Puigcercós: ERC comença a ensenyar les cartes

Conferència de Puigcercós. Aquestes són les notes que he pres a partir de la seva lectura.

L’independentisme s’ha de basar en un triple pilar: el cultural-lingüístic, l’econòmic i el discurs cívic, inclusiu i integrador.

Què s’ha fet malament durant el procés estatutari? Quatre causes: tacticisme dels partits, debilitat de la societat civil, feblesa de la classe econòmica dirigent i desafecció d’una part de la societat (que es tradueix en abstenció).

Què ha de fer ERC per crear una nova dinàmica cap a la independència? Assumir el nou estatut i aprofitar-ne les escletxes i enfortir el país i la societat en la mesura que ara són febles davant una negociació amb l’estat.

Què s’ha d’enfortir? La llengua i la cultura: no refugiar-se en justificacions del passat o en processos globalitzadors, treballar més les eines a l’abast (ajuntaments, Consorci, entitats), "nacionalitzar" els nous catalans, crear estructures d’estat i espais de sobirania (blindatge del model educatiu, creació d’un espai de comunicació), convèncer i garantir que el català sigui el pal de paller de la integració.

Què més s’ha d’enfortir? L’economia catalana. No renunciar al que és imprescindible (infraestructures, recerca, més inversions), donar protagonisme a la societat civil si no es té estat o el tenim en contra.

Quin és el discurs civil i integrador? per convèncer i seduir aquell sector de catalans que no formen part del nostre univers simbòlic i que depenen d’un altre espai comunicatiu (Espanya), cal aprofitar les debilitats de l’estat: rodalies, discriminacions socials pel mal finançament, peatges de les autopistes…

En resum, proposa: lleialtat entre els partits per defensar els drets nacionals, enfortir i mobilitzar la societat civil, convertir la llengua i la cultura en l’eix vertebrador, internacionalitzar i fer competitiva l’economia, atreure els sector socials indiferents, consolidar un espai comunicacional propi, realisme i ambició per superar les febleses i limitar el suport a Madrid només si hi ha compromisos explícits.

És un resum fet depressa i corrents. El plantejament i les idees que fa els trobo correctes, però caldria que expliqués com casa tot això amb el dia a dia que es troba al seu Departament i al Consell Executiu, i amb l’expectativa de l’incert destí constitucional de l’estatut(et).

Veurem què diuen els comentaristes d’aquest discurs. De moment em quedo amb el detall de la menció d’un "pal de paller", molt pujolista. Qui ho havia de dir…

28 de juny

Avui és el dia de l’alliberament gai, lesbià i transsexual. Avui s’ha hissat la bandera irisada a molts edificis oficials. També avui, el DOGC publica el decret de creació d’un organisme consultiu que abordarà qüestions referides al col·lectiu GLBT. Si realment vol ser eficaç, de feina no n’hi faltarà: mobbing escolar, discriminacions laborals, agressions físiques i verbals, ocultació a les zones rurals… No tot es va acabar amb l’aprovació del matrimoni entre persones del mateix sexe (una de les dues úniques mesures positives del govern Zapatero, juntament amb la retirada de tropes de l’Irak). Tampoc tot s’acaba amb cossos danone, roba fashion i nits boges. Al col·lectiu gai i lesbià hi ha de tot, com a la resta de la societat: és el millor argument que té per integrar-s’hi del tot i definitivament.

La campanya “Les 4 raons” ja està en marxa

Dilluns de la setmana passada vaig iniciar una acció personal per aconseguir que la publicitat que ens llancen (i llencen) a les bústies sigui en català. Ja he enviat quatre correus (dues empreses tarragonines i dues multinacionals, tan conegudes com Sony i Leroy Merlin). Serà interessant veure la resposta i també ho serà si no diuen res.

Us recordo les quatre raons per fer publicitat en català: 1) És la llengua pròpia del lloc on visc; 2) És una llengua que necessita foment i protecció; 3) El seu ús fa augmentar el nombre de clients; i 4) Ho mana la llei, perquè és una oferta de serveis al consumidor.

