La gran apagada: aclariment

El meu post d’ahir, sobre la gran apagada barcelonina, ha estat molt visitat, ja que figurava en una relació de blocs de Vilaweb sobre aquest tema d’actualitat. Gràcies a tots.

Rellegint-lo, no m’ha acabat de convèncer un extrem, que podria malinterpretar-se, i per això faig aquest aclariment. Ahir ironitzava sobre la senyora que no tenia microones per escalfar-se la llet; amb això no volia donar a entendre que aquesta apagada no hagi afectat de forma important la gent. Al contrari, ha afectat i molt a la vida quotidiana, als interessos de negocis i comerços, etc. Només volia fer entendre que som una societat que ens hem acostumat a totes les comoditats i que quan passa el que ha passat, grinyolem de seguida. Oblidem que antigament les condicions de vida eren molt més penoses.

De manera que hauríem de fer una distinció entre necessitats bàsiques i supèrflues, grinyolant per les primeres i tenint paciència per les segones. I parlant de grinyolar, entenc perfectament la ràbia i les protestes de la gent, però segueixo sense entendre que tot s’hagi de traduir, sempre, amb concentracions al mig del carrer, talls de trànsit, soroll de cassoles, etc. És molt cutre. Això a Suècia no passa (tampoc hi ha tants talls elèctrics, és clar).

La gran apagada

Ja tenim notícia per fer bullir l’olla uns quants dies: després del Carmel, les rodalies i el caos del Prat, què millor que una bona apagada elèctrica al Cap i Casal? Doncs aquí la tenim. Serà la famosa desconnexió d’Esquerra? Bromes a part, l’incident/accident ha servit per treure la fenomenologia de sempre, com en un guió ja preparat. A saber:

– polítics de totes les administracions escenificant "gabinets de crisi" (per tal que no es digui que no fan res): un ministre, un conseller i l’alcalde, van passar, un rera l’altre, pels micròfons de TV3 per repetir el què ja havien dit els titulars de les notícies i no per comprometre’s a millorar les infraestructures africanes que patim

– reportatges televisius sobre els greus problemes quotidians provocats per l’apagada. Quins problemes? Doncs, per exemple, una senyora que va haver d’escalfar-se la llet a la cuina de gas, perquè no li anava el microones, pobre!

– manifestacions als barris, amb cassolada inclosa, al crit de "menys policies i més electricistes" (sic). Per cert, a Ciutat Meridiana fa uns dies es queixaven exactament del contrari

Potser n’estem fent un gra massa. Quan jo era petit, i no parlo de l’època de les restriccions de postguerra sinó molt després, les apagades eren una cosa relativament habitual. A Nova York n’hi va haver una d’històrica. Diuen que els novaiorquesos van passar les llargues nits sense llum fent el més divertit que es pot fer a les fosques. Si aquí se segueix l’exemple, entre l’excitació del personal i els 2.500 ? que ha promès el govern espanyol, per Sant Jordi les maternitats tindran overbooking

Del tractament de les notícies

La mort de Jesús Polanco ("Jesús del Gran Poder") ens ha brindat un exemple ben senzill del que és la manera de tractar una informació, depenent del color amb que s’ho mira cada mitjà.

El País (propietat del finat): Polanco, líder de la comunicació, ha mort per l’agreujament d’una malaltia a les articulacions.

El Mundo (buc insígnia de la caspo-Brunete): Polanco, un dels espanyols més poderosos, mor d’un càncer.

Doncs això, cada dia de l’any, cada mitjà de comunicació i totes les notícies. Hem de llegir o escoltar-nos-les amb un filtre especial, com si prenguéssim el sol, i tot i així malfiar-nos del que s’hi afirma (pensa malament i encertaràs). Després, quan dubtes de la professionalitat dels periodistes, encara s’ofenen.

No havíem quedat que erem europeus?

La notícia del segrest de la revista El Jueves, per un dibuix suposadament ofensiu per la monarquia, ens torna a èpoques que ja crèiem passades. Quedi constància aquí del meu rebuig davant aquest atac a la llibertat d’expressió.

