Els goigs i les ombres (Congrés de Solidaritat a Vic)

Solidaritat Catalana per la Independència va celebrar ahir a Vic el seu II Congrés. Heus aquí algunes notes i comentaris sobre l’acte.

* L’edifici que acull a adherits i simpatitzants de Solidaritat és un complex que es diu El Sucre, de la capital d’Osona. Potser aquesta denominació endulcirà el record de la patacada electoral del partit (en realitat, coalició) de només fa dos mesos. En tot cas, res a veure amb aquella “dolça derrota” del Felipe González.

* El congrés és un constructiu exercici d’autocrítica, debat i propostes de futur, tan lluny d’unanimitats búlgares o coreanes com d’agressius i frustrants enfrontaments dialèctics. Cap votació és unànime, però tampoc hi ha crits, xiulades o desig de fer sang. Una esmena a la totalitat de la ponència és rebutjada però rep un alt nombre de vots en blanc, una mena de toc d’atenció a la nova executiva (nova relativament: la majoria repeteix).

* Llarga ovació al president sortint, Toni Strubell, que parla de la necessitat de rejuvenir i feminitzar el seu càrrec. La solució, com apunta amb britànica ironia, no passa per sotmetre’s a cirurgia estètica sinó proposar la Núria Cadenes com la seva substituta. A la Núria avui tampoc no li cal cirurgia estètica però sí algun remei per a la severa afonia que pateix. “Deu ser un virus espanyol” afirma la combativa escriptoria i periodista.

* Del discurs de la Núria extrec dues afrmacions: la primera, “som els fills polítics de les consultes per la independència”. Els gendres, doncs, afegeixo jo. La segona, “m’agrada l’horitzontalitat”. Com diu?

* Intervencions municipals. L’alcalde de Gallifa, el de la mini-bandera espanyola, és llargament ovacionat, potser el que més. Parla també Iban Lapeira, el regidor de Vic, la ciutat amfitriona del congrés: “represento 900 vigatans”. Perdona, Iban, però estàs molt equivocat: en representes 41.191. Tingues-ho sempre en compte.

* Es presenten diverses esmenes a la ponència, amb desigual fortuna. Una sobre el delicat tema del règim lingüístic en un futur estat propi és aprovada amb gran eufòria per part dels congressistes. Sempre dóna gust marcar un gol als plantejaments oficials de la cúpula d’un partit. Un altre esmenant proposa modificar el logo i introduir-hi la silueta dels Països Catalans (“la costella de xai”, en diu). No prospera, de moment.

* El congrés s’hagués pogut titular “dels goigs i les ombres”, com aquella novel·la de Torrente Ballester. Fins a quatre oradors inicien el seu discurs proclamant el goig que els fa veure tanta gent reunida. La Núria Cadenes ho ha convertit ja en una tradició. I les ombres? Doncs les ombres que poden aparèixer a partir d’ara en un partit com Solidaritat, que ha perdut els tres parlamentaris, amb el que comporta tan mediàticament com econòmica, que ha perdut la centralitat del discurs independentista i que té molta feina per fer, tant a dins de la formació com de cara en fora.

* Un primer tast d’aquestes ombres el tenim la mateixa tarda. Convidats tots els partits parlamentaris a assistir al congrés i a dirigir-hi unes paraules de salutació, únicament accepta ser-hi la CUP. La resta de formacions deuen considerar Solidaritat no extraparlamentari, que ho és, sinó marginal o a extingir. Com queda dit, un representant de la CUP (no sé si del sector del sí o del sector de l’abstenció) s’acreça als congressistes i reconeix que el treball de Solidaritat al Parlament ha ajudat decisivament a crear el nou escenari polític català.

* Potser perquè el congrés es fa a Vic, la capital de la indústria porcina, la trobada és plena de referències càrniques. Ja he citat la costella de xai. La Núria Cadenes diu, referint-se a la desnaturalització progressiva del futur referèndum, que “ara ja només parlen de consulta, i acabaran posant urnes a les carnisseries…”. Durant el dinar, amb salsitxa de segon, m’assabento que les llonganisses i xoriços porten llet. Serà veritat? I el bocata que m’he menjat de bon matí, just abans d’iniciar-se el congrés, també és de llonganissa. De l’excel·lent llonganissa de Vic, no cal dir-ho, amb llet o sense.

* I per acabar. Alfons López Tena, present a la sala, observa un clamorós silenci durant les més de vuit hores que dura l’assemblea. Allò de retirar-se del centre de l’escenari, donant un pas al costat, va de debò i ho compleix al peu de la lletra. El temps dirà si això afavoreix o no el partit dels goigs i les ombres.
 
[Imatge: foto de l’autor]

La conservació del nostre patrimoni, per exemple

[Article personal, en tant que coordinador comarcal de Solidaritat Catalana per la Independència del Tarragonès, publicat als digitals www.tottarragona.cat i a www.tarragona21.cat]

Fa pocs dies, el Diari de Tarragona llançava un crit d?atenció sobre el lamentable estat de conservació del patrimoni cultural de les nostres comarques. Centenars de castells, torres, edificis civils o religiosos, testimonis muts del nostre passat llunyà o més proper, resten mig oblidats o no suficientment ben arranjats, víctimes de la manca de recursos econòmics que afecta, també, a l?àmbit cultural. No tots els monuments tenen la ?sort? de ser tant atractius com la Tarraco romana, el Reus modernista, els castells del Gaià, Poblet, Santes Creus, el Montblanc medieval o Siurana, però són mereixedors igualment del més gran interès tan pels estudiosos com pel gran públic i demanden la mateixa protecció: per això se?ls va declarar en el seu moment Béns Culturals d?Interès Nacional (BCIN).

 
Aquest ?interès nacional? s?ha de concretar en una acurada restauració, un constant manteniment del propi monument i del seu entorn i en una posada en valor amb finalitats científiques, docents i turístiques. Però per fer tot això es necessiten recursos econòmics i aquests no arribaran en la quantitat necessària si provenen d?unes administracions públiques víctimes, al seu torn, de l?asfíxia econòmica que Catalunya pateix des de fa tants anys. Una forma d?aminorar el problema de l?abandonament del nostre ric patrimoni arquitectònic fóra la col·laboració privada. Com bé diu Jordi Rovira, president de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona a l?article al principi citat, ?l?administració hauria de captar fons privats, implicar la societat civil, a particulars o a fundacions, seguint el model americà?. Tot i així, crec que el lideratge hauria de correspondre a les nostres administracions, i en aquest sentit l?impuls definitiu el donaria la consecució d?un estat propi per Catalunya, que comportaria un augment en les inversions en educació, salut, infraestructures, innovació o benestar social, però que també possibilitaria una millora evident d?altres facetes de la nostra vida col·lectiva. Per exemple, la conservació del nostre patrimoni.


