Miscel·lània en el dia de propina

Cada quatre anys els humans tenim un dia de propina, i avui és un d’aquests dies. Són coses de l’astronomia i de l’adaptació del calendari julià al gregorià. Què ens ha donat de si el dia 29 de febrer? Donem un cop d’ull al degà dels diaris nostrats:

El Banco de Santander (9.060 milions €), la Telefónica (8.906 milions €) i el BBVA (6.126 milions €) són les empreses amb més beneficis durant el 2007. Crisi? Qui ha parlat de crisi?

Pla urgent contra les fugues d’aigua i expedient sancionador a l’empresa causant de la fuita de gas al Poblenou. Manca de manteniment, empreses potineres, l’administració arribant a misses dites… Res de nou sota el sol.

Amenaça de vaga indefinida als autobusos de Barcelona. La qüestió és tocar els collons a la gent.

El cocodril de Lacoste fa 75 anys. Setanta-cinc, ja? Que megafuerte, tu!

Haureu observat que no parlo d’eleccions. Va bé un respir en el dia de propina. Tot i això, recomano l’article de Salvador Cardús “Ni que sigui a ulls clucs”, proposant noves fórmules electorals…

Cròniques electorals (3: papers a la bústia)

Primera fornada de paperassa electoral a la bústia de casa. Dos sobres.

Un és d’un partit que ens diu que “l’optimista sempre té un projecte”. Doncs jo sóc optimista: el meu projecte es diu “Independència 2014” i està recollit en un llibre de recent publicació que casualment he començat a llegir.

L’altre sobre és d’aquella coalició de la qual ningú no parla: es diu Entesa Catalana de Progrés, es presenta per al Senat, del qual ningú tampoc en parla, i està format pels tres partits d’esquerres que aquests dies s’estan dient de tot entre ells. No deu tenir molta consistència aquesta coalició quan la publicitat es limita a un paper que promet “l’impuls a les polítiques de progrés i la millora de l’autogovern de Catalunya”. Res més. Qualsevol partit signaria de grat aquesta declaració.

Per cert, ara que esmento el Senat, és bo recordar que les eleccions a aquesta cambra són en llistes obertes, és a dir, no és obligatori votar tres candidats d’una mateixa candidatura i en tot cas, millor que siguin de formacions d’obediència catalana (PRC, Partit Carlí, ERC i CiU).

Homèrics i incentuosos (!)

Raül Font, candidat de Convergència i Unió per Tarragona, ha declarat a un diari (per cert, de la Brunete mediàtica) que "CiU és capaç d’anar-se’n al llit amb qui sigui si això és bo pel conjunt de l’estat" i que "la relació entre Espanya i Catalunya és homèrica, incentuosa, com de germanastres". Al seu cap polític, Duran i Lleida, gairebé se li salten els punts de l’operació quan ho ha llegit. Després, i segurament per indicació del propi Duran, Font ha matisat les paraules dient que parlava en termes metafòrics… Home! Ja ens ho suposàvem!

En tot cas, un altre cromo a enganxar al ja voluminós àlbum de disbarats electorals. Qui la dirà més grossa demà?

Les Quatre Raons: primeres empreses “reincidents”

A la campanya personal “Les Quatre Raons”, endegada el juny de l’any passat per demanar a totes les empreses que usin el català a la publicitat que ens llancen a les bústies, ja disposo d’una primera llista d’empreses “reincidents” que, tot i el correu enviat en el seu dia, han tornat a editar publicitat sense fer servir la llengua del país com és la seva obligació legal.

Són les següents:
– roba de la llar San Carlos, amb botigues a cinc ciutats dels PPCC
– informàtica PC Box, amb seu social a Alacant i 20 centres
– mobles Max Descuento, amb seu social a Sant Vicenç del Raspeig i cinc centres
– clíniques dentals Vital Dent
– mobles Fly, amb tres centres
– Pizza Imperial, amb dos locals a Tarragona

M’he posat en contacte amb la Plataforma per la Llegua, amb la seguretat de que ja treballa el tema de l’ús del català en la publicitat comercial, tot assabentant-la de la meva iniciativa i informant-la de les dades d’aquestes sis empreses.

