FELIÇ 2008!!!

Degut a qüestions d’agenda, no tornaré a tenir actiu el bloc fins divendres que ve. Toca, per tant, desitjar a tots els lectors de "Les aigües turbulentes" una bona entrada d’any 2008, tot esperant que sigui millor que el que acaba, cosa que no serà difícil.

(A la imatge, torre del rellotge del port de Barcelona)

El dia de la salut

Diuen que el 22 de desembre és el dia de la salut. Com que els premis grossos de la loteria no toquen pràcticament a ningú, tothom es conforma amb aquella cristiana resignació de "mentre estiguem sans i bons…".

Bé, doncs comunico als meus amables lectors que seguiré tenint una salut de ferro, ja que gràcies als nens de San Ildefonso m’ha correspost l’astronòmica xifra de 3 (tres) euros. Doncs sí, el número que jugàvem al gimnàs ha tingut la pensada d’acabar com la grossa.

Felicitats als guanyadors, en especial a la gent de Vic.

Bon?s f?st?s, afegitó

Parlava ahir de la tendència, d’altra banda prou coneguda, d’anar abandonant aquells aspectes nadalencs més lligats a la religió o a la tradició (les seves raons de ser), mentre hi ha un gran interès en mantenir i incrementar-ne els aspectes més materials.

Avui hi ha hagut l’aperitiu de Nadal al lloc on treballo (nosaltres, per sort, no fem dinar ni sopar). Per cert, un aperitiu abundós i molt ben preparat. Hem sabut que era de Nadal gràcies a dos detalls: un, perquè el cap ens ha adreçat unes paraules desitjant unes bones festes a tot el personal (gràcies, Àngel, igualment), i dos, perquè les tovalles de paper lluïen unes estrelletes. Cap altre indici de festes: tot tenia un aire de "toca fer l’aperitiu" (i qui diu l’aperitiu, diu el sopar, el regal, enviar felicitacions, comprar loteria…). Hem convertit les festes en una esma col·lectiva a partir del toc de corneta del sistema consumista, que ens recorda puntualment que s’acosten dates assenyalades.

Bon?s F?st?s!

Resulta decebedor comprovar com les festes de Nadal van perdent lentament els dos elements que constitueixen la seva raó de ser. En efecte, el Nadal només es pot entendre, a casa nostra, o bé com una manifestació cristiana o bé com una manifestació tradicional (o les dues coses a l’hora, és clar). Doncs bé, cal recordar la invasió de parenoels en totes les seves versions? O la lenta desaparició de les nadales? O els pessebres pijoprogres de l’Ajuntament de Barcelona (aquest any, però, han rectificat, alel·luia)? O fins i tot (horror) l’eliminació de motius nadalencs a determinades escoles, per tal de no ferir susceptibilitats? Podríem allargar la llista fins demà, però s’acosta l’hora de sopar.

Ha desaparegut el Nadal, però? Nooooo. Com sabem que ja arriba el Nadal? Molt fàcil, ens ho indiquen una sèrie de fenòmens que curiosament tots tenen a veure amb les transaccions monetàries:

– primeres manifestacions a càrrec de la loteria i l’anunci del xampany que es ven als USA, ja el mes d’agost, mentre el sol ens crema
– lluminàries als carrers (algunes ben tristes, per cert) i aparadors a les botigues del centre de les ciutats, presidides pels coneguts-grans-magatzems-de-la-Plaça-de-Catalunya
– cascada d’anuncis televisius: colònies, joguines, rellotges i begudes
– aparició, com per art de màgia, de tot tipus de pidolaires pel carrer
– els difícilment evitables sopars d’empresa
– frenètiques campanyes publicitàries de les ONG
– i, finalment, tot el muntatge de La Marató de TV3 que serà tot el solidari que es vulgui, però hi circulen molts dinerons

En fi, mentre hi hagi money-money, el Nadal continuarà ben viu, però tindrà ben poc a veure amb les commemoracions religioses i les tradicions populars que són la seva raó de ser.

