Les Quatre Raons: bones notícies

La meva campanya particular “Les Quatre Raons”, una mena de creuada d’estar per casa per aconseguir que la propaganda que ens tiren a les bústies estigui en català, segueix el seu curs. Avui toca donar algunes notícies positives que, en els temps que corren, són d’agrair.

En primer lloc, cal destacar que els dos grans centres comercials de Tarragona, Carrefour i Eroski, ja usen en aquests moments el català en la seva publicitat domiciliària. Juraria que fa molt poc no ho feien. La meva campanya no hi té res a veure, naturalment, però és bo constatar com, mica en mica, van normalitzant la seva estratègia comunicativa. De fet, Eroski sempre ha estat sensible a la realitat plurilingüe de l’estat, i així ho reflecteix en l’etiquetatge de les seves marques blanques; ara falta més sensibilitat en les revistes que edita. Pel que fa a Carrefour, sempre havia estat molt més refractari al tema.

Segonament, cada vegada he d’enviar menys correus electrònics a les empreses demanant, si us plau, que usin el català en la seva publicitat, argumentant-ho per quadruplicat. Efectivament, cada vegada em trobo menys material problemàtic a la bústia, i això també és una alegria.

Per últim, una perla. La publicitat d’una perruqueria xinesa (sembla que ara estan de moda) redactada de manera impecable en la llengua de Verdaguer: rentar, tenyir, extensions… També hi ha alguna anotació en la llengua dels veïns, tot s’ha de dir, però no deixa de ser remarcable, atès el tradicional tancament de la comunitat xinesa a la societat que l’acull.

Tres bones notícies. Seguirem informant.

 

Plaça Sant Jaume: així no anirem enlloc

Convocatòria via SMS (molt modern…) sense remitent, sense consignes clares, tot desmanegat.

Assistents: fauna variada (AVE pel litoral, veïns de Gornal, peperos, independentistes, els espanyolistes aquests de la Rosa Díez, passavolants).

Aquesta no és la manera de protestar pel què està passant. No m’extranya que fossin només un miler. Així no anirem enlloc.

Ara ve Nadal

Cada any, Nadal arriba més aviat. Proves? Al gimnàs on vaig ja anuncien el sopar que fan cada any per celebrar les festes; enguany es farà a mitjans de novembre (!). Més proves? Ja m’han venut la primera butlleta de la loteria. Sé de gent que, per evitar les multituds dels centres comercials, fan les seves compres amb un mes d’anticipació.

La roda implacable, consumista i hipòcrita del Nadal (antiga festa cristiana, per cert) comença a girar frenèticament. No hi ha escapatòria. Però tranquils, sobreviurem.

Pòquer de polítics tarragonins

Avui s’ha presentat al Consell Comarcal del Tarragonès el llibre sobre quatre personalitats tarragonines del període republicà. L’esquifida sala de plens del Consell, plena de gom a gom. Dos parlaments: el del president i el d’Heribert Barrera, lúcid als seus noranta anys. Admiro i envejo aquest home per una cosa: ara es dóna el gust de comprovar que tothom li dóna la raó en allò que ell fa molts anys que defensa, amb contundència i claredat de paraules. Cosa meritòria en un polític. Que en prengui nota l’establishment local d’Esquerra, present a la sala. També hi havia socialistes (el subdelegat del govern Abelló, molt correcte com sempre, i la Begoña Floria, Bego per als seus amics i enemics, que de tot té), un d’UDC (l’inimitable Vallvé) i descendents d’alguns dels polítics biografiats.

A l’acabar l’acte, que s’ha fet curt perquè ha durat un temps prudencial, m’he comprat el llibre, amb les semblances biogràfiques de Marcel·lí Domingo, Rovira i Virgili, Pere Lloret i Macià Mallol. Un bon pòquer, poc conegut pel gran públic. En aquest sentit, l’obra hauria de servir per fer-los més familiars. Només un però: a la portada hi sobra la bandera espanyola. Si Rovira i Virgili aixequés el cap!