Cròniques electorals (2: cares i rostres)

Matí rúfol de diumenge. Em passejo pels carrers més cèntrics de Tarragona per fixar-me en els cartells electorals dels diferents partits. A veure què hi ha.

El primer que se m’apareix és el vermellós del PSC, amb la foto en blanc i negre de la Carme Chacón. Alguna cosa no em quadra: si estem a Tarragona, què hi fa la imatge d’una persona que no és candidata ni per aquesta demarcació ni a presidenta de govern? Mirant l’eslògan, potser en trec l’entrellat. "La Catalunya optimista". Ara em comença a lligar el sentit profund d’aquest lema amb el somriure diàfan, net, no problem i xaxi-piruli de la Chacón, una mica com un anunci de compreses. Li fa costat ZP amb un altre eslògan més rebuscat: "si tu vas, serem més". Traducció: "si tu ens votes, serem més per derrotar el PP". Cap altra idea.

Caminant caminant, em topo amb els cartells d’Iniciativa, de color verd (és clar) i la foto del candidat Sunyer, una novetat per a mi, d’aspecte pagesívol, com de llaurar el tros. Ens promet solucions valentes, justes i necessàries (cito de memòria). Al mateix carrer, una mica més amunt, les imatges en groc i negre d’ERC i el candidat Lluís Aragonès en fotomaton, prometent un país de primera. De fet ja som un país de primera. De primera regional. Tot i el desdibuixat paper que li tocarà a Esquerra al Congrés, desitjo a l’amic Aragonès i a la resta de la troupe tota mena d’encerts.

Finalment, a la Rambla hi pengen els cartells de Convergència. El número u del districte es diu Jordi Jané i a la foto ha quedat amb un posat i un somriure com de no saber per on navega. Potser és el resultat d’haver estat designat candidat cuita-currents. Les llengües viperines asseguren que, tot i ser de l’Arboç, està empadronat a Barcelona.

Fins aquí la imatgeria penjada als fanals. A més, a Tarragona s’instal·len a cada campanya electoral unes tanques portàtils de fusta on teòricament tots els partits hi han d’enganxar la seva propaganda. A la pràctica serveixen perquè els nens hi juguin. A dia d’avui dues formacions hi han col·locat anuncis: els Ciudadanos (Nosotros ponemos la cara y tu pones la voz), usen quasi exclusivament el castellà (que no eren bilingües?). L’altre llista electoral és la de l’entranyable compañero Estrada. Fidel plega, però Estrada continua.

Em deixo el PP, però és que no he vist cap cartell seu en tota la passejada. Però sí que n’hi ha. Hi ha més PP del que ens pensem. Avís per navegants abstencionistes.

Palau i Fabre (1917-2008)

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja el Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent restà la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. – Resta el desig pregon.

Josep Palau i Fabre: L’Aventura (fragment)

Cròniques electorals (1: acte d’Esquerra a Tarragona)

Començo avui una sèrie de cròniques pseudo-periodístiques sobre la campanya electoral (com que níngú no en parla…).

Esquerra fa el començament de campanya al "tinglado" del Port de Tarragona. M’hi presento amb una certa anticipació, però l’entrada de l’edifici ja és plena de gent conversant entre ells. Distingeixo el cap de llista, Lluís Aragonès. M’entretinc a xerrar amb Jordi Castells, il·lustre company de Vilaweb (hi té un bloc enginyosament titulat "El bloc de Jordi Castells i Guasch"). Atenció, arriba l’autobús electoral: remor de periodistes i càmeres. En baixa la crème del partit, Carod, Puigcercós, Ridao, Vendrell, que amb una certa solemnitat, com de processó de Corpus, es dirigeixen a la porta d’entrada enmig de flaixos. Darrere entrem la resta d’assistents, delerosos de donar compte del "sopar fred" que ens anuncia el programa. Decepció: una multitud que ja estava dins de feia estona s’ha encarregat de liquidar les vitualles. Aconsegueixo un petit tros de coca de recapte que m’enllarda els dits. Espero no haver de donar la mà a ningú. Saludo, això sí, a molts coneguts. Faig temps conversant amb l’escorta d’un dels polítics presents, a qui conec de fa anys. A ell també li esperen 15 dies de no parar.

