Turismefòbia (i 3)

Parlàvem l’altre dia, en aquesta sèrie estiuenca sobre el turisme, de que els seus efectes col·laterals ni són d’ara ni es circumscriuen a la ciutat de Barcelona, per molt que ara en parlem amb molta més passió i desimboltura, fins a etiquetar-lo amb l’equívoc neologisme de turismefòbia (i no turismofòbia com diu tothom). Ja fa molt temps que l’acció del capitalisme, és a dir la versió exagerada i contraproduent del liberalisme econòmic, va anar fent malbé mica en mica el que en principi era una forma lògica i raonable de creació de riquesa, de donar a conèixer nous territoris o de posar en contacte societats diferents, que això hauria de ser, idealment, el turisme. Unes pràctiques basades en munyir la vaca tant com es podia o esprémer la llimona fins a deixar-la sense suc van donar com a resultat el que ja sabem: invasió del territori, molts visitants concentrats en unes poques zones i en uns períodes de temps molt concrets, baixa qualitat en el servei, treballadors sense qualificació i mal pagats… Parlem del més prototípic dels nostres turismes, el de sol i platja, de lluny el més rebutjat o com a mínim qüestionat. Donada la veu d’alarma, van anar sorgint receptes:  desestacionalitzar, apostar pel turisme d’interior, potenciar les alternatives al sol i platja (turisme cultural, enoturisme, gastronòmic…), fomentar la reconversió de l’oferta hotelera elevant-ne els nivells de qualitat i promovent-ne la gestió sostenible, apostar per la professionalització del sector…

És innegable que tant el sector privat com l’administració han fet coses els darrers anys però també que queda molt per fer: el món, la societat, les tecnologies van més de pressa que els responsables de planificar i implementar millores al sector. Així estem a Barcelona: quan s’ha començat a prendre les mides a la bèstia ja feia temps que les noves formes de gestió empresarial i de comunicació digital s’havien àgilment instal·lat mentre l’administració (o les administracions, que aquest és un altre problema) continuen amb la seva política erràtica de pedaços, presoners d’una visió limitada del problema o de prejudicis ideològics.

Ara, en plena canícula i en moment delicat (per decisiu) de la política catalana, salten les accions d’Arran. M’alineo amb tots aquells que opinen que són unes actuacions completament contraproduents i fora de lloc, però també que tenen la virtut de posar el dit a la nafra i apuntar al centre del problema: una especulació immobiliària que no respecta veïns, barris, comerços i maneres de viure, un enfrontament forçat entre dos col·lectius (el visitant i el nadiu) que es salda sempre a favor del primer i, finalment, la conversió de l’escenari resultant en un parc temàtic aclaparador, molest, car, antiestètic i sense els motius d’interès que, en puritat, justifiquen la visita a la ciutat.

Què s’ha de fer? Sempre he cregut que el turisme, donada la seva gran transversalitat sectorial (economia, serveis, seguretat, cultura…) i subjectiva (protagonisme tant de les administracions públiques com dels agents socials), era una qüestió “de país” o, en el seu cas “de ciutat” (i en poques setmanes potser “d’estat”). Tots els actors han de ser cridats a proposar, consensuar i implementar les actuacions estratègiques que facin falta. Ja tenim estudis, diagnòstics i propostes de solucions emesos pels diferents organismes acadèmics, entitats o estudiosos del nostre país, que són d’un gran nivell. Però abans el que farà falta és una més gran altura de mires per part de tothom. Serà possible aconseguir-la?

[Imatge: www.eldiario.es, foto Sándra Lázaro]

Turismefòbia (2)

Explicava a l’anterior apunt que el turisme era una mena de confluència d’interessos que deixava rèdits a tothom fins que va començar a créixer desmesuradament, acabant per convertir-se en un monstre que enllarda territoris, societats i sistemes de vida, generant desigualtats socials, depredacions naturals i invasions culturals i provocant, amb més o menys raó, conflictes, queixes i protestes.

He dit amb més o menys raó perquè hi ha un factor important que causa que ara parlem tant de “turismefòbia” per referir-nos als aspectes més qüestionables del turisme, i és que ara qui pateix de ple les seves conseqüències és, pel que fa al nostre país, Barcelona. Fidels a una arrelada visió centralista de la realitat, per als mitjans de comunicació el que ocorre, perjudica o importa a Barcelona, ocorre, perjudica o importa a Catalunya: igual que amb la meteorologia, quan el turisme ha començat a provocar problemes a la ciutat, amb el creixement exponencial de visitants després del boom dels Jocs Olímpics, l’opinió pública i publicada ha elevat el problema a la categoria de primer nivell i ha començat a ser l’altaveu des de les protestes veïnals fins a les tristes punxades de rodes de bicicleta de l’altre dia. Però el problema ja venia de lluny. No cal remuntar-se a la desaparició de les formes tradicionals de vida als pobles de la Costa Brava i la transformació d’aquestos en hàbitats al gust de barcelonins i europeus: fet i fet, eren unes formes de vida rural (pescadors, però també pagesos per exemple) en clara regressió a tot arreu que justificava la seva substitució per altres modus vivendi. Fet i fet, és el gran argument que sempre se’ns presenta, i raó no falta, per defensar el turisme: la creació de riquesa, de llocs de treball i bla, bla, bla.

No cal, per tant, remuntar-se a aquells temps amb cases de pescadors reconvertides en boîte-discoteques d’un dia per l’altre, per a sorpresa de ments no prou preparades per segons què. Més aviat penso, sense sortir-me de l’àmbit costaner, en cridaneres disfuncions provocades per un turisme en creixent expansió que, en no arribar a la relativament plàcida Barcelona de fa alguns anys, no eren prou mereixedores d’atenció informativa o d’objecte reflexiu. Parlo d’ocupació intensiva i extensiva de la primera línia de costa, de totxo i de ciment, d’alçades exagerades, d’apartaments-nínxol d’estètica discutible, de desaparició de l’arquitectura tradicional. Parlo també de grups d’estètica encara més discutible, envaint de forma desordenada els carrers de Salou o de Lloret de Mar, atrets per la bonança climàtica, previ pagament de packs sospitosament barats que ho incloïen tot, viatge i pensió completa. Parlo de sorolls, baralles, borratxeres, balconing, fenòmens més antics del que alguns xaves es pensen. D’això no se’n parlava tant, a Barcelona, però era la mateixa fórmula que ara tant preocupa a la capital: exprimir al màxim una fórmula que dona beneficis a curt termini, sense sensibilitat pel territori, el paisatge, la convivència o la cultura locals. Era aquell turisme de sol i platja que començava a grinyolar i a donar símptomes de fatiga. Un turisme que es desenvolupava sota l’etiqueta de “destinacions madures”, i al qual calia buscar-li solucions. I sí, alguna cosa es va intentar fer.

