Les set diferències

Com en un passatemps de diari, tots plegats podríem entretenir-nos a buscar les set diferències entre el País Basc i Catalunya, i no ens seria genys difícil de trobar-les. Com a mostra, els debats d’aquests dies en un i altre parlament. Allí el lendakari ha fet avui mateix una proposta clara sobre el futur d’aquella nació, amb dates concretes. Amb oposició, només faltaria, però ha tingut el coratge de plantejar horitzons creïbles i possibles. Al parlament d’aquí, ja sabem el pa que s’hi dóna: partits descol·locats, líders grisos o transparents, demagògia per sortir del pas (avui què toca, pensions o pisos?) i horitzons inconcrets, com no sigui el famós 2014.

País Basc. Ja ho vaig dir en un dels meus primers posts (el 31 de gener de 2007): això és un país!

Els mongols

Interessant exposició la que es pot contemplar aquests dies a la Sala de La Caixa de Pensions, a Tarragona. Tracta sobre la vida quotidiana dels mongols (hàbitat, estris de la casa, vestits, religió, jocs, etc.). Sorprèn com un poble amb unes condicions de vida tan dures (recordem que són nòmades) i amb una climatologia adversa ha sabut desenvolupar una cultura tan refinada, reflectida en tota mena d’objectes. 

Contemplant la mostra pensava en la relativitat dels conceptes de riquesa i pobresa, i senzillesa i complexitat, perfectament compatibles quan parlem d’aquesta manera de viure tradicional i honesta.

Una manera de viure que (cal dir-ho?) es troba en vies de lenta extinció. Aviat els nostres amics mongols, tots, gaudiran dels “avantatges” de la vida moderna. Benvinguts a la vulgaritat.

“Us declaro marit i marit”

La pel·lícula del vespre d’avui ha estat Os declaro marido y marido (I now pronounce you Chuck and Larry) i va de dos bombers heteros que s’aparellen (a Nova York) i es casen (al Canadà) com a "triquiñuela" per solucionar la situació familiar d’un d’ells. El fet de que hagin de semblar gais, davant dels inspectors primer i de tota la societat després, origina la previsible tirallonga de tòpics i equívocs a què ens té acostumats la filmografia nord-americana en els darrers anys quan es tracta d’abordar determinats temes. La pel·lícula pot recordar, en el seu plantejament, Salir del armario, però amb un guió molt més pobre que el film francès.

Correcció política a dojo: la pel·lícula és una verdadera filigrana per no ferir susceptibilitats d’orientacions sexuals, races, professions i aparences físiques. Un rerafons conservador, però, domina la comèdia: els gais ja són respectats, però continuen sent aquell col·lectiu que viu en un món propi i a part (a destacar l’escena del supermercat, on els protagonistes compren productes que els semblen gais; per la seva part, un inspector de l’administració troba que la brossa de la casa on viu la parella és poc "homosexual"). Per tranquilitzar la societat benpensant, cal dir que els dos protagonistes, que en cap moment es fan ni un simple petó, són respectivament un casanova col·leccionista de ties bones i un vidu que idolatra la seva difunta esposa. Tot en ordre, doncs.

Opinió del crític: si us poseu la protecció anti-ianqui, us pot arribar a fer riure (sobretot el japonès canadenc que casa els nostres dos masclets novaiorquesos).

Impressions de la nova València

He estat quatre dies a la ciutat de València. Feia alguns anys que no hi anava, i sempre havia sigut per passejar pel centre històric i per seguir de prop el procés d’expansió del transport públic de la capital. Però aquesta vegada ha estat diferent, i m’he entretingut a visitar el què podríem dir la "nova" València, és a dir, el faraònic desenvolupament urbanístic del llit del Túria.

Efectivament, el mot més adequat és el de "faraònic". Es tracta d’una successió de grans edificis estil Calatrava, posats un rera l’altre. El conjunt rep el pompós nom de "Ciutat de les Arts i de les Ciències", i hi inclou un auditori, un cinema panoràmic, un museu de ciència, un oceanogràfic, i em deixo coses. No dic que els edificis siguin lletjos, però una distribució entre diferents zones de la ciutat els hagués dotat de més valor.

