Queda inaugurat l’estiu

No m’agradaria mentir (la memòria comença a fallar-me més enllà del desitjable), però juraria que mai no havia presenciat una processó del Corpus. Avui he tingut aquesta oportunitat, perquè avui és Corpus Christi, una festivitat que un conjunt de factors socials s’ha encarregat d’anar arraconant i fer invisible.

Bé doncs, avui ens hem plantat al carrer Major de Tarragona per veure passar, aquesta barreja de desfilada popular i cerimoniosa marxa, el que de tota la vida jo n’havia dit professó i que, efectivament, amb aquest nom figura al programa. Precedits per una part del seguici popular (Magí de les Timbales i gegants), han desfilats els nens i nenes que han fet la primera comunió (encara amb algun marineret), abanderats de diverses congregacions, la custòdia gegant amb el Protagonista del dia, capellans, l’arquebisbe, alcalde i regidors, i alguna representació militar, amb medalles i tricornis. Potser és el darrer Corpus al qual assistiran a casa nostra, he, he.

D’allí hem fet cap al claustre de la catedral, a veure l’Ou com balla, un per mi fascinant espectacle des que el veia a la catedral de Barcelona quan era un nen. Fascinant i hipnòtic, un ou que contra tota lògica física es manté surant dalt d’un raig d’aigua. Quan era petit constituïa un d’aquells misteris d’impossible desentrellat, a afegir als dogmes religiosos o a fenòmens més profans, com els reis d’Orient o el ratolí de quan et queia una dent. Un cartell al claustre es preocupa ara de donar-ne l’explicació científica: se’n diu “efecte Coanda” i no té res de misteriós. Del claustre hem entrat a l’interior de la catedral, just quan la professó tornava a entrar per la porta principal, que només s’obre en les grans ocasions i avui ho era. L’ambient, intens, emocionant, una mica intemporal: ple de gent, olor a encens, l’organista atacant una peça…

L’última escala de la nostra excursió pel Corpus tarragoní ha estat el tradicional repartiment de coques de cireres, a l’entrada de l’Ajuntament, on els regidors del nostre excel·lentíssim obsequien al poble amb una coca de l’acreditada casa Pijoan, que m’he menjat de forma immediata (excepte els pinyols de les cireres). Això i l’orxata que m’he pres una estona abans hauran estat el meu refrigeri vespertí d’avui. Queda inaugurat l’estiu.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

Adeu a un delegat

Fa una setmana lamentàvem la mort de Francesc Sanuy, primer conseller de Comerç i Turisme. Els capricis de l’actualitat fan que avui haguem de fer el mateix amb Francesc Vives i Vives, que durant alguns anys fou el meu cap com a delegat territorial a Tarragona del mateix Departament de Sanuy.

Conegut per tots com a “Siscu”, recordo el delegat Vives sobretot com una persona propera, accessible i amb un peculiar i contagiós sentit de l’humor, qualitats que de ben segur va desplegar també en altres responsabilitats de la seva vida professional: els col·legis de veterinaris i de carnissers, la gerència de Cat Salut a Tortosa o la secretaria general de la Federació d’Hostaleria de Tarragona.

Se’ns en va molt jove, amb 62 anys. Descansi en pau.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

Vine al mercat, reina!

Tarragona acaba de reinaugurar el seu mercat centenari (és del 1915), després d’unes inacabables obres de restauració i adequació de l’edifici, amanides amb contínues modificacions en el projecte (com passa sempre), incerteses econòmiques (ídem) i protestes de tot ordre per part dels paradistes (ídem, novament). El mercat, d’estil modernista, obra de l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà, s’erigeix al rovell de l’ou de la capital com una mena de catedral laica i mercantil, bellíssima i imponent.

Hi he donat un vol, sense comprar-hi res. Temps hi haurà per fer-hi ‘gasto’, tot i que mai no he estat massa assidu dels mercats, per raons fàcilment comprensibles. Intentaré esmenar-ho. La imatge tradicional que tinc d’aquest mercat la dec no tant a les meves poques visites com a les de la meva mare qui, per raons també fàcils d’entendre, hi era clienta més habitual. Amb els seus comentaris vaig anar fent amb els anys una mena de retrat-robot del mercat i dels aspectes bons o dolents de l’edifici i de la seva gent: la impressió que li causava, en entrar, el brogit de la gent, el seu enuig pel terra perennement brut i moll, la simpatia o amabilitat d’una venedora o les protestes perquè als turistes se’ls tenia una consideració especial que no tenien amb la gent de la ciutat.

Tornem al present. Val a dir que, després de tants obstacles i estira-i-arronses, el mercat presenta avui un aspecte espaiós, net, lluent, impecable. Deixant de banda els operaris que encara ara estan acabant alguns detalls, la instal·lació supera amb nota el que s’espera d’ella, almenys aparentment. Ara falta que els ciutadans tinguem més tirada a anar-hi, que ens creguem més les consignes del comerç de proximitat i de protecció al petit botiguer. Vine al mercat, reina. No cal dir que els protagonistes d’aquesta història també s’ho han de creure. De moment s’ha aconseguit, finalment, el que era de calaix: que obrin les parades les tardes dels dies laborables; finalment han caigut de la figuera i han entès de què va això de la vida moderna. Per poc entusiasme i professionalitat que posin a la feina (l’esperit comercial dels tarragonins és el que és), tiraran endavant una important infraestructura del segle XXI i, de retruc, en sortirà guanyant tota la ciutadania.