(continuarà)

[Imatge: www.singlesbarcelona.es]

Turismefòbia (1)

Posa una fòbia a la teva vida. Si un col·lectiu, país, sector econòmic o persona no pateix una fòbia, no és ningú. Enguany es porta molt la turismefòbia, no se sap si magnificada com un element més d’una tardor que es presenta políticament molt intensa o bé per la necessitat d’omplir pàgines informatives i minuts televisius amb carnassa mínimament interessant.

Em donava una certa mandra opinar sobre l’assumpte, potser per la complexitat del que planteja, cosa que en conseqüència obliga a pensar més del compte, activitat francament heroica en els xafogosos dies que estem patint. Sembla, però, que la treva meteorològica ha arribat i potser és el moment propici per parlar del turisme, dels seus pros i dels seus contres. He dit més amunt complexitat i dic ara pros i contres i aquesta és la primera clau: certa opinió pública no ha assumit això i s’ha llençat a convertir el debat sobre el nostre turisme (i en molt bona part del turisme a tot arreu) en un exercici maniqueu de bons i dolents, de blancs i de negres, de tot o res. D’aquí a sorgir el mot turismefòbia, ara que les fòbies campen per tot arreu, només ha calgut donar un pas.

Comencem pel principi. El turisme, com tot a la vida, és una realitat ni bona ni dolenta per se: simplement és. Ningú no es va inventar aquest fenomen econòmic i social en un garatge, ni es va decidir secretament en un despatx, sinó que va anar sorgint i desenvolupant-se, casi imperceptiblement, fruit de la trobada o complementarietat de dos interessos. Per una banda, el de les persones per viatjar i conèixer nous paisatges, realitats, cultures o experiències (el desenvolupament dels mitjans de transport al segle XIX i la generalització del dret social a les vacances al segle XX hi van contribuir-hi decisivament). Per l’altra, l’oportunitat (que va acabar esdevenint necessitat) dels llocs de destinació per explotar econòmicament les necessitats que aquells visitants demandaven, primer allotjament, restauració o transport i més endavant oci, cultura o articles de consum.

Explicat així, el turisme seria, i potser ho va ser en altres èpoques, una feliç troballa o fórmula perfecta on tothom sortia guanyant. Els que tenim una certa edat encara recordem, fins i tot si no vam tenir prou oportunitats de gaudir-les, imatges o experiències lligades al turisme que transmetien optimisme i positivitat: platges no massificades, destinacions realment exòtiques o originals, uns visitants que aportaven contrast i modernitat en una època ben fosca… fins i tot els souvenirs i les postals Escudo de Oro tenien la seva gràcia. Tot era previsible i contingut, potser ingenu o naif, però no problemàtic ni generador de grans queixes. Què ha passat en poques dècades perquè aquest sector fonamental en la vida de qualsevol societat hagi donat la volta com un mitjó? Podríem parlar d’una “barroquització” del fenomen? O potser més aviat allò tan rebregat de “morir d’èxit”? Les platges estan impossibles de gent, allí on encara queda sorra, plenes de venedors cridaners i de rafles. Per trobar una destinació original o cal tenir molta sort o molts diners: la globalització en tots els seus sentits, des de la llengua fins als usos culturals, des dels comerços fins a la gastronomia, inunda qualsevol racó del món, llevant-li, per tant, el recurs bàsic que justificava la seva visita: la diferència o el contrast amb el lloc de residència. Per la seva part, els visitants (que tots anomenem turistes, mot esdevingut pejoratiu, o directament guiris) ja només són una gernació que fa nosa al carrer (van a pas de tortuga, com és natural), que gasta poc i que fa molt de soroll (el que no fan al seu país, per cert). Dels souvenirs ben poca cosa es pot afegir, com no sigui que encara no ens hem tret de sobre l’estupor que provoca veure barrets mexicans en basars indis: un producte equivocat venut en comerços aliens a la tradició local, tot un atemptat a la lògica del que hauria de ser el turisme ideal. Per què hem arribat a aquest punt?

(continuarà)

[Imatge: imatge hosteltur.com; cadenaser.com]

Això és un no parar

A aquestes altures de la pel·lícula, no tinc cap mena de dubte d’una conxorxa contra el funcionament normal dels serveis públics a Catalunya. No sóc un conspiranoic, ni molt menys, però que algú m’expliqui si és realment una casualitat que en una societat, i de forma successiva, hi hagin problemes al control de passaports a l’aeroport, després una vaga de metro (els dilluns!), després la dels taxis, i ara la dels vigilants de seguretat del mateix aeroport, aquells que, de forma cansina i repetitiva, ens recorden que ens hem de treure relojes, cinturones, las llaves del coche… Una vaga que està provocant cues de més d’una hora, pitjor que a Port Aventura, i notables inconvenients.

No parlo ja dels retards habituals de Rodalies. Només falta algun col·lapse a les autopistes per tal d’arrodonir-ho. Millor no cridar el mal temps. És altament il·lustratiu com cada administració i cada formació política, amb competències o no en els diferents incidents, ha reaccionat implicant-se, criticant-ho, rentant-se les mans o desviant culpes al del costat. Per tenir-ho en compte.

La vaga dels vigilants de seguretat sembla ja la tempesta perfecta, per les dates i per la manera de plantejar-la, que preveig que no tindrà un recorregut tan dramàtic com alguns auguren. Tot i així, si realment hi ha una mà negra rere la singular protesta (no per les reivindicacions laborals, que semblen justes, sinó pel fet de que només es dona a l’aeroport del Prat, ja és curiós), i aquesta protesta s’eternitza tot l’agost, petarà a la cara de qui més s’ho mereix. Serà una altra dada, una més, a tenir en compte quan el diumenge 1 d’octubre ens acostem a les urnes.

Canviant una mica de terç, si realment les condicions laborals d’aquest col·lectiu laboral són tan lamentables com diuen, és preocupant que la seguretat de tots els viatgers depengui d’uns treballadors que cobren només 900 euros mensuals, que pateixen uns torns inacabables i que tenen dificultats per menjar o per anar a fer un pipí… Són els que han d’estar ben segurs de que, entre els milers de viatgers que passen cada dia per aquella mena d’arc de triomf amb llumetes, no se’ls coli algun boig amb intencions perverses. És per no estar gaire tranquil, la veritat.

[Imatge: Vilaweb]

Amics per sempre?

Avui fa vint-i-cinc anys de l’obertura dels Jocs Olímpics a Barcelona. Com ja està passant de fa temps amb la transició política, ara toca revisar críticament aquell esdeveniment esportiu i posar-lo a caure d’un burro. És fantàstic: el que fins fa quatre dies concitava una aprovació majoritària, de cop i volta li surten mil pèls als ous: especulació urbanística, espanyolització… res que no se sabés, però que ningú no es preocupava de posar-ho en valor en el mercat de la disputa pública. Potser perquè, com en el cas de la transició espanyola, la realitat dels Jocs de Barcelona no va ser ni exemplar ni modèlica però va ser l’única possible, ateses les complexes circumstàncies que els rodejaren. De manera que trobo una mica sobrers aquests blasmes generalitzats contra Barcelona’92.

