Ens ho creiem, sí o no?

El president de l’ANC, Jordi Sánchez, contesta avui un article d’ahir de Pere Cardús que, sota l’expressiu títol “Ni caixa de resistència ni hòsties”, es mostra contrari a aquesta iniciativa de l’entitat de Sánchez per preveure les multes a que s’enfronten els principals responsables del 9-N. Em posiciono netament a favor de Cardús en aquesta polèmica (“Qui ho ha dit, que s’hagin de pagar les multes?”, “Però que no havíem quedat que érem sobirans?”), i no entenc massa bé alguna de les afirmacions de Sánchez, quan ve a dir que el que et converteix en un ciutadà lliure de cadenes i vassallatges (o sigui, les multes) és el fet d’haver assumit que cap càstig t’aturarà.

Aquí hi ha un problema de confiança, de creure-s’ho o no: si l’1 d’octubre hi ha referèndum i si aquest serà favorable a la llibertat de Catalunya, com sembla que així ha de ser, a què ve aquesta moguda de la caixa de solidaritat? Les famoses multes (o més ben dit, les responsabilitats civils pel 9-N) s’haurien de substanciar molt després de l’1-O, moment en què, m’imagino, Catalunya estarà lliure de cadenes i vassallatges (ara sí) i totes aquestes causes prèviament patides pel sobiranisme quedaran sobresegudes. O és que el senyor Sánchez no confia plenament en els resultats de l’1-O?

D’acord amb què hem d’assumir que cap càstig ens aturarà, perquè això és el que debilita la posició de l’estat, i d’acord també en què caldrà assumir, quin remei, la pluja de plantofades (de tot ordre, judicials, policials, d’intervenció financera) que fa temps que ens estan caient (i aquest estiu, en forma de diluvi), però preparar una caixa de solidaritat per fer front a uns hipotètics pagaments o multes suposa acceptar els fets com a consumats i posar la bena abans que la ferida.

Això de la caixa de solidaritat ho trobo una mica déja vu, com d’una altra època. Era perfecte davant de lluites polítiques o socials en unes altres circumstàncies, però avui les tornes han canviat. Perquè ningú m’acusi d’insolidari, afegiré que jo també contribuiré, si les coses anessin de mal borràs, a ajudar els encausats pel 9-N. Naturalment. Ja he llegit a les xarxes més d’un que diu que es negarà a ajudar a Mas i companyia, però per motius diferents als exposats per Cardús, i que no són altres que el fet de tractar-se de polítics de l’antiga Convergència i de les seves retallades. Fins aquí arriba la mesquinesa d’alguns.

[Imatge: Vilaweb]

 

De pors i valenties

El procés ja entra, com se sol dir, a la recta final, i sembla que hi adquireix un especial protagonisme la valentia o la por. La primera, com a qualitat indispensable que els protagonistes individualment i la societat col·lectiva ment hem d’assumir si realment volem (que no ho dubto) que aquest vaixell arribi a bon port; i la segona, com a darrera i desesperada estratègia de l’únionisme per impedir-ho o almenys dificultar-ho.

L’actualitat ens ho està demostrant de forma trepidant amb diversos exemples. La delicada, i un punt dramàtica, remodelació del govern oferí mostres de coratge per part dels nous consellers que han acceptat uns càrrecs que els poden suposar perjudicis o dificultats de tota mena. Sento un  gran respecte i expresso una enorme gratitud per unes persones que, tal i com està el pati, han decidit acceptar posar-se al front del comandament dels mossos o de la gestió última dels centres educatius, àrees que de ben segur estaran (ja ho estan, de fet) en el punt de mira de la repressió espanyola. Una valentia que, en justa correspondència, haurem d’assumir també tots els que d’una manera o altra hem participat en algun moment perquè aquest procés d’alliberament nacional avancés fins a la meta somiada, i que haurem d’assumir d’acord amb les nostres possibilitats o circumstàncies personals. No som herois però tampoc volem quedar-nos amb els braços creuats: i a l’inrevés, tampoc ens omplirem la boca amb compromisos que a l’hora de la veritat no puguem realitzar: en aquest sentit, el pas al costat dels Munté, Jardí o Meritxell Ruiz, lluny de ser interpretat com una mena de rendició caldrà veure’l com una mostra de sinceritat i de respecte a la societat: si no es pot, no es pot, i millor deixar-ho clar com abans millor.

Por. Volen que tinguem por. Amenaces, registres a les institucions, rumors, notícies tendencioses. Volen que tinguem por, que no ho tinguem clar, que dubtem de les nostres capacitats individuals i col·lectives, que ressuciti aquell catalanet “pre-emprenyat” de l’època convergent del “vols dir?” I de “el nostre mal no vol soroll”. Per a fer-hi front, ahir es van celebrar multitud d’actes a tot el territori per parlar del referèndum de l’1 d’octubre, per saber-ne detalls, per esvair dubtes, per a infondre confiança, per a carregar piles. No sé a altres llocs, però a l’acte de Tarragona, al qual vaig assistir, aquest objectiu es va aconseguir plenament. Bona part del mèrit correspongué als dos intervinents, Marta Pascal i, sobretot, Germà Bel, en plena forma. Planerament i amb la ironia que el caracteritza superà amb nota qüestions tan peliagudes com el tema sempre revisitat de què faran els mossos davant possibles ordres judicials de tancament de col·legis: Bel va tenir la gràcia de convertir aquesta hipotètica situació dramàtica en un escenari a la practica impossible que pugui ocórrer. Tant Marta com Germà van insistir en aquests punts essencials, que caldrà propagar a tothom: normalitat, legalitat… i que tothom frueixi amb els esdeveniments.

Demà tenim una oportunitat de fer valer aquesta normalitat i alhora de vèncer aquesta por que ens volen inocular. L’Ajuntament de Tarragona farà un ple on   presumiblement tirarà endavant una moció expressament contra el referèndum, unint-se així als pocs però importants consistoris que estan posant pals a les rodes perquè el poble s’expressà lliurament. Se’ns convida a assistir-hi i expressar cívicament el nostre desacord (el “Diari de Tarragona” ja s’ha encarregat de parlar de “calenta” el ple: la por, la seva por). A la nostra ciutat la por està fent acte de presencia per totes bandes: protestes dels funcionaris municipals rebutjant amenaces i demanant que no se’ls instrumentalitzi políticament, declaracions del secretari municipal, plenament identificat amb el procés, rebutjant que s’intenti fer creure que qualsevol decisió es podrà considerar un delicte… La por, la por i el seu poder paralitzant.

Donem-li la volta. Aquests moviments unionistes a la desesperada, amenaces, advertiments, declaracions, actuacions policials… són un símptoma de que la verdadera por ha canviat de bàndol, i n’hauríem de ser conscients cada vegada que dubtem, des d’ara, sobre la conveniència de donar o no una altra passa endavant amb totes les conseqüències.

