Dia Mundial de la Poesia, 2017

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Heus-ne aquí una]

Vedla: reposa en apacible calma,
en soledad gratísima y amena,
en su campiña se engrandece el alma

y entre sus muros de piedad se llena.

 

Elévanse sus templos seculares

en la atmósfera azul tranquila y pura

y penden sobre ciclópeos pilares

las formas de su vieja arquitectura.

 

Solamente la voz de la campana
turba el silencio de su fértil llano
cuya volátil vibración cercana

la fe le infunde al corazón cristiano.

 

Los vientos de las zonas tropicales
en armoniosas ráfagas cimbrean

los laureles, y chopos, y nogales,
que sus anchos caminos hermosean.

 

¡Cuán vasta y esplendente es su llanura!
Piélago undoso de rasantes mieses;

en el invierno alfombra de verdura,

campo de oro en los estivos meses.

 

José Tabares Bartlett: “La Laguna” (fragment)

 

[Imatge: monument a Tabares, San Cristóbal de La Laguna; Viquipèdia]

Tan bon punt

M’he tornat a aficionar al Scrabble (bé, a l’Apalabrados). Com sap el nodrit exèrcit de practicants catalans d’aquest joc, la fitxa amb més puntuació i que costa més de col·locar (mira, una!) és la ela geminada. El diccionari ens ofereix al·lè com a solució per sortir del pas (si disposem de les corresponents vocals, clar), perquè és una mica il·lús (té, una altra!) pensar que un cop de sort farà que algú pugui compondre pupil·laritat o col·legatària, mots igualment beneïts pel nostre benvolgut IEC.

És un bon dia per parlar-ne: el 24 de gener el dediquem a la ela geminada, perquè avui fa 104 anys que l’Institut va publicar les Normes ortogràfiques, que fixaven quan i com s’havia d’usar el punt volat. Preciosa singularitat de la nostra llengua per uns, dificultat innecessària per altres, la ela geminada és la primera candidata a patir incorreccions de tota mena, el punt baix, el guionet, les eles separades… i ja no parlem de la (no) manera de pronunciar les paraules tocades amb aquesta peculiaritat.

Esperem que el punt volat no corri la mateixa sort que la majoria dels diacrítics, sacrificats per l’Institut a l’altar d’una mal entesa simplicitat que l’únic que fa és desnaturalitzar encara més la nostra llengua. Una decisió ben equivocada per il·lògica (i tres!).

[Imatge: lexicografia.blogspot.com]

 

‘Mòstra de Cinèma Occitan 2016’

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.
Deman 19 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion del film Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e de mites (documentari), seguida de la conferéncia “Identitats e identitat locala”, a la carga de Joan Prat, professor de l’URV.
Dijòus 20 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion dels films En cap (documentari) e Cathare (ficcion), seguida de la conferéncia “Realitat e ficcion dels càtars”, a la carga de Sergi Grau, professor de l’UAB.
Informacion sus las pelliculas:
‘Ibòs En Bigòrra. Entre mutacions e de mites’
L’emprenta de la Segonda Guèrra Mondiala es plan presenta a Occitània, quitament als luòcs mai pichons e remots. Es l’emprenta de las lèvas, dels mòrtes e dels presoèrs que subrevisquèron, quitament als camps de extermini. Ibòs, pichona localitat de Bigòrra, s’escapa pas d’aquela peada. Lo Plan Marshall serà lo ponch de partida d’un procès que transformarà la siá realitat economica e la siá forma de vida ancestrala.
‘En cap’
Passejada poetica per l’univèrs del colectatge, de la recuperacion e preservacion de la memòria, personala o collectiva, a travèrs de la potenta e expressiva image d’un recorregut en veitura per una pichona rota locala, que se barrejan al cors d’el remembres, images de mainadesa e formas de vida desapareguda.
‘Cathare’
Amb un ritme prèp al western o a la road movie, assistissèm al viatge de Guilhem Bélibaste, darrièr prefècte càtar, fins a lo sieu liurament als inquisidors, de la man de Arnaud Sicre. Un viatge ont se van resseguint las grandas linhas de la doctrina càtara.
.
Las projeccions debanaràn a la Bibliotèca Publica de Tarragona.
.
[traducció al català]

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.

Demà 19 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció del film Ibòs en Bigorra. Entre mutacions e mites (documental), seguida de la conferència “Identitats i identitat local”, a càrrec de Joan Prat, professor de la URV.

Dijous 20 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció dels films En cap (documental) i Cathare (ficció), seguida de la conferència “Realitat i ficció dels càtars”, a càrrec de Sergi Grau, professor de la UAB.

Informació sobre les pel·lícules:

‘Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e mites’

L’empremta de la Segona Guerra Mundial és ben present a Occitània, fins i tot als llocs més petits i remots. És l’empremta de les lleves, dels morts i dels presoners que van sobreviure, fins i tot als camps d’extermini. Ibòs, petita localitat de Bigòrra, no s’escapa d’aquesta petjada. El Pla Marshall serà el punt de partida d’un procés que transformarà la seva realitat econòmica i la seva forma de vida ancestral.

‘En cap’

Passejada poètica per l’univers del colectatge, de la recuperació i preservació de la memòria, personal o col·lectiva, a través de la potent i expressiva imatge d’un recorregut en cotxe per una petita carretera local, al llarg del qual es barregen records, imatges d’infantesa i formes de vida desaparegudes.

‘Cathare’

Amb un ritme proper al western o a la road movie, assistim al viatge de Guilhem Bélibaste, darrer prefecte càtar, fins al seu lliurament als inquisidors, de la mà d’Arnaud Sicre. Un viatge on es van resseguint les grans línies de la doctrina càtara.

Les projeccions tindran lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona.

[Imatge: fotograma de Cathare; llengua.gencat.cat]