“Se me fue la olla pero mucho”

L’agressió a una noia equatoriana, d’actualitat des d’ahir, és una d’aquelles notícies que donen molt de suc. Mireu, si no:

1) Un fet que, presumiblement i per desgràcia, es produeix amb una certa freqüència, salta a l’actualitat en minuts gràcies a les imatges enregistrades per les càmeres del tren. A partir d’aquí, mobilització general de mitjans de comunicació, administració i fins i tot el govern equatorià. You Tube power. Si no hi ha imatge, no hi ha notícia, si no hi ha notícia, no ha passat res. Tant de bo tots els fets similars a aquests gaudissin de més notorietat: potser seria la manera d’evitar-los.

2) Tothom s’erigeix en jutge del cas, a partir d’una curta filmació sense so i sense coneixement de les circumstàncies exactes en què va transcórrer l’agressió. Naturalment, l’opinió pública ja ha condemnat el noi, sense possibilitat de defensa ni dret a la presumpció d’innocència. Una mica com l’episodi de la comissaria dels mossos, recordeu?

3) El desgraciat incident ha permès comprovar, una vegada més, el funcionament de la maquinària judicial espanyola: el jutge ha de deixar en llibertat el noi perquè no hi ha fiscal de guàrdia que pugui fer l’acusació formal; davant el rebombori creat, ha de comparèixer el ministre de la cosa dient que sí, que s’ordenaria de nou la detenció… que no s’ha pogut dur a terme perquè la petició del fiscal ha arribat a les 15:40 i els jutjats tanquen a les 15:00 (!). Era un poema veure aquest vespre el protagonista de la història (a qui se le fue la olla pero mucho) prenent-se tranquil·lament una cervesa al bar del poble.

4) La presència in person de la ministra d’Afers Exteriors d’Equador, país d’origen de la víctima, fa témer una utilització demagògica del cas, atès el populisme de l’actual govern equatorià. Sense treure gravetat a l’agressió de la noia, potser que la ministra es preocupi més de les moltes necessitats socials, econòmiques i legals que tenen els seus compatriotes aquí.

5) Per acabar, un detall que em deixa pensarós: al vagó hi anava un tercer viatger, que mai no va demostrar cap intenció d’ajudar la víctima. De fet, sembla que no se n’adoni, però sí que se n’adona. Quants de nosaltres haguéssim reaccionat igual? Siguem sincers, molts.

Presentació de llibre (25/10/2007)

El proper dijous es presenta a Tarragona el llibre Quatre líders tarragonins de la República i l’exili. Altres tants historiadors ens parlaran de quatre tarragonins il·lustres: Marcel·lí Domingo, Rovira i Virgili, l’alcalde Lloret i Macià Mallol, homes units pel seu progressisme i, especialment els tres darrers, pel seu catalanisme. Hi intervindrà Heribert Barrera. Vulgues que no, serà molt interessant assistir-hi, per més d’un motiu.

Dijous, 25 d’octubre de 2007, 20 hores, al Consell Comarcal del Tarragonès (carrer de les Coques, 3, Tarragona)

Prou!

Avui he assistit a l’acte del Palau de Sant Jordi, per dir, com molts milers de persones, prou a la presa de pèl dels papers de Salamanca. Un autocar, fletat per Òmnium Cultural, ens ha dut a gent de Reus i Tarragona.

Moltes cares conegudes: anant de l’aparcament de l’autocar al Palau descobreixo Joan Herrera, Felip Puig i Caterina Mieras. A les files vip hi descobrim les planes majors dels partits que han donat suport a Madrid a la darrera moció sobre els papers. Del PSC, que vergonyosament ha obeït de nou el PSOE en aquest assumpte, només sé veure Joaquim Nadal, el "tete" Maragall i la mentada Mieras, que per cert és xiulada en un dels vídeos.

