El còmic més vist

Avui el TBO fa cent anys. Per a les noves generacions (els mil·lenials, es fan dir) la referència a aquesta publicació infantil ha de ser històrica sinó antediluviana, això suposant que n’hagin sentit a parlar: era un còmic que, fins que no es va generalitzar aquest paraula, aconseguí que el seu nom fos l’antonomàsia de qualsevol publicació amb dibuixos, fins el punt que la Reial Acadèmia acceptés tebeo en el seu diccionari (en català, els intents de normalitzar patufet o solucions similars no han tingut èxit).

Al costat del Cavall Fort i del Tío Vivo (ben diferents l’una de l’altra), el TBO és una de les publicacions de la meva infància. La compràvem cada setmana al quiosc que hi havia a la cantonada de Mallorca amb Roger de Flor, on la senyora que el regentava, abrigada amb unes mitenes per protegir-se del fred, ens la servia previ pagament de, crec, tres pessetes.

Les seccions habituals del TBO van acabar essent mítiques, com es diu ara, i aquests dies els mitjans ens les recorden: la Família Ulíses (que sempre patien incidents), Josechu el Vasco (creació del gran Muntañola) o els famosos invents del Doctor Franz de Copenhaguen (no més inversemblants que alguns artilugis que intenten vendre’ns per televisió de matinada). A mi m’agradava molt una secció que es deia “De todo un poco” i era, doncs això: una mena de miscel·lània amb acudits, jocs de paraules, curiositats, anècdotes…

Com el Patufet i com tantes altres publicacions de tot ordre, el TBO va arribar un moment que va quedar antiquat i, irremissiblement, va haver de plegar. Cada una té el seu públic, el de la generació i el de l’època que li van tocar. L’època del TBO va passar, però el TBO va fer època, si se’m permet el joc de paraules: ja hem dit que va donar nom a totes les publicacions infantils, però també a l’expressió “estar més vist que el tebeo”. No sabem si l’origen d’aquesta frase és perquè tenia molta audiència o perquè els seus continguts eren poc originals, però reflecteix la petjada que ha deixat després.

[Eustaquio Morcillón, la políticament incorrecta tira de Benejam, autor també de la Família Ulises; imatge: www.todocoleccion.net]

‘Elle’

Dins del cicle de pel·lícules en versió original que cada any s’ofereix a l’Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge es projectà la francesa Elle, guanyadora d’un Gaudí a la millor pel·lícula europea (i d’un Goya també, amb l’Oscar no ha tingut sort). Es tracta d’una mena de thriller psicològic (titlar-lo d'”eròtic” és una mica exagerat, malgrat la seva trama) però també amb tocs d’humor.

Michèle és una dona francesa ja madura (el lifting de la protagonista és evident) acostumada a anar a la seva i que dirigeix amb mà de ferro una empresa de videojocs. Un dia és assaltada i violada a casa seva i, en lloc de denunciar-ho a la policia es limita a esperar uns dies i comentar-ho fredament a uns amics mentre inicia una mena de joc del gat i la rata amb el misteriós agressor: pistes, suposicions… ens aniran atrapant fins el darrer minut de les dues hores que dura la funció. Tant els títols de crèdit com el plantejament de la pel·lícula ens recordaran poderosament Basic Instinct i no és cap casualitat, perquè el director d’ambdues és Paul Verhoeven.

S’ha dit que és un film femení i feminista, i hi ha bastanta veritat en això, començant pel títol i continuant per la presència constant, durant tot el metratge, de la protagonista principal. Potser per realçar aquest caràcter feminista de la cinta, els homes que hi intervenen no queden gaire ben parats: el propi agressor, el fill immadur, el pobre ex-marit, l’amant (que és el marit de la seva amiga), el gigoló de qui s’encapritxa la mare liberal… i el pare, empresonat a cadena perpètua per un assassinat múltiple.

