Tapant vergonyes

Marta Ferrusola i Carme Forcadell, el tripijoc fiscal i la dignitat institucional, la decepció i l’esperança, el passat i el futur de Catalunya. L’actualitat ha fet coincidir, de forma gens casual ni innocent si ens fiem del nostre olfacte, aquestes dues dones.

Quan vaig assabentar-me de la darrera revelació periodística sobre els negocis dels Pujol (el missatge en clau religiosa de Marta Ferrusola), confesso que em pensava que era una broma. Si s’ho haguessin inventat els d’El Jueves hagués tingut menys imaginació. A l’espera de la comprovació de la veracitat del document (potser no ho és: és sorprenent la quantitat de faltes d’ortografia que conté), només em queda sorprendre’m de lo rupestres que arriben a ser els mètodes que usen les elits, polítiques o econòmiques, en els seus afers. Ho vam veure en la comptabilitat de la persona de la que usted me habla (Bárcenas), amb xifres gargotejades en uns fulls més propis dels anys cinquanta del segle passat; ho vam veure a l’apassionant episodi de La Camarga, inclosos gerro i micròfon; i ho veiem ara amb la “mare superiora” ordenant el “traspàs” de dos “missals” al “mossèn”. Que evocadores són les cometes quan es coneix el doble sentit de les paraules!

La nota de marres, és clar, ja ha donat peu a una fecunda successió de “memes”, com es diu ara. Llàstima que la volada de la vergonyosa notícia ha estat en part afavorida pels qui més interessats estan en enfosquir el fet, aquest sí verdaderament vergonyós, d’ahir: que la Carme Forcadell, tota una presidenta d’un parlament democràtic, hagi d’anar a declarar a un jutjat pel fet de, oh escàndol, permetre que la cambra que ella presideix es pugui discutir de tot, del que sigui. Perquè aquesta és una de les funcions més bàsiques i genuïnes dels parlaments democràtics, dic jo…

[Força Carme, força Anna; imatge: www.elpuntavui.cat]

 

Ens toca a tots

Això ja sembla una loteria. El darrer “agraciat” per la persecució contra tot el que faci olor a llibertat per Catalunya ha estat Hèctor López Bofill, investigat per uns tuits. Per opinar. La notícia no em mereixeria més reacció que la indignació i el suport a l’afectat. Passa, però, que aquest afectat és algú a qui tinc apreci des dels temps que vam compartir responsabilitats en aquell i.lusionant projecte de nom Solidaritat Catalana. I passa també que el motiu de persecució és la llibertat d’opinió, i aquest blocaire no ho consenteix. Avui serà un tuit de l’Hèctor i demà, vés a saber, un apunt d’aquest humil bloc.
Amb l’Hèctor no sempre he coincidit aquests darrers anys. Els seus pisicionaments d’independentisme dit hiperventilat, que a vegades ha donat la sensació que frenava més que ajudava al procés, no eren de la meva aprovació, però avui toca solidaritzat-se amb ell. Motius per fer-ho no me’n falten: el seu prestigi, la correcció dels articles, el rigor amb què expressa les idees i, com queda dit, l’honor d’haver col.laborat amb ell durant uns anys així ho demanden.

[Imatge: Vilaweb]

Ui, el que ha dit Llach!

Ja és casual que el meu apunt d’ahir aparegués amb una imatge de Serrat just el dia en què el seu més il·lustre oponent artístic i ideològic, Lluís Llach, protagonitzés la petita tempesta amb què cada setmana ens obsequia el procés sobiranista de mai no acabar. Però no hi havia mala intenció.

Bé, al gra. Resulta francament divertit que ara algú s’esquinci les vestidures (i en faci la corresponent escudella mediàtica) del que va dir el cantant de Verges: concretament, de que els funcionaris que desobeeixin les lleis poden ser sancionats disciplinàriament. Un principi més vell que l’anar a peu, completament lògic, necessari i present en el dret administratiu de qualsevol país del món. Quina és la raó de l’escàndol? Premi! La llei a desobeir és la de desconnexió que, com la resta de lleis, serà aprovada per majoria dels diputats elegits democràticament en el seu moment per sufragi universal. On és el problema? Si el que es vol discutir és la constitucionalitat d’aquesta llei el camp adequat per fer-ho és el polític, amb arguments també polítics, però que no intentin posar la por al cos dels treballadors públics pel fet d’obeir les lleis, cosa a què estan expressament obligats per la pròpia naturalesa de la seva funció.

Qüestió diferent seria l’encert o no del perquè Llach ha dit el que ha dit en diverses compareixences públiques. Potser no calia que entrés tant en detall del que passarà quan s’aprovi la llei de transitorietat, però d’aquí a equiparar-lo al bocamoll de Santiago Vidal hi ha un abisme. I, naturalment, és completament reprovable posar en qüestió la trajectòria impolutament democràtica del diputat gironí de Junts pel Sí.

[També Llach va tenir vint anys; imatge: www.lluisllach.cat]

 

Perseverança

Ahir, taula rodona a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol “La Catalunya que ve: quina, com, quan?”. El cartell, d’alt nivell, i perdoneu el rodolí: el filòsof Xavier Antich, l’ex-consellera Montserrat Tura, l’ex-vicepresident Carod-Rovira i l’escriptor gallec Suso de Toro.

De fet, de les tres preguntes adreçades als intervinents per tal que les desenvolupessin, únicament van ser contestades el com? i el quan? No va quedar gaire clar “quina” Catalunya volem tots plegats, no sé si perquè es considera una obvietat o justament per la raó contrària, perquè cadascú té la seva pròpia idea de país i l’inevitable contrast entre totes elles dificultaria més la consecució de l’ansiada llibertat. De fet, Tura va ser qui més va reflectir aquesta dicotomia: somia un estat que proclami ben alt els drets i llibertats humans, però sense entrar en la lletra petita.

Més interès hi havia en el com i en el quan, que traduït al llenguatge del públic incondicional present a la sala, volia dir: quan es farà el referèndum? Carod i Tura no es van mullar massa en aquest sentit, deixant que es tirés al trampolí el filòsof Antich qui, precisament per la seva disciplina professional, se li hagués atribuït una major inconcreció. Sobre la viabilitat del referèndum, pactat o no, l’encarregada de refredar il·lusions (o de tirar aigua al vi, com ella va dir), va ser l’ex-consellera socialista, advertint de que un referèndum no pactat amb l’estat (l’únic possible, segons general convenciment) necessitaria igualment alguns requisits internacionals (participació activa de totes les opcions o presència del poder judicial garantint-ne la imparcialitat).