Amb una excepció: la razzia contra independentistes (la “garzonada”). En el moment de produir-se, la meva reacció va bascular entre un desig no especialment vehement de que els deixessin anar de seguida (en aquella època jo militava a ERC) i l’íntima convicció de que “alguna cosa hauran fet”. Vint-i-cinc anys després, i a la vista de les informacions que han anat apareixent sobre aquell cas, m’avergonyeixo sincerament d’aquella actitud meva: jo, i una majoria de la societat no érem prou conscients d’aquella flagrant violació de drets humans,  una mostra tenebrosa del que, amb els anys, s’està convertint en una practica cada vegada més habitual.

Per la resta, els Jocs van tenir els seus aspectes bons i dolents, i això ja va a percepcions, opinions i gustos de cadascú. No em va agradar el Cobi i tota aquella estètica infantiloide de Mariscal, i sí que em va agradar Freddy Mercury i Caballé cantant a la meva estimada ciutat de naixença. No em van agradar els Manolos o les sevillanes i sí les tenores de l’orquestra daliniana. També cal valorar el paper dels voluntaris, la molt bona organització i l’absència de grans corruptel·les (fins ara, i creuem els dits).

No he parlat d’esports en concret perquè no és una cosa que segueixi massa, i menys si els seus protagonistes ho són sota una bandera concreta si us plau per força, de manera que no sóc capaç ni tan sols de recordar noms o equips concrets i associar-los a una gesta o una anècdota. En tot cas no vaig assistir a cap de les competicions que es van celebrar. Sí que em vaig desplaçar un vespre a Barcelona per viure en directe aquest vaporós concepte anomenat “esperit olímpic”, i sí, es vivia un ambient joiós i distès en la gent que anava i venia pels exteriors de l’estadi olímpic, sota la torxa olímpica. Ara ens expliquen, com a gran cosa, que allò de L’arquer i la fletxa encesa ja estava preparat perquè no fracassés: jo sempre en vaig estar convençut, però era una altra de les coses que se’ns va amagar o tergiversar i que justifiquen, d’alguna manera, la relectura que estem vivint aquests dies de l’aventura olímpica.

(Imatge: www.enciclopedia.cat)

 

Estimar la justícia, odiar la iniquitat

Ahir a la tarda es presentà al Seminari de Tarragona el llibre Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni fidel (1943-2013), recull de les conferències que fa tres anys es feren amb motiu del setantè aniversari de la mort del recordat eclesiàstic cambrilenc. Bona taula d’oradors: l’arxiver Manuel Fuentes, l’arquebisbe Pujol, l’historiador Solé i Sabater i l’editor de l’obra, Manuel Rivera. Especialment interessant el tercer, ben conegut de fa anys a través de llibres i d’intervencions en tota mena de mitjans de comunicació per la divulgació dels anys trenta, aquest període de la nostra història tan dramàtic de recordar i difícil d’abordar amb objectivitat. Tant Solé com Fuentes van posar de relleu la complexa situació, paradoxal fins i tot, amb què es va trobar un sector de la nostra societat que participava doblement del catolicisme i del catalanisme i que, en definitiva, patí una persecució també doble. El cas més paradigmàtic seria Carrasco i Formiguera si bé ahir, per raó del lloc on ens trobàvem, els intervinents i el protagonista del llibre, de qui es parlà va ser del cardenal Vidal i Barraquer, aquell personatge mirat amb recel per les autoritats republicanes però també per la poc evolucionada Església espanyola, perseguit pel faisme revolucionari, crític amb la carta col·lectiva de l’episcopat, que no signà i mort a l’exili per “estimar la justícia i odiar la iniquitat”

El record popular del cardenal Vidal va tenir un moment culminant el 1978, quan les seves despulles tornaren a Catalunya, procedents de l’exili suís, per ser enterrades a la catedral tarragonina. Aquella data, viscuda amb gran intensitat col·lectivament, en un moment de plena recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions catalanes, la recordo especialment. El trist periple del “Cardenal de la Pau”, com se’l coneix, acabava amb tota justícia a la diòcesi que governà, deixant-nos el mestratge del que hauria de ser un prelat: independència política, prudència en el govern, amor al país i a la llengua. Em pregunto com cotitzen aquests valors en l’actual jerarquia eclesiàstica catalana.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Foc ben poc joliu

Tornen a acumular-se les males notícies a la nostra soferta Europa. Intercalats entre diversos atemptats presumptament de filiació político-religiosa, dos dramàtics accidents han costat la vida a més d’un centenar de persones, i tots dos han tingut per protagonista el foc: l’edifici de Londres i les muntanyes de l’interior de Portugal. Els fets no han tardat en desfermar les protestes i la cerca de responsables i culpables. Com és la gent! No parlo de la desesperació dels afectats en les primeres hores, sinó d’aquesta pràctica tan habitual de picar ben amunt quan passen coses d’aquestes. Li ha tocat a Theresa May: potser sí que és reprovable la poca celeritat en fer costat a les víctimes, però també caldria tenir en consideració que les darreres setmanes no estan essent gaire plàcides per ella. No l’estic defensant, off course, però que l’edifici estigués recobert d’un material concret no sembla que ho hagi d’assumir ella personalment. Ja ho decidiran les investigacions que toquin. A Portugal, igual, i perdó per la rima. Aquí, com que el primer culpable va ser la mare naturalesa, en forma de “tempesta seca” com s’han encarregat d’explicar molt bé els meteoròlegs de TV3, els dards contra el govern de torn ho han estat per no tenir ben organitzats els operatius d’emergències, que no van poder evitar unes carreteres convertides en esgarrifoses trampes mortals. Un govern, per cert, d’esquerres, tot el contrari del de la senyora May: en aquest deplorable joc de llançar-se en cara les culpes, tothom rep.

Canviant de terç, aquestes notícies sobre focs devastadors ens arriben en el pitjor moment, quan tothom es prepara per rendir-li l’anual homenatge. Mana el calendari i s’apropen revetlles, fogueres i focs artificials, amb el seu doble missatge d’experiència tradicional (a preservar) i de pràctica perillosa (a prevenir). Que el foc té tirada en la nostra societat és un fet indiscutible. Ara, a Tarragona s’està intentant recuperar les falles, que als anys trenta van tenir un cert predicament. És d’esperar que si finalment reneix aquest fenomen (dir-ne tradició és exagerat), tota precaució sigui poca i que el foc joliu, com diu aquella cançó tan cumbaià, cremi, cremi amb gran delit. I ens alegri la nit, clar.

