1 de desembre, manifestació

Demà pot ser un dia clau en el procés cap a la independència de Catalunya. La manifestació convocada "pel dret a decidir", expressió (obvietat més aviat) tan cara a Artur Mas, recorrerà el centre de Barcelona. Es preveu massiva i servirà, de moment, per desfogar-se després de tantes frustracions estatutàries, aeroportuàries, ferroviàries…  i tot el que no funciona a Catalunya, encara que no acabi amb -àries.

Animen a participar-hi quasi tots els partits polítics: benvinguts siguin. A la manifestació de febrer de l’any passat se’ls va criticar per tot el contrari. Felicitem-nos, doncs, de que ara es mullin els convergents, els aliats/enemics dels convergents, Esquerra i els seus diversos corrents i tendències, Iniciativa i tota la seva rècula de formacions adscrites, CUP, partits germans valencians i illencs…

Només faltaran el PSC, el PP i Ciutadans. Molt indicatiu. S’agraeix la coherència dels dos darrers i es deplora la miopia, una vegada més, del PSC i el seu sotmetiment al PSOE de la senyora Magdalena. Ai, sociates! Aneu més perduts que un pop en un garatge!

Tampoc hi seran presents de manera oficial els sindicats. Rectifico: els grans sindicats (UGT i CCOO), perquè el fet de posar-los tots en el mateix sac en el meu post d’abans-d’ahir ha originat una àmplia i interessant controvèrsia amb un blocaire de la CGT que encara dura a nivell de correus privats.

Assistiré a la manifestació. Perquè? Perquè vull unir-me a les mils de veus que protestaran pel tracte que rep Catalunya els darrers temps, des de l’escanyament financer fins a la mala gestió de les infraestructures, des dels insults fins els boicots, des de les retallades de l’estatutet fins a l’aixecada de camisa dels papers de Salamanca… Perquè estic orgullós de que per fi la societat civil, aquesta societat que ha estat tan criticada per la seva passivitat, torni a prendre la iniciativa. Perquè els grans mitjans de comunicació, sospitosament, no s’en fan gaire ressó (per cert, a la sessió de control a la Corporació Catalana de Ràdio i TV, avui en Joan Ferran del PSC ha tingut la barra de dir que TV3 és anti-governamental, i el president Joan Majó ha tingut la barra de respondre-li que TV3 és absolutament independent).

Tots podríem donar més perquès d’assistència a la mani de demà. Sigui per la raó que sigui, allí ens trobarem tots, més a prop de l’objectiu final.

Polèmica sindical

El meu post d’ahir ha generat dos densos comentaris d’un "cegetero" com ell mateix es defineix, que agraeixo tot i titllar-me de "nacionalista de saló" i dir que "flipo". Tots dos són molt crítics amb les meves afirmacions sobre els sindicats i la seva realitat en el món en què vivim. Evidentment, em referia sobretot els dos sindicats més importants (UGT i CCOO), autèntiques associacions escleròtiques i necessitades d’una bona reconversió per fer front amb eficàcia a la seva raó de ser: defensar els treballadors del segle XXI. Els sindicats més petits, per exemple la CGT, potser són més conseqüents entre el que prediquen i el que practiquen, però a mi l’única informació que m’ha arribat recentment de les seves "accions" consisteix en una convocatòria a favor del poble palestí i contra el "pèrfid" estat d’Israel.

El meu amable comentarista, al final del seu escrit, comet l’error d’esmentar el dramàtic període juliol 1936 – maig 1937 com el de la major llibertat per Catalunya. Ell no té ni idea del què va passar aquells mesos i si ho sapigués no ho defensaria d’aquesta manera.

Un interessant tema a debatre, ara que està tan de moda la memòria històrica.

On són els sindicats?

En la catastròfica crisi del transport ferroviari de Barcelona i rodalies, qui més qui menys ha fet sentir la seva veu, amb gràcia desigual, però s’ha trobat a faltar una implicació important: la dels sindicats. On són? Com és possible que unes organitzacions que lluiten, sembla, per la millora de les condicions dels treballadors (desplaçaments in itinere inclosos) no hagin dit ni piu en les moltes setmanes que està durant el calvari de trens i autocars? On són els sindicats, que s’apunten a qualsevol moguda quan els convé? Perquè no s’afegeixen a la manifestació del dissabte que ve a Barcelona? Algun dia s’haurà de començar a parlar clar sobre el paper dels sindicats, les seves subvencions i la seva justificació, el seu burocratisme, la seva llarga nòmina d’alliberats, la seva eficàcia, la seva raó de ser en l’actual model econòmic…

On són els sindicats? Els grans no ho sé, però mireu a què es dediquen els petits: avui mateix he rebut un correu de la CGT informant-me de no-sé-quina mandanga en favor dels palestins. La convocatòria anava acompanyada d’un full de signatures exigint (sic) al Parlament de Catalunya i al Congrés de Diputats el cessament del boicot al poble palestí.