[Imatge: el mercat de Tarragona el 1916; imatge, www.diaridetarragona.com]

La violinista búlgara (o les vares de mesurar)

Lyubomira (Lyuba) Stoycheva és el nom d’una violinista búlgara, tarragonina d’adopció des de fa quatre anys, que ha estat sancionada amb una multa de 100 euros per, segons els urbans que la van denunciar, tocar un instrument a la via pública i demanar diners. Lyuba s’ha defensat dient que, encara que reconeix que cal una autorització, l’ha demanada a l’ajuntament tarragoní però no li han permès l’activitat perquè “no és legal tocar música al carrer”, i en tot cas no demana diners expressament i no toca mai en hores intempestives, només de 12 a 14 i de 19 a 21 hores, al cèntric encreuament dels carrers August i Comte de Rius.

Els detalls de la denúncia policial tenen el seu què: no era la primera vegada que li demanaven el permís, que mai no ha tingut, però en aquesta ocasió va ser defensada per un ciutadà tot demanant a la policia que deixessin tranquil·la a la noia, que “aportava alegria al carrer”. Aquesta reacció espontània d’un particular va provocar els urbans (ahora se va a enterar ésta…) que, aquesta vegada sí, la van denunciar. L’eficaç (mode ironia) actuació policial es va arrodonir esmentant un acordió a la butlleta de denúncia, instrument que com se sap és igualet que un violí.

Lyuba no surt de la seva sorpresa, i jo tampoc. “No he vist mai una ciutat que no deixi expressar l’art”, ha dit, i té raó. M’imagino que el problema de fons és la lluita contra la contaminació acústica de la ciutat, tema que últimament està donant molt a parlar a Tarragona. No seré jo qui discuteixi que s’ha de posar a ratlla qualsevol excés de decibels, però no deixa de tenir gràcia (ironia, de nou) que cotxes i motos, mecànicament tunejats o no, circulin per la via pública amb patent de cors i, en canvi, qualsevol grup musical o artista de carrer, violinistes búlgares incloses, tinguin tants problemes per donar a conèixer les seves propostes artístiques al carrer.

El regidor de la cosa cultural, Josep Maria Prats, ha intervingut dient que la normativa és la que és, però que això canviarà amb la imminent publicació d’un mapa acústic, i ha afegit que “els músics tenen el dret de guanyar-se la vida” (Lyuba també?) però que “s’ha de tenir en compte el descans dels veïns”. Parlant de descans dels veïns, Mes Tarragona oferia la notícia confrontada, pàgina amb pàgina, amb una altra sobre la protesta que manté un nombrós grup de ciutadans de la Part Alta que, sota el significatiu nom de “Farts de Soroll” estan duent a terme una lloable croada contra els decibels descontrolats de les nombroses activitats d’aquell barri: festes majors i no tan majors, fires i mercats, assajos d’entitats de tota mena, terrasses de bars, pisos turístics (sí, ja n’hi ha), botellons al carrer…, activitats que mai no rebran la necessària visita policial, amb una multa o un advertiment. La pobra Lyuba, sí.

[Imatge: www.diarimes.cat]

 

Final de la guerra del 36 a Tarragona

Del 15 de gener al 17 de febrer. Com en anteriors edicions, al voltant de la data del final del conflicte bèl·lic a Tarragona, el 15 de gener de 1939, diferents institucions i entitats culturals han programat tot un seguit d’activitats de difusió per ajudar a conèixer què va succeir abans i després del final de la Guerra Civil a la nostra ciutat.

> Descarregueu-vos el programa d’actes aquí

[Imatge: www.tarragona.cat]

L’any que ve no l’altre

Us imagineu que en el darrer moment s’haguessin ajornat els passats Jocs Olímpics de Rio (del 2016 al 2017) o els propers de Tòquio (del 2020 al 2021) quan ja estigués tot a mig fer? Bé doncs això és el que acaba de passar amb els Jocs del Mediterrani de Tarragona, que havien de celebrar-se el 2017 i que s’han postergat Deo juvante per al 2018.

Les voluntarioses explicacions de l’alcalde Ballesteros, fent de la necessitat virtut i insistint en que el 2018 “si que sí” i que seran els millors Jocs del món mundial, no han aconseguit evitar una profunda sensació de vergonya ciutadana col·lectiva. Les culpes i les responsabilitats del fracàs poden repartir-se de forma desigual entre els diferents actors d’aquesta tragicomèdia, i inclouen l’Ajuntament i l’entitat organitzadora (que van donar com a blat un finançament que no era al sac), les administracions públiques (començant per l’estat espanyol que, oh sorpresa! no ha transferit els milions promesos), la pròpia ciutadania (que va rebre sense entusiasme la nominació i ha contemplat amb desgana el curs dels esdeveniments) i finalment el sector privat (que, vist el panorama, ha estat reticent a afluixar la mosca, vaya uns).

La moral d’aquesta història és senzilla: les coses s’han de fer bé i pensar millor, i si no s’està segur de portar-les a bon port (a nivell organitzatiu, financer o d’implicació ciutadana), millor deixar-les córrer. Però deixar-les córrer des d’un principi, no ara que està tot empantanegat i a mig fer.