Gramàtica: vénen canvis

Quan la màxima autoritat lingüística d’un país anuncia canvis en l’ús oficial d’una llengua (lèxic, gramàtica…) sorgeixen inevitablement les polèmiques. Ens ho recordava avui mateix Vilaweb amb els acalorats debats que van suscitar determinades reformes del francès (inclòs l’intent de fer desaparèixer el preciós accent circumflex) o de l’alemany (on també es va aconseguir salvar el no menys preciós eszett). L’Institut d’Estudis Catalans presenta una sèrie de canvis ortogràfics, el més cridaner dels quals consisteix en carregar-se un centenar llarg d’accents diacrítics. Al nostre país, on el que no és entrenador de futbol és filòleg, ha faltat temps perquè tothom s’atreveixi a dir la seva, sobretot per mostrar-hi recel sinó rebuig, com passa sempre davant qualsevol canvi d’alguna cosa que teníem assumida.
Jo, per la meva part, no m’oposo categòricament a aquests canvis. Diacrítics a banda, són perfectament acceptables, incloses algunes rectificacions sobre l’ús (s’escriurà amb accent a partir d’ara?, ja no ho recordo) del guionet, sonora patinada del IEC fa alguns anys i que jo no he respectat mai. Pel que fa als diacrítics, em costarà adaptar-m’hi si és que m’hi adapto. No qüestiono tant els canvis en concret com la manera en què s’han fet. Com ja és habitual, s’han cuinat, elaborat i servit en selectes i restrictius compartiments corporatius, lluny de la plebs i, quan s’ha pres la decisió final sobre les modificacions, no sabem amb quins criteris exactament, s’han fet públiques d’un dia per l’altre sabedors de que no serien prou ben rebudes. Ara que estan tan de moda, per què no es va efectuar un procés participatiu on totes les persones més o menys interessades per la llengua, professionals o no, debatéssim obertament sobre els canvis o féssim arribar les nostres reflexions a l’Institut?
D’altra banda causa una certa tristesa constatar com, cada vegada que es modifica algun aspecte de la llengua és fa inevitablement per a “simplificar-la”, que és la manera fina de dir “empobrir-la” o, espero equivocar-me, “que s’assembli més a una altra llengua”, no fa falta dir quina. Cada idioma hauria de conservar tots els seus elements característics, que la diferencien de les altres llengües. Parlàvem abans de l’accent circumflex i de l’eszett (no sé com s’escriu amb el meu teclat), però això també val per la ena palatal castellana (o sigui, la ñ), els diversos signes i vocals característics de les llengües escandinaves o el punt volat de la ela geminada que, si no vaig errat, és exclusiu del català. L’excusa que es posa a vegades, de que aquestes peculiaritats lingüístiques (amb les corresponents regles i excepcions) comporten dificultats per al seu aprenentatge és això: excuses de mal pagador, un pas més cap a una societat acomodatícia, on tot ha de ser fàcil, mastegat, intuïtiu o previsible. I si tot ha d’acabar així, quina és la gràcia?
[Imatge: www.teatrebarcelona.com]

La filla del forner

Algú que en lloc de dir-se Carme o Ester es fa dir “filla de forner que ja n’està fins els nassos de la parauleta” em pica les crestes perquè en el meu apunt d’ahir, dedicat al croissant, vaig usar la paraula fornejar en lloc d’enfornar.

Aquest blocaire, que com saben els seus lectors intenta ser molt escrupolós en temes lingüístics, ha corregut a consultar el diccionari i ha comprovat que els dos mots són correctes, tot i que li escau més enfornar (posar alguna cosa al forn per coure-la) que no fornejar (passar pel forn per acabar d’assecar alguna cosa). És obvi que els croissants s’enfornen per coure’ls (ja s’assequen després a temperatura ambient).

La filla del forner dormirà tranquil·la, aquest blocaire haurà enriquit el seu vocabulari, el bloc farà més patxoca i els seus lectors gaudiran d’una redacció més pulcra. Tots contents.

 

Cafè amb llet: dues o tres tasses

Pel que fa a l’episodi lingüístic de Quimi Portet amb un cambrer, diverses qüestions. Sense entrar en el fons de l’assumpte que ha generat els esperables (i necessaris i justificadíssims) esgarips de l’opinió pública catalana, cal començar per denunciar el comportament del pretès cambrer. És igual la llengua que es parla i la llengua que s’entén: a un client no se’l pot tractar com ho va fer aquell individu. Això ens duria a un debat que avui no toca com és el del tracte al client en un sistema econòmic (l’actual) determinat per l’obtenció ràpida de beneficis, la minimització de la qualitat i la precarietat laboral.

Entrant en el que ens importa ara, si un cambrer és capaç de dir-li a un client el que aquell paio va dir al cantant vigatà, demostra molt a les clares la situació en què viu la nostra llengua al nostre país, si és que no la sabíem prou. Perquè hagi passat això (que Balearia contracti un cambrer que no entén el català i que aquest cambrer tingui la sans façon de xulejar per aquest fet) demostra que són poquíssims a la vida diària els Quimis Portets que demanen cafès amb llet i que, si es troben amb una resposta impertinent, ho fan públic o ho denuncien. Aquest és el nostre mal i aquest és el problema de la nostra llengua: la demanda per part dels seus parlants. No dic militància ni heroïcitat, dic només demanda d’una certa dignitat en el respecte a la llengua mil·lenària. Si aquesta actitud fos més generalitzada (no és fàcil, ho admeto) les coses rutllarien d’una altra manera i no caldria lamentar-se’n tant, com tenim per costum.

L’enemic, davant aquest nou episodi, ha tingut el desvergonyiment no sols de girar l’argument (no és el dret del català sinó l’obligació del castellà) sinó de desviar l’atenció cap el fet d’una presumpta violació del dret a la imatge del cambrer en qüestió pel fet de publicar la seva foto a Twitter. Exactament la mateixa estratagema que es va fer servir amb les gravacions al despatx del ministre: no importa el què ha passat, sinó un detall de com ha passat.

Caldrà continuar la batalla del cafè amb llet (qui en demani als bars: jo l’odio), articulant bé les paraules, que t’entenguin, que no et facin morros, que no et portin un cafè amb gel (no hi ha cap so coincident entre “llet” i “gel”, però en fi…) i que te’l puguis prendre tranquil·lament sense la sensació que hagis hagut de batallar en una guerra que no hauria de ser si fóssim un país normal.

‘Güei, n’asturianu’ (avui, en asturià)

Güei ye’l Día de les Lletres Asturianes. Sabemos bien pocu de la realidá sociollingüística del asturianu. Dalgunos datos ya intereses sobre esta llingua:

Asturianu ye’l nome que recibe n’Asturies la llingua asturlleonesa, falada tamién en Llión, Zamora y Miranda do Douro (Portugal), onde ye oficial. Tien unos 100.000 falantes segon Ethnologue. Dispon de gramática (la tercer edición ye del 2011), ellaborada pola Academia de la Llingua Asturiana (ALLA), entidá fundada en 1980 pero con precedentes dende’l sieglu XVIII. Ye conocíu tamién como bable, pero esta denominación nunca tuvo enraigono popular y considérase pocu científica.elcuerpu

Nun ye oficial, pero una llei regula’l so usu y protección: “va tener por válidu a tolos efectos l’usu del bable asturianu nes comunicaciones orales o escrites de los ciudadanos col Principáu d’Astúries”. Anguaño esisten delles asociaciones como la Xunta Pola Defensa de la Llingua Asturiana o Iniciativa pol Asturianu ente otres, y partíos políticos que sofiten la oficialidá de la llingua.

Al respective de la enseñanza, el so estudiu ye optativu: unos 50.000 alumnos estudien asturianu, la inmensa mayoría en centros públicos.