(Imatge: acte d’ahir al Col·legi d’Advocats de Tarragona; foto de l’autor)

‘Nasíos p’a matar’ (i per entretenir turistes)

Ha comparegut avui a la vergonya pública el responsable últim de l’espectacle militar per a turistes d’un càmping de la Costa Brava, per presentar la seva dimissió del càrrec que ocupa, cosa d’agrair. El currículum polític d’aquest element inclou des de fotos en amigable camaraderia amb Albiol & cia. fins a una regidoria al seu municipi dins les llistes de la ja difunta Convergència i Unió. Ara era del PDCAT, partit que, pel que s’està veient, no acaba de trobar el diapasó en el seu procés de transformació entre el passat i el futur, de canviar de pell com fan alguns amfibis, tal i com ens explicaven a l’escola.

Ja és preocupant que el propietari d’un càmping organitzi aquest sarau pseudo-bèl·lic per a esbarjo dels turistes estadants. També em preocupa, però menys, l’avorriment d’aquests turistes que necessiten passar l’estona veient com uns quants homes, vestits de caqui, representen un exercici militar de factura aquàtico-terrestre. El que realment preocupa és que una unitat de l’exèrcit (que era de veritat, autèntica, no com aquells figurants que recreen la batalla de l’Ebre a la serra de Pàndols) es presti a aquest tipus de xous. Qui ho va autoritzar? Ho van fer gratis o cobrant? Què hagués passat si algú hagués pres mal?

No fa falta dir que la unitat era de l’exèrcit espanyol. Tal circumstància ja va ser convenient amplificada en un primer moment per presentar la notícia com un intent, i en van uns quants, d’acoquinar la població civil catalana: maniobres als pobles sense comunicar-ho a l’alcalde, marxes per Collserola fent companyia a runners i porcs senglars, sorollosos avions i helicòpters en hores intempestives… El que va passar al càmping gironí sembla que no hi tenia res a veure, però més d’un va caure de quatre grapes en la sospita, i això diu molt de l’estat de tensió no desitjada que viu la nostra societat els darrers mesos. Amb una mica de sort i ganes, després de l’1 d’octubre posarem fi a aquest estat (de tensió) amb la creació d’un altre estat (de veritat).

[Imatge: www.diaridegirona.cat]

Déu els cria

I ells s’ajunten. Deia Joan Fuster (o era Josep Pla?) que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i l’actualitat ens en dona una nova mostra, reunint en un mateix escenari a les tres arracades que van precedir Rajoy en la cúspide del poder polític espanyol: el del Gas, el de les Açores i l'”apoyaré”. Units en un mateix escenari però també en un mateix ànim contra Catalunya i la seva aposta per la llibertat per vies estrictament democràtiques i pacífiques. No se m’ocorre millor imatge del canguel·lo que presumiblement està envaint les altes esferes mesetàries que aquesta reunió (en bona harmonia, pel que s’ha vist per la tele) entre tres personatges que, segons sempre s’ha dit, no es poden veure ni en pintura. Però, és clar, el motiu de tanta bona predisposició bé s’ho val: la sacrosanta unitat d’Espanya, a favor de la qual tot és possible. La predisposició que no han tingut per solucionar tants i tants problemes de la societat, i que està en l’origen, entre més motius, de que els catalans volguem marxar pitant.

Ara que falten 112 dies

L’1 d’octubre d’enguany, dia de Santa Teresa del Nen Jesús, carmelita, i Sant Remigi, bisbe, el sol sortirà a les 5:48 i es pondrà a les 17:33, però això no serà el més important d’aquell diumenge. Aquell dia els catalans tindrem l’oportunitat de votar si volem que la nostra nació esdevingui un estat independent. Acabo d’anotar-m’ho a l’agenda (de paper, of course) per l’improbable cas de que se m’oblidés.

L’estat resultant, si tot va com ha d’anar, haurà de ser “en forma de república”, segons especificarà la butlleta de votació, indubtable picada d’ullet al sector que encara ara putaramoneja sobre la qüestió. Mala tàctica: l’electorat castiga les ambigüitats, i la que me’n gasten domènechs, colaus, rabells i coscubieles és cada vegada més digna de llàstima. Quan mig Parlament ha fet el pas més valent i decidit a favor de la nostra llibertat, sense possibilitat de marxa enrere, no es pot sortir ara dient que no es poden mullar fins que no sàpiguen els detalls de la moguda. Hi estan dins o fora? Si estan dins, que es comprometin i vagin a totes; si estan fora, que deixin de marejar la perdiu, perquè l’únic que fan és nosa.

La “lleial” oposició ha optat per un perfil ben baix a l’hora de reaccionar davant l’anunci de data i pregunta, amb les retòriques declaracions demanant unes eleccions autonòmiques. Més baix encara ha estat la del govern espanyol, que es limita a esperar alguna constància per escrit, per iniciar accions judicials. Sobretot, les formalitats. Com es nota que és un govern d’advocats de l’estat, inspectors d’hisenda i registradors de la propietat. Burocràcia tota la que vulguis, però política d’alt nivell i en majúscules, zero.

Ens esperen 112 (mira, el telèfon d’emergències) dies una mica de tot: trepidants, històrics, convulsos… plens de notícies de tot signe, bones, dolentes, amb satisfaccions i esglais. De fet fa molts anys que anem d’aquest pal. Quan semblava que la cosa afluixava una mica (què se n’ha fet del suflé?), l’actualitat torna a carregar-nos les piles i aquesta vegada per culminar el somni més il·lusionant de la vida de molta gent. Només cal esperar que ningú foti una relliscada de darrera hora. Continuem fent la feina ben feta, amb la determinació i seriositat que ha caracteritzat fins ara el procés. Conservem la unitat d’acció de partits i entitats sobiranistes, la clau de tot plegat. Amaguem els vidals que pul·lulin pel territori, i esperem que els hiperventilats no facin massa soroll a les xarxes. Si les coses es fan bé, acabaran bé, i el 2 d’octubre (el Sant Àngel de la Guarda) hi haurà festa grossa a Catalunya.

[Imatge: Vilaweb]

Tapant vergonyes

Marta Ferrusola i Carme Forcadell, el tripijoc fiscal i la dignitat institucional, la decepció i l’esperança, el passat i el futur de Catalunya. L’actualitat ha fet coincidir, de forma gens casual ni innocent si ens fiem del nostre olfacte, aquestes dues dones.

Quan vaig assabentar-me de la darrera revelació periodística sobre els negocis dels Pujol (el missatge en clau religiosa de Marta Ferrusola), confesso que em pensava que era una broma. Si s’ho haguessin inventat els d’El Jueves hagués tingut menys imaginació. A l’espera de la comprovació de la veracitat del document (potser no ho és: és sorprenent la quantitat de faltes d’ortografia que conté), només em queda sorprendre’m de lo rupestres que arriben a ser els mètodes que usen les elits, polítiques o econòmiques, en els seus afers. Ho vam veure en la comptabilitat de la persona de la que usted me habla (Bárcenas), amb xifres gargotejades en uns fulls més propis dels anys cinquanta del segle passat; ho vam veure a l’apassionant episodi de La Camarga, inclosos gerro i micròfon; i ho veiem ara amb la “mare superiora” ordenant el “traspàs” de dos “missals” al “mossèn”. Que evocadores són les cometes quan es coneix el doble sentit de les paraules!