[Imatge: @elchicotriste; www.circdetarragona.com]

Els millors croissants

La pastisseria Conde, al carrer Hospital de Tarragona, compleix aquests dies cinquanta anys. Exemple de negoci familiar plenament integrat a la ciutat, l’establiment destaca per l’alt grau de qualitat en la matèria primera dels seus productes, tal i com ha assegurat el seu fundador en un reportatge a la cadena televisiva comarcal. També els caracteritza una constant renovació del negoci, amb la introducció de nous formats comercials i amb la innovació en els productes ofertats, mai en detriment de la fidelitat a les tradicions. La meva mare (que per cert avui fa quatre anys que ja no és entre nosaltres) era addicta a esmorzar-hi amb les amigues, tots els dissabtes. Assegurava que a la pastisseria Conde es feien els millors croissants de Tarragona. Quanta raó tenia! Que pugui continuar així cent anys més!

Dies laborables

Amb una mica de sort, avui serà el darrer 12 d’octubre esperpèntic, amb jutges prohibint a ajuntaments obrir les seves dependències, manis unionistes amb cartells plens de faltes d’ortografia o l’inefable Albiol blasmant la xuleria (ell!) dels regidors de Badalona. Llegia ara una piulada al Twitter que resumeix molt bé la situació: es faci el que es faci, es celebri o no, s’acatin les decisions judicials o no, el fet és que hem aconseguit que la denominada Festa de la Hispanitat sigui especial, això és el que els treu de polleguera.

Abans que el 12 d’octubre sigui laborable, però, una altra festa pot desaparèixer i és que l’Ajuntament de Tarragona ha decidit que l’any que ve, com que el 23 de setembre (la patrona Santa Tecla) cau en dissabte, traslladaran la festa al dilluns següent. A efectes pràctics això pot significar un bon enrenou perquè totes aquelles persones implicades en les celebracions festives (seguici popular, castellers, actes religiosos…) que treballin en botigues o altres centres que normalment obren els dissabtes hauran de fer mans i mànigues per arribar a tot arreu. La disconformitat ciutadana amb la mesura no s’ha fet esperar, des de la marxa enrere d’ERC i la CUP, grups que en un primer moment havien acceptat la decisió, fins a l’obertura d’un compte a change.org demanant a l’Ajuntament que la reconsideri. S’han proposat arribar a 1.000 signatures i en aquest moment en porten 783. Els ajudem?

Carrers de Tarragona: Cardenal Cervantes

Conegut habitualment com Cervantes, a seques, molta gent es pensa que fa referència a l’escriptor castellà i no a Gaspar Cervantes de Gaeta, un dels cinc cardenals que ha tingut l’arxidiòcesi de Tarragona. Comença al carrer Unió, a la cantonada del qual hi ha l’agència de viatges, atenció, By The Face Group: viatges per la patilla? doncs no exactament, anar a la Riviera Maia costa 1.070 euros. Pujant pel carrer trobarem una mena de residència (Pigal) que es fa dir Hotel, i diversos ‘baretos’ (Groove, Pub Bésame, o Helvete, d’ambient gòtic). És una zona amb una certa animació, com es pot veure. Si hi ha gana, podem acudir a La Botifarra o al Pit i Cuixa (gana de menjar, vull dir).

Més amunt trobem un dels laterals del Fòrum, una vorera no massa il·luminada ideal perquè els gossos hi facin el que els seus amos els deixen fer. Al darrer tram de la via, que acaba a Cristòfor Colom, hi té la seva seu la CNT-AIT (sí, encara existeix). I, davant per davant, un garatge que havia tingut un nom ben peculiar: “El Ingenioso Hidalgo”. Si hom s’hi fixa, a la façana encara hi ha restes del rètol. Dic jo que va ser batejat així per algú que, com ja he dit al començament, es pensava que aquest Cervantes era l’autor del Quixot.

[Imatge: sepulcre del cardenal, a la catedral de Tarragona: ferransalacasasampere.blogspot.com]

Carrers de Tarragona: Frederic Mompou

[Reprenc la secció sobre els carrers de la meva ciutat: n’hi ha per donar i per vendre]

El carrer de Frederic Mompou homenatja el conegut músic català (1893-1987), com ho fan altres carrers tarragonins (Felip Padrell, Manuel de Falla o Robert Gerhard) d’un barri que no s’ha de confondre amb el que popularment es coneix com la “zona dels músics”, de la qual està allunyada. Precisament Robert Gerhard és el punt de partida d’aquesta curta via, que acaba a l’avinguda Ramón y Cajal.

Tan curta és que té ben pocs negocis: un saló de bellesa, un gimnàs, un punt d’aquells per donar-se d’alta del llum i el gas i, a l’altra banda, una corredoria (sí, una “corredoria”, sense especificar més). L’interès del carrer és un altre, i és que en un dels laterals hi ha un petit parc que passa completament desapercebut per la gent. Entre que no és gaire conegut i a la via passen pocs cotxes, aquest espai és una illa de tranquil·litat enmig del brogit de la ciutat, circumstància que s’adiu amb l’estil musical de Mompou. El parc es redueix a dos o tres bancs, amb els corresponents grafits, i una atracció per a la canalla, de singular disseny. El seu autor de ben segur no havia dormit gens bé el dia que la va crear (l’atracció, no la canalla).

[Imatge: www.nuvol.com]

 

Els Jocs de la Pega

Nomes falta un any perquè es celebrin a Tarragona els Jocs Mediterranis 2017, denominats “Jocs de la Fam” per la facció local anti-sistema i que jo més aviat titllaria de “Jocs de la Pega”. Entre una notòria indiferència ciutadana (res a veure amb Barcelona 1992, salvant les distàncies), neguits pressupostaris (Madrid encara ha d”apujinar’ uns milionets) i continus endarreriments de les obres i equipaments necessaris per assolir unes mínimes garanties d’èxit, el compte enrere per a l’obertura dels Jocs avança implacablement.

