La UDC que no morirà mai

A finals dels anys setanta, en els moments més intensos de la política catalana i espanyola, hi havia gent del meu entorn convençudíssima que jo militava a Unió Democràtica de Catalunya. Potser aquesta percepció es basava en el fet de que jo vaig col·laborar-hi en una campanya electoral. Millor dit, hi vaig treballar, perquè em vaig guanyar uns centimets ensobrant candidatures. Certament que, per ideologia i tarannà personals, era en aquells moments una formació que m’era ben propera. Fins i tot anava a classe, a la facultat, amb la carpeta decorada amb un notori adhesiu d’Unió, fet que em convertia en la rara avis d’una universitat on el més moderat era del PSUC o del PSAN.

Aquell històric i petit partit que era bastant com jo, demòcrata, antifranquista, cristià, catalanista, moderat i humanista va anar evolucionant amb els anys, creixent artificialment, contaminant-se amb tots els defectes de les formacions que toquen poder durant un llarg període de temps, allunyant-se del seu ideari fundacional i convertint-se en una dispensadora de càrrecs institucionals, suites al Palace i canongies diverses. Aquell partit ja no era sinó una còpia deforme i adulterada d’aquell altre històric i petit. Ahir, aquesta deslleialtat als seus orígens la va pagar anunciant que es dissolia, víctima també de la seva situació econòmica i de la migradesa dels seus resultats electorals (els primers sense parasitar cap altra formació).

Però hi ha una UDC que no morirà mai, la que servarem en algun racó de la memòria col·lectiva com a societat. La que va donar el més alt exemple de servei i de dignitat en la persona del seu dirigent Carrasco i Formiguera, perseguit successivament per anarquistes i per feixistes. La del senyor Coll i Alentorn de la nostra joventut o, a Tarragona, la del senyor Enric Vendrell. Sí, als dirigents d’aquella Unió els esqueia molt bé la paraula “senyor”. Proveu ara a anteposar-la a “Duran i Lleida”. No podreu. No es pot.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

El final d’un imperi

Avui fa cent anys de l’abdicació de Nicolau II, el tsar de Rússia. De “Totes les Rússies”, que aquest era el títol oficial de l’autòcrata al capdavant del secular, inabastable i endarrerit imperi euroasiàtic. Només ha passat un segle d’un fet crucial per a la història de la humanitat, sobretot pel que s’esdevindria en els mesos següents. Semblen molts més, però només han passat cent anys i llegir les cròniques o contemplar la iconografia d’aquella època i d’aquell territori provoca una estranya fascinació en absolut renyida amb el sever judici a què la història i l’opinió els han sotmès: el posat entre orgullós i tímid del tsar, l’opulència d’una cort ja anacrònica, els rígids estaments socials, gairebé medievals, l’omnipresència de l’església ortodoxa, la seva litúrgia brillant i espiritual, els primers moviments revolucionaris, tenyits encara d’utopisme i d’esperança en un nou món… la mirada de Rasputín…

Avui també són els idus de març. “Vés en compte amb els idus de març” li havien advertit a Cèsar, camí del Senat on Brute (tu també?) i altres l’assassinarien. Els idus de Nicolau el tsar (paraula que, curiosament, prové de caesar) començarien també un 15 de març i culminarien a la casa d’Ipatiev uns mesos després. Ha plogut molt des de llavors, i el darrer dels Romanov, canonitzat i venerat per una part dels seus compatriotes, ha estat substituït per un altre tsar que no el desmereix en poder i opulència, però que no desperta cap mena de fascinació. Més aviat el contrari.

[Imatge: Viquipèdia]

Marxa enrere

S’ha anunciat que a les properes eleccions dels Països Baixos, el recompte de paperetes es farà manualment i les dades es transmetran per sistemes també tradicionals. Sembla ser que la raó d’aquesta sorprenent marxa enrere en l’ús de les nomes tecnologies és política, per evitar la intromissió de hackers no desitjats com hi va haver, sembla que per instigació russa, per afavorir l’elecció de Trump.

Ho trobo molt bé. No em refio del denominat vot electrònic, sigui introduint una targeta magnetitzada (com si fos un bitllet de metro), sigui tocant una pantalla (com quan traiem diners del caixer). Són nous sistemes cridats a revolucionar la manera de votar i la seva implantació definitiva està al caure. Tot i així, no me’n refio de que el teu vot sigui una simple unitat d’informació telemàtica, intangible i invisible, allotjada no se sap on de la xarxa, i no una papereta de mides concretes on quedi clar què votes i a quin lloc la diposites. De manera que m’està molt bé que els neerlandesos, que són gent molt seriosa, hagin decidit tornar a fer les coses com sempre, sense vel·leïtats innecessàries. Les coses s’han de poder veure, tocar i olorar. Si no, no existeixen o no sembla que existeixin.

No ens estem refiant massa de les noves tecnologies i la seva aplicació en tota mena de camps? Hem calculat bé els perills potencials que amaguen? Allotgem la informació al núvol, paratge d’una ubiqüitat inconcreta, es pretén que els cotxes circulin sense conductor, les mercaderies seran transportades amb drons sense cap mena de control, la contínua aparició de noves aplicacions de dubtós servei ens té cada vegada més pendents del mòbil, les xarxes socials coneixen cada detall de la nostra vida… No segueixo, perquè la fera neòfoba que cova al meu interior faria que exagerés la nota.

De moment, als Països Baixos faran l’escrutini com abans, amb papers, bolígrafs, creuetes, transmissió oral de dades… Una mica vintage però segur, garantit i, per tant, més democràtic.

[Imatge: lliureimillor.cat]

 

Cubans, Castro… ha mort

Amb la mort de Fidel Castro desapareix possiblement el darrer líder del segle XX. Un líder ben controvertit, com tindrem ocasió de sentir i llegir en les properes hores per boca d’opinadors, analistes, polítics o historiadors. Gran líder revolucionari o dictador implacable. Pel que fa a la meva opinió, pocs dubtes em genera la manca de llibertats de tot ordre a l’illa caribenya i una política socio-econòmica completament equivocada, imposades amb encomiable perseverança per aquest carismàtic i astut (això no se li pot regatejar) advocat d’extenuant oratòria que, una vegada, va afirmar que la història l’absoldria. Jo no.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Trumpades

Cada vegada em cau menys malament el flamant president Trump. No pel que diu (més aviat el que ha dit en el passat) i no pel que fa (més aviat pel que farà en el futur), naturalment, sinó per aquest rebuig i desorientació que ha generat la seva elecció.