Entro al museu de ciències, que rep el nom de "Príncipe Felipe" (sic). És el típic museu amb andròmines perquè infants i adults experimentin. No hi falta el pèndol de Foucault. També hi ha exposicions, no sé si permanents, sobre temes tan dispars com l’origen de la vida, les drogues i els premis Nobel Ramón y Cajal i Severo Ochoa. Per passar el dia bé, sobretot tenint en compte el xàfec que va caure a la capital valenciana.

Entro també a l’oceanogràfic. Rep aquest nom un ambiciós conjunt d’instal·lacions que reprodueixen hàbitats de diferents parts del món, amb aquaris, delfinaris i tota la pesca. Presència massiva de gent de totes les edats, barallant-se per veure de prop els peixets i fent-los fotos amb flaix, cosa no permesa. A pesar del cop de pala de 22 euros de l’entrada, la visita val la pena.

L’estança a la zona inclou també la visita al què acompanya tot el complex turístico-científico-cultural: centres comercials amb les inevitables franquícies i amb una ensordidora música ambiental, uns grans magatzems de tall britànic i finalment, pisos i pisos i pisos.

Tot molt "zaplanista", de nou ric. Com fent joc amb Benidorm i amb Marina d’Or. Per contrast, em passejo també pel barri del Carme, de la part antiga. Molt deixada, però més "autèntica": ciclistes, petits cafès, botigues tancades i abandonades… Ideal per fer-se una idea de com d’atractiva pot ser una ciutat sense necessitat de grans operacions urbanístico-especulatives. Que no la toquin massa, si us plau.

Laca

O Hairspray, la pel·lícula que avui he vist al cinema. Tres persones a tota la sala (comptant-me jo). No m’extranya: ens hem hagut d’empassar cinc (cinc!) anuncis de properes estrenes.

Es tracta d’una successió quasi ininterrompuda de números musicals ambientada al Baltimore de 1962. El film és entretingut, lleuger i ple de coloraines, però hi sobren plantejaments de correcció política (la integració blancs-negres se soluciona plis-plas en mitja hora) i el tradicional missatge nord-americà de que tothom té una oportunitat en aquest món, gordes incloses. La gorda no és altra que John Travolta, farcit de gomaescuma (que lluny queda Grease!). L’altra cara coneguda és Michelle Pfeiffer fent de pèrfida racista.

Consell del crític: vosaltres mateixos.

Benvingut, Bernat Joan

Bernat Joan arriba a la Secretaria de Política Lingüística amb un currículum immillorable a favor del català, últimament des de la pèrfida Europa. Esperem que continuï, i millori si pot ser, l’actuació de Miquel Pueyo, criticat per alguns pel seu optimisme i les seves dentetes. Ja m’agradaria veure algun d’aquests crítics al silló de Pueyo. Gestionar una cosa tan delicada com la normalització del català, amb la que cau, no és tan senzill.

Itàlia (i 7): iguals i diferents

Últim dia a Milà. L’avió surt al vespre, per tant tinc moltes hores encara per aprofitar i les aprofito. La jornada em proporcionarà, en la meva dèria de comparar Milà amb Barcelona i Itàlia amb Catalunya, exemples diversos de que som iguals i som diferents.

Començo el programa entrant a l’edifici de la famosa Biblioteca Ambrosiana (a la foto), amb quatre segles d’història, i visitant la Pinacoteca contígua, museu que conserva, per exemple, l’estudi que va fer Rafael del seu mural L’Acadèmia de Plató, el Còdex Atlàntic de Leonardo da Vinci i els guants que va fer servir Napoleó a la batalla de Waterloo.

Torno al Castello Sforzesco i em passejo pels seus jardins. Faig ús dels urinaris portàtils que hi ha instal·lats i em sorprèn el seu estat: nets, amb paper i, naturalment, gratuïts. Com aquí…

Dono un últim volt per les Galeries Vittorio Emmanuele. Hi han instal·lat una exposició informativo-propagandística sobre els projectes urbanístics del "gran Milà", regió de quasi quatre milions d’habitants. L’estrella del pla és el "Metrobosco", una espècie d’anella verda al voltant de la ciutat. Hi ha implicades diverses administracions i intueixo que ben coordinades.