[Imatge: castell del Catllar; www.elcatllar.cat]

Solidaritat ja té full de ruta per la independència

L’Assemblea Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència ha aprovat avui el full de ruta (expressió molt gastada, però que fins ara cap partit no havia posat negre sobre blanc) de la transició cap a la independència de Catalunya. Uns cinc-cents adherits i simpatitzants ens hem atapeït en una de les sales de l’Hotel Alimara, a la Vall d’Hebron, per aprovar el text de la ponència política, prèvia aprovació (o no) d’algunes esmenes presentades, que versaven sobre temes tan dispars com la llengua, la forma d’estat i les centrals nuclears.

En síntesi, Solidaritat plantejarà a la resta de partits catalans (especialment a aquells que diuen estar a favor de l’autodeterminació del nostre poble) un acord per aprovar la Llei de Transició a la Independència, que habilitarà el Govern de la Generalitat a negociar la via per accedir a la independència. Simultàniament es crearan els diferents ministeris (Exteriors, Defensa…) per desenvolupar les estructures que el nou estat necessitarà i s’impulsarà una campanya per explicar els avantatges de tenir un estat propi. El procés acabarà bé amb un referèndum, bé amb una proclamació solemne des del Parlament.

Ara, els partits del sí-però-no (Convergència), del sí-però-com-si-no (ERC) i del no-se-sap-exactament-si-sí-o-si-no (ICV-EUA) tenen la pilota damunt la seva taulada. Si no admeten a tràmit i discussió aquest full de ruta, estaran en el seu legítim dret però ho hauran d’explicar molt bé al conjunt de la ciutadania, bona part de la qual ja els ha avançat amb les consultes populars i la manifestació del 10 de juliol de l’any passat.

A banda la discussió, a vegades plúmbia, de les diverses esmenes, l’acte d’aquest matí ha servit també per “carregar piles” amb oradors vinguts d’Escòcia (un representant del SNP, l’estrella del moment), Euskadi (aquell abertzale que no es diu Fernando, sinó Pernando, parlant un acceptable català) i Sardenya (que se’ns ha adreçat en un dificultós castellà per acabar parlant en un intel·ligible italià). No han faltat les intervencions de l’incendiari López Tena (“perdoneu que sigui tan dur…”), de l’estimulant Núria Cadenes (“som joves… vull dir el partit”) i l’atronador Santiago Espot (“hem de sortir d’aquest hotel com si fóssim un exèrcit!”), entre d’altres.

Com a anècdota de l’assemblea, només destacar l’error del president de la mesa, el benvolgut Albert Pereira, parlant reiteradament d’abstencions per referir-se a vots en blanc. Quan ho ha dominat ja eren quarts de quatre, hora en què s’ha donat per aixecada la sessió.

22-M: no ha estat possible

Solidaritat Catalana a Tarragona, de la candidatura de la qual formava part, ha tret uns molt migrats resultats. No hem arribat a la modesta previsió que jo m’havia fet. És el moment d’acceptar-ho i lamentar-se’n, però també comentar tres aspectes en descàrrec nostre.

Primer, el més important, cal remarcar l’escàs període de temps disposat per preparar una candidatura, un programa i una campanya com cal. Un èxit electoral municipal demana cocció lenta, treball constant i molta planificació prèvia; dintre de quatre anys, tot serà ben diferent.

Segon, no diré boicot però sí que ha exisitit un clar menysteniment (els espanyols fan servir ninguneo) de la nostra candidatura. Acabar amb aquesta mena de discriminacions entre partits de primera i de segona també ha de formar part de la regeneració democràtica que tants volem: per què ICV, que tenia tants regidors a la ciutat com SI, és a dir, zero, va comptar amb tanta cobertura mediàtica?

I tercer, constatem una vegada més que Tarragona és plaça difícil. La tòpica ciutat de funcionaris, militars i capellans, la Tarragona semenfotista i adormida, conservadora i tèbia nacionalment, ha donat, com sempre, la nota discordant com ja ho va fer amb els decebadors resultats de la consulta per la independència. Esquerra torna als llimbs (la cabra pels seus pecats porta els genolls pelats) i el PP no és segona força per tres vots (!) que la separen de Convergència.

Mercats de pedra, mercats de plàstic

Aquesta vesprada, els dos primers candidats de Solidaritat Catalana per la Independència a l’Ajuntament de Tarragona, Xavier Almagro i Noèlia Flores, han conduït una xerrada-col·loqui a la Cambra de Comerç. Ha estat un contrapunt més formal a la sardinada-presentació de diumenge passat, i ha servit per un primer contacte amb la ciutadania de Tarragona.

Ambdós han tingut l’oportunitat d’exposar els grans eixos sobre els quals es fonamentarà l’oferta que Solidaritat fa als tarragonins: ètica, política, independència i Tarragona. Almagro ha desgranat, en una llarga intervenció com només ell podria fer, aquests grans conceptes: ha parlat d’ètica, contraposant-la a episodis poc clars protagonitzats per l’actual classe política (ha esmentat, per exemple, el pàrquing Jaume I i els tejemanejes de la compra-venda d’accions de la resta d’aparcaments públics; ha parlat de política i de transparència en la gestió dels afers públics, del silenci, la falta d’informació i la mentida descarada sobre temes de ciutat; ha parlat d’independència, en tots sentits, la nacional, la dels consellers de la ciutat respecte dels partits, la de cada municipi respecte del veí…; ha parlat, finalment, de Tarragona, amb orgull i amb un punt d’emoció.

L’exposició ha donat pas al col·loqui i els assistents han començat a dir-hi la seva plantejant qüestions més quotidianes. Perquè Tarragona és una ciutat bonica però “incòmoda” segons l’alcaldable de SI, opinió que em sembla que tots compartim. Els problemes de l’aparcament, el transport pensat amb els peus, el corredor del Mediterrani, els parcs infantils, l’Escola Oficial d’Idiomes, la manca de centres cívics o la situació dels mercats provisional i definitiu (de plàstic i de pedra, en admirable definició d’una de les intervinents) han aparegut un moment o altre del debat.

La ciutat té molts problemes i per solucionar-los cal una renovació de l’aire de la Plaça de la Font. Bé, no de la plaça sinó del seu edifici més representatiu. Fan falta nous representants més propers a la ciutadania, més “escoltadors”, més transparents, més honrats (ja és ben galdós que això s’hagi de dir). Avui uns quants hem donat una passa més per aconseguir-ho. La gran oportunitat, però, serà el 22 de maig.

