. El seu estil no és tant treballat com el Faro, però és més personal i encisador, quasi surrealista. Domina també el difícil art de la caricatura i les seves “víctimes” principals són els polítics locals. Em quedo amb un acudit seu que retratava molt bé la personalitat de l’ex-alcalde Nadal: hi figurava Nadal entrant a la catedral agafat al braç de Santa Tecla, com si fossin una parella, mentre dues dones, en un apart, comentaven “és xulo fins i tot per entrar el braç de Santa Tecla a la catedral”. [Nota pels no-tarragonins: el braç de Santa Tecla -només el braç i la mà- és una relíquia de la santa que es venera a la ciutat; la seva entrada a la catedral amb tot el seguici popular -gegants, nans, castellers, bestiari, balls parlats, etc.- és un dels moments culminants de la Festa Major]. De Napi tinc un recull titulat S’ha acabat el bròquil. Durant la Setmana del Còmic, podeu contemplar el treball de Napi al Bar El Refugi, al carrer Ponç d’Icart.

No puc acabar l’apunt sense recordar el pare de la vinyeta gràfica tarragonina, que va donar nom al premi a què feia referència abans: Ricard Opisso, el dels famosos acudits amb escenes urbanes de pre-guerra plenes de gent i minuciosament dibuixats. A la il·lustració teniu un exemple del seu treball.

Continuarà…

[Setmana del Còmic a Tarragona:

Divendres, 9 de maig, 20,30 hores: conferència “Deliròpolis, surrealisme al còmic”, per Miquel Villalba, a la Cooperativa Obrera]

El transport públic, de dol

Ha mort Mercè Sala, que havia estat presidenta de Transports de Barcelona i de RENFE. Dona política i emprenadora molt abans de la paritat per decret-llei i eficaç gestora d’un servei públic prou complicat com tots els catalans sabem, va donar-li un bon impuls, especialment al metro barceloní. I ho va fer amb unes formes (sentit comú, discreció, savoir fair) ben allunyades de ministres ni partides ni doblegades. Desapareix un altre referent de feina ben feta. S’estan extingint?

Setmana del còmic a Tarragona (1)

Avui comença la Setmana del Còmic a Tarragona. No em considero un gran afeccionat a aquesta disciplina ni en tinc molts coneixements, però tot i així crec que no és mal moment per parlar avui i els propers dies del còmic i de la relació que hi he tingut al llarg de la meva vida.

La Setmana comença amb una conferència amb el suggestiu títol “Tintín va néixer a Tàrraco”. Ja vaig dedicar un apunt (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/51420) al centenari d’Herge, el creador de l’intrèpid periodista i un dels referents de la denominada “línia clara” del còmic. En sóc un decidit partidari, potser perquè es correspon una mica amb el meu caràcter. Els còmics de la meva infància (que es dèien “tebeos” o historietes) eren majoritàriament de “línia clara”, concretament els personatges de l’escola franco-belga que eren publicats puntualment cada quinze dies per Cavall Fort i literalment devorats en pic arribava la revista a casa. Hi havia hagut verdaderes discussions, crits inclosos, amb els meus germans sobre qui era el primer a poder llegir la revista. Personatges? Tots els de la meva quinta els recordaran: Jan i Trencapins, el Marsupilami, el Sergi Grapes, en Benet Tallaferro, els Barrufets (inoblidable “el barrufet que barrufa barrufets pels barrufets”) i molts més que em deixo. Constituïen el contrapunt als de l’escola Bruguera i que representaven l’Espanya sòrdida i postfranquista dels Carpanta, les germanes Gilda o la família Churumbel… Eren una mica chelis, la veritat. Els dibuixos de Cavall Fort, en canvi, eren tota una altra cosa. Per cert, que no em deixi Madorell i els seus Jep i Fidel i La casa sota la sorra.

Els Tintín també van anar entrant puntualment a casa, volum a volum, com ho van fer els d’Astèrix, un altre dels herois del còmic francès. Sempre em van fascinar els anacronismes i els jocs de paraules dels gals a tots els països on els portaven les aventures. Em descollonava (ara se’n diu “em partia la caixa”) amb Astèrix a Hispània i el seu tractament dels tòpics de la nació veïna: les obres a les carreteres “de primera”, les processons o el Bástez y Mandolina (perdó, Mandolínez y Basta…).