La nota de marres, és clar, ja ha donat peu a una fecunda successió de “memes”, com es diu ara. Llàstima que la volada de la vergonyosa notícia ha estat en part afavorida pels qui més interessats estan en enfosquir el fet, aquest sí verdaderament vergonyós, d’ahir: que la Carme Forcadell, tota una presidenta d’un parlament democràtic, hagi d’anar a declarar a un jutjat pel fet de, oh escàndol, permetre que la cambra que ella presideix es pugui discutir de tot, del que sigui. Perquè aquesta és una de les funcions més bàsiques i genuïnes dels parlaments democràtics, dic jo…

[Força Carme, força Anna; imatge: www.elpuntavui.cat]

 

Ens toca a tots

Això ja sembla una loteria. El darrer “agraciat” per la persecució contra tot el que faci olor a llibertat per Catalunya ha estat Hèctor López Bofill, investigat per uns tuits. Per opinar. La notícia no em mereixeria més reacció que la indignació i el suport a l’afectat. Passa, però, que aquest afectat és algú a qui tinc apreci des dels temps que vam compartir responsabilitats en aquell i.lusionant projecte de nom Solidaritat Catalana. I passa també que el motiu de persecució és la llibertat d’opinió, i aquest blocaire no ho consenteix. Avui serà un tuit de l’Hèctor i demà, vés a saber, un apunt d’aquest humil bloc.
Amb l’Hèctor no sempre he coincidit aquests darrers anys. Els seus pisicionaments d’independentisme dit hiperventilat, que a vegades ha donat la sensació que frenava més que ajudava al procés, no eren de la meva aprovació, però avui toca solidaritzat-se amb ell. Motius per fer-ho no me’n falten: el seu prestigi, la correcció dels articles, el rigor amb què expressa les idees i, com queda dit, l’honor d’haver col.laborat amb ell durant uns anys així ho demanden.

[Imatge: Vilaweb]

Ui, el que ha dit Llach!

Ja és casual que el meu apunt d’ahir aparegués amb una imatge de Serrat just el dia en què el seu més il·lustre oponent artístic i ideològic, Lluís Llach, protagonitzés la petita tempesta amb què cada setmana ens obsequia el procés sobiranista de mai no acabar. Però no hi havia mala intenció.

Bé, al gra. Resulta francament divertit que ara algú s’esquinci les vestidures (i en faci la corresponent escudella mediàtica) del que va dir el cantant de Verges: concretament, de que els funcionaris que desobeeixin les lleis poden ser sancionats disciplinàriament. Un principi més vell que l’anar a peu, completament lògic, necessari i present en el dret administratiu de qualsevol país del món. Quina és la raó de l’escàndol? Premi! La llei a desobeir és la de desconnexió que, com la resta de lleis, serà aprovada per majoria dels diputats elegits democràticament en el seu moment per sufragi universal. On és el problema? Si el que es vol discutir és la constitucionalitat d’aquesta llei el camp adequat per fer-ho és el polític, amb arguments també polítics, però que no intentin posar la por al cos dels treballadors públics pel fet d’obeir les lleis, cosa a què estan expressament obligats per la pròpia naturalesa de la seva funció.

Qüestió diferent seria l’encert o no del perquè Llach ha dit el que ha dit en diverses compareixences públiques. Potser no calia que entrés tant en detall del que passarà quan s’aprovi la llei de transitorietat, però d’aquí a equiparar-lo al bocamoll de Santiago Vidal hi ha un abisme. I, naturalment, és completament reprovable posar en qüestió la trajectòria impolutament democràtica del diputat gironí de Junts pel Sí.

[També Llach va tenir vint anys; imatge: www.lluisllach.cat]

 

Perseverança

Ahir, taula rodona a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol “La Catalunya que ve: quina, com, quan?”. El cartell, d’alt nivell, i perdoneu el rodolí: el filòsof Xavier Antich, l’ex-consellera Montserrat Tura, l’ex-vicepresident Carod-Rovira i l’escriptor gallec Suso de Toro.

De fet, de les tres preguntes adreçades als intervinents per tal que les desenvolupessin, únicament van ser contestades el com? i el quan? No va quedar gaire clar “quina” Catalunya volem tots plegats, no sé si perquè es considera una obvietat o justament per la raó contrària, perquè cadascú té la seva pròpia idea de país i l’inevitable contrast entre totes elles dificultaria més la consecució de l’ansiada llibertat. De fet, Tura va ser qui més va reflectir aquesta dicotomia: somia un estat que proclami ben alt els drets i llibertats humans, però sense entrar en la lletra petita.

Més interès hi havia en el com i en el quan, que traduït al llenguatge del públic incondicional present a la sala, volia dir: quan es farà el referèndum? Carod i Tura no es van mullar massa en aquest sentit, deixant que es tirés al trampolí el filòsof Antich qui, precisament per la seva disciplina professional, se li hagués atribuït una major inconcreció. Sobre la viabilitat del referèndum, pactat o no, l’encarregada de refredar il·lusions (o de tirar aigua al vi, com ella va dir), va ser l’ex-consellera socialista, advertint de que un referèndum no pactat amb l’estat (l’únic possible, segons general convenciment) necessitaria igualment alguns requisits internacionals (participació activa de totes les opcions o presència del poder judicial garantint-ne la imparcialitat).

Molt diferent va ser el to general de la intervenció de l’ex-dirigent d’ERC, ferma i controlada però també apassionada, conscienciant igualment de les dificultats presents i futures (l’estat, amb tots els seus recursos legals o il·legals, s’encarrega contínuament de recordar-nos-ho) i encoratjant a seguir endavant, recordant la seva habitual tesi de que el sobiranisme català no és ètnic sinó integrador, no és nacionalista sinó nacional, cosa que li dona la força que té.

L’escriptor gallec actuava una mica com el convidat il·lustre extern a la nostra causa, però respectuós, intervenint en qualitat “d’intel·lectual oficial no-català que entén el nostre problema” i que tracta de reunir complicitats en el seu àmbit professional i territorial. Pel que va explicar, no ha tingut gaire èxit: les ments pensants espanyoles, el sector cultural o l’artistam d’alta o baixa estofa eviten posicionar-se massa a favor de la causa de la llibertat catalana, no fos cas que hi haguessin (hi ha) conseqüències no volgudes.

En resum, potser no va quedar massa concretada quina Catalunya volem ni quan la tindrem exactament (es va dir 2020, Tura vol anar lenta però segura, etc.), però l’acte va deixar una paraula que es va repetir moltes vegades: “perseverança”. Potser aquest serà el mot clau de cara als convulsos temps que s’acosten, ara sí. Serà veritat, definitivament?