Ensenyament a Catalunya: necessita millorar

Tornen les notes escolars de tota la vida (zero, cinc, deu, aprovat, suspens…) i s’arraconen aquells estranys eufemismes de "progressa adequadament" i "necessita millorar". A bones hores. Al fer-ho públic, el conseller de la cosa ho ha justificat dient que cal reforçar la "cultura de l’esforç". Ara està de moda la cultura de l’esforç, des que el president Sarkozy la va erigir en protagonista de la seva aposta política. Però és això, una moda, d’aquells termes i expressions que els polítics buiden de seguida de contingut de tan fer-los servir: cultura de l’esforç, sostenibilitat ambiental, innovació empresarial, perspectiva de gènere…

No n’hi ha prou amb recuperar les notes i, amb elles, tornar a implementar sense por uns determinats valors de la pedagogia de tota la vida (disciplina, un professor amb autoritat, l’aprenentatge de tota classe de matèries amb memorització inclosa…). Perquè els nois d’avui, homes i dones de demà, acabin exitosament els seus estudis i deixin en bon lloc al país en els informes internacionals (PISA, etc.), cal alguna cosa més. La problemàtica de l’ensenyament no se solucionarà fins que tots els sectors afectats reconeguin la seva part de culpa (deixadesa de les administracions, corporativisme dels mestres, absentisme dels pares i, pel que fa als alumnes, la responsabilitat que puguin tenir des del moment en què ells mateixos volen ser tractats com a adults). I després d’aquest mea culpa col·lectiu, caldrà arribar a un gran acord entre tots i posar-se a treballar, amb el benentès que per recollir els primers fruits caldrà esperar encara moltes generacions.

Si els poders públics, que són els qui han de liderar el procés, continuen amb la inèrcia a què ens tenen acostumats (canvis de plans, zigazagues normatives, passar-se patates calentes o prendre decisions descontextualitzades com la de les notes) no podem qualificar-los amb un "progressa adequadament" perquè no és veritat. Han de fer els deures perquè necessiten millorar.

Esquerra: qui t’ha vist i qui et veu

Segueixo amb atenció des de fa anys l’evolució d’Esquerra i, amb els darrers esdeveniments, no puc menys que quedar sorprès del què es diu i el què es fa. Per situar al lector, diré que sóc un dels 282 militants de la regió del Camp de Tarragona que han demanat un congrés extraordinari perquè determini l’ordre dels candidats a les eleccions espanyoles. Procés iniciat per Jaume Renyer i al qual m’hi vaig adherir per raons tan ideològiques com personals.

Ha estat -està essent, perquè encara no s’ha acabat- un procés molt ben treballat, impecablement democràtic i formalment respectuós. No podia ser d’altra manera: Esquerra és -ens deien- un partit radicalment democràtic, assembleari, participatiu… I així havia estat durant anys. Recordo com en una època fins i tot es conviadava els simpatitzants a participar en assemblees decisives. Com han canviat les coses! Ara tot són entrebancs a l’hora de formular peticions: les 282 signatures van ser fiscalitzades amb lupa abans de donar-les per bones. Ara ens diuen que hi ha 700 militants que s’oposen a aquest procés, però no es fan públics els noms per "preservar la intimitat" (punyeta! si algú signa una adhesió és per fer-la pública, no?). On són les signatures? un cas per al Cuarto Milenio…

Qui ha vist i qui veu Esquerra. És trist comprovar com de ràpida s’ha aclimatat al poder i com està fent seus els usos dels partits dits "de barons". Pactes ràpids de nit (algú sap exactament com es va acordar el segon tripartit?), desorientacions estratègiques (calçotades, pluja fina, catalanisme "social", anunci de referèndum el 2014 a La Vanguardia (!) i, ja ho estem veient, tripijocs amb els candidatures. L’última perla que ens regala el partit és el veto a López Bofill. Se l’acceptarà si "rectifica", textualment. Quan ho he llegit m’he preguntat si Esquerra era un partit o una església.

No perdem, però, l’esperança de que Esquerra torni al seu tarannà tradicional. Vénen anys molt intensos i el país, la nació, necessita ser liderada per partits forts, units i disciplinats, és clar que sí, però també democràtics, radicalment democràtics.

Nit de Santa Llúcia

Ahir el vespre, Nit de Santa Llúcia. Enguany, la vetllada es va realitzar a l’"incomparable" marc de la Fira de Reus, de pròxima demolició.

Una gentada (va circular la xifra de 900 persones). Els visons de les senyores grans contrastaven amb el conjunt color butà de l’Ariel Santamaria, que va precedir la nombrosa representació oficial (honorables, alcalde, sociates de segona fila i tutiquanti). A mig sopar es va incorporar el president del Barça, molt apaludit, que després va aclarir en un discurs la seva sorprenent presència.

La cosa (ambientació, decoració, espectacle…) anava de Gabriel Ferrater, el millor poeta reusenc. L’animació la va posar un grup que va realitzar unes quantes performances que, la veritat, no es van acabar d’entendre massa bé, tot i la seva més que correcta actuació.

El menú, fluixet: una mena de pilota de carn d’olla mullada amb una crema de carxofes que va arribar freda, de primer, i més carn amb unes verduretes, de segon. El nivell va pujar amb les postres, fetes d’avellanes.