Com que tothom tenia coll avall que guanyaria Hillary Clinton, ara causa una estranya barreja de satisfacció, sorpresa i estupor comprovar com tants i tants “entesos” (tertulians, analistes, experts en demoscòpia, periodistes, intel·lectuals de tota mena) reformulen les seves opinions a posteriori per intentar donar una explicació coherent al que no van ser capaços de preveure. Em recorden els economistes, que no tenen ni idea de per on poden anar els trets en el futur però que tenen una explicació precisa de perquè les magnituds macroeconòmiques es comporten com s’han comportat en el passat.

Altres sectors han quedat també en evidència. Per exemple, els manifestants en diverses ciutats nord-americanes, al crit de “no és el meu president”, agosarada proclama feta molt pocs dies després de la victòria del magnat en un pulcre (que se sàpiga) procés electoral. Les manifestacions, de poc gruix numèric, han rebut una considerable atenció periodística (Vilaweb inclosa), potser confonent desitjos amb realitats. Atenció periodística que inexplicablement també ha rebut la moda de cremar sabatilles esportives, autèntica collonada (amb perdó) que no hauria de merèixer ni mig minut de la nostra atenció.

On sí que s’hauria de posar més l’atenció és a respondre preguntes. Per molt poc que ens agradi Trump i per molt que fem ara el ploricó o preveiem espantats un augment a Europa del denominat populisme, potser que reflexionem més del perquè certs sectors socials deixats de la mà de Déu van apostar per Trump i no per Clinton, que per cert representa més a la “casta” que el primer. Potser que alguns siguin més coherents i s’alegrin de que hagi vençut algú contrari al pèrfid TTIP o que vol revisar les condicions de l’OTAN. I potser que molts altres deixin d’escandalitzar-se per cada frase o per cada intenció d’aquest senyor de pèl, diuen, panotxa: ni derogarà la reforma sanitària, ni expulsarà tants immigrants com diu, ni prohibirà l’entrada de musulmans al seu país, ni serà un perill per a la pau mundial (també deien pestes de Reagan).

[Les primeres dames de Catalunya i Estats Units són de l’Europa de l’est totes dues: ja s’ha dit?; imatge: cnn.com]

 

Els ous de Franco

Es critica, i amb bona part de raó, que l’opinió pública perdi tant de temps parlant de la plantada d’estàtues franquistes al Born quan altres temes de més gravetat (estem amb tu, Carme) haurien d’acaparar l’atenció ciutadana. Per tant, l’apunt serà ben breu.

Resumint molt, jo no hagués vist necessàriament malament que s’exhibissin aquestes estàtues sempre que s’expliqués ben explicat i, sobretot, que no s’hagués escollit el lloc que s’ha escollit. Al Born no hi foten res. En un altre lloc no ho veuria malament però és que no entenc res del sentit últim d’aquesta exposició, sinó és crear debat (millor dit: polèmica) en una qüestió ja de per si enverinada: últimament la societat catalana no fa altra cosa que posar i treure estàtues, dialècticament parlant, de la via pública, en un exercici de distracció sota el títol de “memòria històrica” o “memòria col·lectiva”. Resumint encara més: no sabem què fer amb el passat, vet-ho aquí.

Bé, sí que ho sabem: tirar ous a l’estàtua decapitada del dictador. Una mica tard, trobo. Podíem haver estat més valents i tirar-los fa quaranta anys, abans d’allò del llit.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

 

Pel broc gros

Guanyarà Donald Trump les eleccions presidencials nord-americanes? No tinc tant clar que no com auguren totes les enquestes. Amb el meu vot no hi comptaria, això és evident, però hi ha alguns elements d’interès i de reflexió en aquesta campanya electoral d’acusat caràcter maniqueu.

Els dos candidats no són ben bé el que ens pensem que són segons els paràmetres europeus, cosa bastant usual quan s’aborda la política nord-americana. El que passa és que no sabem de la missa la meitat de la realitat d’aquell immens i complex país, tot i el bombardeig informatiu i cultural continu que patim. I passa també que tendim a simplificar-ho tot, a guiar-nos per la primera impressió i a deixar-nos portar, com queda dit, pel maniqueisme: volem bons i volem dolents, sense matisos.

Donald Trump, amb les seves declaracions i discursos, serà tot l’impresentable que es vulgui però cal reconèixer-li una virtut que a aquesta banda oceànica fa de mal reconèixer: no té res a veure amb la correcció política (moda que, per cert, ens va venir made in USA), parla pel broc gros i amb franquesa. Això és el que agrada a molts dels seus possibles votants. De fet si ho diu és perquè té el suficient públic disposat a sentir-ho, a acceptar-ho, a aplaudir-ho i, el que és més important, a votar-ho. Una altra cosa són les formes, és clar, però fins i tot aquestes tenen el seu públic.

El darrer escàndol protagonitzat per aquest empresari organitzador de concursos de miss ha estat, com és sabut, la publicació d’una conversa de fa anys plena de comentaris masclistes i vulgars. Podrà originar molt escàndol però, què es pensa la gent que es diu a determinats ambients freqüentats per un públic majoritàriament masculí i de nivell social baix? De filosofia kantiana no parlen, evidentment. Si cal escandalitzar-se, caldrà fer-ho no per quatre frases tavernàries que no tenen cap recorregut, sinó preguntar-se qui va gravar i qui va filtrar la conversa i perquè tothom accepta tant dòcilment aquesta enèsima mostra de guerra bruta que se suposa que hauria d’estar proscrita en una democràcia.

I la bona de la pel·lícula, Hillary Clinton, també té el seu què perquè és una conspícua representant de les elits governamentals d’aquell país, el que aquí en diríem “casta”, amb un programa que sí no és més conservador és gràcies al suport que va obtenir, el darrer moment, de Bernie Sanders, el candidat realment innovador de la política nord-americana, a pesar dels seus 75 anys. La veritat és que qui juga el paper innovador, populista i, en certa manera, anti-sistema, és Trump que, per exemple, es mostra disconforme amb el tractat del TIPP, cosa que ens desconcerta d’allò més.

Ja es veu que tot és més complicat del que sembla. Que guanyi la menys dolenta…

[Imatge: www.cnn.com]

 

El carro abans dels bous

El partit que abans era Convergència s’ha ficat en un embolic pel que fa al seu nom. Sembla que finalment el Ministeri de la cosa ha acceptat la denominació Partit Demòcrata Europeu Català, que continua assemblant-se massa a Demòcrates de Catalunya i que, a més, té un acrònim difícil de pronunciar. Tant i tant lleig era “Convergència” per llançar el nom, aquest sí, a la paperera de la història com si fos un residu contaminant? Bé, la qüestió és que, una vegada resolta la legalitat de les sigles, ara resulta que es posarà a votació dels militants. No hagués estat molt més lògic fer-ho a l’inrevés? I si ara diuen que no? Els de Marta Pascal i companyia estan de pega amb aquest tema i ho poden seguir estant.