Molt diferent va ser el to general de la intervenció de l’ex-dirigent d’ERC, ferma i controlada però també apassionada, conscienciant igualment de les dificultats presents i futures (l’estat, amb tots els seus recursos legals o il·legals, s’encarrega contínuament de recordar-nos-ho) i encoratjant a seguir endavant, recordant la seva habitual tesi de que el sobiranisme català no és ètnic sinó integrador, no és nacionalista sinó nacional, cosa que li dona la força que té.

L’escriptor gallec actuava una mica com el convidat il·lustre extern a la nostra causa, però respectuós, intervenint en qualitat “d’intel·lectual oficial no-català que entén el nostre problema” i que tracta de reunir complicitats en el seu àmbit professional i territorial. Pel que va explicar, no ha tingut gaire èxit: les ments pensants espanyoles, el sector cultural o l’artistam d’alta o baixa estofa eviten posicionar-se massa a favor de la causa de la llibertat catalana, no fos cas que hi haguessin (hi ha) conseqüències no volgudes.

En resum, potser no va quedar massa concretada quina Catalunya volem ni quan la tindrem exactament (es va dir 2020, Tura vol anar lenta però segura, etc.), però l’acte va deixar una paraula que es va repetir moltes vegades: “perseverança”. Potser aquest serà el mot clau de cara als convulsos temps que s’acosten, ara sí. Serà veritat, definitivament?

[Imatge: ANC Tarragona]

 

No esteu sols (6F)

Jo també m’he desplaçat aquest matí al Palau de Justícia de Barcelona, per solidaritzar-me amb Mas, Ortega i Rigau i fer-los saber que no estan sols, sinó acompanyats de 2 milions de persones, inclòs un servidor. Aquestes són algunes impressions copsades de pressa i corrents:

  • Per estar puntuals al lloc i a l’hora de començament del judici, ens ha calgut fer un “guardiola” i llevar-nos ben d’hora, ben d’hora. Concretament a un quart de sis. De Tarragona han sortit cinc autocars, tota una proesa ateses les circumstàncies. De camí, i mentre ens cobren el viatge (cinc eurets), ens reparteixen uns fulls amb lletres de cançons per cantar durant el matí. Al costat de les més patriòtiques i conegudes hi havia “Vull ser lliure”. Una amiga comenta: “però si això ho cantàvem quan estàvem al cau”. Hagués hagut de contestar-li: “però si això és una cançó antiesclavista”. Així està el pati.
  • L’autocar ens deixa al Parc de la Ciutadella, al costat del monument al general Prim. De camí a l’Arc de Triomf hi hauran més referències històriques: el monument a Rius i Taulet, el mapa de la Barcelona de 1714 al terra rere seu o el mateix nom del passeig on ens trobem: Lluís Companys. Aquest, Macià, Pujol i el mateix Mas foren jutjats abans, durant o després de ser presidents i per raons estríctament polítiques. Serà Mas el darrer?
  • La gernació omple el passeig. Com ha passat als diversos Onzes de Setembre i intentant ser el màxim d’objectius, l’èxit supera de nou l’empresa. Veurem què dirà l’ull “clínic” de la Guàrdia Urbana (mode irònic). Molta abundància de gent gran, jubilats o amb temps per dedicar-hi un matí de les seves vides. Gent que ningú situarà a cap “llista de Schindler”, per a tranquil·litat d’Albiol, obsessionat com la resta d’unionistes per dividir maniqueament els catalans en dues faccions.
  • Joan Lluís Bozzo és l’encarregat d’animar el personal durant l’espera. Em fa gràcia quan esmenta el Palau de Justícia: “bé, això de ‘justícia’ és una manera de parlar”. Alguns dels cartells que branda la multitud també fan referència a la “(in)justícia”. Altres cartells demanen votar en multitud d’idiomes: la Roser, una amiga, el porta en neerlandès (willen stemmen). El món, encara ara, ha d’escoltar.
  • Amb els cartells, pancartes i una multitud d’estelades. El vent les fa voleiar i crea una estètica impactant. Algú comenta: “avui fins i tot el vent fa el seu paper”. El mateix vent que fa que l’estanquera s’enredi amb la bandera europea del Palau de Justícia. Sembla fet expressament, però no.
  • Ja són més de les nou, els encausats han entrat amb retard a la sala i a l’exterior una mena de Xesco Boix interpreta dalt de l’escenari una cançó ben adient. Està al cançoner i es titula “Com fer una truita”. No consta que l’intèrpret hagi estat detingut. L’esment a la truita és el senyal de que s’acosta l’hora d’esmorzar, i una bona part del públic es dispersa a la cerca d’algun lloc per menjar l’entrepà o fer un cafetonet. Avui els bars de la zona han fet l’agost.
  • Jo també faig el mateix. Quan torno molt més tard encara està declarant Joana Ortega. És impactant la gran quantitat de gent que ens hem arremolinat davant els altaveus sentint el desenvolupament de la sessió judicial, en principi avorrida per pròpia naturalesa. Les defenses que Ortega i després Rigau fan de la seva actuació al 9-N originen més d’un sonor (i merescut) aplaudiment.
  • Passades les dotze surten els tres protagonistes del dia per la porta del palau. Reben una altra mostra d’escalf i solidaritat. Crits de “Visca Catalunya (o la terra) lliure”, “No esteu sols”, “Votarem” i altres. El moment és històric però reflecteix també un plantejament una mica kafkià. Un judici pur i dur, amb togues con la venia de su señoría, pel que va ser un pulcríssim exercici de democràcia. Alço la mirada i em sembla veure reflectida la situació. Aconsegueixo fer-ne una foto, la que il·lustra l’apunt d’avui: una estelada voleiant davant d’una façana vuitcentista.
  • Al moment d’acomiadar-se, d’amics o dels viatgers de l’autocar, tothom es diu el mateix: “fins a la propera”. No tardaran a venir noves ocasions de mobilització. S’acosten mesos trepidants. Els últims, ja.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Les amenaces d’Oliu

Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ha vingut a dir que en cas de que el procés independentista culmini amb èxit i aquest perjudiqui els interessos de l’entitat que presideix, “podria traslladar la seu central” (es dona per suposat que fora de Catalunya).

Qui té molts més coneixements d’economia (i americanes virolades) que jo ja li ha donat la resposta adequada. Pot amenaçar el que vulgui amb aquestes declaracions, que de ben segur sortiran amb lletrotes ben grosses als diaris d’allà, que ja no ens creiem el que té tota la pinta de ser una catxa (o “farol”, perquè se m’entengui). Potser pot endur-se la seu central però de cap de les maneres renunciarà a la seva catalaníssima clientela, a les seves possibilitats de negoci a l’Empordà, el Pallars o la Ribera d’Ebre i a les seves legítimes ambicions de fer-se amb una important quota de mercat al Principat, que és el lloc on va néixer l’entitat bancària. I tot això ho voldrà conservar siguin les transaccions en euros, en pessetes catalanes o en el que sigui.