A destacar l’actriu protagonista, Isabelle Huppert, una habitual de Claude Chabrol, que resol magistralment el seu complex paper i que “tenyeix de pèl-roig els nostres malsons fílmics” segons el ditirambe que li dedica el crític tarragoní al programa de mà. Tampoc n’hi ha per tant…

[Imatge: www.filmaffinity.com]

Avui, el món d’ahir

Arriba a casa una nova publicació: El món d’ahir. En català! Rere l’invent hi ha, qui ho havia de dir, Minoria Absoluta, és a dir l’inquiet Toni Soler. En la presentació que aquest fa del primer número, defineix l’objecte de la revista com una intersecció difícil de delimitar i de batejar entre història, literatura i periodisme. Tres disciplines d’allò més castigades en els darrers temps, sobretot les dues primeres. El món d’ahir (que pren el nom de les memòries de Stephan Zweig), es proposa dignificar-les amb una edició en paper, com s’havia fet tota la vida, i per recuperar el plaer de llegir, simplement. El resultat no decep: uns articles tant allunyats de les banalitats de suplement dominical com de plumbis treballs universitaris; col·laboracions de Jordi Graupera, Eduardo Mendoza, Empar Moliner o Francesc Serés, entre molts altres; una curiosa col·lecció de mapes antropomòrfics; textos històrics d’autors tan diferents com Plini el Jove o Chateaubriand; i tot editat curosament, sense pretensions supèrflues.

M’hi he subscrit en un moment en què m’havia autoimposat rigoroses limitacions a l’entrada de paper a casa, tant per raons econòmiques com d’espai. Però no m’he pogut resistir a aquesta cita (que serà trimestral) amb la història i el bon periodisme.

[Imatge: www.tresc.cat]

Quina casualitat

Remarcable l’exercici de normalitat democràtica que vam contemplar ahir a la televisió. El president Puigdemont sotmetent-se en directe i durant tres llargues hores a les preguntes de ciutadans. És obvi que no el van interrogar sobre el temps que faria l’endemà o si prefereix les corbates a ratlles o llises: les inquietuds dels intervinents anaven per una altra banda, com era de preveure: economia, treball, beques, sanitat, pensions… també el procés sobiranista. Em pregunto si altres presidents, en altres latituds (no miro a ningú) acceptarien acudir a un format similar. Carles Puigdemont se’n va sortir prou bé: si es tenen apresos els grans temes de govern i es dominen les arts escèniques i oratòries (i el de Girona compleix els dos supòsits), el resultat ha de ser positiu tant pel protagonista de l’interrogatori com per la ciutadania que ho segueix amb més o menys interès.

No tot va ser positiu, com se sap. Les xarxes socials, que estan a la que salta, van descobrir ben aviat coses rares. Els ciutadans que van formular les preguntes al president no semblaven escollits innocentment pel conjunt dels inscrits prèviament, com se’ns va dir. La manipulació duta a terme no sabem si per TV3 o per qui sembla evident. Eren dotze persones (“sense pietat”, com aquella famosa obra de teatre), però la majoria estaven vinculats, quina casualitat, a determinats partits o entitats representatius de la nostra societat; la distribució per sexes era, quina casualitat, rigorosament igualitària; i no es va descuidar la procedència territorial, ja que hi havia representació, quina casualitat, tant de terres gironines, com ponentines i meridionals. En fi, que la selecció semblava molt estudiada i sospesant variables sociològiques de tot ordre.

Així i tot, si realment hi va haver gat amagat, no deixa de ser meritori que una cadena televisiva, la nostra, que tantes acusacions rep de parcialitat (sense fonament) per part dels “amics” de Catalunya, donés l’ocasió de preguntar (i repreguntar) al president a una multiplicitat de personatges que, com es va veure i sentir, es van quedar ben a gust dalt del faristol. I Puigdemont, al seu torn, va estar a l’alçada de les circumstàncies. El que deia al principi: un exercici de normalitat democràtica.

[Imatge: www.rac1.cat; foto, Jordi Bedmar]

La tele de la nostra infància

Ha passat bastant desapercebuda la mort del periodista José Luis Barcelona. No ens hauria d’estranyar aquest “passar de puntetes” sobre un professional allunyat dels d’ara, tant pel que fa a l’estil com en el temps. Com que ja tinc una edat, recordo perfectament aquest home de la ràdio i la televisió d’aquells tristos anys seixanta, de la seva locució, del seu aspecte impecable, llegint les notícies des de Miramar a Montjuïc (on TVE tenia la seva delegació catalana) o presentant l’inefable “Reina por un día”, programa que avui en dia no aguantaria deu minuts a la pantalla, crivellat de crítiques a la seva cursileria i al tractament que feia de la dona, completament justificades.