Segrest que no aconseguirà el seu objectiu: per començar, les noves tecnologies, com la que estic fent servir ara i la que fareu servir vosaltres per llegir-me, ja s’encarregaran de difondre la caricatura en qüestió, molt més que si s’hagués venut als quioscos; quioscos que estan esgotant uns exemplars que, segurament, es convertiran en peces de col·leccionista.

Aquesta decisió judicial, l’única cosa que farà es augmentar el nombre d’anti-monàrquics, que cal no confondre amb els republicans. Desgraciadament, a l’estat espanyol n’hi ha molts més dels primers que dels segons. És molt fàcil, avui en dia, criticar la monarquia espanyola (el què fa i el què no fa, el què ens costa, com vesteixen… des del marujeo fins a la grolleria). No és tan corrent, però, trobar republicans en sentit estricte: persones que, a la seva opinió sobre la forma de proveir la primera institució d’un estat, uneixen una manera de pensar presidida per una defensa a ultrança dels drets i llibertats, per un respecte escrupulós a l’opinió dels altres, per una visió laica de la societat, començant per l’escola… Però, és clar, això costa més i és un tarannà que no s’assumeix d’un dia per l’altre.

Durant anys i anys ens han dit que (els ciutadans de l’estat) "ja erem europeus". Amb la notícia d’avui comprovem que ho hem de posar en dubte. No tinc cap mena de dubte que acudits més sagnants contra les monarquies danesa o sueca no tindrien tants problemes de difusió als seus països. Però Espanya… España es diferente.

Amb T de tren, túnel i temple

El tren d’alta velocitat continua trobant obstacles de tota mena. No penso perdre ni quinze segons parlant dels pallassos que s’han penjat d’una grua per protestar per les obres, però sí que vull reflexionar sobre el conflicte amb el temple de la Sagrada Família, perquè em toca de més aprop.

Mireu, la meva infància va transcórrer al costat del temple: vivia molt a prop, la meva escola era l’edifici que va construir Gaudí al costat del temple i a la seva cripta vaig fer la primera comunió. Sóc un acèrrim defensor de la continuació i acabament de les obres del Temple Expiatori (que aquest és el seu títol), per molts progres, contraculturals i pixamandúrries que vagin apareixent defensant el contrari.

Malgrat aquest curriculum, per primera vegada a la meva vida m’he de posicionar en contra dels interessos de la Sagrada Família i he de defensar el traçat del tren. No hi veig raons per canviar-lo: que hi haurà un túnel al costat del temple? Ja n’hi ha dos des de fa molts anys: les línies 2 i 5 del metro, més a prop i menys profundes, per cert. Que hi ha perill de que hi hagin esllavissades o enfondraments com va passar al Carmel? Si les coses es fan bé, no, és clar. Si hem de desconfiar dels enginyers, dels supervisors del projecte, dels polítics que l’aproven, dels directors d’obra i dels treballadors que fan la feina, malament. Jo, si fos un d’aquests professionals, em sentiria especialment dolgut que es posés en tela de judici el meu treball. Un article de Ramon Folch a El Periódico d’avui ho explica molt bé.

Pagesos, ecologistes, okupes, usuaris de rodalies, gaudinians del temple… tanta protesta, ja cansa. Es tracta de disposar d’una excel·lent línia ferroviària d’alta velocitat i d’acabar un monument de fama mundial, i aconseguirem les dues coses, costi el que costi.

Urbanisme sospitós

Em critica un blocaire anònim (perquè els blocaires que em critiquen no donen mai la cara?) a propòsit del meu post de fa uns dies en què comparava el meu lavabo embossat amb polítics, empresaris, operacions urbanístiques… El nostre opinador diu que criminalitzo l’urbanisme en bloc, que n’hi ha de negatiu, però que la majoria és positiu i constructiu (mai millor dit), i que serveix per millorar la qualitat de vida dels ciutadans.