[Imatge: ANC Tarragona]

 

No esteu sols (6F)

Jo també m’he desplaçat aquest matí al Palau de Justícia de Barcelona, per solidaritzar-me amb Mas, Ortega i Rigau i fer-los saber que no estan sols, sinó acompanyats de 2 milions de persones, inclòs un servidor. Aquestes són algunes impressions copsades de pressa i corrents:

  • Per estar puntuals al lloc i a l’hora de començament del judici, ens ha calgut fer un “guardiola” i llevar-nos ben d’hora, ben d’hora. Concretament a un quart de sis. De Tarragona han sortit cinc autocars, tota una proesa ateses les circumstàncies. De camí, i mentre ens cobren el viatge (cinc eurets), ens reparteixen uns fulls amb lletres de cançons per cantar durant el matí. Al costat de les més patriòtiques i conegudes hi havia “Vull ser lliure”. Una amiga comenta: “però si això ho cantàvem quan estàvem al cau”. Hagués hagut de contestar-li: “però si això és una cançó antiesclavista”. Així està el pati.
  • L’autocar ens deixa al Parc de la Ciutadella, al costat del monument al general Prim. De camí a l’Arc de Triomf hi hauran més referències històriques: el monument a Rius i Taulet, el mapa de la Barcelona de 1714 al terra rere seu o el mateix nom del passeig on ens trobem: Lluís Companys. Aquest, Macià, Pujol i el mateix Mas foren jutjats abans, durant o després de ser presidents i per raons estríctament polítiques. Serà Mas el darrer?
  • La gernació omple el passeig. Com ha passat als diversos Onzes de Setembre i intentant ser el màxim d’objectius, l’èxit supera de nou l’empresa. Veurem què dirà l’ull “clínic” de la Guàrdia Urbana (mode irònic). Molta abundància de gent gran, jubilats o amb temps per dedicar-hi un matí de les seves vides. Gent que ningú situarà a cap “llista de Schindler”, per a tranquil·litat d’Albiol, obsessionat com la resta d’unionistes per dividir maniqueament els catalans en dues faccions.
  • Joan Lluís Bozzo és l’encarregat d’animar el personal durant l’espera. Em fa gràcia quan esmenta el Palau de Justícia: “bé, això de ‘justícia’ és una manera de parlar”. Alguns dels cartells que branda la multitud també fan referència a la “(in)justícia”. Altres cartells demanen votar en multitud d’idiomes: la Roser, una amiga, el porta en neerlandès (willen stemmen). El món, encara ara, ha d’escoltar.
  • Amb els cartells, pancartes i una multitud d’estelades. El vent les fa voleiar i crea una estètica impactant. Algú comenta: “avui fins i tot el vent fa el seu paper”. El mateix vent que fa que l’estanquera s’enredi amb la bandera europea del Palau de Justícia. Sembla fet expressament, però no.
  • Ja són més de les nou, els encausats han entrat amb retard a la sala i a l’exterior una mena de Xesco Boix interpreta dalt de l’escenari una cançó ben adient. Està al cançoner i es titula “Com fer una truita”. No consta que l’intèrpret hagi estat detingut. L’esment a la truita és el senyal de que s’acosta l’hora d’esmorzar, i una bona part del públic es dispersa a la cerca d’algun lloc per menjar l’entrepà o fer un cafetonet. Avui els bars de la zona han fet l’agost.
  • Jo també faig el mateix. Quan torno molt més tard encara està declarant Joana Ortega. És impactant la gran quantitat de gent que ens hem arremolinat davant els altaveus sentint el desenvolupament de la sessió judicial, en principi avorrida per pròpia naturalesa. Les defenses que Ortega i després Rigau fan de la seva actuació al 9-N originen més d’un sonor (i merescut) aplaudiment.
  • Passades les dotze surten els tres protagonistes del dia per la porta del palau. Reben una altra mostra d’escalf i solidaritat. Crits de “Visca Catalunya (o la terra) lliure”, “No esteu sols”, “Votarem” i altres. El moment és històric però reflecteix també un plantejament una mica kafkià. Un judici pur i dur, amb togues con la venia de su señoría, pel que va ser un pulcríssim exercici de democràcia. Alço la mirada i em sembla veure reflectida la situació. Aconsegueixo fer-ne una foto, la que il·lustra l’apunt d’avui: una estelada voleiant davant d’una façana vuitcentista.
  • Al moment d’acomiadar-se, d’amics o dels viatgers de l’autocar, tothom es diu el mateix: “fins a la propera”. No tardaran a venir noves ocasions de mobilització. S’acosten mesos trepidants. Els últims, ja.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Les amenaces d’Oliu

Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ha vingut a dir que en cas de que el procés independentista culmini amb èxit i aquest perjudiqui els interessos de l’entitat que presideix, “podria traslladar la seu central” (es dona per suposat que fora de Catalunya).

Qui té molts més coneixements d’economia (i americanes virolades) que jo ja li ha donat la resposta adequada. Pot amenaçar el que vulgui amb aquestes declaracions, que de ben segur sortiran amb lletrotes ben grosses als diaris d’allà, que ja no ens creiem el que té tota la pinta de ser una catxa (o “farol”, perquè se m’entengui). Potser pot endur-se la seu central però de cap de les maneres renunciarà a la seva catalaníssima clientela, a les seves possibilitats de negoci a l’Empordà, el Pallars o la Ribera d’Ebre i a les seves legítimes ambicions de fer-se amb una important quota de mercat al Principat, que és el lloc on va néixer l’entitat bancària. I tot això ho voldrà conservar siguin les transaccions en euros, en pessetes catalanes o en el que sigui.

Ho sap tothom i no és profecia: la qüestió del referèndum i, si és el cas, de la independència posterior, està a l’agenda de tothom, administracions, estats, bancs i lobis. Una cosa és que no els agradi i una altra, ben diferent, és que es consideri una cosa certa o ben probable. La intervenció d’Oliu, parlant-ne quan no hi havia necessitat especial de fer-ho, demostra una vegada més que segons quines coses les tenen més coll avall ells que nosaltres.

[Imatge: Vilaweb]

 

 

Amb Joan Coma

Apunt d’urgència de solidaritat amb Joan Coma, trencant el parèntesi vacacional que em vaig marcar fins després de Reis. I ho faig per diversos motius: si ho vaig fer amb l’alcaldessa de Berga (una “dels nostres”, malgrat la distància ideològica), també ho he de fer amb el regidor de Vic; perquè tinc amb aquesta població un especial lligam, per raons familiars; i, perquè la detenció de Coma és un fet gravíssim, si pensem que la causa primera va ser expressar unes idees polítiques, fer-ho de forma pacífica, al lloc que corresponia i en tant que càrrec elegit democràticament.

Ànims!

[Imatge: www.vic.cat]

Carme estem amb tu

Poc a afegir a totes les reaccions i tots els comentaris després de la compareixença de Carme Forcadell als jutjats. Solidaritzar-nos amb ella, rebutjar aquest atac frontal a la sobirania de la nostra primera institució representativa, al.lucinar amb la poca destresa de les hosts centralistes i alegrar-nos de la repercussió positiva que està tenint aquest episodi entre diversos parlaments europeus.

Amb l’alcaldessa de Berga

La detenció aquest matí de l’alcaldessa de Berga (pel gravíssim delicte de no treure una estelada que ja es va trobar penjada quan va accedir al càrrec) ha originat una persistent pluja d’opinions i reflexions per una banda i mostres de suport a l’encausada per l’altra.