Només adreço correus a empreses que tinguin botiga a Tarragona, que em dipositin publictat a la bústia  i que ofereixin productes o serveis.

Animo tothom a fer-ho.

Ja sóc centenari

Aquest és el post que fa cent. No em pensava fer-ne tants i amb tanta regularitat, tenint en compte que vaig començar la bitàcola fa uns cinc mesos. No és fàcil trobar temes per fer un comentari diari. En aquest sentit, el mestre és en Josep Maria Espinàs, que ha estat capaç de fer un article periodístic diari (primer a l’Avui i després a El Periódico) durant més de trenta anys!

En aquestes cent píndoles personals he tractat, simplement, d’explaiar-me una estona amb el primer motiu que em passava pel cap: notícies polítiques, temes socials d’actualitat, vivències personals… amb resultats desiguals, depenent de la musa de torn.

Ben fets o mal parits, els meus posts han merescut l’atenció de 5.355 visites, que agraeixo de tot cor. Ja sóc centenari. Demà, més.

La boda eurovisiva

Uns amics meus van ser convidats a assistir ahir a un casament a una població turística de la Costa Daurada. Ell, serbi, ella (perquè la boda era hetero) holandesa. Alguns dels assistents, bosnis. El jutge, català (almenys des del punt de vista pujolista). Els cambrers del restaurant on es va fer el convit, italians. El meu amic ho ha definit graciosament:

– semblava una boda d’Eurovisió

El nostre món ja és globalitzat: arreu hi ha gent de tot arreu. Les facilitats de mobilitat, el turisme barat, les migracions legals o d’estranquis, el mestissatge… han fet que es desdibuixin mica en mica aquell concepte de nació ètnicament pura. Això és bo, en principi, però no hauria de ser una excusa per la pèrdua d’identitat de cada poble, sobretot la d’aquells que, com el nostre, tenen una existència més precària. No sé si m’explico.

La llarga marxa

Motius professionals m’han posat en contacte amb el món del Camí de Sant Jaume. Concretament, avui he conegut el representant de l’associació d’Amics del Camí, la persona que s’encarrega, a Tarragona, de lliurar el "passaport" que duen els pelegrins perquè els hi sigui segellat a cada població per on passen. És sorprenent la volada que ha agafat el Camí de Sant Jaume els darrers anys. Quan anava a parlar amb aquest senyor m’he hagut d’esperar perquè estava atenent una parella que volia fer el Camí; quan m’he acomiadat, una noia s’esperava per fer-li unes consultes sobre el mateix tema. Tot en el marc de la cèntrica botiga que regenta el representant de la Confraria d’Amics del Camí, que així es diu l’associació.

De Tarragona a Santiago de Compostel·la hi deu haver, ben bé mil quilòmetres: una llarga marxa, com la dels xinesos. Crec que és xinesa aquella dita de que "una llarga travessia comença amb un primer pas". En un món que adora el consumisme material, les presses i la immediatesa, és bona cosa valorar la lliçó que ens donen els pelegrins, els devots, els excursionistes, els sonats que es llencen a fer el Camí de Sant Jaume, sense més armes que les cames, el silenci i el temps. Temps per pensar, per reflexionar, per fer-se les preguntes filosòfiques de sempre (qui som?, d’on venim?).

Els que han completat el Camí a peu asseguren que se senten transformats per dins. Serà veritat? Potser algun dia m’animo.

Socors, arriba l’estiu!

Quan escric aquestes ratlles comença l’estiu. Xafogor, xiringuitos, sorolls, petards, guiris, mosquits… però també fresca nocturna, gelats a la Rambla de Tarragona, concerts de Santes Creus, algun viatge… També ens lliurarem per un temps del futbol i de la política i això sempre s’agraeix.

Però el que marca l’estiu és la cançó de l’ídem. Encara no m’he recuperat de l’audició de Mecagüentó, del Georgie Dann (sí, encara canta, i tant si "canta"), quan he descobert la nostra cançó de l’estiu: Verigut, del menorquí Miquel Mariano (a la foto). Dues cançons patxangueres, però quina diferència l’una de l’altra! Ahir comentava el llibre de Patrícia Gabancho i les dues cultures. Avui no tinc cap mena de dubte de a quina de les dues pertanyo.