Biblioasturias153-Xuan-Bello-620x465L’asturianu tuvo la so propia Renaixença nos años 80, el Surdimiento, con escritores como’l poeta Xuan Bello (esquierda), fundador de la Xunta d’Escritores Asturianos. El grupu musical de “agru-rock” Los Berrones ye l’autor del discu n’asturianu más vendíu de la hestoria.

Como toles llingües minorizadas, l’asturianu tamién sufre ataques y discriminacions de too tipu. Nuna ocasión un colexu relixiosu foi denunciáu por imponer una multa de 25 pesetes per cada palabra n’asturianu que dixera un alumnu. Nun foi na postguerra, foi en 2001!

tintin2collasantiagorecuerdogijon

[Informació extreta de Viquipèdia; versió en asturià feta amb Eslema, sistema de traducció automàtica desenvolupat per la Universitat d’Oviedo; imatges, de dalt a baixa, campanya a favor de l’asturià (www.asturias24.com), vocabulari del cos (asturvalencia.com), el poeta Xuan Bello (www.biblioasturias.com) i vinyeta de Tintín (recuerdogijon.blogspot.com)]

[Versió en català]

Avui és el Dia de les Lletres Asturianes. Sabem ben poc de la realitat sòcio-lingüística de l’asturià. Algunes dades i curiositats sobre aquesta llengua:

Asturià és el nom que rep a Astúries la llengua astur-lleonesa, parlada també a Lleó, Zamora i Miranda de Douro (Portugal), on és oficial. Té uns 100.000 parlants segons Ethnologue. Disposa de gramàtica (la tercera edició és de 2011), elaborada per l’Academia de la Llingua Asturiana (ALLA), entitat fundada el 1980, però amb precedents des del segle XVIII. És coneguda també com a bable, però aquesta denominació mai no tingué arraigament popular i es considera poc científica.

No és oficial, però una llei regula el seu ús i protecció: “serà vàlid a tots els efectes l’ús del bable/asturià a les comunicacions orals o escrites dels ciutadans al Principat d’Astúries”. Actualment existeixen associacions com la Xunta pola Defensa de la Llingua Asturiana o Iniciativa pol Asturiano, entre altres, i partits polítics que estan a favor de l’oficialitat de la llengua.

Pel que fa a l’ensenyament, el seu estudi és optatiu: uns 50.000 alumnes estudien asturià, la immensa majoria en centres públics.

L’asturià va tenir la seva pròpia Renaixença als anys 80, el Surdimiento, amb escriptors com el poeta Xuan Bello, fundador de la Xunta d’Escritores Asturianos. El grup musical d’”agro-rock” Los Berrones és l’autor del disc en asturià més venut de la història.

Com totes les llengües minoritzades, l’asturià també pateix atacs i discriminacions de tot tipus. En una ocasió un col·legi religiós privat fou denunciat per imposar una multa de 25 pessetes per cada paraula en asturià que digués un alumne.  No va passar a la postguerra, sinó el 2001!

 

 

Ara mateix, IB3

Idò, ja podem tornar a veure IB3. No fa gaire València recuperava l’accent que mai no havia d’haver perdut. Mica a mica, el sentit comú senyoreja de nou la nostra nació gran, que el partit de les dues pes havia anat arraconant de manera tant implacable com barroera. Un partit a qui darrerament li creixen els nans del seu circ miserable, però aquest no és el tema d’avui.

Sense que els meus maldestres dits haguessin de barallar-se amb l’alta tecnologia del comandament a distància, la tele de casa ha sintonitzat automàticament el canal balear i, en un exercici que ha tingut alguna cosa d’absurda idolatria, ho confesso, m’he disposat a contemplar durant una estona el programa en emissió. Fos quin fos. Es diu “Ara Mateix”, el presenta un al·lot prou interessant, i és una mena de magazine de tarda. Un “Divendres”, com si diguéssim. En el moment que l’he visionat, una cuinera preparava una recepta de profiteroles de crema realment apetitoses. Després, una pausa per a la publicitat, quin remei, però amb una peculiaritat: en lloc d’anuncis, bucòliques imatges de paisatges de les Illes.

Ja es pot sintonitzar IB3 des del Principat. Ja podem tornar a regalar les nostres oïdes, sempre que vulguem, amb vocals neutres (més que les del Principat, que les estem perdent), articles salats i mots genuïns i suggeridors. I, amb permís de la Margalida Solivelles, tenir un coneixement més profund del que es cou en aquell estimat arxipèlag.

[Imatge: ib3tv.com]

Amb accent ben obert

M’encanten les paraules catalanes amb accent obert. Pèl, catàrtic, gòtic, independència. Mira, una mania com una altra. Es comprendrà per tant que celebri de forma especial l’acord d’avui mateix segons el qual València es dirà oficialment, doncs això, València.

Bussejant pels apunts d’aquest bloc (glòria eterna al buscador incorporat!), descobreixo que ja vaig parlar del tema un llunyà 16 de novembre de 2009 i resulta que, oh sorpresa, l’anterior alcaldessa de la ciutat del Túria, l’ínclita Rita Vuitton Barberá ja havia pres la decisió que avui s’ha solemnitzat. El que passa és que en aquell moment, com era de témer, tot va quedar en paper mullat. Eren dies feliços per a alguns: la batllessa del caloret es passejava triomfalment en un descapotable acompanyada d’altres dos personatges caiguts en desgràcia: Francisco Camps, visitant habitual de sastreries primer i jutjats després, i Fernando Alonso, darrerament client assidu als tallers de xapa i pintura. El vent de la història, inexorablement, els està arraconant on els pertoca.

Que l’accent obert de València, com ja proclama un eslògan molt ben trobat, sigui un símbol de l’obertura d’un país al progrés, a la cultura i al sentit comú.

[Imatge: www.20minutos.es]

Una mica de sentit comú / Un poquet de sentiu común

Una bona notícia lingüística: després de ser aprovada pel PP ara fa dos anys, la llei aragonesa de llengües serà corregida, de manera que les tres llengües que s’hi parlen seran denominades com la història, la filologia i el sentit comú manen, i no amb uns ridículs circumloquis. Només cal posar un “però” a la notícia: el president d’Aragó ha dit que “és evident que l’única llengua oficial ha de ser el castellà”. Per què és evident? Quin problema de pes impedeix que el català i l’aragonès gaudeixin d’oficialitat als territoris on són parlats? Tot són regatejos. En fi.

[Traducció a l’aragonès]

Una buena noticia lingüistica: dimpués d’estar aprebada por o PP agora fa dos anyos, a lei aragonesa de luengas será correchida, de traza que as tres luengas que se  charran serán denominadas como a historia, a filolochía y o sentiu común mandan, y no con uns ridiclos circunloquios. Solament cal meter un “pero” a la noticia: o president d’Aragón ha dito que “ye evident que a sola luenga oficial ha d’estar o castellán”. Por qué ye evident? Qué problema de peso impide que o catalán y l’aragonés desfruten d’oficialidat en os territorios an son charraus? Tot son regateos. En fin.