Sobre les segones, m’hi afegeixo de totes totes, malgrat la discrepància ideològica. La decisió política que ha acabat precipitant aquesta detenció mai no hauria de ser objecte de qüestionament legal.

Sobre les primeres, crec que l’editorial d’urgència del director d’aquesta casa expressa bastant bé el que personalment penso sobre el cas. Resumidament, que la unitat d’acció entre Junts pel Sí i la CUP serà fonamental en els propers mesos, que s’endevinen trepidants. De manera que sobren les crítiques cupaires al govern per l’actuació policial (els Mossos complien una ordre judicial, i punt) i encara més les mostres de rebuig que han rebut alguns representants de Junts pel Sí quan s’han solidaritzat amb Montserrat Venturós.

Finalment, cal lamentar l’absoluta manca de coordinació de totes les parts implicades en el procés, partits i entitats, en les respostes immediates al cas. L’episodi de la retirada de la bandera espanyola a Sabadell, així aïlladament, no té cap sentit: ho fa tothom o ningú, això ha de sortir de l’Associació de Municipis per la Independència, no d’un Ajuntament en concret, perquè al final queda una acció ridícula.

[Imatge: www.aquibergada.cat]

 

Desviant l’atenció

No puc evitar incomodar-me amb el to i les formes que gasta Gabriel Rufián quan parla al Congrés. Sé que a molts indepes, sector hooligan, els “posa” molt, com es diu ara, però em pregunto si el més encertat i oportú per al nostre procés és la transcendència mediàtica de les intervencions del nostre particular baranda de Santa Coloma. Parlant d’oportunitat, em pregunto també perquè els partits sobiranistes gasten encara tantes energies de tot ordre a la Carrera de San Jerónimo. No havíem quedat que desconnectàvem, que marxàvem?

Que les filípiques deixades anar l’altre dia per Rufián contra el PSOE (que comparteixo en el fons plenament, i que serien tema d’un altre debat) són d’una oportunitat qüestionable en tenim la prova amb la gestió comunicativa que del debat d’investidura n’estan fent els mitjans els dies posteriors. La vergonyosa posició abstencionista del PSOE, cedint a pressions corporatives i mediàtiques, ha quedat de seguida relegada a un segon pla, superada per episodis puntuals de més curta volada peró d’evident productivitat mediàtica i, doncs, en l’opinió pública: els “insults” de Rufián, les baralles entre Podemos i Ciudadanos a compte d’un terrorisme en vies de superació o bé la llauna de cervesa llançada per algú al final de la innòcua manifestació als voltants del Congrés. El que sigui, con tal de desviar l’atenció.

 

Clarificant el panorama

La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta, després de la victòria agre-dolça del 27 de setembre, el foc amic de la CUP, la pèrdua de punch de l’ANC i altres episodis que no desmereixerien formar part d’una bona novel·la d’intriga. El país necessitava que quedessin fixats amb exactitud quins passos s’havien de donar a partir d’ara i quan calia fer-los, avui els hem sentit, i és d’esperar que sorpreses de darrera hora no impedeixin executar-los.

Que el contingut de la declaració presidencial d’intencions (“referèndum o referèndum”, magnífic titular) ha fet més mal que bé a segons qui en tenim una bona mostra en la primera roda de premsa que ha ofert posteriorment el representant de C’s, que no hi ha pogut oposar altres argumentacions que la gastadíssima apel·lació a la divisió de la societat (com si sense referèndum estiguéssim més units) o una retorçada apel·lació al 3 per cent, les seus embargades i els pecats del fundador del partit de Puigdemont… anterior a la refundació, és clar. Si aquestes són totes les raons adduïdes per la principal oposició al Parlament (“privilegi” que, per cert, no tindran ni a Euskadi ni a Galícia) és que la cosa pinta bé. Potser el que m’ha deixat una mica més desconcertat fins a malpensar ha estat la posterior intervenció de Coscubiela (CSQP, ho he escrit bé?), congratulant-se que hi hagi un referèndum. Què estaran tramant?

Tot anava per bon camí aquesta tarda quan ens hem assabentat de la maniobra de palau esdevinguda al Comitè Executiu del PSOE que pot ajudar a desencallar el panorama espanyol, cosa que, objectivament, ens perjudica. Ja sabeu, unes dimissions acordades entre els crítics a Pedro Sánchez obligaran a la seva renúncia, deixaran via lliure a una abstenció a la investidura de Rajoy i tindrem l’hilillos i la seva cohort quatre anys més.

Quatre? Un i escaig si aquí fem les coses com Déu mana.

El (pen)últim Onze de Setembre

Crònica personal del que ha donat de si l’Onze de Setembre, aquest any descentralitzat en cinc concentracions, una de les quals a la Rambla tarragonina, a un quart d’hora de casa meva:

* Només sortir de casa, abillat amb la meva samarreta blanca, he pogut saludar cordialment algú que segur que no assistiria a la magna concentració, el regidor Acero (del PP). Una cordialitat que no deixa de ser un símbol del conjunt de valors que presideixen les kedades de l’Onze de Setembre, del respecte democràtic a l’alegria passant pel civisme. De nou, i ja en fa cinc, ni una paperera tombada. Quina llàstima per segons qui.

* M’arribo al passeig de les Palmeres, on saludo algú que, aquest sí, està plenament involucrat: el Joan Magí, de l’Òmnium, que després de despatxar a la paradeta ha d’anar a ocupar-se de rebre les autoritats (la presi Forcadell i altres). S’havia dit que a l’esmentat passeig s’hi instal·laria una Fira d’Entitats però m’hi trobo més aviat l’habitual concentració de parades d’embotits, formatges, coques i… roba de segona mà!

* Més amunt, davant la catedral, exhibició castellera. Hi actua la Jove de Tarragona, que és amb la que simpatitzo, i que carrega i descarrega un 9 de 8 sota un sol inclement. La xafogor és notable, marxo d’allí i no paro fins que localitzo un punt de la Part Alta de Tarragona on corre una agradable brisa. Punt que està ben a prop del restaurant Les Voltes, on dino amb una colla d’amics.

* Ens dirigim al tram de la Rambla que ens pertoca, el 47, que a les cinc de la tarda ja està ben ple de gent. No sé si haurà estat la manifestació més important de la història, en nombre de gent, o aquest rècord continua tenint-lo la manifestació contra la guerra d’Irak o quan l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, una de les dues.

* Comprovo que això d’adquirir disciplinadament la samarreta aquest any va de baixa. Molta gent ha reaprofitat les de manifestacions d’anys anteriors (les grogues/vermelles de la V, o la també blanca de l’any passat). I dels que sí que se l’han posat, molts no han seguit el suggeriment de posar el seu nom sobre l’11, a la faiçó dels futbolistes.