Curiosament, una situació semblant, si bé de més gravetat, s’ha donat aquesta setmana a Colòmbia. Com és sabut, una part de les forces polítiques liderades pel president Santos va arribar a una entesa amb les FARC (grup guerriller, armat, terrorista o narcotraficant, ratlleu el que no us interessi) després d’anys de negociació i com a resultat, es va signar l’acord tot celebrant-ho amb un gran acte ple d’elements simbòlics (presència de molts vips, abraçades, tots de blanc, el bolígraf era una bala i no sé quantes coses més). Però resulta que a uns i altres no se’ls va ocórrer altra cosa que consultar la població després de tot això i no abans, suposo que amb la creença de que la majoria diria que sí. Ha resultat que ha guanyat el no (per cert, els que fan les enquestes, enhorabona, cracs!) i ara com que no tenen allò que usualment se’n diu “pla B”, caldrà tornar a una casella anterior. El sentit comú demanava votar primer i signar (i celebrar) l’acord després en el cas de que hagués guanyat el sí.

És ben bé que, a uns determinats nivells, la lògica és una altra, diferent dels pobres mortals com nosaltres. Això explicaria la successió de ciris trencats amb què la cosa pública ens obsequia dia sí dia també per a sorpresa més que relativa d’unes societats ja curades d’espants.

[Imatge: www.bbc.com]

 

Vodevil PSOE

Per a qui tingui l’humor i les ganes de llegir aquest bloc, deduirà ben aviat que la meva identificació política amb Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, és propera a zero. Tot i això, davant la moguda que aquests dies protagonitza el centenari partit espanyol, més propera al vodevil que al drama, no puc evitar posicionar-me en favor de Sánchez en la disjuntiva maniquea que els esdeveniments estan oferint a la ciutadania.

La dimissió, calculada i precisa, d’una part de l’executiva del partit és el més semblant a una conspiració de palau o a un “cop de mà” que hem vist en molt de temps, dirigida per un conjunt de dirigents anomenats “barons”, autèntica casta, aplaudida per una certa premsa, inclosa la soi-disant progressista i animada des de l’ombra per sectors més o menys previsibles amb un interès ben evident: que les coses segueixin com fins ara. Davant d’aquesta situació, Sánchez ha continuat mantenint-se ferm en no donar suport al candidat Rajoy, per raons prou evidents i justificadíssimes, és a dir, ha fet una cosa sorprenent en un líder de partit “dels d’abans”: ha estat coherent amb la seva postura des del principi, que compta amb el suport de les bases que el van elegir. D’aquí ve la injustícia de què és objecte Sánchez: per ser fidel a un compromís, ara s’ha de sentir dir per terra, mar i aire que ha de dimitir, de que s’aferra al càrrec, de que té una posició numantina, que divideix el partit… per part no de les bases sinó de la casta dirigent de tota la vida. En aquest sentit, causa vergonya aliena sentir dir a qui va donar el tret de sortida a aquesta crisi, Felipe González, que “tothom ha d’assumir la seva responsabilitat”. Sí: Felipe parla d’assumir responsabilitats…

Aquests dies s’està aprofitant per parlar més a fons del partit fundat per Pablo Iglesias (el de veritat, aquell que no va sortir mai a la tele) i s’està insistint molt en la idea de que el PSOE és una mena d’Espanya en miniatura, incapaç de conciliar les seves contradiccions territorials i ideològiques. Alguns parlen de trencament imminent de partit, de final de cicle, d’absoltes al règim… Potser no cal precipitar-se tant. No confonguem els desitjos amb un futur on no sabem què pot passar. El que sí sabem és que, si allí tot va malament, objectivament aquí ens beneficia. No crec que això ens hagi de donar cap mena de satisfacció, però bé que hem d’aprofitar l’avinentesa, no? Sobretot ara que sembla que tot torna a anar sobre rodes (toquem fusta).

[Imatge: www.elperiodico.com]

Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.

El millor PSUC

Jo tenia, parlo de finals dels setanta, un veí que era del PSUC. Sempre que es parla de l’històric partit, dels seus encerts i errors, com en aquests dies en ocasió del 80è aniversari de la seva fundació, sempre em ve al cap el record d’aquell senyor, un militant d’una certa edat, honrat i convençut, que representava el millor PSUC que ha tingut aquest país. Una vegada, sabedor que jo col·leccionava tot paper polític que em caigués a les mans, em va regalar un petit pòster, realment preciós i que encara conservo, on es veu una gernació amb la llegenda “PSUC, som 250.000 i encara serem més”. En una altra ocasió vam coincidir en un acte polític a Tarragona, potser un col·loqui, on participava el Guti:

el Guti tiene muy mala leche, no como López Raimundo, que es un cacho de pan…

Amb aquesta sinceritat i franquesa a l’hora de descriure els dirigents del seu partit, sense que ni ell ni jo en fóssim conscients, el veí em donava les claus del que era una formació d’homes i dones de carn i ossos, amb les seves virtuts i defectes. El millor PSUC.

Sí, hi va haver una època en què el PSUC sí que era un partit respectable i respectat, fins i tot per mi, que no he estat mai de la seva corda, políticament combatiu amb el franquisme (no tots ho eren) i socialment integrador. El dels militants actius, soferts i disciplinats, que van patir com ningú l’exili, la presó, la tortura i fins i tot la mort. El que va ser decisiu en la consecució de la democràcia i l’autonomia en unes circumstàncies molt complicades, diguin el que diguin ara unes generacions que no van viure aquell moment. El de Solé Barberà, Alfons Carles Comín o el mateix López Raimundo. El que es va implicar en la transformació de moltes ciutats, el de Lluís Hernàndez i Antoni Farrés. El millor PSUC.

La polèmica amb polítics i historiadors d’aquests dies ens ha dut novament a l’actualitat el paper d’aquest partit durant la història, tot fent-ne un judici de pros i contres. Un d’aquests historiadors ha tingut la gosadia d’afirmar que el PSUC és “el millor partit català del segle XX”. Segur que ho ha estat? Hi ha altres PSUC a la història, a part del del meu veí.  El PSUC de l’enorme retrat de Stalin a l’Hotel Colón de Barcelona el dia de la seva fundació. El del silenci sobre el destí d’Andreu Nin. El de l’ortodòxia, el sectarisme, el centralisme democràtic i les purgues. I en els darrers anys, el més virtual que real diluït en una força superior de mil noms (IC, ICV, CSQP, En Comú Podem…), la força dels consellers del feng shui i de les “captacions temporals d’aigua”, del progressisme banal, de la correcció política i del putarramonisme (també ells i encara ara) a l’hora d’abordar el procés sobiranista català.