Sardinada popular (en el bon sentit de la paraula)

Aquest migdia, i en el marc incomparable de l’esplanada davant del pòsit del Serrallo, Solidaritat Catalana per la Independència ha organitzat una sardinada popular que ha servit per presentar la candidatura municipal a Tarragona de la formació. Un centenar llarg de persones han disfrutat d’una matinal molt agradable, d’un temps excel·lent, d’unes sardines magnífiques (per llepar-se els dits, literalment) i d’un vinet addient.

Ha pres la paraula el cap de llista, Xavier Almagro, que ha fet un curiós exercici de memòria al recordar-nos el seu passat maoista (dada contraproduent si el que vol és recollir el màxim de vots) mentre obviava la seva gestió com a regidor d’ERC (que això sí que li donaria vots). Fora d’aquesta relliscada, ha insistit en el que serà el missatge central de la campanya de Solidaritat: regeneració democràtica, acostar-se a la gent, fer que l’Ajuntament sigui dels ciutadans, no dels partits polítics, participació, transperència, honestedat… També ha parlat la número dos, Noèlia Flores, una eixerida prioratenca que ha insistit en els mateixos conceptes i que després ha confessat un enorme nerviosisme a l’hora d’adreçar-nos la paraula. No, dona, ho has fet molt bé.

Després ha estat el moment de presentar tota la llista. Segueixen al Xavier i a la Noèlia, Jordi Alasà, Maria Rosa Lerín, Miriam Sans, Josep Maria León, Maria del Carme Figueras i David Salas. Ja voldrien algunes formacions aquest equipàs. Un servidor anirà de número 5. Clou la llista un candidat de luxe: Jaume Renyer, conegut maître à penser independentista, amic i company blocaire. Els tres suplents també són “de categoria”, com diria la Vicenteta: Francesc Roig, president de l’associació de veïns de Terres Cavades, Adelina Jarque, mestra del CEIP Mediterrani, i Xavier Carreras, periodista i escriptor.

Una sessió de fotos dels candidats en diferents escenaris (cases del Serrallo, barques i les escales de l’església) amb destí a la publicitat electoral ha clos la brillant, en tots sentits, jornada.

Tarragona ja té a qui votar. I si no ho fan, després que no es queixin.

Sí, home, sí

Aquesta tarda, concentració a Barcelona en suport de la proposició de llei sobre la independència, promoguda per Solidaritat Catalana. La plaça Sant Jaume, plena, donant per bo el canvi respecte a l’emplaçament previst inicialment (la veïna plaça del Rei).

Pel faristol han passat els primers espases de la formació. Isabel Clara Simó (brillant com sempre), Toni Strubell (amb pertinents comparacions amb Irlanda o Flandes), Núria Cadenes (sí, home, sí, després de dir sempre no), Uriel Bertran (a qui se li ha caigut la senyera del faristol, mala sort), Alfons López Tena (lluint la jaqueta menys glamurosa que ha trobat al seu fons d’armari, però l’important és el que diu i com diu) i Santiago Espot (treient a colació Joan Fivaller, que el tenia en marbre just davant). Final de festa amb el cant dels Segadors i amb tots els oradors, a més d’algun alcaldable no previst, a la tribuna.

Ha estat un acte sense grans pretensions que no s’ha fet pesat, però que ha servit per moltes coses, des de pressionar Convergència perquè sigui mínimament coherent amb la proposió de llei de la independència, fins a donar el tret de sortida a les eleccions municipals, passant per carregar-nos les piles entre tots, si no les teníem ja prou carregades. Xiular Duran Lleida o esbroncar l’estanquera sempre reconforta, i si es fa entre amics en una agradable tarda de primavera a la plaça més significativa de Catalunya, encara més.

A l’acabar, ens esperava un agradable colofó: el televisor d’un local proper ens informava de que l’equip del règim ha perdut a domicili per zero a un. Ni fet a mida, tu.

Posa un Fernàndez a la teva vida

Aquest matí s’han celebrat a Tarragona les primàries per escollir els candidats de Solidaritat Catalana per la Independència a les eleccions municipals d’aquesta ciutat (els partits polítics seriosos fem les coses així, democràticament). Ha resultat elegit cap de llista Xavier Almagro Fernàndez, prou conegut a la ciutat de la seva època de regidor d’Esquerra, quan es feia dir ERC.

Curiosament, amb ell ja són tres els Fernández que tindrem com a caps de llista a la nostra capital. Fem un repàs: Convergència i Unió presenta Victòria Photoshop Forns Fernández), una bastant desconeguda política que encara no hem aclarit si milita o no en un dels dos partits de la coalició. Les seves armes: una cara fotogènica convenientment treballada per artistes informàtics. El seu programa: dispensi? 

El segon Fernández és Alejandro (Alacandru per als adversaris polítics) Fernández, l’alcaldable del Partit Popular. S’ha fet ídem a la xarxa per un video que incorpora la cançó Alejandro de la Lady Gaga, amb la lletra patosament retocada (toca PP, confia en… Alejandro). Ha tingut la gosadia de comparar-se amb Ruiz-Gallardón, l’alcalde de la ciutat més endeutada d’Espanya, de llarg.

Als dos personatges anteriors s’uneix ara el Xavier Almagro Fernàndez (amb accent greu, si us plau). Ell no ens proposarà fotos retocades ni lletres gracioses sinó coses molt importants que es troben a faltar a Tarragona i al seu Ajuntament: escoltar més els veïns, administrar millor els recursos, informar de manera més transparent, dir les coses clares quan toca (i quan no, també), portar a l’Ajuntament la necessitat d’un estat propi i molt més.

Avui ha començat la carrera cap a la Plaça de la Font. Una carrera que acaba el 22 de maig i que hauria de tenir un guanyador clar: no els candidats que s’hi presenten sinó els ciutadans que viuen, que vivim, en aquesta per tantes coses entranyable ciutat que és Tarragona.

A Can Solidaritat hi ha novetat

Joan Laporta ha decidit, finalment, abandonar el subgrup de Solidaritat Catalana al Parlament i restar com a diputat no adscrit. És el punt final al curt matrimoni entre un il·lusionant i creixent projecte independentista i de renovació, Solidaritat, i un líder indiscutible de la nostra societat civil a qui, pel que s’ha vist, tots els vestits li vénen petits. Només queda lamentar el fet i, naturalment, no fer-ne sang. Ja se n’ocuparan altres amb masoquista recreació, molt pròpia dels catalans, de passar-nos-ho pels nassos. Per exemple, la darrera de que tinc constància haurà estat  la temperamental Pilar Rahola, recordant avui mateix les lluites caïnites i els devoraments saturnals que periòdicament visiten l’univers independentista català (també la que vas protagonitzar tu, guapa).