[Imatge: falla a Tarragona, 1933; foto Chinchilla, delcamp.cat]

El mossèn que sempre va ser el mateix

Commemorem enguany el centenari del naixement, a l’Espluga de Francolí, del capellà i escriptor Ramon Muntanyola i Llorach. Per aquest motiu s’han organitzat multitud d’actes arreu del territori on va desenvolupar la seva intensa activitat pastoral i literària, com per exemple la conferència d’avui al Seminari tarragoní impartida per Manuel M. Fuentes, director de l’arxiu diocesà, i presidida per l’arquebisbe Pujol i David Rovira, alcalde espluguí.

A Mossèn Muntanyola li va tocar viure una joventut plena de peripècies, incloses la seva detenció durant la guerra, l’assassinat de diversos familiars, un exili a França i una estança a Mallorca, a la zona franquista, abans de ser ordenat i destinat a diverses poblacions de l’arxidiòcesi. Malgrat aquestes vicissituds, el seu tarannà sempre va ser de concòrdia i de reconciliació, en la línia del cardenal Vidal i Barraquer, de qui va ser biògraf. Buscà la proximitat amb els feligresos i una de les eines per aconseguir-ho fou l’impuls de diverses publicacions, com un Full parroquial o la revista Ressò, sempre en català. La defensa i promoció de la llengua va ser una altra de les constants de Muntanyola, que es concretà en una remarcable producció poètica que culminà amb el nomenament com a mestre en gai saber en uns Jocs Florals. La seva darrera destinació diocesana, als anys 60, fou Salou. Com que ell provenia de pobles més petits i rurals i anà a un lloc que començava a destacar com un important punt d’atracció turística, hom assegura que va afirmar: “he passat del cul del món a un món de culs”. Si non é vero, é ben trobato.

Com ha recordat Fuentes a la conferència d’aquesta tarda, Muntanyola va passar a la posteritat com un home que “sempre va ser el mateix”, és a dir, conservà les seves qualitats humanes, literàries, de servei a la seva gent i de fidelitat al seu país i a la seva llengua. Tot un exercici de coherència, virtut de la qual n’està tan mancat el món dels nostres dies.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

 

 

I la vaca fa mu

En l’inexorable procés d'”humanització” creixent dels animals, propi de les darreres dècades, al goril·la Floquet de Neu o a la carpa Juanita caldrà aviat afegir la vaca Margarita en el selecte club de bèsties nostrades dignes de passar a la història o, qui sap, de tenir entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana.

L’esmentat bòvid, com és ben conegut, està protagonitzant aquests dies una d’aquelles notícies que abans en dèiem “d’interès humà”, només que en aquest cas és “d’interès animal”. Resumint molt, la Margarita no té els papers sanitaris o veterinaris en regla i, dura lex, sed lex, ha de ser sacrificada. La societat civil, cada vegada més sensibilitzada i conscienciada en favor dels drets dels animals (vist que amb els de les persones ja no hi ha res a fer), s’ha mobilitzat amb les armes a l’ús (xarxes socials, signatures, etc.) per indultar-la.

Jo, que no sóc gens d’animals, però gens, estic plenament a favor de salvar la vida de la pobra Margarita, digui el que digui la reglamentació (segurament europea). No acabo d’entendre a què treu cap el sacrifici de l’animal, sempre que estigui controlat i aïllat de qualsevol perill potencial de malaltia o contagi, objectiu m’imagino d’aquesta rígida legislació. Lamentablement, el col·lectiu de suport no ha ajudat per ara a què les coses acabin bé, perquè ha traslladat la vaca de Tortosa a Marçà, sense demanar cap permís. Han tirat pel dret. Totes les consideracions per un únic animal; les mateixes que no es tenen per la humanitat en general. Crescut en la convicció de tenir tota la raó, el lobby animalista hauria d’entendre que la vida i el benestar dels animals, plenament defensables, tampoc han de ser sempre un valor absolut al qual sotmetre qualsevol mena de consideració.

No dubto que la Margarita acabarà salvant-se, però si no és així, preparem-nos perquè la venjança del PACMA power pot ser terrible.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

‘Bic Naranja escribe fino’

Avui toca solidaritzar-se amb els treballadors de la fàbrica de Bic Graphic de Tarragona, que aquests dies estan en lluita contra l’ERO que ha plantejat aquesta multinacional, una decisió que suposaria l’acomiadament del 36% de la plantilla.

No és usual que en aquest bloc es toquin temes laborals o sindicals, però avui cal fer una excepció perquè l’empresa que protagonitza aquest apunt té una significació molt especial per a mi. De fet, la Bic és la “culpable” de que un barceloní com jo es convertís en tarragoní, aviat farà 49 anys, quan els treballadors de les oficines que l’empresa tenia al carrer Maestro Falla de Barcelona, entre ells el meu pare, foren obligats a traslladar-se a la fàbrica de Tarragona, al Polígon d’Entrevies, rodeados de campo donde respirarán aire puro segons els va assegurar un directiu, no sabem si amb conyeta o què.

La Bic és coneguda sobretot pel seu producte estrella, el bolígraf, present a cases, negocis i escoles (Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal), un invent que no derrama, ni derrapa (no com les porqueries que fan ara) i que va estar no sé quants anys mantenint el mateix preu, segons publicitaven. Al Bic Cristal el van seguir altres estris de papereria, com el bolígraf de quatre mines (molt gruixut i on el verd no s’usava mai) o els retoladors de deu colors, per passar després a una variada i insospitada gamma de productes: encenedors, maquinetes d’afaitar, samarretes… fins i tot planxes de windsurf.

Aquella època d’esplendor de la Bic ha passat a millor vida i el negoci, sotmès com tots a les servituds de la globalització econòmica, es veu obligada a prendre decisions difícils i potser inevitables. Es busca un pla de viabilitat, nous productes, línies innovadores… Tot serà benvingut si afavoreix la plantilla de treballadors en risc de perdre el seu lloc de treball. El meu pare podia haver estat un d’ells: només per això ja compten amb la meva solidaritat.

[Imatge: www.bicworld.com]

Superant un altre port de muntanya

Ens informen que la Volta Ciclista a Catalunya, que aquests dies recorre carreteres, ports i revolts de la nostra geografia, ha decidit canviar el protocol de lliurament de premis al final de cada etapa, tot prescindint de la figura de les hostesses, aquestes xiques joves i de bon veure (sempre segons una presumpta apreciació majoritària de la societat) que no tenen altra funció que fer dos petons a l’esforçat guanyador i lluir bodi i somriure profidén. Les dues hostesses han estat substituïdes per un hereu i una pubilla de la població que hostatja l’esdeveniment, en un lloable intent de preservació de les nostres tradicions.

Ho trobo molt bé. La figura de la hostessa, amb aquell posat forçat i sense utilitat aparent, com de gerro amb flors o de mona de Pasqua, és una figura a deixar enrere pel que té discriminatori i xaró, i celebro que un esdeveniment esportiu tan conegut com el nostre sigui un abanderat en l’eliminació d’aquestes pràctiques. És d’esperar que altres conteses esportives similars, penso en el Tour o la Vuelta però també en la Formula 1 o les grans lligues europees de futbol acabin adoptant decisions similars, si no ho han fet ja.