De la llarga llista de premis i premiats, cal destacar, com ho fa avui la premsa, la presència de la religió en molts d’ells com a leit-motiv: la Bernadette de Lourdes, els amors pecaminosos de dos monjos medievals, un assaig sobre cristians a la política… També van ser guardonats Jordi Tardà (paraula) i el Rodríguez Picó, que va pronosticar temporals meteorològics (no pas polítics), molt ovacionats.

Soporífera ració de discursos. Esquerra s’ho va fer venir bé per parlar per tres boques, cosa que no està malament tenint en compte que era un acte cultural i no estríctament polític.

Final amb la Vicky Peña recitant/cantant/cridant poemes de Ferrater. A la sortida de l’acte, quarts de tres de la matinada, fotia un fred que pelava.

La novel·la guanyadora és la biografia de la vident de Lourdes. Un miracle, això és el que ens falta a tots plegats.

Per si no ho sabíeu, s’acosten eleccions

Comencen a ser abundosos els anuncis institucionals, les presències pluriubiqües de determinats polítics i les declaracions més inversamblants (què prometran demà, rebaixes d’impostos o propines per cada fill?): s’acosten eleccions.

Sí, s’acosten eleccions espanyoles, i a la convulsa Catalunya de plataformes, debats, manifestos i propostes sobiranistes es planteja una pregunta: què hem de fer als comicis? Com hem de traduir electoralment tota l’emprenyamenta? Alternatives que circulen:
1) Votar partits dels nostres (els que no depenen de Madrid, per si algú no ho ha entès). A favor: si hi ha d’haver diputats catalans, que siguin dels partits de l’1-D. En contra: un comença a témer que el procés sobiranista no es farà amb els partits sinó a pesar dels partits, i per tant hi ha la temptació de castigar-los, a tots.
2) Abstenir-se, que s’ho confitin, ja s’ho faran. A favor: el cos ens ho demana, i el cos a vegades demana una mica d’atenció. En contra: és lleig no exercir un dret del qual estan privades tantes persones al món.
3) Vot nul, amb una llegenda consensuada. A favor: permet, malgrat tot, "elegir" una opció. En contra: no és seriós i queda una mica friqui.
4) Vot en blanc. A favor: una gran quantitat de paperetes en blanc, netes, mudes, serien molt "cridaneres". En contra: per molt "cridaneres" que fossin, potser no les "sentiria" qui més les ha de sentir.
Així està el pati. El company blocaire Xavier Mir, que no es cansa de donar voltes a la qüestió, opina que des de la catosfera ha de sortir una proposta consensuada a manera de consigna electoral. Ens hem de plantar, sí, però com?

Des d’un altre àmbit, ja s’ha llançat una proposta i aquesta la penso seguir: a la papereta del Senat no votar cap candidat sucursalista, inclosos els de l’Entesa. El boicot ha de ser contundent en aquest sentit.

El debat és obert. S’acosten eleccions i s’ha de notar que les coses estan canviant, ara sí, al nostre país.

I els blocs, ens els precintaran?

Que ben entrat el segle XXI, amb l’eclosió de tot tipus de mitjans de comunicació per terra, mar i aire, per ones, cables i satèl·lit, un govern s’entretingui en precintar un repetidor televisiu adduint una irregularitat administrativa és un absurd. Que amb la mesura d’aquesta matinada es perjudiqui la relació entre dos territoris units estretament per vincles lingüístics i socials, és una vergonya.
Van a per totes, ho sabem, però tranquils: no hi ha mal que cent anys duri i no es poden posar portes al camp.
I, de tota manera, els blocs no ens els precintaran mai. Això segur que no.

La batalla diària per la llengua (6)

Avui no hi ha hagut cap batalla per la llengua, però sí una situació que podia haver-hi donat lloc. Al quiosc on compro els diaris un client ha hagut de preguntar on era l’Avui, de tant amagat com estava. Quan l’ha localitzat, li ha sortit de l’ànima aquest comentari:

– ja l’he trobat, estava amb la premsa estrangera…

Ell i jo ens hem mirat amb complicitat. Literalment, l’Avui es troba bastant arraconat, al costat d’una publicació que es diu Today. No fa falta que us digui el "difícil" que és trobar la premsa esportiva o la Brunete mediàtica.
Podíem haver donat la batalla, aquest senyor i jo, davant el quiosquer però, prudent i poc llançat com sóc, aquí ha quedat la cosa.