Entorn de la seguretat laboral

Avui, mentre esmorzava a una cafeteria de Tarragona, he pogut comprovar de primera mà com funciona en el nostre país la seguretat laboral, tema sempre d’actualitat. En una obra propera, un treballador enfilat dalt d’una alta escala i fent una soldadura; comencem a fer llista de les mesures de seguretat que NO complia? Ni arnès, ni casc, ni pantalla de protecció visual… Per cert, fumava, i crec que tampoc ho podia fer malgrat estar a l’exterior.

De qui seria responsabilitat si el noi hagués pres mal? Doncs com la grossa de Nadal, està molt repartida. Tothom té un trosset de pastís: l’administració, per no dedicar-hi prou recursos (i els que té els dedica a campanyes fora de lloc), els empresaris, perquè la pela és la pela (oblidant que a llarg termini la prevenció és una bona inversió) i els sindicats, especialistes en treure’s les puces de sobre (quan en definitiva el primer que no compleix les normes ni les exigeix és el propi treballador). No s’exigeix, no es fa cumplir, no es denuncia… És un cercle viciós molt ben engreixat que no para de girar i que anualment ens serveix les fatídiques estadístiques de treballadors morts o malferits, al costat de les no menys temudes xifres de víctimes per violència domèstica o a la carretera.

“El preu de ser catalans”

Fa alguns dies vaig acabar de llegir El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, de Patrícia Gabancho. Em va costar una mica fer-ho, perquè dóna la sensació que és una autora que va abocant sobre el paper les idees a mesura que li venen al cap, sense tenir massa cura de la cohesió del text.

Ja s’han dit moltes coses d’aquest llibre. Jo em limito a constatar que és una més de les obres d’ampolla mig buida i jo, com ja saben els que segueixen aquest bloc, sóc de l’ampolla mig plena. Té la virtut, això sí, de parlar clar sobre uns temes a on normalment s’hi passa de puntetes, o amb giragonses, o abusant d’eufemismes i correccions polítiques. Cal enfrontar-se a determinats temes tabú, però cal plantejar també solucions, alternatives, direccions clares, i això és el que Gabancho no fa, i si ho fa no ho explica bé.

L’acabament de la lectura coincideix amb la decisió sobre quins escriptors representaran la cultura catalana a Frankfurt. Aquesta vegada, i esperem que moltes més, tothom ho ha fet bé. Si a Catalunya existeixen dues cultures, la catalana i l’espanyola, tal i com Gabancho defensa, no s’ha produït cap conflicte entre elles i totes dues han estat a l’alçada de les circumstàncies, malgrat les maniobres d’algun diari que hagués desitjat una relliscada…

La batalla diària per la llengua (2)

Avui he iniciat una acció a favor de la llengua, molt senzilla. Es tracta d’escriure un correu electrònic a aquelles empreses que no usen el català en la publicitat que tiren a les bústies. Ja que ens les omplen de paperassa no sol·licitada, com a mínim que facin servir la nostra llengua.

He començat amb una propaganda d’una acadèmia privada de Tarragona que ofereix classes de repàs per l’estiu. El text és el següent:

“He rebut a la bústia una publicitat de xxx. En el text no s’empra en cap moment el català, tot i tractar-se d’una empresa situada a Tarragona. Se m’ocorren fins a quatre raons per usar la nostra llengua:

1a) És la llengua pròpia de la ciutat

2a) És una llengua minoritzada, que necessita foment i protecció

3a) El seu ús fa augmentar els clients, i la seva absència en fa perdre. Argument molt important tractant-se d’una empresa privada.

4a) Perquè així ho diu la llei, en tractar-se d’una oferta de serveis al consumidor.

Confio que en el futur usaran el català en la seva publicitat.

Atentament,”

Tot argumentat i educadament, com veieu. Ara caldrà veure el cas que en fan. Seguirem informant.

