Demà, notícia important

El bloc Les aigües turbulentes acaba el mes d’abril amb 290 apunts i 23.562 visites (20,47 hores del vespre) i compleix quinze mesos de vida. Els números comencen a fer goig. És el moment de celebrar-ho. En aquest sentit, demà hi haurà una notícia important (almenys per a mi) relacionada amb aquest bloc. Què serà?

Franki llibertat (i un però…)

L’empresonament de l’activista de Terrassa Franki per un delicte d’ultratge a una bandera (des d’aquí en demano la llibertat com a víctima d’una pena absolutament desproporcionada en relació al suposat dany) ha comportat diverses accions i reaccions, alguna de les quals s’està imposant en els darrers temps. Es tracta de l’intent d’assalt a la seu central del PSC-PSOE al carrer Nicaragua de Barcelona. Fixeu-vos en la idea subjacent: a una actuació de caire judicial es respon amb un atac al partit polític més directament vinculat no al poder judicial sinó al poder executiu. Haurà mort definitivament Montesquieu, com pronosticava el llenguamoll Guerra?

L’incident recorda una mica els atacs que van patir diverses seus d’Iniciativa a partir d’actuacions dels mossos, amb l’argument (suposo) de que l’esmentat partit dirigeix la conselleria de la qual depèn la policia autonòmica. I anant endarrere en el temps, no podem oblidar les concentracions davant les seus del PP posteriors a la nefasta gestió del govern popular en relació als atemptats del 9 de març.

No s’està d’acord amb una decisió judicial o administrativa i ho acaben pagant les parets i els vidres dels edificis dels partits. Trista conseqüència de la creixent confusió entre dues realitats completament diferents, que caldria rectificar si no volem seguir tenint una democràcia de baix nivell com l’actual. De moment, alguna proposta per al proper congrés d’ERC ja està inspirada en la idea de separar nítidament govern o administració i partit polític. Esperem que arribi a bon port.

Torna Colom

Sento un cert desassossec davant la notícia de la tornada a la política activa d’Àngel Colom. Quan des de sectors ben diferents del catalanisme estem demanant líders o almenys personatges amb capacitat de convocatòria i capaços de portar endavant projectes clars, la tornada del “Sis ales”, com se’l coneixia popularment, pot ser percebuda com una notícia positiva. Però els que recordem mínimament el personatge no podem sinó reaccionar amb prevenció, ja que, com és sabut, Àngel Colom era un expert en organitzar mogudes i donar-los empenta (la Crida, la refundació d’ERC…) però un desastre a l’hora de continuar-les: lideratge personalista, quasi mesiànic, gestió discutible dels recursos (l’helicòpter… recordeu l’helicòpter?), pèrdua del sentit de la realitat… Quan tot ERC, llevat la seva guàrdia numantina, va donar un cop de timó per redreçar la situació del partit, ell va reaccionar amb gran sorpresa, com si tot li vingués de nou. Tant, que la fugida d’ell i els seus per fundar el pintoresc Partit de la Independència (PI) fou qualificada de “bifurcació” pels propis interessats. El final de l’aventura, amb Colom entrant a Convergència per la porta del darrera i amb la intrèpida Pilar Rahola catapultada a la fama mediàtica, està en la memòria de tots.

No sé què es portarà entre mans aquest home. Potser ha canviat molt després d’anys de meditació en terres marroquines. Donem-li el benefici del dubte, però jo faria un seguiment molt estricte de les seves activitats públiques. Per si de cas.

Vuitada de Sant Jordi

El 23 d’abril va passar i aquest bloc no va dir ni ase ni bèstia sobre el meu sant (personal i nacional). Diuen que tots els sants tenen vuitada i, en conseqüència, no estarà fora de lloc que avui parli una mica de Sant Jordi.

Doncs bé, enguany la festivitat no va tenir gran cosa destacable. Personalment, passejada matinal per la Rambla tarragonina, molt animada però no agobiant com altres anys, proliferació de parades i paradetes, llibreries, editorials, venedors de roses… però també partits polítics (són necessaris?), sindicats (ídem) i fins i tot una associació protectora d’animals. Tothom donava o venia qualcom.

