Que no ens toquin els “castells”

La "cessió" del castell de Montjuïc a Barcelona, d’actualitat aquests dies, em recorda una anècdota familiar. Ja fa anys que per la televisió van emetre un programa (devia ser un reportatge històric) on es deia que cap els anys seixanta el dictador Franco va fer una visita a Barcelona, en el transcurs de la qual va fer cessió del castell de Montjuïc a la ciutat. Al sentir això, la meva tieta va contestar, sense pensar-s’ho ni un moment:

– que ens cedeix el castell? però si ja era nostre!

Aquesta reacció espontània va ser molt indicativa de la manera de pensar d’una part molt important de la nostra societat, persones que com la meva tieta no han estat mai implicades en cap tipus d’activisme o de militància polítics de cap signe.

Moltes vegades quan parlem o debatem qüestions relacionades amb la identitat i el futur de la nostra nació, cometem l’error de pensar que només impliquen una minoria compromesa i ideològicament conscienciada, i a vegades oblidem una gran massa social que també reacciona quan li toquen els "castells".

Per cert, a l’esmentada fortalesa barcelonina, novament cedida pels de sempre (gràcies, senyor talante), hi continuarà onejant la bandera espanyola. Un altre detall al ròssec de greuges nacionals.

Aniversari… feliç?

Retorno al meu bloc després d’estar-ne absent uns dies, per viatge.

Dimecres 25 va ser un dia d’aniversaris: un de feliç (?), el meu (feia 50 anys, ja); un altre, gens (els 300 anys de la batalla d’Almansa).

L’aniversari de l’inici de l’ocupació felipista de la nostra nació em va agafar, curiosament, a Andorra, únic país que sempre ha gaudit d’un notable grau d’independència política.

La data coincideix en un moment convuls però també fascinant per al nostre territori: el tancament dels repetidors de TV3, de moment fallit, les expectatives electorals de les forces nacionalistes i sobiranistes catalanes el proper 27 de maig, el brainstorming de reflexions i propostes sobre el nostre futur político-institucional (Hèctor López Bofill, Alfons López Mena…) i cultural (Patrícia Gabancho)… 

"Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança", diu la dita. Ara fa tres segles d’aquells fets. El mal continua. Però també continua la voluntat de ser, la il·lusió, la lluita… Mai com ara s’havia parlat tant desacomplexadament del nostre futur, mai s’havien obert tants ulls com ara, mai com ara els vents de la història havien bufat tant al nostre favor…

Potser aviat el 25 d’abril serà només un aniversari feliç (el meu) i un aniversari a arraconar als llibres d’història (el de l’ocupació de la nostra nació). Llavors no m’importarà complir anys…

Impressions de Sant Jordi

Avui és Sant Jordi, festa del llibre i de la rosa. Festa laborable, naturalment, perquè l’enquesta d’Els Matins de TV3 (aquestes enquestes telefòniques absurdes que fan tots els programes) plantejava si Sant Jordi hauria de ser festa-festa. Quan he apagat la tele, guanyava el sí per un 88 %: potser per això l’he apagada, la tele. Si Sant Jordi és declarada festa-festa, ja podem anar tancant la barraca, perquè la diada haurà perdut la seva última gràcia.

Naturalment exagero, però una passejada per la Rambla de Tarragona no convidava a tirar coets, precisament: oferta de llibres cada vegada més previsible (mediàtics, cuina, autoajuda, història-ficció…), àmplia presència de partits polítics (inclosos els que estan en contra d’aquestes celebracions "identitàries"), exagerat nombre de venedors de roses, amb un desequilibri notable entre l’oferta i la demanda, notable presència de la llengua veïna i absència de càmeres de Telemadrid…  Queda l’ambient als carrers, aquest any amb un sol espectacular, que se n’aniria en orris si el dia fos festiu. Que no ho toquin, si us plau!