Com que m’he quedat sense menjar, no vull quedar-me dret i corro a seure a una cadira per seguir l’acte. De moment el grup musical El Refugi, format per Joan Reig (ex-Pets) entreté la platea, encara no plena, amb adaptacions de la Nova Cançó i de grups de folk. Reig ens presenta "els companys que m’acompanyen" (sic). Mentre canten, dono un cop d’ull a l’opuscle amb les propostes d’ERC per a les eleccions: són 35 (les propostes, no les eleccions). Una d’elles em crida l’atenció: parlant de polítiques d’igualtat, proposen "participació amb biaix de gènere". Suposo que és una variant d’allò de la "perspectiva de gènere". En tot cas, una nova perla de la correcció política.

Silenci, perquè comencen els parlaments. Apareix la regidora Rosa Rossell, literalment embotida en un abric vermell, presentant els oradors. Ho farà fins a set vegades: Jaume Renyer ("mori el mal govern!"), els candidats de les Terres de l’Ebre Muñoz i l’alcaldessa de la Fatarella, el cap de llista Lluís Aragonès ("Espanya ens costa molts quartos"), Puigcercós ("el ritme espanyol per reconèixer nous estats és un ritme de rodalies", rialles), Carod-Rovira ("doncs no, no plou") i Joan Ridao. Entre les dues últimes intervencions, una pantalla gegant ens presenta els caps de llista dels Països Catalans, tant d’Esquerra com de la Unitat per les Illes: tot homes (serà això el "biaix de gènere"?).

El cap de llista per Barcelona comença una intervenció plúmbia de les seves que no s’anima fins que, en sec, un canó comença a llançar milers de paperets grocs i vermells, a la moda nord-americana, mentre el públic fa onejar banderes dempeus i l’orador alça el volum de veu. Què passa? És mitjanit i les televisions connecten per oferir en directe, durant breus moments, l’inici oficial de la campanya. Aquest és, de fet, el sentit de tot l’acte. Ja podem marxar a casa.
 

Sabíeu que Jaume I va crear l’Ajuntament de Barcelona?

“Jacobus (…) als amats e faels en Galceran de Lacera, en Jaume Girart, en Berenguer Durfort, en Arnau de Sanahuja, salut e gràcia. Volem e manam realment, que vosaltres tot aquest any present siau pahers de la ciutat e universitat de Barcelona, e que procureu tota utilitat a ella, e tots los negocis per Nos en eixa ciutat consentits; e que en dita ciutat doneu bons documents, e que hajeu llicència de poder elegit consellers per vostre ofici per gobernar, e exigir totes coses a vosaltres necessàries, e per lo veguer aquelles executades…”.

En aquest document de 7 d’abril de 1249, Jaume tria quatre ciutadans com a veguers de Barcelona, és a dir estableix la primera organització municipal de la ciutat, en un altre dels molts fets destacables d’aquell regnat. Fet que probablement passa desaparcebut per l’actual consistori barceloní, vista l’absència d’actes per commemorar els vuit segles del naixement del rei.

El text del document és extret del llibre de Joan Francesc Cabestany Jaume I (1208-1276), editat el 1976, en ocasió del 700è aniversari de la mort del rei, pel mateix Ajuntament. Ajuntament franquista, per cert…

[A la imatge, monument a Jaume I a Palma de Mallorca]

Trens i trens

El TGV uneix des d’avui, en 34 minuts, les dues ciutats més significatives de la meva vida, Barcelona i Tarragona. Bé, de fet no ben bé Tarragona sinó l’estació "Camp de Tarragona", situada a les quimbambes. Malgrat els problemes de rodalies, malgrat els retards en les obres, malgrat les controvèrsies polítiques i els entrebancs tècnics, benvinguda sigui la nova infraestructura.

Coincidint amb l’esdeveniment, ahir no sé quina cadena televisiva va emetre un interessantíssim reportatge sobre el rècord de velocitat aconseguit per un tren francès l’any passat: 574 km/hora. Semblava un avió. Hi van sortir tots els detalls de l’experiment: els antecedents, les formes aerodinàmiques i els materials del comboi, els bogies, els pantògrafs, els sistemes de seguretat, la distribució de tasques entre els responsables del projecte… Es notava la seriositat de l’aposta ferroviària francesa, que ja porta anys.

