Els Oscar

Ja ha passat el tsunami dels Oscar i, amb ell, tot el sidral de quinieles, comentaris, vestits, glamour i seixanta segons d’agraïment. I n’hem sortit vius. Aquest any, una bona notícia: un Oscar per a dos catalans. Deixeu-me ser provincià ni que sigui un dia a l’any per celebrar que dos compatriotes guanyen un premi secundari al més important certamen cinematogràfic del món, organitzat a la primera (i hipòcrita, hortera i inculta) potència mundial.

No sóc massa cinèfil i només he vist una de les pel·lícules guanyadores: The Queen. Merescut el premi a la protagonista, el millor del film és que aconsegueix fer una crònica dels dies posteriors a la mort de la princesa Diana de Gal·les, amb tota la filigrana de relacions entre la corona, el govern i els mitjans de comunicació. Tothom tenia les seves motivacions, els seus interessos, la seva culpa i, al final, tothom s’en va sortir airosament.

Una situació delicada en el marc d’una de les democràcies més estables del món: em remeto al meu bloc Les lliçons britàniques. Us imagineu els mateixos fets als Madriles de las Españas?

Noblesa obliga

Quan les coses surten malament, ens queixem. Estem acostumats a voler que tot surti perfecte, que tot sigui econòmic, ràpid, atractiu i senzill. Estem molt malcriats en aquest sentit. Però també és veritat que de motius de queixa n’hi ha molts: les administracions, les companyies telefòniques, el transport, els serveis de tot tipus… siguin públics o privats.

Per això m’és grat avui deixar constància de la ràpida solució que he rebut a un petit problema quotidià: se m’ha punxat una roda del cotxe i, entre que me n’he adonat i que ha marxat el servei d’assistència ha passat menys d’una hora. Només m’ha calgut una trucada i tan telefonista com operaris han estat diligents i amables.

No és veritat que tot funcioni sempre malament.

Era el tren d’Olot…

He de rectificar el meu article d’ahir. Sorry. El tren que surt quan vol i arriba quan pot no és el de Mataró, sinó el d’Olot. Que no se’ns enfadin els nostres amics garrotxins, en una època de tantes susceptibilitats identitàries, tan territorials com socials. De tota manera, el missatge no canvia: el tren de Mataró, el més antic del nostre país, no va massa més ràpid que a mitjans del segle XIX. D’això se’n diu progrés, sí senyor!

El tren de Mataró…

L’inacabable culebrot de les incidències ferroviàries a Catalunya ha escrit aquesta setmana nous i apassionants capítols. El que em mou avui a parlar-ne és que dimecres en vaig patir les conseqüències personalment. Al no residir a la Gran Barcelona no en sóc un usuari habitual, però aquell dia vaig sofrir un retard de 35 minuts, res greu al costat del què està passant.

Més enllà de la falta d’inversions en modernitzar les línies i les instal·lacions (que sembla que aquesta és la causa del desori), falta en la nostra societat el què en diriem la cultura del transport públic. El cercle és viciós: no s’usa prou el transport perquè és dolent i "fa pobre" i, en conseqüència, no s’hi fan inversions; i la falta d’aquestes provoca, al seu torn, que tothom adori el déu automòbil i tota la seva parafernàlia.

Mentre continuem fent servir el cotxe per anar a la cantonada (i de retruc, farcint de bitllets les carteres dels lobis automobilístics i petroliers) el transport públic de proximitat continuarà patint retards, caigudes de catenàries i accidents diversos. Com diu la cançó, el tren de Mataró (i tots els altres) continuarà sortint quan vulgui i arribant quan pugui.

Qui no té feina el gat pentina

La darrera collonada, fins avui, ha estat protagonitzada per l’anunci aquest d’una marca de roba (Golce & Badanna, o així) que sembla que simuli un maltractament contra una dona. Només tres apunts:

Primer, les institucions oficials relacionades amb el tema ja han tret els seus fuets inquisitorials, amb l’argument que la imatge pot provocar o justifica la violència contra la dona, que ja és suposar. Com que en relació a la igualtat de sexes no hi ha problemes més importants, qui no té feina el gat pentina.

