Tan dèbils, tan petits, tan intel·ligents

“És clar que les dones han de guanyar menys que els homes, perquè són més dèbils, més petites, menys intel·ligents”.  Aquesta frase va ser proferida l’1 de març de 2017 (no del 1917 com podria semblar), i no en una tertúlia particular entre garrulos de nivell diguem-ne limitat, sinó en seu parlamentària (europea). L’autor d’aquesta afirmació respon al nom de Janusz Korwin-Mikke, és diputat polonès i el seu currículum està trufat de mostres que deixe’l anar: comentaris racistes, fer la salutació nazi a l’hemicicle del Parlament europeu o qualificar els refugiats de “brossa humana”.

Més enllà del rebuig, l’escàndol o la condemna que puguin suscitar afirmacions com aquesta (una diputada espanyola li va parar els peus: “jo estic aquí per defensar les dones d’homes com vostè”), convé posar el focus una mica enrere. El Korwin aquest forma part d’un partit que va treure a les eleccions del seu país un 7,2 % de vots i, atenció, fou el primer partit entre els joves de 18 a 25 anys. Què ha passat a Polònia perquè la generació que, en teoria hauria d’estar més conscienciada i compromesa amb la igualtat de les persones i contra qualsevol forma de discriminació humana, aposti per aquestes formacions extremistes i polítics impresentables?

I el que val per Polònia pot estendre’s a tota Europa. L’ascens de tota mena d’ideologies (o d’absència d’elles) populistes, maniquees o “anti”, perceptible a cada convocatòria electoral, no és un fracàs en tota regla de les ideologies tradicionals, del bonisme educatiu i del progressisme ineficaç de correcció política, paritats a cop de decret i perversió del llenguatge?

Avui és el dia internacional de la dona. Un bon moment per reflexionar sobre una qüestió que a tots ens interpel·la. Demà també.

[Imatge: Parlament Europeu, www.donesdigital.cat]

 

Per què no ens tranquil·litzem una mica?

Han coincidit en l’actualitat estatal dos esdeveniments que han aconseguit crear enrenou mediàtic i social, contribuint així a fer que els temps que ens ha tocat viure siguin encara una mica més convulos. Les dues notícies van de conflictes entre maneres dispars de concebre la llibertat d’expressió, els sentiments religiosos, els posicionaments ideològics i els interessos socials.

La primera és el tour que intenta fer per l’estat, de moment amb obstacles, un autobús publicitari contra les noves polítiques de normalització de la transsexualitat des de la infància; ja se sap, allò de relacionar homes amb penis i dones amb vulva i sanseacabó. La patrocina una associació integrista catòlica d’incert finançament i fosques connexions. La pretensió d’aquesta gent està topant amb la resolta oposició dels municipis, d’ajuntament progressista tots ells, per on havia de passar la comitiva, que n’han prohibit la circulació invocant la legislació contra la discriminació LGTB.

La segona notícia és el rebombori que ha causat el guanyador del concurs de la Gala Drag de Las Palmas, amb una atrevida recreació de dues advocacions religioses catòliques (una marededéu i un crucificat). L’oposició a aquesta actuació ha estat encapçalada pel bisbe de la diòcesi que ha arribat a afirmar que quan la va contemplar va sentir més tristesa que el dia del tràgic accident de Spanair entre Madrid i Las Palmas (després ha retirat aquesta desafortunada comparació).

Les dues notes d’actualitat han generat els darrers dies, com s’ha pogut comprovar als mitjans de comunicació (no diguem a les xarxes), opinions enfrontades, airades protestes, sortides de to, amenaces d’accions judicials… en un context fortament maniqueu, intolerant i sectari.

N’hi ha per tant? La propaganda de l’autobús aquest dels penis i les vulves podrà ser (i ho és) anticientífica i reaccionària, però no acabo de veure on és el delicte “d’odi als transsexuals” que s’està brandant contra aquesta acció. Que és contraproduent i no ajuda gens a una problemàtica molt concreta (i fins ara poc coneguda) d’alguns infants, és de calaix, però ¿cal prohibir la seva lliure circulació per pobles i ciutats?

Passa igual amb el xou carnavalesc de la drag canària. És evident que haurà molestat a un sector de la població, a les seves creences religioses o els seus sentiments, però ¿cal confrontar-hi apassionades cartes episcopals o amenaces de querelles? Jo crec que no: la transgressió és part consubstancial del carnestoltes i aquest “passar-se de la ratlla” puntual pot ser contemplat amb una saludable mostra de tolerància. El número, per cert, estava molt ben treballat i era estèticament potent.

En ambdós casos s’ha posat en qüestió la llibertat d’expressió en nom d’unes idees, equivocades o no (cadascú pensa el què vol) defensades amb un excés d’intransigència o de possessió de la veritat absoluta. Per què no ens tranquil·litzem tots plegats? Per què no som més tolerants amb les maneres de dir i de fer dels altres?

[Imatge: www.laprovincia.es]

Com els crancs

El món al revés de com ens l’han estat venent. Resulta que els actuals formats digitals de conservació documental (sigui en discos durs o artefactes més perifèrics, sigui a això que en diuen núvol) tenen una vida útil relativament curta. Passats pocs anys es desintegraran; vaja, que s’autodestruiran, com passava en aquella sèrie televisiva de la nostra infància (Misión imposible, potser?). Jo ja havia llegit alguna cosa sobre el cas i m’havia deixat una mica estupefacte: el que, en teoria, eren avantatges (megas, o gigas, o el que sigui, de dades i d’informació que no ocupen lloc i que està a l’abast de tothom de manera instantània) no serveix de res perquè s’anirà degradant en pocs anys.

La meva estupefacció o, si preferiu, el meu neguit s’ha vist avui confirmat amb el comentari contundent d’un company de feina sobre la qüestió: “ens han estat enganyant, ens havien dit que la digitalització era la solució definitiva, i no!” ha exclamat quan, en to col·loquial, he encetat el tema de la disjuntiva entre paper i suport digital. “Encara en tenim massa, del primer”, havia dit jo, i resulta que potser la societat es veurà obligada a anar enrere, com els crancs, i apostar de nou per l’humil paper que, malgrat la humitat, els insectes o els problemes d’espai i seguretat que ocasiona, és capaç d’aguantar com un campió anys i panys, quan no segles.