Quin contrast amb la nostra realitat! Dos detalls que hem sabut tot escoltant la tertúlia radiofònica d’aquest matí. El primer, el govern central dels anys 80 (del PSOE, per cert) estava decidit a construir les primeres línies de TGV amb l’ample de via espanyol (!) i va caldre que el president Pujol els tragués la bena dels ulls i fes que s’apostés per l’ample internacional. La segona anècdota és també significativa: per si no ho sabíeu, a les línies de rodalies de Catalunya encara hi ha instal·lades catenàries d’abans de la guerra civil… Sense comentaris.

Castro: per fi!

Fidel Castro, el dictador cubà, ha decidit finalment no continuar al poder. Semblava que no marxaria ni a fum de sabatots, però la seva salut ha pogut més. Celebro la notícia. Encara queda, però, un llarg camí perquè a Cuba hi hagi llibertat. No serà fàcil, però tot arribarà.

Mans pecadores, cabells verds (Expressions familiars, 2)

El 28 de gener passat publicava un post amb algunes expressions sentides a casa meva quan era petit, i comentava que fóra bo que no caiguessin en l’oblit. Doncs bé, una blocaire (la que em va preguntar el perquè de les “mans pecadores”) em contesta i, al seu torn, aporta algunes curioses expressions familiars, que reprodueixo aquí:

– “Botouadéu!” (sembla ser una deformació de l’exclamació Voto a Déu!)
– “Em fareu eixir els cabells verds” (quan els fills feien enfadar la mare per algun motiu)
– “Ser un dimoni emplomat” (similar a l’anterior, ser trapella)
– “Estar algoint de calavera” (ordir alguna cosa, donar voltes al cap amb alguna qüestió…). Ella transcriu així tal qual el verb algoir i no he sabut trobar-lo ni al DIEC ni a Google. És possible que sigui el verb argüir (raonar, deduir), que sí és normatiu? Algú en sap donar raó?

Agraeixo a la blocaire (no sé el seu nom) les seves aportacions i aprofito per recomanar la visita al seu interessant bloc obert de fa poc (http://noves-flors.blogspot.com/), on trobareu literatura de la bona i una recepta d’espaguetis…

[A la imatge, cartell de la pel·lícula The Boy with Green Hair, del 1948]

L’Europa seriosa fa justícia (Today Kosovo, tomorrow Catalonia)

Vella Europa, fes justícia
allibera les teves nacions,
no permetis la tirania
que imposen els estats opressors.

Avui Kosovo aconsegueix la seva independència (no sé a quina hora exactament) i es converteix en l’estat 203è de la comunitat internacional. El reconeixeran 51 estats, entre ells tota l’Europa seriosa, Estats Units, Canadà, Japó i Austràlia. Endevina, endevinalla, qui no té intenció de fer-ho? Premi! L’actitud de l’estat espanyol, pueril però altament significativa, constitueix un argument més (i ja no sabem on col·locar-los de tants com n’hi ha) a favor de l’alliberament dels catalans. Vergonya fa, moltes vegades, pertànyer a aquest estat. En fi, de moment desitgem molta sort als amics kosovars: no els ajudarà ni la situació econòmica, ni el context balcànic ni la pressió russo-sèrbia, però tenen dos factors fonamentals a favor, una classe política i una població que s’ho creu i el suport exterior de qui talla el bacallà.

[Les estrofes que encapçalen el post corresponen a la cançó Europa del grup Terratrèmol. És un grup de roc canyer, ja desaparegut, i que he descobert amb el CD que regalava l’Avui el diumenge passat]

Exposició Cartier-Bresson

Al Centre de la Fundació La Caixa, a Tarragona, s’exposa l’obra de Cartier-Bresson. El fotògraf francès, cofundador de l’agència Magnum, va saber captar amb la seva càmera persones anònimes i escenes de la vida quotidiana (també retrats de gent com Camus o Capote) en els més variats escenaris físics i períodes històrics. Mirant l’exposició amb deteniment, un s’adona que fer una fotografia és molt senzill, però fer una bona fotografia (triar tema, capturar instants, dominar la tècnica de la llum i de les ombres, enquadrar…) és més complicat, i això és el que feia Cartier-Bresson: bones fotografies.

L’exposició romandrà oberta fins l’11 de maig.