Evidentment, de la mateixa manera que parlava de "determinats polítics" també em volia referir a "determinades operacions urbanístiques", però em va sortir "operacions urbanístiques", a seques. No generalitzava i tothom va entendre el què volia dir.

De tota manera, haurem d’acceptar que els darrers anys s’ha produït un verdader abús en l’activitat constructora i invasiva del territori, per molt legal i molt legítim que sigui, que no sempre ho és. Creixement i especulació que tots acabarem pagant econòmicament i ecològicament, sense excepcions.

Nelson Mandela

Avui he mirat un documental en DVD sobre Mandela. M’agraden les biografies dels protagonistes del segle XX, i Mandela és un dels pocs que mereixen, realment, el qualificatiu de personalitat. El seu periple vital és prou conegut, però vull recordar-ne les grans fites: líder del Congrés Nacional Africà, condemnat a cadena perpètua per lluitar contra l’apartheid, va ser alliberat després de 27 anys de presó en condicions penoses (no se li va permetre assistir a l’enterrament del seu fill, mort en accident de trànsit). Malgrat tot, va esdevenir un símbol de dignitat, va contribuir a una transició pacífica i va evitar un enfrontament violent entre grups racials. Galardonat amb el premi Nobel de la Pau, la seva figura somrient i vestida amb camises llampants es va fer popular a tot el món. Avui gaudeix d’un més que merescut retir.

Mandela pertany a aquella generació de grans estadistes que s’ha anat extingint lentament i que posa de manifest, encara més si és possible, la mediocritat dels actuals actors de l’escena mundial. El líder de l’ANC no té res a veure, efectivament, amb Bush Jr., l’impresentable Chávez o els inquietants bessons Kaczynski, per citar només polítics elegits democràticament. Però, com diuen els espanyols, esto es lo que hay.

Festa major al barri

[Post dedicat a la meva cunyada, i malgrat això amiga, en la vigília del seu sant]

Demà és la Mare de Déu del Carme, patrona del barri tarragoní del mateix nom. És un barri estrany: vaig tardar anys a assabentar-me que al sector de la ciutat on vivia tenia aquest nom, té límits molt imprecisos i no disposa de cap plaça, carrer o monument que l’identifiqui o li doni personalitat. Malgrat tot, té la seva associació de veïns, amb poca activitat cívica coneguda, si exceptuem una campanya que ha endegat fa poc contra les antenes de telefonia mòbil (tema aquest que mereix un post per si sol).

El que sí que fa anualment és organitzar la festa major del barri. Res de l’altre món, però almenys trenca una mica la rutina: fira amb jocs infantils i xurreria, castells, avui diumenge petita processó i ahir dissabte xou nocturn fins a una hora respectable (aquest any el volum decibèlic ha estat discret, per sort).

En fi, visca la festa major!

Lavabo embossat

Feia temps que el lavabo de casa estava mig embossat: costava que l’aigua s’escolés i la pica feia mala olor. Avui m’he decidit a fer de "manetes" i solucionar-ho. He descargolat el que calia descargolat i he desenroscat el que calia desenroscar. No m’estranya la pudor que feia: una substància nauseabunda de color marró-gris, producte de sabó, pèls, dentifrici, etc., impregnava tota la tuberia. En pocs minuts ha quedat net i en condicions.

Mentre durava l’operació no he pogut evitar pensar en determinats polítics, en el 3%, en negocis-tapadora, en operacions urbanístiques, en màfies, mafietes i mangoneos diversos, en…

Parlem-ne?

El meu post d’ahir ha portat cua… lingüística. Un amable blocaire em fa notar que l’eslògan Parlem? que usa a tort i a dret una coneguda caixa d’estalvis de logotip mironià és incorrecte, ja que es tracta d’un calc del castellà Hablamos? El correcte seria Parlem-ne? Hi estic d’acord.