Com a colofó, per ara, a aquesta mediocre història, la setmana passada es va presentar el que serà la mascota dels Jocs. Ja sabeu que qualsevol club o esdeveniment esportiu necessita imperiosament la seva mascota: un personatge, una bestiola, un objecte animat… destinat al marxandatge més descarat. L’elecció ha recaigut en “Tarracvs”, una figura inspirada (com no) en la Tarragona romana i que va sortir d’un concurs escolar. Que el disseny primigeni sigui d’una criatura no justifica la poca qualitat del resultat final. El nen ben content i orgullós que estarà de la seva obra, ho entenc perfectament, però no és això: el dibuix va passar posteriorment per mans professionals i el resultat és el que il·lustra l’apunt. Fins i tot el Naranjito de la nostra joventut el supera en qualitat.

Com no podia ser d’altra manera, la presentació del ninot ha generat tot tipus de comentaris i mems a les xarxes, destacant la seva pell groc Simpson i la seva torbadora i extraviada mirada. Per cert, Tarracvs, llegit a l’inrevés és “Sucarrat”. Potser per donar la benvinguda al personatge, la nostra benvolguda petroquímica ens ha obsequiat aquest matí amb una densa fumerada negra (com la de la deixalleria de pneumàtics madrilenys) provinent de dues de les seves xemeneies. Efectivament, acabarem ben socarrats.

[Imatge: www.ara.cat]

 

La guerra de les tapes

Les tapes estan de moda i són tot un èxit. Mira si ho són que a Tarragona ja hi ha rivalitat a l’hora d’organitzar la setmana de les tapes. Per tal de confondre més al personal, els dos esdeveniments se celebren de manera quasi simultània (ara): un es diu Tàrraco Tapes; l’altre, Tarragona dTapes. En un, la tapa i la beguda valen 2,50 euros; en l’altre el mateix (ho heu endevinat) val igual. En ambdós casos donen una mena de passaport que, previ segellat de l’establiment on es consumeix la tapa, dóna dret a participar en un sorteig. L’única diferència és la cervesa patrocinadora (la mediterrània contra la indepe, per entendre’ns, no cal citar marques).

Aquesta rivalitat organitzant esdeveniments com el que ens ocupa, i sobretot la seva coincidència en el temps (que perjudica a tothom, organitzadors, patrocinadors, hostaleria i consumidors) diu molt de la poca altura de mires d’una certa Tarragona a l’hora de marcar terreny i projectar-se com a ciutat. Ja m’imagino l’escena: entrar en un bar, consumir la tapa i ensenyar el “passaport” que no toca, amb el conseqüent contratemps per l’interessat, que ni sospita que hi ha dos “Tarragona de tapes”. Alguns les diferencien pel color corporatiu: els taronges i els liles, com si fossin Ciudadanos i Podemos.

Jo vaig sortit de tapes la setmana passada amb els segons, els liles. La ruta va incloure La Nova Taverna (Plaça de la Font), La Fusteria 2.0 (Baixada de la Peixateria) i El Solet (Pare Iglesias) i els tasts foren, respectivament, un tàrtar de salmó, una fideuada 2.0 (sic) i un flamenquín cordovès. El guanyador, sense disputa, el primer. La tria, però, podia haver sigut molt més àmplia, amb noms tan suggeridors com El pollastre fantàstic, La festa de la tonyina o Todos los días sale el sol, chipirón (apte per a celíacs, per cert).

De cara a l’any que ve, què tal organitzar una activitat a la primavera i l’altra a la tardor, si no són capaços d’unir esforços? O és molt demanar?

[Imatge: tgnbarridelport.blogspot.com]

Dues Creus de Sant Jordi tarragonines

Aquesta setmana el govern ha atorgat a diferents persones i institucions la Creu de Sant Jordi, aquest guardó tan menyspreat per aquells que el voldrien tenir (i no el tindran mai) i tan respectable com altres de països com el nostre. Tenir una condecoració civil per a que la societat digui “gràcies” a qui realment s’ho mereix: això també és una “estructura d’estat” que tenen els que jo ho són o que aspiren a ser-ho.
untitled (52)
Enguany dos tarragonins (dos de cop: em sembla que no havia passat mai) han rebut la Creu. Es tracta d’Òscar Cadiach, que el 1985 es va convertir en el primer català en assolir l’Everest. També és el que més vuitmils acumula en el seu currículum alpinista. L’altre és Josep Sendra, polític (diputat i regidor, ponent de l’Estatut de Núria) i membre destacat de la societat civil tarragonina dels anys 70 i 80 (Casal Tarragoní, Òmnium Cultural i més), al darrera de les moltes i necessàries iniciatives culturals i cíviques que la ciutat demandava en aquells convulsos moments.
Enhorabona a tots dos!
[Imatges: Josep Sendra, www.tottarragona.cat, i Òscar Cadiach, www.feec.cat]

Amb mostassa o sense

La precampanya a les eleccions municipals a Tarragona comença a donar saboroses notícies per distreure la respectable ciutadania. La darrera l’ha protagonitzada el cap de llista per Convergència i Unió, Albert Abelló, que no ha trobat millor manera de promocionar la seva encara no prou coneguda candidatura que venent salsitxes al mig del carrer. Així, com sona. L’home va amb una mena de carretó de venda ambulant, s’instal·la a llocs electoralment estratègics (un mercadet, l’entrada a un camp de futbol…) i es posa a vendre salsitxes de Frankfurt.