‘Mau fafauraa hono fakahoko: reo noa’ (Complint promeses: la llengua normal)

I te 15 o Haratua 2008, i korero ahau tiakina Maori. A mai i tenei ra ko te te rā Ao o reo images13KMDS11whaea, he aha te pai ki te kōrero e pā ana ki te reo Maori? E ai ki nga mahere UNESCO o reo tata wharengaro, āhuatanga Maori ko e “whakaraerae”. Tenei te tikanga e whakawehi ana ratou heke mai te, ahakoa te korero e te whakatupuranga rerekē. I Basque, mo te tauira, kua homai nei i te kāwai kotahi.

Ko te Maori he, e matau koutou, ki nga tangata taketake o Aotearoa. I teie mahana kei reira e pā ana ki 70,000 kaikōrero, engari i tae noa ki 1800 i te reo o te hunga motu nuinga. Engari ka timata i te tukanga o te whakauru: whakakorehia i te kura, te mana o te reo Ingarihi (anake te reo whai mana) … A waiata maori, e tika? Ko te pāpuni pai eighties, ki te whakataki o te kura rumaki, te tauākī hei reo whai mana o te kāwanatanga, me te hanganga o te teihana pouaka whakaata tuatahi i roto i untitled (10)te Maori. Mehua kore nei i whai wāhi ki te tiaki o te reo, tona ingoa: ko te tohu ko te whakaurunga o te liliu Google (whakawhetai ki te e whakaherea e ahau te kuputuhi Maori).

Na te ara, “Maori” tona tikanga ko “te reo noa”…

 

 

[versió en català]

EL 15 d’agost de 2008, vaig prometre que parlaria dels maoris. I, com que avui és el Dia Internacional de les Llengües Maternes, què millor que parlar de la llengua maori?Segons l’atles UNESCO de les llengües amenaçades, el maori està en situació “vulnerable”. Això vol dir que té el seu futur amenaçat, malgrat que sigui parlat per les diferents generacions. Com l’èuscar, per exemple, a qui se li atorga la mateixa categoria.

Els maoris són, com es sap, els habitants originaris de Nova Zelanda (Aotearoa en maori). Avui són uns 70.000 parlants, però fins el 1800 havia estat la llengua majoritària d’aquelles illes. Llavors va començar un procés de substitució: prohibició a l’escola, prestigi de l’anglès (única llengua oficial)… Una música familiar, oi? La represa vindria als anys vuitanta, amb la introducció de la immersió escolar, la declaració com a llengua oficial de l’estat i la creació del primer canal de televisió en maori. Mesures que sens dubte han contribuït a la protecció d’aquesta llengua, al seu prestigi: prova d’això és la seva inclusió al traductor de Google (gràcies al qual puc oferir el text en maori).

Per cert, “maori” vol dir “llengua normal”…

[Imatges: bandera maori, mostra d’art i la cantant Kiri Te Kanawa, la més internacional dels maoris; Viquipèdia, www.maoriart.net i www.noise11.com]

D’on ve el talent (Joan Veny)

“La passió dialectològica del doctor Veny va lligada de manera natural per la curiositat etimològica i el seu deler per conèixer les arrels històriques de cada paraula. Ja m’he referit, ben intencionadament, a la paraula talent, no debades tema del seu primer estudi etimològic (1957), aviat seguit de tantes i tantes aportacions, una més interessant que l’altra, i que suposen contribucions sobre aspectes negligits i sovint ignorats de la cultura popular, que ens obliguen a fixar la mirada en la quotidianitat i l’entorn natural, com ara l’estudi dels mots relacionats amb l’esternut (1963-1968), o tan plens de saborino com el de “De re ficaria: cat. ‘bordissots’ i ‘paratjals'” (1981), el dedicat a les “figues malenquines” (1988), al “catxel” (1989), i als vins catalans (1993), o els que tracten dels noms catalans del “grill” (1988), la “saura o gralla” (1993), la “fredeluga” (1986), i el mosquit (1997), etc. Esment a part mereixen monografies tan casolanes com “quedar amb ses llànties” (1995), o tan divertides i inoblidables com “erotisme i litúrgia en els noms del QUETSÉMPER” (1986).”

(Del pròleg d’Albert Hauf i Valls a la Miscel·lània Joan Veny, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat; el lingüista mallorquí Joan Veny i Clar ha estat guardonat avui, ben merescudament, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes)

[Imatge: www.iec.cat]

El preu de la independència

L’entrevista d’ahir a Pau Vidal i l’editorial d’avui, sobre la situació actual i futura de la nostra llengua, i la conseqüent (i inevitable) polèmica posterior tornen al primer pla una qüestió que el mateix procés independentista semblava haver eclipsat.

Sense deixar de donar una bona part de raó a Vidal i a Partal (rimen i tot), sóc dels que opina que en aquests moments posar-se a discutir, polemitzar o situar en el centre del debat l’estatus legal que han de tenir les diferents llengües en una Catalunya independent és contraproduent. M’afegiria així al nombrós col·lectiu (impossible quantificar) de catalans que, davant de determinats reptes, responen amb allò de “el nostre mal no vol soroll”, i en aquests moments propers a culminar el procés independentista, quan és opinió generalitzada que encara cal afegir nouvinguts a la causa, no sembla que sigui una bona idea posar la llengua (un tret identitari, en definitiva) al centre del debat.

Crec que amb l’estatus lingüístic de la Catalunya independent anem una mica desorientats. Quan s’eleva el concepte “oficialitat” a l’altar de la sacralitat legal, sigui per atribuir-la en exclusivitat al català, sigui per estendre-la al castellà, errem el tret. Al capdavall, què vol dir exactament “oficialitat”? Posats a etiquetar llengües, seria més partidari de proclamar el català (a la futura constitució, ara que surten com bolets) com la llengua pròpia, la central, la que tothom ha de conèixer, la de l’escola, la dels textos legals… I pel que fa al castellà, serà inevitable que gaudeixi, almenys durant un període de temps, d’una situació legal especial. Posaré un exemple. Posem que el castellà no sigui oficial (ni cooficial): algú s’imagina, per un moment, que l’administració rebutgi un escrit perquè estigui redactat en castellà? Per poc que hi pensem, no crec que les diferents posicions sobre el tema estiguin tan allunyades unes de les altres i en tot cas, al contrari del que opina molta gent, no crec que sigui bo en aquests moments llançar-lo al circ de les feres político-mediàtiques, i menys en període electoral.