Ai, els pronoms febles! Mai no ho havien estat tant, de febles, com ara. La infiltració de les dues llengües invasores (el castellà i l’anglès) comporta l’empobriment de la nostra, sigui amb barbarismes, relativament fàcils de delimitar i corregir, sigui amb calcs o traduccions literals com en el cas que ens ocupa, que passen més desaparcebuts. Els reis d’aquest desori són, precisament, els publicistes: campanyes concebudes en castellà són després traduïdes literalment, sense massa manies.

Cómo se dice "hablemos" en catalán? Parlem? Pues, hala, parlem!

I no els vinguis amb pronoms febles.

Pronombres qué?

Parlem?

Avui he rebut una carta del president d’una caixa de pensions (no diré quina, però sapigueu que s’anuncia amb una estrella mironiana). Per dir-me què? Després d’anunciar-me, com de passada, que ha ascendit al nou càrrec, s’extén llargament per parlar-me de l’obra social de l’entitat i que enguany destinaran 400 milions d’euros a "donar resposta a les principals preocupacions dels ciutadans" (sic). Entendridor.

Hi ha coses que, amb el pas dels anys, sembla que haguem oblidat. Per exemple, la naturalesa de les caixes d’estalvis. Aquestes institucions van néixer, i ho segueixen essent, com entitats amb finalitat social, sense ànim de lucre. Per tant, quan tot un president d’una caixa (amb el sou que deu cobrar, molt "social") ens fa saber, com una gran cosa, que han destinat diners a finalitats socials, ens està explicant una perogrullada. El que realment ens interessaria saber, com a impositors, és en què destinen tots els altres milions d’euros de benefici anual.

Benefici obtingut, entre moltes altres procedències, amb els 80 cèntims d’euro que abono mensualment i religiosament per tenir els meus calerons en una llibreta. Sempre he sostingut que la nostra relació amb les caixes (i també amb els bancs) és bidireccional: és a dir, ells també són clients nostres, des del moment que els prestem uns diners perquè en facin no vulguis saber què. Per tant, no és just que el nostre client ens faci pagar una comissió pels serveis que ens dóna (custòdia i administració d’una quantitat); si vol fer negoci amb nosaltres, cosa legítima, que ens ofereixi un interès menor, però que no ens carregui mes rera mes una quantitat que, per cert, apuja per sobre de l’IPC i sense comunicar-nos-ho.

Les caixes d’estalvis ja no són aquelles entitats familiars, properes i entranyables, com "de casa". S’han integrat, sense cap mena de pudor, al joc del capitalisme més competitiu i globalitzador. El director de cada sucursal ja no és aquella mena de pàrroc en qui confiàvem una mica a cegues; al contrari, quan la seva publicitat ens ofereix la imatge d’un directiu que, amb un mig somriure, ens vol oferir algun producte (parlem?), una extranya i inquietant sensació ens recorre l’espinada.

Masoquisme a 10 per hora

S’ha fet públic un nou estudi sobre la mobilitat a l’àrea metropolitana de Barcelona. Després de donar diverses xifres absolutes i relatives pel que fa als mitjans de transport, arriba a la conclusió de que els barcelonins abusen del vehicle privat per fer els seus desplaçaments a la feina o als estudis, i que les carreteres no poden ampliar-se i allargar-se indefinidament.

No en fa d’anys que es diu això! Per descobrir aquesta sopa d’all no feia falta cap estudi.

El que passa a la conurbació barcelonina és fantàstic. Per analitzar el fenomen, cal abandonar els camps de la mobilitat, l’enginyeria i l’economia per anar a parar al terreny de la psicologia de masses. Només un expert psicòleg ens donarà una explicació de perquè més d’un milió de ciutadans es lliura diàriament a l’exercici masoquista de preferir desplaçar-se en automòbil (retencions-despeses-contaminació-difícil aparcament) i no en transport públic. No negaré que aquest també té alguns problemes: l’autobús, sense anar més lluny, també és lent per culpa… dels cotxes. Capítol a part són els trens de rodalies, que algun dia estaran gestionats amb dos dits de seny. Funcionin bé o malament, el metro, el tramvia, l’autobús i el tren de rodalies no presenten els inconvenients del vehicle privat i el que necessiten és un increment en el seu ús, que creï una dinàmica de més inversions i, per tant, una millora en el servei.