Ho sap tothom i no és profecia: la qüestió del referèndum i, si és el cas, de la independència posterior, està a l’agenda de tothom, administracions, estats, bancs i lobis. Una cosa és que no els agradi i una altra, ben diferent, és que es consideri una cosa certa o ben probable. La intervenció d’Oliu, parlant-ne quan no hi havia necessitat especial de fer-ho, demostra una vegada més que segons quines coses les tenen més coll avall ells que nosaltres.

[Imatge: Vilaweb]

 

 

Amb Joan Coma

Apunt d’urgència de solidaritat amb Joan Coma, trencant el parèntesi vacacional que em vaig marcar fins després de Reis. I ho faig per diversos motius: si ho vaig fer amb l’alcaldessa de Berga (una “dels nostres”, malgrat la distància ideològica), també ho he de fer amb el regidor de Vic; perquè tinc amb aquesta població un especial lligam, per raons familiars; i, perquè la detenció de Coma és un fet gravíssim, si pensem que la causa primera va ser expressar unes idees polítiques, fer-ho de forma pacífica, al lloc que corresponia i en tant que càrrec elegit democràticament.

Ànims!

[Imatge: www.vic.cat]

Carme estem amb tu

Poc a afegir a totes les reaccions i tots els comentaris després de la compareixença de Carme Forcadell als jutjats. Solidaritzar-nos amb ella, rebutjar aquest atac frontal a la sobirania de la nostra primera institució representativa, al.lucinar amb la poca destresa de les hosts centralistes i alegrar-nos de la repercussió positiva que està tenint aquest episodi entre diversos parlaments europeus.

Amb l’alcaldessa de Berga

La detenció aquest matí de l’alcaldessa de Berga (pel gravíssim delicte de no treure una estelada que ja es va trobar penjada quan va accedir al càrrec) ha originat una persistent pluja d’opinions i reflexions per una banda i mostres de suport a l’encausada per l’altra.

Sobre les segones, m’hi afegeixo de totes totes, malgrat la discrepància ideològica. La decisió política que ha acabat precipitant aquesta detenció mai no hauria de ser objecte de qüestionament legal.

Sobre les primeres, crec que l’editorial d’urgència del director d’aquesta casa expressa bastant bé el que personalment penso sobre el cas. Resumidament, que la unitat d’acció entre Junts pel Sí i la CUP serà fonamental en els propers mesos, que s’endevinen trepidants. De manera que sobren les crítiques cupaires al govern per l’actuació policial (els Mossos complien una ordre judicial, i punt) i encara més les mostres de rebuig que han rebut alguns representants de Junts pel Sí quan s’han solidaritzat amb Montserrat Venturós.

Finalment, cal lamentar l’absoluta manca de coordinació de totes les parts implicades en el procés, partits i entitats, en les respostes immediates al cas. L’episodi de la retirada de la bandera espanyola a Sabadell, així aïlladament, no té cap sentit: ho fa tothom o ningú, això ha de sortir de l’Associació de Municipis per la Independència, no d’un Ajuntament en concret, perquè al final queda una acció ridícula.

[Imatge: www.aquibergada.cat]

 

Desviant l’atenció

No puc evitar incomodar-me amb el to i les formes que gasta Gabriel Rufián quan parla al Congrés. Sé que a molts indepes, sector hooligan, els “posa” molt, com es diu ara, però em pregunto si el més encertat i oportú per al nostre procés és la transcendència mediàtica de les intervencions del nostre particular baranda de Santa Coloma. Parlant d’oportunitat, em pregunto també perquè els partits sobiranistes gasten encara tantes energies de tot ordre a la Carrera de San Jerónimo. No havíem quedat que desconnectàvem, que marxàvem?

Que les filípiques deixades anar l’altre dia per Rufián contra el PSOE (que comparteixo en el fons plenament, i que serien tema d’un altre debat) són d’una oportunitat qüestionable en tenim la prova amb la gestió comunicativa que del debat d’investidura n’estan fent els mitjans els dies posteriors. La vergonyosa posició abstencionista del PSOE, cedint a pressions corporatives i mediàtiques, ha quedat de seguida relegada a un segon pla, superada per episodis puntuals de més curta volada peró d’evident productivitat mediàtica i, doncs, en l’opinió pública: els “insults” de Rufián, les baralles entre Podemos i Ciudadanos a compte d’un terrorisme en vies de superació o bé la llauna de cervesa llançada per algú al final de la innòcua manifestació als voltants del Congrés. El que sigui, con tal de desviar l’atenció.

 

Clarificant el panorama

La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta, després de la victòria agre-dolça del 27 de setembre, el foc amic de la CUP, la pèrdua de punch de l’ANC i altres episodis que no desmereixerien formar part d’una bona novel·la d’intriga. El país necessitava que quedessin fixats amb exactitud quins passos s’havien de donar a partir d’ara i quan calia fer-los, avui els hem sentit, i és d’esperar que sorpreses de darrera hora no impedeixin executar-los.

Que el contingut de la declaració presidencial d’intencions (“referèndum o referèndum”, magnífic titular) ha fet més mal que bé a segons qui en tenim una bona mostra en la primera roda de premsa que ha ofert posteriorment el representant de C’s, que no hi ha pogut oposar altres argumentacions que la gastadíssima apel·lació a la divisió de la societat (com si sense referèndum estiguéssim més units) o una retorçada apel·lació al 3 per cent, les seus embargades i els pecats del fundador del partit de Puigdemont… anterior a la refundació, és clar. Si aquestes són totes les raons adduïdes per la principal oposició al Parlament (“privilegi” que, per cert, no tindran ni a Euskadi ni a Galícia) és que la cosa pinta bé. Potser el que m’ha deixat una mica més desconcertat fins a malpensar ha estat la posterior intervenció de Coscubiela (CSQP, ho he escrit bé?), congratulant-se que hi hagi un referèndum. Què estaran tramant?

Tot anava per bon camí aquesta tarda quan ens hem assabentat de la maniobra de palau esdevinguda al Comitè Executiu del PSOE que pot ajudar a desencallar el panorama espanyol, cosa que, objectivament, ens perjudica. Ja sabeu, unes dimissions acordades entre els crítics a Pedro Sánchez obligaran a la seva renúncia, deixaran via lliure a una abstenció a la investidura de Rajoy i tindrem l’hilillos i la seva cohort quatre anys més.

Quatre? Un i escaig si aquí fem les coses com Déu mana.