De retorn a l’hotel per agafar l’equipatge, prenc el metro i un usuari despistat em pregunta per una estació. Li soluciono el dubte (domino bastant bé l’art d’interpretar plànols de metro) i llavors em comenta:

questo metro no è prattico…

Assenteixo la seva opinió. És un transport bastant perdedor. Em pregunta d’on sóc, i al dir-li que de Barcelona fa:

ah, spagnolo…

Abans de que jo li digui res, corregeix:

catalano…

Sembla que algunes coses ja comencen a estar clares lluny de Catalunya, i sense donar explicacions. Les explicacions -i les justificacions- cal donar-les aquí.

Agafo l’autobús per arribar a l’aeroport de Malpensa i tarda més d’una hora en fer 45 quilòmetres. L’embús de cada tarda a les sortides de Milà i un peatge (sí, un peatge) en són els culpables. Com aquí, i aquest cop sense ironia.

I amb aquestes dues últimes imatges negatives (metro perdedor i autopista congestionada) m’acomiado d’una ciutat i d’un país envejable en molts sentits que es mereix un arrivederci

Itàlia (6): decepcions a Milà

El quart dia italià em reserva algunes decepcions milaneses.

Tota gran ciutat té un gran museu i el de Milà es diu Pinacoteca de Brera, però no respon a les expectatives. No parlo del seu contingut, ple de pintura italiana i flamenca, renaixentista i contemporània, sinó de la seva presentació. Costa de trobar si no disposes d’un bon planell, a l’entrada no et donen ni una trista guia que et permeti orientar-te per les sales (em molesta visitar-les sense ordre cronològic o temàtic), enmig d’una de les sales hi ha una mena de taller de restauració de quadres protegit amb unes mampares de metacril·lat, i així fins al passadís de sortida on, de casualitat, hi descobreixo penjat el famós quadre que va inspirar el cartell de Novecento. Tots els progres dels vuitanta es penjaven aquest pòster a l’habitació.

El passadís del quadre de Novecento dóna pas a la inevitable botiga del museu, on hi adquireixo una samarreta amb aquell famós dibuix de Leonardo d’un home amb quatre cames i quatre braços. També hi compro un llibre de fotos antigues de Milà que inclou la que em tenia fascinat des que la vaig descobrir penjada a la tintoreria tarragonina on vaig habitualment (que es diu Milano): representa el Corso Vittorio Emmanuele, a principis de segle, amb dos tramvies circulant. Evocador.

Surto de la pinacoteca i em dirigeixo cap a Santa Maria delle Grazie, delerós de contemplar el Cenacolo (a la foto) de Leonardo. La gerra d’aigua freda me la proporciona la venedora d’entrades quan m’informa que s’ha de reservar prèviament per telèfon i que tot el setembre ja està ocupat. Donat el precari estat de conservació del fresc, les visites estan molt racionades, com feien amb les pintures d’Altamira abans de fabricar-ne una rèplica, i em sembla molt bé. Em quedo sense sopar…

L’últim desengany del dia arriba amb la visita al Museu de la Ciència. No deixa de ser el mateix museu que trobaríem a altres ciutats (artefactes de diferents èpoques, vehicles, mitjans de comunicació, estris perquè els escolars hi facin experiments…) però amb una sensació de molta provisionalitat, amb sales tancades i altres en reformes. Un soterrani del museu em promet una sala dedicada als transports i m’hi trobo ben poca cosa. Només la locomotora del darrer tramvia a vapor que va circular per Milà.

El vehicle va ser retirat el 1958. Una mica capbaix, jo també em retiro a l’hotel.

Itàlia (5): Gènova, la ciutat de Sant Jordi

Arribo de bon matí a l’estació de tren de Milà per anar a Gènova. Com que em sobra temps m’entretinc a admirar-la. És enorme, preciosa, d’estètica mussoliniana. Es troba en plena restauració i, tot i les moltes tanques i lones, continua sent plenament operativa.

Gènova és una ciutat força més desconeguda que Milà o Torí. La primera impressió és de que es tracta d’una ciutat més tòpicament italiana com podria ser Nàpols: trànsit anàrquic, roba estesa de balcó a balcó, imatges de sants a qualsevol racó… La visita turística la redueixo a la Porta Soprana (a la foto), amb unes torres medievals presidides per la bandera de Sant Jordi (blanca amb la creu vermella), patró de la ciutat, i a la catedral de Sant Llorenç, amb una façana de franges blanques i negres, típicament italiana, i amb un interior d’estils ben variats.