Ara, que si realment volem que l’esport entri al segle XXI, pel que a l’igualitarisme sexual es refereix, potser que fóssim coherents al cent per cent i no féssim discriminacions, almenys en els esports col·lectius. Meitat homes i meitat dones als equips de qualsevol disciplina esportiva. Si es fa a les llistes electorals, si es pretén fer als consells d’administració de les grans empreses, per què no s’hauria de fer en un equip esportiu? Aquí no hi ha d’haver paritat? Per què no?

[Imatge: www.purociclismo.es]

Tan dèbils, tan petits, tan intel·ligents

“És clar que les dones han de guanyar menys que els homes, perquè són més dèbils, més petites, menys intel·ligents”.  Aquesta frase va ser proferida l’1 de març de 2017 (no del 1917 com podria semblar), i no en una tertúlia particular entre garrulos de nivell diguem-ne limitat, sinó en seu parlamentària (europea). L’autor d’aquesta afirmació respon al nom de Janusz Korwin-Mikke, és diputat polonès i el seu currículum està trufat de mostres que deixe’l anar: comentaris racistes, fer la salutació nazi a l’hemicicle del Parlament europeu o qualificar els refugiats de “brossa humana”.

Més enllà del rebuig, l’escàndol o la condemna que puguin suscitar afirmacions com aquesta (una diputada espanyola li va parar els peus: “jo estic aquí per defensar les dones d’homes com vostè”), convé posar el focus una mica enrere. El Korwin aquest forma part d’un partit que va treure a les eleccions del seu país un 7,2 % de vots i, atenció, fou el primer partit entre els joves de 18 a 25 anys. Què ha passat a Polònia perquè la generació que, en teoria hauria d’estar més conscienciada i compromesa amb la igualtat de les persones i contra qualsevol forma de discriminació humana, aposti per aquestes formacions extremistes i polítics impresentables?

I el que val per Polònia pot estendre’s a tota Europa. L’ascens de tota mena d’ideologies (o d’absència d’elles) populistes, maniquees o “anti”, perceptible a cada convocatòria electoral, no és un fracàs en tota regla de les ideologies tradicionals, del bonisme educatiu i del progressisme ineficaç de correcció política, paritats a cop de decret i perversió del llenguatge?

Avui és el dia internacional de la dona. Un bon moment per reflexionar sobre una qüestió que a tots ens interpel·la. Demà també.

[Imatge: Parlament Europeu, www.donesdigital.cat]

 

Per què no ens tranquil·litzem una mica?

Han coincidit en l’actualitat estatal dos esdeveniments que han aconseguit crear enrenou mediàtic i social, contribuint així a fer que els temps que ens ha tocat viure siguin encara una mica més convulos. Les dues notícies van de conflictes entre maneres dispars de concebre la llibertat d’expressió, els sentiments religiosos, els posicionaments ideològics i els interessos socials.

La primera és el tour que intenta fer per l’estat, de moment amb obstacles, un autobús publicitari contra les noves polítiques de normalització de la transsexualitat des de la infància; ja se sap, allò de relacionar homes amb penis i dones amb vulva i sanseacabó. La patrocina una associació integrista catòlica d’incert finançament i fosques connexions. La pretensió d’aquesta gent està topant amb la resolta oposició dels municipis, d’ajuntament progressista tots ells, per on havia de passar la comitiva, que n’han prohibit la circulació invocant la legislació contra la discriminació LGTB.

La segona notícia és el rebombori que ha causat el guanyador del concurs de la Gala Drag de Las Palmas, amb una atrevida recreació de dues advocacions religioses catòliques (una marededéu i un crucificat). L’oposició a aquesta actuació ha estat encapçalada pel bisbe de la diòcesi que ha arribat a afirmar que quan la va contemplar va sentir més tristesa que el dia del tràgic accident de Spanair entre Madrid i Las Palmas (després ha retirat aquesta desafortunada comparació).

Les dues notes d’actualitat han generat els darrers dies, com s’ha pogut comprovar als mitjans de comunicació (no diguem a les xarxes), opinions enfrontades, airades protestes, sortides de to, amenaces d’accions judicials… en un context fortament maniqueu, intolerant i sectari.

N’hi ha per tant? La propaganda de l’autobús aquest dels penis i les vulves podrà ser (i ho és) anticientífica i reaccionària, però no acabo de veure on és el delicte “d’odi als transsexuals” que s’està brandant contra aquesta acció. Que és contraproduent i no ajuda gens a una problemàtica molt concreta (i fins ara poc coneguda) d’alguns infants, és de calaix, però ¿cal prohibir la seva lliure circulació per pobles i ciutats?

Passa igual amb el xou carnavalesc de la drag canària. És evident que haurà molestat a un sector de la població, a les seves creences religioses o els seus sentiments, però ¿cal confrontar-hi apassionades cartes episcopals o amenaces de querelles? Jo crec que no: la transgressió és part consubstancial del carnestoltes i aquest “passar-se de la ratlla” puntual pot ser contemplat amb una saludable mostra de tolerància. El número, per cert, estava molt ben treballat i era estèticament potent.

En ambdós casos s’ha posat en qüestió la llibertat d’expressió en nom d’unes idees, equivocades o no (cadascú pensa el què vol) defensades amb un excés d’intransigència o de possessió de la veritat absoluta. Per què no ens tranquil·litzem tots plegats? Per què no som més tolerants amb les maneres de dir i de fer dels altres?

[Imatge: www.laprovincia.es]

Com els crancs

El món al revés de com ens l’han estat venent. Resulta que els actuals formats digitals de conservació documental (sigui en discos durs o artefactes més perifèrics, sigui a això que en diuen núvol) tenen una vida útil relativament curta. Passats pocs anys es desintegraran; vaja, que s’autodestruiran, com passava en aquella sèrie televisiva de la nostra infància (Misión imposible, potser?). Jo ja havia llegit alguna cosa sobre el cas i m’havia deixat una mica estupefacte: el que, en teoria, eren avantatges (megas, o gigas, o el que sigui, de dades i d’informació que no ocupen lloc i que està a l’abast de tothom de manera instantània) no serveix de res perquè s’anirà degradant en pocs anys.

La meva estupefacció o, si preferiu, el meu neguit s’ha vist avui confirmat amb el comentari contundent d’un company de feina sobre la qüestió: “ens han estat enganyant, ens havien dit que la digitalització era la solució definitiva, i no!” ha exclamat quan, en to col·loquial, he encetat el tema de la disjuntiva entre paper i suport digital. “Encara en tenim massa, del primer”, havia dit jo, i resulta que potser la societat es veurà obligada a anar enrere, com els crancs, i apostar de nou per l’humil paper que, malgrat la humitat, els insectes o els problemes d’espai i seguretat que ocasiona, és capaç d’aguantar com un campió anys i panys, quan no segles.