Per cert, el llibre que m’he comprat el dia del meu sant és Última notícia de Jesús el Natzarè, de Lluís Busquets. Es tracta d’una documentadíssima aproximació a la figura central del cristianisme allunyada tant de l’encotillada versió oficial vaticana com de la banalitat de coneguts best-sellers. Prometo un post parlant-ne.

Nit de Bach

Anit vaig assistir a un concert a la catedral de Tarragona. Un nombrós públic va omplir (era de franc) els seients de la seu per escoltar com l’Orquestra Camerata XXI i la Coral Sant Jordi interpretaven La Passió segons Sant Joan de Bach. Una verdadera delícia, per la música i pel lloc. Llàstima del fred al temple, els bancs més aviat incòmodes i uns recitatius que es fan una mica llargs, siguem francs, per als que no som habituals d’aquesta mena de concerts. Fins i tot hi va haver algunes desercions entre el públic, però Bach sempre es mereix l’audició de tota l’obra, ni que sigui per escoltar la peça final.

Ens falta més educació musical. Ens falta sentir (escoltar) i sentir (de sentiment) més música. Per cert, ens arriba la notícia de que es retallaran encara més els continguts d’aquesta matèria a l’ensenyament obligatori. L’administració torna a donar la nota desafinada, com sempre.

Allons, enfants de la Patrie!

Diumenge es vota l’únic dels tres caps d’estat dels Països Catalans que ho és per elecció democràtica. Uns centenars de mils de catalans tindran l’oportunitat de participar en els comicis presidencials francesos. Ens interessa el procés, per tant. Entre els candidats, un amb possibilitats, l’occità François Bayrou, que s’ha compromès, si guanya, a ratificar la Carta de les Llengües Regionals i Minoritàries, document que tot i la seva limitada eficàcia encara és un autèntic horresco referens per l’estat francès. També la candidata socialista Segolène Royal s’hi ha compromès, però d’aquesta no m’en fiaria gaire (li diuen "la Zapatera" o sigui que…).

La situació del català a Catalunya Nord és, com se sap, molt precària. Les tímides mesures des d’alguns ajuntaments, unides a la més que meritòria tasca de voluntaris i associacions en els camps educatiu, comunicatiu i cultural, s’han d’enfrontar a una tradició de tres segles i mig de menyspreu quan no de persecució pura i dura, impropis d’un estat que es diu democràtic i que proclama com a valors suprems la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Confio doncs que Bayrou, el mal menor, s’acabi instal·lant a l’Eliseu i contribueixi a que l’estat gal sigui una mica menys centralista i una mica més favorable a les (moltes) minories lingüístiques. Poquet a poquet ho aconseguirem o, com diuen ells, petit a petit, l’oiseau fait son nid

Mal de llengües

Així és titula un conegut treball del professor de lingüística Jesús Tusón. El llibre, reeditat múltiples vegades (la meva és la 13a edició), explica molt bé els prejudicis entorn de les llengües i les seves conseqüències en l’organització dels pobles: per exemple, aquesta creença, falsa, de que la pròpia llengua és més fàcil d’aprendre que les altres, o el fet de que una llengua sigui parlada per molts milions d’habitants li dóna uns privilegis o justifica un domini per sobre d’altres menys difoses.

La casualitat ha fet que llegeixi aquesta obra just quan a Telemadrid (la "suya") ha emès el què ha emès. No podria trobar millor il·lustració pel contingut del llibre de Tusón: la llengua dels "tropecientos millones" gaudeix d’una mena de dret de preeminença en tots aquells territoris que en algun moment han estat ocupats per la força armada dels seus parlants, de manera que qualsevol normativa o actuació en favor de la llengua autòctona i minoritzada és percebuda com una agressió contra ells i el seu idioma.