El programa feia companyia a espais i sèries inoblidables (“Bonanza”, “El Santo”, Herta Frankel i els seus ninots, el Locomotoro…). No era la millor televisió ni del món ni de la història, això és evident, però era la televisió de la nostra infància i, vulgues que no, un no pot evitar una certa melancolia en conèixer notícies com la de la mort de Barcelona, mig amagada entre titulars completament banals i prescindibles.

[Imatge: elpais.com; arxiu TVE]

Un altre centenari

Fa cinc mesos Olivia de Havilland celebrava el seu centenari d’existència. Avui li toca a una altra estrella de Hollywood, Kirk Douglas. No sóc suficientment cinèfil per parlar-ne amb coneixement de causa, ni per dir quines són les millors pel·lícules que va interpretar o per valorar què ha representat per al setè art. Sí que m’interessa destacar les seves posicions progressistes en un art i una indústria més aviat dominades per mentalitats reaccionàries. Monuments com Espàrtac o Camins de glòria donen testimoni d’aquest capteniment.

[Imatge: fotograma de Camins de glòria; www.blogdecine.com]

SCAN 2016

La biennal SCAN Tarragona, festival internacional de fotografia, celebra enguany la sisena edició. Del 19 d’octubre de 2016 al 8 de gener de 2017, SCAN ofereix un variat repertori d’exposicions, conferències, tallers i activitats fotogràfiques, a càrrec de nombrosos artistes internacionals, que fan que la ciutat torni a ser punt de trobada de la fotografia de creació, amb la presència de nombrosos professionals i amants de la fotografia.

Jiaxi

He visitat avui una de les exposicions programades, que sota el títol Talent Latent pot contemplar-se en un dels tinglados del Port de Tarragona (per cert, amb un accés casi clandestí de tant discret com és). Hi exposen deu fotògrafs. A destacar, per al meu gust, Fernando Maselli (impressionants paisatges alpins), Massimiliano Maddalena (un exercici d’estil amb 99 visions del mateix paisatge) i Tatiana Vinogradova (punyent galeria de gais de la Rússia actual, a la penombra tant en sentit literal com figurat).

Miñarro[Tota la informació sobre SCAN a www.scan.cat; imatges: de dalt a baix, fotografies de Tatiana Vinogradova, Jiaxi Yang i Oriol Miñarro]

 

‘Home pacient no és vençut’

Commemorem enguany els 700 anys de la mort de Ramon Llull, l’escriptor i pensador català de més projecció internacional de la història però que, en canvi, aquí no li donem la transcendència que va tenir i que es mereix. Per intentar compensar-ho, entre 2015 i 2016 s’han programat una gran quantitat d’activitats de tot tipus. Aquest mes n’estem tenint a Tarragona. Avui, la filòloga i professora Mercè Sardà ha parlat del mallorquí més universal a la Biblioteca Pública, de la seva vida, del seu sistema filosòfic (l’Art), de la modernitat dels seus plantejaments, de l’abast enciclopèdic dels seus coneixements, del seu domini de les llengües, de la seva copiosa producció (265 obres, aviat és dit), dels seus viatges o, en fi, del seu pertinaç intent d’atreure infidels cap el cristianisme amb la disputa raonada i no amb la imposició violenta (“Home pacient no és vençut”, va dir). La xerrada ha estat il·lustrada amb les conegudes (i bellíssimes) miniatures sobre el beat Llull i ha comptat també amb la lectura de petits fragments d’algunes de les seves obres.

