Boda gai

Avui s’ha casat un amic meu. I ho ha fet amb un altre home. El fet no seria significatiu si no fos la primera vegada que això passa en el meu cercle d’amics, coneguts i saludats. Ha estat un acte senzill, sense més pretensió que regularitzar una situació d’anys de convivència.

Com han canviat les coses en poc temps: fa trenta anys, les associacions de gais (les lesbianes ni existien) no es podien legalitzar perquè "promovien l’escàndol públic" (sic). El 2005, el parlament espanyol reformava el Codi Civil per tal de permetre el matrimoni homosexual, en una decisió certament sorprenent i valenta, atesos els antecedents en aquesta qüestió.

Això demostra que no és veritat que mai no es pugui canviar res, ni que no sigui possible el progrés, ni que les institucions siguin sempre inútils, ni que els problemes siguin perpetuament irresolubles. Només fan falta idees clares i determinació.

Per cert, si algú altre està interessat en passar per la vicaria (pel jutjat, millor dit), que sàpiga que a Barcelona, segons ens informa avui la premsa, ha obert una botiga de vestits per bodes… gais. Aquí el més tonto fa culleres o, com diuen els espanyols, el que no corre vuela.

Tancar televisions

El president Chávez de Veneçuela ha clausurat una important cadena de televisió, crítica amb el seu govern. Contra la llibertat d’expressió, contra el dret a difondre idees, contra la necessitat d’intercanviar opinions, els governants sempre tenen una recepta a punt: tancar diaris, clausurar cadenes de televisió, precintar repetidors, censurar pàgines d’internet… És igual si les ordres vénen de Madrid, Caracas, València o Pequín. És igual si es tracta d’un govern democràtic o autoritari. A l’hora d’alçar barreres comunicatives es produeix una extranya unanimitat.

Perquè els fan tanta por certes llibertats? Que obrin les portes i finestres de bat a bat! Que circuli aire fresc!

Eleccions, apunts telegràfics

De molta urgència, per dos motius: vaig just de temps i el tema eleccions em (ens) comença a sortir de les orelles.

Tarragona: s’ha acomplert la meva aposta (govern liderat per Pep Fèlix i Sergi de los Ríos). M’alegro per la derrota de Convergència (adéu prepotència i demagògia per una bona temporada).

Abstenció: decebedorament alta. Però no és només l’abstenció, és el vot en blanc, són les candidatures xenòfobes, els siudadanus, els frikis (a Reus tindran l’Elvis al saló de plens, no és broma)… Les nostres forces polítiques majoritàries necessiten urgentment un bon oculista perquè els tracti la miopia.

País Valencià: tornarem a lluitar, tornarem a sofrir… vencerem alguna vegada?

Illes Balears: el contrapunt esperançador a València. Llàstima que tot depengui de Maria Antònia Munar. Com s’ho fa aquesta dona per estar sempre al lloc adequat?

CUP: la sorpresa, l’agradable sorpresa. Ja li diuen el "vot Oleguer". Benvinguts. Confio que Esquerra prengui bona nota.

Escapada a Barcelona

Avui tocava escapada -anar i tornar- a Barcelona. M’agrada anar a la meva ciutat, malgrat els turistes, els trileros, les places dures i les franquícies comercials.

La primera cosa que he fet en arribar a la capital ha estat anar a la perruqueria (jo sempre em faig tallar el cabell a Barcelona: Julio, rentar i tallar, 15 ?). Després m’he comprat un llibre (una guia de Dublín, ciutat que visitaré en un futur llunyà) i roba (quatre coses de cara a l’estiu). He dinat en un d’aquests buffets amb moltes amanides i pasta però gens de carn (9,95 ?).

A continuació, un tomb per la plaça de la Catedral, on s’hi feia el Projecte dels Noms. Es tracta, com ja sabreu, d’una exhibició anual de tapissos decorats de maneres molt variades: cada un està confeccionat en memòria d’un traspassat a causa de la sida. És un esdeveniment molt emotiu.

I per acabar, cinema. He anat a veure, abans que la retirin ja de les pantalles, El coronel Macià. El guió és un reguitzell de fets i situacions que ens són extranyament familiars (substituint potser els militars per la Brunete mediàtica). Han passat cent anys, justos, des de les eleccions de la Solidaritat Catalana (un dels temes de l’argument) i el problema catalán continua, tal i com va vaticinar Cambó, que també apareix a la pel·lícula. En tot cas és un film recomenable.