Que el català té un futur problemàtic, potser una mala salut de ferro, és cosa sabuda, i Vidal ho explica molt bé en la seva entrevista. M’ha agradat el final, quan ha atacat els polítics ficant-se en el terreny dels professionals lingüístics. Però el debat, avui, no és què cal fer amb la llengua per normalitzar-la o almenys per millorar-ne l’ús qualitatiu i quantitatiu. Portem molts anys debatent-ho, i els que queden. El debat avui és si la consecució de la independència de Catalunya ajudarà o no la llengua a redreçar-se. La tesi tant de Vidal com de Partal ve a ser: per què volem una Catalunya independent si el català desapareix? O dit d’una altra manera, no estan disposats a que el preu de la independència sigui la desaparició de la llengua. Home, dit així, jo tampoc, però potser caldria contestar-los com el que diem als nostres adversaris quan ens espanten amb greus perjudicis econòmics per a una nació independent; potser caldrà contestar-los: és que l’actual situació és millor per a la llengua? Oi que no? Quin altre camí possible tenim?

 

 

Antoni Maria Badia i Margarit (1920-2014)

“A propòsit, haig de fer ara mateix una precisió sobre la nomenclatura de la llengua. M’hi obliga el fet que la llengua que l’estatut del País Valencià reconeix com a cooficial no és la catalana, sinó la valenciana. I prefereixo aclarir les coses des de la primera pàgina d’un llibre que justament descriu la llengua que, s’anomeni com s’anomeni, és una de sola (i molt unitària per cert), de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer.”

[Fragment de Gramàtica de la Llengua Catalana, d’Antoni Maria Badia i Margarit, filòleg romanista (el millor, crec jo), membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Premi d’Honor i el meu rector de la Universitat de Barcelona entre 1978 i 1980]

 

I si fos lapao què dirien?

No veig que Vilaweb s’hagi fet ressò de la darrera invectiva contra el català i la seva unitat. He descobert la notícia a El Punt Avui i crec que és prou greu encara que ja no ens vingui de nou el seu contingut. La Direcció General de Política Educativa de l’Aragó ha rebutjat participar en una enquesta de la Generalitat de Catalunya sobre els usos lingüístics a la cinquantena de poblacions de la Franja de Ponent. El govern d’aquella comunitat no es va dignar a contestar la sol·licitud fins que aquesta va ser traduïda al castellà.

Aquesta és la manera que té un govern del PP de complir l’article 3 de la per segons què sacrosanta Constitució (el que parla de l’especial respecte i protecció de les llengües). Ni col·laboració amb una altra institució (Catalunya: horresco referens!), ni respecte (allí el català només arriba a lapao), ni protecció (res d’oficialitat). La decisió governamental (“no és d’interès per a la regió”) va ser aplaudida per una entitat denominada Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán. Que trist entretenir-se a formar una associació per enorgullir-se de no parlar una llengua, la que sigui.

[Imatge: www.eldiario.es]

‘Madainn mhath, Alba’ (Bon dia, Escòcia)

Escòcia apura les hores del seu dia més important en segles per decidir el seu futur. Ens arriben notícies d’una alta participació i això és una bona notícia per tres raons: primera perquè reflecteix la transcendència de la votació, segona perquè és una prova de maduresa democràtica, i tercera perquè, segons diuen els entesos, una alta participació afavoreix l’opció del yes.

Conec molt poc Escòcia. Hi vaig ser fa la friolera de 37 anys, en ocasió d’un viatge per tota l’illa britànica. Només vaig pernoctar-hi una o dues nits, temps clarament insuficient per fer-se una idea del país i de la societat. Els scoops de la visita es van reduir a allò tòpicament esperable: una visita panoràmica d’Edimburg (no recordo ni haver-me passejat per aquest carrer que cada dia surt per televisió), la població d’Inverness a l’extrem nord, i l’inevitable llac Ness on no vaig veure cap monstre ni res que se li assemblés com ja sospitava… De les dades sobre el país que el guia de l’autocar ens anava fornint n’hi ha una que em va quedar gravada: Glasgow era coneguda llavors com una ciutat amb un alt índex d’alcoholisme, el més alt del Regne Unit, detall reforçat per l’aspecte general que presentava la ciutat, bruta, trista i sense punts turístics d’interès.

Des del punt de vista polític o nacional, tampoc recordo cap element que em cridés l’atenció, ni tan sols si hi havia profusió de banderes (la creu de Sant Andreu o la més antiga amb el lleó, groga i vermella com la nostra). Casi quatre dècades després, la societat escocesa ha sabut prendre consciència d’ella mateixa i ha formulat un projecte de futur que avui decideixen, després d’un llarg procés polític i institucional no exempt d’obstacles però afavorit per una llarga tradició democràtica i (ai las) un poder central a Londres tant dialogant com intel·ligent.

 2014-09-11 3

Què passarà aquesta nit? Ningú no està en condicions d’assegurar res. Amb els meus amics hem fet una juguesca, una mena de porra sense apostar res, i jo he estat l’únic que, lamentant-ho sincerament, he apostat perquè guanyarà el no. M’encantarà perdre l’aposta, però és el que penso, no el que desitjo. Naturalment que, per Catalunya, és molt millor que guanyi el sí: només de pensar com serà rebut a la villa y corte ja em ve el pessigolleig del gust. Però sigui quin sigui el resultat que es proclami aquesta matinada des d’algun centre oficial d’Edimburg (preciosa ciutat a la qual m’agradaria anar alguna vegada amb més calma), aquella nació ja fa temps que ha guanyat la partida, perquè l’important no és que Escòcia haurà votat que sí: l’important és que Escòcia sí haurà votat. No és exactament el mateix.

p.d. El títol de l’apunt és en gaèlic escocès, llengua que no m’agradaria gens que quedés en l’oblit i menys en un dia com avui.

[Imatge: concentració a la plaça de la Font de Tarragona el passat Onze de Setembre; foto de l’autor]

Setmana del Llibre en Català 2014

Matí de passejada pel centre de Barcelona. Després de les darreres mobilitzacions contra el visitant de baixa estofa, continuadores de molts altres marrameus contra la mena de turisme que ha de suportar la nostra capital, confesso que avui me’ls he mirat (els turistes, vull dir) amb més prejudicis que mai. Com van vestits, passejant-se a ramats o enfilats en aquells busos virolats, torbant el pas amb bicicletes o palplantats davant de les impersonals botigues de records o dels establiments de restauració que ofereixen infectes productes de tradició aliena. Carrer Argenteria, Via Laietana, baixada de la Llibreteria, carrer del Bisbe… de sobte, una illa nostrada, un oasi de catalanitat en el marasme cosmopolita-internacional: la Setmana del Llibre en Català, davant de la catedral.