Potser són inevitables aquestes llums i ombres en un partit d’història tan intensa i tan extensa. En tot cas no es poden ni magnificar les primeres ni amagar les segones com s’està fent aquests dies. Jo, per la meva part, i no parlo com a historiador sinó com a ciutadà, em quedo amb el PSUC del meu veí.

 

Tots som niçards o ja no?

Cada vegada que la societat s’assabenta d’una notícia com la que anit ens venia de Niça es posen en marxa tres mecanismes de reacció, de forma simultània i perfectament compatibles entre si però dubto que efectius per evitar la seva repetició.

Primer, el mecanisme de la simbologia i dels gestos. Apareixen les espelmes, els “tots som” i els inevitables minuts de silenci, privilegi aquest reservat només a certs morts, en segons quines circumstàncies i en segons quins indrets. No fa gaire hi va haver un altre mortífer atemptat a l’aeroport d’Istanbul, les víctimes del qual també van tenir dret al corresponent minut de silenci; un es pregunta si el fet hagués ocorregut a Ankara la vara de mesurar hagués estat la mateixa, quan totes dues ciutats comparteixen un mateix estat però no un continent. Fóra apassionant descobrir que hi ha algun tipus de protocol establert al respecte. No cal dir que aquest tipus d’actes simbòlics, benintencionats, no tenen absolutament cap mena de transcendència ni per als que hi participen ni per a les famílies dels afectats.

Segon, el mecanisme de la reacció xenòfoba. Inevitablement, s’estén entre una part de la població la necessitat de senyalar responsables i de malfiar-se de tota persona propera que comparteixi algun tret físic, cultural o religiós amb qui ha perpetrat l’atemptat de referència, en un perillós exercici de fals sil·logisme (si alguns A són B i alguns A són C, tots els C són B). Qui hagi estudiat la filosofia del barbara, celarent, darii, ferio (en mala hora retirada del batxillerat) entendrà l’exemple. Aquest matí he viscut el cas, sentint una conversa on algú confessava mirar de reüll qualsevol magribí que es trobés pel carrer i comparant la situació, la seva interlocutora, amb el que passava quan algú es trobava amb un basc, suposant-lo d’ETA. No són bons temps per al relativisme, la reflexió, l’esperit crític, l’empatia o la tolerància davant tot el que ens bombardegen els mitjans de comunicació. Naturalment, aquesta mena de reaccions generalistes tampoc ajuden gens a la solució del problema, més aviat contribueixen a enquistar-lo. La propera fita que aconseguirà aquesta manera de pensar serà la victòria electoral de Marine Le Pen l’any que ve, per a alegria dels de les metralletes (o dels camions en ziga-zaga).

Tercer, el mecanisme de la por. El més comprensible i inevitable. Quan el flaix informatiu ens fa sabedors de que dotzenes o centenars d’éssers humans han mort de la manera més cruel i irracional possible per raons més o menys polítiques o ideològiques, el cervell humà, de forma inconscient, es pregunta si hi pot haver alguna persona propera entre les víctimes, mentre s’hi instal·la la inquietant suposició de que a un mateix li hagués pogut tocar aquesta tràgica loteria. I tot això fa por, naturalment. I aquesta por és la que porta a justificar tota mena de limitacions legals, retallades de drets, molestos controls o intromissions en la privacitat, decidits per uns governs necessitats de donar respostes urgents, acceptats per la societat com a inevitables i rebuts amb alegria tant pels instigadors dels atemptats com per determinats poders més en l’ombra, per motius diferents. I tot això, novament, no ajuda a descobrir la sortida del túnel en què ens hem ficat mica en mica.

Caldrà, doncs, fugir de l’esma dels símbols rutinaris, respondre amb serenitat les actituds reactives i superar la inquietud que pot arribar a alterar qualsevol dels actes quotidians de la nostra societat. Caldrà saber trobar un quart mecanisme de resposta als enemics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, els valors que justament s’enalteixen tots els 14 de juliol.

En memòria de les víctimes de Niça.

L’endemà d’ahir

Que s’ho facin mirar els professionals de les enquestes i els sondeigs. Algun dia se n’haurà de parlar in extenso d’aquest negoci. Ni sorpasso de Podemos ni enfonsament de Convergència: no en van encertar ni una. Particularment significatiu va ser el fracàs del sondeig a peu d’urna que a les vuit del vespre en punt ens serveixen les televisions amb gran aparell dramàtic (compte enrere com si fos una bomba de James Bond, música trepidant…), un exercici de futurologia completament inútil perquè o bé encerten el que en una hora i escaig sabrem igualment o bé la pifien, cas d’ahir, creant falses expectatives als guanyadors i taquicàrdies als perdedors.

Que s’ho faci mirar l’electorat espanyol, així, en conjunt. Que després de parlar tant de superar els errors de la transició, de la necessitat de regeneració democràtica, de llançar a la paperera de la història (aquí sí) partits, polítics i maneres de fer, i de blasmar-los per activa i per passiva, que després de tot això dic, la ciutadania torni a premiar la política de sempre és per fer-s’ho mirar. Tampoc ens haurien d’estranyar tant certs comportaments. Llegeixo que ahir el share televisiu no va ser per els programes de seguiment dels comicis sinó un partit de l’Eurocopa que aquests dies hem de suportar (per cert, forza Italia!).

Que s’ho faci mirar Podemos. Hi ha qui diu que aquest experiment progre-populista acabarà sent un bluf en tota regla. O potser una ampolla de xampany barat, molta bromera i poc gas. Es devia creure les enquestes a què hem fet referència abans, ha pecat de supèrbia i ha passat el que ha passat. Tampoc l’ajuda massa la pluralitat de discursos a tot el territori estatal, pensada per regalar la frase adequada a cada oïda, segons el seu veïnatge. Per exemple, l’oïda catalana, que és la que ens interessa, va ser obsequiada amb benintencionades promeses de referèndum pactat que, naturalment, saltarien (o saltaran, ja veurem com van els pactes) a la primera ronda de negociacions.

Que s’ho faci mirar En Comú Podem, que capitanejava l’esmentada oferta de referèndum. Constatat el relatiu fracàs electoral de la proposta morada, va ser llastimós sentir un Xavier Domènech bastant fora de si desbarrant contra Convergència i determinades polítiques socials que no venien a tomb (va arribar a esmentar els col·legis de l’Opus), tot per desviar el focus d’atenció.