La iniciativa és molt i molt cutre (s’escauria millor “cutre-salsitxera”), però perfectament esperable en el món de la comunicació política, on el que no corre vola com es diu vulgarment, de manera que si Abelló volia la foto i el flaix informatiu ja els ha tinguts. Però ha tingut més coses, degradant una miqueta més, si cal, el baix nivell amb què la política partidista ens obsequia als soferts electors. A l’Ajuntament, socialista, li ha faltat temps per denunciar el salsitxaire convergent per preparar aliments a la via pública sense el corresponent permís, a la qual cosa Abelló ha contraatacat dient que es fiquen amb ell per raons purament polítiques i que no és l’únic que es dedica a activitats d’aquest tipus sense tenir tots els papers en regla.

Probablement tant l’administració municipal com el candidat convergent tinguin la seva part de raó, però, què voleu que us digui, Abelló fa un flac favor a la seva pròpia causa no respectant (aparentment) la normativa que haurà de fer complir si algun dia arriba a la poltrona, a la cadira perdó, d’alcalde. I parlant de flacs favors, veient quina és la imatge dels polítics en l’actualitat, tampoc sembla una idea genial posar-se a vendre productes derivats del porc al mig del carrer.

[Imatge: foto Judit, www.elpuntavui.cat]

 

Teatre romà de Tarragona

La premsa d’avui anuncia que la Generalitat ha reservat una partida de 450.000 euros del pressupost (a aprovar properament, Deo et Esquerra Republicana iuvante) per destinar-los a dignificar les restes del teatre romà de Tarragona.

A bona hora. Les restes del teatre, al contrari que les seves germanes del circ i de l’amfiteatre, estan deixades de la mà de Déu, pendents d’endreçar-les i incloure-les en les rutes turístico-culturals de la ciutat. Dic a bona hora perquè la memòria em transporta a meitats dels setanta, en plena transició política. Sobre les restes del teatre hi havia la intenció d’edificar-hi: una intensa campanya ciutadana, Salvem el Teatre Romà, ho va impedir però el mateix activisme que va salvar unes restes arqueològiques (més importants del que aparenten) no va ser igual de persistent a l’hora d’exigir a les naixents institucions democràtiques que acabessin la feina recuperant i embellint el conjunt o, com es diu ara, posant-lo en valor.

Ignoro si 450.000 euros són suficients per aconseguir l’objectiu proposat, m’imagino que no, però per a tots els que tenen un mínim de sensibilitat pel passat cultural d’un país i d’una ciutat, la notícia ha de ser ben rebuda.

[Imatge: www.arqueoxarxa.cat]

 

Sense que serveixi de precedent

D’entre les moltes coses que no m’agraden d’aquesta societat n’hi ha una que ocupa un lloc prou destacat: la publicitat. Autèntic mascaró de proa del consumisme, la publicitat ens embafa amb la seva presència intensa i extensa a tots els racons de la nostra vida, i sense mirar prim: l’engany, l’exageració, la manca d’escrúpols, el sexisme, l’absurd… de tot podem trobar en la propaganda comercial. Jo mateix vaig dedicar una secció en aquest bloc sobre aquest particular (“Anuncis que em posen nerviós”), amb notable èxit.

Avui, i sense que serveixi de precedent, he de parlar bé d’una iniciativa publicitària perquè l’he trobada original i ben feta i, per tant, és just que en faci ressò.

Us l’explico. L’Associació de Restaurants de la Part Alta de Tarragona, de cara a la tradició de sopars d’empresa en vigílies de les festes de Nadal, ha ideat regalar una participació de loteria (se suposa que espanyola) si es fa el sopar d’empresa en algun dels seus acreditats establiments. La gràcia de l’assumpte és que per promocionar-ho han distribuït pels carrers uns anuncis que reprodueixen tires de dècims de loteria (d’una mida més gran que els de veritat), de manera que es poden arrancar un a un i endur-se’ls. És un sistema semblant a aquells papers també publicitaris dels quals pengen tiretes amb un número de telèfon.

Entrant al detall, els anuncis són de paper bo i amb una foto a color que reprodueix, sembla, el Sant Sopar de Leonardo da Vinci amb tots els apòstols (menys Judes, a l’esquerra) fent-se una selfie. Sí, original ho és.

Això ho ha de saber tothom (el vandalisme de l’ANC)

Aquestes són les dues perles deixades anar a les xarxes socials per dos regidors del PP de Tarragona, comentant les darreres accions de l’ANC.

Judith Heras, al comprovar que algunes zones cèntriques de la ciutat havien estat ornades amb elements de color groc (com moltes altres ciutats, sense problemes que sapiguem), va deixar anar que es tractava “del vandalismo de la ANC en Tarragona” i que “lo único que tengo claro es que si gobernara el PP en la ciudad a estos idiotizados ni se les pasaría por la mente, los que la tienen, osar ensuciar lo que es patrimonio de todos”. No contenta amb això, va titllar els voluntaris de l’ANC de “parásitos” i de “amariconados”. Difícilment es poden trobar més insults en menys paraules, i tots absolutament fora de lloc. Hores després, l’ínclita edil popular va retirar el terme “amariconados”: potser la perspectiva de gaudir del dubtós honor d’estrenar la flamant llei antihomofòbia li va fer fer marxa enrere. No obstant això, no consta que hagi demanat formalment excuses.

El seu company de formació, Mariano Herráiz, encara va anar més lluny. Referint-se igualment als voluntaris, va dir “infectan todo lo que tocan, prefiero el ébola”. El seguit de lògiques protestes i comentaris desaprovatoris subsegüents, en comprovar que s’havia entrat en un terreny d’especial sensibilitat, va fer reaccionar el regidor que, aquest sí, va demanar disculpes: tot va ser un calentón fruit de l’estrès del moment. L’inconscient, però, ja havia fet el seu joc.