La meva compra de llibres va consistir en els tres volums d’Assajos de Montaigne. Si són tant interessants (segur que sí) com pesen, em dono per satisfet. Me’ls va vendre la meva neboda Laura, cada dia més eixerida, a la parada de la llibreria La Capona. És el segon Sant Jordi que ho fa: tant de bo continuï aquesta tradició.

I poca cosa més. Oblido deliberadament els tòpics del dia: Zafón i les cues de fans, els “escriptors mediàtics”, i la recepció a Pedralbes, amb els nostres prohoms brindant com si no passés res en aquest país. Però sí que passa: recordo que l’any passat el programa de TV3 del Cuní plantejava la qüestió de si Sant Jordi havia de ser festiu; aquest any, en una nova demostració d'”originalitat”, la pregunta era si Sant Jordi havia de ser la festa nacional enlloc de l’Onze de Setembre. No em vaig assabentar de quina opció va guanyar, però me la temo.

Desig per a un aniversari

Avui és el meu aniversari i aquest és el meu desig a l’hora de bufar les x espelmes: que plogui uns quants dies, que s’empapin els camps, que s’omplin els pantans i, sobretot sobretot, que es mullin els ressecs cervells dels nostres líders polítics i socials (n’hi ha?).

(Nota: si algú vol saber el número que s’amaga darrere la x, que vegi el meu post de fa un any)

La llengua a l’etiquetatge: exposició a Tarragona

L’exposició itinerant “La llengua en l’etiquetatge de les grans marques” es podrà visitar per primera vegada a la capital tarragonina del 14 d’abril fins al 4 de maig. La mostra, que en aquesta ocasió ha rebut la col·laboració del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, restarà exposada al vestíbul de l’Antiga Audiència, a la pl. del Pallol, número 3.

Aquesta exposició mostra un recull d’etiquetes de productes de gran consum editades en diferents llengües d’estats plurilingües o bé amb un nombre de parlants igual o inferior al català. L’objectiu és mostrar quin ús fan d’aquestes llengües algunes multinacionals en l’etiquetatge dels seus productes comercials, i quina és la situació comparativa del català respecte aquests mateixos productes en el territori de parla catalana.

La llengua en l’etiquetatge de les grans marques està fent un recorregut per tot el territori catalanoparlant, i ja ha passat per més d’una quarantena d’indrets després d’inaugurar-se l’any 2004 al Centre Comercial El Triangle de Barcelona. La Universitat Catalana d’Estiu a Prada, Lleida, Palma de Mallorca o Gandia, per exemple, són alguns dels llocs on s’ha pogut veure aquesta exposició.

 [Informació extreta de la web de la Plataforma per la Llengua]

“Escuela de muñecas”

Anit, vetllada literària a la llibreria La Capona, de Tarragona. Un nombrós públic va acudir a la presentació d’Escuela de muñecas, la primera novel·la “física” de l’amic Vicenç Vernet. L’autor reusenc ja havia publicat una novel·la a la xarxa (un e-llibre), La reina d’Aràbia, i també és autor d’alguns reculls de poemes com Balada per a un cos infame.

L’acte, presentat pel Pitu Rovira, va consistir en un diàleg espontani però preparat (o a l’inrevés, parlat prèviament però erràtic, no ho sé) entre l’autor i Manuel Rivera, editor de l’obra. Aquest va recordar la desapareguda Et cetera, una revista literària tarragonina per on va passar el bo i millor de les lletres. Es van llegir dos petits fragments de la novel·la mentre els dos contertulis jugaven a no ser Mercedes Milà ni Francisco Umbral. Un Vicenç en plena forma va deixar en el lloc que li pertoca la societat patriarcal, tema de fons del llibre, atapeït de personatges reals i inventats, des de France Gall fins a Nuestra Señora de los Replicantes, passant pel papa i una tal Prima de Rivera.

Llegiré el llibre, que l’autor em va dedicar. Un autor, en Vicenç, que amb aquest acte ahir va gaudir dels seus deu minuts de glòria coincidint amb el centenari del neixement de Bette Davis, un dels seus ídols de joventut.

Emili Giralt (1927-2008)

Avui hem de lamentar la mort de l’historiador Emili Giralt i Raventós, estudiós dels moviments agraris i demogràfics catalans dels tres darrers segles i president de l’Institut d’Estudis Catalans. El que em lliga indirectament amb la seva biografia és que era degà de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona quan jo hi vaig cursar la carrera d’Història Contemporània.