Que s’ho facin mirar, en fi, els partits independentistes. Salvats els mobles amb l’ajuda inestimable de les gravacions a can Fernández Díaz, no caldria que quedessin en l’oblit les pulles que es van dedicar mútuament. Entre bombers no cal trepitjar-se les mànegues i si no van aconseguir posar-se d’acord en concórrer junts (tant difícil era fer-ho al Senat?) almenys haurien de fer l’esforç de que no traspuïn els inevitables ressentiments. Algú em pot explicar quina diferència hi ha entre aquesta manera de fer de Convergència i Esquerra amb el que s’estilava a l’època plenament autonòmica? Cap on anem, cap endavant o cap enrere?

Entrem a l’estiu. El pitjor del panorama serà que ens espera una nova tongada d’audiències reials, reunions, declaracions previsibles o imprevisibles, declaracions i desmentiments… Per molt que ens abstraguem, la política espanyola planejarà sobre les nostres merescudes (?) vacances. I tot per, si abans els catalans no prenem un determini, tornar a les urnes per Nadal, com els torrons aquells.

[Imatge: foto EFE-Quique García; www.publico.es]

Fins aquí hem arribat

Jo també hagués votat remain, però la realitat és prou complexa com per celebrar el resultat del referèndum d’ahir al Regne Unit o bé per plànyer-se’n, sense més consideracions o matisacions. I la notícia que ens despertava aquest matí en demana moltes, de matisacions.

Abans que res cal felicitar el poble britànic, amb enveja molt mal dissimulada, pel nou exercici de democràcia que ha brindat al món: un primer ministre que promet un referèndum recollint les inquietuds de la seva societat i el porta a terme; uns polítics posicionant-s’hi a favor o en contra, sense tiràniques submissions a la disciplina de partit; un procés d’escrutini ràpid i impecable, sense tupinades ni irregularitats del vot per correu; i de nou un primer ministre que n’acata els resultats i posa en marxa el procés subsegüent (el mateix matí!) mentre anuncia la seva dimissió.

Encara que, repeteixo, hagués preferit que aquell país continués a la Unió Europea, potser que és millor que les coses hagin quedat com han quedat. El Regne Unit sempre s’ha sentit incòmode formant part del continent, aquella salvatge terra que queda incomunicada quan a la Mànega hi ha temporal. Sempre han estat el que vulgarment se’n diu rancho aparte: a les primeres eleccions al Parlament van insistir en fer-les un dijous quan la resta de països va esperar al diumenge següent, no han volgut entrar mai a Schengen, no diguem a l’euro, i encara darrerament havien aconseguit un estatus amb unes condicions especials, en la línia de l’Europa “a la carta” de la qual van ser, de fet, els instigadors.

Això haurà de portar a aquesta Europa a reflexionar molt seriosament sobre què és, què vol ser i què necessita ser. El que ara està de moda dir: s’haurà de “repensar”, o molt més que això. El vell continent i el costós procés d’integració iniciat fa més de seixanta anys necessiten modificar el paper dels estats, reformar i democratitzar la seva arquitectura institucional i decidir-se per assumir una política comuna per tots aquells temes que un món globalitzat demana. Com bé ha declarat avui el conseller Romeva, si aquest procés s’hagués fet abans, avui no estaríem lamentant la primera “deconstrucció” (o la segona, si comptem Grenlàndia) de la comunitat europea.

Els resultats han ofert una nítida victòria del remain a Escòcia. Me n’alegro per ells, perquè torna a posar al centre del debat polític el futur d’aquella nació. El gran espantall que es van sentir dir els escocesos quan van anar a les urnes fa dos anys va ser, precisament, que quedarien fora de la Unió Europea si gosaven dir “sí”. Bé doncs, ara resulta que els que tant amenaçaven són els que han quedat fora i tot adquireix una nova dimensió, de manera que la primera ministra Sturgeon (també aquest matí: quina gent més puntual!) ja ha comparegut entre les banderes escocesa i europea (i també amb unes horroroses peces de porcellana, tot s’ha de dir) per anunciar un probable segon referèndum.

La paraula referèndum, sigui per referir-se als casos britànic, escocès o català, s’està pronunciant molt, amb ganes o sense, a la campanya electoral espanyola que està a punt de finir. El referèndum que no ens deixen fer o el que alguns, càndidament, ens prometen. Tot el que ens van perbocar el 9-N, quan vam aconseguir-ne ni que fos un succedani, ara no serveix per l’exemple britànic. Ni l’unionista més animal objectarà que el remain ha guanyat per menys del 52 % de vots, ni que ha dividit la societat en dos, ni que obligarà l’UK a abandonar la Unió Europea (i potser a vagar per una galàxia eternament), ni que no s’ha comptat amb l’opinió de la resta de conciutadans europeus. Se’n diu democràcia, d’això.

I acabem amb les molt reveladores declaracions de Pedro Sánchez: “això és el que passa amb les consultes que traslladen a la ciutadania els problemes que han de ser resolts pels polítics”. Els polítics són uns éssers superiors als simples ciutadans mortals? Les grans decisions no les han de prendre els ciutadans precisament perquè són grans decisions? Se’n diu democràcia també, d’això. Ens està insinuant el senyor Sánchez de que el millor que pot fer la ciutadania, o sigui el poble, és desentendre’s de la política i dedicar-se al panem et circenses mentre una casta de privilegiats fan i desfan a les altures? O potser és que només tenia posat un ull al quadrant nord-oriental de la península ibèrica i la seva cançó de l’enfadós que li destirota l’estratègia post-electoral? M’inclino per la segona opció, que perpetua una estretor de mires espanyol per encarar la qüestió catalana. Ja s’ho trobaran.

La tribulació provocada pel brexit ens augura futures i trepidants novetats. El demà no està escrit i si l’ha d’escriure algú, que siguin els seus protagonistes, els mateixos ciutadans.

[Imatge: www.strategic-culture.org]

Última hora: Marcelo presenta la dimissió

És tan greu que al final no passarà res. És més, em pregunto si el fet de que transcendeixin unes conspiracions de saló per empastifar els nostres partits no afavorirà electoralment el PP, almenys en determinats territoris de l’estat. No importa el ridícul que suposa un enregistrament al despatx del ministre, ni que un fiscal antifrau, per tant independent, es mostri tan obsequiós amb JFD, ni que Rajoy n’estigués al corrent (aquest no sap res però ho sap tot), ni les (no) explicacions que s’estan donant després de l’escàndol, ni les gens sorprenents declaracions dient que ningú no dimitirà, ni el sepulcral (i ben significatiu) silenci de la premsa que està a la pomada… Res no farà que la bomba informativa de la setmana tingui les conseqüències que hauria de tenir. És el que passa de no viure en una democràcia de les de veritat, de les de tota la vida. Perquè ho tinguin present tots aquells que diuen que diumenge no cal molestar-se a fer res.