[Divendres, 11 de novembre, a les 19 hores, hi haurà una lectura de textos del Llibre de les bèsties i del Llibre d’Evast e Blanquerna; del 2 al 20 de novembre es pot veure l’exposició “La vida desmesurada de Ramon Llull” i una mostra bibliogràfica; tot a la Biblioteca Pública de Tarragona]

 

 

Una cultura espanyolíssima

Sembla que el nostre “vers lliure”, el conseller Santi Vila, de tant voler anar al seu aire comença a transitar per camins i viaranys desconeguts amb el risc de perdre’s o, el que és pitjor per a ell, no saber exactament a quin lloc vol arribar. La darrera entrevista concedida a un mitjà estatal parlant del sempre polèmic tema dels toros, està guarnida amb afirmacions destinades, no sé si conscientment, a descol·locar als d’aquí i a agradar als d’allà. “El Parlament es va extralimitar amb la prohibició dels toros” o “la cultura catalana serà sempre espanyolíssima” són dues perles deixades anar per un polític que pertany, sobre la lletra, a una formació sobiranista. Per molt vers lliure que sigui, sembla bastant inconseqüent. Es creu o no es creu el procés? Hi col·laborarà lleialment o no? Se suposa que sí, però llavors determinades afirmacions grinyolen molt i molt. Especialment la segona, una opinió formulada de la pitjor manera possible a oïdes catalanes: si el que volia dir és que determinades manifestacions de la cultura catalana o fetes a Catalunya (els toros ho havien estat, la Feria de Abril, què sé jo) formen part també de la cultura espanyola (suposant que això existeixi, que és un altre debat i no senzill), hi podríem estar d’acord, però, per l’amor de Déu, que no digui que la cultura catalana (tota?, també la de Catalunya Nord o de l’Alguer?) és “espanyolíssima”, un adjectiu que no havíem sentit aplicar ni a la Marujita Díaz, quan en ple èxtasi patriòtic s’embolicava amb una estanquera i feia allò amb els ulls.

[Imatge: foto Danny Caminal; www.elperiodico.com]

Tres records de Maria Aurèlia Capmany

Avui s’escauen els vint-i-cinc anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany, la Capmany, com era coneguda popularment. Em vénen (no em venen) a la memòria tres moments de la meva vida en què vaig tenir la sort de tenir-la de prop i sentir-la parlar.

Vaig coincidir amb Maria Aurèlia a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, devia ser el 1977. Estàvem en una aula ella, jo i dues o tres persones més, m’imagino que esperant que s’iniciés la classe, acte o debat que hi estava programat. La nota surrealista es va donar a l’exterior on, el que són les coses, un grup de nenes/noies assajaven la coreografia per a un grup de majorettes. Perquè els més joves entenguin què és això, perquè potser no ho saben, diguem que eren unes cheerleaders però en versió circense-militar, botes altes, minifaldilles i entorxats, d’allò més caspós. Al contemplar l’escena, va sortir la Capmany més temperamental:

– quina cosa més ridícula!- , digué, esverada i vehement. És el menys que es podia esperar de la més lúcida de les feministes que ha tingut Catalunya les darreres dècades.

El segon comentari li vaig sentir, sense poder precisar més, en un acte públic a Tarragona, ciutat amb la que, com se sap, tenia molta relació. No sé quin era el tema que tractava però en un moment donat va carregar contra aquest tipus de gent que no parla mai prou clar:

– em posa furiosa aquesta gent que sempre estan dient “vull dir”, “vull dir”, “vull dir”… Doncs digues-ho! – Aquí fa la seva aparició la Capmany resolta, decidida, que parlava clar i que, en justa correspondència, esperava que els altres també ho fessin. Què diria dels polítics d’avui al respecte, si fos viva?

Tercer moment: pregó de Santa Tecla a Tarragona a càrrec de Maria Aurèlia, any inconcret, un servidor hi assisteix. Em va cridar l’atenció una frase que va deixar anar al final de tot, quan es desitja una bona festa major:

– gaudiu de la festa major perquè el poble té dret a la festa! – Em va agradar aquesta nota d’optimisme i de joie de vivre per boca d’una dona notòriament esquerranosa, ideologia de la qual massa vegades ens venien, i encara ens vénen (i venen) missatges pessimistes, alarmistes o catastrofistes.

Són tres exemples que, crec, il·lustren molt bé la seva personalitat polifacètica a afegir a l’homenatge que avui es fa a la seva figura.