La seqüència sempre és la mateixa. Primer, es deixa anar de tot per les xarxes socials, ja sigui per dir que els de l’ANC són uns vàndals pitjor que l’ebola (pobra Carme Forcadell, que mai no ha trencat ni un plat…), per desitjar que algú afuselli el president o, remuntant-nos en el temps, per omplir de grolleries una consellera socialista. Segon, els de la seva corda riuen la gràcia (“como eres”) i els que no ho som rebem el comentari amb una barreja d’indignació, fàstic i indiferència. Tercer, l’interfecte fa com els jugadors de futbol després d’una puntada o una escopinada, demanant disculpes fruit del calentón del moment. Quart, el mal ja està fet.

Què hem de fer amb aquesta gent? Potser perquè les barbaritats han afectat directament amics meus o gent coneguda que aprecio, aquesta vegada no accepto les disculpes d’aquests dos personatges. No em dóna la gana de deixar córrer (allò que ells diuen pelillos y a la mar), com si no passés res, l’enèsim comentari insultant o desqualificador. S’ha acabat el bròquil. A ells potser els divertirà aquesta manera de fer les coses; a nosaltres no ens fan gens de gràcia. A ells potser els refermarà en les seves posicions; a nosaltres, mira per on, també: cada vegada que un personatge de l’esfera ideològica cavernícola-central la deixa anar fa que estiguem encara més convençuts de la imperiosa necessitat de posar creu i ralla amb una gent que davant un procés pacífic, democràtic, multitudinari i respectuós com el que estem vivint no té altre argument que titllar-lo de “vandàlic” o de “pitjor que l’ebola” pel fet de col·locar uns innocents llaços grocs al Balcó del Mediterrani de Tarragona (amb permís municipal!).

[Imatge: www.circdetarragona.com]

Carrers de Tarragona: Eivissa

Comença al final del carrer Sevilla. Caracteritzat per un fort pendent en un dels extrems que, afortunadament per als cotxes, fa baixada. A una banda, la plaça de toros, actual TAP, escenari de grans gestes castelleres; a l’altra, davant per davant hi havia hagut la seu del Partit Popular: aquí s’hi va fer la memorable cassolada de l’11-M. Més amunt, un establiment relacionat amb cassoles precisament: la casa de menjars preparats Bendinat, amb referències a Jaume I (és una mena de joc de paraules: Bendinat fou una fita en la conquesta de l’illa de Mallorca).

Quan el carrer assoleix un desnivell més humà ens trobem un edifici d’allò més important: al número 7 hi havia viscut aquest blocaire durant força anys: el darrer pis, amb un balcó no apte per qui pateixi vertigen… A sota, la farmàcia Perpinyà, que una vegada es va inundar per problemes amb els baixants de la casa (endevineu qui estava de president de la comunitat aquell dia).

L’encreuament-rotonda amb Pere Martell (un altre nom relacionat amb Jaume I, com Eivissa) dóna pas al darrer tram fins arribar a Francesc Bastos, amb cases i botigues sense un interès especial. Què hi farem.

[Apunt dedicat a la senyora Carme, que ahir ens va deixar, i que va ser una encantadora veïna de la casa a què he fet referència]

Jordi Rovira (1966-2014)

Ahir va morir, de forma sobtada, Jordi Rovira. Escriptor, arqueòleg, historiador i president de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona, havia destacat sobretot com un gran defensor del patrimoni arqueològic de la ciutat, tasca que va culminar amb la declaració de Tarraco com a Patrimoni de la Humanitat. Autor de diverses publicacions, era conegut també com articulista de la història de la ciutat: cap aspecte (monuments, vida quotidiana, activitat econòmica, religió, tradicions o personatges) no s’escapava del seu interès i de la seva curiositat. Destacà també en la seva faceta professional com a guia turístic. El fatal desenllaç va tenir lloc davant del Portal del Roser, l’inici de les rutes per la Tarragona antiga, que Jordi Rovira coneixia tant com estimava.

[Imatge: infomakis.com]

Obituari comercial

La premsa informa avui del tancament de tres botigues, tres, del centre de Reus. Es tracta de la cotilleria Isern, la carnisseria Anglès i la merceria Sardà. Tres establiments no dic de tota la vida (van néixer a meitats del segle passat) però sí tradicionals, cèntrics, de caràcter familiar i propers a una clientel·la fidel que es deixava aconsellar per uns dependents sempre amatents. Només falta veure la foto que il·lustra la notícia a El Punt Avui: la imatge de la senyora Maria Antònia Isern, que feia quaranta anys que venia primer tot tipus de roba, després només llenceria, ens transporta als temps de les botigues del senyor Esteve, representatives de tota una filosofia de vida i de negoci, morts en desigual batalla enfront grans superfícies, cadenes impersonals i adotzenades franquícies.

Descansin en pau i, com acabava precisment l’Auca del senyor Esteve, vulgui Déu dur-los a la glòria. Proposo obrir a tots els diaris una nova secció: l’obituari comercial. Cada dia no però, de tant en tant, apareixerien les esqueles de les botigues passades a millor vida, víctimes de l’evolució dels temps, de les presses, de l’economia  low-cost, de l’insuficient ajut de l’administració i, perquè no dir-ho, de la desunió del propi sector afectat. I de la deslleialtat dels compradors, per suposat.