I final de l’escapada. Un dia a Barcelona, ciutat que demà sabrà, com tots els altres municipis, quines mans potineres la governaran els propers quatre anys. Que Santa Eulàlia (la verdadera patrona de la ciutat) il·lumini a electors i elegibles.

El Rocío, des del balcó

Volia parlar de la campanya electoral, que afortunadament avui s’acaba, però en tinc tan poques ganes com de tirar-me del balcó.

I, justament sortint al balcó (no per tirar-me, és clar), m’ha vingut la inspiració: pel costat de casa passava una llarga processó de carros i de persones amb vestits acolorits. Ha resultat ser el Rocío: a Tarragona, amb una important colònia andalusa, se celebra el Rocío.

És un tema que admet més d’una lectura. Vagi per endavant el meu respecte per qualsevol manifestació, més si és de signe tradicional i popular. El que no em convenç tant, i amb això crec coincidir amb una opinió molt estesa, és que calgui donar a aquests esdeveniments la importància que no tenen. Passa igual amb la Feria de Abril. No deixa de ser una pàl·lida imitació de la de Sevilla, i la que es fa a Tarragona encara és més pàl·lida respecte a la de Barcelona. El sentit primigeni d’aquestes festes (reviure-les a partir de l’enyorança per una terra i una societat llunyanes) es desvirtua any rera any: no crec que la majoria de dones que avui desfilaven per davant de casa amb les seves vistoses faralaes fossin andaluses de neixement, sinó catalanes de primera o segona generació. Unes catalanes i catalans de procedència andalusa no satisfactòriament integrats del tot, per dir-ho en termes amorosits. Sobre la qüestió, complexa, delicada, polièdrica, n’ha parlat la Patricia Gabancho en el seu exitós darrer llibre.

Com cada maig, un sector de la nostra societat va picant de mans en honor de la Blanca Paloma, orgullosa d’una tradició però també no contribuint de cap manera a la cultura catalana (només cal veure els cartells de la festa, per cert amb suport institucional: endevineu en quina llengua estan redactats?). I mentre ho fan, va arribant a les nostres terres altres persones, de cultures més diferents i costums a priori més dificultosos d’assumir. Tornarem a caure en els errors d’una integració deficient o mal resolta?

De moment els polítics posen el seu gra de sorra en la "solució" del problema: el candidat a l’alcaldia de Tarragona per Iniciativa ha proposat convertir l’edifici del Banc d’Espanya en una mesquita. No consta de què era el carajillo que es va prendre abans de dir-ho, però de seguida va rectificar. Qui no ha rectificat és el Partit Popular de Badalona i el seu DVD, de contingut nefast.

Veieu com he acabat parlant de la campanya electoral?

Una volta per Gran Canària

El darrer cap de setmana l’he passat a Gran Canària. És una illa que he visitat diverses vegades per raons personals, però que en aquesta ocasió he conegut amb més detall, explorant-ne alguns racons, poc coneguts de Catalunya estant.

Vam passar, venint de Las Palmas, per la població d’Arucas, amb una curiosa església d’estil neogòtic, francament inesperada (a la foto). Vam arribar, per sinuoses carreteres, fins el centre de l’illa, a un lloc conegut com La Cruz de Tejada, indret que en podríem dir "típic", turísticament parlant: un parador, souvenirs, un servei de transport en burro, postals… i unes vistes precioses, això sí. La mica de boira no ens va impedir contemplar el Roque Nublo, el cim més alt de Gran Canària, de peculiar forma, i al seu costat El Fraile, una capriciosa formació geològica.

Vam conèixer, en dos dies, sengles pobles de pescadors: Agaete i San Nicolás. El primer és famós perquè hi ha (hi havia, millor dit) El dedo de Dios, una peculiar escultura natural emergent de l’aigua, erosionada al llarg dels segles i que un temporal es va carregar fa pocs anys. Diuen de refer-lo. Els dos pobles esmentats són nuclis petits però amb nombrosos llocs per dinar, senzills i animats de gent, més del país que turistes, la qual cosa s’agraeix. Hi vam menjar les famoses papas amb mojo picón, acompanyades de peix, és clar. A Agaete, en concret, medregal (no surt al diccionari de la Real Academia, però sí al Google), sota l’atenta mirada de diferents candidats a les properes eleccions, que ens contemplaven des dels fanals d’on penjaven. Cal dir que dinàvem a l’aire lliure, de cara al mar.