La paradoxa dels formats digitals i del paper confirma una llei no escrita segons la qual com més antic és el suport documental, més aguanta: pensem en els resistents pergamins medievals o en els papirs de les primeres cultures, i ja no diguem les pedres gravades encara més antigues. No deixa de tenir gràcia: mentre s’esborren els arxius pdf de sofisticats i potentíssims ordinadors (m’imagino que per evitar-ho caldrà fer-ne còpies cada ics anys), el Codi d’Hammurabi continuarà impertèrrit amb la seva informació sense haver patit durant mil·lenis ni una rascada, com qui diu.

[Imatge: Viquipèdia]

Zygmunt Bauman (1925-2017)

Aquest bloc no es titula Les aigües turbulentes perquè sí. Ho vaig explicar en el moment de crear-lo, aviat farà deu anys. A part d’agradar-me aquesta cançó de Simon & Garfunkel, les aigües turbulentes són una potent metàfora del moviment ràpid, caòtic i imprevisible del món i de la societat en què m’ha tocat viure i sobre els quals hi he dit la meva tots aquests anys. Sense ser-ne conscient, potser de forma intuïtiva, estava reflectint en certa manera una idea de “modernitat líquida”, els individus enfrontats a una societat canviant que s’ha anat desprenent dels compartiments estancs polítics, socioeconòmics, religiosos o sexuals d’abans.

Bé doncs, el teoritzador d’aquesta idea de la modernitat líquida, el polonès Zygmunt Bauman, acaba de morir als 91 anys en plena forma intel·lectual i deixant-nos un important llegat ple de saviesa en els camps del pensament, la filosofia i la sociologia. Heus aquí algunes frases seves:

(Sobre els mestres) “Les virtuts del caràcter, de la moral, de la integritat, de la simpatia o de la comprensió, que no estan directament connectades amb la transmissió de coneixements, són vitals”.

(Sobre la por col·lectiva) “Jo espanto la gent perquè deixin d’estar espantats i facin alguna cosa”.

(Sobre la revolució) “La gent no pensa en termes de bona societat, la gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil. No tenim l’entorn social que necessita una revolució”.

(Sobre el poder polític) “Els poders es guien per les oportunitats, per més beneficis, per accionistes, per resultats econòmics millors, i eviten les qüestions que tenen en consideració les institucions polítiques: la salut, l’educació, la qualitat de vida, etc. El poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors”.

(Sobre l’humor, parlant d’ell mateix): “És ironia. La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant”.

(Sobre el secret del seu èxit) “Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment”.

[Cites extretes d’Entendre el món amb onze pensadors contemporanis, de Carles Capdevila; imatge: www.ara.cat, foto, Francesc Melcion]

Nadal malgrat tot

Ja torna a ser Nadal (“les festes”, com es diu ara, no fos cas que algú intuís el seu origen religiós). No serà que ens hagi arribat d’imprevist: a l’agost ja venen la loteria dels veïns, a l’octubre tots els negocis, des dels grans magatzems de la Plaça Catalunya fins al més claustrofòbic basar xinès, ja es posen neguitosos, i a finals de novembre alguns carrers de les nostres ciutats ja llueixen unes tristíssimes il·luminacions, una pàl·lida (mai millor dit) imitació del que foren en altres èpoques.

Ho sento, però no puc evitar treure l’artilleria pesada quan arriben aquestes dates. Hi ha més coses que ens desagraden, a mi i a molta més gent: el consumisme desaforat (amb crisi o sense), la creixent laïcització de les festes (es miri com es miri, Nadal, Sant Esteve, els Innocents o els Reis són dates cristianes, què hi farem) unida a una desnaturalització de les tradicions (des dels pessebres neo-post fins a la grollera manipulació dels reis d’Orient, passant per invasions diverses en el terreny gastronòmic), i podríem seguir.

Oh, sí, són dates de pau i amor, ja me n’oblidava! Pertoca, doncs, acabar l’apunt de forma positiva. Comprovar que podem celebrar-ho en companyia dels éssers estimats, felicitar-se per tenir amics que s’enrecorden de nosaltres, constatar que hi ha tradicions que sí que revifen… No tot està perdut. Hi ha partit. Bon Nadal a tots!!!

[Imatge: pessebre de sorra de la platja de Las Canteras, a Las Palmas de Gran Canària, que enguany celebra els deu anys; foto: belendearena.es]

Costures a flor de pell

“És una mica dura”, m’avisa a l’entrada de l’exposició la noia (una coneguda de fa molts anys), mentre me n’ofereix el prospecte. El comentari és un pèl exagerat, tot i que el tema de l’exposició fotogràfica és sensible: el càncer de mama.

Es tracta d’un projecte del fotògraf holandès Koen Suidgeest, que va convèncer fins a dues-centes dones que havien patit la malaltia perquè posessin per a ell mostrant els pits amb les cicatrius o marques deixades pel procés curatiu. I una selecció d’aquestes imatges són les que s’exposen: dones de totes les edats, somrients i desinhibides, després d’haver passat amb èxit el dolorós procés patit. Una autèntica lliçó de coratge per a tots.

La foto de dalt és una de les exposades. Com faig amb tots els apunts, el penjaré a Facebook. Coneixent els peculiars gustos estètics d’aquella casa, no és improbable que censurin una imatge que aporta tantes sensacions positives. Serà una nova mostra de la hipocresia i desorientació moral del món que ens ha tocat viure.

[La mostra Costures a flor de pell pot contemplar-se al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins a l’11 de desembre; imatge: www.laciutatdetarragona.com]

Post scriptum, 7 de desembre de 2016: doncs sí, Facebook va publicar la foto però sospitosament tallada per baix, fent desaparèixer els mugrons. Igualet que els censors del Ministeri d’Informació franquista.