Com deia la Trinca, ara ressuscitada, "i és que els terraquis (els automobilistes) són uns pallussos, tenen un rollo molt mal muntat".

Qualsevol temps passat fou millor?

Ahir va passar un afilador per davant de casa. Em pensava que ja no n’hi havia, que s’havien extingit, però no. D’una banda a l’altra de carrer donava a conèixer els seus serveis amb el característic xiulet, mentre empenyia una mena de ciclomotor que li servia alhora per exercir el seu ofici. El que ja no vaig sentir és que cridés "se afilaaan… tijeraaas… cuchillooos… navajaaas…"

L’estampa de l’afilador és un d’aquells cromos que aviat haurem d’enganxar a l’àlbum de la nostra memòria, al costat de les porteres de finques (en vies d’extinció), dels gitanos de la cabra (fa uns deu anys encara n’hi havia) o els serenos (que també he viscut i que ara diuen de recuperar). Eren personatges que tenien el seu encant.

Avui també m’ha tocat fer funcionar la memòria. He anat a passejar pel nou front marítim del Serrallo, a Tarragona (per cert, que encara no està enllestit, igualet-igualet que l’aparcament del costat) i no m’he estat de recordar que aquell espai era ocupat abans per la llotja, on s’hi feia la subhasta del peix. També era una activitat molt característica, amb aquella cantarella de preus cada vegada més baixos (al contrari que les pintures de Sotheby’s). També tenia el seu encant.

Tot va desapareixent: les formes de vida, els oficis, les botigues, les tradicions… I si es mantenen, ho fan traïnt part del seu esperit. Caldrà donar la raó a aquell escriptor castellà (era Jorge Manrique?) quan va afirmar que cualquier tiempo pasado fue mejor. És una pregunta a formular-se: qualsevol temps passat fou millor? Sí? No? Sort que no podem viatjar al passat. Alguns tindríem dubtes de si fer-ho o no.

Les meves set meravelles del món

Un dia d’aquests trien les noves set meravelles del món. Una collonada com una altra, d’iniciativa privado-mercantil. La UNESCO ja ha posat les coses al seu lloc. És impossible fer un rànquing de tots els monuments del món, no se sap amb quins criteris. La moguda s’inscriu en aquesta moda d’esbrinar qui és el millor escriptor de la història, les cent pel·lícules imprescindibles o l’espanyol més important (marededéu…).

Com a contrapunt al catàleg que surti elegit (discutible i discutit), oposo la meva pròpia selecció: set paisatges o monuments que a mi, i no em pregunteu perquè, em van fascinar quan els vaig visitar:

1) Praga, en el seu conjunt: per a mi, la ciutat més bella del món

2) Les restes maies de Tikal, a Guatemala, emmig de l’espessa vegetació

3) La Torre Eiffel (em sembla que està nominada a la llista "oficial") sempre m’ha atret, ja des de petit

4) La ruta de les casbah, al Marroc: de matinada, el paisatge d’estrelles, palmeres i fortificacions, i de fons, música d’òpera, és sublim

5) La catedral de Colònia és preciosa i he tingut el privilegi de visitar-la en quatre ocasions diferents

6) El perfil d’Istanbul (l’skyline, que dirien els cursis), amb les seves nombroses mesquites

7) I, escombrant cap a casa, el monestir de Poblet, al vespre, quan els darrers raigs de sol cauen sobre les pedres daurades, és al-lu-ci-nant

Tothom té set meravelles per explicar, però no trobaríem dues persones que hi coincidissin.