Les eleccions a les illes Canàries són més complicades que aquí. Es voten tres llistes a l’hora (ajuntaments, cabildos i parlament autonòmic) i s’estil·la molt fixar fotos dels candidats als fanals i als arbres, de dalt a baix, sense observar cap ordre ni criteri de partits. En canvi, no són habituals les grans tanques publicitàries. Es diria que es practica una campanya més propera al ciutadà, més "humana", cosa que es troba a faltar al nostre país. De tota manera, s’adiu molt al caràcter dels canaris.

També vam passar, en un sol dia, d’un extrem a l’altre en termes paisatgístics: de la varietat més sorprenent de vegetació a zones totalment àrides, de núvols baixos (inhabituals a la zona) a un sol de justícia. A les illes Canàries n’hi diuen el petit continent, perquè tenen tots els paisatges i tots els climes en un reduït espai. Només ens va faltar la neu, però per això calia anar a Tenerife…

En resum, una terra preciosa i poc coneguda. Aneu-hi, val la pena.

Perquè m’agrada Tintín

[Post dedicat al meu germà petit, molt més tintinaire que jo]

Avui, tal i com ens recorden tots els mitjans de comunicació, Hergé, el creador de Tintín, hagués complert cent anys. A casa vam aprendre a llegir en català gràcies als Tintín i al Cavall Fort.  En aquella època, parlo dels anys seixanta, no se’n parlava tant com ara, però els dibuixos ja van aconseguir entretenir-nos, divertir-nos i educar-nos. Sempre estaré agraït als meus pares que ens compressin El tresor de Rakham el Roig (em sembla recordar que aquest va ser el primer volum que va entrar a casa).

Perquè m’agrada el Tintín?

Primer, perquè està molt ben dibuixat. Sóc un entusiasta de la línia clara. Meticulosament documentat, elaborat i dibuixat.

Segon, perquè és cultura europea, belga, del rovell d’Europa, allunyat de la gasofia nord-americana que ens envaeix nit i dia, i malgrat això, ha aconseguit ser conegut a tot el món.

I tercer, perquè és transmissor d’uns valors que determinada progressia no entén o menysprea.

De Tintín se n’ha tret tot el suc possible: edicions i més edicions, traducció a dotzenes de llengües, museus, exposicions temporals, estudis, imitacions, paròdies, clubs de fans… És un autèntic fenomen cultural. Cada vegada que rellegim les 62 pàgines (ni una més ni una menys) d’una aventura, hi fem nous descobriments.

M’agrada el Tintín. Jo encara diria més: el Tintín m’agrada, llamp de llamp!

 

Volare, oh, oh

En pocs dies, he sabut que tres persones properes a mi volaran a, respectivament, Canadà, Islàndia i Jordània. Com qui diu a la cantonada. Viatjar s’ha convertit en una activitat quasi quotidiana, per als qui s’ho poden permetre (que cada dia són més). Tothom ens ho posa fàcil: vols de baix cost, tràmits per internet, un euro fort… Però no tot són flors i violes. Que els ho preguntin, si no, a aquests pobres periquitos, tirats al Prat, o abans a les víctimes d’Air Madrid i, encara abans, als soferts viatgers que van patir la revolta dels treballadors un malhaurat mes de juliol.

És curiós que ara que viatjar està a l’abast de tanta i tanta gent, apareguin nous obstacles: cues interminables a facturació, controls de documentació, de metalls i de líquids (la incomprensible i ridícula norma sobre les ampolletes de 100 ml), avions claustrofòbics sense menjar, sense suc de taronja, sense diaris, sense res de res (justet et saluden a l’entrar)…

Res no deté els intrèpids viatgers del segle XXI, i si s’ha d’anar a Islàndia com abans s’anava a Montserrat, doncs s’hi va!

Volare, oh, oh!

Tarragona, pel canvi (i 5)

Ja fa dies vaig donar per closa la tanda sobre les eleccions municipals a Tarragona, però el tema encara dóna de si. Avui el Canal 33 ha ofert un debat entre els alcaldables, just el mateix dia en què el consistori ha aprovat, a correcuita, el nou Pla d’Ordenació Urbanística. Un projecte molt important per la ciutat -per qualsevol ciutat- i que feia crec que vuit anys que esperava aquest moment. Ha hagut de ser ara, precisament ara, que l’ínclit futur ex-alcalde Nadal hagi decidit desbloquejar-lo. Feia una certa impressió veure al saló de plens sis -sis!- alcaldables fent un forat a l’atapeïda agenda electoral per votar el POUM. Així és la política…