Sang a Barcelona, a les cinc de la tarda

Avui la gran notícia no és que el Barça guanyarà la Lliga (si la cort celestial ho vol, per molt que digui l’entrenador), sinó la reaparició en el món taurí d’un tal José Tomás, a la Monumental de Barcelona. Almenys és una gran notícia per La Vanguardia, que ho eleva a portada, contribuint així a que consideri la possibilitat de no comprar-la mai més. En pàgines interiors es torna a parlar de tan magne esdeveniment, amb articles dels turiferaris de plantilla (dit sigui de passada, que ridículs que són els escrits a favor dels toros).

Ho sento, el que diré ja ho ha dit tothom, però jo també necessito fer-ho. Sembla mentida que al segle XXI, a l’Europa dita civilitzada, encara s’organitzin i autoritzin espectacles on se sotmet a animals a cruels tortures fins a la mort. Sembla mentida que també es facin a Barcelona, contribuint així a la vinculació de la ciutat a un imaginari "espanyol".

Cal abolir definitivament del nostre país aquestes carnisseries. Canàries ja ho va fer; perquè nosaltres encara no? Tenim l’opinió pública favorable i l’Europa civilitzada i sensible ens faria costat.

(addenda: em nego a classificar aquest post en l’apartat "cultura", perquè els innegables elements culturals o populars que té aquesta festa no compensen, ni de bon tros, la barbàrie que s’hi perpetra)

Carta a l’alcalde Ballesteros

Senyor alcalde / amic Pep Fèlix,

Permet-me, abans que res, que et feliciti públicament per la teva elecció com a alcalde de Tarragona, la meva ciutat d’adopció, i que et desitgi un mandat ple d’encerts.

No et demano ni que transformis la ciutat de cap a peus, ni grans esdeveniments esportius o culturals, ni equipaments de cap mena, ni res de tot això.

Només et demano una cosa, molt fàcil de complir: que siguis el contrari del teu predecessor. Que siguis senzill, que reconeguis un error quan el cometis, que escoltis els ciutadans i que els tractis com a tals, que et deixis veure pel carrer com un tarragoní més; que no hagis d’anar mai a un jutjat, que no et vegis involucrat en casos de corrupció, que no fugin ni et dimiteixin els regidors del teu partit; i finalment, et demano que tinguis la decència de ser present a la presa de possessió del teu successor, quan pertoqui.

Els tarragonins també tenim dret a un alcalde normal, com la resta de poblacions catalanes.

Molta sort.

“La Vanguardia”, quina gràcia, tu!

Ja sabeu la darrera facècia de La Vanguardia? Per titular la notícia de la selecció d’escriptors a la Fira del Llibre de Frankfurt (com és sabut, tots pertanyents a la literatura catalana), ha recorregut a un joc de paraules, "Los 101 dálmatas". Una manera fina i rebuscada de dir que els catalans som uns gossets. Quina gràcia, tu!

Que el diari del comte de Godó no té un pedigrí excessivament catalanista ja ho sabíem, començant per l’escandalosa absència, quasi total, de la llengua catalana i acabant pel subtil menyspreu a ERC. Darrerament, però, sembla que el periòdic ha elevat el llistó de la seva animadversió contra la defensa de la nostra nació i la nostra cultura, i una de les mostres n’és el tractament que ha fet dels preparatius de la Fira del Llibre de Frankfurt. Com si d’El Mundo es tractés, ha emprès una campanya artificial amb l’únic objectiu de fer creure a l’opinió pública que els escriptors catalans de llengua castellana eren marginats o silenciats, quan, com després s’ha sabut, no ha estat així.

La rabieta ha vingut en forma de gràcia subtilment ofensiva. No és la primera vegada que desde La Vanguardia s’insulta els catalans: recordeu el cas Galinsoga. El que avui comentem no és comparable amb aquell ni per gravetat objectiva, ni per transcendència, ni per les seves conseqüències, que no en tindrà, però no deixa de ser preocupant que un mitjà de comunicació tan prestigiós (i també tan generosament subvencionat) caigui en aquestes pràctiques, més pròpies del centre peninsular.