 

Luter a casa nostra

Ahir es va fer la presentació a Tarragona de l’obra de Josep Lluís Carod Rovira Història del protestantisme als Països Catalans. Acompanyat d’un pastor baptista de la capital i de qui fou directora general d’Afers Religiosos (Montserrat Coll), l’autor va explicar, amb les seves habituals amenitat i ironia, els motius que l’havien dut a elaborar el seu voluminós i documentat llibre: el seu interès per tot el que sigui dissidència i el desconeixement de la importància del protestantisme al nostre país.

Efectivament, la història del protestants és una història de dissidència enfront del dogma catòlic omnipresent, i ben car ho van pagar en èpoques pretèrites, com bé documenta l’obra de Carod. D’altra banda, la presència del protestantisme a casa nostra representà la introducció de noves idees procedents d’uns països que (oh, sorpresa) són els més desenvolupats del món. I encara representà també un focus de catalanisme insospitadament matiner: la traducció al català del Nou Evangeli s’avançà en un any a la Renaixença.

Josep Lluís Carod va fer una detallada descripció de tot allò relacionat específicament amb Tarragona i el protestantisme: personatges, escoles… fins i tot el cementiri. La presència d’aquestes confessions a la capital tarragonina té un mèrit especial, atès el pràctic monopoli que ha exercit sempre, per motius obvis, l’Església catòlica. Una presència constant, a vegades discreta o clandestina i, potser per això, poc o gens coneguda. El llibre de Carod és una aportació de primer ordre per tal de que ho deixi de ser.

L’octubre de 2017 farà 500 anys de les famoses 95 tesis clavades per Luter al castell de Wittenberg: tot un programa està en marxa per commemorar-ho com cal. Almenys, ai, a l’Europa més culta i civilitzada.

 

Menú del dia: el xampany

Ni cava ni romanços: xampany. Qüestions d’ordre legal i de denominació d’origen van obligar en un moment a què a les etiquetes de vi escumós no produït a la Xampanya francesa sinó al Penedès català (o a altres llocs) constés la paraula cava enlloc de la molt més genuïna xampany. Lamentablement, la primera (insípida i fofa) ha acabat desplaçant la segona (trempada i festiva). Quan pronunciem xampany sembla que ja sentim el soroll del tap com surt disparat i ens vénen a la imaginació les bombolletes espurnejants i embriagadores; en canvi, quan diem (quan diuen els altres, millor dit) cava, la sensació és de trobar-se davant un líquid esbravat, trist i sense caràcter.

De tota manera, no és una qüestió que m’afecti gaire aquesta disquisició lèxica. Mai no m’ha agradat el xampany: quan era petit, gens, ara que sóc gran, poc. És un líquid que em produeix mal de cap i potser el relaciono amb festes i celebracions de què no sóc massa entusiasta. Just per brindar i gràcies. Ara que s’acosten festes (el moment àlgid de consum d’aquest producte) no hi haurà més remei que fer els honors. Ves quin remei.

Dic que ara és el moment àlgid però la indústria xampanyera, des de les grans empreses exportadores fins les petites caves) ja s’han ben afanyat a promoure’n el consum en qualsevol època de l’any, en qualsevol moment del dia (fins i tot per esmorzar!) i en qualsevol ocasió, amb notable èxit de vendes malgrat algun maldestre boicot espanyol.

Xampany per menjar, xampany per prendre sol, xampany per desitjar-se sort, xampany per ruixar-se després d’un triomf esportiu, xampany per celebrar la grossa de Nadal… Sembla que fa feliç a la gent. Brindem, doncs, pel seu futur: xin, xin!

[Imatge: les bombolletes, que no faltin per Nadal; www.laopinion.es]

Talls de llum

La tràgica mort d’una persona a Reus, causada indirectament pel fet d’haver-li tallat el subministrament elèctric temps enrere, ha produït una notable crispació amb acusacions creuades entre els diferents sectors administratius, empresarials i socials que tenen alguna cosa a veure amb el dret a uns mínims vitals que tot ciutadà té o hauria de tenir.

Del conjunt de notícies i opinions que ha concitat aquest fet (tractades a cada mitjà des de la seva particular òptica, com sol passar), hi ha un aspecte que m’ha semblat especialment indignant. No, no em refereixo a aquest especial interès de determinats col·lectius d’activistes en adreçar les seves protestes contra l’Ajuntament ganxet o, pitjor encara, contra la Generalitat de Catalunya i no contra qui verdaderament té la paella pel mànec en fer i desfer: les empreses subministradores d’energia.

El verdaderament indignant són les hipòcritament estúpides explicacions que ha donat el representant de Gas Natural (l’empresa que va acollir generosament Felipe González durant un temps) per justificar que no informessin el consistori reusenc de que s’havia produït un tall en el subministrament per impagament, degut a una possible situació de vulnerabilitat, tal i com estableix la llei. Al·lega la companyia que aquesta llei no té encara un reglament que la desenvolupi i que estableixi un protocol precís d’actuacions. Quins nassos. Quan es tracta d’anar a favor del consumidor-usuari, tot són pegues, entrebancs, esperes en trucades o anades d’Herodes a Pilat. Si l’afer beneficia la companyia, tot això desapareix com per encant i tira pel dret: ho diu una llei i no hi ha res a discutir. Gas Natural va tallar la llum a la pobra senyora reusenca, sense contemplacions de cap tipus, perquè ho estableix una llei: algú creu que s’hagués esperat a una normativa més específica per prendre una decisió tan dràstica si encara no existís?