El (pen)últim Onze de Setembre

Crònica personal del que ha donat de si l’Onze de Setembre, aquest any descentralitzat en cinc concentracions, una de les quals a la Rambla tarragonina, a un quart d’hora de casa meva:

* Només sortir de casa, abillat amb la meva samarreta blanca, he pogut saludar cordialment algú que segur que no assistiria a la magna concentració, el regidor Acero (del PP). Una cordialitat que no deixa de ser un símbol del conjunt de valors que presideixen les kedades de l’Onze de Setembre, del respecte democràtic a l’alegria passant pel civisme. De nou, i ja en fa cinc, ni una paperera tombada. Quina llàstima per segons qui.

* M’arribo al passeig de les Palmeres, on saludo algú que, aquest sí, està plenament involucrat: el Joan Magí, de l’Òmnium, que després de despatxar a la paradeta ha d’anar a ocupar-se de rebre les autoritats (la presi Forcadell i altres). S’havia dit que a l’esmentat passeig s’hi instal·laria una Fira d’Entitats però m’hi trobo més aviat l’habitual concentració de parades d’embotits, formatges, coques i… roba de segona mà!

* Més amunt, davant la catedral, exhibició castellera. Hi actua la Jove de Tarragona, que és amb la que simpatitzo, i que carrega i descarrega un 9 de 8 sota un sol inclement. La xafogor és notable, marxo d’allí i no paro fins que localitzo un punt de la Part Alta de Tarragona on corre una agradable brisa. Punt que està ben a prop del restaurant Les Voltes, on dino amb una colla d’amics.

* Ens dirigim al tram de la Rambla que ens pertoca, el 47, que a les cinc de la tarda ja està ben ple de gent. No sé si haurà estat la manifestació més important de la història, en nombre de gent, o aquest rècord continua tenint-lo la manifestació contra la guerra d’Irak o quan l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, una de les dues.

* Comprovo que això d’adquirir disciplinadament la samarreta aquest any va de baixa. Molta gent ha reaprofitat les de manifestacions d’anys anteriors (les grogues/vermelles de la V, o la també blanca de l’any passat). I dels que sí que se l’han posat, molts no han seguit el suggeriment de posar el seu nom sobre l’11, a la faiçó dels futbolistes.

* A les 17,14 en punt, i com si de les campanades de la Puerta del Sol es tractés, sonen  les campanes de la Seu Vella de Lleida, només que en lloc d’ingerir el raïm comencem instintivament a voleiar les cartolines amb un punt groc que han distribuït prèviament i que a algú li han recordat un ou ferrat. Dic instintivament perquè hi ha una certa desorientació entre la gent sobre quan s’ha d’exhibir el cartronet i quan no. Ajuda al desconcert el fet de que els diferents parlaments no siguin al principi gairebé audibles (després s’ha solucionat), de manera que s’arriben a formar petites rotllanes de gent parlant de les seves coses mentre Maria Barbal i no sé qui més adrecen els seus discursos.

* Qui se sent ben alt i ben fort, i reben molts aplaudiments, són els dos Jordis de les entitats organitzadores. De Jordi Sánchez em quedo amb la seva analogia entre la il·lusió que fa aconseguir la independència i la il·lusió d’una mare que espera el seu fill o la del nen de que arribin els Reis per rebre la joguina: “obrir la caixa” és l’expressió que fa servir i que pot llegir-se de moltes maneres. Serà la caixa dels trons?

* A l’acabament de l’acte, l’organització s’acomiada amb un “fins el proper Onze de Setembre”. Implícitament està dient que encara n’hi hauria un altre (com els de sempre, vull dir), de manera que afegeix “… que serà molt diferent”. Ah, bé, si és així…

* Baixo Rambla avall fruint de l’animació i de la varietat de persones, vestimentes i banderes. Cada tram de la principal artèria tarragonina estava destinat a cada una de les deu comarques… de la província de Tarragona. Ni a la nostra principal festa nacional reivindicativa ens podem desempallegar de la cotilla centralista que representa la divisió provincial. Perquè es vegi fins on arriba inconscientment el poder de l’estat. Veurem si demà el Diari de Tarragona serà prou sagaç per captar-ho i tenir-ho en compte en el seu gens probable tractament informatiu favorable de la notícia d’avui.

Sempre a punt

Rebo per Whatsapp una cadena sobre l’Onze de Setembre. Atès el seu contingut, no arribo a endevinar si la va idear un dels “nostres” o “d’ells”. Es tracta d’una llista de lemes de les manifestacions de cada Onze de Setembre: comença el 2012 (“Catalunya, nou estat d’Europa), continua el 2013 (“Cap a la Independència”), etcètera, per acabar… el 2037 (“Piano, piano, si va lontano”) i el 2038 (“Petri-fiuuu”). Sornegueria d’algun unionista catxondo, com volent dir, ja podeu anar fent manifestacions que no us servirà de res? o crítica punyent d’algun independentista perquè prenguem consciència del que passaria si ens adormíssim? 

Jo no estic cansat o desinflat com voldrien alguns. Sí que estic un pèl decebut amb allò que anomenem “classe política”, les seves tàctiques, les batalletes particulars entre partits, els intents d’alguns de trencar la transversalitat, els dubtes, les declaracions contradictòries, el nedar i guardar la roba… i potser unes renovades puta i ramoneta que li comencen a agafar gust al procés. I tot i així entenc perfectament que no ha de ser fàcil, gens fàcil, donar cada pas. Que li ho preguntin, si no, a la Carme Forcadell que, per cert, ens farà l’honor de participar demà a la concentració que es farà a la Rambla de Tarragona.

L’Onze de Setembre de demà serà per mi com la primera pròrroga d’un partit d’alta intensitat (no m’agraden les metàfores futbolístiques però en aquest cas s’hi adiu molt). Les pròrrogues de les finals acostumen a ser un pal per tothom, començant pels jugadors, però alhora afegeixen èpica a la lluita: estar a prop de la victòria per arribar, a vegades agònicament, a la victòria. El lema de les concentracions d’aquest any no podria ser, en aquest sentit, més oportú: “estem a punt”, a un pas o a un pam, com deia director d’aquesta casa. De nosaltres depèn també superar aquest punt i que sigui un punt i final, no un punt i seguit o uns punts suspensius, com fins ara.

Jordi Carbonell i de Ballester (1924-2016)

Jordi Carbonell va patir tortura pel fet de mantenir-se ferm en parlar en català en ocasió d’una detenció durant el franquisme. Els que com jo, i molts altres, ens assalten els dubtes, quan no les pors, a l’hora d’ usar la nostra llengua en segons quines circumstàncies, sempre vam mostrar una especial admiració pel capteniment de Carbonell. Avui aquella admiració s’ha de trocar en gratitud i respecte en motiu de la seva desaparició física. Se’n va el filòleg de prestigi, l’anima d’algunes de les iniciatives polítiques i culturals més importants de la nostra nació i el polític imprescindible en els moments més delicats del partit que havia presidia honoríficament. Quan el país es disposa a superar els obstacles potser més decisius per assolir la seva llibertat, la trista mort de Jordi Carbonell ens alerta de nou de les prudències que els nostres polítics hauran de prendre però també de les traïcions on no hauran de caure si volem culminar amb èxit la seva lluita.