Descansi en pau.

Chacón: continua el sexisme

La designació de Carme Chacón com a ministra de Defensa del govern espanyol ha comportat constatar, una vegada més, que encara queda camí per recórrer pel que fa a la igualtat de sexes.

Em remeto, per exemple, a l’enquesta d’ahir del programa de Cuní a TV3. Ja no és que un 34% diguessin “no” a la pregunta de si els semblava bé que una dona fos ministra de Defensa (és possible que hi hagi tanta gent que pensi així?), el que és greu és que es formulés una pregunta en aquests termes. Però què es pensen que és i que fa un ministre, encara que sigui de Defensa, perquè el fet de que l’ocupi una dona sigui percebut com a problemàtic o qüestionable? Fa molts anys que la dona es va integrar als cossos militars, la igualtat davant la llei és absoluta, totes, absolutament totes les funcions d’un ministre de Defensa (dirigir persones, donar ordres, prendre decisions, aprovar pressupostos, jo què sé…), les pot complir un home o una dona. Que una associació de militars ultradretans hagi criticat el nomenament perquè a més de dona és catalanista (horresco referens!), és fins a cert punt lògic, però que TV3 encara plantegi aquest tipus de preguntes demostra que el combat contra el sexisme (dividir la societat en dos sexes i, en conseqüència, crear diferències entre ells) continua essent necessari.

Guillem Agulló

Constato amb una certa sorpresa (agradable) la gran quantitat de blocaires que dediquen els seus apunts a parlar dels quinze anys de l’assassinat de Guillem Agulló. Personalment, crec que mai no es recorden prou aquest tipus de fets que ens afecten a tots. I el cas que avui s’ha commemorat a Burjassot ens afecta a tots. Es tracta de drets humans (el dret a la vida de Guillem, dolorosament segada), es tracta de la nostra nació (Guillem era un independentista), es tracta de llibertats polítiques (va ser mort per defensar unes idees), es tracta de justícia (¿ho era la que va permetre que el culpable de l’assassinat només hagués de complir una petita part de la pena?), es tracta fins i tot de lògica (¿és lògic que l’esmentat culpable pogués presentar-se a unes eleccions?).

“Ni oblit, ni perdó” és el lema que acompanya tots els actes que recorden l’assassinat del jove Guillem. No oblidar, completament d’acord. Respecte al no perdonar, jo ja no seria tan taxatiu, però comprenc que la ràbia porta a dir això. Deixem-ho aquí.

Parlant d’oblit, em temo que TV3 s’ha “oblidat” una vegada més de notícies com la que ens ocupa, capficada com està amb la pole (o com collons es digui) del campionat de motos. Alzheimer de Sant Joan Despí, se’n diu.

Fer país, fer política

Coincideixen a la meva tauleta de nit dos llibres: les Memòries (1930-1980) de Jordi Pujol i La veu del PSUC, biografia de Josep Solé Barberà preparada per Andreu Mayayo. Dues figures importants de Catalunya i de l’antifranquisme. La primera obra és, com se sap, una memòria bastant sintètica del qui fou president de la Generalitat durant molts anys i acaba, precisament, en el moment d’accedir a aquest càrrec. El treball de Mayayo és una molt més elaborada biografia d’un polític que ja tardava. Més enllà dels detalls de l’odissea dels dos personatges (units per una guerra, una oposició antifranquista, una presó i un protagonisme en els dies esperançadors de la transició), m’ha interessat molt la trajectòria d’ambdós, basada en fortes conviccions personals: Pujol, fent país; Solé, fent política. El primer, dotant el país d’infraestructures econòmiques i culturals; el segon, defensant processats i desenvolupant una intensa activitat de partit, poc agraïda i sempre perillosa en un context repressiu. 

Em pregunto si la trajectòria dels seus successors naturals (posem Montilla i Saura, però poden ser altres) és equiparable pel que fa a conviccions, esforç i dedicació. Qui fa avui país? Qui fa avui política, en el sentit noble de la paraula?

Rafael Caria (1941-2008)

Quan m’acomiadaré de tu,
m’agradaria que un núvol de gavines
acompanyés sobre la mar el meu
vaixell de mort; tindria la sensació
de viure la gran festa de retorn
a la mare primordial.