Els aplaudiments i les xiulades han constituït un interessant termòmetre del nivell d’acceptació dels nostres prohoms: Carod-Rovira i Puigcercós han d’escoltar divisió d’opinions, a l’ex-president Maragall ara ja se l’aplaudeix (abans no) i els que reben més ovacions són dos salmantins com Déu mana (una regidora i un catedràtic). També reben un càlid aplaudiment Ferrer i Gironès, el cartellista Fontserè i Xirinacs, que ja no veuran el retorn dels papers, si és que arriben…

Ens asseiem a les fileres de cadires que ens ha assignat l’organització: mala sort, veig l’escenari d’esquitlleris i una de les pantalles em tapa el lloc on actuaran els cantants. Al meu costat se m’asseu una enigmàtica noia que, per l’aspecte, el què em pregunta i la guia de Barcelona que porta, sembla una turista que no sap massa bé què se celebra al Palau. Serà una espia? Misteri.

Comencen les intervencions i les actuacions: la càlida veu de Bassas és substituïda per la més enrovellada i roquera de Pep Sala, que acaba el seu treball amb un Visca Catalunya Lliure! Ja fa estona que la meva enigmàtica veïna de seient ha marxat. Segueix Toni Albà, improvisant moltes imitacions, inclosos l’aspersor Rajoy (sí, sí, sí…) i l’Aznar, amb la botella i la seva dona…

Continua el show novament amb en Bassas demanant diners a la sortida per acabar de finançar l’acte, a banda dels 4 ? de l’entrada. La nostra és, no hi ha cap mena de dubte, una nació de peatge (per cert, també ens haurem de rascar la butxaca, i de bon grat, per pagar els 300.000 de l’ala que el senyor Camps reclama a ACPV).

Segueixen l’actuació de Maria del Mar Bonet, com sempre, no passen els anys per aquesta noia, el manifest de Terricabres, molt contundent, i el petit recital de Raimon, que no interpreta Diguem no, com molts haguéssim desitjat.

Llevat d’un retard de 40 minuts, tot ha sortit rodó, el Palau ple de gom a gom i una organització i un civisme perfectes. Com diu Toni Strubell, factòtum de tot el sidral, som, efectivament, una societat diferent.

Gran Canària (i 3: com en ple estiu)

És diumenge el matí, i el dediquem a passejar-nos per la platja de Las Canteras, la més coneguda de Las Palmas i sempre concorreguda, tan al passeig com a la sorra. Avui el ple és total: els banyadors, les xancletes, els flotadors i els para-sols s’adiuen amb els 30º de l’octubre canari. El llarg passeig, transitat per personal de tota condició i indumentària, acaba a l’enorme auditori Alfredo Kraus. La gegantesca escultura del tenor (a la foto), erigida a l’exterior, és un atemptat al bon gust.

La ciutat té, però, molts indrets d’interès: la catedral, vigilada permanentment per unes curioses escultures de gossos, símbol de les illes (confio que tothom ja sap que Canàries no prové de canari, sinó de ca), la casa de Colom, el barri de Vegueta, de sabor colonial, el carrer de Triana, ple de botigues i de façanes modernistes o el quiosc de la plaça de San Telmo, d’aquest mateix estil.

Al vespre, tornem a Playa del Inglés i sopem amb uns amics en un restaurant de cuina de la terra. A la carta, unes postres molt d’allí: leche machanga. A Canàries s’usa l’expressió "toda la leche machanga" com quan aquí diem: "i tota la pesca".  El vi, però, és riojà: un Azpilicueta, recomenació del cambrer, que l’encerta.

Les coses bones s’acaben de seguida. Dilluns al matí m’esperen l’aeroport del Prat, desfer la maleta i la rutina diària. Socors!

Paris Hilton, independentista?

Avui s’ha presentat el Cercle d’Estudis Sobiranistes a Tarragona, formant part dels actes organitzats en ocasió del Correllengua. Ho han fet els mateixos Hèctor López Bofill i Alfons López Tena, impulsors de la iniciativa. Tan les intervencions dels conferenciants com les preguntes del públic han estat d’un gran interès, de manera que les dues hores llargues s’han fet curtes.

Idees pescades al vol:

Ell Cercle neix per a la independència, i res més, no entra en l’estratègia dels partits, ni promou acords entre aquests, ni supleix cap altra iniciativa o moviment socials.