[Imatge: així la recordo, amb aquella mirada múrria i entremaliada; filmoteca.bloc.gencat.cat]

L’esport rei (i visca la república!)

Mig país angoixat per l’evolució del pubis del denominat “millor jugador del món” (de futbol, naturalment). Aquest era el punt de partida de l’interessant article d’ahir d’Antoni Puigverd a La Vanguardia on carregava contra la desproporcionada influència del futbol en tots els àmbits de la nostra societat, i que subscric sense canviar-hi una coma. Com si estigués coordinat amb aquest article, però m’imagino que no, un esquetx de la gala “Catalunya aixeca el teló” d’ahir nit es reafirmava en la idea a partir d’un plantejament ben original: què passaria si els informatius tractessin la cultura (en realitat el teatre, però també serveix) com tracten els esports? El resultat era ben il·lustratiu i ens conscienciava de com de ridícul pot arribar a ser el món esportiu quan rep una atenció desmesurada en relació amb el que, strictu sensu, és o hauria de ser: des de les incessant repeticions de cada jugada fins a les rodes de premsa, d’una plúmbia banalitat tant pel que fa a preguntes com a respostes.

Això no hi ha qui ho solucioni, em temo. El futbol continua envaint tota mena d’àmbits i si un dia és el focus d’interès d’un empresari xinès (que em fa l’efecte que sap tant de futbol com jo, a jutjar per la cara que fa), un altre és objecte de l’obertura d’una delegació ¡en ple Manhattan! (per interès comercial, segons l’innecessari aclariment del locutor televisiu). Faltava, però, la cirereta del pastís, i aquesta ha vingut amb la transcendental notícia de que Vallfogona de Riucorb dedicarà un carrer a Johan Cruyff. És un poblet de la Conca de Barberà, ha aclarit el mateix locutor. Ja té collons, amb perdó, que aquesta població sigui finalment coneguda pel catalanet de peu (llegiu barceloní, més aviat) gràcies als esplèndids cinc minuts que TV3 li ha dedicat avui, que no seran els primers ni els últims, i no per l’obra literària de Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, el millor escriptor català del segle XVII que, ai las, no sabia xutar una pilota.

‘El elegido’

Abans de les maleses de l’empresari “català” Javier de la Rosa, l’única cosa que havíem fet els catalans és assassinar Trotski. Cada vegada que es parlava d’aquell transcendent fet històric, tothom recalcava que l’homicida del dirigent comunista era “català”. No sabem si aquesta obstinació en l’origen geogràfic d’una persona, que sempre s’obviava per a la resta de fets històrics, es deia com un compliment o, al contrari, com una crítica: tot estar en si considerem la desaparició de Lev Davidovich Bronstein com un fet positiu o negatiu per a la Humanitat, dilema que ens portaria a un debat que no correspon aquí.

Bé, tota aquesta introducció és per dir que d’aquest únic català de la història mundial, de nom Ramon Mercader, se n’ha estrenat una pel·lícula aquests dies. És espanyola, la signa Antonio Chavarrías i la protagonitza Alfonso Herrera, un xic amb una certa retirada a Antonio Banderas. Com va declarar el seu director, només va caldre dramatitzar alguns detalls de la trama perquè el guió ja estava escrit per la història. Un guió ben novel·lesc, barreja de triller, espionatge i drama, però estríctament històric. Resumint molt, i sense intenció de fer cap spoiler (d’altra banda innecessari, ja que es tracta d’uns fets ben coneguts), Ramon Mercader després de combatre a la guerra del 36 (aquella que en diuen civil) és reclutat i ensinistrat per la temible GPU stalinista per a un objectiu molt concret: liquidar Trotski, exiliat al Mèxic de Cárdenas. Per aconseguir-ho, adoptarà una nova personalitat amb la qual anirà tramant el seu acostament al dirigent rus fins aconseguir els seus objectius fent servir la mentida com a mètode i un piolet com a arma fatal. I tot animat per un fanatisme inculcat per la seva mare, la cubana Caridad del Río, a qui obeeix cegament.
Ben aconseguida l’ambientació dels diferents escenaris (el front de guerra espanyol, París, Rússia i Mèxic) i bones interpretacions dels actors, amb un petit paper a càrrec del català (aquest sí, de veritat) Roger Casamajó.
[Imatge: www.ecartelera.com]