Agenda 9/12/2007

Demà diumenge, nou concert d’orgue dins el XI Cicle Internacional d’Orgue de Tarragona, esdeveniment aquest que hauria de tenir més projecció i anomenada de la que té, però essent Tarragona com és, ja se sap…

Rui Paiva, del Conservatori Nacional de Lisboa, interpretarà obres de Frescobaldi i Scarlatti, entre d’altres. Al convent de Carmelites Descalces de Tarragona, diumenge 9 de desembre, a les 19,30 h.

S’ha mort Sebastià Sorribas

S’ha mort l’autor d’El zoo d’en Pitus. Es tracta d’un llibre molt significatiu per a la meva generació. Possiblement va ser la primera obra literària que vaig llegir sencera, als meus vuit anys, i em va agradar molt, per la trama, per l’estil planer i pels dibuixos de Pilarín Bayés. Em va fascinar la manera com té tot un barri barceloní d’organitzar-se i col·laborar per aconseguir un objectiu concret. Potser el missatge més valuós de l’obra és que tothom, gran o petit, home o dona, mestre o capellà, és important en una societat.

Recupero el llibre del prestatge: està esllomat i esgrogueït (han passat quaranta-dos anys!), però segueix portant-me el record d’una lectura agradable i profitosa.

Aneu a l’Arboç

Volia parlar de l’afer Joan Ferran, però veus molt més autoritzades ja m’han fet la feina. A més, aquests personatges de les cuines dels partits sempre m’han fet una mica de iuiu. D’altra banda, després de la mani de l’1-D i dels meus conflictes sindicals (per cert, CCOO encara no s’ha disculpat pels seus insults), aquest bloc necessita desgreixar-se una mica parlant d’una altra cosa.

Avui, per qüestions de feina, he estat a l’Arboç. Per qui no conegui aquesta vila del Baix Penedès, la hi recomano vivament. Posseeix un important patrimoni de preciosos edificis modernistes, a més de dos peculiars monuments: la rèplica de la Giralda de Sevilla (a la foto), actualment en restauració, i una curiosa estàtua de Colom al lloc més inesperat (descobriu-lo!). A més, hi ha la casa nadiua del polèmic abat Escarré. No marxeu del poble sense comprar dolços a la Pastisseria La Confiança, una botiga de les de tota la vida, i que duri.

Doncs això, aneu a l’Arboç.

Via Crucis sindical (3a part)

Amb els sindicats tinc molt mala pata. Aquesta setmana, el meu Via Crucis ja compta tres estacions. Primer va ser el meu ex abrupte a la CGT per pensar més en els palestins que en els soferts treballadors del nostre país. La segona penitència va ser l’atapeït encreuament de posts i correus amb un membre d’aquesta mateixa central sindical i el seu grau de compromís en les protestes contra els pèssims serveis públics; polèmica que va acabar en taules.

Avui m’ha tocat viure la tercera estació. He rebut un correu que m’ha enviat la secció sindical de CCOO del lloc on treballo, amb el significatiu títol "Som botiflers a CCOO?"; es tracta d’un llarguíssim argumentari sobre el què ha fet i farà el sindicat en relació a les infraestructures ferroviàries i oferint unes explicacions més aviat poc convincents de perquè no es van sumar a la manifestació de l’1 de desembre. A la pregunta que formulaven he respost en calent i sense pensar-m’ho "Sí, sou uns botiflers".

Millor que m’hagués callat! Me n’he penedit de seguida. Massa tard: he rebut immediatament un altre correu que, després de diverses consideracions sobre pedigrís catalanistes i sobre infraestructures ferroviàries, que no venien al cas, s’ha acomiadat amb uns desagradables insults cap a la meva persona. Per la meva part, he tornat a respondre amb una gran educació, demanant disculpes però també esperant-ne per part d’ells.

Vull creure que aquesta no és la manera habitual que té CCOO de tractar amb les persones. Si els treballadors han de ser defensats davant de patronals i administracions amb aquesta "diplomàcia", anem bé per anar a Sants. Comentant la qüestió amb companys de feina, hem arribat a la conclusió de que les dues grans centrals sindicals han comès un greu error no sumant-se a una manifestació que els afectava de ple. Ara se n’han adonat i, com a mesura estratègica per minimitzar aquesta relliscada, fan extensives les seves argumentacions mitjançant el correu que avui, probablement, tota la Generalitat ha rebut.

Em reafirmo en la meva opinió de que patim un sindicalisme lastrat per la burocràcia i les dependències partidistes i molt necessitat d’un profund aggiornamento: som al segle XXI i la nostra nació comença a parlar seriosament d’independitzar-se de Madrid, la seu central d’UGT i CCOO.