És curiós com tots, partidaris i detractors, caiem una vegada i una altra en la trampa de la unitat independentista com a objectiu a qualsevol preu, peti qui peti. Qualsevol divisió en els objectius, en les estratègies, en els programes o en els lideratges, qualsevol divisió, escissió o canvi de rumb són presentats a l’opinió pública com un gran fracàs col·lectiu i no originen altre resultat que una perenne frustració entre un poble que aspira a un futur millor (deu ser aquesta la intenció, és clar). La lupa sobre el sobiranisme, les seves batalletes i les seves inevitables anades i vingudes, no es col·loca, però, sobre altres projectes polítics.

De manera que no caiguem en la temptació de demonitzar la decisió de Laporta d’unir-se a una candidatura municipal d’Esquerra. A molts ens ha decebut la trajectòria d’aquest home, això és cert, i el que li espera com a aliat d’un personatge tan poc de fiar com Portabella serà digne de veure. Prepareu les crispetes.

Posats a retreure alguna cosa a l’ex-president del Barça, recordem-li més aviat que s’ha desviat d’aquell altre gran objectiu de Solidaritat Catalana per la Independència i que no acostuma a ser tan present als mitjans i a l’opinió pública: la regeneració democràtica. Perquè Laporta el que ha fet és anar enrera com els crancs en aquest sentit i caure en els braços d’una formació com Esquerra, amb les seves llistes electorals formades a dit, amb les seves alegres compatibilitats entre diputat i regidor (potser també Laporta) i amb tots els seus tics de partit polític ancien régime, delerós de privilegis institucionals i menjadores diverses. Que aquest és el sentit, i no altre, de la deriva laportista.

Regeneració democràtica. Aquesta és la recepta que necessitem i que exigim a totes les institucions, petites i grans, catalanes o no. I només una formació està en condicions de defensar-la en aquests moments: Solidaritat Catalana per la Independència. Un bon motiu per reflexionar de cara al 22 de maig, no trobeu?

Tarragona, SI o SÍ

Amb aquest enginyós eslògan, un grup d’adherits a Solidaritat Catalana per la Independència ens hem presentat (i guanyat) a les eleccions a l’executiva local de Tarragona. Dic hem perquè jo en formo part en qualitat de secretari d’organització i finances, càrrec que compaginaré amb la mateixa responsabilitat però a nivell comarcal. És feina, però l’apassionant moment polític del nostre país (i de la meva ciutat) bé s’ho val.

Tarragona afronta el proper mes de maig una nova cita electoral com la resta de municipis. Aquesta vegada, les eleccions vénen amanides amb l’al·licient de comprovar fins a quin punt el nou sobiranisme, l’independentisme no retòric representat per SI, és capaç d’entrar amb força als municipis com ho va fer al Parlament de Catalunya, contra pronòstic i amb tot l’aparatchik comunicacional fent-li el buit.

Els mitjans periodístics, els fòrums d’internet, els cenacles polítics… tots fan càbales sobre si SI (perdoneu la cacofonia) participarà, sola o en coalició als comicis per elegir nou Ajuntament de Tarragona. Qui sap. Tot és obert. L’única cosa segura és que si ho fa serà després d’un escrupulós procediment democràtic intern, marca de la casa a SI. Només per això ja valdria la pena votar aquesta opció enfront de les casposes ofertes de sempre.

J.P.

Quin significat té aquesta abreviatura? No, no és una marca de whisky. Seguiu llegint si voleu saber-ho.

Aquesta tarda s’han celebrat els congressos regional (Camp de Tarragona) i comarcal (el Tarragonès) de Solidaritat Catalana per la Independència, que han servit per constituir les primeres executives. Han estat elegits Hèctor López Bofill com a coordinador regional, Manel Pereira com a coordinador comarcal i la resta de companys per a les diferents responsabilitats. Hi ha notable presència de gent jove i poc contaminada per la política tradicional, i això és un gran què. Per cert, que jo he estat elegit secretari d’organització i finances del Tarragonès, per unanimitat.

La nova formació independentista, que ja va fer un gran resultat entrant al Parlament de Catalunya amb quatre diputats (cosa ben difícil, atès el silenci vergonyós i vergonyant dels grans mitjans de comunicació), té ara per davant la responsabilitat de decidir primer, com i on es presentarà a les eleccions municipals, i després preparar a consciència la campanya electoral. No hi ha dubte que amb els dos magnífics equips escollits avui el repte de fer entrar la regeneració democràtica i l’independentisme conseqüent als ajuntaments serà molt menys costerut i més apassionant.

I les dues lletres del títol del bloc? Doncs poden significar moltes expressions, i en Manel Pereira, en el seu discurs d’agraïment pel suport rebut, ens n’ha citat unes quantes: “jo puc”, “junts podem”, “ja (n’hi ha) prou”…, totes amb un deix obamià, com podeu comprovar. Però J.P. també pot significar “Jordi Pujol”, que amb l’editorial de l’altre dia s’acosta una mica més als nostres postulats. Rendició o independència? Algú es vol rendir? Nosaltres no.

[A la imatge, el nou coordinador regional Hèctor López Bofill atenent els mitjans de comunicació després de la seva elecció]

Concentració i manifest contra les sentències

Aquest vespre hi ha hagut concentració davant l’Ajuntament de Tarragona en protesta per les sentències del Tribunal Suprem espanyol sobre la immersió lingüística. Notable participació de gent, superior a l’esperable tenint en compte la premura en la convocatòria de l’acte. Han parlat representants de la CUP (entitat convocant), el SEPC, Endavant i la Plataforma per la Llengua. 

Simultàniament, Solidaritat Catalana per la Independència de Tarragona ha redactat un manifest de posicionament contra les sentències, que reprodueixo:

Manifest de resposta a la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre la llengua catalana

 

En resposta a la sentència dictada pel Tribunal Suprem espanyol sobre l’aplicació de la llei d’immersió lingüística de Catalunya, els representants de Solidaritat Catalana per la Independència a Tarragona afirmem:

 

  1. Que tota sentència expressada per una institució jurídica de fora de Catalunya en qualsevol temàtica en la qual el poble de Catalunya ja s’hagi pronunciat a través dels seus representants legítims no tindrà cap tipus de valor moral ni real per als membres de la nostra formació política.