Dino a un petit restaurant que descobreixo en un carrer estret. El menú consta d’amanida de rúcula, nous i formatge calent de primer, i bou amb verduretes, tendríssim, de segon. Per beure, cervesa Menabrea e Figli. La broma em costa 28 ?, molt ben gastats.

No marxo sense pujar al metro, és clar. Perquè Gènova també té una curta línia de metro de sis estacions. En tres dies he conegut tres xarxes diferents: en total, a la meva vida, ja en porto 22.

Torno a Milà amb un tren que es retarda 40 minuts: no tot funciona tan bé com havia dit el primer dia. Al vespre, i com a contrast amb la Gènova mediterrània i popular, em passejo per la Via Napoleone milanesa, la més cara de la ciutat i a on es concentren totes les botigues de luxe (Armani, Dolce Gabbana, Prada…). Vestits, abrics, corbates, sabates, bosses impecablement exposats als aparadors i a preus, intueixo, prohibitius. Per cert, aquesta temporada estarà de moda el lila…

Conferència a l’Aleixar

Jaume Renyer, company de bloc a Vilaweb, va fer ahir una conferència a l’Aleixar amb motiu de l’Onze de Setembre. Títol, "Formes de vida i identitat nacional catalana". Contingut, una reflexió sobre diversos temes sòcio-polítics d’actualitat.

Donat que ens trobem en plena efervescència del què som, el què volem ser i com hi volem arribar, m’he animat a obtenir-ne el text complert i a extreure’n els punts que m’han semblat més interessants.

Comença l’amic Renyer citant dos filòsofs catalans, en Ferrater Mora i en Josep Maria Terricabras. Aquest reivindica el concepte de "fraternitat", entesa com a relació entre els membres d’una mateixa comunitat nacional, com a expressió igualitària, enfront de l’individualisme defensiu dels ciutadans. De Ferrater destaca la "continuïtat" com a forma de vida catalana, que comporta el compromís ètic de cadascú de contribuir en l’esfera d’actuació personal a la pervivència col·lectiva.

Un valor a recuperar és el treball, entès com a deure moral. El treball i l’aprenentatge continuat haurien de ser les bases de la realització del projecte personal de cadascú, davant l’enriquiment i la competitivitat sense escrúpols.

Després de detenir-se en les tres actituds davant la nació com a comunitat (la conservadora, la innovadora i l’absentista), recorda que hi ha prous referents intel·lectuals per modernitzar el discurs del catalanisme per tal de compatibilitzar catalanitat i realitat multicultural i perquè les diferents opcions partidistes en facin l’adaptació. Per connectar referents intel·lectuals i polítics, prou dissociats, ha nascut el Centre d’Estudis Sobiranistes.

Entra en la qüestió de les polítiques de gestió de la interculturalitat, que hauria de passar pel reconeixement de les agrupacions ètnico-religioses, el foment de líders civils i el manteniment de llurs vincles i el reconeixement de determinats drets culturals i lingüístics.

Finalment, per mi la part més interessant de l’exposició, parla de les diferents cares de l’anticatalanisme. El que perpetra l’estat a partir de decisions judicials, planificant infraestructures o consolidant mecanismes d’adhesió mitjançant l’escola, els mitjans de comunicació o la mateixa administració. Hi ha una banalització anticatalanista, sostinguda per determinada historiografia, que ha reduït el catalanisme a la defensa d’uns interessos de la burgesia i que ha tingut interès en separar la qüestió nacional de la qüestió social. Per últim, hi ha un nou anticatalanisme que defensa el cosmopolitisme i la confusió d’identitats, que considera el catalanisme més un estorb que una altra cosa i que es propaga quotidianament pels mitjans de comunicació. Per exemples d’aìxò ja no cal citar el llibre de Víctor Alexandre TV3 a traïció: n’hi ha prou en reflexionar sobre el tractament mediàtic que rep el catalaníssim corredor Alonso a la mateixa cadena.

Idees i argumentacions prou interessants per anar bastint el debat i perfilant la ruta que el país necessita de cara als propers i decisius anys.

Itàlia (4): Torí, la ciutat senyora… “non si toca”

Dedico el meu segon dia a Itàlia a passejar-me per Torí, la ciutat més senyora d’Europa, segons m’havien dit. Efectivament, només baixar del tren i sortir al carrer ja es nota un aire distingit i elegant en vianants i edificacions. Capital de la Savoia, la influència francesa hi és evident.