Efectivament, mal de llengües. Fins quan podrem els catalans viure amb aquest mal? Caldrà canviar les medecines per poc efectives? És correcte el diagnòtic? O potser els metges no es posen d’acord entre ells? Vosaltres no sé, però a mi m’agradaria estar sa i bo, lingüísticament parlant.

Tarragona, pel canvi (i 4)

Acabo avui la meva sèrie sobre les vigílies electorals a la meva ciutat d’adopció. Podria parlar de molts temes (infraestructures, l’aparcament, la façana marítima dels collons…) però una barreja de desconeixement dels temes i de desgana m’impedeixen fer-ho.

Els comicis, en tot cas, prometen ser d’infart, com es diu vulgarment. Vegeu si no: el relleu de l’alcalde Nadal pel gris candidat Joan Aregio, l’expectativa d’un govern d’esquerres, la presència de noves llistes significatives (tres com a mínim: la dels Ciudadanos de segunda, la que encapçala la Tacones Lejanos i una llista dels barris sospitosament molt promocionada…). La Casa Gran és gran, però només té vint-i-set regidors: massa culs per tan poques cadires.

No sé quin serà el resultat, però tal i com vaig manifestar al primer lliurament d’aquesta sèrie, aposto pel canvi liderat pel Pep Fèlix Ballesteros (PSC) i el Sergi de los Ríos (ERC). Espero que tota la il·lusió que concitarà al principi, si arriba al govern, no es transformi ben aviat en un tripartit decebedor. Tarragona, ciutat que no es distingeix precisament per un gran entusiasme en la seva vida col·lectiva, no s’ho mereixeria.

Temes incòmodes

Amb dos dies de diferència he vist dos documentals que m’han tornat enrere en el temps. Un és la pel·lícula Llach, la revolta permanent, que encara no havia tingut l’oportunitat de visionar. L’altre, el que ahir ens va oferir TV3 (la nostra?) sobre Terra Lliure. Esplèndids els dos. Tractant temes tan remots i tan actuals. Parlant d’uns fets silenciats, tergiversats, potser mal entesos… en tot cas incòmodes. La transició política i el seu preu.

Perquè no en parlem més tots plegats d’aquests temes? Tenim por?

“L’esquerra de la llibertat”

La llibreria "La Capona" de Tarragona ha estat avui l’escenari de la presentació del llibre L’esquerra de la llibertat. N’és l’autor Jaume Renyer, conegut polític, jurista i historiador de l’independentisme. L’acte ha anat a càrrec d’Anton Jordà, degà de Dret de la Universitat Rovira i Virgili i de l’economista Joan Masalles, vell amic. L’obra fa un repàs al que podríem denominar "fil conductor", que arrenca amb la desfeta de 1714 i que arriba als nostres dies; una defensa de les llibertats nacionals des del republicanisme, corrent aquest que l’autor considera poc estudiat i poc estructurat internacionalment. El llibre també s’arrisca a analitzar el present i proposar estratègies de cara al futur, serenes i reflexionades, lluny de calçotades indigestes.

Una bona idea per Sant Jordi. Caldrà llegir-lo.

L’art de manipular

Ahir Telemadrid va emetre un reportatge sobre la situació del castellà a Catalunya, que ja es pot visionar a Youtube, cosa que acabo de fer. El títol del programa (Ciudadanos de segunda) és tota una declaració d’intencions. El contingut és un verdader compendi de l’art de la manipulació, en la línia de l’antiinformació sobre l’11-M. Però tot lliga: és una producció d’El Mundo-TV.

La proximitat d’eleccions autonòmiques a Madrid no és aliena a l’emissió del documental. M’imagino que el tema portarà cua, i persones o institucions molt més autoritzades que jo respondran públicament l’enfilall de mentides, tergiversacions i inexactituds del reportatge, però de moment em queda una sensació de ràbia i impotència davant l’enèssim atac a la nostra llengua. 