[Imatge: locals.esquerra.cat]

 

Lectures d’estiu: Pisarello

Qui no vulgui desmarcar-se de la política en plena canícula (és francament difícil aquest estiu amb totes les coses que estan passant), li recomano la lectura de dos articles sobre la relació entre l’independentisme i el món podemita (per dir-ho d’alguna manera): un és del politòleg Jordi Muñoz (“Els Comuns i l’independentisme: punt i seguit”) i l’altre, que respon al primer, del tinent d’alcalde de Barcelona Gerardo Pisarello (“Els Comuns, el ‘processisme’ i la conquesta de noves sobiranies”), publicats tots dos a Critic.

No és cap novetat afirmar que el paper que pugui jugar aquest sector ideològic del nostre país en el procés sobiranista és decisiu: falta saber com, de quina manera. Les controvèrsies que genera aquesta relació i l’estratègia més adequada que ha de seguir l’independentisme per acostar-se al món que representa Pisarello (o per confluir-hi, verb que els sonarà molt bé) són en la base d’aquests dos interessants (i llargs) articles.

Valgui dir que subscric plenament el que afirma Muñoz, els articles del qual procuro no perdre’m, mentre que no puc estar gens d’acord, i això no és cap novetat, amb la tesi de Pisarello. Algú l’ha resumida dient que els Comuns & etc. intenten atreure ERC i la CUP i segons i com el PSC al seu camp per construir un nou projecte que faci seu el procés sobiranista, que en principi no neguen. Cants de sirena per uns, intent maldestre de reeditar un tripartit per altres, no són poques les crítiques i objeccions que acapara aquest plantejament, però n’hi ha una de més important. La condició per bastir aquest projecte sine qua non és aparcar Convergència/PDC per la raó de sempre, motivacions ideològiques, perquè són la dreta, perquè voten molt amb el PP, perquè representen uns interessos concrets…

La història que es repeteix. I ara que dic història, Pisarello basa la seva argumentació remetent-se al catalanisme històric, però només aquell d’expressió progressista: federalistes, sindicalistes, anarquistes… fins i tot s’ho fa venir bé per col·locar-hi la Montserrat Roig. Però el catalanisme d’arrel conservadora, burgesa, catòlica, socialcristiana o liberal sembla que no hagi existit mai en aquest país o que no hagi estat mai sincerament catalanista (almenys una part important), una nova aportació a afegir a les polèmiques historiogràfiques de Solé Tura i Josep Termes. És a dir, la cançó de sempre, catalanisme sí, independència (potser) també, però condicionats a passar pel filtre ideològic prèviament, un filtre que deixa al marge mitja societat i que, en conseqüència, li fa perdre tot sentit nacional.

El procés sobiranista no ha d’excloure ningú per motius ideològics: és una política de país, no de partits o de classes. Això vindrà després, quan un nou estat de coses, mai millor dit, serà l’escenari idoni per debatre i decidir en plena llibertat la millor solució a cada un dels nostres problemes, incloses qüestions de tercer ordre que sembla que no deixin dormir als Comuns, a jutjar per la vehemència amb què les ataquen, Pisarello inclòs, des dels col·legis subvencionats de l’Opus fins a les pistoles defensives dels Mossos.

Sense Convergència no hi ha independència, deia el partit ara transformat en PDC, en un ben trobat eslògan inqüestionable. En la mesura que no es margini aquesta formació (que per cert ha donat els passos més decisius i arriscats en favor de la nostra llibertat) tirarà endavant el procés. L’altra condició és saber fins a quin punt sense Comuns tampoc n’hi haurà, d’independència, però deixem-ho aquí: és tard i continua fent calor.

[Imatge: foto Xavier Herrero, www.elcritic.cat]

 

Inhàbils a tots els efectes

Figura que avui havia de ser el gran dia. La decisió que prengués el Tribunal Constitucional dels veïns, fos quina fos, tova o severa, donaria el tret definitiu de la darrera etapa de la “desconnexió” (no m’agrada la paraula). Si tot quedava en una mena d’advertiment a la presidenta Forcadell, donava via lliure a continuar el procés sense presses però també sense sobresalts; si la resposta del Tribunal era el garrot, es constataria definitivament i a ulls de tothom l’existència del conflicte, cosa que també seria positiu perquè clarificaria totes les postures.

Però resulta que no. A Madrid (i arreu), avui és 1 d’agost, dia de començament de vacances per molts, i sobretot és l’inici d’un mes que judicialment està considerat inhàbil a todos los efectos, de manera que s’ho han fet venir bé per dilatar en el temps qualsevol decisió complicada perquè ningú, i menys esos catalanes, els amargui les vacances. A seguir esperant.

Encara no ho havia dit: tot el meu suport des d’ara a Carme Forcadell.

[Imatge: www.ara.cat]

Final de curs

Ja tenim la foto de l’any. El clic oportú en el moment oportú. Tota una senyora cap de l’oposició (tant en el sentit parlamentari com nacional) escarrassant-se en aturar les decisions històriques que, mica en mica, va prenent el Parlament, mentre tot un president de la Generalitat adopta un posat a mig camí entre pacient i irònic, com volent dir: “el que s’ha d’aguantar”.

Amb l’aprovació de les 10 conclusions de la Comissió del Procés Constituent (més l’onzena, una ridícula per innecessària apel·lació a la perspectiva de gènere, m’imagino que imposició de la CUP), el procés supera un nou escull i avança unes quantes caselles en el joc de l’oca en què entre tots l’hem convertit. El proper dau es tira a Madrid i consistirà en veure quina mena de reacció político-jurídica suscita la valenta mostra de desobediència a un tribunal desacreditat, en un context de provisionalitat governamental i període vacacional que no els ajudarà gaire.

Per part nostra, aprovades les conclusions, embastat l’Onze de Setembre (dit sigui de passada, no em sembla malament la proposta que se’ns ha fet) i agendada la moció de confiança al president Puigdemont, podem fer les maletes (qui tingui el valor de viatjar en tren o avió aquest agost) i esperar amb un punt de nerviosisme un setembre que s’espera trepidant.