Podria ser pitjor

La pel·lícula El jove Frankenstein va marcar a tota una generació. Estrenada a meitat dels setanta, el seu tractament tècnicament innovador (rodada en blanc i negre quan ja tot era en color) i la manera com abordava humorísticament un tema seriós sinó terrorífic, amb gags ben coneguts, ha fet que s’hagi mantingut en el temps com un film inoblidable. Doncs el seu protagonista, Gene Wilder (Selles de muntar calentes, La dona de vermell) acaba de morir. Una mirada tan inconfusible com la del coprotagonista del film, Marty Feldman (també desaparegut), el jove Frankenstein i Igor, junts en aquell memorable diàleg mentre desenterren un cos al cementiri:

– quina feina més desagradable…

– podria ser pitjor, podria ploure…

I, naturalment, es posa a ploure.

[Imatge: Youtube]

Xavier Carreras (1953-2016)

Avui hem de lamentar la pèrdua de l’escriptor i periodista tarragoní Xavier Carreras i Segarra. Va col·laborar en diferents mitjans, Catalunya Exprés, La Vanguardia i Avui, on feu la crítica de televisió, mitjà on exercí d’editor i de guionista (“Vostè pregunta”, “Tribunal popular”). Com a escriptor, destacà per les seves novel·les ambientades a la Guerra de Successió (Objectes perduts a Nova Barcelona, Sepultura de Bandoler). Havia estat militant del FNC i a les eleccions municipals de 2011 vaig tenir l’honor de compartir amb ell la candidatura a Tarragona de Solidaritat Catalana, ja que va acceptar tancar la llista.

[Imatge: www.arolaeditors.com]

Com si el temps no passés

Anit, vetllada musical a la catedral de Tarragona. Fabio Ciofini, organista italià d’intensa i extensa carrera musical, va oferir-hi un concert amb l’orgue inaugurat fa tres anys. Va interpretar peces barroques de Storace, van den Kerckhoven, van Noordt, Rossi (imatge) i, que tots coneguem, Bach.

Hora i escaig d’interpretació, suficientment llarga per gaudir-la, suficientment curta per no fer-se pesada. Mentrestant, el temps es va aturar: les parets medievals de la seu, la música del XVII… ben pocs elements contemporanis, a banda del públic que omplia les naus. Una petita delícia per als sentits en una nit que amenaçava tempesta (la cosa no va anar a més) i un verdader viatge al passat que, com deia aquell poeta castellà, sempre és millor.

[Imatge: www.classicalm.com]

La cultura mochica

Tenim tot l’agost i setembre per visitar a Tarragona l’exposició “L’art mochica de l’antic Perú: or, mites i rituals”. Els mochica (o moche) eren una de les cultures establertes a l’actual Perú molt abans que els inques. La mostra comprèn cent peces procedents del Museu Larco de Lima, entre atuells de ceràmica, joies, elements cerimonials, tèxtils, objectes rituals, etc., a través dels quals coneixem la seva concepció del món, la seva organització, la seva vida diària, fins i tot la seva sexualitat (i la ceràmica de la imatge és ben il·lustrativa). Encara que no fos interessant l’exposició, és recomanable anar-la a veure perquè hi ha poca gent i s’està fresc.

[Exposició oberta al Caixafòrum de Tarragona fins el 2 d’octubre]

‘Política, manual de instrucciones’

Estem en campanya electoral, oi? Ja casi que m’oblidava. Des que vaig obrir aquest bloc, sempre he mantingut la tradició de dedicar diversos apunts a l’apassionant període (mode irònic, si us plau) que precedeixen uns comicis. Fins avui. He deixat passar els dies sense dir res, indiferent als soporífers, per reiterats, missatges que ens adrecen els líders de sempre que aquesta vegada, com a única concessió al nostre benestar mental, s’han abstingut de penjar-se, figuradament, dels fanals de les nostres ciutats. Amb excepcions.