La vaga d’ahir: alguns no estan d’acord amb mi

El meu post d’ahir, en què em posicionava en contra de la vaga dels sindicats d’ensenyament, ha rebut fins a tres comentaris de persones que no estan d’acord amb mi, que agraeixo i que m’agradaria contestar.

El primer, signat per Jordi, comença tirant amb bala (els oposats a la vaga fem servir arguments "de dretes") i amb això ja es retrata. Aquest és el problema, amic Jordi, la concepció de fer valer les vostres raons, sens dubte legítimes, com si encara fóssim al segle XIX o al XX: dretes "dolentes", malfiança contra tot el què proposa un govern, lectura esbiaixada del document, serveis mínims abusius (seeeeempre són abusius), el "no" per principi, pancartes, xiulets… El món va per un altre cantó: no us n’heu adonat? Preguntes perquè hi va haver tants centres tancats ahir. Molt fàcil, la capacitat de pressió dels sindicats és encara molt gran avui en dia, i la majoria de professors i de pares d’alumnes, estiguessin d’acord o no amb la vaga, van evitar-se problemes. Pel que fa als sindicats d’estudiants, que també s’han unit a la vaga… Home! aquests s’apunten a un bombardeig per tal de no fer classe.

El segon comentari el signa Pere Siric i fa una curiosa confessió de part: ell no estava d’acord amb la vaga però la va fer. Sense voler-ho, m’està donant la raó respecte a l’anterior intervinent. Veus, Jordi? Quants Peres Sirics van fer vaga ahir sense estar-hi a favor? Com els comptem a les estadístiques?  Pere es queixa de que està fart de lleis i de canvis continus. En això li dono tota la raó, però acaba la seva intervenció protestant perquè el document de bases, origen de la vaga, no ha estat passat a consulta a ningú. Justament per això es publica el document de bases, per sotmetre-ho als sectors implicats en el sector de l’ensenyament (entre ells, els professors), parlar-ho, discutir-ho, negociar-ho i, si no hi ha més remei, fer una vaga, perfectament lícita. Però cada cosa al seu temps.

L’últim opinant, Tomàs, reprèn l’argument del docent com a sector més castigat quan es critica l’ensenyament d’aquest país, i fa el símil comparant-lo amb un soldat a la trinxera, que s’exposa al foc enemic i a les penalitats mentre l’estat major planifica còmodament sobre un mapa. Té raó, els ensenyants carreguen amb la part més dura de la pel·lícula: fan de mestres, de pares, de cangurs, de policies, de psicòlegs… El document de bases de la conselleria, però, persegueix acabar amb aquest estat de coses i aconseguir un ensenyament d’alt nivell protagonitzat per un professorat motivat, ben format i dignificat, però també avaluat i desburocratitzat, i d’aquí plora la criatura.

Per acabar, em remeto a dos excel·lents articles que s’han publicat avui i que expressen molt millor que jo l’opinió que tinc de tot plegat. Un és de Jordi Graupera, a El Singular Digital, i l’altre és de Francesc Marc Álvaro, a La Vanguardia.

La vaga d’avui: no hi estic d’acord

No sé a hores d’ara quin ha estat l’abast real de la vaga de mestres convocada per avui, i possiblement no ho sabrem mai, atesa la tradicional "objectivitat" de les parts implicades en fenòmens d’aquest tipus. M’agradaria, però, que hagués tingut poca incidència, perquè no estic d’acord amb la seva convocatòria.

Aquesta vaga ha estat un error. Fem un breu resum de la qüestió: el govern presenta un document de bases per a una futura llei d’educació, els sindicats de seguida hi llegeixen el què no és, i la seva reacció és convocar la vaga, és a dir, començar el procés de negociació pel final de tot. Reacció desmesurada com s’ha encarregat de recordar el conseller Maragall, amb tota la raó. N’han dit vaga "preventiva". Preventiva! com aquells "atacs preventius" de la Unió Soviètica, en plena guerra freda.