No sé com, però les grans empreses de serveis (energia, però també bancs, comunicacions, transports…) hauran d’assumir tard o d’hora que no tot s’hi val a l’hora de pensar en el repartiment de beneficis i que quan a la seva publicitat s’omplen la boca amb conceptes com “compromís social” o “compromís amb les persones” vol dir que han de tenir molta més sensibilitat de la que tenen cap els seus clients. Sensibilitat que, malauradament, arribarà tard al pis del carrer Santa Anna de Reus.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

Fes-te donant i salva una vida

L’AMPA de l’Escola Joan Rebull necessita donants de medul·la òssia per ajudar un alumne de P5
Aquest és el cas de l’Adrià, un alumne de P5 de l’Escola Joan Rebull de Reus. Fa uns mesos, l’Adrià va ingressar a la Vall d’Hebron de Barcelona, on està rebent un tractament molt dur contra la leucèmia però ara necessita un trasplantament de medul·la òssia. A fi de conscienciar, informar i ajudar, l’AMPA de l’escola de l’Adrià ens ha volgut parlar de la donació de medul·la, un tipus de donació desconeguda per a la gran majoria i que, amb molt poc esforç pot salvar moltes vides, la de l’Adrià.
Per a ser donant de medul·la, primer de tot ho has de voler, ens expliquen des de l’AMPA del Joan Rebull, i ser conscient que la teva donació no és per una persona coneguda concreta a qui vols ajudar sinó que la teva donació serà per aquell malalt que sortosament sigui compatible. Des de l’escola, ens animen a fer créixer el banc de medul·les amb les donacions de tots. «Us necessitem per augmentar l’esperança i les possibilitats de vida dels malalts que ho pateixen. I qui sap si d’entre tots nosaltres en troben un de compatible amb l’Adrià?».

El procés per a fer-te donant és ben simple i s’explica en tres passos: El primer pas és fer-se una analítica simple, com les que estem acostumats a fer en qualsevol revisió mèdica, per entrar al registre de donants de medul·la òssia (REDMO). En el cas de ser de Reus, aquesta analítica la fan a l’hospital Sant Joan i sinó en qualsevol hospital comarcal. Un cop feta l’analítica, les teves dades de compatibilitat entren en el banc de donació i des d’allà es gestionen a nivell mundial i es busca, si existeixen, malalts compatibles i que estan a l’espera de ser trasplantats. Amb tot això és senzill d’entendre que mai una donació es fa per a una persona en concret i aquesta és sempre anònima. En el segon pas, si les teves característiques medul·lars encaixessin amb les característiques d’un malalt a l’espera, des del banc es posarien en contacte amb tu per si vols, i pots, seguir endavant amb la donació i salvar una vida. El tercer pas és fer la donació. Només cal un dia i sense ingrés hospitalari. Existeixen dues vies: amb una punció al motlle de l’ós del maluc, sense cap risc ni repercussions; o bé, amb una donació de sang perifèrica. Tots aquells que vulguin participar, només han d’anar al Banc de Sang de l’Hospital Sant Joan de 9 a 14 hores, de dimarts a dijous. O, a la tarda, de les 16 a les 20 hores els dimarts i dijous. Podeu trobar més informació a la Guia del donant de medul·la òssia que ens ha fet arribar el centre, i on trobareu la resposta a qualsevol dubte que tingueu.

[Delcamp.cat; imatge: www.aguaita.cat]

Goril·les i altres bèsties

Ahir va fer cinquanta anys justos de l’arribada de Floquet de Neu a Barcelona, rebut amb tots els honors, inclosos els dispensats per l’alcalde de l’època, Porcioles. El petit goril·la albí fou tota una sensació a la trista Barcelona dels anys seixanta i en pocs anys es va convertir en una icona de la ciutat.

Floquet de Neu (que en aquells temps tots coneixíem, quin remei, com Copito de Nieve) fou allotjat al Zoo de la ciutat comtal, on formaria una família i hi moriria  molts anys després. No recordo la seva arribada però sí haver-lo vist, anys després, en les seves dependències, rosegant fulles i plàtans. No mentiré si dic que fa trenta anys que no trepitjo el zoo barceloní, i temo no poder tornar a fer-ho si prosperen les cada vegada més insistents opinions de que aquest tipus d’instal·lacions caldria que fossin clausurades. No entro en el debat, tenen raó tant els que defensen el caràcter didàctic dels zoos (i més a les grans ciutats) com els que objecten que es tracten de dipòsits completament inadequats per a éssers vius lluny dels seus hàbitats naturals. Em quedo amb el record de les meves visites al zoo dels 60 i 70: aquells micos de cul vermell, aquells elefants de generoses pixarades o aquells dofins d’àgils salts, fent companyia a la Dama del Paraigües, el gran monument oblidat dels barcelonins.

[Imatge: ajuntament.barcelona.com]

Pallassades

Em sembla que el que penso de Halloween ja ho he dit més d’una vegada, tant en aquest bloc com en d’altres canals, però tornem-hi. Sóc ben reaci a aquesta festa, però no és que em molesti que entrin tradicions o costums exteriors, el que em treu de polleguera és la rapidesa amb què ho fan i de quina manera ho fan: amb desesperació, com si a la nostra societat li anés la vida no fer-ho. Ha estat cosa de molt pocs anys. Primer les carabasses, després allò del “truco o trato” (no sabem ni com és en català, per vergonya de tots), i finalment, disfressar els nens com si fos carnaval.

“Finalment” he dit. No: hi ha novetats aquest any. La moda consisteix en disfressar-se (els adults) de pallasso i sembrar el pànic en llocs foscos i solitaris. La proesa (calia dir-ho?) es grava i es penja a les xarxes. Que algú disfressar de pallasso faci por és invertir els papers tradicionals. Abans, almenys a mi, els pallassos feien riure, ara causen pànic. A mi l’únic que em feia cosa era aquell de les hamburgueseries (no dic la marca), però l’han retirat del mapa precisament a resultes de la moda halloweeniana.

Que aquesta tonteria continuarà avall, avall, ens la dóna la informació de que aquest any les botigues han esgotat les disfresses de… pallasso. Riure?, plorar?, por? Em sembla que el que fan és el ridícul.