Però tot i així, el meu interès per la política és massa fort i la meva afició per cada aspecte d’aquesta matèria és massa present com per continuar aquest obstinat silenci, de manera que calia trobar una bona excusa per publicar alguna cosa. La cartellera cinematogràfica ha acudit en la meva ajuda i me l’ha donada (no l’ajuda, ni la cartellera, ni la cosa: l’excusa) amb la pel·lícula Política, manual de instrucciones. Es tracta, ni més ni menys, que d’un documental sobre la gènesi de Podemos com a partit polític, des de la seva assemblea fundacional a Madrid fins als bons resultats obtinguts a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El treball és obra de Fernando León de Aranoa, director d’indubtables bones referències, i el resultat és, des del punt de vista estríctament formal, prou acceptable.

La factura de la pel·lícula va ser ben simple, consistint en diverses càmeres gravant el dia a dia de la formació del partit, actes, reunions, assemblees, congressos, contactes internacionals, tot, fins a totalitzar centenars d’hores de pel·lícula, que van acabar convertides en dues, prèvia acurada selecció del què es podia ensenyar i el què no. I aquí rau l’intríngulis de tot plegat perquè el conjunt ens ofereix una imatge amable i condescendent de la formació morada. No és un video electoral de Podemos però s’hi acosta. Molta reunió de simpatitzants, participativa i xupi-guai, i poca negociació vis-a-vis, molt Equador i poca Veneçuela, molt Pablo Iglesias i poc Juan Carlos Monedero (i encara menys Pablo Echenique, cosa també significativa). Afegim-hi la tesi de que entre el 15-M i Podemos hi va haver un contínuum sense solució de continuïtat, que crec que no és el cas, i tindrem la pel·lícula perfecta per projectar en vigílies del 26 de juny i engrescar les masses. A jutjar per la meva experiència personal (dues persones a la sala de projeccions, contant-me jo) no sé si aquest film haurà fet molt forat entre la soferta ciutadania disposada a anar a les urnes.

[Imatge: www.guiadelocio.com]

 

 

Vint-i-cinc anys sense Montserrat Roig

“L’Emilio havia comprat olives en conserva, llonganissa, patates fregides i una mica de pa. Menjaren una estona sense dir res. La lluna s’havia esvanit darrera d’un núvol. L’Emilio era frec de la Natàlia, sentia el seu alè. Estàs embolicat, oi? L’Emilio arronsà les espatlles, “embolicar” és un verb petitburgès, petita. Jo no m’embolico, si de cas són “ells” els qui ens emboliquen. La Natàlia, per dir alguna cosa, creus que tot això canviarà algun dia? L’Emilio arrufà el nas, home!, què et sembla, a tu? Si no ho creiés… Deixà anar una bafarada de vi. Besa’m, va dir ell. Ella s’hi acostà i li féu un petó als llavis, m’encanta que besis tan malament, va dir l’Emilio, ella se n’apartà, els llavis plens de la sal de les patates. L’Emilio l’agafà pel canell, vine…, i la besà tot resseguint-li la llengua, la Natàlia notà que la seva llengua era molt humida, llengua de peix de riu, pensà. L’Emilio li descordà els pantalons i li baixà la cremallera, avui ens despullarem, oi?”

Montserrat Roig: El temps de les cireres.

[Imatge: www.nuvol.com]

 

Una nova visió

Queden tres setmanes per poder visitar l’exposició “Gabriel Casas, fotografia, informació, modernitat” al CaixaFòrum de Tarragona.

Gabriel Casas i Galobardes (1879-1973) fou un fotògraf d’entreguerres avançat al seu temps. Vinculat a les avantguardes artístiques, fou dels primers a aplicar els recursos estètics de la denominada Nova Visió, relacionada amb la Bauhaus i caracteritzada per enquadraments i contrapicats sorprenents. L’exposició en mostra exemples (cotxes, antenes de ràdio… i també la famosa foto del nen davant un aparador de llibreria, a la imatge). Casas va destacar en les seves col·laboracions en la premsa gràfica en un moment, els anys trenta, en què les fotografies van deixar de ser meres il·lustracions del text per passar a tenir vida pròpia com a obres d’art. Va conrear diversos gèneres, el retrat, el reportatge periodístic, la foto de denúncia social, el cartellisme polític… Sens dubte, un autor i una obra de gran interès.