La paradoxa dels formats digitals i del paper confirma una llei no escrita segons la qual com més antic és el suport documental, més aguanta: pensem en els resistents pergamins medievals o en els papirs de les primeres cultures, i ja no diguem les pedres gravades encara més antigues. No deixa de tenir gràcia: mentre s’esborren els arxius pdf de sofisticats i potentíssims ordinadors (m’imagino que per evitar-ho caldrà fer-ne còpies cada ics anys), el Codi d’Hammurabi continuarà impertèrrit amb la seva informació sense haver patit durant mil·lenis ni una rascada, com qui diu.

[Imatge: Viquipèdia]

Zygmunt Bauman (1925-2017)

Aquest bloc no es titula Les aigües turbulentes perquè sí. Ho vaig explicar en el moment de crear-lo, aviat farà deu anys. A part d’agradar-me aquesta cançó de Simon & Garfunkel, les aigües turbulentes són una potent metàfora del moviment ràpid, caòtic i imprevisible del món i de la societat en què m’ha tocat viure i sobre els quals hi he dit la meva tots aquests anys. Sense ser-ne conscient, potser de forma intuïtiva, estava reflectint en certa manera una idea de “modernitat líquida”, els individus enfrontats a una societat canviant que s’ha anat desprenent dels compartiments estancs polítics, socioeconòmics, religiosos o sexuals d’abans.

Bé doncs, el teoritzador d’aquesta idea de la modernitat líquida, el polonès Zygmunt Bauman, acaba de morir als 91 anys en plena forma intel·lectual i deixant-nos un important llegat ple de saviesa en els camps del pensament, la filosofia i la sociologia. Heus aquí algunes frases seves:

(Sobre els mestres) “Les virtuts del caràcter, de la moral, de la integritat, de la simpatia o de la comprensió, que no estan directament connectades amb la transmissió de coneixements, són vitals”.

(Sobre la por col·lectiva) “Jo espanto la gent perquè deixin d’estar espantats i facin alguna cosa”.

(Sobre la revolució) “La gent no pensa en termes de bona societat, la gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil. No tenim l’entorn social que necessita una revolució”.

(Sobre el poder polític) “Els poders es guien per les oportunitats, per més beneficis, per accionistes, per resultats econòmics millors, i eviten les qüestions que tenen en consideració les institucions polítiques: la salut, l’educació, la qualitat de vida, etc. El poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors”.

(Sobre l’humor, parlant d’ell mateix): “És ironia. La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant”.

(Sobre el secret del seu èxit) “Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment”.

[Cites extretes d’Entendre el món amb onze pensadors contemporanis, de Carles Capdevila; imatge: www.ara.cat, foto, Francesc Melcion]

Nadal malgrat tot

Ja torna a ser Nadal (“les festes”, com es diu ara, no fos cas que algú intuís el seu origen religiós). No serà que ens hagi arribat d’imprevist: a l’agost ja venen la loteria dels veïns, a l’octubre tots els negocis, des dels grans magatzems de la Plaça Catalunya fins al més claustrofòbic basar xinès, ja es posen neguitosos, i a finals de novembre alguns carrers de les nostres ciutats ja llueixen unes tristíssimes il·luminacions, una pàl·lida (mai millor dit) imitació del que foren en altres èpoques.

Ho sento, però no puc evitar treure l’artilleria pesada quan arriben aquestes dates. Hi ha més coses que ens desagraden, a mi i a molta més gent: el consumisme desaforat (amb crisi o sense), la creixent laïcització de les festes (es miri com es miri, Nadal, Sant Esteve, els Innocents o els Reis són dates cristianes, què hi farem) unida a una desnaturalització de les tradicions (des dels pessebres neo-post fins a la grollera manipulació dels reis d’Orient, passant per invasions diverses en el terreny gastronòmic), i podríem seguir.

Oh, sí, són dates de pau i amor, ja me n’oblidava! Pertoca, doncs, acabar l’apunt de forma positiva. Comprovar que podem celebrar-ho en companyia dels éssers estimats, felicitar-se per tenir amics que s’enrecorden de nosaltres, constatar que hi ha tradicions que sí que revifen… No tot està perdut. Hi ha partit. Bon Nadal a tots!!!

[Imatge: pessebre de sorra de la platja de Las Canteras, a Las Palmas de Gran Canària, que enguany celebra els deu anys; foto: belendearena.es]

Costures a flor de pell

“És una mica dura”, m’avisa a l’entrada de l’exposició la noia (una coneguda de fa molts anys), mentre me n’ofereix el prospecte. El comentari és un pèl exagerat, tot i que el tema de l’exposició fotogràfica és sensible: el càncer de mama.

Es tracta d’un projecte del fotògraf holandès Koen Suidgeest, que va convèncer fins a dues-centes dones que havien patit la malaltia perquè posessin per a ell mostrant els pits amb les cicatrius o marques deixades pel procés curatiu. I una selecció d’aquestes imatges són les que s’exposen: dones de totes les edats, somrients i desinhibides, després d’haver passat amb èxit el dolorós procés patit. Una autèntica lliçó de coratge per a tots.

La foto de dalt és una de les exposades. Com faig amb tots els apunts, el penjaré a Facebook. Coneixent els peculiars gustos estètics d’aquella casa, no és improbable que censurin una imatge que aporta tantes sensacions positives. Serà una nova mostra de la hipocresia i desorientació moral del món que ens ha tocat viure.

[La mostra Costures a flor de pell pot contemplar-se al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins a l’11 de desembre; imatge: www.laciutatdetarragona.com]

Post scriptum, 7 de desembre de 2016: doncs sí, Facebook va publicar la foto però sospitosament tallada per baix, fent desaparèixer els mugrons. Igualet que els censors del Ministeri d’Informació franquista.

 

Luter a casa nostra

Ahir es va fer la presentació a Tarragona de l’obra de Josep Lluís Carod Rovira Història del protestantisme als Països Catalans. Acompanyat d’un pastor baptista de la capital i de qui fou directora general d’Afers Religiosos (Montserrat Coll), l’autor va explicar, amb les seves habituals amenitat i ironia, els motius que l’havien dut a elaborar el seu voluminós i documentat llibre: el seu interès per tot el que sigui dissidència i el desconeixement de la importància del protestantisme al nostre país.

Efectivament, la història del protestants és una història de dissidència enfront del dogma catòlic omnipresent, i ben car ho van pagar en èpoques pretèrites, com bé documenta l’obra de Carod. D’altra banda, la presència del protestantisme a casa nostra representà la introducció de noves idees procedents d’uns països que (oh, sorpresa) són els més desenvolupats del món. I encara representà també un focus de catalanisme insospitadament matiner: la traducció al català del Nou Evangeli s’avançà en un any a la Renaixença.