[Imatge: foto M. Minocri, www.elpais.com]

La ‘nova’ Convergència

Com costa canviar les coses per dins! Convergència està duent a terme una profunda transformació en tots els seus elements constitutius, el nom, el logotip, el programa, les intencions, fins i tot els dirigents, tot el que vulgueu, però els serà difícil desprendre’s d’unes maneres de fer molt marca de la casa, molt política antiga.

La darrera mostra, ahir mateix, a Madrid. Sembla ser que alguns dels vots de Convergència (perdó, del PDC) van anar a parar a una vicepresidència del Congrés de Diputats del PP. La torna d’aquest tejemaneje és, presumptament, la garantia de poder aconseguir grup parlamentari quan reglamentàriament això no és possible. I en el moment de donar explicacions sobre aquestes pràctiques és on apareixen amb tot el seu esplendor les velles maneres de fer política.

No parlo de la incoherència que suposa per a un partit ja independentista negociar tractes i favors amb forces estatals i en una cambra també estatal d’on, si s’ha de ser coherent amb el que se’ns diu, marxarem l’any que ve. El que és profundament decebedor és que no s’admeti obertament aquest pacte i surti Homs donant voltes a la qüestió sense concretar res. Per què no deia clarament que la consecució d’un grup parlamentari és essencial per al partit, pel que suposa de major autonomia parlamentària, presència mediàtica i ingressos econòmics? Ens n’haguéssim fet càrrec i fins i tot ho podríem haver considerat una bona estratègia. Es podia haver venut la moto com una victòria de l’independentisme a la capital de les Espanyes quan semblava que de l’enemic no en trauríem ni aigua. Però no: s’ha preferit tractar de menors d’edat els votants.

Quin contrast amb l’actitud d’Esquerra que, de bon començament, va deixar clar que no entraria en aquest joc de regatejos parlamentaris en què es converteix aquella cambra (i totes les cambres, reconeguem-ho) en el moment de constituir-se. S’ha de dir tot: el partit republicà sí que té assegurat el grup parlamentari; però no dubto de que en cas de no tenir-lo hagués entrat en aquest mercadeig sense manies.

 

Reflexions nou mesos després (és molt llarg, aviso)

Sembla mentida, però aviat farà nou mesos de les eleccions del 27 de setembre. Igual que un embaràs. En aquest lapse de temps han passat moltes coses (abans també, de fet). Encara calentes les que han passat avui mateix, ja és hora de dir-hi la meva després d’un prolongat període de silenci només alterat per diversos apunts amb la CUP (ai!) de protagonista. Aquestes són algunes idees que m’han passat pel cap, una mica a raig:

* Les eleccions dites plebiscitàries es van perdre. Quan abans acceptem aquesta realitat, quan abans deixem d’autoenganyar-nos, millor que millor. L’objectiu d’aquells comicis, repetit fins a la sacietat per tota mena d’actors de l’escena política independentista, era “comptar-nos”, això és, saber qui estava a favor de la independència i qui no, donat que qualsevol referèndum o consulta legals se’ns havien prohibit i la consulta que sí que es va tolerar no reunia suficients garanties a ulls de qualsevol àrbitre internacional. Les eleccions es van perdre. Els llastimosos exercicis a què ens vam dedicar els dies posteriors, separant els “no” i els que no volien ser comptats com a “no” intentaven dissimular el que matemàticament era indissimulable: el “sí” no va arribar al 50%. Dic “llastimosos exercicis” perquè em recordaven aquests calbs, tipus Anasagasti, que es fan la ratlla ben avall per tapar-se la closca amb els cabells laterals. És lleig i el pitjor és que es nota.

* Com acabem de veure ara, i com ja vam sospitar en els convulsos dies de la investidura presidencial, no vam guanyar en vots però és que tampoc vam guanyar en escons. La CUP no té com a fita principal, preferent o incondicional la independència i, si la té, en tot cas no ho demostra en fets, més aviat al contrari. Fixeu-vos que prenen totes les decisions amb lògica autonomista: veten un president (encara) autonomista, s’oposen a uns pressupostos (encara) autonomistes… Què hagués votat una CUP als anys vuitanta amb Pujol governant? Exactament el mateix que fa ara. Podria objectar-se que, en un estat ja independent tindria el mateix capteniment (grup d’esquerres oposant-se fermament a polítiques centrades), però és que Catalunya encara no és independent per culpa, en part, d’ells. La incoherència dels seus plantejaments s’ha posat en evidència aquests dies. Un pressupost amb una notable injecció de recursos per a finalitats socials no veurà la llum per culpa de qui es queixa de que el pressupost no contempla… suficients recursos per a finalitats socials i abraçant implícitament la pròrroga dels pressupostos del 2015, encara més autonomistes i menys socials que el projecte d’enguany.

* Hem de criminalitzar els nois (i les noies) de la samarreta? No fem el joc a l’enemic comú, si us plau. Crec que per aquest vespre hi ha una convocatòria de protesta a les portes de la seu central de la formació anticapitalista. És la mena de mogudes inútils i estúpides per regalar fotos a qui més desitja veure’ns dividits i enfrontats (la profecia d’Aznar, vaja). Un exercici mínimament intel·ligent ha de consistir en comprendre bé què és la CUP, cosa no tan fàcil. Al principi, des d’aquest bloc, feia broma sobre si havia de dir la CUP o les CUP, ja que no ho tenia clar, i la facècia ha acabat donant-me una mica de llum. La complexa estructura organitzativa i funcional d’aquesta gent, la convivència d’entitats amb individus per lliure, la desigual implantació en el territori, el contrast entre unes dinàmiques municipals àgils i ben adaptades amb una altra de parlamentària, a càrrec d’un inexpert grup… tot plegat ens permeten parlar de CUPS en plural. Hi ha una CUP aprofitable. L’empat del gener va ser potser anecdòtic, però les piulades d’aquests dies, a càrrec de militants de pes com Titot i algun altre, no deixen lloc a dubtes: en els seus rengles no només no hi ha unanimitat sinó que sembla endevinar-se que sectors importants estan molt molestos amb la deriva dels darrers mesos.

* Això ens porta a retrocedir de nou al 27 de setembre i preguntar-se realment si els tres-cents-i-escaig mils de persones que van votar la CUP sabien què votaven exactament. Jo mateix vaig ser un dels molts il·lusos que van posar la formació al mateix nivell que Junts pel Sí. Llevat del vot (perquè era indivisible), van rebre de mi el mateix suport i consideració que la coalició triomfadora. Després se’ns ha caigut la bena dels ulls, i mira que era una cosa de lògica: si es presentaven en llista apart és que la seva oferta electoral, el seu projecte nacional, els seus objectius, el seu programa, eren diferents dels de Junts pel Sí. Però tots vam caure en aquella lleugeresa i ingenuïtat, típicament catalanes i de retruc independentistes, i els vam ficar acríticament al mateix sac. Un sac que s’ha demostrat que encara no té blat, ni està lligat, ni res.