[Imatge: www.publico.es]

M****, digues-ho tu primer!

Més enllà dels crispats actes electorals, de l’avorrible debat sobre el RUI i del vergonyós tripijoc de can Barça, el titular periodístic del dia ha estat la detenció d’Alejandro Cao de Benós per tràfic d’armes. Aquest peculiar personatge, conegut pel seu càrrec d’ambaixador “oficiós” del govern de Corea del Nord, és tarragoní (bé, de Vespella de Gaià) igual que un servidor, cosa que afegeix un innegable interès a la notícia.

Pel que tinc entès, aquest senyor és l’únic estranger (respecte a Corea del Nord, vull dir) que té un càrrec de màxim nivell representatiu d’aquell govern asiàtic. Sempre m’he pregunt com el règim de Pyongyang, tancat, recelós i paranoic per naturalesa, va confiar alegrement en algú que li és tan aliè. Per molt entusiasme que demostri per la causa comunista i de defensa del proletariat o lleialtat absoluta al Gran Líder (o com es digui) Kim Jong Il i als seus sequaços, no se’ls ha passat mai pel cap que podria ser un espia o un doble agent? En fi, ells sabran.

Cao de Benós ha tingut fa poc una iniciativa certament noticiosa. Ha obert al carrer Rebolledo de la nostra ciutat una mena de local-taverna, seu de l’associació d’amics de Corea del Nord i dedicada a aquell país i a la ideologia que dóna sentit a la seva existència. El fet, sorprenentment (o no tant, la capacitat de sorpresa se’ns va esllanguint amb els anys) no ha merescut cap mena de rebuig. Algú s’imagina la que s’armaria si s’anunciés l’obertura d’un local similar però d’ideologia ja no dic feixista sinó simplement ultradretana? No dic si aquest tipus d’activitats han de gaudir de permís per funcionar amb normalitat, és una qüestió delicada, només poso de relleu les diferents vares de mesurar.

I ja que parlem de vares de mesurar, una reflexió per a Cao de Benós i tots els que segueixen, comprenen o justifiquen la dictadura nord-coreana. El que ell ha fet a Tarragona és una cosa tan impensable com obrir al centre de Pyongyang un local dedicat a Catalunya i a la defensa del model polític liberal. Allí, a un país on et confisquen el mòbil només passar la frontera i on t’assignen un “guia” que t’acompanya les vint-i-quatre hores per ensenyar-te el que ells volen. Aquesta és la diferència entre ells i nosaltres: aquí li deixem fer el que allí no podríem fer nosaltres.

[El títol de l’apunt fa referència al final d’un conegudíssim acudit sobre les dues Corees que s’explicava quan jo era molt jove; m**** vol dir ‘merda’, per si algú no ho ha pescat; imatge: foto Tjerk van der Meulen, www.ara.cat]

Decidim segons què

Diverses entitats, entre elles de tan representatives i importants com Òmnium Cultural o la Comissió de la Dignitat, han expressat el seu rebuig a la consulta que el proper dissabte es farà a Tortosa en relació al monument franquista que s’alça impertèrrit al mig del riu Ebre des de fa no-sé-quants anys. No és que discrepi obertament d’aquest posicionament d’Òmnium i companyia, més aviat no l’acabo d’entendre del tot. Després d’anys i anys d’omplir-nos tots la boca amb l’expressió “dret a decidir”, demanant-lo i exigint-lo a tort i a dret en manifestacions i actes públics, i després d’enaltir-lo com un valor polític fonamental quan no suprem de la nostra societat, resulta que quan es pregunta a la població tortosina sobre la seva baluerna, ara resulta que no agrada. I tot perquè hi ha la possibilitat de que el monument es mantingui. Si aquesta guanya, serà perquè la població així ho ha volgut, ens agradi o no: no era això el dret a decidir? Que es faci el que la gent vol? O el dret a decidir només serveix quan es té la certesa de que triomfarà la nostra opció?

Dit això em pronuncio per la desaparició del monument, tant pel que simbolitza com pel seu poc valor estètic. Sorprèn que no es fes quan tocava i hi havia un consens més generalitzat que ara, una època de moltes i grans susceptibilitats pel que fa a símbols i qüestions identitàries. Això val també per la retirada de no sé quin títol honorífic de Tortosa al dictador Franco, feta pel consistori de pressa i corrents a dos dies de la consulta. Quina casualitat, com per fer-se perdonar l’alcalde Bel la seva posició favorable a mantenir el monument.

Potser tot plegat no té tanta importància però fa ràbia comprovar que en el tan potinejat tema de la memòria històrica mai no acabem de fer net del tot.

[Imatge: ebreexpress.com]

Més lliçons

Volia titular l’apunt “Les lliçons britàniques” però això no és possible perquè tinc per norma no repetir mai un títol i aquest ja el vaig fer servir una vegada per parlar d’Irlanda del Nord. El cas és que avui hem de tornar a sentir una sana enveja llegint les notícies que ens arriben de les illes britàniques. Es tracta de l’elecció com a alcalde de Londres de Sadiq Khan, fill de paquistanesos i ell mateix musulmà, el primer batlle d’una gran ciutat europea d’aquesta confessió.

És un fet ben significatiu. Dóna la sensació que s’hagin intercanviat els papers entre Europa i la Gran Bretanya, pel que fa a immigració i integració social. Europa, que sempre s’ha enorgullit del seu caràcter obert i integrador de pobles veu com a cada un dels estats que en formen part es reforcen idees, forces i actituds xenòfobes, excloents o discriminatòries cap a determinats col·lectius; com el denominat “ascensor social” d’aquests països fa anys que està avariat; com els respectius governs posen fre a la llibertat de moviment de persones o fins i tot la dificulten; i com, en el súmmum de tot plegat, la pròpia Unió Europea arriba a uns acords en el tema dels refugiats sirians que, més que decebedors, són vergonyosos.