És diumenge i em topo, com a primera sorpresa, amb una mena de mercat de Sant Antoni a la Via Roma, plena de parades de llibres vells, segells i monedes. Arribo a la Piazza San Carlo (a la foto) i el moment és màgic: llu el sol, un músic toca sense fer soroll, la gent pren un cafè a les terrasses mentre conversa o fulleja la Stampa… És una ciutat europea i, efectivament, senyora.

Començo el meu periple pròpiament turístic i entro al Museu Egipci. La sala dedicada a les immenses escultures de déus i faraons, magníficament il·luminada, és atentament vigilada per dues noies que quan observen a algú posant els dits on no es pot, el renyen tot dient a l’uníson:

non si toca…

I ho fan amb aquella musicalitat típica de l’italià. Surto del museu i dino en una pizzeria amb taules a l’aire lliure. El fet de que estigui plena i vagi sol m’obliga a ocupar una llarga taula compartida amb més gent de diverses procedències (italians, francesos, holandesos). Una taula internacional, com diu un dels comensals. Com a curiositat, el restaurant ofereix a la seva carta la pizza "Sorpresa", on els ingredients són això, una sorpresa. No tempto la sort.

A la tarda, em passejo per la Via Pallazo Città, ocupat per parades que venen fruites, verdures i aliments envasats. Sento el comentari d’una parella espanyola:

esto también lo encuentras en el Caprabo…

Comentari molt espanyol, també. Arribo a l’església i museu del Sindone, el llençol que va cobrir suposadament el cos de Jesús. És un tema que sempre m’havia cridat l’atenció. Unes senyores grans, molt amables, pertanyents a la Confraria del Sindone, s’ocupen de donar tot tipus d’informació sobre la qüestió, et mostren el petit museu, t’obren l’església, et passen un àudio-visual… Per cert, el llençol està molt ben guardat al Duomo i només s’ensenya molt de tard en tard (l’ostensió, en diuen, d’aquest acte). Si és realment el sudari de Crist o no continua en el misteri i la meva posició respectuosa i escèptica sobre el tema no canvia, però almenys és millor visitar aquest lloc que no empassar-se la brossa del "Cuarto Milenio" televisiu.

Arribo, finalment, a un dels meus objectius del viatge. Pujar al metro lleuger de Torí, construït en motiu dels passats Jocs Olímpics. Automàtic, sense conductor, molt ben dissenyat pensant en tot tipus de minusvalideses, net, sense publicitat… Com a comparació masoquista amb el de Barcelona només diré que la freqüència de trens els diumenges a la tarda és de… quatre minuts! Un únic però: se m’ocorre fer una foto del tren i apareix un vigilant dient-me que està prohibit fer-ne, però sense dir-m’en el motiu. Al sortir de les instal·lacions, a més, uns altres vigilants obliguen tothom a mostrar el bitllet. Efectivament, el metro, com la ciutat de Torí, és molt senyora i non si toca.

Quan arribo, rendit, a l’hotel de Milà, encara tinc esma per mirar per televisió un interessant reportatge sobre el general Dalla Chiesa, conegut per la seva lluita contra el terrorisme i les diverses màfies, i que va tenir el final desgraciadament esperable. Un funcionari eficaç i honest en un país amb fama de tenir una administració que no ho és.

Onze de Setembre (i 2)

S’acaba l’Onze de Setembre. Mentre retiro l’estel·lada del balcó, faig memòria del què ens ha deixat el dia: la mecànica ofrena floral a Casanova, l’acte de la Ciutadella amb xiulets inclosos (és absolutament necessari fer cantar Miguel Poveda?), l’acte al Fossar de les Moreres (a tenir en compte sempre) i la concessió de la Medalla d’Or de la Generalitat a Pujol i Maragall, amb sucoses intervencions per part d’ambdós. També diverses activitats més cíviques i festives. Tot i el moment convuls que travessa el país (aigües turbulentes?) tot ha transcorregut raonablement bé.

Acabat de veure per televisió l’acte de la Ciutadella, i mentre feia zapping, m’he topat amb dues notícies a Antena 3: la festa del toro amb llança (una salvatjada que fan a Tordesillas) i l’última modalitat d’estafa, detectada a Sevilla (venen pastilles de sabó com si fossin telèfons mòbils). Aquesta és la nació que fa 293 anys exactes que ens domina: la nació insensible i de les ensarronades.