 

  1. Que la publicació d’aquesta sentència és tan sols una nova mostra de l’actitud bel·ligerant i autoritària de l’estat espanyol, de la qual només ens en podrem deslliurar quan Catalunya esdevingui un estat independent dins de la Unió Europea.

 

  1. Que el Parlament de Catalunya i el nou govern no poden mantenir-se al marge d’aquesta agressió i han d’expressar el seu rebuig mitjançant una resolució consensuada pels diferents grups polítics, tant majoritària com sigui possible.

 

  1. Que l’Ajuntament de Tarragona ha d’expressar també el refús a la sentència a través d’una resolució anàloga a la del Parlament, en la qual doni ple suport a la llei d’immersió lingüística aprovada pels catalans.

 

Exigim als representants legals del Parlament de Catalunya i de l’Ajuntament de Tarragona que sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies i no acatin la sentència del Tribunal Suprem o de cap altre tribunal espanyol.

 

Visca Catalunya lliure. Visca el català!

 

Tarragona, 23 de desembre de 2010  

 

Els lleons de Sabadell

La seu de la Penya Barcelonista de Constantí s’ha omplert de gom a gom per escoltar aquest matí quatre primers espases de Solidaritat Catalana per la Independència. En vigílies de la campanya electoral, la candidatura s’ha presentat a la bonica població del Tarragonès, en un acte amb vermut inclòs, tot plegat perfectament organitzat.

Ha obert foc el candidat número dos, Albert Pereira (introducció i presentació dels altres oradors), ha continuat Emili Valdero (un home que domina l’art de parlar mitja hora seguida de números sense que sigui avorrit, tot el contrari), seguit per Isabel-Clara Simó (magnífica, com sempre, avui amb un conte xinès sobre un mirall, adaptable als catalans) i per Hèctor López Bofill, cap de llista per Tarragona (amb una contundent i emotiva intervenció).

S’han dit moltes coses interessants, però de tot plegat retinc una idea exposada per més d’un orador: la necessitat de que la societat catalana sigui, d’una vegada per totes, adulta i valenta. El proper 28 de novembre serà una bona oportunitat per ser-ho i dir, democràticament i civilitzadament, prou a l’actual estat de coses. Hola independència, adéu espoliació fiscal. Hola Europa, adéu Madrid.

I els lleons de Sabadell? Ja he dit que les intervencions de Valdero són molt distretes, i avui m’he assabentat per boca d’ell que els lleons de les Corts espanyoles van ser fabricats a Sabadell. El dia que Catalunya sigui independent no cal que ens els tornin. Ja se’ls poden quedar.

Solidaritat Catalana, a punt

Aquest matí s’ha celebrat la I Convenció Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència, que ha servit per aprovar el manifest electoral i fer la presentació dels candidats. La maquinària ja està a punt per la campanya electoral. Aquí van algunes notes anecdòtiques de la jornada.

* El marc incomparable de l’esdeveniment era el Palau de Congressos de Barcelona. L’organització, aquesta vegada, ha estat un pèl caòtica, amb cues al carrer, cues a dins i un retard en l’inici de tres quarts d’hora. Potser per “compensar”, l’acte ha acabat a les quatre de la tarda. Res a objectar, tenint en compte la premura de temps en què treballa la coalició.

* L’aprovació definitiva del manifest ha estat “a la búlgara”, amb només dos vots en blanc, però prèviament l’assemblea sobirana ha acceptat una esmena al text oficial en el sentit de substituir espoli per espoliació. Doncs no, espoli no està ben dit. Hi he votat a favor, és clar.

* Després ha arribat l’hora dels parlaments: la Isabel-Clara Simó, representants dels partits coaligats a Solidaritat i portaveus d’Unitat Catalana (de Catalunya Nord) i del partit flamenc independentista majoritari (que ha parlat en anglès mentre la pantalla oferia la traducció al català, amb alguns desajustos).

* Isabel-Clara Simó ha estat magnífica. S’ha posat el vestit d’augur i ens ha previngut dels tres enemics que tindrem aquesta campanya: la caverna espanyolista, els catalans espanyols i els independentistes teòrics (sí, home, aquells que no troben mai el moment). Als tres grups sabrem fer-los front com Déu mana.

* Per la seva banda, Josep Guia, el matemàtic del PSAN, ens ha ofert dos conceptes clau per interpretar bé Solidaritat: la transversalitat (per exemple, ell és d’esquerra) i la territorialitat (per exemple, ell és del País Valencià). L’incombustible Guia ens espera la setmana que ve al tradicional Aplec del Puig.

* Intercalat entre els parlaments, han passat un video publicitari que tocarà la fibra sensible. Us n’explico el final: una parella, en una nit d’estiu, veu un estel fugaç; ella li diu que demani un desig; el següent pla, el darrer, és una paraula que comença per “i”: aquest és el desig que es farà realitat més aviat del que pensem.

* Ha arribat el moment dels candidats. S’han succeït els parlaments dels diferents caps de llista. Primer el de Girona, Toni Strubell, molt orgullós d’incloure a la seva llista el Santi Vilanova (verd) o la Núria Cadenas, emocionada de tants aplaudiments. Després, el de Tarragona, Hèctor López Bofill, prevenint-nos de que sapiguem destriar el gra de la palla (“que no us vinguin amb “cuentos”). I finalment, el de Lleida, que és clavadet al Montilla. De físic, és clar. 

* Al final de cada intervenció, ens hem alineat al centre de l’escenari tots els candidats de cada província, mentre saludàvem com si haguéssim acabat una representació teatral. Però l’apassionant obra no ha fet més que començar.

* L’últim a intervenir ha estat Joan Laporta. Ha demanat un aplaudiment específic per a Alfons López Tena i Uriel Bertran, que han correspost aixecant els quatre dits el primer, i el puny el segon. Una magnífica lliçó pràctica del què significa la transversalitat a què feia referència Josep Guia. Una frase de Laporta? Em quedo amb la seva idea de que el moment actual, crucial, de l’independentisme és com un maridatge entre la història i el futur. Ho he trobat original i encertat. Que visquin els nuvis.

AGENDA POLÍTICA

Dilluns, 25 d’octubre. Conferència El procés cap a la Independència, a càrrec d’Hèctor López Bofill. A l’aula 314 del Campus Catalunya de la URV, a les 12,00 h.

Dilluns, 25 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència al Serrallo. A l’Associació de Veïns del Serrallo (c. de Salou, B, Tarragona), a les 18,00 h.

Dilluns, 25 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Alforja. Al Centre d’Amics, a les 20,00 h.

Dilluns, 25 d’octubre. Presentació de Solidaritat Catalana per la Independència a Picamoixons. Al Local Social, a les 20,00 h.