Setmana llibre

En atractiva disposició, dotzenes de casetes corresponents a cada llibreria o editorial ofereixen tota la producció de llibres i revistes en català, que sembla que va millorant posicions en un món, l’editorial, doblement assetjat per la competència d’altres llengües més potents i pel sorgiment de noves fórmules de lectura. La Setmana (que en realitat durarà deu dies, fins el dia 14) és com una mena de Sant Jordi sense empentes i sense entitats alienes al país intentant vendre’t una rosa.

Aquest any domina, lògicament la producció al voltant del procés sobiranista i del tricentenari del 1714. La meva tria (perquè, com Sant Jordi, cal comprar un llibre) s’ha apartat d’aquest diguem-ne trending topic del moment, si bé no del tot, perquè he adquirit un llibre de títol equívoc: La pasta per als catalans. Un llibre reivindicatiu. No parla, com podria pensar-se, de sagnies fiscals ni d’arguments per dir adéu als nostres veïns, sinó que és un llibre eminentment pràctic. Es tracta d’una recopilació de dotzenes de receptes de pasta italiana (la meva debilitat gastronòmica) de la blocaire italo-catalana Antonella Speranza (a la imatge). AntonellaEn un altre dels estands m’he fet amb un calendari del 2015, que ja està a tocar, amb fotografies de Barcelona de fa un segle. Una Barcelona ben diferent; no dic millor, només diferent.

Durant la passejada, algunes cares conegudes: Víctor Alexandre, Màrius Serra, Martí Gironell…, diversos actes simultanis, presentacions, debats, entreteniments per la canalla…, possibilitat de prendre’t, com he fet, una cervesa Moritz (naturalment!) a l’ombra… En fi, una estona molt ben aprofitada. Al marxar per agafar el metro, m’esperava de nou l’imperi de la xancleta.

[Imatges: gencat.cat i rac1.org]

‘Über das Deutsche’ (sobre l’alemany)

In meiner Serie über die verschiedenen Sprachen der Welt, höre ich heute in Deutsch, aus mehreren Gründen eine dieser Sprachen beherrschen würde: weil man durch halb Europa zu reisen, weil es eine der großen Sprachen der Kultur wissenschaftlichen und humanistischen denn ich halte mich für einen freund von Deutschland.

Leider ist mein Wissen über die Sprache von Goethe sind minimal, ohne Erwartung, in der Lage, die Bedingungen zu studieren. Wenn ich neun Leben wie Katzen, das verspreche ich, um es in der zweiten Lebens zu machen. Geschrieben wird. In der Tat habe ich gelernt, die Grundlagen der deutschen, als ich ein Sommercamp in Köln wird bald vierzig Jahre. Ich habe gelernt (eins, zwei …) zählen, und ich weiß, wie man die bon dia zu unterscheiden ausziehen (guten morgen) von bon dia bei der Eingabe einen Platz (guten tag). Abenddämmerung Sache, natürlich.

Allerdings habe ich immer ein besonderes Interesse an dieser Sprache gezeigt und indirekt auch das Land, wo es gesprochen wird. In der Tat in diesen Tagen ist nicht frei, um Deutsch zu sprechen. Gestern wurde nur 100 Jahre nach Beginn des Ersten Weltkrieges und TV3 kam nichts, aber frage mich, wer der Hauptschuldige des Konflikts war. Es erschien ein englischer Historiker, wie informiert und denke ein wenig manichäische Mehrheit sagte, Deutschland sei in erster Linie für diese massaker verantwortlich. Im Gegensatz dazu sprach über die ehemalige Korrespondent Martí Anglada, die sagen, dass die Verlierer sind immer als schuldig aller Übel kam.

Anglada ist ein großer Kenner der mitteleuropäischen Land, und es in dem Buch reflektiert wird lese ich diesen Urlaub (La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba). Mischung kritik, Reiseführer und Tagebuch, Kreuze Anglada die Elbe (Leipzig, Dresden …), der als Symbol für mehr Charakterzüge des deutschen Volkes, Höflichkeit, Ordnung, Fleiß Der Geschmack für Kultur, Trauma-Bewältigung …

Es wäre überflüssig in dieser Tugenden nun gespiegelt werden (die Daumen drücken) sind wir nah an den Aufbau eines neuen Staates.

[Traducció al català]

En la meva sèrie sobre diferents llengües del món, m’aturo avui en l’alemany, una d’aquelles llengües que m’agradaria dominar per vàries raons: perquè et permet viatjar per mitja Europa, perquè representa una de les grans llengües de cultura, tant científica com humanística i perquè em considero un germanòfil.

Malauradament els meus coneixements de la llengua de Goethe són mínims, sense expectatives de poder-lo estudiar en condicions. Si tinc set vides, com els gats, prometo fer-ho a la segona vida. Escrit queda. De fet, les beceroles d’alemany les vaig aprendre quan un estiu vaig anar de campaments a Colònia aviat farà quaranta anys. Vaig saber comptar (eins, zwei…) i vaig saber distingir el “bon dia” al llevar-se (guten morgen) del “bon dia” a l’entrar en un lloc (guten tag). Poqueta cosa, clar.

Tot i això, sempre he mostrat un notable interès per aquesta llengua i, de retruc, el país on més es parla. De fet no és gratuït parlar aquests dies d’Alemanya. Ahir mateix va fer cent anys justos de l’inici de la Primera Guerra Mundial i a TV3 no se li va ocórrer altra cosa que preguntar-se qui va ser el principal culpable del conflicte. Va aparèixer un historiador anglès que, com pensa una majoria poc informada i maniquea, va dir que Alemanya era el principal responsable d’aquella carniceria. Per contrast, va parlar també l’antic corresponsal Martí Anglada, que va venir a dir que els perdedors sempre són considerats els culpables de tots els mals.

Anglada és un molt bon coneixedor del país centre-europeu i ho ha reflectit en el llibre que m’estic llegint aquestes vacances (La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba). Barreja d’assaig, guia de viatges i diari personal, Anglada recorre la conca de l’Elba (Leipzig, Dresden…), la que simbolitza més els trets del caràcter del poble alemany, el civisme, l’ordre, la laboriositat, el gust per la cultura, la superació dels traumes…

No seria sobrer emmirallar-se en aquestes virtuts ara que (creuem els dits) estem a prop de construir un nou estat.

[Versió de Google Traductor; imatge: www.uab.cat]

Un altre llençol perdut (avui va de filatèlia)

Una de les poquíssimes concessions oficials de l’estat a la pluralitat lingüística era fins fa poc el servei filatèlic de Correos. Era pràcticament l’excepció a la regla de la uniformitat en llengua castellana. Amb cada novetat filatèlica, els abonats rebíem un tríptic explicant el motiu del segell concret, redactat en les quatre llengües més importants de l’estat.