A l’altra banda del canal de la Mànega, en canvi, veiem com la societat britànica, empeltada de sentiments euròfobs (el mes que ve comprovarem en quina magnitud), titllada de tradicional i classista i que no s’omple mai la boca parlant de valors i actituds progressistes, no té cap problema en elegir com a alcalde de la seva capital algú que, en principi, no ho hauria de tenir fàcil atesa la seva condició personal (ara que hi penso, la situació és semblant a l’arribada al poder de Margaret Thatcher, una altra gran lliçó si així ho volem veure). Fets, no paraules, com deia el president Montilla, també un exemple de com algú pot arribar a dalt de tot si la societat, en aquest cas la catalana, és l’adequada.

Hi ha un detall significatiu que vull ressaltar perquè no crec que ningú el comenti aquests dies. No té res a veure ni amb religions ni amb immigració. Les eleccions municipals van tenir lloc el dijous 5 de maig i el nou alcalde ha començat a governar la ciutat avui 7 de maig. Menys de quaranta-vuit hores han calgut per transformar la voluntat popular en fets consumats. Tota una lliçó de com s’entén la democràcia en aquells paratges i de com han de canviar les coses en altres, on els parlaments tarden un mes a constituir-se i els governs, si s’arriben a formar, tarden dos mesos més. I no miro a ningú.

I acabo. Ahir hi va haver una mena de cerimònia d’inici de mandat municipal… en una església (m’imagino que anglicana). La imatge de Sadiq Khan acompanyat d’ensotanats clergues és un deliciós exemple de que United Kingdom (si que) is different.

La Constitució, ‘on fire’

Empar Moliner ha cremat, oh escàndol, un exemplar de la Constitució espanyola, plana a plana, davant les càmeres de TV3 il·lustrant així el seu rebuig a la darrera ocurrència del Tribunal Constitucional. Ja sabeu: una norma legal que impedia durant els mesos d’hivern el tall de subministraments energètics, en cas d’impagament, resulta que és inconstitucional. Gran merder mediàtico-polític per part dels opinadors habituals, i marxa enrere de la nostra televisió nacional, que amb la seva decisió de retirar el vídeo de l’acció (que circula àmpliament per la xarxa, com no podia ser d’altra manera) demostra que la seva concepció de la llibertat d’expressió és preocupantment baix.

M’ha agradat molt la defensa que avui ha fet Moliner de la seva performance: “sóc una escriptora que diu el que vol”. Naturalment que sí. A l’Empar li indigna (i a mi, a molta més gent) que una Constitució que parla clarament de “dret a l’habitatge” i de “dret a unes condicions de vida dignes” serveixi justament per carregar-se una mesura que representava una millora social. Una mesura bastant modesta, per cert, que ni el més exaltat dels Chicago boys hauria de rebutjar sense envermellir de vergonya.

La Constitució també diu una altra cosa, que és proclamar la llibertat d’expressió. Ella és una escriptora que diu (i crema) el que vol. Això sol justifica, a parer meu, la seva acció.

[Imatge: www.ara.cat]

Han insultat la diputada Anna Gabriel. Farem res?

“Un tertulià del canal Intereconomía ha proferit greus insults a la consellera de Salut Marina Geli. Ja ho vaig esmentar ahir de passada però he pensat que calia fer alguna cosa i se m’ha ocorregut  crear a Facebook un grup de suport a la consellera.

Marina Geli no és que sigui una política que em caigui especialment simpàtica. Tampoc he votat, ni penso fer-ho, la seva formació política, però trobo d’una gravetat inaudita que es falti el respecte de la manera com s’ha faltat a un càrrec públic del nostre país, independentment que la seva gestió sigui bona o no. Se l’ha insultat també com a ciutadana i específicament com a dona. Repeteixo, ho trobo indignant i temo que tot quedarà en l’oblit i sense les necessàries excuses de l’autor del despropòsit.

Ja n’hi ha prou d’aquests abusos de la llibertat d’expressió, d’aquesta violació a les normes més elementals de l’educació i del civisme. Ja n’hi ha prou de sentir les mateixes barbaritats de sempre proferides pels mateixos individus de sempre als mateixos mitjans de comunicació de sempre. Hem de reaccionar. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Es tracta, també ara, de la dignitat de Catalunya.”

Aquest apunt del bloc va sortir publicat el 5 de juny de 2010. Uns anys després cal tornar-lo a publicar pràcticament calcat, canviant únicament el càrrec i el nom de la víctima (Anna Gabriel). Tota la resta, lamentablement, és igual: el mateix “periodista”, la mateixa cadena televisiva, la mateixa falta de respecte… i el mateix odi contra Catalunya i la seva gent per part de la mateixa Espanya de sempre.

Cal fer alguna cosa? Em sembla que en aquesta ocasió la interessada (i les seves companyes, i el seus companys) sabran defensar-se de sobres (i no davant la ineficaç justícia espanyola) i per tant, no caldrà crear cap grup de Facebook com vaig fer jo amb Geli el 2010, en un rampell d’indignació.

[Imatge: twitter.com/cupnacional]

Com a cal sogre

El president espanyol ha estat objecte aquest matí d’una broma radiofònica, ràpidament esbombada per tots els sistemes virals de comunicació. Un col·laborador d’un programa de Ràdio Flaix s’ha fet passar pel president Puigdemont i ha aconseguit sense cap dificultat parlar amb Rajoy. Posteriorment li ha revelat la broma i li ha agraït el fair play. Més enllà de la valoració que podem fer de la facècia (hi ha hagut qui s’ha escandalitzat i qui ho ha trobat la mar de divertit), sobten les errades en els protocols de comunicació de la Moncloa. Se suposa que és un lloc que ha d’estar molt protegit en aquest aspecte i que l’accés telefònic al president del govern espanyol ha de passar uns rigorosos filtres per evitar precisament el que ha passat avui.

Caldrà concloure que el poder polític és molt més vulnerable del que a vegades pensem. Al respecte, puc explicar una anècdota personal. En una ocasió, parlo dels anys vuitanta, em van encarregar una gestió a les oficines del Diari Oficial de la Generalitat, que en aquells moments tenia la seu al Palau. Em van especificar que, en arribar al Palau, havia de demanar per Secretaria General de Presidència, ja que aquest era l’òrgan del qual depenia el butlletí oficial. A l’entrar a Palau, potser pels nervis o per un simple descuit, vaig demanar per la “Secretaria de la Presidència”. L’encarregat de l’accés, sense cap impediment ni comprovació de cap tipus, em va deixar entrar i em va indicar com havia de fer per arribar als dominis de la secretària particular del president (Pujol), la totpoderosa Carme Alcoriza. Resultat: sense voler, em vaig trobar tot sol al saló de Montserrat i amb l’oportunitat de colar-me per estances i despatxos i tafanejar el que hagués volgut, amb tot el que això podia comportar en termes de seguretat.