Imparables cap al Parlament

Avui, primàries a Solidaritat Catalana. Un procés que ha permès als seus adherits decidir les candidatures a les properes eleccions parlamentàries de forma democràtica, sense que una cúpula, una camarilla o un líder ho decideixin per l’article 26 (el de l’engonal).

Pel que fa a Tarragona, cap incidència remarcable a l’Hotel Ciutat de Tarragona. Una desfilada constant de gent ha acudit a votar a les quatre meses instal·lades per fer-ho, superant la participació el 50%. Un escrutini més ràpid del previst en un principi ha donat com a resultat que el cap de llista per la demarcació serà Hèctor López Bofill, el brillant catedràtic, incisiu articulista i imparable poeta, que amb cara de felicitat (ha guanyat amb claredat, però la cosa no estava tan clara en un principi) ha donat a tots les gràcies per la confiança dipositada i advertint-nos que la lluita serà llarga i dura. Tranquil, Hèctor, això no ens ve de nou. 

El segon de la llista serà Albert Pereira, un patriota amb molta mili, que ens confessava que quan estava a punt de ser elegit alcalde de la Secuita, el seu poble, no estava tan nerviós com avui. Doncs aquesta nit dormirà tranquil. La tercera de la llista, Caritat Garcia, ha celebrat els resultats a Tortosa, la seva ciutat, on també s’han celebrat eleccions.

Solidaritat Catalana, una proposta electoral formada peremptòriament fa com qui diu quatre dies, ha donat ja avui una lliçó democràtica a partits que tenen quasi vuitanta anys, amb moltes ganes i amb molta il·lusió. La mateixa il·lusió que li permetrà aviat accedir al Parlament i convertir en realitat (o almenys fer-lo més abastable) el somni de molts catalans.

El meu particular repte s’ha saldat també amb un bon resultat. A partir d’un complicat procediment de votació, un nombre indeterminat dels 257 adherits que han anat a l’urna m’han atorgat 70 vots i m’han permès situar-me en vuitena posició. Els estic profundament agraït.

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (i 5)

Activitat parlamentària

 

D’acord amb la regeneració democràtica que Solidaritat Catalana impulsa, la meva activitat parlamentària estarà basada en quatre principis. Em comprometo a:

 

  • Dedicació exclusiva. Les tasques parlamentàries i de representació han de ser incompatibles amb qualsevol altra activitat pública, laboral o professional.
  • Relació directa i continuada amb els ciutadans. Obertura d’una Oficina del Diputat i visites regulars a totes les comarques.
  • Transparència informativa. Ús de les noves tecnologies com un altre mitjà per fer arribar als ciutadans les iniciatives i activitat del diputat.
  • Eficiència en l’ús dels recursos. Es rendirà compte mensual dels recursos materials posats a disposició del diputat.

 

D’acord amb l’article 4, em reservo el privilegi de votar al Parlament de la manera que estimi oportuna en cada cas i moment, llevat dels compromisos adquirits en aquest programa.

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (4)

Tarragona

 

La demarcació de Tarragona ha estat, tradicionalment, la més oblidada de Catalunya, excepte a l’hora d’instal·lar-hi grans equipaments perillosos, molestos o perjudicials pel medi ambient (o totes tres coses a l’hora). Per contra, és un territori de gran potencial econòmic pel fet de tenir la segona concentració demogràfica catalana, per la seva varietat geogràfica i paisatgística i per la vitalitat dels seus sectors industrial, comercial, turístic i universitari, entre altres. Proposo:

 

  • Promoure polítiques que afavoreixin l’acostament i la col·laboració entre Tarragona i Reus en tots els reptes i projectes de caràcter metropolità, fugint d’estèrils debats que a ningú beneficien.
  • Promoció público-privada de l’Aeroport de Reus, que sigui un pol d’atracció territorial, que actuï com infraestructura complementària del de Barcelona i que suposi una pluralitat d’operadors i de destinacions.
  • Acabament de les grans infraestructures pendents: corredor del Mediterrani, autovia Tarragona-Montblanc i xarxa regional ferroviària, inclòs el Tramcamp. Execució de la façana marítima de Tarragona.
  • Millora dels plans d’emergència del complex petroquímic.
  • Especial atenció a la realitat de les Terres de l’Ebre, injustament tractades quan no oblidades. Augment qualitatiu i quantitatiu de les polítiques d’ajut al desenvolupament econòmic, a la defensa dels seus recursos naturals, al cessament del despoblament dels seus municipis i al foment turístic de la seva realitat geogràfica, cultural i històrica.
  • Defensa de la tradició dels correbous, que ha de ser incompatible amb el maltracte animal. En aquest sentit, cal complir i fer complir un protocol de bones pràctiques.
  • Tancament de les centrals nuclears i no instal·lació de la deixalleria d’Ascó. Aposta per les energies alternatives: sí a l’energia eòlica, amb condicions[.

    [a la imatge, Siurana, una de les poblacions més boniques de l’encara província de Tarragona]

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (3)

Model socioeconòmic

 

Com tot el món desenvolupat, Catalunya està patint una greu crisi econòmica, agreujada per la dependència de l’estat espanyol, amb la seva sagnia fiscal i el maltracte en les polítiques econòmiques, socials i d’infraestructures. A tot s’hi afegeix una administració autonòmica poc eficaç, intervencionista, reglamentista i excessivament burocrà-tica. Catalunya se’n pot sortir amb un estat propi, però també amb la iniciativa privada, l’emprenedoria, les petites i mitjanes empreses, les cooperatives, la societat civil i tots aquells actors que la van fer pròspera en el passat. Proposo:

 