* A les 17,14 en punt, i com si de les campanades de la Puerta del Sol es tractés, sonen  les campanes de la Seu Vella de Lleida, només que en lloc d’ingerir el raïm comencem instintivament a voleiar les cartolines amb un punt groc que han distribuït prèviament i que a algú li han recordat un ou ferrat. Dic instintivament perquè hi ha una certa desorientació entre la gent sobre quan s’ha d’exhibir el cartronet i quan no. Ajuda al desconcert el fet de que els diferents parlaments no siguin al principi gairebé audibles (després s’ha solucionat), de manera que s’arriben a formar petites rotllanes de gent parlant de les seves coses mentre Maria Barbal i no sé qui més adrecen els seus discursos.

* Qui se sent ben alt i ben fort, i reben molts aplaudiments, són els dos Jordis de les entitats organitzadores. De Jordi Sánchez em quedo amb la seva analogia entre la il·lusió que fa aconseguir la independència i la il·lusió d’una mare que espera el seu fill o la del nen de que arribin els Reis per rebre la joguina: “obrir la caixa” és l’expressió que fa servir i que pot llegir-se de moltes maneres. Serà la caixa dels trons?

* A l’acabament de l’acte, l’organització s’acomiada amb un “fins el proper Onze de Setembre”. Implícitament està dient que encara n’hi hauria un altre (com els de sempre, vull dir), de manera que afegeix “… que serà molt diferent”. Ah, bé, si és així…

* Baixo Rambla avall fruint de l’animació i de la varietat de persones, vestimentes i banderes. Cada tram de la principal artèria tarragonina estava destinat a cada una de les deu comarques… de la província de Tarragona. Ni a la nostra principal festa nacional reivindicativa ens podem desempallegar de la cotilla centralista que representa la divisió provincial. Perquè es vegi fins on arriba inconscientment el poder de l’estat. Veurem si demà el Diari de Tarragona serà prou sagaç per captar-ho i tenir-ho en compte en el seu gens probable tractament informatiu favorable de la notícia d’avui.

Sempre a punt

Rebo per Whatsapp una cadena sobre l’Onze de Setembre. Atès el seu contingut, no arribo a endevinar si la va idear un dels “nostres” o “d’ells”. Es tracta d’una llista de lemes de les manifestacions de cada Onze de Setembre: comença el 2012 (“Catalunya, nou estat d’Europa), continua el 2013 (“Cap a la Independència”), etcètera, per acabar… el 2037 (“Piano, piano, si va lontano”) i el 2038 (“Petri-fiuuu”). Sornegueria d’algun unionista catxondo, com volent dir, ja podeu anar fent manifestacions que no us servirà de res? o crítica punyent d’algun independentista perquè prenguem consciència del que passaria si ens adormíssim? 

Jo no estic cansat o desinflat com voldrien alguns. Sí que estic un pèl decebut amb allò que anomenem “classe política”, les seves tàctiques, les batalletes particulars entre partits, els intents d’alguns de trencar la transversalitat, els dubtes, les declaracions contradictòries, el nedar i guardar la roba… i potser unes renovades puta i ramoneta que li comencen a agafar gust al procés. I tot i així entenc perfectament que no ha de ser fàcil, gens fàcil, donar cada pas. Que li ho preguntin, si no, a la Carme Forcadell que, per cert, ens farà l’honor de participar demà a la concentració que es farà a la Rambla de Tarragona.

L’Onze de Setembre de demà serà per mi com la primera pròrroga d’un partit d’alta intensitat (no m’agraden les metàfores futbolístiques però en aquest cas s’hi adiu molt). Les pròrrogues de les finals acostumen a ser un pal per tothom, començant pels jugadors, però alhora afegeixen èpica a la lluita: estar a prop de la victòria per arribar, a vegades agònicament, a la victòria. El lema de les concentracions d’aquest any no podria ser, en aquest sentit, més oportú: “estem a punt”, a un pas o a un pam, com deia director d’aquesta casa. De nosaltres depèn també superar aquest punt i que sigui un punt i final, no un punt i seguit o uns punts suspensius, com fins ara.

Jordi Carbonell i de Ballester (1924-2016)

Jordi Carbonell va patir tortura pel fet de mantenir-se ferm en parlar en català en ocasió d’una detenció durant el franquisme. Els que com jo, i molts altres, ens assalten els dubtes, quan no les pors, a l’hora d’ usar la nostra llengua en segons quines circumstàncies, sempre vam mostrar una especial admiració pel capteniment de Carbonell. Avui aquella admiració s’ha de trocar en gratitud i respecte en motiu de la seva desaparició física. Se’n va el filòleg de prestigi, l’anima d’algunes de les iniciatives polítiques i culturals més importants de la nostra nació i el polític imprescindible en els moments més delicats del partit que havia presidia honoríficament. Quan el país es disposa a superar els obstacles potser més decisius per assolir la seva llibertat, la trista mort de Jordi Carbonell ens alerta de nou de les prudències que els nostres polítics hauran de prendre però també de les traïcions on no hauran de caure si volem culminar amb èxit la seva lluita.

[Imatge: locals.esquerra.cat]

 

Lectures d’estiu: Pisarello

Qui no vulgui desmarcar-se de la política en plena canícula (és francament difícil aquest estiu amb totes les coses que estan passant), li recomano la lectura de dos articles sobre la relació entre l’independentisme i el món podemita (per dir-ho d’alguna manera): un és del politòleg Jordi Muñoz (“Els Comuns i l’independentisme: punt i seguit”) i l’altre, que respon al primer, del tinent d’alcalde de Barcelona Gerardo Pisarello (“Els Comuns, el ‘processisme’ i la conquesta de noves sobiranies”), publicats tots dos a Critic.

No és cap novetat afirmar que el paper que pugui jugar aquest sector ideològic del nostre país en el procés sobiranista és decisiu: falta saber com, de quina manera. Les controvèrsies que genera aquesta relació i l’estratègia més adequada que ha de seguir l’independentisme per acostar-se al món que representa Pisarello (o per confluir-hi, verb que els sonarà molt bé) són en la base d’aquests dos interessants (i llargs) articles.

Valgui dir que subscric plenament el que afirma Muñoz, els articles del qual procuro no perdre’m, mentre que no puc estar gens d’acord, i això no és cap novetat, amb la tesi de Pisarello. Algú l’ha resumida dient que els Comuns & etc. intenten atreure ERC i la CUP i segons i com el PSC al seu camp per construir un nou projecte que faci seu el procés sobiranista, que en principi no neguen. Cants de sirena per uns, intent maldestre de reeditar un tripartit per altres, no són poques les crítiques i objeccions que acapara aquest plantejament, però n’hi ha una de més important. La condició per bastir aquest projecte sine qua non és aparcar Convergència/PDC per la raó de sempre, motivacions ideològiques, perquè són la dreta, perquè voten molt amb el PP, perquè representen uns interessos concrets…

La història que es repeteix. I ara que dic història, Pisarello basa la seva argumentació remetent-se al catalanisme històric, però només aquell d’expressió progressista: federalistes, sindicalistes, anarquistes… fins i tot s’ho fa venir bé per col·locar-hi la Montserrat Roig. Però el catalanisme d’arrel conservadora, burgesa, catòlica, socialcristiana o liberal sembla que no hagi existit mai en aquest país o que no hagi estat mai sincerament catalanista (almenys una part important), una nova aportació a afegir a les polèmiques historiogràfiques de Solé Tura i Josep Termes. És a dir, la cançó de sempre, catalanisme sí, independència (potser) també, però condicionats a passar pel filtre ideològic prèviament, un filtre que deixa al marge mitja societat i que, en conseqüència, li fa perdre tot sentit nacional.