En el nom del pare

Ahir la televisió va oferir, cosa rara, una bona pel·lícula. Es tracta d’In the name of the father, la història real de l’irlandès empresonat durant molts anys per una acció terrorista que no va cometre. L’escena final va aconseguir emocionar-me, cosa encara més rara que una bona pel·lícula a la televisió. És d’aquells films que combinen feliçment diversos ingredients: molt bones interpretacions, una temàtica cent per cent pel·liculera i de gran actualitat (política+terrorisme+policia+justícia+presons) i una banda sonora signada, entre altres, per Bono.

Perquè no se’n fan més, d’aquesta mena?

Polèmica a les aigües turbulentes!

Aquest bloc ja ha rebut els primers comentaris desfavorables. Es tracta del post que vaig publicar el 30 de maig sota el títol "Tancar televisions", en el qual criticava el tancament d’un canal de televisió veneçolà per part del govern d’Hugo Chávez, tot fent un paral·lelisme amb altres restriccions a la llibertat d’expressió (un diari basc, els repetidors de TV3 o les limitacions xineses a Internet).

Doncs bé, dues persones no hi estan d’acord. Signen com a "anònim" i com a "Joan". Si llegeixen això, m’agradaria que donessin la cara, cosa que jo sí faig. El primer ve a dir en el seu comentari que totes les televisions són de dreta (?) i sembla molestar-li el fet de que il·lustri el post amb un aparellament Chávez-Castro. El segon comentarista es limita a dir-me que "vaig molt perdut".

Em sembla intuir que estem davant la coneguda "comprensió" progressista davant règims dictatorials (Cuba) o democràcies dirigides per populismes demagògics (Veneçuela o Bolívia).

Tancar una televisió, tingui l’orientació ideològica que tingui, sempre és una limitació a la llibertat d’expressió i d’opinió. Sembla que la decisió del govern de Caracas va ser més aviat una no-renovació de llicència: és igual, és una mala notícia que un mitjà de comunicació incòmode amb el poder pateixi limitacions legals o tècniques. Els paral·lelismes amb altres situacions conflictives entre mitjans de comunicació i governs són obvis: per aquí anava la meva argumentació.

Per cert, l’esmentat conflicte es dóna en tot tipus de règims i latituds geogràfiques. Mireu si no: ahir mateix, vam saber que les televisions franceses han censurat les imatges del president Sarkozy lleugerament "marejat", que ja circulen profusament per You Tube.  

D’altra banda, el feeling existent entre els governs cubà i veneçolà i, especialment, entre els seus dos màxims representants, és ben evident. No em reca de tornar a il·lustrar el post amb la mateixa imatge.

No vaig perdut, no. Quan toca parlar de drets i llibertats, tinc un plànol i una brúixola que no fallen mai.

Queixar-se és gratis, de moment

Visitant aleatòriament blocs de Vilaweb, he topat amb el de Joan Pinyol "Des de la terra del paper": el 2 de juny passat va escriure un post titulat "No ho suporto". Es tractava d’un reguitzell de situacions socials i quotidianes que posen dels nervis el nostre amic blocaire. Vet aquí una de les coses que tots hauríem de fer de tant en tant: queixar-nos de les coses que no ens agraden o que no suportem, tinguin trascendència o no. I com que fer-ho és, encara, gratuït, aquí va la meva llista.

No m’agrada que ens serveixin els croissants amb aquella capa enganxifosa per sobre. Quina utilitat té? Omplir-te els dits d’engrunes que costen de treure.

No suporto la gent, sobretot dones, que potinegen les barres de pa al supermercat: que no saben que totes tenen la mateixa mida i el mateix punt de cocció?

No m’agrada la paraula "genial", usada a tort i a dret a les mediocres telesèries americanes. L’odio, de veritat.

No aguanto el soroll de les motos, em treu de polleguera, i no sóc l’únic, ni molt menys. Som legió.

No m’agrada que els diaris abandonin mica en mica la seva funció (informar) i es dediquin cada vegada més a la venda de tot tipus de productes que no tenen res a veure amb la noble (abans) professió periodística. Des de càmares de fotos fins a tovalloles. Fins i tot cullerots de cuina! Si el comte de Godó aixequés el cap…

Em subleva la invasió de màrqueting telefònic oferint ADSL i tota la mandanga, sempre havent dinat i per part de sudamericanes que no tenen ni remota idea de l’existència d’una cosa anomenada llengua catalana.