El malentès es va resoldre de seguida i en pocs minuts vaig poder accedir al lloc on havia de fer la gestió que tenia encomanada. L’anècdota revela la relaxació que hi havia en aquella època, tot i que les amenaces terroristes, els motius per provocar algun tipus de desordre o el nombre de friquis o sonats no devien ser molt diferents que els actuals.

Sempre s’insisteix que els governants han de ser més accessibles i estar més en contacte amb la societat, i no sembla que aquesta lloable idea es pugui fer realitat, però sempre hi ha alguna porta falsa per aconseguir-ho, com ha quedat patent amb el que ha passat aquest matí (o el que em va passar a mi ja fa trenta anys).

[Imatge: www.president.cat]

 

I tiro perquè em toca

Els resultats de les eleccions espanyoles (no “generals”) d’ahir han tingut la virtut-defecte de fer que es replantegi novament tot el que fa referència al procés sobiranista català. Com que una força catalano-estatal, que ha guanyat aquí i té una presència no determinant però sí important allà, ha promès un referèndum, ara resulta que hem de desteixir part del full de ruta assolit: alguns en diuen tornar a la pantalla anterior del nostre particular videojoc; jo, que sóc d’una altra època, en dic tornar a una casella anterior, com el joc de l’oca.

L’alineació planetària ha donat una combinació que dóna molt de joc, sens dubte, i permet fer volar tots els coloms que vulguem, però com diria Rajoy el filòsof, “una tassa continua sent una tassa”: imaginar-se que es pugui formar un govern entre el PSOE, Podemos (més amics, marees i coneguts) i IU, que aquest govern tingui el suport dels nostres partits independentistes, que inclogui un referèndum (o consulta o com li vulgueu dir) i que es pugui realitzar ja demana importants dosis de fantasia. I si s’arribessin a posar les urnes, el referèndum exigiria una reforma constitucional que, com saben ja fins i tot els pàrvuls, exigeix unes condicions impossibles d’assolir; i si no exigís aquesta reforma, és a dir, si fos una consulta sense més ni més, ja no cal fer-la perquè ja la vam fer: ja estem en una pantalla (o casella) posterior.

Només la impossibilitat de formar govern aquí (veurem què decideixen diumenge ses majestats les CUP) faria que s’hagués de replantejar tot: noves eleccions, retrocés de l’independentisme… ens obligarien a fer marxa enrere i reconsiderar el camí seguit. Trist colofó quan semblava que tot tornava a estar encarrilat.

Ja veig a venir que el 2016 serà també interessant i divertit.

[Imatge: www.racoindependentista.cat]

De nou en campanya (i 7: si tu no hi vas…)

Final de campanya electoral. És el dia de passar l’escombra:

* Amb el debat d’ahir nit (a set!), TV3 es va rendir definitivament al sòrdid món de la cridòria tan ben representat a les televisions privades. Els candidats, parlant dos, tres… o tots set alhora, van ser incapaços d’articular un debat entenedor, mentre la directora-presentadora, una Mònica Terribes que ha tingut millors èpoques, s’esforçava sense èxit en transformar l’orgue de gats en una orquestra mínimament harmònica.

* Però qui va dissenyar la propaganda electoral de Democràcia i Llibertat? Per mi que deu ser de la CUP perquè sembla feta perquè ningú no els voti. Cartells en blanc i negre, fotos dels candidats que sembla que hipnotitzin qui els mira (com molt bé va escriure l’altre dia un entès en un diari), lletres guixades amb bolígraf… Tampoc recordo que tinguin cap eslògan. En fi, res que convidi a agafar les seves paperetes i a dipositar-les amb excitació a les nou en punt a les urnes corresponents. I mira que ho necessitem!

* No en farem més llenya de la necessària, pobre home, però hem de reconèixer que molts tindrem una íntima satisfacció si diumenge al vespre els resultats donen zero diputats a la unió de Duran i companyia (UDC). No vulguem ser comprensius ni hi busquem excuses: aquest home és el representant més qualificat de la casta política, en el sentit més negatiu del terme. Un amic meu va crear ahir el hashtag #etqueden3diescerillo: dilluns, l’inquilí del Palace haurà de fer les maletes. Bon vent.

* S’ha d’anar a votar diumenge? Jo hi aniré, i des que la CUP va dir que calia abstenir-se, ho faré amb més entusiasme. S’ha de reconèixer als nois de la samarreta una especial habilitat per sortir amb ciris trencats quan més inoportuns són (els ciris). Si l’independentisme conseqüent o el que es creu el referèndum del de la cueta (concedim-li el benefici del dubte) anem a votar massivament diumenge els beneficis per al procés són ben evidents. És una llàstima que alguns no ho sàpiguen veure així. Per cert, molt bo l’anunci de l’Assemblea: amb el sofà torna l’autonomisme (“si tu no hi vas…”).

[Imatge: foto ACN; www.ara.cat]

 

De nou en campanya (6: i tu més)

Em sembla que ja ho vaig dir en l’anterior campanya electoral: m’agraden suficientment els debats electorals com perquè hi dediqui una part del meu preuat temps. Ahir el cara a cara entre Rajoy i Sánchez no va ser una excepció, malgrat correspondre a les eleccions d’un àmbit d’on molts, figura, hem desconnectat.

De manera que em vaig plantificar davant la caixa tonta per sentir els conspicus representants dels dos partits del règim, diguem-ho així, que veuen amenaçada la seva hegemonia als comicis de diumenge que ve. I no m’estranya que la vegin amenaçada. El nivell va ser no gallinaci, sinó el d’algun animal que es desplaci més arran de terra. Al quart d’hora ja estava embafat de tant foc creuat a base de promeses per complir (l’un) i promeses complertes (l’altre), de retreure accions de govern (l’un) i de recordar l’herència rebuda (l’altre) i d’ensenyar les inevitables cartolines amb barres (l’un) i de llegir folis dispersos de l’argumentari (l’altre), amanit tot amb “no és veritat”, “deixi’m parlar” o “li diré una cosa”.

La cosa va arribar al seu clímax amb un encreuament de desqualificacions (indecent vs. roí), impròpies de qui presideix un govern o de qui aspira a fer-ho. L’escena em provocà una certa vergonya aliena, barrejada amb la satisfacció de saber que els nostres polítics, els d’aquí, no cauran mai tan baix, per moltes coses que se’ls pugui retreure. Satisfacció compartida amb la que causa el pressentiment de que diumenge que ve el parlament espanyol, que tant ens afecta encara, ens agradi o no, es converteixi en un formatge ben virolat i de difícil digestió.

[Imatge: www.ara.cat]