Això és un país

L’escena del lendakari Ibarretxe anant a declarar al jutjat (per cert, no podia desplaçar-se el jutge a Ajuria Enea?) l’hem viscuda pràcticament en directe tot escoltant Els matins de Catalunya Ràdio. El presentador Antoni Bassas ha fet una detallada descripció de la notícia: com ha arribat el lendakari amb la seva esposa, com ha saludat un a un als membres del seu govern, com l’esperaven la resta d’autoritats d’Euskadi, com un nombrós públic li donava suport… Al final, un dels contertulians del programa, l’insubstituïble Salvador Cardús, no ha pogut reprimir aquesta resignada exclamació:

– Això és un país!

Se li ha entès tot. L’altre dia jo parlava de certs paral·lelismes (i diferències) en els duets Irlanda-Euskadi i Escòcia-Catalunya. Vet aquí una altra combinació que dóna lloc a moltes comparacions: Euskadi-Catalunya. Quin contrast entre les seves classes polítiques i les nostres, entre la seva fermesa com a poble i els nostres dubtes, entre la seva ambició i la nostra mediocritat. Sense comptar amb el delicat escenari de violència que han de patir.

S’ha parlat molt del complex d’inferioritat dels catalans respecte Euskadi, però no em negareu que una verdor d’enveja ens sobrevé quan sentim certes notícies procedents d’aquella estimada terra.

Allò sí que és un país. Gora Euskadi!

Cinc minutets a les fosques

Una iniciativa procedent d’Europa ens convida a apagar durant cinc minuts els llums de les nostres cases, el proper dijous al vespre. Ens ve, com no podia ser d’altra manera, per via informàtica. Es tracta d’una mesura simbòlica per conscienciar la societat sobre els problemes energètics i mediambientals.

Es tracta de l’enèssima rucada enmarcable en aquest maremàgnum, tant de moda, format per la correcció política, la dictadura de la simbologia progre i l’atabalament del "passa-ho, passa-ho" de les noves tecnologies.

Exemples? els ecologistes despullant-se contra el maltracte animal (que està més vist que el Colacao), els cinc minuts de silenci quan hi ha una víctima de violència sexual ("de gènere" en diuen ara), els globets amb missatge per la pau llançats, des del Parc de la Ciutadella de Barcelona, per duminguerus sense res més a fer…

Doncs per lluitar contra el malbaratament energètic, la gran idea és apagar els llums durant cinc minuts. Per cert, em diuen que només el fet d’apagar i tornar encendre el llum gastarà més energia que la que s’estalviarà (serà veritat? jo no domino el tema, sóc de lletres…).

Perquè no ens deixem de tanta collonada? Perquè no és capaç la societat d’intentar solucionar els greus problemes amb una planificació d’objectius a llarg termini, consensuats i factibles, amb els recursos necessaris? Perquè sempre tot s’acaba amb anècdotes miops, just per fer-se la foto i caure en l’oblit a les 24 hores?

Decepció TV3

Estic llegint el llibre de Víctor Alexandre TV3 a traïció. La tesi del treball, una mica reiterativa però molt ajustada a la realitat, és que el canal televisiu català s’està convertint lentament però inexorable en un instrument d’espanyolització. Això és fàcilment perceptible en els informatius i, potser, és la causa de la devallada de les seves audiències.

Malhauradament, no és només el tractament sobredimensionat que reben les notícies de caire ibèric. Són moltes més coses. No sé si recordeu els primers temps de TV3. Era un canal innovador, fresc, atractiu. Potser li faltava un punt de professionalitat i els recursos eren limitats: era una experiència nova, però el nivell de qualitat era sensiblement superior. Durant anys va ser considerada com "la nostra", una mica com de la família. La davallada però, ha estat notable. En aquest sentit, TV3 ens ha decebut com a espectadors i com a catalans.

La llista de greuges és llarga i s’hi barregen factors ideològics i empresarials: obsessió per l’audiència i caient en molts casos en la teleescombraria (alguns programes són botxornosos); model lingüístic deplorable (però qui ensenya a parlar als locutors???); presència embafadora de l’esport (o sigui del futbol, o sigui del Barça); centralisme barceloní, que ignora que hi ha vida Llobregat avall; influència evident del govern de torn, contradient les proclames d’independència i professionalitat; anuncis, anuncis i anuncis… i la relació podria continuar.

No tinc la solució, no em correspon tenir-la. Si no la troben els qui l’han de trobar, sé el que acabaré fent: prémer el botó vermell del meu comandament a distància i… a la merda tots els canals catalans i espanyols, públics i privats. I dedicar-me a llegir, escoltar música o fer l’amor… Oh! que bé!

Les lliçons britàniques

La notícia del dia és, sens dubte, el reconeixement per part del Sinn Fein del cos de policia i del sistema judicial d’Irlanda del Nord. La decisió ja ha estat definida com un autèntic pas del Rubicó per part del partit irlandès, i representa la culminació d’un llarg procés d’acostament entre les parts en conflicte a la regió.

Com no podia ser d’una altra manera, és inevitable la comparació amb el procés de pau a Euskadi, més senzill de solucionar sobre el paper. Però és dolorós comprovar-ne les diferències: allí el lideratge polític està per sobre les accions armades, a Euskadi és just el contrari; lleialtat de l’oposició britànica envers el primer ministre, mentre que a l’estat espanyol… bé, millor no dir res.

Al fil de la notícia, se m’acut plantejar també un paral·lelisme entre altres dues realitats nacionals: Escòcia i Catalunya. Allí, 300 anys després de la unió amb Anglaterra, el partit nacionalista es disposa a fer un molt bon resultat, segons les enquestes, a les eleccions parlamentàries, que pot acabar comportant a curt termini un referèndum per la independència. Aquí… aquí les comparacions no sé si són odioses, però també són doloroses. Tenim un nou estatutet que no convenç ningú, els partits sobiranistes estan més desorientats que mai i la ciutadania comença a reclamar de nou un cop de timó. Aviat també farà 300 anys que vam perdre la sobirania. A què esperem? 

Ja que agrada tant copiar-ho tot dels altres, no estaria malament emmirallar-nos en les lliçons britàniques a l’hora de solucionar conflictes territorials. És clar que allí hi ha una cultura democràtica de segles i això, es nota. I tant si es nota!

Les aigües turbulentes

Avui començo el bloc (la bitàcola, si hem de fer servir un terme més precís). Feia temps que donava voltes al fet de servir-me d’un mitjà que permet expressar tot tipus d’opinions o comentaris sobre qualsevol fet de la vida personal o pública, i que permet també que altres ho llegeixin. I al final m’he decidit. 

D’on vénen les aigües turbulentes? Mireu: una de les cançons de la meva vida, la que sonava quan jo tenia l’edat que sempre voldria tenir, era Pont sobre aigües turbulentes, de Simon & Garfunkel.

I aquesta és la sensació que tinc avui per avui: viure en un pont sobre aigües turbulentes. El món en què vivim, almenys la percepció que jo en tinc, és un escenari convuls, de canvis continus, que aboquen a la inseguretat personal i col·lectiva. Un món que està deixant enrera els grans dogmes ideològics i religiosos (afortunadament), però que no és capaç de substituir-los per un nou sistema de valors universals, que siguin respectats per tothom i que garanteixin el màxim de felicitat a les persones. Un món que avança tecnològicament a un ritme vertiginós, però que va destruint el sistema que ha anat formant la naturalesa durant milenis. Aquest és el mar(c) convuls de les nostres vides.

Bé, per avui ja n’hi ha prou. És només una prova. Espero anar afinant els propers dies.