[L’exposició romandrà oberta fins el 29 de maig; imatge: www.museunacional.cat]

Parla Josep Pla

“Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps”.

“El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment”.

“És absolutament sorprenent la quantitat de llibres fascinadors que són inaccessibles i la quantitat enorme de llibres inútils que es troben en el comerç”.

“La primera obligació d’un ciutadà no és ni la bandera, ni l’honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d’un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda —i com més alt sigui millor”.

“A molts catalans els interessa Catalunya, però no hi creuen. Els passa exactament el contrari que amb la religió i l’altra vida: hi creuen, però no els interessa”.

[Demà 23 d’abril, dia del llibre, s’escau el 35è aniversari de la mort de Josep Pla; imatge: www.nuvol.com]

 

De la importància dels cucs

HÀMLET: El cuc és l’únic emperador alimentici: engreixem totes les bèsties per engreixar-nos, i ens engreixem per als cucs. El rei gras i el captaire magre no són altre que dos menjars diferents, dos plats d’una mateixa taula. Heus aquí la conclusió.

REI: Oh, oh!

HÀMLET: Un hom pot pescar amb un cuc que ha menjat rei, i menjar peix alimentat amb aquell cuc.

REI: Què vols dir, amb això?

HÀMLET: Res: mostrar-vos com un rei pot fer jornada en l’intestí d’un captaire.

[Hàmlet, acte IV, escena III; aviat farà quatre-cents anys de la mort de William Shakespeare; imatge: theshakespeareblog.com] 

Quixots de paper

Al Port de Tarragona es mostra aquests dies una col·lecció d’ex-libris i gravats sobre el Quixot, organitzada per l’Associació Catalana d’Ex-libristes. També s’exposen exemplars de la novel·la més famosa en llengua castellana, en una multitud d’edicions, formats i traduccions que palesen la seva influència en la literatura universal. L’exposició no és casual, perquè coincideix amb el 400è aniversari de la mort del seu creador, Miguel de Cervantes.

Dues curiositats: hi ha un mapa amb l’itinerari que seguiren el Quixot i Sancho Panza per terres catalanes fins arribar a Barcelona, amb la suposada localització d’alguns episodis de la novel·la. L’altra és que cada vitrina de l’exposició està presidida per una cita del llibre; per sorpresa meva, moltes dites populars (“no diguis d’aquesta aigua no beuré”), procedeixen del Quixot. Serà qüestió de trobar el moment de començar a llegir l’emblemàtica obra (cosa que molts han fet) i també acabar-lo (cosa que, lamentablement, no gaires).

[L’exposició Quixots de paper restarà oberta fins el 24 d’abril al Tinglado 1 del Port de Tarragona; imatge: www.omnium.cat]

IV Centenari de Cervantes

Amb motiu del 400è aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, la Biblioteca de Tarragona ha programat diversos actes:

* Mostra ‘Quixots de paper’, organitzada per l’Associació Catalana d’Ex-libristes. Al Tinglado núm. 1 del Port, del 17 de març al 24 d’abril.

* Conferència “De cómo el Quijote de Tarragona salvó al Quijote de Cervantes”, per Fernando Parra, professor de literatura i columnista literari. A la Biblioteca Pública, el 15 d’abril a les 18,30 h.

* Exposició de llibres, vídeos i materials educatius ‘Miguel de Cervantes. El més nou a les biblioteques’. A la Biblioteca Pública, durant tot el mes d’abril.

[Imatge: portada pel Quixot apòcrif d’Avellaneda, publicat a Tarragona el 1614; ww.nuvol.cat]

Tot s’ha complert

Després d’això, Jesús, sabent que tot s’havia realitzat, perquè s’acabés de complir l’Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d’un manat d’hisop una esponja xopa d’aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s’ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit.

(Sant Joan, 19: 28-30)

[Imatge: Crist de la Vera Creu, Las Palmas de Gran Canària]