Segon, tots els mitjans de comunicació (i quan dic tots vull dir tots), s’han explaiat amb la qüestió, dedicant-ne més i més espai. No hi ha com una bona il·lustració per omplir una pàgina de diari.

Tercer, l’empresa ha canviat el contingut de la publicitat però, encantada amb el rebombori, ha aconseguit el què volia: ser el centre d’atenció i de polèmica sense que li costés res.  Per cert, que s’ha permès el luxe de dir que aquest país (l’estat espanyol, suposo) està molt endarrerit. No diria pas que no, mira…

Solidaritat amb Nabil

Confio que no hagi passat desaparcebuda entre els blocaires la notícia de la condemna a presó de l’egipci Abdelkareem Nabil. Els delictes, insults a una religió i a un polític. Es tracta de l’enèssim atemptat a la llibertat d’expressió en un país àrab i islàmic, que hauria d’indignar més del que indigna. Però ja se sap que en política internacional les vares tenen moltes mides diferents. En aquest sentit, us recomano que llegiu l’article de la Pilar Rahola a l’Avui. No sempre combrego amb aquesta temperamental i ravalera articulista, però avui l’encerta.

La batalla diària per la llengua (1)

Definitivament, això del català és una batalla diària. Heus aquí la meva experiència d’avui. M’han trucat d’una companyia telefònica (a una hora intempestiva, com acostuma a passar) oferint-me algun tipus de servei, endevineu en quina llengua. La meva resposta en català ja ha desconcertat una mica el telefonista-venedor. He de dir que jo ja sabia que la companyia té una seu a Barcelona, però desconeixia d’on em trucava. La conversa ha anat així, si fa no fa:

– però vostè m’entén o  no?

– es que yo soy argentino…

– però si vostè em vol vendre alguna cosa ha d’entendre’m, no li sembla?

– es que aquí no hay nadie que entienda el catalán

– però vostè no em truca de Barcelona?

– qué quiere decir "trucar"?

Acte seguit he penjat sense més explicacions. O sigui, truquen a les cases, pretenen vendre’t un producte i no tan sols no et parlen en la teva llengua sinó que ni tan sols t’entenen.

Doncs així està el pati, amics meus. Observareu que, astutament, he afegit un (1) al títol del bloc, sabedor que no tardaré gaires dies a afegir nous capítols de la batalla per aquesta nostra llengua.

El dia de les llengües maternes

Se celebra avui (ja s’acaba) el dia de les llengües maternes. És un bon moment per reflexionar sobre la riquesa que suposen les mils de llengües que es parlen al món i sobre la necessitat de promoure-les o almenys protegir-les i evitar-ne la desaparició. Tota la sensibilització que es té pel patrimoni natural, paisatgístic o històric a vegades s’oblida quan es tracta del patrimoni lingüístic. Potser perquè es tracta d’un intangible, potser perquè avui el nostre món és molt "científic" i poc "humanístic" o potser, i això ens toca de prop, perquè les llengües són susceptibles de convertir-se en carn de contesa política. A això es referia, segurament, Carod-Rovira quan parlava de la necessitat de despolititzar el català. No se’l va entendre, potser perquè no se’l volia entendre.

Per tal de celebrar el dia, us convido a entrar a la pàgina www.linguamon.cat/practicallengues i enviar missatges als vostres amics, coneguts i saludats en diferents llengües.

L’aigua clara

No puc evitar mirar, ni que sigui de reüll, els titulars del diari El Mundo quan vaig al quiosc. Constitueix tot un exercici no sé si de masoquisme o simplement d’experiència al·lucinant. La manipulació a què s’entrega diàriament en relació a la investigació sobre els atemptats de l’11 de març de 2004 supera la capacitat de sorpresa o indignació. Que si l’àcid bòric, que si una motxilla, que si l’informe d’un pèrit, que si la manifestació d’un policia… bla, bla, bla. Tot un tractat de desinformació que confio que ja s’estudïi a les facultats de periodisme.