Això tampoc

S’està posant complicat ser catòlic. Ara l’Església es treu de la màniga una nova i insospitada restricció:  les cendres dels difunts no podran ser llençades al mar o guardades en una urna a casa, sinó que s’hauran de dipositar al cementiri o en un recinte equivalent. Dic que és complicat perquè sembla que la romana institució gaudeixi posant traves, limitacions o interdiccions en totes les esferes de la vida quotidiana sense que s’endevini un sòlid fonament ètic, lògic o pràctic. Potser bíblico-teològic, però no veig jo que la cosa hagi d’anar per aquí si el que es pretén és, m’imagino, fer arribar el missatge evangèlic a qui no el coneix i consolidar-lo a qui sí el segueix. Quan en el terreny afectivo-sexual l’església catòlica continua la seva lenta evolució a pas de tartana, entra en el del culte als morts amb una doctrina que només té part de sentit des d’un òptica sanitària. Efectivament, segons tinc entès, és prohibit tirar cendres mortuòries al bosc o al mar, per poètica o emotiva que pugui ser aquesta acció i per molt que respongui a una voluntat expressa del difunt en aquest sentit. Però que estigui prohibit tenir l’àvia o el tiet en una petita urna discretament col·locada en algun lloc noble de la casa (com feien els romans, per cert) ho trobo ben contradictori amb els valors que el cristianisme ha de transmetre. Concretament, el record als fidels difunts, que amb aquesta decisió vaticana quedaran oblidats al cementiri (algú hi va fora d’aquestes dates?), cosa que no passaria si ens els trobéssim a dalt d’un armari.

[Imatge: cementiri abandonat de Marmellar; foto: Enric Fontvila]

Menú del dia: els restaurants xinesos

La invasió gens subtil: els restaurants xinesos. Molts, a tot arreu, sorprenentment idèntics els uns als altres, suggeridors d’inquietants llegendes urbanes. Recordo el primer restaurant xinès on vaig menjar: el Pa Li, al carrer Girona de Tarragona. Era una època en què se suposava que havies de menjar amb palets: si no en sabies, disposaves de coberts “occidentals”. Ara aquests són omnipresents i els primers els has de demanar. Era l’època de la “família completa i feliç”, quan el “final feliç” (especialitat també xinesa) encara no es coneixia.

Els restaurants xinesos tenen algunes coses bones: són barats, la quantitat de menjar és abundant i et solucionen el dinar un dia que vas apurat. A partir d’aquí comencen els peròs. Les cartes interminables amaguen una simple combinació d’un producte (a trossos ben petits) barrejat amb un altre producte (bambú, verdures tallades en juliana, una salsa espessant…). Posem que siguin vuit i vuit, tenim 64 plats si les matemàtiques no em fallen. D’aperitiu, una espècie de patates blanques com de porexpan, per entretenir la gana. El “pa xinès”, que té gust de xurro, és opcional, i les postres i begudes són decebedorament europees.

Per la resta, semblen una gegantesca franquícia mundial: els noms (muralles, dragons i similars), la decoració, les cadires, les cartes, les fotografies dels plats, la música ambiental, la propaganda de les bústies… fins i tot el xupito que t’ofereixen abans de pagar, tot és idèntic i intercanviable. L’originalitat no és el seu punt fort, evidentment.

[Imatge: l’ús del català encara és una raresa; tarracoplanol.webexpo.es]

 

Menú del dia: el cafè

Per començar bé el dia, jo necessito tres coses: una dutxa, un cafè i el diari (de paper, naturalment). No em considero especialment cafetaire, però tres pel cap baix en cauen cada dia i el primer és, de molt, el que compleix millor la missió estimulant que se li demana.

El cafè ha de ser sol, negre, tal qual, sense més additament que una cullerada rasa de sucre. Sobre si el cafè és, per antonomàsia, cafè sol, em remeto a un apunt meu de fa alguns anys, que va donar títol a un llibre. Odio el cafè amb llet, no el suporto, i en conseqüència, em posen histèric aquestes demandes que se senten contínuament als bars, que si “un tallat curt de cafè amb la llet natural!”, que si “un cafè amb llet amb la llet ben calenta!, que si un descafeïnat…”. Dubto que els cambrers s’entretinguin a satisfer tantes combinacions diferents de clients capriciosos: difícilment les podran memoritzar.

El cafè estava lligat, en la meva memòria personal, a aquelles cafeteres de tota la vida (a casa en dèiem “potxoles”) que s’omplien amb cafè mòlt (molt, segons el IEC), caigudes en desigual batalla enfront de les nespresso, o com es diguin, que no és que facin un cafè millor, només que són més pràctiques però també originen més residus: a part del marro, hi ha la càpsula, que per cert no sé mai on s’ha de llençar (envàs, on vas?).

[Imatge: articulo.mercadolibre.com.ar]

 

Serrallers al dia

Qui no corre, vola. El sector de la serralleria domiciliària ha renovat la seva imatge. Continuen com sempre oferint els seus serveis les 24 hores del dia, indicant un trist número de mòbil com a tota referència (ni nom, ni adreça, ni NIF…). La novetat és que aprofiten una de les cares de les targetes publicitàries per incloure il·lustracions que ben poc tenen a veure amb la seva professió.

O si? A la imatge, tres exemples recollits de la bústia de casa en pocs dies. Dues de les targetes, amb advocacions religioses, incloses potser perquè el potencial client d’aquest tipus de professionals els pugui adreçar una oració tot pregant-los que la factura final del servei no sigui molt elevada. Ja se sap que en aquest ram hi ha molt de niño de Écija infiltrat. Potser caldria que anessin pensant en incorporar la Mare de Déu dels Dolors, per allò de la “dolorosa”.

L’altre anunci, com es pot comprovar, és de la més rabiosa actualitat, és una mostra d’agilitat empresarial i, en contra del que podria semblar, té molt a veure amb el servei publicitat. En efecte, és del tot lògic que un serraller sigui independentista català tenint en compte que una de les seves feines és arranjar portes espanyades. Segons el diccionari, espanyar significa fer saltar el pany d’una porta. Per entrar-hi i endur-se tot el que es pugui, és clar.