El procés sobiranista no ha d’excloure ningú per motius ideològics: és una política de país, no de partits o de classes. Això vindrà després, quan un nou estat de coses, mai millor dit, serà l’escenari idoni per debatre i decidir en plena llibertat la millor solució a cada un dels nostres problemes, incloses qüestions de tercer ordre que sembla que no deixin dormir als Comuns, a jutjar per la vehemència amb què les ataquen, Pisarello inclòs, des dels col·legis subvencionats de l’Opus fins a les pistoles defensives dels Mossos.

Sense Convergència no hi ha independència, deia el partit ara transformat en PDC, en un ben trobat eslògan inqüestionable. En la mesura que no es margini aquesta formació (que per cert ha donat els passos més decisius i arriscats en favor de la nostra llibertat) tirarà endavant el procés. L’altra condició és saber fins a quin punt sense Comuns tampoc n’hi haurà, d’independència, però deixem-ho aquí: és tard i continua fent calor.

[Imatge: foto Xavier Herrero, www.elcritic.cat]

 

Inhàbils a tots els efectes

Figura que avui havia de ser el gran dia. La decisió que prengués el Tribunal Constitucional dels veïns, fos quina fos, tova o severa, donaria el tret definitiu de la darrera etapa de la “desconnexió” (no m’agrada la paraula). Si tot quedava en una mena d’advertiment a la presidenta Forcadell, donava via lliure a continuar el procés sense presses però també sense sobresalts; si la resposta del Tribunal era el garrot, es constataria definitivament i a ulls de tothom l’existència del conflicte, cosa que també seria positiu perquè clarificaria totes les postures.

Però resulta que no. A Madrid (i arreu), avui és 1 d’agost, dia de començament de vacances per molts, i sobretot és l’inici d’un mes que judicialment està considerat inhàbil a todos los efectos, de manera que s’ho han fet venir bé per dilatar en el temps qualsevol decisió complicada perquè ningú, i menys esos catalanes, els amargui les vacances. A seguir esperant.

Encara no ho havia dit: tot el meu suport des d’ara a Carme Forcadell.

[Imatge: www.ara.cat]

Final de curs

Ja tenim la foto de l’any. El clic oportú en el moment oportú. Tota una senyora cap de l’oposició (tant en el sentit parlamentari com nacional) escarrassant-se en aturar les decisions històriques que, mica en mica, va prenent el Parlament, mentre tot un president de la Generalitat adopta un posat a mig camí entre pacient i irònic, com volent dir: “el que s’ha d’aguantar”.

Amb l’aprovació de les 10 conclusions de la Comissió del Procés Constituent (més l’onzena, una ridícula per innecessària apel·lació a la perspectiva de gènere, m’imagino que imposició de la CUP), el procés supera un nou escull i avança unes quantes caselles en el joc de l’oca en què entre tots l’hem convertit. El proper dau es tira a Madrid i consistirà en veure quina mena de reacció político-jurídica suscita la valenta mostra de desobediència a un tribunal desacreditat, en un context de provisionalitat governamental i període vacacional que no els ajudarà gaire.

Per part nostra, aprovades les conclusions, embastat l’Onze de Setembre (dit sigui de passada, no em sembla malament la proposta que se’ns ha fet) i agendada la moció de confiança al president Puigdemont, podem fer les maletes (qui tingui el valor de viatjar en tren o avió aquest agost) i esperar amb un punt de nerviosisme un setembre que s’espera trepidant.

[Imatge: foto M. Minocri, www.elpais.com]

La ‘nova’ Convergència

Com costa canviar les coses per dins! Convergència està duent a terme una profunda transformació en tots els seus elements constitutius, el nom, el logotip, el programa, les intencions, fins i tot els dirigents, tot el que vulgueu, però els serà difícil desprendre’s d’unes maneres de fer molt marca de la casa, molt política antiga.

La darrera mostra, ahir mateix, a Madrid. Sembla ser que alguns dels vots de Convergència (perdó, del PDC) van anar a parar a una vicepresidència del Congrés de Diputats del PP. La torna d’aquest tejemaneje és, presumptament, la garantia de poder aconseguir grup parlamentari quan reglamentàriament això no és possible. I en el moment de donar explicacions sobre aquestes pràctiques és on apareixen amb tot el seu esplendor les velles maneres de fer política.

No parlo de la incoherència que suposa per a un partit ja independentista negociar tractes i favors amb forces estatals i en una cambra també estatal d’on, si s’ha de ser coherent amb el que se’ns diu, marxarem l’any que ve. El que és profundament decebedor és que no s’admeti obertament aquest pacte i surti Homs donant voltes a la qüestió sense concretar res. Per què no deia clarament que la consecució d’un grup parlamentari és essencial per al partit, pel que suposa de major autonomia parlamentària, presència mediàtica i ingressos econòmics? Ens n’haguéssim fet càrrec i fins i tot ho podríem haver considerat una bona estratègia. Es podia haver venut la moto com una victòria de l’independentisme a la capital de les Espanyes quan semblava que de l’enemic no en trauríem ni aigua. Però no: s’ha preferit tractar de menors d’edat els votants.

Quin contrast amb l’actitud d’Esquerra que, de bon començament, va deixar clar que no entraria en aquest joc de regatejos parlamentaris en què es converteix aquella cambra (i totes les cambres, reconeguem-ho) en el moment de constituir-se. S’ha de dir tot: el partit republicà sí que té assegurat el grup parlamentari; però no dubto de que en cas de no tenir-lo hagués entrat en aquest mercadeig sense manies.

 

Reflexions nou mesos després (és molt llarg, aviso)

Sembla mentida, però aviat farà nou mesos de les eleccions del 27 de setembre. Igual que un embaràs. En aquest lapse de temps han passat moltes coses (abans també, de fet). Encara calentes les que han passat avui mateix, ja és hora de dir-hi la meva després d’un prolongat període de silenci només alterat per diversos apunts amb la CUP (ai!) de protagonista. Aquestes són algunes idees que m’han passat pel cap, una mica a raig:

* Les eleccions dites plebiscitàries es van perdre. Quan abans acceptem aquesta realitat, quan abans deixem d’autoenganyar-nos, millor que millor. L’objectiu d’aquells comicis, repetit fins a la sacietat per tota mena d’actors de l’escena política independentista, era “comptar-nos”, això és, saber qui estava a favor de la independència i qui no, donat que qualsevol referèndum o consulta legals se’ns havien prohibit i la consulta que sí que es va tolerar no reunia suficients garanties a ulls de qualsevol àrbitre internacional. Les eleccions es van perdre. Els llastimosos exercicis a què ens vam dedicar els dies posteriors, separant els “no” i els que no volien ser comptats com a “no” intentaven dissimular el que matemàticament era indissimulable: el “sí” no va arribar al 50%. Dic “llastimosos exercicis” perquè em recordaven aquests calbs, tipus Anasagasti, que es fan la ratlla ben avall per tapar-se la closca amb els cabells laterals. És lleig i el pitjor és que es nota.