Montenegro sí, Catalunya també

He acabat de llegir el llibre d’Hèctor López Bofill Montenegro sí, Catalunya també, que descriu el procés político-constitucional cap a la independència d’aquell país balcànic i en el qual formula, en col·laboració amb el diputat Uriel Bertran, propostes estratègiques sobre el mateix procés però a Catalunya. He enllestit la lectura del llibre just el dia en què el professor Bofill publica un article a l’Avui sobre escletxes i llums en el nostre procés. Llibre i article van en la mateixa direcció: plantejaments positius, realistes, no utòpics. Aquest és el camí que hem d’anar prenent.

Ja ho vaig dir en un bloc, a propòsit de la moguda de Joan Carretero: Ça bouge, això es mou. Ara falta agafar la velocitat adequada i vigilar per on es circula, perquè hi ha cada animal a la carretera…

Bona Pasqua!

Avui he estat a Calafell, una de les moltes poblacions que celebren la Pasqua amb les Caramelles. Qui pensi que es tracta d’una tradició carrinclona i periclitada va errat: és més viva que mai i a la població on les he presenciat ens han sorprès interpretant un swing. El moviment caramellaire ha evolucionat, integra homes i dones, sense discriminacions -i sense paritats ridícules-, incorpora estils musicals diferents… i alhora es manté fidel a unes formes (les barratines dels cantants, la cistella pidolaire -ara volen calerons, res d’ous-…).

He aprofitat per fer una visita al castell de Calafell, previ pagament de 3,16 ?, amb dret a magnífiques vistes sobre la contrada. El temps radiant hi ajudava. Només algunes errades ortogràfiques en els rètols informatius han espatllat una mica la jornada. Errades en català, és clar; els textos en castellà sí eren correctes. Em pregunto si fa mil anys, quan es va construir la fortalesa, això hagués passat. La visita turística s’ha completat amb un passeig pel centre del poble, amb els seus carrers antics i tranquils.

A l’acabar el concert de Caramelles, el director ha desitjat a tot el públic una bona Pasqua. Bona Pasqua!, dit en un to optimista que ja comencava a enyorar. Jo també desitjo una bona Pasqua a tots els meus lectors.

“Naranques” de la Xina

Que l’existència de nous mitjans de comunicació (televisions per satèl·lit, internet, etc.) no fa massa gràcia als poderosos és cosa sabuda. Un dels casos més flagrants de censura política és la que pateix internet a la Xina. Una web holandesa (www.greatfirewallofchina.org) ens ofereix ara la possibilitat d’experimentar el que pateixen els internautes xinesos quan proben d’accedir a determinades pàgines: no ho poden fer per raons tècniques. Llibertat, Tibet, sexe… res no s’escapa als censors del segle XXI de la contradictòria Xina.

Casualment ahir, el canal Cuatro va emetre El nombre de la Rosa que, com sabeu, tracta pràcticament del mateix: la dificultat per accedir a determinades informacions o sabers que algú, en nom d’un dogma o d’una veritat indiscutible, estableix. Hem avançat en set segles? Les muralles informàtiques xineses ja no són la Gran Muralla: més aviat són portes al camp, i tard o d’hora el sentit comú s’imposarà. Les idees han de ser lliures, sempre i a tot arreu.

Per cert, recordem que l’any que ve hi ha jocs olímpics a Pequín. Piularà tota aquesta patuleia que organitza boicots i protestes per qualsevol bestiesa? O estaran anestesiats per una correcció política que diu que millor no molestar aquell país?

S’acaben els entreteniments de Setmana Santa (tothom és fora)

El govern de la Generalitat vol que els catalans siguem feliços. Fins aquí molt bé. Però a més a més vol saber què és oficialment la felicitat i acumula informes i comissions per esbrinar-ho. Què tal la següent pluja d’idees?: sobirania – independència – gestió dels nostre recursos – eficacia en la gestió dels recursos públics – polítiques socials – millora de les infraestructures – inversions en coneixement, recerca i innovació – cohesió nacional… Ja veuran com amb escoles de qualitat, ferrocarrils com Déu mana i progrés sostingut de l’economia, els ciutadans serem més feliços. Aquesta informació (aquest sí) és gratuïta.