Sincerament, crec que en la reacció del sindicats (que no dels mestres, com bé diu Salvador Cardús) hi ha molt d’interessos corporativistes i funcionarials, sota l’excusa d’una oposició a la privatització de l’ensenyament. Privatització que no apareix enlloc del document. El que sí apareixen són propostes pensades per a millorar la qualitat de l’ensenyament, que bona falta fa. I els mestres (o professors o ensenyants, o com vulgueu) haurien de ser els primers interessats en aquest procés de millora, però sembla que prefereixin les mogudes de pancarta i xiulet, com en els vells temps, enfrontats a l’administració, als pares d’alumnes, a l’opinió pública i al sentit comú.

Perquè Jaume I és deia Jaume?

Quan el nostre personatge va néixer, el nom de Jaume era nou al Casal de Barcelona. El Llibre dels feits ens explica la raó de perquè li fou imposat aquest nom:

“E [nostre mare] féu fer dotze candeles totes d’un pes e d’una granea, a féu-les encendre totes ensems, e a cada una mes sengles noms dels apòstols, e promès a Nostre Senyor que aquella que pus duraria, que aquell nom hauríem nos. E durà més la de sent Jacme bé tres dits de través que les altres. E per açò e per la gràcia de Déu havem nós hom En Jacme”.

Hi ha moltes maneres de batejar una criatura: posar-li el nom de l’avi (s’hauria dit Alfons o Guillem) o bé del sant del dia del natalici (en aquest cas s’hagués dit Corneli, pobre). Però Jaume I no era com els altres humans, i l’origen del seu nom també va ser especial: la candela que més va durar correspongué a l’apòstol Jaume i així fou conegut. Segurament és una llegenda, però si non e vero e ben trobato.

Hi hauria més Jaumes a la història dels reis catalans: el seu nét Jaume II, tres reis de Mallorca i també Jaume d’Urgell, el dissortat. I encara Jaume III, el pretendent carlí, que ens queda a prop en el temps però lluny en l’imaginari col·lectiu.

[A la imatge, detall del monument a Jaume I, a València]

Avui és Santa Eulàlia

Avui és Santa Eulàlia, la patrona de la meva ciutat, Barcelona.

Sembla que tot i tothom s’hagi posat d’acord per "celebrar-ho". Mireu, si no, la premsa d’avui mateix:
– el congrés dels mòbils dispara el preu dels hotels: una habitació normaleta a l’Eixample, 700 € la nit
– vaga dels conductors d’autobús (els reis dels mambo) per "col·laborar" amb l’escassedat de taxis; vaga a sumar a la de metges i mestres (uns altres que també deixa’ls anar…)
– uns energúmens destrossen l’estàtua de Raquel Meller al Paral·lel

Pobra Barcelona! Ens havien promès la ciutat del disseny i la modernitat, la millor botiga del món i la polla en vinagre, i ens ha quedat una urbs sorollosa i bruta, cara però envaïda de turisme barat i incívic, i permanentment col·lapsada per protestes funcionarials.

Servirà de res un ciri a la santa?

Sí, avui m’ha sortit un post una mica reaccionari. Què passa?

La llengua a Catalunya Nord: pas endavant

El Consell General dels Pirineus Orientals, organisme equivalent a una Diputació Provincial a la Catalunya Nord, ha aprovat una norma de reconeixement del català. Es contra del que han dit els ploramiques habituals, es tracta d’un text altament significatiu, si tenim en compte el tarannà de l’estat francès en matèria lingüística:

– reconeix oficialment el català com a llengua del departament (art. 1)
– reconeix l’Institut d’Estudis Catalans com a autoritat lingüística (art. 2)
– fixa els principals objectius: garantir la supervivència i transmissió, permetre la utilització, etc. (art. 3)
– fixa uns primers criteris d’ús o de promoció en els diferents camps de l’actuació pública: administració, ensenyament, retolació i mitjans de comunicació (arts. 4 a 8)

Recordem que l’estat francès no ha signat encara la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, i que la seva constitució declara, taxativa, que la llengua de la república és el francès. Amb aquests antecedents, l’aprovació del document per part d’un òrgan institucional cobra una especial significació. Es tracta, de totes totes, d’un petit pas endavant. Un dels molts que ha fet i haurà de continuar fent la nostra llengua.