La independència no vidrà per oposar identitats, símbols, llengües o sentiments: aquest llenguatge l’entén molt bé Madrid. El que desconcerta Espanya és reclamar la independència fredament, per pur interès. López Tena ho ha expressat molt gràficament: això és com un balanç: no tenim mai beneficis, oi? Doncs, fora!

El procés d’independència serà necessàriament pacífic, però si hi ha algun tipus de violència, la promouran ells: aquest seria l’argument definitiu de cara a Europa i al món.

Cal que vagin apareixent cares conegudes i mediàtiques, al seu temps, vinculades al Cercle. Seria ideal una Paris Hilton, per exemple (aquí s’han passat una mica…).

Cal no posar condicionants al procés d’independència: si comencem a plantejar l’àmbit dels Països Catalans, avui per avui inviable com a conjunt, o un model de societat perfecta i utòpica, que no existeix en cap lloc del món, no avançarem mai.

Em sap greu no haver portat paper i bolígraf. Hauria pogut espigolar més aportacions.

Per últim, una estirada d’orelles als organitzadors de l’acte (crec que era el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans). Tot i la bona voluntat, els desajustos han estat molts: el local estava tancat i hi hem pogut accedir gairebé per casualitat, els conferenciants se’ls havia convocat mitja hora més tard que l’hora de començament de l’acte, no s’ha fet gaire difusió de la presentació, i no em consta que s’hagi convocat la premsa: dos personatges del nostre país parlant d’un tema de rabiosa actualitat hauran passat per Tarragona i no en quedarà ni una trista foto de record.

“El orfanato”

La cosa va d’una dona que vol muntar una residència amb nois discapacitats a l’antic orfenat on ella havia passat la infantesa. La trama dóna per tota la faramalla típica de les pel·lícules de terror psicològic: casa antiga, golfes plenes de pols, tormentes, vent, nens misteriosos, cops de porta, fenòmens inexplicables… Si les pel·lícules estiguessin emparentades, aquest film seria el germà petit de Los otros, d’Amenábar, i el nét de Psicosi, de Hitchcock. No és exactament de terror, però vaig sentir algun xiscle a la sala (plena totalment) ni tampoc és de sang i fetge, tot i que hi ha alguna escena desagradable, que no us explico.

A la pel·lícula surt la Montserrat Carulla, magnífica actriu des de molt abans de treballar en culebrots televisius, que garanteix la quota catalana d’un film que, potser, es farà un lloc a l’espectacle provincià que anualment organitzen a Los Angeles (els Oscar, per si algú no ho ha entès). També hi apareix la filla de Charlot, que cada dia s’assembla més a la Lola Gaos.

Consell: al crític no li agraden excessivament aquest tipus de pel·lícules, però reconeix que està ben feta i, cosa important, el ritme no decau en cap moment.

Gran Canària (2: amunt i avall)

Comencem la visita turística a l’illa pujant a la Caldera de Bandama, muntanya d’uns 500 metres, amb un cràter al mig (recordem que les Canàries són unes illes d’origen volcànic). Des de dalt es divisen les dues principals aglomeracions, Las Palmas i Telde. És com una mena de Tibidabo, sense església ni atraccions, per entendre’ns.

Baixem fins a Playa del Inglés, mega ciutat turística al sud, poblada tot l’any per europeus de variada procedència i condició. Ens encaminem al Yumbo, famós centre comercial instal·lat en un edifici de malson arquitectònic, amb diversos nivells, escales, passadissos i terrasses. L’animació és constant, de dia i sobretot de nit, quan es converteix en la meca gai europea. En un dels bars d’ambient, l’Adonis, ens prenem un cafè de mig matí. El cambrer, un alemany tenyit de ros oxigenat i molt simpàtic em fa, quan s’assebenta que sóc de Barcelona:

catalán! -mentre amb el polze d’una mà fa un gest d’aprovació.

Igual que l’italià que vaig conèixer al metro de Milà. Qui va llegir la meva sèrie de posts sobre el viatge a Itàlia sabrà de què parlo.