Avui ha començat el judici dels fets d’aquella dramàtica jornada. Esperem que se’n tregui definitivament l’aigua clara i que el periòdic del Pedrojota deixi de fregir als lectors i a l’opinió pública amb els seus disbarats. El record de les víctimes, el dolor dels familiars i, perquè no, la decència i el sentit comú així ho reclamen.

Ça bouge

En el meu bloc d’ahir em feia algunes preguntes brainstorming a partir d’un article de Joan Tudela al diari Avui sobre la ineficiència catalanista a l’hora d’organitzar les iniciatives que sorgeixen sovint. Tinc la satisfacció de trobar-me, avui, amb una llarga intervenció d’un blocaire que contesta una a una les preguntes, aportant-hi interessants opinions.

La meva idea era simplement fer una reflexió en veu alta, com diuen els cursis, en un moment de màxima turbulència político-mediàtico-judicial a tots nivells (compreneu el títol del meu bloc?).

Com a coincidència no prevista, avui s’ha posat en marxa la web www.reagrupament.cat , a partir del posicionament de l’ex-conseller Joan Carretero, com sabeu crític amb el rumb que està prenent darrerament la direcció d’ERC. He de dir que aquesta enèssima iniciativa de fer "foc nou" no em desagrada. Potser està feta des de la rauxa i des del "ja en tenim els collons plens!", però també des de la honestedat i claredat d’idees, i això sempre és d’agrair.

Veurem cap a on navega l’invent. De moment alguna cosa es mou. Ça bouge.

Ineficiència catalanista

Aquest és el títol d’un article de Joan Tudela que publica l’Avui. Expressa molt bé una idea amb la qual no s’hi pot estar més d’acord. El catalanisme, tant en la seva expressió política com cultural i lingüística, necessita assumir valors propis del segle XXI, no pas del XIX.

I aquí és quan es troben a faltar uns conceptes que no sempre són tinguts en compte a l’hora de plantejar iniciatives, convocatòries i movilitzacions: els objectius (què volem exactament i quan?), l’eficiència en els recursos (el màxim benefici amb el mínim cost), etc.

Hi ha moltes ganes de fer coses, som molts els que ens volem implicar, però els edificis no es comencen per la teulada, ni tan sols pels fonaments, sinó pels plànols:

– A quina formulació jurídica aspirem en el concert internacional?

– Quin és el territori on cal actuar? I si tenim clar el territori (jo sí), com hem d’actuar a cada zona d’aquest territori?

– Quina és l’estratègia més adequada tenint en compte l’objectiu i els condicionants de tot tipus?

– Amb quines complicitats exteriors comptem?

– Com ens hem d’organitzar políticament? I civilment?

– Tenim clar el paper dels nous factors que han anat apareixent els darrers temps (globalització, immigració, noves tecnologies, etc.)?

Són preguntes que em plantejo, sense més pretensions que fer una "autopluja d’idees", però qualsevol altra opinió serà benvinguda.

Carnaval, carnaval

Un jutge de Santa Cruz de Tenerife ha prohibit la celebració del carnaval chicharrero (aquest és el nom que rep) a partir d’una denúncia d’un grup de veïns, molestos pel soroll que produïa l’esdeveniment. Sembla que a última hora hi ha hagut una contraordre i finalment el secular carnestoltes tinerfeny podrà tenir lloc.

No deixa de tenir gràcia que un poder públic, en aquest cas la justícia, sigui tan diligent a l’hora de prohibir la generació de soroll l’única vegada a l’any en què està justificada, i en canvi no s’actuï mai quan hi ha denúncies contínues pels sorolls quotidians.