Fa tard, senyor Chaves

La proposta electoral del PSOE d’Andalusia de programar classes de català, basc i gallec a les escoles d’aquella comunitat és, en principi, una bona notícia. La barroera reacció del públic en un mítin del PP, quan van preguntar-ne l’opinió a Rajoy, confirma aquesta impressió de que la idea socialista no va mal encaminada. Malhauradament, el senyor Chaves fa tard. L’època dels esforços per aconseguir un estat plurinacional i plurilingüístic i, per tant, un encaix acceptable de Catalunya, es va esgotar amb l’entrada en vigor de l’esquifit Estatut d’Autonomia. Ara ja no cal que facin res: ho farem nosaltres.

Durant anys, des d’aquí tot han estat propostes i predisposicions per aconseguir aquest objectiu. Fem la llista? Consens constitucional, Estatut del 1979 aprovat majoritàriament, pragmatisme pujolista, operació Roca, cooperació a la governabilitat de l’estat, propostes maragallianes, Estatut del 30 de setembre… Què hem rebut a canvi? La llista també és llarga, i va des de la LOAPA fins al ribot de Guerra. La proposta de Chaves, que està per veure, és benintencionada però arriba vint-i-cinc anys tard. Com diuen ells, a buenas horas, mangas verdes.

Aquesta notícia lingüístico-electoral coincideix en el temps amb una molt més important i positiva per al català: el reconeixement que se n’ha fet a la Catalunya Nord. Demà en parlarem.

125 anys de tren a Valls

El passat 31 de gener es van complir 125 anys de l’arribada del tren a Valls. Amb tal motiu, l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Valls i l’Alt Camp ha organitzat una interessant exposició al Museu de Valls, que recomano vivament. S’hi poden veure fotos antigues d’estacions i trens, a l’època d’esplendor d’aquest mitjà de transport (no com ara, que fa pena…) i també multitud de documents sobre el tema. Curiós és el cartell editat amb motiu de les festes de la inauguració de la línia: entre els actes previstos, atenció, hi havia limosnas para los pobres i els Xiquets de Valls, que aixecarien les seves atrevidas torres

A més d’aquesta mostra, hi ha previstos un seguit d’actes: la inauguració d’una altra exposició sobre modelisme (8 de febrer), una trobada de maquetes ferroviàries (16 i 17 de febrer) i una festa popular amb Tren del Centenari de Mataró inclòs (17 de febrer).

Exposició "Fent Via. 125 anys de l’arribada del Ferrocarril a Valls". Fins el 2 de març, al Museu de Valls, Passeig dels Caputxins, 18.

També al Vendrell hi ha l’exposició "El ferrocarril al Penedès, més d’un segle de patrimoni", al Centre Cívic l’Estació, la Rambla, s/n, el Vendrell.

Carnaval de Tarragona: “Los Mismos”

Un any més els carrers de Tarragona van viure la rua. Res d’extraordinari, una mica el de sempre: rengleres de gent de totes les edats ballant d’esma, músiques ensordidores, focus potents i encegadors… però poc enginy i poca crítica sociopolítica. Definitivament, el Carnaval ja no és el que era.

Del conjunt de la desfilada, va destacar la música en viu del Dixi Club, amb ambientació de garito de pòquer, la comparsa de la Part Alta, amb uns vistosos plumalls verd-taronja, la colla La Ballaruga, tots de color xiclet (a la foto), i dues carrosses crítiques: la del Partit Més Merder (Votem a qui votem, sempre la caguem) i una contra la voracitat constructora, amb una elaborada decoració a base de totxanes, cons i aquelles xarxes de plàstic de les obres, que no sé com es diuen. La carrossa oficial, l’última, va passar completament desaparcebuda i va precedir uns exageradament eficaços serveis de neteja que no van esperar que el públic marxés del lloc per fer anar mangueres i camions aspiradors.

Al mig de la Rambla, s’hi va instal·lar des del primer moment un grup que interpretava cançons. Serien un símbol del Carnaval, ja que es feien dir "Los Mismos… de siempre". Oferien els seus serveis: si quiere que le toquemos, llame al 69000000… En un racó de l’escenari on actuaven, un vàter amb la llegenda Y porqué no te cagas? Doncs aquest era el nivell d’enguany. L’any que ve, més.