Col·laboracions a la campanya “Les 4 raons”

La campanya “Les 4 raons” segueix el seu curs. Recordo que es tracta d’enviar un correu a aquelles empreses que ens llancen i llencen publicitat a les bústies sense usar el català. Un amable blocaire (Xavier) em suggereix dos nous arguments:

– que l’ús del català per part de l’empresa demostra proximitat i que fa la feina ben feta i amb qualitat (cito de memòria)

– que l’Ajuntament corresponent disposa d’un servei (gratuït o no) de traducció i consulta

Com que vull mantenir les quatre raons (per jugar amb el símbol de la mà amb quatre dits), he incorporat la primera de les raons a la 3a (l’ús del català fa augmentar els clients) mentre que la segona, al no tractar-se tant d’un argument com d’un recurs a utilitzar no la incloc als meus correu, però la tindré en compte de cara al futur.

Agraeixo sincerament aquesta aportació i també la d’altres blocaires que m’han fet saber que també estan enviant correus. A veure què passarà. 

Cartes a ERC: Carretero ensenya les seves

Em reincorporo al bloc després d’un cap de setmana fora de la Península amb un altre dels esdeveniments que ha protagonitzat Esquerra aquests darrers dies. Es tracta de la presentació en societat del corrent "Reagrupament.Cat". He llegit fil per randa el discurs del seu principal promotor, Joan Carretero, i com en el cas de la conferència de Puigcercós, en faig també una apressada síntesi.

Fa un ràpid resum a la història política més recent del nostre país: salt electoral d’ERC, formació del primer tripartit, elaboració del nou estatut… i esmenta les dues decisions estratègiques del partit que han desembocat en l’aparició de R.Cat: la ràpida formació del segon govern tripartit (amb les peculiars propostes partidistes: calçotada, "desconnexió") i la permanent i acrítica aliança amb el PSOE a les Corts espanyoles.

Parla de la formació del corrent dins Esquerra, al qual volen com a força principal, hegemònica i decisiva, que porti Catalunya cap a la seva sobirania, però una Catalunya lliure, no pura, en evident referència a les paraules de Puigcercós.

Proposa algunes mesures internes de caràcter organitzatiu per evitar la creixent professionalització del partit (incompatibilitat de càrrecs, limitació de mandats, un terç de la permanent sense càrrecs polítics, assemblees regionals anuals), reclama que l’eix nacional prevalgui sobre l’eix dreta-esquerra, crida als ex-votants perquè tornin a veure en ERC un referent i, per últim, advoca per un relleu en l’actual direcció política.

Finalment, fa una llarga relació de propostes a la ciutadania, a manera de línies programàtiques: alliberament nacional com a estat integrat a Europa; societat basada en el treball, l’esforç, el mèrit i la capacitat; justícia social i igualitària compatible amb una reducció del nombre de persones dependents; garantia d’ús, ensenyament i difusió del català i proclamació expressa de la politització de la llengua (aquí les al·lusions són per Carod); exigència del concert econòmic, acabar amb l’espoli fiscal i transferència immediata de les inversions que, estatut en mà, corresponen a Catalunya; seguretat de persones i béns, a la vegada que es vetlla pel prestigi de la policia; dret a un habitatge digne; el millor ensenyament possible, amb igualtat d’oportunitats, no de resultats, i educació responsabilitat de tota la societat; fer front a la immigració amb propostes clares allunyades de la correcció política (drets i deures ciutadans condicionats a la plena integració); treballar per una Catalunya productiva, eficient, competitiva, que inverteixi en infraestructures, comunicació, recerca, desenvolupament i innovació.

En faig un balanç idèntic a la conferència del conseller de Governació: plantejament que entra bé, però que cal analitzar amb més detall i, en tot cas, caldria veure com s’harmonitza amb el dia a dia gubernamental. Reagrupament.Cat basa la seva argumentació en dir que l’actual direcció ha fracassat en la seva estratègia, però el nou corrent, més que proposar una de nova, acut a grans principis i a proclames essencialistes, que els capitostos del partit ja s’han afanyat a denunciar.

Segueixo amb interès aquestes manifestacions de discrepàncies dins d’ERC (Carretero, Uriel, les JERC) pel que tenen de saludable confrontació d’idees i espero que no esdevinguin amb el temps bàndols irreconciliables que condueixin a escissions, "especialitat de la casa" independentista catalana. Si això passés, més d’un riuria molt a gust.