***

Retencions a les carreteres catalanes -i les no catalanes- a l’inici de Setmana Santa. L’home és aquell animal que ensopega no una, sinó dues, tres, quatre, cinc, sis, set… (quants anys fa que es va inventar l’automòbil) vegades.

***

Ucraïna enviarà al festival d’Eurovisió un popular drag del país, amb una cançó que sembla (sembla) que digui alguna cosa contra Rússia. Les queixes de sectors ucraïnesos nacionalistes reaccionaris (dos termes no incompatibles) s’han unit a les dels russos ídem ídem, i ja han creat el xup-xup que es monta cada any al voltant d’aquest festival especialista en auto-parodiar-se. La qüestió és que s’en parli, però tal dia farà un any.

Segueix la Setmana Santa entretinguda

Keith Richards, aquell cantant dels Rolling Stones amb la cara de depravat, confessa haver esnifat les cendres del seu senyor pare. Segur que s’ha restablert de la caiguda del cocoter?

***

Paris Hilton, la dilapidadora hereva de l’imperi hoteler del mateix nom, ha estat elegida "la dona més tonta dels Estats Units". Vas per bon camí, guapa.

***

A Catalunya, una nova llei d’espectacles intentarà posar ordre a discoteques, "afters" i "raves". Entre les mesures, s’escoltarà l’opinió dels veïns a l’hora de concedir llicències. Però no se’ls tenia en compte fins ara? I el període d’informació pública, què és si no?

***

El fiscal general de l’estat espanyol instarà a la il·legalització del nou partit abertzale perquè tan el nom com els promotors són els mateixos que els de Batasuna, partit al qual vol substituir aquesta nova formació. Que perspicaç! Ha tardat molt a arribar a aquesta conclusió?

***

I l’última, referida a la meva estimada ciutat d’adopció, Tarragona. Resulta que el nou logotip de la ciutat, aprovat per l’Ajuntament, és un plagi (o quasi) del de San Sebastián de los Reyes.  El pitjor és que aquest invent costarà als tarragonins tres vegades més que als habitants del municipi madrileny. D’això se’n diu una bona administració. El mes de maig ens demanaran el vot. Aquí els espero.

Setmana no sé si Santa, però sí entretinguda

Els indocumentats de torn han endegat una campanya de boicot a les botigues de la Cooperativa Abacus. El motiu? Agafeu-vos: venen joguines fabricades a Israel. La informació surt a l’E-notícies d’avui i tots els comentaris dels internautes van en el mateix sentit: anem a comprar a Abacus. Jo també m’hi apunto. Ai, aquests pijo-progres…

***

La Generalitat ha agafat el toro per les banyes (per fi!) en el tema de les subvencions a la Feria de Abril. A partir d’ara passarà la lupa per cada factura, que no es podrà presentar amb dos anys de retard com fins ara, i que haurà de referir-se sempre a activitats culturals. Ja és hora que es perdi la por a segons quins col·lectius, per molt lobbys que siguin.

***

Sembla que el problema de la retirada de repetidors de TV3 al País Valencià podria (PODRIA dic) entrar en vies de solució. Una de les condicions fa referència a allò de que el nom sí fa la cosa (volen censurar l’expressió "País Valencià"). És intolerable que des del poder polític es marquin directrius als professionals de la informació. Diuen que els peperos podrien perdre les eleccions del mes de maig. Serà veritat?

***

I, per acabar, Albert Rivera, líder de Ciutadans, ha estat escollit l’home més sexi de Catalunya a la Fira del Sexe de Manresa. Per molt "polvo" que tingui aquest xic (que el té), voleu dir que no hi ha res millor a la nostra trista i dissortada pàtria?