I de moment, això és tot per avui. Algú coincideix amb mi?

Tarda a Reus (juantxis al poder?)

Vaig passar la tarda d’ahir a Reus. La ciutat bullia, entre l’ambient comercial propi dels dissabtes, la celebració del Dia de les Seleccions Catalanes i diverses manifestacions folklòriques que no sé si hi tenien a veure. Els compradors passejaven per Monterols i Llovera, els nens jugaven a la plaça Prim i les terrasses eren plenes de gent fent la cervesa. Fins i tot vaig descobrir, entre la multitud, i de rigorós incògnit, la Rosa Maria Sardà, que hi representa una obra de teatre.

Vaig tenir interès en veure les dues noves realitats reusenques, acabades totes dues (quina casualitat) en vigílies electorals: la Capsa Gaudí, a la Plaça de l’Ajuntament, i el Centre Cultural del Pallol. La primera és un costós experiment turístico-cultural amb un atrevit disseny, millor que l’edifici del banc al qual ha substituït. El segon és una anodina col·lecció de franquícies comercials encara sense acabar. Altres novetats urbanístiques són diversos carrers i rotondes, que contribueixen a millorar l’aspecte de la ciutat.

Sí, Reus estava maca dissabte a la tarda. No em reca de dir-ho, tot i que no té gaire mèrit, ja que sóc tarragoní només d’adopció. D’altra banda, m’uneixen a la ciutat dels ganxets uns lligams molt forts per raons personals.

Semblava que amb una ciutat tant animada i tant esplendorosa, l’anterior equip de govern municipal guanyaria de carrer, però no: ho va fer pels pèls. I per més inri, molts ciutadans, més de mil, es van molestar a anar a votar i a fer-ho per la CORI, autèntica bufetada als politicastres locals i a la seva manera d’administrar la cosa pública.

(Per si algú encara no ho sap, la CORI, Coordinadora Reusenca Independent, és un partit que proposa pintar l’ajuntament de color rosa, instal·lar un polígraf al saló de plens i prohibir les obres al carrer durant quatre anys)

La política friki (juantxi en diuen ells) ja ha col·locat un regidor a una important ciutat catalana. És més que una anècdota o una notícia curiosa, i hauria de fer reflexionar a la classe política "seriosa". Lamentablement, no es donaran per al·ludits…

Avui és Corpus

Avui, dijous, és Corpus. Sempre m’ha agradat tot el que ha rodejat aquesta festa: "l’ou com balla" al claustre de la catedral de Barcelona (i a altres indrets), les cireres, les catifes de flors, les processons amb la custòdia, la festa de la Patum…

Tanta tradició popular debia fer nosa, perquè mica en mica se l’han anat carregant: trasllat de la festa al diumenge, ridiculització del vessant religiós, massificacions turístiques a Sitges i Berga…

El dia de Corpus era un dels tres dijous que lluïen més que el sol, però cada any està més núbol. Casualment, avui mateix la premsa es fa ressò del tancament d’una popular botiga barcelonina, la Joieria Bagués (el Regulador), a les Rambles de Barcelona. Al seu lloc hi faran, no podia ser d’altra manera, un hotel. Altres botigues tradicionals de la zona correran ben aviat la mateixa sort. Una altra fita en el camí de la vulgarització del nostre paisatge urbà i una altra agressió a la història, la tradició i la identitat que tant bé representa (o representava) el Corpus.

Abstenció (i 3): tots els polítics són iguals?

No, ja d’entrada. No tots els polítics són iguals. Això ho deia el dictador Franco (haga Vd. como yo: no se meta en política). La democràcia consisteix (o hauria de consistir)en això: poder triar entre diferents polítics, justament perquè són diferents; si fossin iguals no faria falta cap elecció.