[Imatge: foto de l’autor]

Menú del dia: les pizzes

El que vaig dir en el seu moment de la pasta també val per les pizzes. Serà perquè tenen la mateixa procedència geogràfica, serà perquè en ambdues coincideixen alguns ingredients (la farina, el tomàquet, el formatge…) o serà, simplement perquè és assequible i barata, el fet és que la pizza em pot arribar a entusiasmar tant com la pasta.
Amb condicions, com tot a la vida, naturalment. La popularització d’aquesta menja, sembla que d’origen napolità, fins a ser consumida per totes les classes socials dels quatre racons del món, ser objecte de tota mena de modificacions (reinterpretacions, en dirien els neocursis) i ser oferta a tota mena d’establiments ha conduït, inexorablement, a la perversió més absoluta del concepte “pizza”, de manera que, sota aquest nom i amb tota la sansfaçon se’ns ofereixen una mena de coques fredes i gruixudes on s’hi han dipositat, sense ordre ni concert, qualsevol substància en principi mengívola. No és el mateix una paella que “arròs amb coses”, oi? Doncs amb això, igual.
Admeto que una majoria de vegades que menjo pizza (a casa), aquesta és de les que es venen congelades al súper (passo de les servides a domicili). No són horribles, pel meu gust, i, mira, amb un quart d’hora de forn en tens prou per tenir-la a punt de forquilla i ganivet (jo sóc dels finolis que no m’agrada massa menjar-me la pizza amb els dits; per cert, també em menjo la vora, cosa que no tothom fa). Les meves preferides quan vaig de pizzeria o restaurant? Les clàssiques, la quatre estacions, la d’anxoves, la de xampinyons… també la de musclos i altres fruti de mare. Tampoc em desagrada una versió que, no fa gaire, he llegit que és una autèntica aberració respecte a la pizza original: la tropical, amb pernil dolç, pinya o plàtan. Han d’anar acompanyades de cervesa o de lambrusco, depenent del lloc, la companyia o l’estat d’ànim.
La millor pizza que he tastat a la meva vida i la que tinc per més “autèntica” (adjectiu sempre amb un punt equívoc) és la que vaig menjar en ple Trastevere, a Roma: la massa fina i mil·limètrica al centre, confonent-se amb el formatge, completament liquat per acció del forn. Després d’aquesta experiència, has d’estar molt desesperat per agafar el telèfon i encarregar una “pizza” (les cometes són meves) que, mitja hora després, et durà a casa un sorollós motorista sense canvi de vint euros.

[Imatge: bragancaenpauta.com.br]

Can pixa i rellisca

Lloret de Mar ha tornat als mitjans de comunicació per una notícia que de nou posa en mal lloc la indústria turística d’aquella població i, en general, de la resta del país. La companyia elèctrica va descobrir que un establiment hoteler prenia el corrent de forma pirata de la xarxa general, com si d’una favela es tractés. A partir d’aquesta fins a cert punt sorprenent troballa van anar sortint tot tipus d’irregularitats, protagonitzades sempre per la mateixa cadena hotelera: no pagava el llum de cap dels quatre establiments, tampoc el gas, tenia deutes amb l’Ajuntament, amb la Seguretat Social i, si no vaig errat, fins i tot els treballadors tenien problemes amb les nòmines.

La companyia feia temps que havia descobert el frau però no ha estat fins ple mes d’agost que s’ha decidit a tallar el subministrament, d’un dia per l’altre, creant el lògic enrenou entre els turistes estadants, que s’han vist obligats a traslladar-se primer a altres hotels de la cadena i després, descoberta la infracció generalitzada, a altres hotels de la zona. Ara toca fer preguntes: Com pot una cadena hotelera estar mesos i mesos observant aquestes pràctiques sense que cap organisme o cap empresa distribuïdora sospiti res? Per què si jo deixo de pagar un sol rebut de la llum (per un descuit en el saldo del compte on tinc domiciliat el pagament, posem per cas), me’l tallaran sense gaires contemplacions? Un hotel, per la seva pròpia naturalesa, gasta molta electricitat: per què no es va detectar des d’un bon començament? Per què es maltracta tan malament la ja de per si atrotinada imatge turística del nostre país? L’empresari presumptament responsable d’aquest desgavell, que per cert ha tardat dies i dies en donar la cara via advocat, va per lliure: la resta d’empresaris de la zona, no van sospitar mai res que els mogués a actuar gremialment en defensa dels seus interessos i del bon nom de la marca turística de Lloret? Ara ens assabentem que els defraudadors més importants del sector elèctric són les grans companyies i no els petits mindundis com nosaltres que veiem com la factura de la llum ha anat pujant amb els anys degut a les diferents disposicions administratives que duen la signatura d’aquest geni dels negocis anomenat Soria, de professió els papers que no té al Panamà.

Són moltes preguntes les que se m’acudeixen i només tinc una precipitada resposta per totes elles: això és can pixa i rellisca. Allò nostre d’ahir, si acaba bé, servirà per solucionar-ho? Una altra pregunta que em faig.

[Imatge: www.afinidadelectrica.com.ar]

Menú del dia: el croissant

Molts dies, i acompanyat d’un cafè, aquest és el meu esmorzar de mig matí. El croissant no sempre ha estat una vulgar pasta del dia a dia sinó que fins no fa tant estava considerada una menja més selecta. Recordo que de petit era l’esmorzar d’alguns diumenges: el mosso de la pastisseria, abillat amb allò que abans en dèiem ‘guardapolvo’, ens els portava a casa amb una safata de fusta, coberta d’un drap. Impensable aquesta escena avui en dia, com impensable és que els croissants siguin tant bons com ho eren abans. Ni rastre de mantega, que és el que haurien de tenir, amb un sabor anodí i recoberts d’aquella incomprensible capa enganxifosa. Incomprensible, sempre que no acudim a la llegenda urbana que explica que empastifen les pastes per dissimular que són fetes del dia anterior.

Parlant de llegendes, diuen que l’origen dels croissants està en el setge de Viena del 1683: els forners, llevats de matinada, haurien donat la veu d’alarma de l’intent otomà de penetrar a la ciutat per un túnel sota les muralles. Per celebrar-ho, van decidir enfornar una pasta en forma de mitja lluna, el símbol dels musulmans. Sigui o no veritat, no sembla que mai aquest detall hagi provocat cap mena de problema, ni tampoc avui en dia, en un món especialment susceptible amb tot el que fa referència a creences religioses i a les seves formes d’expressió.