Doncs aquí estan els sindicats: en lloc de fer costat als treballadors catalans en els seus problemes diaris, prenent partit en un conflicte remot. Conflicte greu i dramàtic, és cert, però remot.

Agenda (29/11/2007)

Demà dijous, 19è Gran ball de solidaritat amb els gais seropositius. Aquest tradicional esdeveniment, organitzat per Gais Positius de la Coordinadora Gai-lesbiana, marca l’inici de les activitats amb motiu de l’1 de desembre, dia mundial contra la sida.

Dijous, 29 de novembre de 2007, a les 21 h., a la Sala Elephant, Passeig dels Til·lers, 1, Barcelona.

Ja sóc xarxer

Avui he incorporat Les aigües turbulentes a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Aquest bloc no és, com es pot comprovar, eminentment sobiranista, sinó personal, i sota aquest epígraf figura a la relació de blocs de Vilaweb. Hi predominen opinions personals sobre els temes més diversos, dèries lingüístiques, agenda d’actes culturals, crítica de cinema… Però també hi ha posts sobre el meu posicionament polític, que és bàsicament demòcrata i sobiranista, i sobre l’apassionant aventura que s’està coent al nostre país de cara al 2014. La inscripció a la Xarxa respon al desig d’implicar-me més en el procés, intercanviar informacions, debatre idees i, en definitiva, contribuir modestament a l’alliberament de la nostra nació.

La Xarxa de Blocs Sobiranistes, una de tantes iniciatives de la nostra magnífica societat civil que sap aprofitar molt bé els nous recursos tecnològics, es presenta demà al vespre a la seu d’Òmnium Cultural.

La batalla diària per la llengua (5)

Aquesta batalla, a diferència de les anteriors (posts de 22 de febrer, 5 d’agost, 21 d’agost i 2 de novembre), m’ha deixat molt bon gust de boca, i no només perquè hi havia cafè entremig.

Demano dos cafès al cambrer i uns segons després, adonant-me que havia estat una mica sec amb ell, afegeixo un "si us plau". Ell contesta:

eso, si us plau

Quan ens els porta, ens diu el que hem de pagar i torna a afegir un "si us plau", que li permet esplaiar-se tot explicant-nos la seva situació identitàrio-lingüística en un minut: que porta quaranta-nou anys vivint a Catalunya, que s’ha d’integrar d’una vegada per totes, que els seus fills li parlen només en català, que Catalunya és la millor terra del món…

Tot un exemple sociològic ideal. El "però" el posarem, com sempre, els catalanoparlants de tota la vida, demanant-li els cafès en castellà, per esma, per distracció, per por, per (falsa) educació… No ho tindrà fàcil, aquest cambrer, per practicar més la nostra llengua, a pesar de la seva bona disposició: treballa a una de les cafeteries de l’aeroport de Barcelona, un dels llocs de Catalunya on més llengües es deixen sentir.

Nou toc d’atenció a Esquerra

Fa només una hora, l’assemblea de militants d’Esquerra del Tarragonès ha elegit per una contundent majoria (90 a 50) Jaume Renyer com a candidat de la comarca a les llistes electorals al Congrés de Diputats, enfront l’altra aspirant, Rosa Maria Rossell, que comptava amb la benedicció de la cúpula. Em congratulo pel triomf del Jaume, tant a nivell personal com polític.