Fixeu-vos que tota l’estona estic parlant en passat perquè des de fa algun temps, els tríptics explicatius han estat substituïts per una revista (Sellos y mucho más) que, compleix la mateixa funció però que com era de témer usa exclusivament la llengua dels nostres veïns. Un altre llençol perdut en aquesta perpètua bugada denominada “pertinença a l’estat espanyol”.

Hi va haver una època en què s’albirà una certa sensibilitat de l’estat cap a les diverses llengües peninsulars. “Especial respecte i protecció”, es va proclamar des del seu text legal més important. Semblava que aquesta intenció, a afegir a tots els altres compromisos i pactes de la denominada transició, s’obriria camí, lentament i limitada, en les maneres de fer del poder polític central. Però la transició, i tot el que la va envoltar, s’entossudeix en suministrar-nos contínuament decepcions i desenganys, alguns de ben recents i dolorosos, per cert. 

Ni el servei filatèlic de Correos (activitat ben innòcua i bastant marginal, per cert) ha estat capaç de mantenir una flor que, de tota manera, tampoc feia estiu plurilingüístic, però que com a afeccionat als segells valorava.

Per cert, una de les darreres emissions és la d’un segell amb un valor facial de 0,92 euros dedicat a la Marca España. Doncs això.

[Imatge: tindrà segells la Catalunya independent? Hi ha els precedents de la Unió Catalanista; www.racocatala.cat]

Francesc Vallverdú (1935-2014)

Ha mort Francesc Vallverdú, destacat poeta, sociolingüista i traductor de grans obres de la literatura italiana. Va ser fundador del Grup Català de Sociolingüística i cap dels serveis lingüístics de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

El seu decés coincideix en un moment especialment difícil per la normalització lingüística en la seva àrea més estratègica, l’educativa, íntimament relacionada amb la sociolingüística, disciplina en què Vallverdú va destacar. A punt d’implementar-se la llei Wert, la vigília de la gran festa-manifestació a favor de l’escola en català a Barcelona i mentre a les Illes un professor, Jaume Mestres, manté des de fa un mes i amb gran dignitat una vaga de fam contra els despropòsits governamentals en aquella comunitat.

Heus aquí una mostra de la seva poesia:

Em sento mut
quan se m’acut
aquesta pila
—i com s’enfila!—
de qüestions
tocant a fons
he estat així
i el meu camí
no mira enrere,
que la carretera
és ja al final
per bé i per mal.
Vet aquí, doncs,
tots aquests ponts
que he anat bastint
—despert, dormint—
amb l’art d’escriure
i el clam de viure.

(Francesc Vallverdú: Quadern de bitàcola: “Complanta interrogativa” (fragment).

[Imatge: www.escriptors.cat]

Modest Prats (1936-2014)

Ja a misses dites, i mai millor dit, un record pel filòleg i capellà Modest Prats, mort abans d’ahir. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i autor de la ‘Història de la llengua catalana”, que confegí amb Josep Maria Nadal. No fa ni mig any vaig menester la seva erudició per treballar sobre un tema poc conegut de la història de la llengua: les “Controvèrsies” del segle XVIII. Descansi en pau aquest mestre.

Fabra, el seny desordenador de la llengua

Problemes informàtics han provocat la suspensió de la presentació oficial del Diccionari normatiu valencià que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha enllestit recentment. Ai, la tècnica… Ja és casualitat que els follets digitals (abans eren els de la impremta) boicotegin aquest esdeveniment.

Naturalment, darrere hi ha la mà de Fabra i adlàters, els pesos pesants (PP) del govern valencià, ofuscats perquè el tal diccionari ve a dir que les denominacions valencià i català són compatibles, i segons ells amb això no es compleix l’estatut i no es defensen les senyes d’identitat. Serafín Castellano, secretari general, encara ha anat més enllà i ha dit que amb aquella definició (d’àmbit lingüístic, no cal dir), l’Acadèmia perd la seva raó de ser. La raó de ser de l’Acadèmia és enfrontar territoris? És dividir llengües? És desnaturalitzar-les? És minoritzar-les?

El més xocant de l’assumpte és que, com s’ha recordat aquests dies, aquesta institució va néixer fruit d’un pacte entre els governs Pujol i Zaplana per posar fi, almenys en el terreny més acadèmic, a les llastimoses batalles lingüístiques atiades pels paterninos (encapçalats per aquell personatge de la taronja al Congrés): la solució de compromís va consistir en crear un òrgan on hi han coexistit personalitats de prestigi amb personatgets triats amb criteris polítics. Bé doncs, aquesta AVL, que tants recels va despertar en terres principatines, ara s’ha convertit a ulls de Fabra en un perillós artefacte “panca”.

Jo no sé si s’adonen del ridícul que fan amb aquestes declaracions i aquestes decisions. De veritat es pensen que perdran vots perquè en una entrada d’un diccionari s’afirmin obvietats plenament assumides per tothom? Perdran vots, naturalment i així ho esperem, però per altres motius. 

[Imatge: Ramon Ferrer, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; Vilaweb]

U, dos, tres, cuatro, cinc, sis, set, ocho…

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat cinc interlocutòries (quina paraula més lletja, dit sigui de passada) disposant que en altres tantes escoles una de cada quatre hores lectives es faci en la llengua dels veïns. Aquesta sí que és bona! Ara resulta que els tribunals fan la feina reservada al Departament d’Ensenyament. Per aquesta regla de tres, potser que els jutges i magistrats decideixin també els traçats de les carreteres, quan s’han de suministrar les vacunes de la grip o com s’ha de restaurar un quadre d’un museu.

Fora bromes. Nova clatellada, i quan menys ens l’esperàvem, al sistema d’immersió lingüística a l’escola catalana i un nou avís, per si no en teníem prou, de que van a per totes, sense distinció de territoris: com sigui, han de trossejar la llengua, l’han de foragitar lentament de l’escola, l’han d’emmudir a les ones, li han de canviar el nom…

La immersió lingüística és un sistema educatiu que ha gaudit sempre d’un ampli consens social i que ha estat reconegut com a modèlic fora de les nostres fronteres. Una o cinc famílies, per molt rebuscades raons que tinguin per desitjar que el seu nen o nena necessiti imperiosament que li ensenyin en castellà, no han de poder trastocar un sistema que implica directament centenars de mils de persones i indirectament tota la societat. Per molt que així ho disposin uns magistrats que saben tant de pedagogia com jo de física quàntica.

[Imatge: Vilaweb]

L’Institut d’Estudis Catalans a ja companhiá

Ni fach exprèssament. Parlava ièr de la presentacion a Tarragona de la Mòstra de Cinèma Occitan, amb dos actes celebrats ièr e uèi. Doncas plan, s’es produsit uèi una notícia importanta concernent aquela lenga sòr. Lo DOGC publica lo decrèt qu’autreja a l’Institut d’Estudis Aranesi lo caractèr d’academia e l’instituissi coma autoritat lingüistica de l’occitan. Dispausa tanben que la nòva academia establirà los critèris de la nòrma, basats en la Gramatica occitana de Loís Alibert e las Normes Ortografiques der aranés. Es una nòva mesura que contribuissi a la normalizacion e dignificacion d’una lenga que cossí coneissèm mai, aimam mai.