Per la tarda seguim cap a l’oest, per una carretera que voreja la costa, infestada de blocs d’apartaments que, a la manera de nitxos, s’enfilen muntanyes amunt. Horrorós. Arribem al port de Mogán, petit poblet de pescadors que ha conegut en pocs anys un gran boom turístic (a la foto). Les botigues d’artesania i de records, els bars i els restaurants se succeeixen als seus carrers, mentre anuncien la mercaderia en les més variades llengües, llevat del castellà, pròpia del país on som. Vaja.

El vespre ens el reservem per anar al cinema, a Las Palmas. Títol de la pel·lícula? El orfanato. Ui, quina por!

La crítica, demà.

Gran Canària (1: anada un xic precipitada)

Vés on et porti el cor, ens deia Susana Tamaro, i a mi el cor ja fa un any que em porta a Gran Canària. He aprofitat el pont del Pilar per anar-hi i heus aquí les quatre anotacions personals del viatge. Considereu aquests lliuraments una continuació del meu post del 25 de maig, corresponent a una estada anterior a la mateixa illa. 

En marxa. Tot viatge comença amb problemes, i aquest no pot ser una excepció. L’autobús cap a l’aeroport del Prat ha estat suprimit. Així, tal com sona. Sense avís previ, han modificat els horaris i jo, voluntariós usuari del transport públic, no he tingut més remei que agafar el cotxe (sí, tinc cotxe) per ser a temps a l’aeroport. Pel camí encara he hagut de fer benzina. Un usuari, que sembla que baixi de la Figuera, em pregunta si s’ha de pagar abans. Li dic que sí, i llavors afegeix:

pero cómo sé yo cuánta gasolina quiero?

Ja us ho deia: si no ve de la Figuera, ve d’Arbeca.

Cues impressionants a l’aeroport, a facturació, als taxis, a tot arreu: és el primer de tres dies de festa, no ho oblidem. És hora de dinar i em menjo una diminuta porció de pizza freda, pagada a preu de caviar. Al quiosc no tenen ni l’Avui ni La Vanguardia, només premsa esportiva o imperial. Passo.

Pujo a l’avió i allí sí tenen premsa. La revista Iberia informa del 80è aniversari del primer vol Barcelona-Madrid. Llavors Barcelona sí debia comptar al mapa aeronàutic perquè era l’enllaç per volar de Madrid a Berlín. L’altra publicació que donen gratuïtament (sí, heu llegit bé) és Universal, un diari editat per la companyia aèria més interessant del que podria sospitar-se. M’assebento de les dades d’una enquesta espanyola, amb dues obvietats: la professió més mal considerada entre vint és la dels polítics (2,2 sobre 5) i el tema que suscita més interès són els esports (30 %). Aquesta és la radiografia del país que avui, 12 d’octubre, celebra la seva festa.

Repassada la premsa de bord, m’endinso en la lectura de La bogeria, de Narcís Oller, necessària pels meus estudis de filologia de la Universitat Oberta de Catalunya (necessària la lectura, no la bogeria). A punt d’aterrar l’avió, el comandant ens informa que la temperatura a Las Palmas és de 24 centímetres, però rectifica de seguida. Ens esperen els 24 graus centígrads, càlids i xafogosos de la capital canària.

Cercle d’Estudis Sobiranistes: a treballar

Avui s’ha constituït definitivament la fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes, de López Bofill i López Tena. De totes les iniciatives sorgides els darrers mesos per trobar una sortida cap el futur a l’atzucac polític en què es troba Catalunya (corrents de partits, plataformes, grups), confesso que aquest Cercle és el que millor s’adequa a la meva manera de pensar. Considero que és l’entitat més ben preparada (per components, per objectius i per mitjans) per fixar el full de ruta (per usar una expressió bastant suada) cap a la independència. Per tant, ja he agregat la web (encara en construcció) i em posaré en contacte amb ells, delerós d’estar informat de la seva evolució. És una iniciativa seriosa, que va per feina lluny de tacticismes electorals, i que compta amb una relació de col·laboradors que no pot ser més complerta (de Tremosa a Paluzie, de Carme Laura Gil a Jaume Renyer, fins i tot el president dels Altres Andalusos).