Com també és política els referits candidats debatent televisívament les grans qüestions que afecten el futur de Tarragona: el model de ciutat, la façana marítima… i aquí ja he tancat la caixa tonta: tenia coses més importants a fer. Dels minuts que sí he presenciat, només un apunt: el convenciment que té Joan Aregio de que no serà alcalde (per la manera com s’expressava). Millor així: ni que sigui per ventilar la ciutat, serà bo que hi hagi un relleu en la nostra primera administració, encapçalat pel duo Ballesteros-de los Ríos. Sembla el nom d’una orquestra sudamericana: la veritat és que a la nostra ciutat li fa falta molta, molta salsa…

Caçadors de paraules

Avui ha acabat la primera tongada del programa Caçadors de paraules de TV3. Aquest blocaire ja ha publicat alguna crítica desfavorable cap a la televisió pública catalana i la seva deriva cap als mars de l’ordinariesa i la desnacionalització. És de justícia, per tant, destacar la qualitat i l’oportunitat d’aquest programa sobre la llengua, els dialectes i les maneres de parlar de tot un poble. Es tracta d’una mostra del que sí ha d’emetre un mitjà que s’autodefineix com de "servei públic". Jo només espero que hagi aconseguit una cosa: que aficioni els teleespectadors a captar nous mots i que els avesi a un ús més freqüent dels diccionaris, aquests grans desconeguts.

Tornem-hi!

Dijous a la nit es va donar el tret de sortida (com diu el tòpic periodístic) a la campanya electoral municipal. Tornem-hi. Totes les contradiccions i mancances de la classe política actual s’acumularan en les dues setmanes de "sol·licitud oficial del vot".

Els missatges ideològics són perfectament intercanviables (mireu els espots televisius: fins que no surt el candidat o el logotip, no se sap a quin partit correspon). Els programes electorals mai no arriben a l’elector, que només es queda amb quatre flaixos impactants (la darrera proposta és la de crear un barri guanyant terreny al mar, davant de Barcelona!). Els previsibles debats televisius seran sempre entre els cinc caps de llista de Barcelona: amb tots els respectes per la meva ciutat de naixement, hi ha vida més enllà del Llobregat, el Besòs i el Tibidabo. Dels esmentats quatre senyors i una senyora en sabrem fins el més nimi detall: quin peu calcen (com si no ho sabéssim…), si van estudiar als Hermanus i si es decanten per la paella o pel sushi.

Tornarem a sentir dir que el que més ens preocupa als ciutadans és l’habitatge, la inseguretat, la neteja dels carrers… Fa trenta anys que ho diuen i ho saben: arreglint-ho, coi! No sempre el problema és de finançament, també hi ha la planificació, la coordinació entre administracions, la col·laboració ciutadana, l’educació desde petits, la honradesa, el sentit comú… factors que encara escassegen a l’hora de dirigir els afers públics.

Després vindrà, no falla, l’abstenció i tot seran plors i marrameus… fins a la propera enganxada de cartells (que ara ja és "electrònica").

I qui dia passa, poltrona… vull dir any empeny

Música i respecte

Aquesta nit, si res no ho impedeix, un individu del qual no recordo el nom cantarà a la Sala Apolo de Barcelona. Es tracta d’un jamaicà que s’ha fet tristament famós pel contingut homòfob de les lletres que musica. Sembla mentida que encara avui hi hagi gentussa així i que tinguin la notorietat que tenen. El moviment gai-lesbià s’ha mobilitzat per a l’ocasió i, mentre un sector ha arribat a un compromís amb l’organització i els representants del cantant, un altre sector es concentrarà per fer sentir la seva protesta. Si tingués l’ocasió, m’afegiria a aquest darrer grup: no us creieu que el contingut de les cançons és el clàssic reguitzell d’insults o pocasoltades, sinó que es tracta d’una veritable apologia de la violència contra les persones per la seva orientació sexual.

Com a contrapunt a aquesta situació tant desagradable, entre avui i dissabte el Festival d’Eurovisió, el vell i entranyable Festival d’Eurovisió, el friki i autoparòdic Festival d’Eurovisió arribarà televisivament a milions de llars del vell continent. El revers del recital del jamaicà: un espectacle de bon humor, fantasia, germanor continental i per passar-ho bé. Un esdeveniment respectuós amb la societat (potser no massa en l’aspecte estètic, però també té la seva gràcia).

Per cert, avui actua la representació d’Andorra, una part del nostre país.

l’Andorre, douze points!

Us imagineu que guanyés? Què passa? Somniar és gratis i de més verdes en maduren.