Onze de Setembre (1)

Comença l’Onze de Setembre. La bandera, que per primera vegada és estel·lada, ja penja al meu balcó.

Acabo de sentit el president Montilla en el seu discurs televisat: les mateixes frases de circumstàncies de cada any, només que ara pronunciades amb un accent millorable. Anem, doncs, a continguts més engrescadors; per exemple, l’Avui:

– entrevista amb Alex Salmond, primer ministre d’Escòcia ("l’SNP només vol per Escòcia allò que els altres països tenen sense ni plantejar-s’ho: el dret de decidir en quina societat volen viure"); dit i fet, vuit anys després de començar a gaudir d’autonomia i cent dies després de començar a governar, ja han fet públic el full de ruta cap a l’autodeterminació

– article de David González ("El fur i el contrafur": a partir d’una visita a la Casa de Juntes de Gernika, el periodista reflexiona sobre els furs i la seva naturalesa pactista entre rei i Corts)

– extracte del manifest del Cercle d’Estudis Sobiranistes, iniciativa de López Bofill i López Tena, que es proposa treballar seriosament per marcar el nostre full de ruta cap a l’autodeterminació, com ja fan a Escòcia; un full de ruta que no són capaços d’explicitar ni Carod amb les seves fugides endavant (com es menja 2014?), ni Mas amb els seus coneguts tacticismes amb un ull a les properes eleccions espanyoles, ni, per descomptat, Montilla, el de les frases de circumstàncies

– finalment, la notícia de la presència del venerable Dalai Lama, que ja haurà impartit la conferència sobre la felicitat, que tanta falta ens fa (això si ha sortit viu de les urpes de la Mònica Terribas)

Itàlia (3): els carrers de Milà i els seus contrastos

Surto de les galeries Vittorio Emmanuele i em topo amb la Scala, de discreta façana, com la del Liceu. L’entrada al museu, ple de quadres i bustos de cantants i compositors, dóna dret a ficar el nas a una llotja i contemplar la sala (a la foto) i l’immens escenari on hi han cantat els més grans belcantistes de la història, Pavarotti inclòs, és clar. Avui, però, qui hi ha són uns quants operaris que treballen en l’escenografia del ballet Don Chisciotte (Don Quixot), de la companyia de Nureyev.

Surto de la Scala i començo un esgotador periple pels principals carrers del centre milanès. Primer, pel Corso Vittorio Emmanuele, ple de botigues de moda, com ara Le Rinascente, una mena de Corte Inglés elegant. Com a culpidor contrast, davant els aparadors amb roba luxosa hi ha (massa) persones demanant caritat.

Després, la Via Torino, amb més botigues. En una d’elles, la FNAC, hi compro dues obres de dos coneguts milanès i bolonyesa, respectivament: la pel·lícula Il Gattopardo, de Visconti, i un CD de la Rafaella Carrà. Ja veieu que els meus gustos culturals són d’allò més eclèctics. Al final de la Via Torino hi ha els arcs de Sant Llorenç, punt de trobada de diferents tribus urbanes – punkis, gòtics, skins-, en aparent bona convivència. Em costa imaginar la mateixa escena a Barcelona.

Enfilo finalment la Via Dante, agradable carrer peatonal, on, després d’observar uns cartells de la secta Falung, denunciant la repressió que pateix per part de les autoritats xineses, uns metres més enllà un acordionista interpreta La Internacional. Definitivament, els carrers milanesos són plens de contrastos.

Itàlia (2): Milà i els collons del brau

El meu viatge d’anada no va tenir cap incidència remarcable, com no sigui el fet de que l’avió de Vueling (companyia guai i enrotllada, amb revistes Rolling Stones) es va enlairar amb més de mitja hora de retard. Explicació oficial: la Guàrdia Civil de l’aeroport del Prat exigia al comandant una targeta d’embarcament (!) que no tenia (?). Comentari del comandant:

estas cosas sólo pasan en España…

Té raó, senyor comandant de l’aparell. S’entén, doncs, perquè no volem que l’aeroport del Prat depengui d’Espanya?

L’aeroport de Milà es diu, premonitòriament, Malpensa. El primer contacte ja em va confirmar que em trobava en un recinte diferent on, segurament, els avions no es retarden per una trava burocràtica absurda. Efectivament, el recinte de recollida de l’equipatge és espaiós i, mentre esperes que surtin les maletes, uns grans taulers t’informen dels (molts) mitjans de transport de què disposa el viatger per arribar a Milà i a altres poblacions de la contrada. Qualsevol semblança amb Barcelona és, com les pel·lícules de ficció, una pura casualitat.