Els polítics (i els partits, les idees i els programes) no són iguals, però a vegades ho sembla, almenys en determinades maneres de dir i de fer. Aquest comportament com a "classe política", a l’uníson, explicaria el convenciment popular a què fa referència la pregunta del títol i, en conseqüència, contribuiria a incrementar el rebuig o la protesta, en les seves quatre facetes (l’abstenció, el vot en blanc, el vot a opcions minoritàries i el vot friki).

L’actual sistema democràtic, o millor dit, l’actual partitocràcia està viciada. Símptomes? Els que vulgueu:

– Cúpules de partits decidint els noms i l’ordre dels candidats; la militància només hi intervé per ratificar acríticament la proposta

– Resistència a tota reforma electoral (per cert, a Catalunya no tenim llei: apliquem la de l’estat subsidiàriament): ni modificació del sistema, ni introducció d’alicients participatius…

– Opacitat pel que fa al finançament: generoses subvencions que no cobreixen, però, les costoses campanyes, misterioses condonacions de deutes (a canvi de què?), existència d’una omertà quan es tracta de determinades corruptel·les

– Imposició de blocs informatius als mitjans públics, posant en qüestió la professionalitat dels periodistes i, per tant, reconeixement implícit de dirigisme governamental de les emissores de ràdio i cadenes de televisió; els professionals ja han alçat la veu de protesta, amb tota la raó

– Propostes programàtiques contradictòries: o quatre idees generalistes sense comprometre’s, o bé vergonyoses subhastes de llocs de treball o pisos de protecció oficial, impossibles de portar a la pràctica

– Pactes postelectorals més propers al repartiment de cadires que a una altra cosa (després de les eleccions municipals, estem assistint aquests dies a un autèntic regateig de regidors i diputats provincials, digne d’una casbah magribina)

– Gestió de les institucions caracteritzada per una desmesurada presència de tot allò que té a veure amb la imatge i la comunicació (campanyes innòqües, opuscles informatius d’autobombo, primeres pedres, tallades de cinta, organismes sense objecte concret però amb logotip, pressupost i cadires calentones…)

– Professionalització de la classe política, que ha trobat en l’equació partit+institucions el modus vivendi i que assegura, de retruc, canines lleialtats

Podria seguir la llista, que m’ha sortit a raig. Totes aquestes deficiències han anat calant en la ciutadania i no sembla que els responsables estiguin gaire frisosos per solucionar-les. És més: ni tant sols les reconeixen.

La temptació davant tant desgavell seria no saber-ne res, no ficar-se en política (justament el què volia el dictador), abstenir-se… I això és el que no s’ha de fer de cap de les maneres. Tot el contrari, cal anar renovant els partits des de dins. Els militants de base d’avui són les cúpules del demà. Unes cúpules amb una mentalitat ben diferent, esperem.

Abstenció (2): matar el missatger

Deia ahir, en parlar de possibles responsables de l’alta abstenció, que a part de la classe política i dels propis votants calia fixar-se en els mitjans de comunicació. Els mitjans tradicionals (premsa diària, ràdio, televisió) tenen la virtut d’aparèixer sempre com els grans innocents sigui quin sigui el tema que es tracti. Si ens els hem de creure, sempre són independents (ehem!), sempre neutrals (ehem!), sempre professionals (em quedaré sense veu de tant tossir). Ells, pel que diuen, són uns simples missatgers de la notícia, a qui no és lícit matar si aquesta és dolenta.

Doncs potser sí que caldria matar-los (metafòricament, és clar). No, els mitjans de comunicació no són mai innocents. Tots, inclosos els públics, serveixen a uns interessos ideològics o empresarials (o a tots dos). Aquesta és l’única explicació a tot: tractament de la informació, manipulació, censura, ús d’un lèxic determinat… La batalla per una audiència més gran o una major tirada o la lluita per fer prevaler una ideologia no coneix límits deontològics, per molts CAC o defensors del lector que es creïn.