Vivim un món sorollós i, dintre aquest món, l’estat espanyol s’endú la palma. No sabem estar-nos callats. La gent crida a les cases, als bars, als mercats i als centres comercials. La música ambiental ho empastifa tot, des dels ascensors fins a l’espera del dentista, passant per les estacions de metro (!). Les molèsties són constants i es produeixen a tota hora: cotxes, motos, obres públiques i privades, gossos, televisors… Ni l’acte més silenciós se salva ja: ara s’ha posat de moda aplaudir en determinats enterraments.

Una mica de respecte auditiu, home! Ara que començàvem a domesticar la contaminació ambiental, en pren el relleu l’acústica. Fem soroll i gresca quan toca (el carnaval, les festes majors, alguna celebració especial) però retornem a una certa quietud la resta del temps. No cal un silenci monàstic, només guardar una mica les formes. Tothom hi sortirà guanyant, amb l’única excepció, potser, dels fabricants d’aspirines.

Oleguer

No pensis, Oleguer, tu ets un futbolista. Limita’t a donar patades als teus adversaris i a insultar l’àrbitre.

No tinguis idees, Oleguer, tu ets un professional de l’esport. Cobra milions per lluir el teu cos associat a un perfum o un rellotge.

No escriguis, Oleguer, fes el què s’espera de tu. Dóna respostes banals a les preguntes banals que et fan els periodistes banals.

No pensis, ni tinguis idees ni escriguis: podria encomanar-se.

BOICOT KELME!!!

L’ampolla mig plena

L’actual secretari general de Política Lingüística, Miquel Pueyo, publica un llibre molt adequat pel moment convuls (turbulent, per ser fidel al títol d’aquest bloc) que vivim. De fet encara no és a les llibreries però ja en sabem cinc cèntims. Tracta del procés de normalització lingüística del català i d’algunes actituds excessivament pessimistes pel que fa al seu futur, i que no fan altra cosa que perjudicar-ne l’aprenentatge, la defensa i l’expansió del seu ús. Parla d’un concepte que trobo molt escaient: la "hipocondria lingüística", és a dir, aquesta morbositat en què massa vegades cauen pensadors, opinadors, institucions o polítics en el sentit de remarcar la decadència de la llengua i la seva desaparició en un termini relativament curt.

Naturalment les coses es poden veure de moltes maneres, i totes les opinions són legítimes si estan ben fundades i argumentades. L’ampolla la podem veure mig plena o mig buida. El que no s’hi val és pronosticar un futur negre per a la llengua quan la idea que es té és la de l’entorn social i poca cosa més, i no es tenen en compte dades objectives ni l’evolució de la sòciolingüística (els "astròlegs lingüistes" en una altra afortunada expressió de l’amic Pueyo).

Jo sempre he sigut més aviat optimista, i ho he estat justament per l’argument principal que dóna Miquel Pueyo: quin interès volem que tinguin els nouvinguts (o no tan nouvinguts…) pel català quan els seus defensors es planyen contínuament? Que si a la botiga no m’entenen… que si la carta del restaurant no està en català… que si els nens juguen en castellà al pati… Ja n’hi ha prou de fer el ploricó. El que cal és defensar la llengua activament (eines n’hi ha més de les que ens pensem) i tenir una actitud molt més positiva.

El pollastre xinès

Inauguro avui una nova categoria al meu bloc: el de les llengües. Així, en plural: a part de la meva, la nostra, m’interessen totes les altres. Però especialment m’interessa la meva: no sóc un malalt de llengua però sí una persona que pateix per la salut del català, de com es parla, de com no es parla i de com es malparla (aquests anuncis de TV3…!).

Avui he viscut una d’aquelles moltes situacions quotidianes en què el tema "llengua" hi apareix. He anat amb uns companys de feina a un restaurant xinès. Jo he demanat pollastre, entre altres coses, en català; la resta de comensals, com era de témer, ho han fet en la llengua veïna. Quan la cambrera m’ha servit el meu plat ho ha fet anomenant-lo en català tot somrient-me, si bé amb una certa dificultat en la pronúncia. Em sembla que és la primera vegada que això em passa.