  • Polítiques tendents a un model més liberal d’economia, on les administracions no condicionin ni limitin excessivament la iniciativa, l’esforç i el legítim benefici del sector privat.
  • El model econòmic en cap cas ha de suposar una desatenció a les necessitats d’una societat que es vol més justa i igualitària: educació, salut, prestacions d’atur, pensions, situacions de risc… La inqüestionable existència de prestacions no ha de facilitar la picaresca ni la petita corruptela. Tampoc la necessària política d’ajuts a l’associacionisme ha de conduir a la ineficàcia o a fins contraris als perseguits. Un sistema eficaç de control ho haurà d’evitar o castigar.
  • Les pensions no poden augmentar per sota l’IPC, sigui quina sigui la cojuntura econòmica del moment.
  • Suport als sectors tradicionalment desafavorits: l’agricultura, la pesca i el petit comerç, amb polítiques de foment lligades a plans ben gestionats i millor controlats.
  • Afrontar amb realisme la problemàtica de la immigració, lluny de perjudicis xenofòbics, però també de determinat bonisme progressista. Augment dels recursos destinats a acollida de nouvinguts i a l’afavoriment de la relació entre aquests i la població d’origen. Rigor amb policial i judicial amb qualsevol conducta penal o contrària als drets humans i llibertats públiques.
  • Dotar de més recursos materials i humans l’educació, que ha de ser un eix bàsic de qualsevol programa de govern. Promoció de la cultura de l’esforç, la formació científico-humanista i “l’aprendre a aprendre”.
  • Aposta per la prevenció i la investigació en el terreny de la salut (promoció d’hàbits saludables, alimentació, esport), i no tant per la sanitat assistencial. Introducció de mecanismes de contenció de la despesa o de copagament (medicaments, consultes, intervencions i estances hospitalàries), sempre proporcionat al nivell de renda i patrimoni de cada pacient.
  • Equilibri entre progrés econòmic i protecció del medi ambient. Planificació del territori tenint en compte les dues variables. Afavoriment d’un model energètic de societat basat en l’estalvi, la contenció de recursos i la limitació del consum excessiu i de generació de recursos. No a l’energia nuclear. Promoció del transport públic.

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (2)

La regeneració democràtica

 

L’allunyament de la classe política i la societat a qui ha de servir, la conversió d’aquesta classe en un “modus vivendi”, el clientelisme i l’oligarquia de les cúpules dels partits, la corrupció a tots nivells, són diferents símptomes d’un procés continuat de degradació de la vida democràtica, el resultat més cridaner del qual és l’altíssim nivell d’abstenció electoral. Proposo:

 

  • L’aprovació d’una llei electoral que acosti diputat i ciutadans i que respecti també la proporcionalitat política i territorial. Indicativament, el model mixt alemany.
  • Limitació temporal de mandats polítics i de càrrecs eventuals a l’administració.
  • Més transparència en el finançament de partits polítics, que hauria d’anar a càrrec dels afiliats.
  • Registre públic d’informes externs de l’administració.
  • Reforma de l’administració pública, eliminació d’alts càrrecs i d’organismes inútils, reducció del reglamentisme i dels procediments i un ús més decidit de les noves tecnologies.
  • Reducció de les despeses supèrflues, especialment de l’abusiva publicitat institucional.
  • Afavorir la col·laboració entre ajuntaments per sostenir despeses en comú, en la línia de reduir el nombre de municipis.
  • Justícia del segle XXI: aposta decidida per les noves tecnologies i foment de la mediació i dels judicis ràpids.
  • Menor intervencionisme públic en els mitjans de comunicació. Neutralitat en ràdios i televisions públiques. Disminució i futura eliminació de les subvencions, reals o encobertes, a la premsa escrita.

Candidatura Solidaritat: algunes propostes (1)

[Em presento a candidat de Solidaritat Catalana dissabte que ve. Tota candidatura té el seu programa electoral. La meva no arriba a tant, però si que disposa d’un document on exposo idees, compromisos i propostes. És un brainstorming elaborat precipitadament. Que ningú hi busqui mancances, incoherències o tres peus al gat, perquè hi són, ja us ho dic jo. Ho publicaré en capítols.]

La nació

 

Catalunya, com a nació que és, necessita un estat propi per disposar dels seus recursos econòmics, decidir sobre les seves infraestructu-res, protegir la seva llengua i la seva cultura, i aportar el millor d’ella al món. Crec que Solidaritat Catalana per la Independència és la millor opció per arribar a tenir aquest estat propi. Algunes opcions polítiques s’auto anomenen sobiranistes o partidàries del “dret a decidir”, però la difusa idea d’independència que proposen es perd en un horitzó incert. Altres opcions sí són independentistes però única-ment prometen un referèndum que en la pràctica ja han evitat en el passat. Per fi, hi ha propostes partidàries de la proclamació d’un estat, però la seva curta trajectòria i la manera de confeccionar les candidatures no s’adiuen amb la regeneració democràtica que diuen recolzar. Em comprometo a:

 

  • Proclamar la independència la propera legislatura
  • Si això no fos possible, treballar per fer créixer el projecte independentista
  • No donar suport a cap govern on participin partits d’obediència espanyola

 

La llengua i la cultura, els principals trets nacionals, sobreviuen enfrontades a multitud d’enemics, interns i externs. La concepció unitària dels estats espanyol i francès, la globalització (amb la seva uniformització cultural, de costums i de maneres de viure), una falsa concepció del progressisme, cert turisme, l’autorepressió o la indiferència de part de la població són alguns dels factors que frenen la normalització de la nostra llengua i de la nostra realitat cultural folklòrica, gastronòmica, etc. Proposo:

 

  • Augment dels recursos dedicats a la normalització lingüística, a l’aprenantge i a l’afavoriment de la socialització, especialment amb la immigració.
  • Aplicació de la normativa lingüística, que ha de ser més preventiva que punitiva.
  • Clàusules lingüístiques en contractes o convenis públics i en concessió de subvencions o ajuts, i control efectiu del seu compliment.

Acte de Solidaritat Catalana a Reus

Aquest vespre, el Teatre Bartrina de Reus (un magnífic teatre dels de tota la vida) s’ha omplert per fer la presentació de Solidaritat Catalana. L’acte ha sigut molt càlid, en tots els sentits: fotia una calor que t’hi mories, però ha valgut la pena compartir caliu amb centenars i centenars de ciutadans de les comarques dites meridionals. Han intervingut el que ja es coneix popularment com “els tres tenors” i cap d’ells ha desafinat gens ni mica, al contrari, s’ha posat el públic a la butxaca.

Ha obert foc Uriel Bertran, aquell noi que fa uns anys ja apuntava maneres i que s’ha convertit en un polític (en el bon sentit de la paraula) de primera magnitud: gest segur, idees clares, puntet de rebel·lia i jove maduresa. Ha pres el relleu Alfons López Tena, que ja s’ha disculpat d’entrada perquè no tenia res a fer al mig d’un entrepà entre Uriel i Laporta. Efectivament, els primers minuts de la seva intervenció han resultat un pelet àrids: li ha sortit el notari que porta a dins i ha començat a parlar-nos de reglaments, sistemes de votació, llistes obertes, reformes legals… Però s’ha anat escalfant i ha entrat a matar amb la política pura i dura. Molt celebrada ha estat la seva ironia quan ha afirmat que els zamorans (per dir algun lloc) anirien a votar que “sí” a una reforma constitucional que permetria als catalans tenir unes pensions més dignes. Ovació.