Jaume I, a Tarragona


[He triat aquest fragment perquè té com escenari Tarragona i, concretament, la casa de Pere Martell on es decideix la conquesta de Mallorca]

“47. E passat mig any nos fom a Tarragona. E uolch nostre Senyor que menys de cort, que nos no hauiem manada, foren ab nos la major partida dels nobles de Cathalunya, e per nom don Nuno Sanxe qui fo fiyl del comte don Sanxo, e en ·G· de Muntcada, el comte Dampuries, en ·R· de Muntcada, e en Guerau de Cerueylo, e en ·R· Alamany, e en ·G· de Clarmunt, e en ·Bñ· de Sancta Eugenia, senyor de Torroela. E conuida en ·P· Martel ciutada de Barçalona, e que sabia molt de mar, a nos e a tots aquels nobles qui eren aqui ab nos. E sus quant nos haguem prop de menjar, leuarense paraules entre ells. E dixem: Quiyna terra era Maylorques, ni quant, te son Regne? E demanarenho an ·P· Martel, perço con era comit de galees, e en ·P· Martel dixlos quels en diria noues perço car ja hi hauia estat una uegada o dues, e afayçonaua que la ila de Maylorques tenia tro a ·CCC· miles que la uolien en torn: e Manorcha era contra la part de Serdenya contra aquela yla que era a la part de Grech: E Euiça que   era a la part de Garbi: e Maylorcha era cap de les altres yles, e fayen ço quel senyor de Maylorques los manaua, e hauia hi una altra yla en que habitauen sarrains que hauia nom la Formentera, e era prop Diuissa, e hauia de freu de mar entre Iuiça e la Formentera una mila. E quant aguem menjat uengren denant nos e dixeren: Senyor, nos hauem demanat an ·P· Martel de ço que creem que a uos plaura, duna yla que ha nom Maylorques, e en aquela yla ha Rey, e deius aquel Regne ha altres iles, Manorques, e Iuiça, e aquestes son subiugades al Rey de Maylorques, e eço que Deus uol no pot negu desuiar ni tolre, e plaeruos ha, e tindrem per bo que uos aquela yla conquirats per dues raons: la primera que uos ne ualtres mes e nos, laltra que sera cosa maraueylosa a les gents que oyran aquests conquesta que prengats terra e Regne dins en la mar on Deus lo uolch formar. E nos escoltam les lurs paraules e plaguerennos molt. E responemlos: Molt som pagats daquest pensament que nos ueem fer a uosaltres, e perço que nos hi haiam a fer no romanga. E en aquel loch mantinent aguent acort e conseyl que faessem nostra cort general en Barçalona e que fos cort general del arquibisbe de Terragona, e dels bisbes, e dels abats, e daquels Richs homens que dessus hauem dits, e dels ciutadans de Cathalunya, e que aquel dia fossen en Barçalona ab nos.”

Toca Carnaval

Tot evoluciona, també el Carnestoltes. El que va començar essent una iniciativa popular d’una societat delerosa d’uns dies de disbauxa, previs als rigors quaresmals (rigors que s’estenien a la resta de l’any, de fet) ha acabat convertint-se en una interminable successió d’actes rutinaris organitzats i controlats per l’autoritat competent i patrocinats pels més variats interessos econòmics. Em remeto al programa oficial del Carnaval de Tarragona: entre els anunciants hi trobem una empresa de reunificació de deutes (serà una de les que ha multat la Generalitat?: misteri), una clínica dental ("Clínicas xxx amb les festes de Carnaval!!!"), una empresa de seguretat privada (tot l’anunci en castellà, inclòs el nom del carrer) i una promotora d’habitatges (pobres, què en faran de tants pisos per vendre?).

Sigui com sigui, avui hem entrat de ple en el cap de setmana carnavalesc per excel·lència, i aquesta haurà estat la meva contribució a la festa:

1) Avui divendres, aperitiu a la feina: tothom havia de posar-se algun element de disfressa (barret, careta, nas, etc.). Jo he comparegut amb un llampant fes vermell, comprat fa anys al Marroc i rescatat del fons de l’armari per a l’ocasió. Prometo la publicació d’una foto de l’acte.

2) Demà a la tarda, assistència, en qualitat d’espectador, a la tradicional rua pels carrers tarragonins. Per poc enginy que demostrin els participants actius, hi haurà teca per un bon post.

Toca Carnaval: divertim-nos mentre poguem!

(a la imatge, cartell del carnaval tarragoní d’enguany)