La comunitat xinesa, i especialment els seus vaixells-insígnia els restaurants, té fama de ser molt impermeable al procés de normalització lingüística. Dificultats d’entesa, cartes en castellà i xinès però no en català, poca predisposició a canvis… Però l’episodi d’avui l’he viscut com un fil d’esperança en aquesta llarga i costosa lluita col·lectiva per aconseguir que la nostra llengua tingui la posició que es mereix.

És una qüestió apassionant, que dóna per molts blocs: saber parlar o no, canviar de llengua, la tercera hora, els barbarismes, l’aranès, com es diu això aquí, els argots, les reivindicacions, les multes, tantes i tantes coses… Estem ben distrets, a Catalunya.

Comença el curs

Avui em permetreu que la meva anotació -breu- sigui personal. I és que m’he matriculat a la Universitat Oberta de Catalunya per a proseguir els meus estudis de Filologia Catalana, abandonats fa alguns anys per una combinació de problemes personals, econòmics i tecnològics.

És aquest un moment en què es discuteix la continuïtat de carreres amb pocs alumnes i la de Filologia Catalana n’és una, com totes les filologies i, en general, totes les de tipus humanístic. És el preu a pagar per viure en un món que només persegueix el màxim benefici sense cap altra consideració.

Doncs jo aniré a la contra de tots amb aquests estudis. Ves per on, potser jo també seré un antisistema, com els de "Pijiniciativa".

Antic i modern

Avui s’ha inaugurat a Palma de Mallorca el gran mural creat per Miquel Barceló en una capella de la catedral d’aquella ciutat. Les imatges televisives ens mostren peixos, plantes i altres motius acolorits en un context d’aspecte terrós, típic de l’artista.

A l’espera de que arribi el dia de poder-lo contemplar en persona, vull reflexionar sobre la perfecta combinació entre l’estructura gòtica de l’edifici i l’agosarada solució del pintor. Penso que cal meravellar-se davant aquesta simbiosi entre l’antic i el modern. És un exemple de com una creació artística actual pot incardinar-se sense estridències en un escenari medieval.

Això em recorda el que va passar quan l’escultor Subirachs va acceptar el repte d’omplir de figures una façana de la Sagrada Família, de Barcelona. Però així com a la creació mallorquina tot han estat elogis (i merescuts), en el cas de les escultures del temple sí que hi va haver polèmica, promoguda pels "moderns" de torn, que mai no estan satisfets amb res.

No és fàcil acontentar tothom en un tema tan subjectiu, crec jo, com el gust artístic i l’estètica. Són moltes formes, colors, materials, motius… i són moltes maneres de veure les coses, dependent del dia que fa, de l’humor, de les idees, dels interessos personals… Com a la vida mateixa.

La tercera hora: primer avís

L’aprovació a Madrid del decret regulant diferents aspectes educatius i disposant una tercera hora lectiva en castellà ha provocat la primera tempesta política d’una certa magnitud en el sí del govern català i en la relació entre aquest i el central (passo per alt l’episodi de les banderes).

S’ha insistit bastant, però no ha quedat del tot clar: el problema no rau en una major presència d’una llengua o una altra en els programes educatius, sinó en el fet de que el govern espanyol interpreta de manera centralista les seves competències en la matèria, fins al punt d’entrar en aspectes com el que ens ocupa. A aquest pas, aviat regularà la mida de les pissarres i el color de les bates dels nens…

L’episodi ja està provocant els petits sismes a què ens tenia acostumat l’anterior govern català: grinyols entre partits, declaracions contradictòries dels consellers, l’oposició ficant cullerada i els fòrums orals i escrits bullint d’opinions per a tots els gustos.

Una cosa és clara: Catalunya n’acabarà sortint perjudicada. Catalunya i la seva encotillada autonomia. Una constatació de que amb l’actual estatutet no anirem enlloc i que amb Espanya no hi ha res a fer.

Com els toreros, el govern de la Generalitat ja ha rebut el primer avís.