En aquest context de potineig de les notícies s’inscriu la concepció de la política (la totalitat dels partits o bé una part) com una realitat negativa. S’amplifiquen els aspectes més dramàtics o cridaners, es tendeix a presentar la classe política com un conjunt de corruptes o d’aprofitats, se l’exposa a la teatralitat i al ridícul. L’oient de la ràdio, l’espectador de televisió o el lector de diaris és un mer ésser passiu que s’entreté amb les actuacions d’uns personatges aliens a la seva vida quotidiana. Només faltarien les crispetes. Quan arriben unes eleccions, els mitjans de comunicació fan passar cada candidat per un procés vergonyós: preguntes banals (on es compra les sabates, què li agrada menjar), entrevistes a les cònjuges (segueixen essent majoria els homes heterosexuals) o fotos de grup fent el paripé, ja qüestionades en aquesta darrera campanya. Áixò pel que fa als caps de llista: dels altres, ni gall ni gallina. De grans idees-força, programes o compromisos concrets, poca cosa: només alguna proposta que passa al silenci de l’hemeroteca.

Amb aquest panorama, es reforça l’allunyament del ciutadà respecte a la cosa pública, entesa en el seu sentit més noble, i no és extrany que s’incrementi la seva desmotivació. Esperaríem dels mitjans de comunicació un tractament més seriós i rigorós del procés electoral, però manen altres factors.

La nit de les darreres eleccions, Joan Ridao, un dels millors polítics catalans, va gosar dir que els mitjans de comunicació havien afavorit l’abstenció de tant parlar-ne prèviament. L’endemà, el linxament contra Ridao era general: el polític de Rubí havia trepitjat un ull de poll. I és que els missatgers tenen els peus molt delicats…

Abstenció (1): tant costa anar a votar?

Em sumo a l’allau d’opinadors professionals i amateurs que pontifiquen sobre l’alta abstenció de les darreres eleccions municipals, i ho faré en fascicles, com el Planeta Agostini. És lloc comú encolomar als polítics el fet que els ciutadans no acudeixin a les urnes en la proporció esperable. Discrepo en part: com a mínim hi ha dos responsables més: els mitjans de comunicació i els propis ciutadans. Parlem d’aquests darrers.

Es tendeix a explicar l’abstenció per factors com la meteorologia o el fet de ser un dia festiu i per tant ociós. Tot i les ganes que es puguin tenir d’anar a la platja, al camp o a no fer res, tant costa anar a votar? Semblaria que és una proesa insuperable pel ciutadà normal i corrent, però no: tenim el col·legi electoral pràcticament al costat de casa, els partits ens envien les paperetes i els sobres al domicili, no cal fer grans cues, disposem d’onze hores (onze!) per exercir aquest senzill dret… Jo em pregunto: quan es diu que la gent no vota perquè prefereix la platja, és que s’estan onze hores entre anar, espatarrar-se a la sorra i tornar a casa? Però no havíem quedat que prendre el sol és dolent per la pell? O és que els catalans tenim la platja a 800 km. com els madrilenys?

Per tant, per dificultats no serà: el procediment és molt senzill, fa trenta anys que es fa de la mateixa manera, en la majoria d’eleccions no cal marcar creuetes i hi ha una sola urna… Però no, el ciutadà, en ús del seu legítim dret a votar o no, opta per això darrer, en la confiança que ningú li ho retraurà i en el convenciment de que l’opinió pública té els culpables molt ben identificats: els pèrfids polítics que són uns aprofitats, uns corruptes, que no s’ocupen dels problemes de la gent i que, en definitiva, són tots iguals.

Després seria el moment de recordar allò de "si no has votat, no et pots queixar". Savi principi. No s’arriba a saber mai quants dels que es queixen per qualsevol mitjà i pels temes més diversos (habitatge, túnels de tren, inseguretat…) han anat prèviament a votar i contribuir així a impedir que ocupi el poder l’alcalde contra el qual protesten.

Un últim apunt de caire ètic. Votar periòdicament en condicions lliures és un privilegi que no tenen mils de milions de persones al món. Nosaltres mateixos no ho vam poder fer fins fa 31 anys. Prendre’s la molèstia d’acostar-se al col·legi i votar el que sigui (A, B o en blanc) constitueix un deure cívic, i no fer-ho, una falta de consideració envers aquella part de la humanitat privada de llibertat.

Demà, segona entrega.