Senyors, a treballar!

p.d. mentre escric aquest post, porto 9.995 visites al bloc. D’un moment a l’altre, un desconegut lector tindrà l’honor de ser el que fa 10.000. Gràcies, qui siguis, i gràcies als altres 9.999.

Això de les llengües

És com una deformació personal. Analitzo l’ús de les llengües en qualsevol rètol o escrit que veig. I la cosa dóna per molt. Fixeu-vos, per exemple, en el què han escrit avui a la pissarra instal·lada enfront del bar de sota casa (respecto la puntuació): "Futbol: 17 hrs. Barça vrs. Atletíco". Els nois que porten el bar (obert fa pocs dies, per cert) són argentins i hi ha un 99% de probabilitats per pensar que el rètol s’ha redactat conscientment en castellà. Doncs no senyor. Si us hi fixeu, està en català (Futbol, sense accent) i en llatí (vrs., és a dir, l’abreviatura del versus, de freqüent ús anglosaxó). La resta són noms propis. El castellà, en sentit estricte, no figura enlloc.

Poc es poden imaginar els meus veïns argentins que, inconscientment, han contribuït una miqueeeeeeeeeeeeeta a la normalització de la nostra llengua, ni que sigui per un sol dia.

Quan pensen en mi

En pocs dies de diferència, algunes persones s’han recordat de mi, sabedores de la meva afició pel transport públic. La meva mare m’ha pogut lliurar, gràcies a una amiga seva de Palma de Mallorca, diversa documentació sobre el nou metro d’aquesta ciutat (inauguració, inundació i… interrupció sine die: té el rècord històric de menys dies en servei). El meu germà, al seu torn, m’ha fet arribar un curiós plànol del metro de Tòquio, tot en japonès, recollit per una amiga seva que va fer un viatge per aquell país asiàtic. A tots ells els estic agraït.

És molt agradable quan pensen en un, veritat? Doncs cada un de nosaltres també hauria de pensar una mica més en els altres. La veritable sorpresa, el que fa més il·lusió, és un petit detall i no un costós regal impersonal.

La solució, en tres dies

Em trobo a la bústia un paperet-propaganda, tot en castellà, d’algú que es fa dir "Maestro Musa". En un primer moment he pensat que el podia destinar a la meva campanya particular "Les 4 raons" (que segueix el seu curs), però com que no té cap adreça, no puc fer-li saber perquè és millor fer les coses en català.

El què m’ha resultat curiós és el contingut de l’anunci. Comença dient Primero el trabajo y luego pagar. Ai, carai. Continua parlant així d’ell mateix: reputado por su capacidad de solucionar todos los problemas, incluso los más desesperados. Aquest home és un fenomen. A continuació, la llista de qüestions que tracta: dolor, drogas, amor, suerte, protección, impotencia sexual. Així, tal qual, tot barrejat. Després diu los trabajos están garantizados, com els paletes o els plomers. I al final, una frase de difícil comprensió: resultado garantizado en 3 días (si hay algún problema en el año se puede volver). Atèn de 8 a 22 hores en dos telèfons.

Se m’ocorre trucar el Maestro Musa, per explicar-li el què està passant últimament a Catalunya. Fet i fet, soluciona tots els problemes, fins i tot els més desesperats, i ho fa en tres dies. I si no s’en surt, en el año se puede volver

Els papers, encara

Tant parlar de sobiranies, de referèndums i de promeses incomplertes, i havíem oblidat un tema menor: els papers de l’arxiu de la Guerra Civil. Doncs no, encara no ens els han tornat tots. Fins i tot en això es fan el longuis. Per reactivar-ne la reivindicació, la Comissió de la Dignitat ha organitzat un gran acte al Palau Sant Jordi el dia 21 d’octubre. El cartell és de luxe: Raimon, Maria del Mar Bonet…

Hem d’omplir el Palau!