* Les desavinences, enfrontaments soterranis i cops de colze per part de les forces majoritàries de l’independentisme (partits o entitats),  que han anat transcendint no haurien d’alimentar més del compte la sensació de desànim o de desinflament, bastant innegables, que el procés està vivint els darrers temps. Potser cal veure-hi el cantó positiu: si tantes ganes hi ha de figurar en un lloc preferent de sortida o de fer mans i mànigues per col·locar-se en alguna destinació institucional específica de la futura independència és que aquesta potser està més a prop i més a l’abast del que a vegades els mateixos afectats pensem.

* Deixo per un altre dia (o per mai) altres polèmiques, discussions o entreteniments de xarxa social, més que res perquè l’apunt està sortint sorprenentment llarg i s’acosta l’hora de sopar (si el senyor Mohedano aconsegueix implantar la seva reforma, que espero que sí). M’estic referint a qüestions com: què ha de ser primer, l’ou de la DUI o la gallina del RUI; o bé la proliferació de projectes de Constitució catalana, de desigual format i qualitat jurídica, que darrerament ens han envaït i que no han aconseguit altra cosa que despertar de nou la bèstia adormida de la possibilitat de fer oficial el castellà o de la conveniència d’un exèrcit.

* En el moment d’iniciar l’apunt, salta la notícia de que el president Puigdemont es sotmetrà a una qüestió de confiança. Recolzo la decisió pel que té de presa d’iniciativa política després que altres hagin abusat de l’administració del tempo polític. Que tothom es retrati i expliqui per què vota d’una manera o d’una altra i igual o diferent que segons qui. Si el president perd l’envit, cosa no descartable, eleccions de nou (sí, s’hauran de fer) i aquesta vegada ningú hi acudirà enganyat. I si el full de ruta no aconsegueix així el preuat i necessari 50% doncs no res, tornem a la casella del peix al cove. En aquest sentit, a Madrid el de la cueta té propostes interessants per qui se les vulgui creure. Per als que no, continuarem endavant fins a la victòria desitjada. No n’hi ha d’altra.

‘Quien con infantes pernocta…’

Els representants de la CUP han “plantat” el conseller Junqueras a l’hora de reunir-se amb ell pels pressupostos encara pendent d’aprovar. La raó? com a protesta per l’actuació policial en el desallotjament d’una antiga sucursal bancària de Gràcia okupada de fa temps. Què tindrà a veure una cosa amb l’altra?

Els nois (i les noies) de la samarreta continuen donant mostres de com són realment i de quant equivocats estàvem molts quan abans i immediatament després de les darreres eleccions els vam posar en el sac (de vots i de diputats) dels partidaris de la llibertat definitiva de la nostra nació. Avui ha estat la infantil rabieta contra Junqueras, ahir va ser l’aprovació d’un document posant en qüestió el suport a l’actual govern (un impresentable incompliment de contracte, per molt assembleària que hagi estat la seva aprovació), i demà serà la negociació de cada una de les partides dels pressupostos, que pot convertir-se en un autèntic calvari si cal cedir davant les exigències dels anticapitalistes. Això no és seriós.

L’ex-president Mas ha proposat retrocedir a la casella de les eleccions plebiscitàries i no em sembla malament: per guanyar-les o per perdre-les, però en tot cas sense comptar amb aquesta trepa d’immadurs que ni fan ni deixen fer.

[Imatge: www.ara.cat]

D’ous i truites (Francesc Marc Álvaro a Tarragona)

Presentació del llibre de Francesc Marc Álvaro, Per què hem guanyat, a la Cambra de Comerç de Tarragona ahir el vespre. Segons confessió del propi autor, Tarragona és la penúltima ciutat catalana on ho ha fet (li queda Figueres) i l’espera s’ho valia, perquè tant la seva dissertació com el debat posteriors, referits indestriablement al llibre i al procés, van ser de gran interès.

Com segurament es prou conegut, es tracta d’una mena de diari que l’autor va fer entre dues dates particularment decisives del costerut calendari sobiranista dels darrers temps: el 24 de maig, eleccions municipals, i el 27 de setembre, eleccions al Parlament. Eleccions aquestes darreres que van donar un 48 % de vots a favor de la independència de Catalunya i que van generar un intens debat, que encara dura, sobre si aquella “quasi meitat” era un got mig ple o mig buit. Álvaro s’encarrega al llibre, ja des del mateix títol, en aclarir-nos que el got està mig ple. Ell diu, i així ho va exposar a l’acte, que aquell resultat és un èxit si tenim en compte on estàvem fa ben pocs mesos, que no sabem apreciar l’èxit obtingut i que hem de valorar el fet de disposar d’un govern independentista, cosa importantíssima.

Ha ajudat, i encara ajuda al procés, la maldestra actuació de l’estat, però ens fa falta encara una mica de múscul per “saltar la paret”, que és l’expressió que fa servir Álvaro per referir-se al moment definitiu en què caldrà, finalment, trencar els ous per fer la truita. Curiosament també va usar aquesta metàfora culinària per dir que el país té uns bons ous (això admet fins a tres lectures) però que fa unes truites justetes. Definitivament, ahir Francesc Marc li va donar pels símils culinaris: si la cuina és temps i foc (ho diu el seu cunyat, de l’ofici), la política és temps i vots. Parlant de temps, va blasmar del concepte “tenim pressa” i no li falta raó. Va formular dos consells-demandes als polítics del procés, a saber, que parlin menys i que el que facin s’assembli molt al que diuen.

En cada pàgina, en cada un dels dies del seu dietari, Álvaro explica interioritats del procés, obtingudes per les facilitats que dóna ser periodista, segons va assegurar, i interioritats més personals: és també un llibre tafaner. Friso per llegir-lo. Escriu molt bé i acostumo a estar sempre d’acord amb les seves reflexions.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

 

Fins sempre, Muriel

Fins a tres vegades vaig expressar en aquest bloc, de forma absolutament seriosa, el desig de que Muriel Casals es convertís en la primera presidenta de la Catalunya independent. Això ja no podrà ser. Es comprendrà, doncs, que la notícia de la seva mort m’hagi afectat de manera especial, tenint en compte que no hi havia tingut cap tracte. Si l’hagués tingut, m’hagués trobat una persona amb la preparació de Raül Romeva, la fermesa de Carme Forcadell, la dignitat de Lluís Llach i, en fi, la determinació de mils, milions de persones, per aconseguir un futur millor per al nostre poble. El millor homenatge, la victòria, Muriel.