L’abaixament de tres persianes reusenques coincideix, al seu torn, amb el tancament d’un altre negoci de les nostres comarques. No era una botiga però tenia també un llarg historial darrere seu. Em refereixo a la cafeteria Leman, a la Rambla Nova de Tarragona, prototipus d’establiment de qualité als anys seixanta del segle passat. Horroritza pensar què hi posaran en el seu lloc. S’admeten apostes.

[Imatge: foto Isabel Martínez, www.elpuntavui.cat]

Ja volem

Ha esclatat el futur. Ahir el Tribunal Constitucional espanyol, aquell format per dotze membres amb una mal dissimulada adscripció política, aquell que està presidit per un que va votar “no” al referèndum constitucional, aquell Tribunal dic, va admetre a tràmit els recursos de l’estat contra la consulta, i ho va fer a una velocitat meteòrica, que ja voldríem per a tràmits justificats. Des que es va produïr el temut (i previst, no ens enganyem) pas, els fets s’estan precipitant. Domina en l’inconscient col·lectiu, crec, la sensació d’haver emprès el vol sense saber massa bé si l’avió té prou carburant i si els comandants actuaran amb prou perícia davant les presumibles turbulències. Només una cosa és segura: els passatgers ja no volen tornar a l’aeroport d’origen.

El govern ha fet avui el que no tenia més remei que fer: suspendre la campanya institucional sobre la consulta. Llàstima que, a l’hora de justificar-ho, hagin tret el caparró els fantasmes d’una altra època, en forma d’explicacions més o menys elíptiques per no dir ben bé el que no es vol sentir.

Que la societat continua una passa per davant dels seus representants ho ha demostrat hores2014-09-30 plaça després a les places dels ajuntaments de tot Catalunya. Sense permetre’s la rendició, sota la pluja, pertinaçment, persones de totes les edats s’han donat citat de nou per reclamar el dret més bàsic d’una persona en tant que ciutadà: el dret de vot. I novament el clam ha estat pacífic, festiu i multitudinari.

2014-09-30 concentracióA Tarragona s’ha omplert tota la plaça de la Font. Potser és la primera vegada a la història que això passa per a un acte polític de signe nacional. Notable presència de samarretes i cartrons grocs, estelades i la bandera negra que en l’any del Tricentenari s’ha fet present a molts llocs: “lliures o morirem”. Parlant de fets històrics, els organitzadors ens tenien preparada una sorpresa: qui ha fet la lectura del manifest ha estat l’historiador Jaume Sobrequés. Després han seguit en els parlaments la presidenta d’Òmnium Rosa Maria Codines i el responsable de l’ANC, el blocaire d’aquesta casa Albert Cortès. L’amic Salvador Pallarès, sorpresivament, també ha adreçat unes paraules a la concurrència, que ha acabat l’acte cantant “Els segadors” per duplicat: primer espontàniament i després acompanyant la interpretació dels Sacaires.

Els Sacaires són els que toquen el sac de gemecs. Ja fa temps que Catalunya ha deixat de gemegar, per passar a prendre la iniciativa i decidir el seu futur. Ara cal que els seus representants estiguin a l’alçada dels esdeveniments. Bé, a una certa alçada ja ho estan. Recordeu que, en aquests moments, ja estem volant…

[Imatges: dos aspectes de la plaça de la Font aquesta tarda; fotos, autor i xarxes socials]

Toca, Peron!

Poques institucions es poden permetre el luxe de celebrar els 500 anys de la seva existència. El Ball de Dames i Vells de Tarragona, un ball parlat i per tant una institució, ho acaba d’aconseguir, ja que del 1514 data la primera prova documental de la seva existència.

Segurament, o així espero, Dames i Vells és prou conegut. Però per si no, diguem que en essència el ball és un grup que actua per la festa major de Santa Tecla. El formen quatre parelles de vells i dames i diversos personatges representatius de l’autoritat (tots encarnats per homes) que actuen al carrer. Els seus diàlegs rimats (els versots) contenen una forta càrrega de crítica política i social de l’actualitat: cap peix gros s’escapa dels seus dards, sense distinció de colors polítics o procedències institucionals.

Aquest any, per commemorar el cinquè centenari, Dames i Vells ha tingut la pensada de portar les seves actuacions al Teatre Metropol, tot transformant-les en una mena de xou on s’hi succeeixen números musicals ambientats en cada un dels anys acabats en 14, inclòs un dedicat al 2114. El títol de l’espectacle, Cinc-cents anys, una qüestió d’edats (pel cul), ja dóna una pista del seu contingut. Vaig assistir a la sessió d’ahir a la nit que, com totes, va esgotar les entrades. La diversió estava assegurada: coreografies intencionadament poc preparades, el llenguatge groller i descarat de sempre, Pujol, l’alcalde socialista, el PP, l’església, Reus o els moros posats a la picota… i en una pantalla unes interessants referències a les repressions de tota mena que han patit durant els darrers cinc segles espectacles populars com el de Dames i Vells: quan no era la Inquisició era (és) el PP.

Conec de fa anys els components de Dames i Vells, amb alguns dels quals mantinc una bona amistat. Només em queda desitjar-los cinc-cents anys més de rica aportació a la vida social tarragonina i a la cultura popular i que no perdin mai el seu sentit de la transgressió, tan necessària.