Josep Lluís Carod va fer una detallada descripció de tot allò relacionat específicament amb Tarragona i el protestantisme: personatges, escoles… fins i tot el cementiri. La presència d’aquestes confessions a la capital tarragonina té un mèrit especial, atès el pràctic monopoli que ha exercit sempre, per motius obvis, l’Església catòlica. Una presència constant, a vegades discreta o clandestina i, potser per això, poc o gens coneguda. El llibre de Carod és una aportació de primer ordre per tal de que ho deixi de ser.

L’octubre de 2017 farà 500 anys de les famoses 95 tesis clavades per Luter al castell de Wittenberg: tot un programa està en marxa per commemorar-ho com cal. Almenys, ai, a l’Europa més culta i civilitzada.

 

Menú del dia: el xampany

Ni cava ni romanços: xampany. Qüestions d’ordre legal i de denominació d’origen van obligar en un moment a què a les etiquetes de vi escumós no produït a la Xampanya francesa sinó al Penedès català (o a altres llocs) constés la paraula cava enlloc de la molt més genuïna xampany. Lamentablement, la primera (insípida i fofa) ha acabat desplaçant la segona (trempada i festiva). Quan pronunciem xampany sembla que ja sentim el soroll del tap com surt disparat i ens vénen a la imaginació les bombolletes espurnejants i embriagadores; en canvi, quan diem (quan diuen els altres, millor dit) cava, la sensació és de trobar-se davant un líquid esbravat, trist i sense caràcter.

De tota manera, no és una qüestió que m’afecti gaire aquesta disquisició lèxica. Mai no m’ha agradat el xampany: quan era petit, gens, ara que sóc gran, poc. És un líquid que em produeix mal de cap i potser el relaciono amb festes i celebracions de què no sóc massa entusiasta. Just per brindar i gràcies. Ara que s’acosten festes (el moment àlgid de consum d’aquest producte) no hi haurà més remei que fer els honors. Ves quin remei.

Dic que ara és el moment àlgid però la indústria xampanyera, des de les grans empreses exportadores fins les petites caves) ja s’han ben afanyat a promoure’n el consum en qualsevol època de l’any, en qualsevol moment del dia (fins i tot per esmorzar!) i en qualsevol ocasió, amb notable èxit de vendes malgrat algun maldestre boicot espanyol.

Xampany per menjar, xampany per prendre sol, xampany per desitjar-se sort, xampany per ruixar-se després d’un triomf esportiu, xampany per celebrar la grossa de Nadal… Sembla que fa feliç a la gent. Brindem, doncs, pel seu futur: xin, xin!

[Imatge: les bombolletes, que no faltin per Nadal; www.laopinion.es]

Talls de llum

La tràgica mort d’una persona a Reus, causada indirectament pel fet d’haver-li tallat el subministrament elèctric temps enrere, ha produït una notable crispació amb acusacions creuades entre els diferents sectors administratius, empresarials i socials que tenen alguna cosa a veure amb el dret a uns mínims vitals que tot ciutadà té o hauria de tenir.

Del conjunt de notícies i opinions que ha concitat aquest fet (tractades a cada mitjà des de la seva particular òptica, com sol passar), hi ha un aspecte que m’ha semblat especialment indignant. No, no em refereixo a aquest especial interès de determinats col·lectius d’activistes en adreçar les seves protestes contra l’Ajuntament ganxet o, pitjor encara, contra la Generalitat de Catalunya i no contra qui verdaderament té la paella pel mànec en fer i desfer: les empreses subministradores d’energia.

El verdaderament indignant són les hipòcritament estúpides explicacions que ha donat el representant de Gas Natural (l’empresa que va acollir generosament Felipe González durant un temps) per justificar que no informessin el consistori reusenc de que s’havia produït un tall en el subministrament per impagament, degut a una possible situació de vulnerabilitat, tal i com estableix la llei. Al·lega la companyia que aquesta llei no té encara un reglament que la desenvolupi i que estableixi un protocol precís d’actuacions. Quins nassos. Quan es tracta d’anar a favor del consumidor-usuari, tot són pegues, entrebancs, esperes en trucades o anades d’Herodes a Pilat. Si l’afer beneficia la companyia, tot això desapareix com per encant i tira pel dret: ho diu una llei i no hi ha res a discutir. Gas Natural va tallar la llum a la pobra senyora reusenca, sense contemplacions de cap tipus, perquè ho estableix una llei: algú creu que s’hagués esperat a una normativa més específica per prendre una decisió tan dràstica si encara no existís?

No sé com, però les grans empreses de serveis (energia, però també bancs, comunicacions, transports…) hauran d’assumir tard o d’hora que no tot s’hi val a l’hora de pensar en el repartiment de beneficis i que quan a la seva publicitat s’omplen la boca amb conceptes com “compromís social” o “compromís amb les persones” vol dir que han de tenir molta més sensibilitat de la que tenen cap els seus clients. Sensibilitat que, malauradament, arribarà tard al pis del carrer Santa Anna de Reus.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

Fes-te donant i salva una vida

L’AMPA de l’Escola Joan Rebull necessita donants de medul·la òssia per ajudar un alumne de P5
Aquest és el cas de l’Adrià, un alumne de P5 de l’Escola Joan Rebull de Reus. Fa uns mesos, l’Adrià va ingressar a la Vall d’Hebron de Barcelona, on està rebent un tractament molt dur contra la leucèmia però ara necessita un trasplantament de medul·la òssia. A fi de conscienciar, informar i ajudar, l’AMPA de l’escola de l’Adrià ens ha volgut parlar de la donació de medul·la, un tipus de donació desconeguda per a la gran majoria i que, amb molt poc esforç pot salvar moltes vides, la de l’Adrià.
Per a ser donant de medul·la, primer de tot ho has de voler, ens expliquen des de l’AMPA del Joan Rebull, i ser conscient que la teva donació no és per una persona coneguda concreta a qui vols ajudar sinó que la teva donació serà per aquell malalt que sortosament sigui compatible. Des de l’escola, ens animen a fer créixer el banc de medul·les amb les donacions de tots. «Us necessitem per augmentar l’esperança i les possibilitats de vida dels malalts que ho pateixen. I qui sap si d’entre tots nosaltres en troben un de compatible amb l’Adrià?».

El procés per a fer-te donant és ben simple i s’explica en tres passos: El primer pas és fer-se una analítica simple, com les que estem acostumats a fer en qualsevol revisió mèdica, per entrar al registre de donants de medul·la òssia (REDMO). En el cas de ser de Reus, aquesta analítica la fan a l’hospital Sant Joan i sinó en qualsevol hospital comarcal. Un cop feta l’analítica, les teves dades de compatibilitat entren en el banc de donació i des d’allà es gestionen a nivell mundial i es busca, si existeixen, malalts compatibles i que estan a l’espera de ser trasplantats. Amb tot això és senzill d’entendre que mai una donació es fa per a una persona en concret i aquesta és sempre anònima. En el segon pas, si les teves característiques medul·lars encaixessin amb les característiques d’un malalt a l’espera, des del banc es posarien en contacte amb tu per si vols, i pots, seguir endavant amb la donació i salvar una vida. El tercer pas és fer la donació. Només cal un dia i sense ingrés hospitalari. Existeixen dues vies: amb una punció al motlle de l’ós del maluc, sense cap risc ni repercussions; o bé, amb una donació de sang perifèrica. Tots aquells que vulguin participar, només han d’anar al Banc de Sang de l’Hospital Sant Joan de 9 a 14 hores, de dimarts a dijous. O, a la tarda, de les 16 a les 20 hores els dimarts i dijous. Podeu trobar més informació a la Guia del donant de medul·la òssia que ens ha fet arribar el centre, i on trobareu la resposta a qualsevol dubte que tingueu.