[Imatge: www.regio7.cat]

President Puigdemont

Un apunt de benvinguda al nou president Carles Puigdemont. Bona la proposta del ja ex-president Mas per substituir-lo i sortir de l’atzucac en què ens havíem ficat, en aquest cas nosaltres solets. Impecable full de serveis catalanista, emprenedor, avançat de les noves tecnologies, multilingüe i, com vam poder comprovar ahir amb satisfacció, excel·lent parlamentari contra una oposició que no li posarà gens fàcil la seva gestió. No és temps de covardies ni de tremolor de cames, va dir. La societat sabrà estar al seu lloc. Les institucions tornen a rutllar, la feixuga locomotora cap a la llibertat torna a posar-se en marxa i aquest cop amb més ímpetu, la gent torna a il·lusionar-se. No ens desil·lusioneu, doncs.

[Imatge: m’encanta que la senyora Puigdemont sigui catalana romanesa, casi tant com la regidora musulmana casant dos homes a Badalona l’altre dia; foto, Pere Duran; www.lavanguardia.com]

Nervis, festa i agraïment

Ho tinc clar. Si mai dirigeixo una editorial (perspectiva francament difícil, per moltes raons), titularia una possible col·lecció de llibres d’enjòlit com “El Procés”. El nostre procés, cada dia més kafkià (això ja s’ha dit, suposo), ha regalat als amants de les emocions fortes i dels girs inesperats d’argument unes precioses quaranta-vuit hores que no oblidarem fàcilment. Millor dit, que no oblidarem, a seques.

Del desencís i de les tovalloles llançades el divendres (m’incloc) vam passar a uns esperançadors tuits ahir dissabte que ens alertaven de que alguna cosa s’estava coent a les calderes dels partits i entitats compromesos en el camí cap a la llibertat nacional. Es parlava de reunions, de noves propostes, de noms concrets, de decisions que semblaven impossibles de fer realitat… El resultat és el sabut, i a pesar de que ens deixa algunes esgarrinxades, el balanç és positiu. Mas ha de “fer-se a un costat” (bonic eufemisme) i proposar Carles Puigdemont com a president, i els de la samarreta admeten errors i es comprometen a renúncies, però el que és important és que deixen els contrincants (els enemics d’allà i els “amics” d’aquí) completament desconcertats, a la vegada que insuflen trempatina al catalanisme de base, el de carrer, que veia indignat i impotent com s’anava pel camí del pedregar el que tant havia costat d’aconseguir.

S’han acabat momentàniament els nervis, avui és dia de festa, en tots sentits, perquè tindrem nou president i aviat nou govern. Tornaran els dies difícils, això que ningú ho oblidi: de fora continuarà l’agressió per terra, mar i aire (ja han començat, i això és un senyal de la bonança de l’acord assolit) i a dins tornaran els recels entre els diferents actors sobiranistes, que s’hauran de resoldre amb el mateix sentit patriòtic (potser hauríem de començar a dir “d’estat”) del mostrat les hores passades.

I després dels nervis i de la festa també hi ha d’haver un moment per l’agraïment al president Mas per la decisió presa. Sempre m’hi he sentit a prop per raons ideològiques, generacionals i fins i tot professionals, i crec que el pas que va fer ahir l’honora personalment i és intel·ligent des del punt de vista polític. No comparteixo algunes reaccions d’avui mateix (què vol dir això de que “enviem Mas a les cendres de la història”?), però si perquè el procés continuï amb èxit hem de sentir aquestes sortides de to fruit del ressentiment i del sectarisme, doncs endavant. A aquestes alçades de la novel·la (d’enjòlit) fins i tot tenen la seva gràcia.

[Imatge: foto Jordi Cotrina, www.elperiodico.com]

CUP: un dia per desfogar-se

Després del que ha decidit avui l’assemblea (o consell polític, o politburó, o com collons es digui) de la CUP, toca desfogar-se una mica contra aquesta patuleia. Fins ahir vaig ser molt comprensiu amb aquesta formació i amb la seva manera de fer i desfer (em remeto al darrer apunt sobre el tema); a partir de demà tocarà tornar a ser responsable i no regalar a l’enemic de sempre notícies sobre divisions, enfrontaments i trastos pel cap al camp independentista.

Ahir responsabilitat, demà també, però avui toca desfogar-se. Per alguna banda ha de sortir la ràbia i la frustració de veure com tot un procés (recordem-ho: catalanista, progressista, revolucionari fins i tot, participatiu, transversal, democràtic i pacífic) se’n va en orris, potser de forma definitiva, en bona part per culpa d’aquesta tropa d’arreplegats anomenats CUP. No estic gens d’acord amb els ex-abruptes que alguns els estan regalant a la xarxa (des de feixistes fins a traïdors), però bé cal qualificar-los, des de la radical desaprovació amb el què han decidit avui, amb algun adjectiu. Se m’acuden diversos, però potser el que més els escau és “immadurs”. Els cupaires són una espècie que no han entès que s’han fet grans i ara han de jugar a una altra divisió: la de la política en majúscules, amb les seves inevitables transaccions, contradiccions i empassades de gripau. You are in Army, now, nois. Si volen anar rollo assemblea, política alternativa i anti-sistema, d’acord, perfecte, però llavors que no es presentin a unes eleccions marcades encara per les normes de la vella política i, sobre tot, que no facin un plantejament de política autonòmica. Perquè a això han estat jugant tot aquest temps d’estira-i-arronsa: en la més pura lògica del marc a superar, negar-se a investir un president (autonòmic) perquè el programa de govern (autonòmic) no els agradava. I si no els agradava perquè no casava amb el seu model de societat, és a dir, si han fet prevaler el model de societat sobre el model de país es pot entendre, però també tenien que haver sabut llegir correctament els resultats de les eleccions, les inquietuds de l’electoral de Junts pel Sí i, especialment, del seu propi electorat. En definitiva, calia una maduresa per interpretar, decidir i actuar en conseqüència que no han tingut.

Per alegria d’Aznar, Societat Civil Catalana i Podem & friends, la CUP ens ha destarotat el procés sobiranista i ha tornat a frustrar momentàniament les nostres expectatives. Felicitats. El CNI no ho hagués fet millor. S’ho trobaran el març i jo que me n’alegraré. Ara lamento haver-los donat suport indirectament durant la campanya, d’haver assistit al míting de Tarragona i d’haver contemporitzat amb ells en alguns punts tant programàtics com estratègics, però veig que, com molts altres, vaig tenir una visió errònia del que era (i és) la CUP. Vam veure un Baños fresc, marxós, irònic, sí a tot, però no vam veure una Anna Gabriel, granítica i tenebrosa (no parlo del seu pentinat), no a tot. No la vam saber veure perquè potser no hi ha una CUP sinó moltes CUP. Les CUP. L’escup.

[Imatge: www.racocatala.cat]