[Imatge: la casa deth senhor d’Arròs; www20.gencat.cat]

[A sota, traducció al català]

L’Institut d’Estudis Catalans ja té companyia

Ni fet expressament. Ahir parlava de la presentació a Tarragona de la Mostra de Cinema Occità, amb dos actes celebrats ahir i avui. Doncs bé, avui s’ha produït una notícia important referida a aquesta llengua germana. El DOGC publica el decret que atorga a l’Institut d’Estudis Aranesi el caràcter d’acadèmia i l’institueix com autoritat lingüística de l’occità. Disposa també que la nova acadèmia establirà els criteris de la normativa, basats en la Gramatica occitana de Loís Alibert i les Normes ortografiques der aranés. És una nova mesura que contribueix a la normalització i dignificació d’una llengua que com més coneixem, més estimem.

Uèi e deman, cinèma occitan a Tarragona

Presentacion de la Mòstra de Cinèma Occitan a Tarragona. 22 e 23 de genièr. Marida de la Generalitat (C/Màger, 14), sieu del Departament de Cultura a Tarragona. Intrada liura.

Tarragona e Reus se somaràn a la Mòstra de Cinèma Occitan ongan 2014 a travèrs de la Direccion Generala de Politica Lingüistica, lo Centre de Normalizacion Lingüistica de Tarragona, la Bibliotèca Publica de Tarragona (a Tarragona) e lo Centre de Lectura de Reus (a Reus).

Los jorns 22 e 23 de genièr a las 20’00 h, coma anóncia de l’incorporacion de Tarragona e Reus al circuit de localitats qu’aculhiràn la Mòstra del 2014, se programa una seleccion de la Mòstra del 2013.

PROGRAMA

Dimècres 22 de genièr. Taula redonda, projeccion e charrada collòqui.
La taula redonda comptarà amb la participacion de Jordi Agràs, director dels Servicis Territoriales de Cultura a Tarragona, Xavier Filella, president del Centre de Lectura de Reus, Joanjo Ardanuy, coordinator de la Mòstra de Cinèma Occitan e Xavier Morala, responsabla d’questions occitanas a la Direccion Generala de Politica Lingüistica.
Se projectarà lo curtmetratge Patrimòni Occitan. La civilisation en héritage. Realizacion: : Altaïr/Mathias Leclerc. Durada: 26’.
E de contunh charrada place a la carga de l’occitanista Jaume Figueras e Trull, membre de l’Institut Catalan d’Estudis Occitans.

Dijòus 23 de genièr
Projeccion del documentari Lenga d’amor. Realizacion: Patric Lavaud. Durada: 51′.

Las desparièras edicions de la Mòstra de Cinèma Occitan ofrisson una vision panoràmica de la lenga e la cultura occitana a travèrs de creacions audiovisualas e contribuisson a bastir una ret d’exibicion publica, a Catalonha e a Occitània, amb la collaboracion d’institucions e entrepresas catalanas e occitanas. La sièisena edicion de la Mòstra, lo passat 2013, arribèt a 19 localitats catalanas e occitanas e ofriguèt un mostrari de creacions fachas dempuèi sensibilitats e proposicions artisticas plan desparièras, que se veïculèron a travèrs d’un autentic ventalh de varietats lingüisticas: del gascon al vivaro-aupin, del lengadocian al lemosin o del provençal a l’alvernès. Totas son formes d’expression pròpria dels desparièrs territòris occitans e de las personas que las parlan.

Las anterioras edicions de la Mòstra de Cinèma Occitan son estats organizadas per la Direccion Generala de Politica Lingüistica del Departament de Cultura. Ongan, un còp inaugurat la mòstra del 2014, que sòl èsser cap a mitjan de junh, Tarragona e Reus aculhiràn la siá itinerància.

[Dejós, traduccion al catalan; image: www.20gencat.cat]

Presentació de la Mòstra de Cinèma Occitan a Tarragona. 22 i 23 de gener

Casa de la Generalitat (C/Major, 14), seu del Departament de Cultura a Tarragona. Entrada lliure.

 

Tarragona i Reus se sumaran a la Mòstra de Cinèma Occitan aquest any 2014 a través de la Direcció General de Política Lingüística, el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, la Biblioteca Pública de Tarragona (a Tarragona) i el Centre de Lectura de Reus (a Reus).

Els dies 22 i 23 de gener a les 20’00 h, com a anunci de la incorporació de Tarragona i Reus al circuit de localitats que acolliran la Mòstra del 2014, es programa una selecció de la Mòstra del 2013.

PROGRAMA

Dimecres 22 de gener. Taula rodona, projecció i xerrada col·loqui
La taula rodona comptarà amb la participació de Jordi Agràs, director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona,  Xavier Filella, president del Centre de Lectura de Reus, Joanjo Ardanuy, coordinador de la Mòstra de Cinèma Occitan i Xavier Moral, responsable d’afers occitans a la Direcció General de Política Lingüística. 
Es projectarà el  curtmetratge Patrimòni Occitan. La civilisation en héritage. Realització: : Altaïr/Mathias Leclerc. Durada: 26’.
I a continuació xerrada col·loqui a càrrec de l’occitanista Jaume Figueras i Trull, membre de l’Institut Catalan d’Estudis Occitans.

Dijous 23 de gener
Projecció del documental Lenga d’amor. Realització: Patric Lavaud. Durada: 51′.

Les diferents edicions de la Mòstra de Cinèma Occitan ofereixen una visió panoràmica de la llengua i la cultura occitanes a través de creacions audiovisuals i contribueixen a bastir una xarxa d’exhibició pública, a Catalunya i a Occitània, amb la col·laboració d’institucions i empreses catalanes i occitanes. La sisena edició de la Mòstra, el passat 2013, arribà a 19 localitats catalanes i occitanes i va oferir un mostrari de creacions fetes des de sensibilitats i propostes artístiques ben diferents, que es varen vehicular a través d’un autèntic ventall de varietats lingüístiques: del gascó al vivaro-alpí, del llenguadocià al llemosí o del provençal a l’alvernès. Totes són formes d’expressió pròpies dels diferents territoris occitans i de les persones que les parlen.

Les anteriors edicions de la Mòstra de Cinèma Occitan han estat organitzades per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura. Enguany, un cop inaugurada la mostra del 2014, que sol ser cap a mitjan de juny, Tarragona i Reus acolliran la seva itinerància.