[Més llegendes: la reina Maria Antonieta, d’origen austríac, popularitzà el croissant entre els francesos i digué allò de ‘si no tenen pa, que mengin croissants’ al poble famèlic. Imatge: www.brunchear.com]

Com si el temps no passés

Wlodzimierz Soszinski és el nom del nou rector de la Bisbal del Penedès, que just ahir va prendre possessió. És polonès i, segons he pogut llegir, molt simpàtic, però no són aquestes circumstàncies les que l’han dut a ser portada dels mitjans, sinó una frase que va deixar anar en una homilia uns dies abans: “A les dones els correspon estar a casa i ser submises als homes, com Maria”. Insisteixo en què les va dir “uns dies abans” i no “unes dècades abans” com podria pensar-se. La corresponent (i justificadíssima) polseguera de protestes, començant per l’alcaldessa, va dur l’Arquebisbat a obligar el mossèn a retractar-se, tot demanant disculpes per una afirmació que “pot haver causat enuig en moltes persones”. Enuig? Més aviat sorpresa i estupor, però en tot cas no és excusa ni la seva procedència geogràfica (és sabut que el catolicisme polonès és dels més conservadors del món) ni el posicionament de la pròpia Església catòlica, misogin però no fins aquests extrems. El temps sembla que no passi per segons quines institucions o persones.

Em pregunto quines serien les reaccions si transcendís, per posar un exemple (un exemple, eh?), que en una mesquita un iman digués que les dones s’han de quedar a casa, han d’obeir el marit i que s’han de tapar de cap a peus si surten al carrer. Perquè això a les mesquites no és diu, oi? Perquè les reaccions serien més contundents encara, oi? Només pregunto…

[Imatge: al centre, el protagonista de l’apunt; bisbattortosa.org]

Menú del dia: els ous

El que dèiem l’altre dia del pollastre val també per al seu derivat alimentari més obvi, els ous. Si la carn d’aquell animal ja no té el mateix sabor ni la mateixa textura que tenia antigament (i no fa falta cap prova empírica per constatar-ho), tampoc els ous d’ara són els d’abans, en perfecta coherència amb el que és una deriva de la industrialització i massificació, potser inevitables, de la producció agroalimentària.

Un pronunciat sentiment d’enyorança m’envaeix cada vegada que recordo els ous ferrats que menjava de petit, el meu plat preferit llavors. Deixant de banda que els feia la mare (i això és un factor que condiciona molt el judici que en pugui fer, naturalment), aquells ous ferrats no tenien absolutament res a veure amb els que mengem avui en dia, sigui a casa o sigui en qualsevol establiment. Els rovells eren d’un groc cridaner tirant a taronja, i més grossos que ara, i estaven recoberts d’una membrana rosada que, en rebentar-se per acció de la forquilla, produïa una mena d’hemorràgia que demanava a crits sucar-hi pa, un pa que tampoc era tan dolent com el d’ara. El sabor anava en concordança amb l’aspecte, és clar. Se’m fa la boca aigua de pensar-hi. La clara feia allò que els espanyols en diuen puntillas, la part més intensament fosca i fregida. I, per cert, els ous eren indistintament blancs o rossos; els primers, per acció de l’estupidesa col·lectiva, han acabat desapareixent quan tothom sap que no influeix en la qualitat de l’aliment. I encara una diferència: fa quaranta anys la nostra terra encara no havia estat ocupada per aquesta cosa denominada huevos rotos, que la traducció literal ha convertit en uns horrorosos “ous trencats”. Trencada l’ànima, de comprovar que tot pot anar a pitjor irremeiablement.

L’altre plat estrella a partir de l’humil ou, la truita, ha resistit més el pas del temps. Vull dir que no em sembla trobar grans diferències entre el que recordo i el que menjo ara. La truita és una petita obra d’art que demana també el seu savoir faire, tant si és “a la francesa” com si és farcida d’alguna cosa, des de patates fins a carbassó, inclosa la sempre agosarada acció de donar-li la volta llançant-la a l’aire, ocurrència que ben poques vegades a la vida he tingut.

I posats a revelar intimitats personals entorn els ous, hi ha un detall que explica molt millor la meva personalitat que algun test psicològic: quan faig una truita de dos ous (o sigui, sempre), les quatre mitges closques resultants les introdueixo unes dins de les altres, com si fossin gots, no sé si m’explico, i així van a parar a la brossa. No tothom ho fa, això. Ordre, sobretot ordre, fins i tot amb les deixalles…

[Imatge: www.xtec.cat]

Menú del dia: les llenties

Una incidència personal fa que acabi al servei d’urgències del Negrín, a Las Palmas. Dir “Negrín” és com dir “Joan XXIII” a Tarragona o “Can Ruti” a Badalona. L’hospital es diu així perquè en aquella ciutat va néixer el molt controvertit primer ministre espanyol durant la Guerra de 1936 i que és el personatge relacionat amb el tema gastronòmic d’avui, les llenties. Resulta que durant la guerra (i a la postguerra també), aquest llegum era popularment conegut com “píndoles del doctor Negrín”. M’imagino que en un context de penúries bèl·liques les llenties devien ser un plat racionat i buscat malgrat la seva poca qualitat, i d’aquí l’enginy en anomenat-lo d’aquesta manera, entre la ironia contra els governants i la resignació vers la dura realitat del moment.
Sigui com sigui les llenties, com també tot el llegum en general, sempre han estat relacionades amb pobresa, menjar de subsistència o de classes socials peremptòries. Potser a això és deguda l’escassa incursió que cap a aquesta família de menjars ha fet les darreres dècades tota la panòplia de restauradors estrellats (i alguns estrellables) a l’hora d’idear les seves creacions, si fem excepció d’aquelles estrambòtiques combinacions tipus “llenties amb ostres” que es van posar de moda, afortunadament fugaç, ara farà uns trenta anys.
La llentia té mala fama per altres raons: simbolitza la hipocresia que, com aquella, té dues cares, i la pròpia essència del producte, farinós i insípid, no ajuda gens al seu èxit, cosa que obliga a compensar-la amb els corresponents correctius, en forma de brous i de tota classe de productes carnis. Si les llenties vénen acompanyades de xoriço, bacó o sobrassada, la cosa ja canvia.  A casa, de petit, les recordo amb trossets de llom mentre eren servides amb aquella famosa dita en castellà que traduïda ve a dir que si t’agraden te les menges i si no, no. Categòrica disjuntiva, herència potser de la trista època d’aquell polític canari.