1 de desembre, la inflexió

En el meu post anterior pronosticava que l’1 de desembre podia ser un dia clau en el procés lent i complex cap a la independència. Avui tinc la satisfacció de constatar que, efectivament, la manifestació d’ahir va constituir una fita important en aquest procés, però també una inflexió, el principi d’un canvi en la percepció de la política a Catalunya i les relacions entre les forces que la protagonitzen. Em remeto a l’article d’avui de Vicent Partal, que fa una molt bona ànàlisi de l’esdeveniment d’ahir i de les seves conseqüències a curt i a llarg termini.

Pel que fa a mi, heus aquí la meva petita crònica personal. Ens traslladem a Barcelona en dos autocars que Esquerra posa a la nostra disposició (els autocars que no es poden contractar si del que es tracta és de reunir en un congrés militants des de Cunit fins a la Sènia, segons Bargalló, però deixem el tema). Desembarcats a la plaça Universitat, enfilem els carrers Balmes i Pelai. La primera sensació és de temor a què la manifestació hagi "punxat": falten uns deu minuts i la zona del cafè Zuric no presenta cap aglomeració. Serà una falsa alarma.

Em situo a la zona prevista per a Esquerra. Al davant, un núvol de banderes blanques de Convergència, al darrera un muntatge d’Iniciativa amb un globus i una pancarta. Aprofito l’estona d’espera per signar la sol·licitud perquè ens traspassin la competència per convocar referèndums. Ja no es tracta d’aquella cosa tan cutre de fotocòpies on signes i prou, no: és una butlleta que omples amb les dades personals i de la qual et retornen un resguard com comprovant. Sóc el número 87.895.

Continuem esperant, mentre es va fent fosc. M’entretinc escoltant converses privades del meu voltant: uns es queixen de que els Mossos de Gavà vénen tots de la Guàrdia Civil i parlen castellà, un altre comenta que li avorreix prendre el sol a la platja. Dono un volt per fer temps i bado observant la barreja de gent que s’ha congregat: jovent, molt de jovent (des de nois convergents de casa bona fins a grupets de les JERC, passant per oleguers amb look Maulet-chic), senyores grans catalanistes de tota la vida (aquestes dones sí que es mereixen un homenatge), homes de poble vermells de cara i de mirada bovina (algun amb barretina, que torna), vells supervivents d’èpoques pitjors (sento el comentaris "allí hi havia l’Hotel Colón i això és la Telefónica", tot un referent històric).

Finalment, comencem a caminar: són dos quarts de set. És a dir, durant una hora i mitja ha estat entrant gent pel carrer Fontanella. Això em confirma que som molts milers de manifestants. Baixem per Via Laietana. La reduïda representació d’Iniciativa comença a fer ús del seu hàbil desplegament propagandístic. Amb uns altaveus llancen consignes contra la ministra de Foment i a favor dels trens de rodalies. Del dret a decidir, de Catalunya, d’independència, rien de rien. El soroll d’Iniciativa acaba essent un verdader coñazo (és la primera paraula que em ve al cap), de manera que la representació d’Esquerra comença a contraatacar amb crits d’"In-de-pen-dèn-ci-a" i "Saura, on ets?, no et veiem enlloc!", molt aplaudits.

La Via Laietana ens distreu molt. Xiulades i crits contra la bandera espanyola que penja de la tristament famosa comissaria. És enorme, la bandera. Passem després per sota un balcó des d’on tiren milers de paperets i grans globus. Són de Catalunyacció, una de les moltes iniciatives de la, segons ens deien, adormida societat catalana. Més endavant descobreixo Vicent Partal parlant pel mòbil i amb un posat d’evident satisfacció. Diria que aquest home s’ha engreixat.

El moment més significatiu arriba quan desfilem per davant de l’edifici de sindicats. Crits de "botiflers" i "on sou?", enganxines a les portes i una sensació personal de que, efectivament, alguna cosa canvia a la nostra societat quan els totpoderosos representants dels treballadors ja no lideren protestes populars, sinó que més aviat se n’amaguen.

Arribem a l’avinguda Marquès de l’Argentera. Els manifestos ja han estat llegits i molta gent comença a desfilar de nou, però cap a casa. Aprofito per fer un pipí als lavabos de l’estació de França. Quedo meravellat per la polidesa que hi trobo. Són els contrastos de la vida, m’he manifestat contra els desgavells de la companyia ferroviària i aquesta em respon amb un impecable servei.

Arribo a temps de sentir l’actuació de Feliu Ventura i de cantar "Els Segadors", mentre algú m’envia directament a les narius fum de tabac: sí, a Catalunya la gent encara fuma quan sona l’himne nacional.