Noves paraules

Aquest matí he assistit, per raons professionals, a una reunió amb gent de les àrees universitària, empresarial i de recerca. Un dels participants ha fet servir diverses vegades la paraula expertesa. Mai no l’havia sentida però he deduït que significa "qualitat d’expert" i, efectivament, aquesta és la definició que en dóna el DIEC, 1a edició (no disposo encara de la 2a). M’ha donat tota la sensació, però, de que estava davant aquest fenomen caracteritzat per l’ús exagerat de paraules corresponents a un determinat argot que no tots fem servir. Es dóna especialment en el món empresarial.

Això lliga amb un altre episodi viscut avui. Als vestidors del gimnàs on vaig, dos nois també parlaven de mots (in)comprensibles. Deia un:

– si vols quedar-te amb el personal, has de fer servir paraules que no s’entenguin, com sinergia o entelèquia

I, efectivament, l’altre noi no coneixia el significat d’aquests dos mots. Per ell eren uns verdaders neologismes. Sinergia, però, jo estic cansat de sentir-lo i no sempre amb el seu significat precís. Per cert, es pronuncia sinergia i no sinèrgia, amb accent a la i.

Contradictòria la situació lingüística dels nostres temps: baixa la qualitat de la llengua parlada i escrita, la pobresa de vocabulari està a l’ordre del dia i, d’altra banda, triomfen les paraules rebuscades, només pour épater le personnel (i perdoneu la pedanteria).

100 dies d’aigües turbulentes

El bloc de Les aigües turbulentes fa cent dies. Un, que és metòdic de mena i amant de les estadístiques, aprofita l’avinentesa per oferir quatre dades sobre la bitàcola (veig que altres també ho fan, no és cap novetat):

He publicat 69 posts, comptant aquest. Per categories, cultura (11), llengües (12), personal (10), política (24) i societat (12). Ja veieu que destaca la política, que tot ho pringa.

He rebut 3.412 visites. Per mesos: gener-febrer (1.134), març (1.051), abril (1.014) i fins 6 de maig (213). Les visites diàries varien entre 33 i 35. M’han fet 31 comentaris. Poquets, però jo tampoc en faig gaires, tot s’ha de dir.

El post més visitat ha estat, pràcticament desde la seva publicació el 13 de febrer Ineficiència catalanista (135 lectures), i del que més satisfet n’estic, pel resultat i per la temàtica que tracta, és Això és un país, que va veure la llum el 31 de gener.

Agraeixo sincerament les visites i els comentaris, cada vegada més valuosos tenint en compte la gran quantitat de blocs que aixopluga Vilaweb.

Les aigües continuen essent tan o més turbulentes que el primer dia, però les ganes de no deixar-se marejar o enfonsar, encara més grosses.

Atents a Escòcia

Avui se celebren eleccions nacionals (no "autonòmiques" com ha dit algun indocumentat) a Escòcia. Els factors que les envolten són coneguts de tots: increment del vot a favor de l’opció independentista, alt percentatge d’opinió favorable a la independència escocesa a… Anglaterra (!), procés polític envejablement correcte i serè.

Com aquí, vaja. Només un detall, ja posat de relleu a internet: l’escàs ressò que de tot el procés electoral han donat els mitjans de comunicació catalans (i els espanyols, no cal ni dir-ho). Si hi ha prevenció a parlar-ne… bon senyal.

Tant de bo que els nostres amics escocesos puguin ben aviat decidir el seu futur com a poble. Avui han començat a fer-ho. L’autodeterminació, en definitiva, és això.

Progrés

Aquest blocaire que us parla compta, des d’aquesta setmana, amb tres nous artefactes que han d’ajudar, se suposa, a fer-li la vida més fàcil. Són:

1) Una impressora multifunció, o sigui amb escànner i fotocopiadora

2) Un aparell reproductor de DVD

3) Un telèfon inalàmbric

Tres aparells que fa anys que pululen a moltes cases, però que a la meva, tecnòfob com sóc, no ho havien fet fins ara. Sí, tecnòfob: només cal veure la quantitat de botons i funcions aparentement inútils que duen, o bé la llastimosa redacció dels manuals d’instruccions, en els quals, no cal ni dir-ho, el català hi és absent. Ens fan la vida més fàcil tants invents? O ens creen noves necessitats? Constitueix realment un progrés tanta innovació, tant cable, tant plàstic, tant embalatge? El debat fa anys que es va obrir i probablement no es tancarà mai.