Einstein tenia raó

La cita és ben coneguda i és atribuïda a Einstein: “només hi ha dues coses infinites, l’univers i l’estupidesa humana, i del primer no n’estic segur”. Vegem-ho.

Un amic meu ha estat a Oporto fa alguns dies. Preciosa ciutat pel que m’ha comentat, dit sigui de passada. El cas és que en aquesta ciutat portuguesa s’hi troba una antiga i emblemàtica llibreria (es diu Lello e Irmâo) on s’hi van rodar unes escenes de Harry Potter. Tal circumstància ha originat una peculiar modalitat de turisme, una mena de pelegrinatge literari perquè, segons va constatar el meu amic, la llibreria cobra tres euros (sic) d’entrada. La cua arriba al carrer. Increïble. S’ha de dir que, si una vegada dins del local compres un llibre (que és l’activitat a què es dediquen les llibreries, per si això hagués caigut en l’oblit), els tres euros te’ls descompten.

La informació m’arriba simultàniament a dues notícies que també tenen en comú l’estupidesa humana, de dimensions einsteinianes. En un punt concret de Taipei, la capital de Taiwan, es va originar un col·lapse de gent, delerosos tots de caçar un Pokemon segons sembla especialment cobejat. El mitjà informatiu parlava, amb evident exageració, que el fet havia provocat escenes dantesques, però tot arribarà. La segona notícia té un transfons menys banal, més greu. Resulta que com a conseqüència dels darrers atacs terroristes a França i a Bèlgica el turisme cap a aquests dos estats ha disminuït sensiblement aquest estiu, amb una excepció: les visites al barri brussel·lès de Maalbeck, escenari d’un dels atacs, han augmentat. Quina mena de morbositat portarà la gent a desplaçar-se a determinats llocs tocats per la desgràcia (catàstrofes naturals, fets violents, el que sigui), fer-s’hi les corresponents (i putes, perdoneu la paraula) selfies i deixar la corresponent prova documental de la visita a les xarxes socials?

Einstein tenia raó, evidentment. L’estultícia humana té encara un gran camí per recórrer, mesurable en anys-llum.

[Imatge: www.independent.co.uk]

 

Ring, ring (2)

[Ring, ring]
– Digui…
Con quién tango el gusto de hablar?
– Això vostè que em truca
Uy, no le entiendo
Digo que eso lo tiene que saber usted, que es quien llama
Aquí me sale un apellido: Casa…
Y cómo sabe mi apellido y no mi nombre?
Es que le llamo de Sanitas, y Sanitas compra bases de datos… [bla, bla, bla]
A aquestes alçades de la conversa telefònica els dos sabíem perfectament que ni ella no em vendria el producte com pretenia, ni jo hi posaria el menor interès. Així ha estat. Era una assegurança dental, però podrien haver estat altres mil ofertes. Per cert, ja és legal això de “comprar bases de dades”, així tal qual? . Au, adéu.

[L’anterior ‘ring-ring’ va ser publicat el 18/7/2008; imatge: www.pinterest.com]

 

Platges complicades

Quan la societat occidental ja començava a deixar enrere polèmiques sobre la conveniència, oportunitat, llibertat o tolerància d’anar nus o amb poca roba a les platges (recordem: que si top-less, que si platges nudistes, que si platges “tèxtils”, que si platges “familiars”…), herència d’una encara més llunyana època de moralitats, decències, censures i multes, previ ús de la cinta mètrica en cuixes i escots, ara resulta que el que està perseguit és anar massa tapat.

De moment el despropòsit ha fet acte de presència en alguns municipis costaners de la França mediterrània, governats per uns alcaldes conservadors que han prohibit l’ús del denominat burquini, aquesta estrafolària vestimenta que usen algunes dones musulmanes. Raons de la mesura? Diverses, i cap de plenament convincent a mon avis. Que atempten al principi de laïcitat (suposant que l’aital burquini sigui realment una peça usada amb motivacions religioses: què sabran ells?), quan hauria de prevaldre el principi de llibertat personal, com proclama en primera posició el trilema revolucionari francès. Que ho fan per raons d’higiene: hi podria estar d’acord però si realment s’anhelés la netedat i la pulcritud als llocs comuns, començant per les platges, se n’haurien de prohibir moltes, de coses. Finalment, s’addueix que l’ús d’aquesta mena d’hàbits de licra poden provocar altercats. El que provoca és una altra cosa.

Tot s’emmarca en el context actual de la possibilitat d’atemptats terroristes i en la desesperada necessitat (en part comprensible) de les autoritats de prendre qualsevol mesura per evitar-los. Bé, però prohibir aquests vestits, no provoca precisament l’efecte contrari? Què pensarà un musulmà quan comprovi que és objecte d’unes prohibicions ben peculiars i ineficaces? Sentir-se perseguit, quan no víctima de la societat on ha de viure i conviure. Al respecte, ja han sortit les inevitables i injustificades protestes d'”islamofòbia” per part d’alguns col·lectius defensors dels drets humans que només tenen capacitat de reacció enfront de determinats atacs a determinats col·lectius socials, obviant-ne completament d’altres. Parlant de protestes: les feministes, alguna cosa a dir al respecte?

Podem usar banyadors llargs, curts o, segons quins llocs, prescindir-ne, però ara resulta que no ens podem tapar tot el cos per motius político-higiènico-ideològics (per cert, si un home es posa burquini també el sancionaran? gran pregunta). Entre això, les ràdios, les pilotetes, els crios, la música dels xiringuitos, els gossos, les banderes vermelles i la manca de serveis, fruir de les platges és cada vegada més complicat.

[Imatge: www.tendenciasturismo.com]