És el segon toc d’atenció que rep la línia oficial del partit. Dissabte passat, els militants de Lleida van optar també per un candidat diguem-ne "crític" o menys còmode per Barcelona. I aixo és bo per evitar que el partit es professionalitzi i acabi convertint l’exercici del poder en un fi en si mateix i no un mitjà per aconseguir uns objectius. Justament el què tant critiquem d’altres formacions polítiques. L’elecció del Jaume Renyer a Tarragona i del candidat de Lleida (no recordo el seu nom) suposen una alenada d’aire fresc en un partit que ha de saber liderar la nova situació política creada pel fracàs del nou estatut i del règim autonòmic i per l’ascens social de l’independentisme, tan identitari com pràctic. Cal renovar cares (fa quinze o vint anys que són les mateixes), cal limitar mandats, cal impedir acumulacions de càrrecs, cal impedir l’exercici del poder pel poder…

Dos detalls en l’acte d’avui demostren que cal canviar coses. El primer, Hèctor López Bofill, fundador del Cercle d’Estudis Sobiranistes, no ha pogut participar a la votació perquè el partit no l’accepta com a militant per Altafulla (ni per cap altre lloc); no se’n saben les raons. El segon, Josep Bargalló, que ha sortit a parlar després de les votacions i abans de conèixer-ne el resultat, no ens ha sabut explicar perquè a Lleida els militants han pogut escollir directament el cap de llista i els de Tarragona no, si els estatuts són els mateixos a tot arreu. No em val l’argument de que a la província de Tarragona conflueixen militants de tres regions diferents: a la de les Terres de l’Ebre també han pogut votar conjuntament el seu candidat.

Només queda desitjar que la poltrona no els faci traïdors.

Ja sóc un català emprenyat

Aquest matí he afegit el meu nom a la llarga llista (en aquests moments 23.152) de catalans emprenyats. Es tracta d’una iniciativa simple, muntada en poc temps i sense massa història: manifest de protesta per tot el què està passant, destinat a totes les forces vives del país (partits, sindicats, patronals i societat civil) perquè facin alguna cosa, i programa informàtic per generar una llista d’adhesions. Convido a tothom a sumar-se a la moguda: www.catalaemprenyat.cat

En el moment d’acabar de redactar aquest post ja som 23.210: 58 persones s’hi han afegit en cinc minuts!

“Barcelona (un mapa)”

Els encontres i desencontres entre un matrimoni de vells, el germà d’ella i tres rellogats: una professora de francès, un vigilant i futbolista frustrat i una immigrant amb més d’un problema.

Ventura Pons en estat pur: l’enèssima declaració d’amor a Barcelona, a la seva història, als seus habitants i als seus monuments (tot i que es parli de cremar-los, en un moment del film). Els millors actors que té el país al servei d’uns diàlegs densos i profunds que mai no es fan pesats. Secrets de família, la Callas, el Barça, uns escamarlans graciosos… això és Barcelona (un mapa).

Opinió del crític: si us agraden (i sempre agraden) les pel·lícules de Ventura Pons, aquesta també us agradarà.

Jornada sobre el futur de Catalunya

Ahir vaig assistir a la Jornada sobre el futur de Catalunya, organitzada per Òmnium Cultural en un hotel de Barcelona.

No entraré en el detall del què es va dir, tot i l’abundància de notes que vaig prendre durant tot el dia, perquè ho farà la mateixa entitat organitzadora amb l’edició d’unes conclusions, però sí que m’agradaria esplaiar-me en algunes consideracions i impressions personals.

La primera, posada de manifest durant tot el dia, és el contrast entre les iniciatives de la societat civil i el discurs (o no discurs) dels partits polítics. En l’acte d’ahir es va constatar, de manera ben gràfica, aquest distançament, aquest gap, com dirien els cursis, entre les il·lusions i les expectatives de la gent i els plantejaments estratègics de les formacions polítiques que haurien (haurien) de donar-li forma. En efecte, calia sentir el matí tot un Alfons López Tena amb un discurs clar, contundent i seriós, que es va endur l’ovació del dia, i contrastar-lo amb les intervencions dels quatre representants estríctament polítics convidats a la tarda, que en alguns casos van rebre un gèlid silenci quan no alguna xiulada. Especialment penosa va ser la intervenció d’Isidre Molas al qual, pobre, li va tocar representar un partit català que està sotmès a un altre partit espanyol i que, a més, governa:

– és que vostès tenen una ideologia i jo una altra…

Doncs molt bé. Però el què se li demanava, a ell i als altres tres, és que es definissin sobre l’esgotament del model autonòmic i sobre les alternatives de futur, i ell, en realitat, no en va defensar cap. Ja ho sabem que els socialistes no són independentistes, però hi havia fins a sis fórmules per posicionar-se, si ens cenyim a les explicacions molt entenadores del professor Requejo, que juntament amb Josep Termes ens van fer una aclaridora introducció al tema.