Per acabar, recordo encara uns altres personatges: el califa Harun el-Pussah i l’inefable Iznogoud, que volia ser “califa enlloc del califa”. No sé si estan publicats en forma de llibre però m’agradaria molt tenir-los. Eren divertits, d’un humor surrealista, i molt ben dibuixats (no sé si es consideraven “línia clara” o no, aquí ja no hi arribo).

Continuarà demà (i mai millor dit).

Programa per avui i demà de la Setmana del Còmic a Tarragona:

– Dimecres 7 de maig, 20 h: xerrada “´Tintín va néixer a Tàrraco”, per Gual i Gual, a la Sala El Magatzem de la Cooperativa Obrera.

– Dijous 8 de maig, 18,30 h: conferència “El còmic-book  novel·la gràfica”, per José Luis Zaragoza, a la Biblioteca Pública de Tarragona.

Cicle “Llibres i lectura” a Tarragona

Òmnium Cultural del Tarragonès ha organitzat el cicle “Llibres i lectura”, que consta de tres actes:

Dimarts, 6 de maig, 20 hores: conferència “Frankfurt 2007: resum d’un treball col·lectiu de país”, a càrrec de Josep Bargalló, president de l’Institut Ramon Llull

Dimarts, 13 de maig, 20 hores: conferència “El gust per la lectura als infants i més grans”, a càrrec de Mercè Canela i Garayoa, escriptora i directora de Cavall Fort

Dimarts, 20 de maig, 20 hores: taula rodona “Per engrescar i motivar la lectura”, amb Lurdes Malgrat (directora de l’Escola de Lletres), Ramon Marrugat (llibreter), Maria Teresa Mas (mestra i coordinadora de la biblioteca del CEIP de Pràctiques), Olga Xirinacs (escriptora) i Joan Andreu Torres (president d’Òmnium Cultural del Tarragonès), que actuarà de moderador

A la sala d’actes dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona, carrer Major, 14.

“Cobardes” (“Covards”)

La pel·lícula tracta de l’assetjament escolar, conegut com a bullying, que fa més interessant. Un noi és maltractat de paraula i d’obra per uns companys d’institut (per uns fills de puta, parlant clar) i, a mesura que es va coneixent la situació, tot l’entorn reacciona fent honor al títol del film. Professors, pares, companys de classe, els quatre gallets que li fan la vida impossible i la pròpia víctima es comporten, d’una manera o d’una altra, amb covardia i vetllant pels seus interessos personals, en perfecta coherència amb una societat poruga que confia la seva seguretat en els cossos policials i en els sistemes d’alarma, casualment els àmbits laborals dels pares dels protagonistes. Però hi ha més d’una manera d’enfrontar-se als problemes, com també hi ha més d’una manera de llegir una Bíblia…

M’ha semblat una pel·lícula ben feta, però no puc comparar-la amb Tapas, l’anterior producte de la factoria Corbacho, que mai no he arribat a veure. Al costat de noms coneguts com Lluís Homar o Paz Padilla, un conjunt d’actors no professionals treballen sovint millor que els reconsagrats. Només hi és discutible algun detall del guió, poc creïble però suposo que necessari perquè totes les peces encaixin.

Consell del crític: destinat a qui li interessi un tema de rabiosa actualitat.

Ahir, un lapsus

En el meu apunt d’ahir, parlant del meu llibre Patates i creïlles vaig cometre un error o més aviat un lapsus. Vaig rebatejar el llibre de Xavier Mir Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC substituint aquest partit pel PSOE. On acaba un i comença l’altre? En què estaria jo pensant? Demano perdó al Xavier Mir si llegeix això.

Per cert, ja he començat a vendre exemplars de Patates i creïlles! A qui hagin estat els compradors, moltes gràcies.

Agraeixo també les felicitacions i l’ajut que em donen la blocaire de Noves Flors i el Pere Meroño, autor d’El crim del caixer automàtic (http://stores.lulu.com/store.php?fAcctID=1877227).

Patates i creïlles ja a la venda: http://www.lulu.com/content/2460765