Finalment ha estat el torn de Joan Laporta. Malgrat la calor, encorbatat, estil presidenciable. I presidencial ha estat la seva intervenció, perquè tant implícitament com explícita ha deixat clar que vol i se sent en condicions de governar el país. Així es farà gran Solidaritat, amb la confiança de que ja juga a primera divisió. Inevitables referències al seu club de futbol: ha afirmat immodestament (i tots li hem perdonat) que ell va fer el millor Barça de la història i que ara posa el seu prestigi a una causa cívica, cosa que altres presidents no han fet mai i que alguns ja li retreuen.

L’acte ha acabat amb tots els precandidats de la demarcació (servidor inclòs) a dalt de l’escenari, cantant Els Segadors i intercanviant aplaudiments amb el públic assistent.

Quan, de tornada, anava a pagar al caixer del pàrquing, la casualitat ha fet que em trobés davant Joan Laporta fent el mateix. En broma he comentat:

– mira, el senyor Laporta també s’ha de pagar el pàrquing…

I ell ha contestat:

– és que qui paga descansa… el problema no és pagar sinó que et robin…

En què estaria pensant l’expresident del Barça?

Primàries de Solidaritat: tret de sortida

Avui a les 20 hores s’ha acabat el termini de presentació de candidatures a les eleccions primàries de Solidaritat Catalana que es celebraran el proper 4 de setembre. Ha començat la campanya electoral. Aquesta és la carta que, com a candidat, he adreçat a tots els simpatitzants i adherits, possibles votants:

“Benvolguts amigues i amics,

 

 

M’adreço a tots vosaltres per demanar-vos que em voteu el proper dia 4 de setembre a les eleccions primàries a candidats per Solidaritat Catalana per la Independència. No cal que us recordi la importància d’aquestes eleccions. Per primera vegada, els adherits a una formació política tindrem l’oportunitat de decidir, democràticament, quines persones, i en quin ordre, conformaran la candidatura oficial a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya. Això no havia passat mai.

 

Uns em coneixeu personalment. Altres ja heu tingut accés a les meves dades biogràfiques bàsiques. Em considero una persona seriosa i treballadora, que des de fa molts anys he tingut l’oportunitat d’ajudar a Catalunya, a la seva gent, a la seva llengua i al seu terri-tori, en la mesura de les meves possibilitats. Ara aposto il·lusiona-dament pel projecte de Solidaritat Catalana, i seguiré ajudant des del lloc que vosaltres mateixos decidiu.

 

Em comprometo, des d’ara, si surto escollit diputat, a dur al Parla-ment el programa que ha justificat la creació de Solidaritat Catalana: proclamar la independència de Catalunya abans de 2014 o, si això no fos possible, treballar per fer créixer el projecte independentista.

 

Dedicaré també tots els meus esforços a aconseguir la tan reclamada regeneració de la vida política catalana, a lluitar per una societat més lliure, més pròspera i més justa, i a defensar els interessos específics de les comarques tarragonines, la demarcació que m’haurà escollit. Tindré l’oportunitat de fer-vos arribar propostes més concretes en aquest sentit.

 

Us ofereixo serietat, rigor i honestedat. El meu treball parlamentari estarà basat en els principis de dedicació exclusiva, relació directa i continuada amb els ciutadans, transparència informativa i eficiència en l’ús dels recursos a la meva disposició.

 

Us demano el vot a la meva candidatura i una cosa molt més important: el màxim esforç i complicitat amb Solidaritat Catalana per aconseguir entre tots els ambiciosos i il·lusionants reptes que ens hem proposat, i que estan més a prop del que a vegades nosaltres mateixos imaginem.

 

Visca Catalunya lliure!

 

Rebeu una salutació cordial,

Amb Jan Laporta i Anna Arqué

Aquest matí he assistit a una sessió organitzativa interna de Solidaritat Catalana. En el transcurs de l’acte, he tingut l’oportunitat de saludar i conversar de manera distesa amb Joan Laporta. Lluint bronzejat ressaltat per una camisa blanca i un somriure marca de la casa, Laporta ha trencat el gel interessant-se per les polèmiques territorials Tarragona-Reus, per entrar després en temes més importants i que no revelaré aquí, per acabar donant ànims a la feina que se’ns gira a tots plegats. M’ha transmès optimisme i vitalitat.

Optimisme i vitalitat que han continuat unes hores després, quan hem tingut l’oportunitat també de tenir un ampli canvi d’impressions amb Anna Arqué, peça bàsica del procés de consultes populars i ara decidida apostant pel projecte Solidaritat Catalana. Ens ha fet cinc cèntims del pa que s’hi dóna en el complicat món de l’independentisme. És una perfecta public relations (s’ocupa de les relacions institucionals de la coalició), mirada lluminosa i somriure franc. Una mena de Judit Mascó amb algun quilet de menys, que ja recuperarà.

A Catalunya fa massa anys que semblem pamploniques el darrer dia de Sant Fermí (pobre de mi, pobre de mi…). És hora de posar una altra cara al futur del país. Jan, Anna i molts més ens ensenyen com.

AGENDA SOLIDARITAT CATALANA

Dimecres, 1 de setembre, 20 hores. Presentació de SC a Reus, amb la presència de Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Al Teatre Bartrina.

Candidat a candidat

El dimarts passat vaig formalitzar la meva candidatura a les eleccions primàries de Solidaritat Catalana. Aquestes tindran lloc el proper 4 de setembre i serviran per confegir les llistes definitives a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Amb aquest procés de primàries, Solidaritat Catalana predica amb l’exemple i compleix ja el primer dels seus compromisos: que els seus representants a la cambra siguin elegits per i entre els associats, decidint noms i llocs d’ordre a una llista que, per imperatius legals, és tancada. Democràticament, de dalt a baix. Serà l’única de les opcions polítiques que haurà utilitzat aquest sistema de selecció: un factor important a tenir en compte el dia de les eleccions parlamentàries.

Som molts els companys i companyes de Solidaritat Catalana que competirem lleialment, amistosament, per un lloc a les llistes. Cadascú ho farà amb les seves millors armes: la paraula convincent, l’argumentació raonada, les propostes atractives, l’ús intel·ligent de les noves tecnologies… El que cap de nosaltres farà és demostrar fidelitat canina a cap cúpula de partit, ni lleparà el cul al seu cap de files.

Pel que fa a mi, tant si és un èxit com un sonor fracàs, la petita aventura i la gran experiència haurà valgut la pena.

AGENDA SOLIDARITAT CATALANA

Dimecres, 1 de setembre, 20 hores. Presentació de SC a Reus, amb la presència de Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Al Teatre Bartrina.