Rafael Caria: Quan m’acomiadaré de tu (fragment), extret del recull Só tornat a Sant Julià (1986)

Sabeu qui és Ernest Benito?

Jo tampoc ho sabia. Aquest senyor va ser diputat del PSC-PSOE al Congrés de Diputats entre 2004 i 2008. Anava de número dos per Tarragona. És el de la foto. Si féssim una ràpida enquesta entre amics, coneguts i saludats ens sortiria un grau molt baix de notorietat del personatge.

Un diputat és, per definició, el representant del poble. Cal que els ciutadans el coneguin, en sàpiguen la fesomia i la feina que fa i, a l’inrevés, cal que el diputat conegui i estigui en contacte amb els ciutadans. El nostre sistema electoral i, per extensió, polític, no afavoreix aquest tipus de feed-back, i redueix el parlamentari a un buròcrata que obeeix maquinalment el que li ve imposat per la cúpula del partit que li ha asignat un lloc concret a la llista de candidats. És només un número, una màquina de votar.

Quina diferència amb la tradició anglosaxona, on cada candidat es treballa la seva comarca o el seu barri i, si resulta elegit, manté una oficina parlamentària durant la legislatura, té un sistema àgil i eficaç de recepció de demandes, queixes i necessitats de l’electorat, amb qui manté una fluïda relació i que li fiscalitza la feina fins l’últim minut.

Ens calen noves legislacions electorals als diferents àmbits, nacional, municipal i estatal, que afavoreixin una regeneració democràtica i donin sentit a l’acte de votar i ser representat a cada assemblea: sistemes mixtos que combinin les llistes actuals (proporcionalitat política) amb els districtes uninominals (proximitat popular), llistes obertes, processos oberts i democràtics en la confecció de llistes per part dels partits, etc. Quantes vegades ho haurem de reclamar encara?

Com un margalló (Expressions familiars, 5)

Més expressions familiars suministrades per l’amiga blocaire de “Noves Flors” (el bloc de la qual he incorporat als meus enllaços, en agraïda correspondència amb el que ella ha fet amb el meu):

“Anar de fil de vint” (anar elegantment vestit)

“Anar mudat com un margalló” (ídem)

“A tu et dic, filla: entén-te, nora (es diu amb la intenció de que es doni per al·ludida una tercera persona)

El sentit de l’humor dels polítics

Intencionadament o no, un fotògraf de premsa ha captat el president Chávez, de Veneçuela, amb dos cercles foscos al darrera que recorden les orelles del ratolí Micky. La imatge no ha agradat al nostre personatge, que s’ha apressat a inscriure-la dins una maniobra dels Estats Units, la CIA i no sé qui més…

El sentit de l’humor és el que separa els polítics convençudament demòcrates dels que ho són poc o gens, i l’incident prova una vegada més les mancances d’aquell país sudamericà. Realment, s’ha de tenir la pell molt fina per molestar-se per aquesta simpàtica foto. Si per una imatge reaccionen així, què no faran amb les crítiques implacables de l’oposició?

Eufemismes

El culebrot dels darrers dies està protagonitzat, sens dubte, per l’aigua. Per la seva escassetat i per la cerca de solucions per obtindre’n. El títol d’aquest bloc, ara que me n’adono, va com anell al dit a aquest tema, però no vull estendre-m’hi perquè és un tema que ja fatiga. El que sí m’ha interessat és el pudor político-administratiu en evitar la paraula “transvasament” al qualificar la solució d’emergència que s’està pensant fer a la capçalera del riu Segre: n’han dit “captació puntual”.

Ah, els eufemismes! M’encanten! Sempre he pensat que algun dia em posaré a col·leccionar-ne, com si fossin cromos o sobrets de sucre. N’hi ha de francament divertits de tant rebuscats. Ve’t aquí uns quants:

– Centre penitenciari (presó)
– Actualització de tarifes (pujada de preus)
– Arquitecte tècnic (aparellador)
– Empleat públic (funcionari)
– Tercera edat (vells)

Molt corrents tots ells i integrats per tant a la parla quotidiana. La correcció política, les ganes d’edulcorar la realitat o d’aparentar més del que s’és han fet bona feina.