* Com acabem de veure ara, i com ja vam sospitar en els convulsos dies de la investidura presidencial, no vam guanyar en vots però és que tampoc vam guanyar en escons. La CUP no té com a fita principal, preferent o incondicional la independència i, si la té, en tot cas no ho demostra en fets, més aviat al contrari. Fixeu-vos que prenen totes les decisions amb lògica autonomista: veten un president (encara) autonomista, s’oposen a uns pressupostos (encara) autonomistes… Què hagués votat una CUP als anys vuitanta amb Pujol governant? Exactament el mateix que fa ara. Podria objectar-se que, en un estat ja independent tindria el mateix capteniment (grup d’esquerres oposant-se fermament a polítiques centrades), però és que Catalunya encara no és independent per culpa, en part, d’ells. La incoherència dels seus plantejaments s’ha posat en evidència aquests dies. Un pressupost amb una notable injecció de recursos per a finalitats socials no veurà la llum per culpa de qui es queixa de que el pressupost no contempla… suficients recursos per a finalitats socials i abraçant implícitament la pròrroga dels pressupostos del 2015, encara més autonomistes i menys socials que el projecte d’enguany.

* Hem de criminalitzar els nois (i les noies) de la samarreta? No fem el joc a l’enemic comú, si us plau. Crec que per aquest vespre hi ha una convocatòria de protesta a les portes de la seu central de la formació anticapitalista. És la mena de mogudes inútils i estúpides per regalar fotos a qui més desitja veure’ns dividits i enfrontats (la profecia d’Aznar, vaja). Un exercici mínimament intel·ligent ha de consistir en comprendre bé què és la CUP, cosa no tan fàcil. Al principi, des d’aquest bloc, feia broma sobre si havia de dir la CUP o les CUP, ja que no ho tenia clar, i la facècia ha acabat donant-me una mica de llum. La complexa estructura organitzativa i funcional d’aquesta gent, la convivència d’entitats amb individus per lliure, la desigual implantació en el territori, el contrast entre unes dinàmiques municipals àgils i ben adaptades amb una altra de parlamentària, a càrrec d’un inexpert grup… tot plegat ens permeten parlar de CUPS en plural. Hi ha una CUP aprofitable. L’empat del gener va ser potser anecdòtic, però les piulades d’aquests dies, a càrrec de militants de pes com Titot i algun altre, no deixen lloc a dubtes: en els seus rengles no només no hi ha unanimitat sinó que sembla endevinar-se que sectors importants estan molt molestos amb la deriva dels darrers mesos.

* Això ens porta a retrocedir de nou al 27 de setembre i preguntar-se realment si els tres-cents-i-escaig mils de persones que van votar la CUP sabien què votaven exactament. Jo mateix vaig ser un dels molts il·lusos que van posar la formació al mateix nivell que Junts pel Sí. Llevat del vot (perquè era indivisible), van rebre de mi el mateix suport i consideració que la coalició triomfadora. Després se’ns ha caigut la bena dels ulls, i mira que era una cosa de lògica: si es presentaven en llista apart és que la seva oferta electoral, el seu projecte nacional, els seus objectius, el seu programa, eren diferents dels de Junts pel Sí. Però tots vam caure en aquella lleugeresa i ingenuïtat, típicament catalanes i de retruc independentistes, i els vam ficar acríticament al mateix sac. Un sac que s’ha demostrat que encara no té blat, ni està lligat, ni res.

* Les desavinences, enfrontaments soterranis i cops de colze per part de les forces majoritàries de l’independentisme (partits o entitats),  que han anat transcendint no haurien d’alimentar més del compte la sensació de desànim o de desinflament, bastant innegables, que el procés està vivint els darrers temps. Potser cal veure-hi el cantó positiu: si tantes ganes hi ha de figurar en un lloc preferent de sortida o de fer mans i mànigues per col·locar-se en alguna destinació institucional específica de la futura independència és que aquesta potser està més a prop i més a l’abast del que a vegades els mateixos afectats pensem.

* Deixo per un altre dia (o per mai) altres polèmiques, discussions o entreteniments de xarxa social, més que res perquè l’apunt està sortint sorprenentment llarg i s’acosta l’hora de sopar (si el senyor Mohedano aconsegueix implantar la seva reforma, que espero que sí). M’estic referint a qüestions com: què ha de ser primer, l’ou de la DUI o la gallina del RUI; o bé la proliferació de projectes de Constitució catalana, de desigual format i qualitat jurídica, que darrerament ens han envaït i que no han aconseguit altra cosa que despertar de nou la bèstia adormida de la possibilitat de fer oficial el castellà o de la conveniència d’un exèrcit.

* En el moment d’iniciar l’apunt, salta la notícia de que el president Puigdemont es sotmetrà a una qüestió de confiança. Recolzo la decisió pel que té de presa d’iniciativa política després que altres hagin abusat de l’administració del tempo polític. Que tothom es retrati i expliqui per què vota d’una manera o d’una altra i igual o diferent que segons qui. Si el president perd l’envit, cosa no descartable, eleccions de nou (sí, s’hauran de fer) i aquesta vegada ningú hi acudirà enganyat. I si el full de ruta no aconsegueix així el preuat i necessari 50% doncs no res, tornem a la casella del peix al cove. En aquest sentit, a Madrid el de la cueta té propostes interessants per qui se les vulgui creure. Per als que no, continuarem endavant fins a la victòria desitjada. No n’hi ha d’altra.

‘Quien con infantes pernocta…’

Els representants de la CUP han “plantat” el conseller Junqueras a l’hora de reunir-se amb ell pels pressupostos encara pendent d’aprovar. La raó? com a protesta per l’actuació policial en el desallotjament d’una antiga sucursal bancària de Gràcia okupada de fa temps. Què tindrà a veure una cosa amb l’altra?

Els nois (i les noies) de la samarreta continuen donant mostres de com són realment i de quant equivocats estàvem molts quan abans i immediatament després de les darreres eleccions els vam posar en el sac (de vots i de diputats) dels partidaris de la llibertat definitiva de la nostra nació. Avui ha estat la infantil rabieta contra Junqueras, ahir va ser l’aprovació d’un document posant en qüestió el suport a l’actual govern (un impresentable incompliment de contracte, per molt assembleària que hagi estat la seva aprovació), i demà serà la negociació de cada una de les partides dels pressupostos, que pot convertir-se en un autèntic calvari si cal cedir davant les exigències dels anticapitalistes. Això no és seriós.

L’ex-president Mas ha proposat retrocedir a la casella de les eleccions plebiscitàries i no em sembla malament: per guanyar-les o per perdre-les, però en tot cas sense comptar amb aquesta trepa d’immadurs que ni fan ni deixen fer.

[Imatge: www.ara.cat]