El primer dia el dedico a conèixer els indrets més interessants de Milà. El Duomo és, com molts altres monuments que he visitat, més petit del que sembla en fotos (com deia l’Empariues d‘Oh, Europa!: me l’imaginava més gran…) i l’estan restaurant, és a dir, la façana està mig tapada per lones publicitàries. La plaça, plena de turistes i venedors ambulants, està presidida per una estàtua eqüestre on el cavall sembla espantat davant la grandesa de l’escenari. El conjunt és troba assetjat per centenars de fastigosos coloms, verdaders protagonistes de la globalització: n’hi ha a tot arreu.

L’entrada al Duomo sembla una prolongació de l’aeroport, amb policies revisant bosses i butxaques i comprovant que vagis vestit segons unes discutibles normes (els mafiosos i assassins en sèrie poden entrar a les esglésies, sempre que no portin samarreta de tirants). L’interior del temple és realment esplèndid, amb uns vitralls enormes amb tot d’escenes, que venen a ser uns equivalents medievals dels còmics d’avui en dia).

Al costat de la plaça del Duomo s’alcen les famoses galeries Vittorio Emmanuele (a la foto), sempre plenes de gent i amb locals caríssims (un cafè, 3 ?). No hi falta (horror!) un McDonald’s, amb una retolació discreta, això sí: tot el conjunt de les galeries està protegit d’impactes visuals, coloraines i neons.

Al centre de les galeries, a terra, un mosaic que representa un brau té la zona dels collons completament gastada. Es tracta d’un costum supersticiós, de manera que qui faci girar el taló per la part més sensible de l’animal tindrà bona sort. És del mateix gènere que les monedes de la Fontana de Trevi o que els cops de cap a l’apòstol Sant Jaume: una tradició per fer-se la foto, sense més importància. No cal dir que tothom s’apunta a la brometa.

Demà continua la visita.

Itàlia (1): el país

Com deia ahir, en el preludi-esquela, he fet una escapadeta de cinc dies al nord d’Itàlia. Heus aquí, en còmodes fascicles, les meves impressions personals i les petites incidències del viatge.

Jo ja coneixia Itàlia. Concretament havia estat a Roma fa més de vint anys, però Roma, més que italiana, és romana, i jo el que volia conèixer és aquella part d’Itàlia en la qual més ens emmirallem els catalans, sigui per proximitat, per referents culturals o per clima, és a dir el nord.

Sospitava que em trobaria un feliç mestisatge entre l’alegria de viure mediterrània i la serietat centreuropea, i així va ser, almenys a Milà, ciutat on vaig passar més hores. Milà fa a Itàlia, aproximadament, el paper que hauria de fer Barcelona a l’estat espanyol mentre hi pertanyés: motor econòmic i potència cultural, contrapunt a la capitalitat político-institucional de Roma-Madrid. L’actualitat s’encarrega de recordar-nos, dia sí, dia també, que això no és així.

El tros d’Itàlia que vaig veure és envejable en molts aspectes. És llastimós que cada vegada que sortim del nostre país en direcció nord surtin inevitablement les comparacions, odioses, pel que fa a urbanisme, neteja, eficàcia dels serveis, tarannà de la gent… Doncs no cal anar a Alemanya o a Escandinàvia: el nord italià també té una societat que funciona. És una regió agradable, ben governada, pròspera, amb una gent educada i sociable. Té els seus defectes, naturalment, però em va semblar un país molt habitable i, tenint en compte que els paràmetres geogràfics són similars als nostres, no entenc perquè no podem ser com ells (deixo de banda la situació política respectiva: allí també hi ha algun marrameu).

En propers capítols ens passejarem per Milà, Torí i Gènova. M’acompanyeu?

Itàlia (preludi)

He visitat durant cinc dies diverses ciutats d’Itàlia i la casualitat ha fet que el meu retorn coincideixi amb la mort d’un dels seus fills més il·lustres, Luciano Pavarotti. Pensava dedicar alguns posts a la meva estada a Milà, Torí i Gènova, però el d’avui en serà només un preludi, a manera d’homenatge a un dels grans de la cultura.