[Delcamp.cat; imatge: www.aguaita.cat]

Goril·les i altres bèsties

Ahir va fer cinquanta anys justos de l’arribada de Floquet de Neu a Barcelona, rebut amb tots els honors, inclosos els dispensats per l’alcalde de l’època, Porcioles. El petit goril·la albí fou tota una sensació a la trista Barcelona dels anys seixanta i en pocs anys es va convertir en una icona de la ciutat.

Floquet de Neu (que en aquells temps tots coneixíem, quin remei, com Copito de Nieve) fou allotjat al Zoo de la ciutat comtal, on formaria una família i hi moriria  molts anys després. No recordo la seva arribada però sí haver-lo vist, anys després, en les seves dependències, rosegant fulles i plàtans. No mentiré si dic que fa trenta anys que no trepitjo el zoo barceloní, i temo no poder tornar a fer-ho si prosperen les cada vegada més insistents opinions de que aquest tipus d’instal·lacions caldria que fossin clausurades. No entro en el debat, tenen raó tant els que defensen el caràcter didàctic dels zoos (i més a les grans ciutats) com els que objecten que es tracten de dipòsits completament inadequats per a éssers vius lluny dels seus hàbitats naturals. Em quedo amb el record de les meves visites al zoo dels 60 i 70: aquells micos de cul vermell, aquells elefants de generoses pixarades o aquells dofins d’àgils salts, fent companyia a la Dama del Paraigües, el gran monument oblidat dels barcelonins.

[Imatge: ajuntament.barcelona.com]

Pallassades

Em sembla que el que penso de Halloween ja ho he dit més d’una vegada, tant en aquest bloc com en d’altres canals, però tornem-hi. Sóc ben reaci a aquesta festa, però no és que em molesti que entrin tradicions o costums exteriors, el que em treu de polleguera és la rapidesa amb què ho fan i de quina manera ho fan: amb desesperació, com si a la nostra societat li anés la vida no fer-ho. Ha estat cosa de molt pocs anys. Primer les carabasses, després allò del “truco o trato” (no sabem ni com és en català, per vergonya de tots), i finalment, disfressar els nens com si fos carnaval.

“Finalment” he dit. No: hi ha novetats aquest any. La moda consisteix en disfressar-se (els adults) de pallasso i sembrar el pànic en llocs foscos i solitaris. La proesa (calia dir-ho?) es grava i es penja a les xarxes. Que algú disfressar de pallasso faci por és invertir els papers tradicionals. Abans, almenys a mi, els pallassos feien riure, ara causen pànic. A mi l’únic que em feia cosa era aquell de les hamburgueseries (no dic la marca), però l’han retirat del mapa precisament a resultes de la moda halloweeniana.

Que aquesta tonteria continuarà avall, avall, ens la dóna la informació de que aquest any les botigues han esgotat les disfresses de… pallasso. Riure?, plorar?, por? Em sembla que el que fan és el ridícul.

Això tampoc

S’està posant complicat ser catòlic. Ara l’Església es treu de la màniga una nova i insospitada restricció:  les cendres dels difunts no podran ser llençades al mar o guardades en una urna a casa, sinó que s’hauran de dipositar al cementiri o en un recinte equivalent. Dic que és complicat perquè sembla que la romana institució gaudeixi posant traves, limitacions o interdiccions en totes les esferes de la vida quotidiana sense que s’endevini un sòlid fonament ètic, lògic o pràctic. Potser bíblico-teològic, però no veig jo que la cosa hagi d’anar per aquí si el que es pretén és, m’imagino, fer arribar el missatge evangèlic a qui no el coneix i consolidar-lo a qui sí el segueix. Quan en el terreny afectivo-sexual l’església catòlica continua la seva lenta evolució a pas de tartana, entra en el del culte als morts amb una doctrina que només té part de sentit des d’un òptica sanitària. Efectivament, segons tinc entès, és prohibit tirar cendres mortuòries al bosc o al mar, per poètica o emotiva que pugui ser aquesta acció i per molt que respongui a una voluntat expressa del difunt en aquest sentit. Però que estigui prohibit tenir l’àvia o el tiet en una petita urna discretament col·locada en algun lloc noble de la casa (com feien els romans, per cert) ho trobo ben contradictori amb els valors que el cristianisme ha de transmetre. Concretament, el record als fidels difunts, que amb aquesta decisió vaticana quedaran oblidats al cementiri (algú hi va fora d’aquestes dates?), cosa que no passaria si ens els trobéssim a dalt d’un armari.

[Imatge: cementiri abandonat de Marmellar; foto: Enric Fontvila]

Menú del dia: els restaurants xinesos

La invasió gens subtil: els restaurants xinesos. Molts, a tot arreu, sorprenentment idèntics els uns als altres, suggeridors d’inquietants llegendes urbanes. Recordo el primer restaurant xinès on vaig menjar: el Pa Li, al carrer Girona de Tarragona. Era una època en què se suposava que havies de menjar amb palets: si no en sabies, disposaves de coberts “occidentals”. Ara aquests són omnipresents i els primers els has de demanar. Era l’època de la “família completa i feliç”, quan el “final feliç” (especialitat també xinesa) encara no es coneixia.

Els restaurants xinesos tenen algunes coses bones: són barats, la quantitat de menjar és abundant i et solucionen el dinar un dia que vas apurat. A partir d’aquí comencen els peròs. Les cartes interminables amaguen una simple combinació d’un producte (a trossos ben petits) barrejat amb un altre producte (bambú, verdures tallades en juliana, una salsa espessant…). Posem que siguin vuit i vuit, tenim 64 plats si les matemàtiques no em fallen. D’aperitiu, una espècie de patates blanques com de porexpan, per entretenir la gana. El “pa xinès”, que té gust de xurro, és opcional, i les postres i begudes són decebedorament europees.

Per la resta, semblen una gegantesca franquícia mundial: els noms (muralles, dragons i similars), la decoració, les cadires, les cartes, les fotografies dels plats, la música ambiental, la propaganda de les bústies… fins i tot el xupito que t’ofereixen abans de pagar, tot és idèntic i intercanviable. L’originalitat no és el seu punt fort, evidentment.

[Imatge: l’ús del català encara és una raresa; tarracoplanol.webexpo.es]