Divertit va ser el moment, recollit a la premsa d’avui, en què Joan Herrera, d’Iniciativa, va preguntar-se retòricament què era més difícil, reformar la Constitució o accedir a la independència. La resposta del públic, absolutament espontània, va donar el to de la jornada.

La fila zero, constituïda per personalitats dels rams associatiu, acadèmic, sindical o comunicatiu, ens va donar intervencions molt interessants. Em van agradar Fèlix Martí, Strubell (el germà del dels papers…), Miquel Sellarès, molt lúcid, i el pluriubic Hèctor López Bofill, amb un horrorós jersei "fosforito" (que malament vesteix aquest noi…). No em van agradar tant, pels seus plantejaments negativistes, la Montserrat Guivernau i l’Agustí Colomines, cada dia més provocador i desconcertant.

Molt bona l’organització, esmorzar inclòs, però cal fer-li notar a Òmnium, per si no ho sap, que l’hotel del Port Olímpic on es va celebrar la jornada no usa el català en la seva web, com sí fa amb altres sis llengües. En fi, esperem que el dia que siguem un estat federat, confederat o independent (prefereixo això darrer) aquestes mancances ja no es produeixin.

SOS Alverna

El Més Tarragona d’avui ens informa que l’Agrupament Escolta Alverna està inquiet davant la possibilitat de que hagi de marxar dels locals que des del 1969, any de la seva fundació, ocupa a l’edifici dels Caputxins. El problema és que aquesta congregació abandona la ciutat i ha deixat la gestió de la cèntrica seu a l’Arquebisbat de Tarragona, qui ja tindria decidit un altre destí pels locals. Tot i les promeses de que de moment no hi haurà canvis, l’Agrupament no les té totes. Tampoc disposa de cap alternativa a curt termini.

Els que vam formar part durant molts anys de l’associació escolta ens afecten especialment aquestes notícies. Per cert que en el meu post del 3 d’agost, parlant de l’escoltisme i de l’Agrupament, vaig rebre un comentari (el signava Aldi) que ja apuntava que es produiria aquesta situació.

Si els actuals components de l’Alverna llegeixen això, que sàpiguen que tots estem al seu costat per moure els fils que faci falta per evitar aquesta espècie de desnonament a què sembla condemnat l’Agrupament. La seva trajectòria, llarga i entranyable, no es mereix aquest final.

Agenda

Activitats d’interès a Tarragona, per demà dijous, 8 de novembre:

A les 18 h., projecció de Las noches de Cabiria, dirigida pel gran Fellini i protagonitzada per la seva senyora. A l’Antiga Audiència, dins del cicle "dones i maltractament".

A les 20 h., taula rodona en commemoració del 30è aniversari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Hi intervindran Joaquim Mallafré, Montserrat Palau i Andreu Carranza, moderada per Margarida Aritzeta. A la Casa de la Generalitat.

Demà, dues activitats a Tarragona

Demà, 7 de novembre, dues interessants activitats culturals a Tarragona:

A les 18 h., projecció de la pel·lícula Una verdad incómoda, a la Facultat de Lletres. El documental sobre el canvi climàtic, presentat per Al Gore, adequat per il·lustrar la polèmica entre el catastrofisme ecologista i la miopia capitalista.

A les 19 h., presentació de Cicle de la terra natal. Benissanet i gent de la Ribera d’Ebre, d’Artur Bladé i Desumvila. A la Llibreria de la Rambla, en ocasió del centenari del naixement del recordat escriptor.

La batalla diària per la llengua (4)

Lloc: cua de la caixa de la sabateria. La dependenta i la clienta que va davant meu parlen en català totes dues. Quan em toca a mi, em diu el que he de pagar:

cuarenta y cinco con ochenta y cinco…

– com diu?

– quaranta-cinc amb vuitanta-cinc

És una situació quotidiana, perfectament estudiada i analitzada pels sociolingüistes: a Catalunya, la llengua dels desconeguts, per defecte, és el castellà. Es tracta d’un misteriós xip d’autoodi lingüístic difícil de substituir. Per aconseguir que una dependenta catalanoparlant se m’adreci en català (què menys!) he hagut de fer-me passar per dur d’orella, tot i haver-la sentit i comprès perfectament a la primera.

En fi, cal batallar fins i tot en les situacions més anodines.

[Les anteriors edicions de "La batalla diària per la llengua" van ser publicades el 22 de febrer, el 5 d’agost i el 21 d’agost]