[Toca, Peron! és la frase amb què acaba cada una de les escenes de Dames i Vells, i precedeix un toc de bombo; imatge: foto Adrià Recasens, www.tarragona21.com]

Santa Tecla 2014 (el programa i la sorpresa)

Ahir la Crida va donar inici al llarg programa d’actes de la Festa Major de Tarragona, Santa Tecla. En breu acte al saló de plens de l’Ajuntament, es van homenatjar el perpetuador d’enguany (el conegut actor i director teatral Oriol Grau, Tarragona. Santa Tecfundador del Ball de Dames i Vells, a la imatge de la dreta) i els Teclers d’Honor. Seguidament la Cobla de Ministrers va sortir al balcó a fer el Toc de Crida i l’alcalde va encendre la metxa de la Tronada (imatge de sota).

2014-09-14Com que no vull que aquest apunt quedi reduït a una freda crònica del que va passar ahir a la tarda a la Plaça de la Font (que d’altra banda podria estar escrit amb antel·lació, ja que tot estava al programa de festes), cal esmentar que unes mans anònimes van col·locar una estelada al balcó principal de l’Ajuntament. La petita heroïcitat (Tarragona is different quan es parla de llibertats nacionals) no està tan lluny d’aquella senyera que va aparèixer a la Sagrada Família en plena dictadura. Se’m dirà que les dues situacions no tenen res a veure: és cert. Però l’estelada d’ahir va estar visible només una hora, menys segurament que l’altra al temple gaudinià durant els anys foscos del franquisme. En tot cas, no deixa de ser trist que un fet que es viu amb normalitat a la majoria de municipis catalans (l’estelada en llocs preminents o fins i tot oficials) hagi de ser elevat a la categoria de notícia a la nostra ciutat.

Estelada TGN

Actes d’interès

Dilluns, 15 de setembre. Presentació del Griu de Tarragona. Als jardins del Teatre Metropol, a les 19,30.

Dimarts, 16 de setembre. Presentació dels Nanos dels Xiquets Petits. Al pati de la Diputació, a les 18,30.

Dimarts, 16 de setembre. Inauguració de l’exposició “La Seu de Tarragona i la Guerra de Successió 1700-1719”. A la capella de Sant Miquel de la Catedral de Tarragona, a les 18,30.

[Imatges: www.elpuntavui.cat, foto de l’autor i www.naciodigital.cat]

 

Justícia luxuriosa (Santiago Vidal a Tarragona)

Ple al Col·legi d’Advocats de Tarragona, ahir al vespre, per sentir Santiago Vidal. El nostre particular jutge-estrella (no hauria de ser així, però ho és i ja ens va bé) venia formalment a presentar el seu darrer llibre Els set pecats capitals de la justícia i, efectivament, va dedicar una bona estona “a parlar del seu llibre” com aquell famós escriptor espanyol miop. En síntesi, tracta de fer un “repàs”, en el mal sentit de la paraula, a la justícia espanyola, que ell coneix bé en la seva condicio de magistrat, lligant-la a cada un dels set pecats bíblics, incloent la luxúria i la gola.

L’exposició sobre el treball del jutge Vidal va anar acompanyada de les seves propostes sobre la justícia d’una futura Catalunya independent. En les seves paraules, “volem una justícia radicalment diferent”, amb jutges de proximitat, que fitxin i compleixin les seves hores, que no s’encantin amb les sentències i en nombre suficient (Alemanya dobla la ratio de l’estat espanyol en aquest sentit).

Tot i l’interès del tema, és clar que el públic que omplia la sala esperava que Vidal entrés a parlar de qüestions de roent actualitat, i així va ser. Va dibuixar els quatre escenaris que es poden presentar els propers dos mesos, en funció de si els governs català i espanyol arriben a algun tipus d’acord, de si el Tribunal Constitucional no admet a tràmit la impugnació espanyola (cosa no descartable), de si s’acaten o no les prohibicions mesetàries o de si s’ha d’anar a noves eleccions, que podrien ser, mira per on, el 20 de novembre. Si hi ha una cosa que m’agrada de Vidal és el seu capteniment optimista i la seva absoluta seguretat de que s’acabarà votant i, atenció, des de la més estricta legalitat.

L’acte d’ahir va estar presentat per l’amic Pere Grau i pel degà del Col·legi d’Advocats i, si descendim al terreny de les anècdotes, va donar de si: Santiago Vidal va arribar tard per culpa d’un accident a l’autopista (“la justícia sempre va amb retard”, va dir). En la mitja hora d’espera, algú va tenir l’ocasió de retirar de la sala l’estanquera, enmig d’un fort aplaudiment de la platea. Va ser en aquest compàs d’espera que Twitter em va informar de la trista nova de la mort de l’escriptora tarragonina Montserrat Abelló. Parlant de morts, és curiós perquè Vidal va citar a la seva intervenció Emilio Botín (“ja és casualitat dir-se així”: riallades del públic), mentre parlava d’un dels molts mals del sistema judicial espanyol: la proliferació d’indults.

Per últim, la incidència tècnica de la jornada va anar a càrrec de l’aire condicionat, que va convertir la sala en una sucursal de Grenlàndia; “estic gelada de fred” va deixar anar la senyora que tenia a l’esquerra, mentre abandonava el seu seient. Sabrà la justícia catalana jutjar adequadament els ineptes fabricants d’uns sistemes de climatització que mai funcionen correctament?

[Imatge: foto de l’autor]

Montserrat Abelló (Tarragona,1918 – Barcelona, 2014)

Sovint diem

això és la fi,

cap música ja no controla

les nostres esperances.

Però hi ha ulls

que no coneixem

que escruten l’horitzó,

llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,

que amatents escolten

allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,

l’amor que aprenem a sostenir

contra el caire del temps.

(Montserrat Abelló: Dins l’esfera del temps)